dilluns, 31 d’octubre de 2016

The Cramps


Mentre encara hi ha qui s'obstina a mantenir viva aquella absurda polèmica entre el Halloween i la Castanyada, a un servidor li ve de gust aprofitar l'ocasió per a honrar una de les bandes més grans que mai ha donat el rock'n'roll. The Cramps, una aposta guanyadora per a un Halloween a tota castanya.

diumenge, 30 d’octubre de 2016

Llibres i decibels

ECOWAR
Anònims, Granollers
29 d'octubre de 2016

Segons el seu compte de Facebook, Ecowar és una banda d'anarcopunk amb un peu a Girona i un altre a Melbourne, Austràlia. Definitivament els seus components ho tenen força complicat a l'hora d'assajar o planificar gires. Sigui com sigui, la unitat que formen l'australià James Brook (guitarra i veu) i l'holandesa -establerta a la Garrotxa- Ernie Grit (bateria i veu) porta gairebé dues dècades en actiu, ha editat quatre discos al seu nom i ha girat en nombroses ocasions per Europa i Oceania.

Aquesta tardor tornen a recórrer el Vell Continent, ampliats a trio amb la incorporació del també australià Greg Mutiny (baix), i en el marc d'una gira que va donar el seu tret de sortida a Figueres ara fa una setmana i finalitzarà el mes que ve a Belgrad. Ahir al vespre van actuar al restaurant-llibreria Anònims de Granollers. Un petit oasi de reflexió presidit per una sucosa biblioteca, el marc de fons ideal per a un repertori que també convida a pensar i reflexionar.

Llibres i decibels van anar de la mà durant una hora llarga en què el trio va fer honor als postulats estètics de l'anarcopunk. Cançons breus, immediates i interpretades a tota castanya. Amb la consciència social com a fil conductor i un especial èmfasi en temàtiques de caire mediambiental. I tot plegat amb una solvència molt més que notable tenint en compte que els dos pilars del grup viuen l'un als antípodes de l'altre. De vegades la música escurça distàncies.

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Encara sobre Dylan i el Nobel

Bob Dylan.
Interessant reflexió, la que el cantautor francès Silvain Vanot deixava per escrit a Les Inrockuptibles el passat 19 d'octubre, sobre el Nobel de Literatura amb què Bob Dylan ha estat recentment guardonat -i que tot just ahir va acceptar-. "Premiar Dylan equival a agrair-li la seva tasca fins ara poc reconeguda com a gran difusor: l'antologia de Harry Smith, Oum Kalthoum, Ginsberg, Tolstoi, Karen Dalton... Sense ell, els hauria descobert més tard a tots". Efectivament, una de les grans tasques desenvolupades per Dylan al marge de l'estrictament musical ha estat la de difusor d'altres referents culturals -poden afegir a la llista noms com els de Woody Guthrie o Blind Willie McTell-. I això em porta a preguntar-me quants dels mediàtics tertulians que aquestes darreres setmanes han opinat sobre Dylan sense cap mena de coneixement de causa -a la televisió pública catalana vaig arribar a escoltar com una tertuliana afirmava que l'autor de "Desolation Row" no es mereix el premi perquè no sap cantar (!)-, quants dels autoproclamats cantautors que sovint citen la influència dylaniana amb to autojustificatiu, quants dels mateixos erudits que li van concedir el Nobel i ara s'escandalitzen perquè l'interessat no els agafa el telèfon, s'han molestat mai en anar més enllà dels tòpics. En aprofundir en tot allò que Dylan ha suposai i segueix suposant per a la cultura contemporània, i en una aportació que sens dubte va molt més enllà d'unes lletres per totèmiques que aquestes hagin esdevingut.


"Something is happening and you don't know what it is / Do you, Mr. Jones?" (Bob Dylan, "Ballad of a Thin Man").

divendres, 28 d’octubre de 2016

Doble o res

The Crab Apples.
CANDY + THE CRAB APPLES
Continental, Barcelona
27 d'octubre de 2016

És un dels grans somnis de tota banda de rock'n'roll. Traspassar fronteres, creuar mars i saltar oceans amb la seva música. Els mexicans Candy ho han fet aquesta tardor amb una gira per l'Estat espanyol que va culminar la nit passada amb un tot un final de festa a la sala Continental de Gràcia. El quartet llatinoamericà es trobava d'enhorabona, i no tan sols pel fet d'haver completat amb èxit aquesta primera incursió al Vell Continent sinó perquè el públic que ha respost a la seva crida -com a mínim el que va assistir a la cita barcelonina- ho ha fet amb l'entusiasme de qui porta una vida sencera escoltant aquelles cançons. Un repertori simplement infal·lible que sap conjugar les vessants més atmosfèriques del shoegaze i el dream pop amb la cara més ballable i frenètica del post-punk d'escola Joy Division. En poc més de mitja hora van posar la sala de potes enlaire i van sortir de l'escenari per la porta gran.

Els va succeir a l'escenari un altre quartet, The Crab Apples, que en un principi s'havia presentat com a teloner però finalment es va encarregar de tancar la nit amb un altre passi indiscutible. Els vallesans es troben en el moment més dolç d'una trajectòria que aviat enfilarà el seu segon lustre. I no tan sols perquè el seu nom es cotitzi cada vegada més a l'alça a les programacions musicals d'arreu del país, sinó sobretot perquè el seu darrer ep, "Hello Stranger" (2016), els referma com una de les veus emergents més sòlides del panorama independent autòcton. Ahir a la nit van escalfar motors amb la peça que l'enceta, la majestuosa "Blow Us Away". Electricitat en expansió i tota una carta de presentació per a un recital que posaria èmfasi en el nou repertori i actualitzaria les millors troballes de "Right Here" (2014). Ignoro si The Crab Apples també acabaran traspassant fronteres, creuant mars i saltant oceans, però tant de bo arribin a fer-ho. Perquè ara per ara el seu potencial no coneix límits.

dijous, 27 d’octubre de 2016

LES CRUET: “Cantar m’ajuda a treure la porqueria que porto a dins”

El punk del Baix Montseny - Foto Bankrobber.
Lletres que surten de les entranyes, cantades per una veu que escup mala llet i ràbia en positiu. Les Cruet és l’última revelació musical del Baix Montseny i una de les grans promeses del punk català més genuí. Bankrobber n’acaba de publicar el debut, “Pomes agres” (2016). Dies enrere vaig parlar-ne amb la seva vocalista, Laura Crehuet, al mateix estudi de Palautordera on es va enregistrar el disc. Una entrevista que ja poden llegir al B-Magazine de Brubaker.

Lou Reed - "A Life in Music" (2016)


Tres anys fa avui que Lou Reed va abandonar aquest món. Un trist aniversari que Sony commemorava setmanes enrere amb l'edició de "The RCA & Arista Album Collection" (2016), una caixa amb tots els discos enregistrats pel novaiorquès entre 1972 i 1986 -del debut homònim a "Mistrial", tots ells remasteritzats pel propi artista poc abans de morir segons les notes promocionals-. La publicació britànica Mojo aprofita l'ocasió per a lliurar amb la seva edició de novembre un recopilatori de confecció pròpia amb quinze temes, un per a cada àlbum amb excepció del directe "Live: Take No Prisoners" (1978). "A Life in Music" (2016) repassa doncs la primera dècada i mitja de trajectòria solista de Reed, però ho fa esquivant els reclams més obvis i centrant-se en determinats detalls que val la pena redescobrir. No hi figuren "Walk on the Wild Side", "Perfect Day" ni "Coney Island Baby", però sí "Andy's Chest", "Kill Your Sons", "She's My Best Friend", "How Do You Think It Feels" o la primera part de "Metal Machine Music". Una lectura paral·lela a un dels capítols imprescindibles de la música contemporània.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Nou single i videoclip de The Lazy Lies

The Lazy Lies han editat nou single i ho celebren passant-s'ho com nens. Així, literalment, és com apareixen al videoclip de "(Things will Eventually) Backfire", la peça titular del senzill i també el tall inicial del debut homònim editat la passada primavera. La cara b, no s'ho perdin, és la seva càlida relectura d'"Ever Fallen in Love", dels Buzzcocks. Vegin el videoclip aquí.

Soul Coughing - "Ruby Vroom" (1994)


Hi ha discos i bandes que sempre associarem amb persones i moments determinats de les nostres vides. Jo mateix desconeixia l'existència de Soul Coughing fins que un bon amic me'ls va descobrir fa poques setmanes en una botiga de discos del centre de Barcelona. Ho reconec ara i aquí, conscient que la meva confessió pot ser motiu d'escarni públic, però la qüestió és que fins aleshores desconeixia completament una banda que al seu moment va arribar a flirtejar amb l'èxit massiu tal i com més tard ho farien els seus veïns Fun Lovin' Criminals.

L'amic en qüestió era Demian Endian, meitat del duet She Owl, i la botiga un reconegut i a aquestes alçades històric establiment on es poden localitzar vinils, compactes i fins i tot cassettes a preus francament assequibles -per menys del que costa una copa a la majoria de bars de la zona, un s'emporta a casa tres o quatre plàstics dels bons-. La cosa és que She Owl tot just acabaven de provar so al local on tenien previst actuar al cap d'unes hores i, posats a fer temps, vaig decidir alegrar-los la tarda portant-los al citat establiment. I va ser així, tot remenant cubetes i prestatgeries, com el Demian va localitzar el debut d'aquesta banda de culte novaiorquesa, "Ruby Vroom" (1994), i em va preguntar si el coneixia.

Al respondre-li que no, que no em sonava de res, em va explicar que durant molt de temps havia estat un dels seus discos de capçalera i es va decidir a comprar-lo per a regalar-me'l. Un detall que jo vaig voler correspondre tot regalant-li a ell un recopilatori de Hank Williams, de qui el Demian coneixia l'existència però afirmava no haver escoltat mai. La música té aquestes coses: sempre que escolti "Ruby Vroom" o pensi en Soul Coughing, em vindrà al cap aquella tarda que vaig entrar amb She Owl a una disqueria barcelonina. I és possible que ells també acabin associant amb mi el fet d'escoltar Hank Williams per primer cop, la qual cosa suposaria per a un servidor poc menys que un honor.

dimarts, 25 d’octubre de 2016

Cloudy Heart


Joana Serrat acaba de presentar el primer videoclip promocional del seu darrer disc, el monumental "Cross the Verge" (2016, El Segell del Primavera). El video, corresponent a la peça "Cloudy Heart", l'ha realitzat la productora barcelonina Manson i tradueix a l'aspectre visual tota la boirina, el misteri i la foscor estructurals de l'àlbum en qüestió. Vegin-lo aquí.

Nick Cave & The Bad Seeds - "Skeleton Tree" (2016)


La tragèdia i les seves múltiples bifurcacions. La seva afectació en el terreny personal i totes les metxes que pot arribar a encendre en l'àmbit de la creació artística. S'ha insistit molt en el fet que totes les cançons que conformen "Skeleton Tree" (2016) s'havien compost abans de la tràgica mort d'un dels fills de Nick Cave l'estiu de l'any passat, però un no pot evitar contemplar aquest àlbum com la primera conseqüència pública de la pèrdua personal i sobretot com la primera gran prova de vida d'un Cave que ha lliurat el disc més personal i a la vegada difícil d'aquest 2016 deixant de banda el "Blackstar" de Bowie. Si poguéssim aïllar-ne el context, si poguéssim escoltar aquest plàstic al marge de les circumstàncies que n'han envoltat la creació, probablement hi trobaríem un àlbum similar al seu predecessor, "Push the Sky Away" (2013). Una nova capbussada de l'australià en les coordenades més introspectives del seu registre i en aquella calma tensa i inquietant marca de la casa. Però sabent el que sabem, peces com la distòpica "Jesus Alone", la pertorbadora "Magneto" o el catàrtic tema titular adquireixen les dimensions d'una elegia tan fosca com solemne. "It's all right now", canta Cave en plena recta final de l'àlbum, de forma serena i aparentment plàcida, conscient probablement que no són els forts qui sobreviuen sinó els valents. Perquè hi ha ocasions en què viure requereix valor, i d'això Cave sempre n'ha tingut una bona estona.

dilluns, 24 d’octubre de 2016

Kelly Kapøwsky


Pop crepuscular, a mig camí de l'hedonisme i la malenconia. Sensibilitat melòdica i acabats atmosfèrics per a quatre temes -més un bonus track- que es troben entre la collita més fresca del pop independent facturat ara mateix a Barcelona ciutat. Kelly Kapøwsky, es fan dir, i el seu ep de debut, "Phantom City" (2016), sona entre d'altres a Haim, Warpaint i The XX. El presentaran en directe el proper 29 d'octubre a la sala Sidecar. Descobreixin-les a Bandcamp.

Dan Penn - "Nobody's Fool" (1973)


Dan Penn va compondre bona part del material que conformaria "Nobody's Fool" (1973) per a oferir-lo a Elvis Presley. Però el rei el va rebutjar i Penn va decidir enregistrar-lo ell mateix al seu propi estudi, lliurant d'aquesta manera el primer disc editat al seu nom. Reeditat recentment per Bear Family, quan un escolta "Nobody's Fool" s'adona que efectivament aquelles cançons -inclosa la relectura del "Lodi" de la Creedence Clearwater Revival- no tan sols estaven fetes a mida de Presley, sinó que haurien esdevingut a les seves mans i amb participació de la TCB Band un germà gairebé bessó del monumental "From Elvis in Memphis" (1969) -on el propi Penn havia participat com a guitarrista-. Sigui com sigui, el seu autor també els fa justícia i el plàstic en qüestió no deixa de ser un entranyable document d'un lloc i d'un moment -Memphis durant la primera meitat dels 70- en què gèneres com el country o el soul es trobaven més a prop que mai l'un de l'altre.

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Primavera Club 2016

Pauw.
PRIMAVERA CLUB 2016
Sales Apolo i La 2 d'Apolo, Barcelona
22 d'octubre de 2016

Es perfilava el debut de Minor Victories als escenaris barcelonins com un dels grans moments del Primavera Club 2016, però es va quedar a mitges. Una sala Apolo plena fins a la bandera, l'aterratge a la ciutat d'un dels supergrups de l'any -els seus rostres visibles vénen d'Slowdive, Mogwai i Editors- i un àlbum homònim on el tot predomina per sobre de la suma de les parts, eren arguments de sobra per a convidar a un optimisme que es va anar evaporant a mida que avançaven els esdeveniments. De cançons no els en falten i de taules encara menys, això està clar, però la seva posada en escena va resultar freda, linial i en ocasions desangelada. El resultat global no va ser ni molt menys desastrós, però va distar força de la promesa inicial.

Molt més convincent havia resultat hores abans Maria Usbeck, que també debutava a Barcelona amb la sala gran d'Apolo d'allò més atapeïda. Mística, onírica i sofisticada, els aires gèlids del seu repertori contrastaven amb la calidesa exhibida per l'ecuatoriana cada vegada que s'adreçava al respectable. També Retirada! van brillar de valent amb un tot un maridatge de sensibilitat melòdica i intensitat estructural. El duet barceloní va segellar un concert en constant elevació, començant amb les textures més atmosfèriques del seu cançoner i culminant amb tot un esclat decibèlic a la 2 d'Apolo. El mateix escenari on, minuts després, Pauw van exhibir bones formes per a un discurs que ara per ara requereix més substància. Comparats per la crítica amb astres de la psicodèlia contemporània com Temples, els holandesos disposen d'un directe a prova de bombes però les seves cançons naveguen per coordenades llargament explorades sense acabar-hi de trobar res de nou.

dissabte, 22 d’octubre de 2016

El retorn de Shirley Collins

Collins, en l'actualitat.
Shirley Collins ha anunciat el que ja ben pocs podien esperar-se. Als seus 81 anys i després de tres dècades i mitja allunyada tant de la vida pública com del negoci musical -salvant aparicions esporàdiques-, aquesta dama del folk britànic acaba d'enllestir el seu primer disc d'estudi en més de tres dècades. "Lodestar" veurà la llum el mes que ve a través de Domino, i pel que n'hem pogut escoltar fins ara sembla que poca cosa ha canviat en l'univers personal de Collins: l'àlbum no apunta a cap reinvenció sinó més aviat a la posada al dia d'un tòtem indiscutible de la cançó anglosaxona. La gran pregunta és per què ara i, sobretot, què pot impulsar una figura de la seva magnitud a tornar a fer música a aquestes alçades i després de tants anys. La resposta només la coneix ella mateixa, però tot plegat sembla evidenciar que les vocacions genuïnes mai arriben a esvair-se del tot.

divendres, 21 d’octubre de 2016

Quinze cors i una sola veu

BRANCA SANTA
Festival Connexions
La 2 d'Apolo, Barcelona
20 d'octubre de 2016

L’escenari es va fer petit tan bon punt els músics s’hi van enfilar. I és que una cosa així no es veu cada dia: ni més ni menys que catorze instrumentistes es van aplegar damunt les taules durant una hora i quinze minuts que ja formen part de la història musical recent de Barcelona. Quatre guitarres, dues bateries, un kit de percussió, un baix, un teclat, un orgue Hammond i una secció de vents a quatre bandes. A la qual cosa cal afegir les videoprojeccions de Joan Garau, que no es trobava a l’escenari però també forma part d’aquest col·lectiu a priori irrepetible i sobre el terreny únic en la seva espècie.

Perquè Branca Santa és això, un col·lectiu d’artistes, i no pas un grup de música a seques. El punt de trobada d’algunes de les forces creatives més singulars i indomables de l’efervescent escena de les Balears, d’on provénen tots els membres de la formació amb excepció del català Xarim Aresté -veu, guitarra i un dels rostres visibles del projecte juntament amb el seu homòleg Roger Pistola i el trompetista Pep Garau-. Una cocteleria sònica on conviuen ben agitats llenguatges com els del jazz, el soul, el rock progressiu, la psicodèlia, el folk i fins i tot allò que es va anomenar música laietana.

Aquest era el seu segon concert, el primer que oferien a Barcelona i la presentació oficial del seu flamant disc de debut, “Trompes d’assalt” (2016, Bankrobber). Un repertori eclèctic on ressonen per moments Traffic, Blood, Sweat & Tears, els últims Màquina! i aquella hipotètica sessió conjunta que Miles Davis i Jimi Hendrix mai van arribar a celebrar. I una posada en escena tan dinàmica com aclaparadora. Una quinzena de cors parlant amb una sola veu, amb tot el virtuosisme del món però deixant de banda els personalismes. “Som una colla d’amics”, va proclamar Aresté durant la recta final del concert. Al capdavall, potser sigui aquest el secret de tot plegat.


Originalment publicat a B-Magazine.

dijous, 20 d’octubre de 2016

Deu propostes per al Primavera Club 2016

Minor Victories, una aposta del B-Magazine per al Primavera Club 2016.

S'acosta una nova edició de Primavera Club, el germà hivernal de Primavera Sound. Un petit gran aparador on conviuen noms d'aquí i de fora amb la novetat, la singularitat i el fet emergent com a trets distintius. La cita tindrà lloc els dies 21, 22 i 23 d'octubre a les dues sales d'Apolo i al Centre Cultural Albareda. Un servidor ha triat deu de les propostes que no es poden perdre en un festival que convida per damunt de tot a gaudir de les descobertes. Poden consultar-les al B-Magazine de Brubaker.


Los Retrovisores - "Sonido Joanic" (2016)


Hi ha bandes que són necessàries. Que sí, que podem viure temps dolents i situacions difícils, però precisament per això s’agraeix que gent com Los Retrovisores es trobi entre nosaltres per a fer-ho tot una mica més fàcil o, com a mínim, més suportable. “Solo pienso en bailar”, proclama el títol d’una de les seves noves cançons. Però és que quan un la punxa, el pensament deixa pas automàticament a l’acció: és impossible no moure els peus i l’esquelet al ritme de les onze peces que conformen “Sonido Joanic” (2012, BCore) -el presentaran en directe el proper 22 d'octubre a la sala Upload de Barcelona-.

El so de Joanic, sí. Perquè Los Retrovisores no es conformen amb ser una banda essencialment barcelonina. Són de Gràcia, assagen al barri, hi han viscut alguns dels grans moments de la seva ja considerable trajectòria, i fins i tot poden anar a peu fins a les oficines de la seva discogràfica. Un so, el de Joanic, al qual la banda ha donat forma amb el suport de tot un Mike Mariconda als controls, i que una vegada més insisteix en una peculiar visió del soul. La que parteix de la força i l’elegància dels anys daurats de la Motown per a amanir-les amb fortes dosis de sabor ibèric -pensin en el yé-yé, en Los Bravos, en Los Canarios i, què dimonis, en Raphael-. La que es tradueix en trencapistes com “Mentiras”, “El carrer d’un sentit” o la relectura definitiva de “Harlem Shuffle”. Tothom a ballar, s’ha dit...


Originalment publicat a B-Magazine.

Phil Chess (1921-2016)

PHIL CHESS
(1921-2016)

De no ser per Chess Records, el món que ens envolta seria molt diferent. No haurien existit els Beatles ni els Rolling Stones -aquests últims es van batejar a partir d'un clàssic del blues enregistrat a Chess-. No hauria existit el rock'n'roll tal i com el coneixem, de fet. El blues elèctric sí que hauria existit, però la seva història no hauria estat la mateixa. Qui sap on haurien anat a parar Muddy Waters, Bo Diddley, Etta James, Howlin' Wolf, Little Walter, Chuck Berry i tants altres. És que sense Chess Records ni tan sols hauríem escoltat Michael J. Fox interpretant "Johnny B. Goode" a "Back to the Future" (1985). Sense Chess Records, creguin-me, el món que ens envolta seria un altre. Per això segueixo fent-me creus que els guionistes de "Cadillac Records" (2008) obviessin l'existència d'un dels seus fundadors a l'hora d'explicar-ne la història en una pel·lícula coixa com poques. Parlo de Phil Chess, que ens deixava ahir a l'edat de 95 anys. En pau descansi.

dimecres, 19 d’octubre de 2016

Wantun, després del silenci

Wantun - Foto Alícia Vogel.
Feia tres anys que Wantun no editaven material nou. La qual cosa podria equivaler a una eternitat en una maquinària, la de la indústria del disc, on els esdeveniments avancen cada dia més de pressa i on els silencis solen penalitzar-se. Aliens a pressions i dictats que vagin més enllà del terreny estrictament musical, els de Blanes han aprofitat aquest temps per a posar el comptaquilòmetres a zero. Per a reflexionar, deixar reposar el projecte i agafar aire de cara a un retorn que portava mesos gestant-se i s’ha produït per fi aquesta tardor.

“No hi ha herois” (2016) és el tercer treball de Wantun. El primer que lliuren des que van oficialitzar una oportuna aliança amb Luup Records -un segell independent d’esperit jove i novedós, també amb base d’operacions a Blanes-, i possiblement el que millor captura l’essència d’una banda amb un peu al rock independent anglosaxó i un altre en aquella escena que va renovar el pop en català durant la passada dècada. No és casualitat per tant que per aquest retorn hagin comptat amb la participació de tot un Jaume Pla (Mazoni) a les tasques de producció.

El resultat d’aquesta fèrtil unió és un disc àgil, fresc, d’acabats elegants i farcit de melodies inesborrables. Onze peces on la malenconia tardorenca (“Bèstia” o un “Deliri amable” que en altres temps haurien pogut signar els mateixos Raydibaum) conviu amb vitalistes esclats de color (el single “Retrats d’eufòria” o un “No hi ha herois” on treuen el cap els primers Strokes), amb la mateixa facilitat amb què la veu de Toni Sánchez alterna amb la del propi Pla a “Doblegant el temps”, duet vocal de luxe i tot un diamant en brut que no hauria desentonat als últims treballs rockers de l’empordanès.


Originalment publicat a B-Magazine.

Parekh & Singh


Les cançons de Nischay Parekh i Jivraj Singh evoquen aquell pop d'acabats amables que tan pot funcionar en un festival de música independent com en un anunci d'una marca de cafè o a la banda sonora d'una pel·lícula de sobretaula. La peculiaritat d'aquest duet és que sona com si vingués de Suècia o dels Estats Units, però en realitat ve de Calcuta, a l'Índia. I que malgrat transitar per camins llargament explorats, té prou ganxo melòdic per a no passar desapercebut. "I've got a New York state of mind / In Indian standard time", canten a "Philosophize" -una de les peces incloses al seu disc de debut, "Ocean" (2013, recentment editat al Regne Unit)-. Pertànyer al lloc on un ha nascut però sentir-se propi d'un indret remot. A molts ens ha passat alguna vegada.

dimarts, 18 d’octubre de 2016

Cinquena temporada de "Guitarra, baix i bateria"

No es perdin la nova temporada de "Guitarra, baix i bateria" amb Ricky Gil a Ràdio Silenci. Ja poden escoltar el primer programa aquí.

Green Day - "Revolution Radio" (2016)


El primer cop que Green Day van actuar a Barcelona, l'any 1991 durant la gira de presentació de "39 Smooth" (1990), ho van fer a la sala La Bàscula, davant 50 persones i de la mà de BCore. Sempre que recordo aquesta anècdota em pregunto què deu haver estat d'aquell mig centenar d'ànimes que sense saber-ho van anar a presenciar un esdeveniment històric. Si segueixen assistint a concerts no aptes per a les grans multituds, i què devien pensar quan la banda californiana va esdevenir carn de grans recintes i va abandonar la frescor marca de la casa en nom d'unes produccions netes, grandiloqüents i sovint insulses.

"Revolution Radio" (2016) s'ha venut com un retorn a les arrels. Aquella operació cosmètica duta a terme per tantes i tantes bandes quan les seves respectives carreres es troben en un punt mort. Una estratègia que funciona en comptades ocasions però per norma general dóna lloc a àlbums tan correctes com oblidables. En aquest sentit, "Revolution Radio" es troba més a prop dels temps de "Dookie" (1994) o fins i tot de la trilogia "Uno... Dos... Tré!" (2012), que de totes les barbaritats signades per Green Day mentre jugaven a ser els Simple Minds del revival punk. I peces com "Bang Bang", "Youngblood" o la inicial "Somewhere Now" fins i tot tenen el seu ganxo. Però es queden en no res quan un recorda que aquesta banda va lliurar al seu dia cartutxos tan indiscutibles com "Welcome to Paradise", "Longview" o "Basket Case".

Àustria demolirà la casa de Hitler


El govern austríac ha anunciat que enderrocarà la casa on va néixer Hitler perquè no es converteixi en un lloc de culte de l'extrema dreta. Em pregunto si el govern espanyol pensa seguir el mateix exemple amb el Valle de los Caídos i amb tota la simbologia franquista que encara perdura a la via pública. La pregunta, no cal dir-ho, és retòrica: el mateix dia en què l'executiu de Viena feia el seu anunci, la justícia espanyola picava el crostó als ajuntaments catalans que havien ofert als seus empleats l'opció de treballar el 12 d'octubre i començava els tràmits per a querellar-se contra la presidenta del Parlament per desobediència. I ara mateix penso en la cara de lluç de Mariano Rajoy mentre deia allò de "...¿Y la europea?".

dilluns, 17 d’octubre de 2016

Recollirà Dylan el seu Nobel?


Quatre dies després d'haver-li concedit el Nobel de Literatura, l'Acadèmia Sueca encara no ha aconseguit contactar amb Bob Dylan per tal de comunicar-li en persona la bona nova -i si volen un consell, que no l'esperin drets-. He llegit en algun mitjà de comunicació que la gran incògnita és ara si l'interessat assistirà personalment al lliurament del guardó. Tenint en compte que Dylan va actuar a Las Vegas el mateix dia en què es feia públic el veredicte, i que com era d'esperar no va fer ni un sol comentari al respecte durant el recital, resulta fàcil imaginar que la seva reacció serà similar a la que va tenir anys enrere al ser nominat a un Oscar -o va ser quan va guanyar el Grammy? Ara no ho recordo, però tant és-: per tal de no assistir a la cerimònia, va encarregar al seu management que li organitzés una gira per Austràlia aquella mateixa setmana. Adoro aquest home.


"Go 'way from my window
Leave at your own chosen speed
I'm not the one you want, babe
I'm not the one you need
You say you're lookin' for someone
Who's never weak but always strong
To protect you an' defend you
Whether you are right or wrong
Someone to open each and every door
But it ain't me, babe
No, no, no, it ain't me, babe
It ain't me you're lookin' for, babe"
.

Bob Dylan"It Ain't Me Babe" (1964)

El colpidor mirall d'Ensemble Topogràfic

Foto Jordi Cabestany.
ENSEMBLE TOPOGRÀFIC
Sala Hiroshima, Barcelona
16 d'octubre de 2016

Si existeix una fina línia que delimita on s'acaba la música i on comença l'art sonor -o a l'inrevés-, Ensemble Topogràfic la traspassen constantment i amb la subtilesa de qui no entén tant de disciplines com d'expressivitat. Reduït ara a duet -la ballarina Anna Hierro i el músic i explorador sonor Carlos Martorell-, aquest col·lectiu que dos anys enrere va vincular so i moviment a partir de la interacció de música i dansa, acaba de presentar "Llac". Una peça que porta el concepte inicial un pas més enllà, tot introduint un arc argumental i una escenografia a un discurs que fins a data d'avui s'havia perfilat més descriptiu que narratiu. Es mantenen l'experimentació i la improvisació, però la vessant sonora esdevé part de la sinopsi i augmenta la interacció entre els actors escènics -Martorell es mou per l'escenari juntament amb Hierro-.

"Llac" parteix d'una de les grans contradiccions de l'era digital. La distància entre allò que una persona projecta als seus perfils socials i allò que és en realitat. Un mirall que de vegades ens retorna la imatge desitjada però en d'altres pot revelar colpidores realitats. Per això el llac titular exerceix com a mirall al llarg de tota la peça. Una arma de doble tall que en ocasions potencia la projecció de l'individu, en d'altres satisfà instints com la pròpia vanitat, i a la llarga acaba esdevenint tan letal com l'aigua sota la qual Hierro escenifica un ofec. Que tot seguit Martorell culmini l'escena fent-se un selfie amb el cadàver no deixa de ser el retrat més colpidor d'una era en què realitat i ficció es confonen en un oceà de zeros i uns.


Originalment publicat a B-MAGAZINE.

Good Morning Vietnam!


Doncs resulta que molt aviat tornaré a fer ràdio, i a més en bona companyia. Més informació aquí!

Per un futur sense ukeleles...


Des d'aquest matí poden llegir a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) una crònica del concert de Manel al Teatre Auditori de Granollers. La signa un servidor, que en va sortir molt content!

diumenge, 16 d’octubre de 2016

Una banda (de rock) anomenada Manel

MANEL
Teatre Auditori de Granollers
15 d'octubre de 2016

La primera vegada que vaig veure Manel en directe es van acomiadar amb una versió desendollada i en català del "Common People" de Pulp. Quines coses, perquè vuit anys i quatre discos després d'irrompre a escena al ritme d'aquell simpàtic folk-pop marca de la casa, el discurs dels barcelonins s'acosta més que mai al de Jarvis Cocker i companyia. De fet i per ser justos, hauríem de dir que el rock expansiu dels Manel de 2016 beu a parts iguals de l'èpica post-Arcade Fire, els acabats electrònics d'uns Metronomy i l'hedonisme dels últims Daft Punk -aspirants a punxadiscos ocasionals, programin vostès "Sabotatge" abans o després de "Get Lucky" i els prometo que ho petaran-. Però és que si ahir a la nit s'arriben a despenjar amb una relectura actualitzada de "Common People", la jugada hauria sortit tan o més rodona que ara fa vuit anys.

Enlloc d'això, i com era d'esperar, van desencadenar una recta final climàtica amb "La serotonina", versió lliure de "La Bilirrubina" de Juan Luis Guerra que a priori podia desconcertar però a la llarga ha suposat el gran encert de Manel durant el present exercici -amb permís del citat "Sabotatge"-. El que sobre el paper (a l'estudi) podia semblar un divertiment, sobre el terreny (a l'escenari) es manifesta com un revulsiu dels bons. Un punt d'inflexió a partir del qual res torna a ser tal i com havia estat fins aleshores. Ahir, per exemple, el respectable que omplia fins a la bandera el Teatre Auditori de Granollers va aprofitar l'ocasió per a alçar-se del pati de butaques i transformar la platea en una improvisada pista de ball. L'escena no devia fer massa gràcia al personal de sala, però a la banda li devia encantar perquè acte seguit va contraatacar amb l'únic argument possible a aquelles alçades de la nit: un "Benvolgut" en clau accelerada que va acabar de posar el teatre de potes enlaire tot culminant la primera part del concert.

Prèviament i durant una hora llarga, Guillem Gisbert i companyia havien anat desplegant la totalitat del seu darrer treball, un "Jo competeixo" (2016) que referma el viratge rocker iniciat a "Atletes, baixin de l'escenari!" (2013). L'inici a cop de riff rocallós amb "Les cosines" ja va deixar les coses clares de bon principi: observant com s'ho passaven de bé Gisbert, Martí Maymó i Roger Padilla amb els seus sintetitzadors i guitarres elèctriques -o la força amb què Arnau Vallvé feia bategar la bateria-, qualsevol s'hagués atrevit a oferir-los un miserable ukelele. A partir d'aquí, el repertori es va nodrir de material recent amb puntuals escapades al passat, cas de la celebrada "Boomerang" o d'una revitalitzada "Ai, Dolors" amb Padilla a la veu principal. Però la veritable declaració de principis, aquell moment tan rodó que certifica el present i la vocació de futur dels actuals Manel, va arribar en tanda de bisos. "Teresa Rampell" i "Sabotatge", així, l'una darrere l'altra les peces més destacades dels seus darrers dos discos. Qui nassos necessita "La gent normal" quan es pot acomiadar sense mirar enrere?

dissabte, 15 d’octubre de 2016

Wainwright contra Trump

Rufus Wainwright en una actuació recent - Foto Getty Images.
RUFUS WAINWRIGHT
Auditori de Girona
14 d'octubre de 2016

Diu Rufus Wainwright que ara mateix no li ve de gust interpretar en directe la seva celebrada versió de "Hallelujah" (Leonard Cohen), i que no la pensa tornar a tocar "fins que Donald Trump hagi perdut les eleccions als Estats Units". Així ho va sentenciar la nit passada tot just finalitzada la premonitòria "Going to a Town". Versos de desencant amb el seu propi país ("I'm going to a town that has already been burnt down / I'm going to a place that has already been disgraced / I'm gonna see some folks who have already been let down / I'm so tired of America") que Wainwright porta gairebé deu anys cantant nit rere nit i que justament ara semblen haver adquirit més sentit que mai.

No va sonar "Hallelujah", la nit passada a l'Auditori de Girona, però sí que ho van fer "The Art Teacher""Jericho", "California", "Gay Messiah", "Cigarettes and Chocolate Milk" o "Poses", retalls destacats d'una trajectòria artística que Wainwright va repassar de cap a peus, inclosos alguns dels sonets de Shakespeare que ha musicat a la seva obra més recent, "Take All My Loves" (2016), i fins i tot diversos fragments de les seves òperes. I tot plegat amb l'únic suport de la seva veu tot terreny, així com d'un piano i una guitarra als quals es va anar alternant en funció de les necessitats de cada tema. Aquesta nit repetirà a Sant Cugat del Vallès. No tocarà "Hallelujah", però la vetllada promet ser igual de memorable que la d'ahir.

L'APUNT
La primera vegada que vaig escoltar "Going to a Town" en directe va ser l'agost de 2007 en un multitudinari concert que Wainwright va oferir al Central Park de Nova York. Tenia curiositat per observar com es prendria el respectable el vers més repetit de la cançó, "I'm so tired of America" ("Estic tan cansat d'Amèrica"), i la seva reacció em va semblar tan sorprenent com exemplar: tan bon punt el seu autor el va cantar es van generalitzar els aplaudiments. Certament, algunes societats estan més obertes que d'altres a una pràctica tan sana i necessària com és l'autocrítica. Wainwright canta que està cansat dels Estats Units al cor mateix de Manhattan i les multituds autòctones l'aplaudeixen sense miraments. Però s'imaginen vostès què passaria si algú s'atrevís a cantar en aquesta península nostra "Estoy tan cansado de España" o "Estic tan cansat de Catalunya"?

divendres, 14 d’octubre de 2016

Bob Dylan - "New Morning" (1970)


Editat tan sols quatre mesos després del polèmic i recentment rehabilitat "Self Portrait", "New Morning" (1970) es pot considerar com un disc de transició al cànon dylanià. Un àlbum que connectava amb el so protoamericana explorat a Woodstock amb The Band, i a la vegada obria la porta als aires renovadors que perfilarien bona part de l'obra de Bob Dylan durant els 70. Enregistrat a Nova York, novament a les ordres de Bob Johnston i amb el suport de vells coneguts com Charlie Daniels (baix) o Al Kooper (orgue, piano i guitarra elèctrica), "New Morning" no es troba entre els títols més referenciats de Dylan malgrat incloure joies com "The Man in Me", "Day of the Locusts", la inicial "If Not for You" o "Went to See the Gypsy", presumptament inspirada en una trobada del de Minnesota amb Elvis Presley. Dubto que hagi estat aquesta peça la que li ha valgut el Nobel, dubto també que mai més la torni a interpretar en directe, però es troba des de fa molt de temps entre les meves cançons preferides de Dylan.

Bob Dylan, Nobel de Literatura


Això dels premis sempre m'ha provocat un cert recel. Fins i tot tractant-se dels Nobel, que ahir van distingir Bob Dylan amb un guardó, el de Literatura, mai abans concedit a cap músic. Diuen que li han atorgat per les seves lletres -doncs mira que bé, sort que no li han atorgat pel pentinat-. No sé si els responsables del Nobel hauran observat el mateix que jo o que qualsevol de vostès en les lletres de Dylan, de fet va ser ell mateix qui va dir que una cançó pot tenir tants significats diferents com persones l'escoltin. Ara bé, sigui el que sigui allò que hi han vist i tenint en compte l'estadi vital i artístic en què es troba l'interessat a aquestes alçades, trobo que el guardó arriba més aviat tard. Potser no és que els grans artistes s'avancin als seus temps, potser és que alguns temps avancen molt a poc a poc.

dijous, 13 d’octubre de 2016

Puma Rai Tape Diana


Puma Rai Tape Diana són Carola Llonch i Vicenç Ferreres (Plans Films). Un duet musical que es va formar expressament per a participar en una marató de versions de Kraftwerk organitzada per Ultra-Local Records amb una relectura de "The Telephone Call" -adaptada al català com a "Establiment de trucada"-. I resulta que s'ho van passar tan bé, que han decidit donar continuïtat al projecte. De moment s'han fet un Bandcamp on es pot escoltar la peça en qüestió. Esperem que ben aviat arribin les primeres novetats amb forma de temes propis.

dimecres, 12 d’octubre de 2016

Death will Come and will Have Your Eyes

Diamanda Galás, en una actuació de la seva present gira.
Foto Redbull Music Academy.
DIAMANDA GALÁS
Teatre Nacional de Catalunya (TNC), Barcelona
11 d'octubre de 2016

Bona part del respectable que va assistir la nit passada al TNC desconeixia a priori el contingut de l'espectacle que portava Diamanda Galás als escenaris barcelonins en el marc del Redbull Music Academy Weekender. Les corrents subterrànies per les quals navega l'artista californiana, així com el fet de no haver publicat cap disc des de 2008 -des d'aleshores centra la seva creació en l'àmbit escènic, si bé preveu editar properament un àlbum en directe que documentarà la present gira-, constituïen una incògnita que no s'acabaria de desvetllar fins que Galás, vestida de negre i amb el seu etern posat inquietant, es va asseure al piano.

Sabíem que el títol de l'espectacle, "Death will Come and will Have Your Eyes", s'inspira en un text original del poeta italià de la solitud, Cesare Pavese -un autor que va abandonar aquest món per mitja del suïcidi, enèsima referència tràgica en una trajectòria, la de Galás, que ha fet de la mort i la pèrdua una de les seves raons de ser-. Un "Verrà la morte e avrà i tuoi occhi" ("Vindrà la mort i se't menjarà els ulls") que va esdevenir el punt de partida des del qual la nord-americana va alternar composicions noves amb brutals deconstruccions de tòtems com l'estàndard mexicà "La llorona" o "See that My Grave Is Kept Clean", un blues original de Blind Lemon Jefferson.

Mentre el piano es debatia entre la fragilitat i la cacofonia en un gairebé discret segon pla, la veu de Galás sobresortia més salvatge i indomable que mai. Un torrent de registres, freqüències, murmuris i crits gairebé infernals certificant no tan sols les múltiples textures vocals de la de San Diego, sinó la infinitat de recursos instrumentals que la veu humana pot arribar a oferir amb l'entrenament adequat. Perquè aquest és un altre tema. Diamanda Galás és una cantant com cap altra. I si la seva obra s'estudiés a la gran majoria d'escoles de cant, si la tècnica i el virtuosisme deixessin d'entendre's com a finalitats i passessin a ser contemplades com a recursos, el conjunt de la pràctica musical hi sortiria guanyant.

dimarts, 11 d’octubre de 2016

Recomanació: Ensemble Topogràfic presenten "Llac"

Foto Ensemble Topogràfic.
La dualitat entre allò que som i allò que projectem a les xarxes socials. La pressió pel fet de ser jutjats i aquells personatges ficticis que construïm al voltant de nosaltres mateixos per a presentar-nos des de l'entorn digital. Amb aquest punt de partida han elaborat ENSEMBLE TOPOGRÀFIC una nova peça, "Llac", que porta un pas més enllà la seva condició de col·lectiu multidisciplinari. Un nou esglaó conquerit per un discurs que trenca les barreres entre disciplines com la música i la dansa, i on el moviment és conseqüència del so però també a l'inrevés. La presentació oficial de "Llac" tindrà lloc els dies 14, 15 i 16 d'octubre a la sala Hiroshima de Barcelona. Més informació aquí.

Slaves - "Take Control" (2016)


Vaig descobrir Slaves ara fa cosa de dos anys i mig, quan van debutar als escenaris barcelonins com a teloners de Blood Red Shoes i compartint franja horària amb un Madrid-Barça. Un factor en contra, aquest últim, que ells van saber capgirar al seu favor tot disparant a viva veu proclames tan inequívoques com "Fuck football!" al mateix ritme amb què desplegaven un repertori literalment explosiu. Punk immediat i minimalista, a tota castanya i carregat de mala llet. Des d'aleshores no han tornat a visitar Barcelona, una llàstima tenint en compte que no tan sols han esdevingut referents de pes de l'indie britànic contemporani sinó que a sobre ho han fet sense perdre les formes ni deixar-se domesticar. "Take Control" (2016), el seu segon disc llarg oficial, compta amb Mike D (Beastie Boys) a les tasques de producció i poleix el discurs sonor del duet sense rebaixar-ne el potencial d'impacte. Queda clar des de l'escopinada inicial -mai més ben dit- d'"Spit It Out", aquest exercici de protohardcore que és "Hypnotised", un "Consume or Be Consumed" que sona com Sleaford Mods acompanyats per Fat White Family, o un "Fuck the Hi-Hat" que connecta Discharge amb els Pixies més animals. Perill en estat pur.

dilluns, 10 d’octubre de 2016

Una estelada a Glastonbury



La imatge correspon a l'article sobre el festival de Glastonbury que el setmanari britànic NME va publicar el passat 30 de setembre. S'hi poden observar les marees humanes que solen congregar-se en aquest esdeveniment i les corresponents banderes que l'acrediten com una de les cites musicals més rellevants arreu del planeta. A la dreta de la fotografia hi poden veure una estelada, senyal de la presència entre el respectable d'algun partidari de la independència de Catalunya.

Tenint en compte l'enrenou que es produeix en aquesta banda dels Pirineus cada vegada que aquest símbol fa aparició a la grada d'un camp de futbol on juga el Barça, em pregunto si el govern espanyol en funcions ja ha cridat a consultes l'ambaixador britànic per a exigir-li l'aplicació de "l'imperi de la llei" sobre el festival de torn. També em pregunto quines operacions cosmètiques hauria patit aquesta imatge si en lloc de publicar-la NME l'arriba a publicar, posem per cas, La Razón.

Els Stones, els Beatles i el blues


No m'ha acabat d'agradar la versió del "Come Together" dels Beatles que es van marcar els Rolling Stones en aquesta mena de parc temàtic que ha esdevingut el Desert Trip Festival. La trobo protocolària i un pèl desangelada. Posats a escoltar Ses Satàniques Majestats interpretant temes dels Fab Four, m'estimo més aquella immediata relectura d'"I Wanna Be Your Man" amb què van segellar el seu segon single l'any 1963. Dit això, tinc moltes ganes d'escoltar l'imminent disc de versions de clàssics del blues recentment anunciat pels Stones. Perquè, derivacions estilístiques al marge, de blues aquests senyors en saben una bona estona. I perquè alguna cosa em diu que podria tancar-se un cicle: l'última vegada que van publicar un àlbum d'aquestes característiques corria l'any 1964, Brian Jones i Bill Wyman encara eren a la banda i "(I Can't Get No) Satisfaction" es trobava ben bé a un any vista. La caràtula del plàstic en qüestió, el debut homònim dels britànics, sobre aquestes línies.

diumenge, 9 d’octubre de 2016

"Before the Night"

SHE OWL
Tabarlot, Barcelona
8 d'octubre de 2016

She Owl van culminar ahir la seva quarta gira catalana a Barcelona. Ho van fer amb un repertori similar al de la nit anterior a Granollers, alternant peces dels seus dos àlbums -"She Owl" (2013) i "Animal Eye" (2015)- i avançant un dels temes que formaran part del seu proper ep de temàtica conceptual -entraran a gravar-lo l'estiu vinent i esperen editar-lo de cara a la tardor-. Un "Before the Night" que va tornar a brillar amb llum pròpia i que ja pot considerar-se com una de les composicions més destacables de Jolanda Moletta i Demian Endian.

dissabte, 8 d’octubre de 2016

Noves dinàmiques

SHE OWL
Anònims, Granollers
7 d'octubre de 2016

She Owl és una banda en constant moviment. Si el seu segon treball, "Animal Eye" (2015), reforçava els traços orgànics i el primitivisme que havien definit el seu debut homònim (2013), la seva posada en escena un any més tard suposa un nou punt de partida cap a terrenys que tot just comencen a perfilar-se. El duet italià -establert actualment a Leipzig- ha tornat als escenaris catalans tan sols un any després de venir-hi a presentar "Animal Eye", però ho ha fet amb un discurs lleugerament renovat. Es mantenen les atmosferes de somni, el constant debat entre llum i foscor, els ritmes tribals i els motius pagans. I entra en joc tot un arsenal de loops que reforça l'arc discursiu del repertori i a la vegada el dota de noves dinàmiques.

A l'Anònims van presentar-se amb "She Owl" i "Dance of the Mothers", les peces que obren respectivament els seus dos treballs. Més tard arribarien "Wolf Tale", "Over the Bones" o "Mimla", totes elles beneficiades pel nou embolcall. La gran sorpresa de la nit, però, va ser "Before the Night", un dels quatre temes que Jolanda Moletta i Demian Endian estan preparant de cara a la gravació d'un ep conceptual l'estiu que ve. Revestiment rocker i crescendo gairebé marcial -la guerra i el conflicten en marquen el rerefons líric- per a una peça de naturalesa onírica al més pur estil d'uns Cocteau Twins. Va ser el moment previ a una recta final amb moments tan climàtics com els arranjaments pantanosos d'"Animal, Animal" o la dolça fragilitat de "Decembers".


She Owl tancaran aquesta nit (21,30h) la seva gira catalana a Barcelona (Tabarlot - c./ Sant Pau, 4 - metro: Liceu). Organitza Brubaker.

divendres, 7 d’octubre de 2016

Van Morrison - "Keep Me Singing" (2016)


Ja fa molt de temps que els discos de Van Morrison van deixar enrere les cotes de transcendentalitat d'un "Astral Weeks" (1968), un "Moondance" (1970) o un "Tupelo Honey" (1971), però això no resta valor a llançaments com "Born to Sing: No Plan B" (2012) o aquest "Keep Me Singing" (2016). Dos títols on el de Belfast reivindica la seva condició de vocalista com a raó de ser. Morrison és el que és i fa el que fa, i així seguirà essent fins que la seva veu digui prou. Tota una declaració de principis de qui un bon dia va renunciar a la fusió d'estils en nom d'un discurs més ortodox i d'acord amb les set dècades que porta penjades a l'esquena. De qui afronta la seva maduresa tal i com abans ho havien fet els seus referents de l'altre costat de l'Atlàntic: prescindint de riscos i presumint d'ofici. Ni "Keep Me Singing" aportarà nous conversos a la causa -poc el deu preocupar això a aquestes alçades-, ni les seves cançons despertaran en directe les mateixes passions que "Caravan", "Gloria" o "Brown Eyed Girl". Però el blues nocturn de "The Pen Is Mightier than the Sword", el swing elegant de "Look Behind the Hill", el viratge rocker de "Too Late" i la balada crepuscular que li dóna títol són arguments de prou pes per a acostar-s'hi sense por.

dijous, 6 d’octubre de 2016

The Beatles - "At the Hollywood Bowl" (1977)


Anys enrere va caure a les meves mans un bootleg amb les gravacions senceres dels concerts que els Beatles van oferir al Hollywood Bowl de Los Angeles els dies 23 i 30 d'agost de 1964 i 1965, respectivament, les dues actuacions de què es nodria l'únic directe oficial del grup, "At the Hollywood Bowl" (1977). El seu encert no era tant el fet d'haver posat en circulació un àlbum llargament descatalogat com el de presentar-ne el repertori en el seu context original -a la funda del cd s'indicaven les pistes que George Martin havia seleccionat per al disc en directe i l'ordre en què hi figuraven-, així com treure a la llum la totalitat del material enregistrat al seu moment.

"At the Hollywood Bowl" és un artefacte prou curiós. Editat set anys després de la dissolució del grup i amb la primavera punk esclatant al Regne Unit, la seva qualitat sonora era tan pèssima que mai hauria vist la llum de no tractar-se de l'enèsim ou d'or d'una gallina fèrtil com poques. La qual cosa explica per què les diferents parts implicades s'havien negat a reeditar-lo des d'aleshores, convertint-lo juntament amb el documental "Let It Be" (1970) en la gran assignatura pendent de les successives campanyes de recuperació de l'obra dels Beatles.

Doncs bé, Apple Corps finalment s'ha decidit a tornar-lo a posar en circulació -i a editar-lo en cd per primer cop de forma oficial- coincidint amb l'estrena del documental "Eight Days a Week" (2016) de Ron Howard. Un rentat de cara amb nova caràtula, notables millores sonores fruit d'un procés de remasterització auspiciat per Giles Martin, i quatre bonus tracks per si amb tot plegat encara no n'hi hagués prou. I aquest és precisament el tema, que no n'hi ha prou. Que de les 24 peces enregistrades pels Fab Four al Hollywood Bowl, encara en queden set d'inèdites. La qual cosa donarà arguments a Apple de cara a futures reedicions, sens dubte, però també fa d'aquest nou Hollywood Bowl un document menys interessant que aquell bootleg amb totes les seves imperfeccions.

dimecres, 5 d’octubre de 2016

Frost / Nixon


En tot el seu metratge no hi apareix un sol cop de puny, però podria ser perfectament una de les millors pel·lícules de boxa mai rodades. Perquè "Frost / Nixon" (2008), la ficció cinematogràfica al voltant de la sèrie d'entrevistes que el periodista David Frost va mantenir l'any 1977 amb l'expresident nord-americà Richard Nixon, no deixa de ser un combat amb els seus corresponents assalts. I en cada pausa, cada un dels moments en què entrevistador i entrevistat es retiren als seus respectius racons a valorar jugades i reformular estratègies, un no pot evitar pensar en Clint Eastwood assistint a Hilary Swank a "Million Dollar Baby" (2004) o en els rostres de Rocky Balboa i Apollo Creed quan descobrien que l'altre pegava més fort del que s'esperaven.

Hi pensava la nit passada, mentre una cadena televisiva tenia el bon gust de programar aquesta cinta de Ron Howard en la mateixa franja horària en què d'altres poden arribar a emetre autèntiques barbaritats. "Frost / Nixon" podria perfectament ser una pel·lícula de boxa, i com a tal assoleix el seu clímax quan Michael Sheen i Frank Langella -a les pells respectives de Frost i Nixon- aborden temes tan espinosos com la guerra del Vietnam o l'escàndol Watergate.

Ara bé, el seu moment definitiu té lloc fora del ring i un cop finalitzat el combat. I no és cap altre que el primer pla del rostre de Langella. Una expressió desolada, no tan pròpia d'un polític derrotat com d'un ésser humà abatut. Una expressió que, malgrat el personatge i el seu llegat, pot arribar a despertar sentiments com la compassió. Perquè Nixon, amb tots els seus errors i faltes, no deixava de ser això. Un ésser humà que s'havia equivocat, com tants i tants altres. El que el va diferenciar de la resta -i penso ara en Jorge Fernández Díaz, per posar un exemple més o menys proper-, és que ell sí que va assumir la responsabilitat dels seus actes tot fent un pas al costat i renunciant al seu càrrec.

Natural Child


Tota una sorpresa, la que m'acaben de donar aquests nord-americans. Vénen de Nashville, es dediquen a la música d'arrels -diguin-li Americana si els ve més de gust- i el seu darrer plàstic, "Okey Dokey" (2016), és dels que criden l'atenció des de la primera escolta. La inicial "Sure Is Nice", per exemple, sona com The War On Drugs interpretant un tema de Tony Joe White. Bateria hipnòtica, orgue de tonalitats primaverals i deliciosos aires Southern Soul. "Out of Sight" juga amb l'electrònica analògica per a traçar paisatges àcids que connecten els Byrds de "Fifth Dimension" (1966) amb el krautrock. "Now and Then" beu a parts iguals de la Creedence i els Flying Burrito Brothers. I "Juanita" sembla el "Ramblin' Man" dels Allman Brothers passat pel filtre de The Band. Descobreixin-los a Bandcamp i gaudeixin del trajecte.

dimarts, 4 d’octubre de 2016

El misteri de Peter Hammill

Peter Hammill.
Uncut dedica tres pàgines de la seva edició d'octubre a repassar la discografia essencial de Van Der Graaf Generator. La història de la banda progressiva que va influir a John Lydon i Mark E Smith, entre d'altres, a través de les seves obres i narrada pels seus components. "El Peter és tot un misteri", afirma l'organista Hugh Banton en referència al líder de la formació, Peter Hammill, "sembla una persona normal però evidentment no ho és. Tan sols toca la seva pròpia música, no li donarien feina en cap altra banda que no fos la seva". Curiosa reflexió. Sovint sento veus que valoren la qualitat dels músics en funció de les seves capacitats a l'hora de tocar repertoris aliens, allò de si realment ets músic has de poder tocar qualsevol cosa. Hammill no tan sols és músic, és un dels més influents de la seva generació, però mai s'ha molestat en donar el més mínim crèdit a aquesta afirmació. A Jimi Hendrix li passava tres quarts del mateix. Podia tocar qualsevol tema havent-lo escoltat tan sols una vegada, però la seva forma de tocar era tan única que acabava expulsat de bona part de les bandes que el contractaven abans d'esdevenir una figura amb nom propi. Els innovadors tenen aquestes coses. No poden tocar a les ordres de ningú i sovint topen amb el menyspreu dels sectors més academicistes, però a la llarga acaben creant escola.

She Owl, aquesta setmana a Granollers i Barcelona



SHE OWL torna als nostres escenaris un any després de la seva darrera visita. Amb un peu a Itàlia i un altre a Califòrnia, el duet que formen Jolanda Moletta i Demian Endian ha definit al llarg de dos àlbums -"She Owl" (2013) i "Animal Eye" (2015)- un discurs que li ha valgut comparacions amb Amanda Palmer, PJ Harvey, Dead Can Dance o Bat For Lashes, entre d'altres. Tambors tribals, un piano que s’endinsa en la boira i tot un arsenal d’instruments antics, exòtics i poc convencionals. Misteri, tendresa i romanticisme en un registre que fon el folk amb la psicodèlia i els motius neoclàssics. Contes de fades salvatges i onírics, recitats per una veu hipnòtica i penetrant. Brubaker els presenta en directe per partida doble: 7 d'octubre a Granollers (Anònims, 19,30h.) i 8 d'octubre a Barcelona (Tabarlot, 21,30h.), ambdues cites amb entrada lliure.


Més informació:

She Owl / Pàgina web / Bandcamp
Concert Granollers  /  Facebook
Concert Barcelona  /  Facebook

dilluns, 3 d’octubre de 2016

Billy Bragg & Joe Henry - "Shine a Light" (2016)


Tot un viatge, el que van dur a terme el passat mes de març dues figures de la cançó britànica i nord-americana com són, respectivament, Billy Bragg i Joe Henry. Ni més ni menys que el recorregut sencer del Texas Eagle, el tren que uneix les ciutats de Chicago i Los Angeles. Diversos dies de trajecte ferroviari amb les seves corresponents aturades en diferents punts de la geografia nord-americana. Pauses, aquestes últimes, que Bragg i Henry van aprofitar per a enregistrar de forma totalment improvisada -ja fos en sales d'espera o a les pròpies andanes- tot un seguit de peces tradicionals amb el tren com a marc de fons -de "Rock Island Line" a "The Midnight Special" i de "Lonesome Whistle" a "Hobo's Lullaby"-. El resultat final, signat a mitges, acaba de veure la llum sota el títol de "Shine a Light - Field Recordings from the Great American Railroad" (2016). Un volum que no es troba entre les obres més destacades dels seus autors ni explicarà gran cosa als estudiosos del folk nord-americà, però documenta un projecte singular i torna a treure la pols d'un repertori que tant Bragg com Henry coneixen prou bé i aborden amb tanta empenta com respecte.

diumenge, 2 d’octubre de 2016

FIREPEMU '16, ensenyant amb música


Professionals de l'educació es van donar cita ahir al Teatre Auditori de Llinars del Vallès per a conèixer de primera mà les eines i recursos de la música que es poden aplicar a les aules. La FIREPEMU (Fira de Recursos Pedagògics Musicals) és una iniciativa de Brubaker que fomenta l'intercanvi de coneixement i la reflexió al voltant del fet musical i el seu potencial dinamitzador en l'àmbit de l'ensenyament. Avui hi tornem amb una jornada dedicada a les famílies. Vinguin a gaudir d'un matí divertit, festiu i molt musical. La foto és d'Anna Fernàndez.



dissabte, 1 d’octubre de 2016

Sons subterranis de l'Alemanya de l'Est


Més enllà de Plastic People Of The Universe i del culte clandestí que els Beatles van generar a l'antiga URSS, el rock'n'roll i les seves diferents variants van esdevenir una constant tan revolucionària com fora de la llei als països de l'òrbita soviètica durant els darrers anys de la Guerra Freda. El recopilatori "Ende Vom Lied: East German Underground Sound 1979-1990" (2016, Forced Exposure) documenta concretament el que va passar a l'Alemanya de l'Est durant la dècada anterior a la caiguda del Mur de Berlín. I ho fa de la mà de bandes com Herbst In Peking, Ornament & Verbrechen o Grabnoct. Formacions que van desafiar el règim tot practicant la que l'elit socialista considerava com la música de l'enemic. Grups que es van emmirallar en allò que sonava a les ràdios occidentals que arribaven a sintonitzar des de l'altre costat del mur: punk, krautrock, New Wave, rock progressiu, post-punk, Sonic Youth, David Bowie, Captain Beefheart, els Stooges, la Velvet Underground, The Clash, The Fall, Einstürzende Neubaten, tot s'hi valia. El resultat va ser una escena tan subterrània com prolífica, perseguida per les autoritats -corrien rumors que agents secrets de l'STASI s'havien arribat a infiltrar com a músics en algunes de les bandes-, i una nova mostra de com el rock'n'roll i tot allò que portava implícit eren igual de revolucionaris a un costat i l'altre del Teló d'Acer. La ironia de tot plegat? Que mentre a Occident el rock acompanyava revolucions de la mateixa manera que ho feien les samarretes amb el rostre de Che Guevara, a l'altra banda del mur els seus practicants dedicaven minuts de silenci a les víctimes de Tiananmen i eren acusats de difondre propaganda capitalista pel mateix sistema que suportava la Cuba revolucionària.