dijous, 1 de setembre del 2016

Deu anys d'absència

Pearl Jam.
Hem pogut llegir i escoltar darrerament com diversos articulistes i mitjans de comunicació establerts a Barcelona presumien, com si això fos un gran què, del fet que la Ciutat Comtal acull més gires internacionals que Madrid. Es referien a les gires de gran format, les que requereixen d'instal·lacions de la mida d'un pavelló o d'un estadi, no pas a les sales de petita o mitjana capacitat que acullen per naturalesa la gran majoria d'esdeveniments musicals que tenen lloc en una determinada ciutat. Sigui com sigui, i parlant de grups de gran convocatòria, no he pogut evitar pensar en les citades informacions al recordar que tal dia com avui de fa deu anys Pearl Jam van actuar per darrer cop en escenaris barcelonins. Parlem d'una de les bandes més reconegudes de la seva generació, d'un nom clàssic que ha sabut resoldre amb tota la dignitat del món aquella equació sovint complicada entre coherència artística i reclam massiu, d'un grup que omple pavellons i estadis i que, més enllà de les xifres, encara té coses a dir.

Malgrat portar un quart de segle a la carretera, els de Seattle tan sols han actuat tres cops a Barcelona. L'última d'aquestes actuacions va tenir lloc l'1 de setembre de 2006 al Pavelló Olímpic de Badalona i els va servir per a presentar aquell àlbum homònim (2006) amb què recuperaven definitivament la seva millor forma (també, és clar, per a revitalitzar el fons de catàleg i despenjar-se amb sòlides revisions de títols aliens com "Baba O'Riley" d'uns Who que, paradoxalment, havien suspès un concert a Barcelona pocs mesos abans per la poca demanda d'entrades -la qual cosa donaria per un altre article-). Des d'aleshores res de res, i ja han transcorregut deu anys. I això que durant aquesta dècada han lliurat dos treballs tan notables com són "Backspacer" (2009) i "Lightning Bolt" (2013). I això que arreu on van segueixen actuant davant d'audiències massives. I això que Barcelona, diuen alguns, és una destinació predilecta de les gires internacionals (de gran format). Què hi farem, vivim on vivim, som el que som, tenim el que tenim i per sort determinats records no s'esborren.

4 comentaris:

  1. No crec que siguin necessàries comparacions d'aquest tipus amb la capital de l'Estat, però al meu gust Barcelona podria millorar la seva programació musical. Tot i això em reconforta poder gaudir de festivals tan enriquidors como el Gambeat i veure com estan revitalitzant la ciutat, amb molt bon criteri, sales com Upload. Com ben bé dius sobre els grans concerts d'estadi: "Què hi farem, vivim on vivim, som el que som, tenim el que tenim i per sort determinats records no s'esborren".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les comparacions parlen per si soles: si realment es parlés de música, s'aprofundiria en el tema (és a dir, es parlaria dels circuits més habituals, que són les sales de petita i mitjana capacitat). Però com que del que es tracta és de treure pit i veure qui la té més llarga, doncs hi ha el que hi ha. Sobre l'oferta, jo també la trobo millorable, però és l'etern dilema: si no hi ha més oferta d'un tipus determinat és per manca de públic... En fi, que vivim on vivim, som el que som i tenim el que tenim, amb perdó per la reiteració...

      Elimina
  2. Espero que tornin que els vull veure!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també ho espero, guardo un molt bon record d'aquell 1 de setembre (a més, els teloners eren uns Wolfmother encara en fase emergent), però tal i com estan les coses molt em temo que com a mínim ens tocarà esperar...

      Elimina