dijous, 8 de setembre de 2016

La segona etapa de Pixies

Pixies 2016: Paz Lenchantin, David Lovering, Joey Santiago i Black Francis.
Se'm fa estrany parlar de Pixies com un grup en actiu i amb present. Llegir entrevistes on parlen de nous discos, assistir al llançament dels citats treballs i saber que aquesta tardor tocaran a Barcelona per quarta vegada des que es van reformar. L'expectació que genera cada un dels seus moviments, les multituds que arrosseguen als seus concerts i, és clar, el fet que comptin amb una baixista que no és Kim Deal -no és que tingui res en contra de Paz Lenchantin, simplement se'm fa estrany-.

Per a mi Pixies sempre va ser una banda que s'havia separat abans que jo la pogués descobrir, un grup de culte reivindicat per Kurt Cobain, una formació a la qual mai arribaria a veure en directe -hi va haver un temps en què certs retorns semblaven impossibles-. I aleshores van arribar l'any 2004, la reunió, el seu bany de masses a l'últim Primavera Sound que va tenir lloc al Poble Espanyol i, ho dic sense la perspectiva que m'hauria atorgat el fet d'haver-los vist al seu moment, un directe solvent i a l'alçada del que se n'esperava. I com que la cosa va anar tan bé, la nova etapa de Pixies s'ha anat perpetuant fins al punt que els de Boston ja porten més anys en actiu durant el segle XXI que durant la seva primera encarnació.

Han anunciat nou disc pel dia 30 d'aquest mateix mes, un "Head Carrier" del qual han avançat diverses peces i que ara per ara s'intueix més digne que el decebedor "Indie Cindy" (2014). També han anunciat un concert que tindrà lloc el 20 de novembre al Sant Jordi Club -la primera actuació barcelonina d'aquesta segona etapa que no tindrà lloc en el marc de cap festival-. Jo no hi aniré, ho dic amb tot el respecte del món cap a la banda i desitjant a qui hi assisteixi la millor vetllada possible, però jo no hi aniré. Perquè Black Francis i companyia ja em van dir tot el que em podien dir en aquell llunyà Primavera Sound 2004. I perquè per molt digne que resulti "Head Carrier", per molt que Pixies siguin ara una realitat impensable fa quinze anys, se'm fa estrany que aquell grup de culte de qui tan sols Cobain semblava recordar-se sigui ara un nom en actiu, amb present i reclam multitudinari.

4 comentaris:

  1. Llavors quin Pixies va tocar al Primavera Sound del 2014? Els de la primera etapa?
    Sembla que es més fàcil anar sobre segur i continuar amb el grup de fa la tira, que canviar el nom simplement. Un clar reflex de la societat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El 2014 van venir amb la formació actual. En aquella ocasió tampoc vaig assistir al seu concert: ja m'havien dit deu anys abans tot el que em podien dir, no em venia de gust tornar-los a veure en un escenari de grans dimensions (i menys quan el cartell del Primavera m'oferia múltiples alternatives) i a sobre presentaven "Indie Cindy", un disc que personalment trobo molt fluix. Ara bé, si no els hagués vist anteriorment hi hagués anat i probablement ho hagués gaudit tant com vaig gaudir el concert de 2004 (al qual probablement no hagués assistit d'haver-los arribat a veure al seu moment).

      Sobre això que dius dels grups que continuen i els canvis de noms, jo no hi donaria tantes voltes. Des d'un punt de vista pragmàtic, el grup (i el nom) és seu i poden fer-ne el que vulguin. I si els ve de gust seguir endavant jo no hi tinc res en contra (al contrari, celebro que els músics facin música en lloc de gratar-se la panxa i viure de royalties), simplement se'm fa estrany per la perspectiva que sempre havia tingut d'aquesta banda en concret.

      Dit això, cal recordar que Frank Black va iniciar un cop separats Pixies una trajectòria solista molt interessant que manté activa a data d'avui i que, malauradament, no mou les mateixes multituds que la banda mare. En aquest sentit, em sembla perfectament comprensible que l'home s'hagi cansat de picar pedra i vulgui aprofitar els fruits que ara li està donant allò que va sembrar fa més de vint anys. Crec que hi té, com a mínim, el mateix dret que tinc jo a no seguir l'actual encarnació de Pixies.

      Per cert, no sé si t'has adonat que el proper concert de Pixies a Barcelona coincideix en data amb el de Ryley Walker. Alguna cosa em diu que tu tampoc aniràs al Sant Jordi Club ;-)

      Elimina
  2. Vaig viure la primera època activa del Pixies i em vaig comprar llavors tots els seus discos. Em semblaven brutals i encara avui en dia sento alguna petita nostàlgia al sentir-los però poca cosa més. Els considero un d'aquells casos tan malauradament habituals en els que el llegat ha manllevat l'origen. Potser m'hi fixi en el seu proper treball però no crec que em sorprenguin. Tots plegats hauríem de ser capaços de dir prou abans de donar el que s’espera de nosaltres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que la seva etapa original va ser tan impecable, trencadora i influent, que qualsevol cosa que hagin fet i facin després d'allò es quedarà petita per bona que sigui (com en tants altres casos). Dit això, a mi em sembla bé que ells facin el que considerin més oportú. Simplement se'm fa estrany pensar en Pixies en els termes actuals.

      Elimina