dilluns, 17 d’octubre de 2016

El colpidor mirall d'Ensemble Topogràfic

Foto Jordi Cabestany.
ENSEMBLE TOPOGRÀFIC
Sala Hiroshima, Barcelona
16 d'octubre de 2016

Si existeix una fina línia que delimita on s'acaba la música i on comença l'art sonor -o a l'inrevés-, Ensemble Topogràfic la traspassen constantment i amb la subtilesa de qui no entén tant de disciplines com d'expressivitat. Reduït ara a duet -la ballarina Anna Hierro i el músic i explorador sonor Carlos Martorell-, aquest col·lectiu que dos anys enrere va vincular so i moviment a partir de la interacció de música i dansa, acaba de presentar "Llac". Una peça que porta el concepte inicial un pas més enllà, tot introduint un arc argumental i una escenografia a un discurs que fins a data d'avui s'havia perfilat més descriptiu que narratiu. Es mantenen l'experimentació i la improvisació, però la vessant sonora esdevé part de la sinopsi i augmenta la interacció entre els actors escènics -Martorell es mou per l'escenari juntament amb Hierro-.

"Llac" parteix d'una de les grans contradiccions de l'era digital. La distància entre allò que una persona projecta als seus perfils socials i allò que és en realitat. Un mirall que de vegades ens retorna la imatge desitjada però en d'altres pot revelar colpidores realitats. Per això el llac titular exerceix com a mirall al llarg de tota la peça. Una arma de doble tall que en ocasions potencia la projecció de l'individu, en d'altres satisfà instints com la pròpia vanitat, i a la llarga acaba esdevenint tan letal com l'aigua sota la qual Hierro escenifica un ofec. Que tot seguit Martorell culmini l'escena fent-se un selfie amb el cadàver no deixa de ser el retrat més colpidor d'una era en què realitat i ficció es confonen en un oceà de zeros i uns.


Originalment publicat a B-MAGAZINE.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada