dimecres, 30 de novembre de 2016

PS17


Em sembla que ens ho passarem bé, la primavera que ve...

Luke Bell


Cançons de les que amenitzen llargs trajectes per carretera, acompanyen nits solitàries i poden maridar-se a la perfecció amb un bon bourbon, les que factura aquest descendent d'una nissaga de ramaders de Wyoming. Luke Bell es dedica al country d'ascendència honky tonk, amb un discurs que beu directament de fonts com Merle Haggard, George Jones, Waylon JenningsHank Snow o Dave Dudley. A data d'avui té dos discos homònims publicats per segells diferents. El més recent (2016) l'edita Thirty Tigers i conté deu temes que presumeixen d'ofici i autenticitat. Talls tan rodons com "Sometimes", "All Blue", "Workingman's Dream" o "The Great Pretender", que es podrien haver enregistrat perfectament mig segle enrere i funcionen igual de bé a data d'avui. Més informació aquí.

dimarts, 29 de novembre de 2016

Hope Sandoval & The Warm Inventions - "Until the Hunter" (2016)


Sempre és un plaer retrobar-se amb la veu de Hope Sandoval. Qui va ser vocalista de Mazzy Star posseeix un registre tan càlid i dols com extremadament versàtil. "Until the Hunter" (2016) és el tercer disc que publica amb el suport de The Warm Inventions, banda d'acompanyament comandada pel bateria Colm Ó Cíosóig (My Bloody Valentine). Una nova col·lecció de cançons que estableixen llaços entre el so Americana més fràgil i sedós ("The Peasant"), i la psicodèlia més atmosfèrica i onírica ("Into the Trees"). A destacar el duet vocal amb Kurt Vile a "Let Me Get There", el regust crepuscular de "Treasure" i la boirina nocturna de "The Hiking Song". Una delícia.

15 anys sense George Harrison


Recordo perfectament aquell matí. Veure com un programa matinal de la televisió pública catalana emetia un videoclip dels Traveling Wilburys per tot seguit passar a mostrar imatges d'arxiu dels Beatles. Abans que entrés la veu en off vaig suposar que alguna cosa no anava bé, i pocs segons després la citada veu anunciava la mort de George Harrison. Una dècada i mitja ha passat des d'aleshores. Quinze anys sense l'autor de "Something", "Taxman" i "Here Comes the Sun". De "My Sweet Lord", "What Is Life" i "Blow Away". Quinze anys sense l'home a qui John Lennon va fer cantar "Do You Want to Know a Secret". Que cap d'elles deixi de sonar.

dilluns, 28 de novembre de 2016

Recomanació: Fusta Pop Festival


Aquest cap de setmana celebrarà la seva primera edició un nou minifestival que promet alegrar una mica més l'agenda musical de finals de tardor. FUSTA POP tindrà lloc el proper diumenge, 4 de desembre (a partir de les 12h.), als jardins de Can Ramos, una finca amb història i un entorn privilegiat al cor de la Garriga, a tan sols tres quarts d'hora de Barcelona i a tocar de l'entorn natural del Montseny. Hi podrem degustar el directe de Playfair, refrescant banda integrada pel nucli del grup de culte Inusual Suspects i completada per components de formacions barcelonines històriques com Brighton 64 i Los Canguros. Després hi haurà tota una desfilada de disc jockeys que acabaran d'escalfar l'ambient. Entrada lliure i preus populars. Més informació aquí.

diumenge, 27 de novembre de 2016

Bateries de hits, lliçons d'història i demostracions de força

The Cure - Foto Maurici Ribera.
THE CURE + THE TWILIGHT SAD
Palau Sant Jordi, Barcelona
26 de novembre de 2016

Diuen que un s'ha fet gran quan els seus músics preferits són més joves que ell. Però quan un realment s'adona que s'ha fet gran, és quan aquells artistes a qui ha escoltat tota la vida i que ja hi eren fins i tot abans que un tingués ús de raó, enfilen aquella etapa vital en què la majoria de mortals comencen a pensar en la jubilació. Robert Smith i Simon Gallup es troben ara mateix entre aquest sector demogràfic, contemplant la seixantena de molt a prop però sense ressentir-se'n i refermant-se nit rere nit com un dels grans tàndems de la generació (post-)punk.

Que The Cure portin vuit anys sense editar material nou és un fet purament anecdòtic: ens trobem davant d'una de les poques bandes massives que poden presumir a dia d'avui de fons d'armari sense excessos de nostàlgia, reformulant el repertori en cada actuació i lliurant-lo a audiències d'allò més heterogènies. Audiències com la que havia exhaurit les localitats del Palau Sant Jordi amb gairebé un any d'antelació, prova irrefutable de la transversalitat, la transcendència i l'abast intergeneracional d'unes cançons que en ple segle XXI encara valen per algunes discografies senceres de la passada dècada i mitja.

El passi d'ahir es va nodrir principalment de plàstics tan totèmics com "The Head on the Door" (1985) o "Disintegration" (1989), però també hi va haver temps per a seleccions poc òbvies ("Burn") i fins i tot per a una composició inèdita, "It Can Never Be the Same", que la banda britànica porta des de la passada primavera presentant en directe i que estableix línia directa amb la vessant més hipnòtica i atmosfèrica del seu repertori. La mateixa on poden emmarcar-se també altres punts àlgids de la nit com "Push", "Pictures of You" "Lullaby" o la inicial "Open". Apunts d'intensitat creixent en un concert de gairebé tres hores de durada que va tocar sostre amb highlights com "In Between Days", "Lovesong", "Just Like Heaven", "A Forest" o aquella traca final que van culminar "Friday I'm in Love", "Boys Don't Cry", "Close to Me" i "Why Can't I Be You?". Incontestable bateria de hits, inequívoca lliçó d'història i imponent demostració de força.

Abans havia escalfat la nit The Twilight Sad, un combo escocès amb un peu en el post-punk més nerviós i un altre en l'èpica dels grans recintes, la mateixa que traça un nexe d'unió gairebé imperceptible entre U2, Simple Minds i els propis Cure. Més a prop d'aquests últims que dels dos primers, no acaben d'inventar-se res però el seu repertori és prou rodó per a haver-los consolidat durant el darrer lustre com un referent a l'alça de l'indie britànic. La d'ahir era la seva quarta cita amb Barcelona, i també la més multitudinària amb permís del Primavera Sound 2014 -on van actuar en un dels escenaris petits-. Bany de masses, un discurs en plena sintonia amb el context i una d'aquelles ocasions en què la immensitat d'un recinte com el Sant Jordi no sembla anar-li gran al grup teloner.


dissabte, 26 de novembre de 2016

40 anys d'"Anarchy in the UK"


Quatre dècades fa avui que els Sex Pistols van debutar discogràficament amb un single de títol tan inequívoc com "Anarchy in the UK" (1976). No va ser el punt de partida del punk -la tempesta ja portava temps gestant-se en ambdós costats de l'Atlàntic- ni la seva acta fundacional al Regne Unit -The Damned s'havien avançat amb "New Rose" (1976)-, però el seu impacte va ser tal que encara ressona a data d'avui, per molt que la iconografia dels Pistols s'hagi pervertit (o no) fins a l'extrem de donar nom a una línia de targetes de crèdit. "Anarchy in the UK" no es va inventar el punk, però el va posar al mapa sense embuts i va suposar l'esclat d'una revolució que ho va canviar tot per, al capdavall, no acabar de canviar res.

Vigència i vertigen

El moment en què la música va deixar de sonar, es van encendre els llums i
la banda va permetre al respectable realitzar fotografies.
KING CRIMSON
Auditori Fòrum, Barcelona
25 de novembre de 2016

En seran conscients o no, però formacions de procedència tan diversa com Tortoise, The Mars Volta, ToolMetallica, KyussMogwai o fins i tot Tiger Menja Zebra no haurien existit tal i com les coneixem de no haver-hi hagut prèviament King Crimson. La banda de Robert Fripp és molt més que el pal de paller d'allò que anomenem rock progressiu, és una entitat en constant metamorfosi i amb un abast d'allò més transversal. La qual cosa explica que, sense haver arribat mai a encapçalar rànquings de vendes discogràfiques i rebutjant en l'actualitat la tan publicitada lògica de les noves tecnologies -les seves cançons no es troben de forma oficial en cap plataforma d'streaming, i als seus presents concerts es prohibeix l'ús de càmeres fotogràfiques i dispositius mòbils sota amenaça d'expulsió per a qui incompleixi la norma-, sense ni tan sols haver passat per l'estudi de gravació des de l'any 2003, siguin capaços d'omplir l'Auditori Fòrum durant dues nits seguides i amb un públic d'allò més heterogeni -de hipsters a heavies, i d'antics progres reconvertits en respectables gerents de PIMES a barbes blanques que denoten dècades d'experiència en matèria progressiva-.

Amb una formació inèdita a data d'avui -tres bateries a la part frontal de l'escenari, amb la resta de músics en segon terme- i un format de sextet que combina cares conegudes -Tony Levin (baix) o Pat Mastelotto (bateria)- amb noves incorporacions -Jakko Jakszyk (veu i guitarra) o Jeremy Stacey (bateria)- i fins i tot retorns inesperats -Mel Collins (saxofon i flauta)-, els Crimson de 2016 no tenen res en comú amb cap de les seves encarnacions anteriors, però el seu discurs beu de totes elles a parts més o menys iguals -a excepció d'una etapa, la d'Adrian Belew, que tan sols citen molt de passada als presents repertoris-. Com en el cas d'un altre explorador nat com és Tom Waits, els actuals King Crimson semblen haver deixat de mirar endavant per començar a mirar enrere encara que sigui sense sentiments nostàlgics i sempre des de la més absoluta excel·lència. Com el californià, Fripp i companyia han assolit aquell punt en què el discurs propi ja no accepta més voltes de rosca. El moment de passar revista a una trajectòria que sempre s'ha avançat al seu temps, i de fer-ho amb la mateixa dignitat i solvència amb què aquesta s'ha desenvolupat al llarg de gairebé cinc dècades.

King Crimson han trencat un llarg silenci sortint a la carretera sense cap àlbum nou sota el braç ni la intenció d'enregistrar-lo, però sí que disposen de noves composicions que interpreten en directe i que aguanten perfectament el tipus al costat d'un fons de catàleg que es manifesta amb el present format més magnànim que mai. Com si Fripp volgués dir-nos adéu per la porta gran, com si ens estigués dient que ja no li cal seguir trencant barreres perquè ja ho ha fet durant tota una vida, com qui es pot passar dues hores i mitja llargues a l'escenari defensant el seu llegat històric amb arguments de tant pes com poden ser "The Court of the Crimson King", "Red", "Larks' Tongues in Aspic, part two", "Starless" o la final "21st Century Schizoid Man". Monumental repertori que en ocasions assolia la mateixa fidelitat amb què Roger Waters interpreta actualment els clàssics de Pink Floyd, però que alçava realment el vol quan el sextet sortia de la zona de confort a la recerca d'horitzons còsmics i remots. És aquesta última l'essència que des del primer dia ha mantingut King Crimson un pas per davant de la resta, una essència que sembla anar-se apagant a poc a poc però tenir encara prou combustible per a celebrar un adéu per la porta gran. Un apunt: la lletra de "21st Century Schizoid Man" té més sentit en l'actualitat que quan va encetar la discografia crimsoniana en plena era Altamont. Vigència i vertigen.

divendres, 25 de novembre de 2016

El Baix Montseny conquereix Barcelona

Les Cruet, punk del Montseny.
LES CRUET + MATAGALLS + ROGER PELÀEZ
Sidecar Factory Club, Barcelona
24 de novembre de 2016

La microescena del Baix Montseny és gairebé un gènere musical en ella mateixa. Ja poden els seus múltiples actors dedicar-se a estils tan diversos com el punk, el folk o el metal, que sempre ho acaben fent des d'una òptica tan única com compartida. Una realitat alimentada pel propi context geogràfic però també pel fet que bona part dels músics que en participen circulen d'un grup a un altre sense pensar-s'ho dos cops. Sense anar més lluny Les Cruet i Matagalls, les dues revelacions més recents a l'òrbita montsenyenca, comparteixen un lligam de pes en la figura del guitarrista Xavi Garcia -que també milita com a multiinstrumentista en altres projectes veïns-. Però és que si a sobre actuen la mateixa nit i a la mateixa sala, els components d'una banda acaben enfilant-se a l'escenari durant el concert de l'altra amb tota la naturalitat del món. La qual cosa no tan sols reforça el dinamisme dels respectius concerts, sinó sobretot un notable sentiment de comunitat.

Les Cruet i Matagalls van desembarcar plegats al centre de Barcelona de la mà de Bankrobber i TBC, amb motiu de la recent edició dels seus respectius debuts discogràfics -"Pomes agres" i "Matagalls"- i compartint l'escenari de la sala Sidecar amb un altre vell conegut com és Roger Pelàez (Budellam, Zombi Pujol), que va trencar el gel amb el seu espectacle d'spoken word "Canta Sau" -a aquestes alçades, tot un clàssic del punk més nostrat i subterrani-. Fent gala d'una lírica àcida, irònica, irreverent, políticament incorrecta i tan personal com intransferible, el de la Roca del Vallès va passar revista a diversos temes (no necessàriament) d'actualitat. Versos que en ocasions s'inventava sobre la marxa i en d'altres portava ben preparats de casa, però sempre punyents i a la vegada entranyables. L'acompanyava a la guitarra Gerard Segura (Vàlius), un col·laborador esporàdic que es va dedicar a rascar les sis cordes tal i com ho faria The Missing Leech en una orgia amfetamínica. Antifolk al quadrat.

Posteriorment van prendre l'escenari Matagalls en el que va suposar el seu cinquè concert a data d'avui. Un fet que podria haver passat totalment inadvertit tenint en compte el grau de química i compenetració assolit pels seus set components -encabir-los a tots ells i als seus respectius instruments en un escenari de dimensions més aviat reduïdes devia suposar un autèntic trencaclosques-. Una veu gutural, la de Ramon Mas, invocant els racons més profunds del seu ésser sobre una base instrumental d'allò més coral. Guitarres, teclat, bateria, baix, percussions, acordió, violí i trompeta edificant una torre de Babel sonora que tant podia evocar Calexico com Black Heart Procession, els Pogues, els Bad Seeds i fins i tot els primers Arcade Fire. Folk visceral, amplificat però en absolut maquillat, fresc com una pinta de cervesa i feréstec com el propi entorn montsenyenc on s'ha concebut.

I finalment va ser el torn de Les Cruet. Si les seves cançons es van manifestar a l'estudi com a dinamita en estat pur, a l'escenari directament esclaten amb la força, la immediatesa i la contundència del punk més cru, indòmit i directe a la cara. Va trencar el gel Laura Crehuet, tota sola, a la guitarra acústica i a la veu. Amb algun problema tècnic que va resoldre a cop d'actitud, fetge, verb i aquelles cordes vocals que escupen flames a cada vers. Tot seguit s'hi va afegir la resta de la formació. Una muralla sònica constantment reatroalimentada amb col·laboracions que van anar de Joan Colomo a Martí Sales, passant per bona part dels components de Matagalls. Alternant el minutatge de "Pomes agres" amb composicions inèdites que mereixen ser enregistrades en breu, desencadenant tot un terratrèmol a la pista i recordant-nos a tots què era el punk abans de la roba de marca, els anuncis de refrescos i els vídeos d'esports aquàtics. El millor de tot plegat és que ho segueix essent gràcies a bandes com Les Cruet, ni més ni menys.

dijous, 24 de novembre de 2016

Hola Chica

Elegants i sofisticats - Foto Clara Orozco.
No és que siguin uns nouvinguts, però es mereixen la benvinguda més sonada i càlida amb què se’ls pugui obsequiar. No són uns nouvinguts perquè ja porten una colla d’anys fent música, trepitjant escenaris i passejant-se per algunes de les principals sales del país. Però cal donar-los definitivament la millor de les benvingudes perquè és ara quan per fi veu la llum el seu primer àlbum. Un plàstic tan rodó que és impossible trobar-hi defectes. Deu talls que freguen la perfecció pop i conviden a gaudir la vida en tota la seva plenitud. Tota una col·lecció de trencapistes que ajuden a començar el dia amb bon peu i un cop arribada la nit fan que els minuts i les hores esdevinguin eterns en el millor dels sentits.

Hola Chica es van formar l’any 2012 a Barcelona amb Alex Guerra (veu i guitarra rítmica) i Lucas Codes (baix) com a nucli fundacional al qual s’acabarien sumant David Gómez (bateria), Víctor Alarcón (sintetitzadors) i Victor Tomás (guitarra solista). L’any 2014 es van proclamar guanyadors a nivell estatal del festival Emergenza, la qual cosa els va permetre sortir a l’exterior i plantar-se al Taubertal Festival alemany. Primera prova de foc superada (amb èxit) per una banda que apuntava i segueix apuntant cap a grans i llunyans horitzons. Tan sols els faltava un debut discogràfic a l’alçada de les expectatives generades a l’escenari, una carta de presentació que acabés de consolidar-los com una de les grans revelacions del panorama independent autòcton. Un treball que trigaria a arribar, i una espera que francament ha valgut la pena.

Perquè “Magnetism” (2016) té tot allò que se li pot demanar a un debut, i fins i tot més. Deu píndoles de pop independent amb altes dosis de ganxo melòdic i uns acabats tan sofisticats com elegants, produïdes per Valen Nieto i Marc Cros amb mescles de Santos Berrocal -entre tots tres sumen un bon currículum: Raydibaum, Sidonie, Love Of Lesbian i Iván Ferreiro, entre d’altres-. Deu cançons que de bon principi es manifesten eternes i evoquen sense reserves l’hedonisme crepuscular d’uns Foster The Peopleo (sobretot) uns Metronomy. Deu arguments a favor tan sòlids i incontestables com la inicial “Back Home”, “Heart”, “You Hit” o el single “Radio Girl”. I un disc que els farà ballar de valent fins que surti el sol, paraula.


Originalment publicat a B-Magazine.

Filastine - "The Salarymen" (2016)


El duet multidisciplinari Filastine segueix explorant les possibilitats alliberadores de la dansa en un món que no acaba de rutllar. Recentment ha editat el tercer dels quatre videosingles que conformaran la sèrie "Abandon". "The Salarymen" (2016) ens situa a l'interior d'una oficina que esdevé una presó, tota una metàfora dels nostres dies. Poden visionar el vídeo aquí.

dimecres, 23 de novembre de 2016

El cop de puny de Justin Bieber

Un fan barceloní de Justin Bieber assetja l'ídol canadenc a la seva arribada en cotxe al Palau Sant Jordi. Aquest li clava un cop de puny en tota la cara que deixa el fan amb un pam de nas i la boca plena de sang. Aleshores el fan, que encara no s'acaba de creure el que li ha passat, es debat entre el dolor de l'impacte i l'alegria del contacte físic amb el seu ídol mentre la resta dels que l'envolten esbossen somriures a mig camí de la sorpresa i l'enveja indissimulada. Ja pot fer-li mal, ja, que mai més tornarà a sentir-se tan a prop de l'estrella de torn.

M'atreviria a dir que a ningú li agrada que li clavin cops de puny a la cara, però pel que sembla fan una mica menys de mal i fins i tot ens podem considerar afortunats si qui ens els clava és un dels nostres ídols. Doncs mira que bé. Per això va servir el rock'n'roll? Per això es va disparar Kurt Cobain un tret al cap? I el que més em preocupa: mentre "mascles alfa" com Bieber omplin pavellons, facturin milions de dòlars i siguin venerats per legions d'adolescents arreu del món, té cap sentit que continuem bombardejant aquests mateixos adolescents amb campanyes contra la violència (diguin-li masclista, de gènere o com els vingui de gust) que es fan miques cada vegada que l'ídol de torn es comporta com un autèntic idiota i els seus (i les seves) fans li riuen les gràcies?

Land Of Coconuts - "My Boots" (2016)

Els barcelonins Land Of Coconuts s'han ben calçat al seu tercer videoclip. "My Boots" és una de les peces que conformen aquell sòlid debut que va suposar "Mondays' Tales", i el clip en qüestió és obra de la productora Omen. Vegin-lo aquí.

Pluja a El 9 Nou


El 9 Nou (edició Vallès Oriental) publicava el passat dilluns 21 de novembre la crítica signada per un servidor de l'espectacle Pluja, de Guillem Albà i Clara Peya. Als quioscos fins demà.

dimarts, 22 de novembre de 2016

Guitarra, baix i bateria - Programa 133

Ja poden escoltar en podcast la meva primera col·laboració mensual a Guitarra, baix i bateria, l'espai musical dirigit i conduït per Ricky Gil a Ràdio Silenci. Molt content d'haver tornat a fer ràdio després de tant de temps, i sobretot d'haver-ho pogut fer entre amics. Ahir van sonar Los Bisontes Revival Bunch, Mose Allison, Ebbot Lundberg & The Indigo Children, Sunflower Bean, Twin Drama, Les Cruet, PAVVLA, The Tea Servants, The Gather Rounders i The Crab Apples. Poden escoltar-ho aquí.

dilluns, 21 de novembre de 2016

Col·laboració a Guitarra, baix i bateria

Aquesta nit tindré el plaer d'encetar una col·laboració mensual amb el programa Guitarra, baix i bateria, dirigit i conduït per Ricky Gil a Ràdio Silenci (La Garriga). M'hi trobaran el tercer dilluns de cada mes repassant novetats discogràfiques i altres afers relacionats amb l'actualitat musical. Ens podran escoltar en directe a partir de les 21h a la sintonia de Ràdio Silenci o bé posteriorment en podcast.

Pluja


De vegades la música no és tan sols allò que s'escolta sinó també allò que es veu. Una mirada a l'infinit, una expressió facial o fins i tot la postura que adopti l'intèrpret poden reforçar i en ocasions alterar allò que diuen les notes que surten del seu instrument. Són detalls que importen (i molt), però que només poden apreciar-se de prop. I en aquest sentit, veure i escoltar de prop com Clara Peya toca el piano és molt més que un espectacle. És tota una experiència que aquests dies s'amplia en el marc de Pluja, un espectacle multidisciplinari de la pròpia Peya i el polifacètic i sempre sorprenent Guillem Albà. Un muntatge escènic auster que reivindica el poder de la proximitat i de les petites coses. I tota una reflexió al voltant de la fragilitat de l'ésser, la seva vulnerabilitat i el fet de ser o de sentir-se petit. Aforament reduït -un servidor va assistir a una de les dues representacions dutes a terme ahir a la tarda a la Sala Oberta del Teatre Auditori de Granollers-, contacte directe amb el respectable i tota una muntanya russa emocional on van de la mà disciplines com la música, la poesia, el teatre visual o les titelles. "Si podeu escoltar la meva veu, si ens podem mirar als ulls, vol dir que som a prop i que estem vius", conclou Albà a la recta final d'un espectacle tan emotiu com emocionant.

diumenge, 20 de novembre de 2016

Sharon Jones (1956-2016)

SHARON JONES
(1956-2016)

Se l'havia emmarcat en el tan publicitat revival soul, però el seu abast i sobretot la seva vocació anaven molt més enllà. Sharon Jones no era carn de cap revival, era tan autèntica i tan genuïna com qualsevol dels tòtems de la música afroamericana amb els quals se l'ha arribat a comparar. Que el reconeixement li arribés en consonància amb el citat revival no és més que un cop del destí. Un acte de justícia històrica i un testimoni, el que han deixat els seus discos i els seus directes, d'una artista fora de sèrie. A Jones li va arribar el reconeixement amb dècades de retard, i aquesta setmana ha marxat abans d'hora a causa d'una malaltia contra la qual portava molt de temps lluitant. De vegades la vida té aquestes coses. Per sort ens queda la música, i les ganes de seguir-la celebrant durant cent dies, cent nits i els anys que calguin.

dissabte, 19 de novembre de 2016

Cançons que expliquen històries

Lyons, Jean i López homenatjant a Leonard Cohen.
DAVY LYONS + EMA JEAN
Miscelanea, Barcelona
18 de novembre de 2016

Qui encara no conegui Davy Lyons no sap què s'està perdent. Natural d'Irlanda però establert a Barcelona, la seva veu es pot considerar a aquestes alçades com una de les més autèntiques i honestes de la Ciutat Comtal en matèria de folk. Les seves cançons són de les que expliquen històries, sense pressa i prenent-se el seu temps -en ocasions poden arribar a assolir o fins i tot superar els deu minuts de durada-. Si a tot plegat hi afegim uns desenvolupaments i estructures que defugen la previsibilitat -per norma general, Lyons evita la fórmula estrofa-tornada-, ens trobem davant d'un repertori valent i singular que s'emmiralla sense reserves en Nick Cave, Jeff Buckley o el Dylan dels 70.

Ahir va actuar a Miscelanea, eclèctica galeria d'art i epicentre per naturalesa d'algunes de les coses més interessants que passen ara mateix a la Barcelona més subterrània. Lyons s'hi va presentar acompanyat de dos dels seus acompanyants habituals, el violinista Nacho López i el teclista Toni Saigi. Cordes i tecles d'una naturalesa tan salvatge com subtil que van elevar el cançoner de Lyons -tot un repertori on hi tenen cabuda murder ballads, experiències que capgiren cursos vitals, històries d'amor que s'acaben malament i d'altres que s'acaben una mica millor- fins a altes cotes de boirina i misteri, dignes d'aquell sotabosc tardorenc que hi havia projectat al fons de l'escenari.

Abans havia actuat Ema Jean. Canadenca també establerta a Barcelona, les seves cançons conjuguen les formes del folk amb una veu tot terreny de naturalesa jazzística. Ahir les va defensar amb ofici i bones maneres al llarg d'un passi on van ressonar entre d'altres Suzanne Vega o Joni Mitchell. Tota una carta de presentació. I per si encara no havia quedat prou clara la seva solvència vocal, Jean va sortir a cantar un duet durant el concert de Lyons. Una oportuna revisió de "Lover, Lover, Lover", de Leonard Cohen, que ells van fer sonar com Gram Parsons i Emmylou Harris augmentats per la Rolling Thunder Revue de Dylan.

divendres, 18 de novembre de 2016

Coses que no passen cada dia

THE TEA SERVANTS
Marula Cafe, Barcelona
17 de novembre de 2016

Ningú diria que The Tea Servants vagin separar-se ja fa més d'una dècada, i que des d'aleshores tan sols haguessin protagonitzat una reunió esporàdica, la que l'any 2013 els va portar a festivals com el BAM o el cicle Caprichos de Apolo. Ningú ho diria, perquè quan es van enfilar a l'escenari del Marula Cafe, en el marc d'una nit auspiciada per A Wamba Buluba Rock'n'Roll Club, va semblar que encara toquin aquelles cançons nit rere nit. Perquè la compenetració entre els seus components era tal, que allò no semblava un concert de reunió sinó més aviat l'enèsima demostració de força d'una banda en hores molt altes. I perquè tant Steven Munar com la resta de músics vivien cada tema i cada nota amb la mateixa intensitat del primer dia.

La present reunió dels Tea Servants venia precedida per la reedició en luxós vinil de "Higher" (2001), espina dorsal del repertori desplegat la nit passada juntament amb el seu successor i últim disc del grup, "Travel West" (2003). Inici al ritme de "My Voice" i "City of Cats" -aquesta última recuperada per Munar al seu projecte solista-, a les quals van seguir "Mary Ann" i "A Portrait", punts de partida d'un set list centrat en la segona etapa de la banda mallorquina establerta a Barcelona, la que deixava enrere la urgència post-punk dels inicis per a acostar-se a discursos com el folk-rock més tardorenc o fins i tot el so Americana.

Tan sols "Hello Good Morning", oportuna escapada als temps més remots del grup, va alterar una dinàmica que es reprendria amb el country-rock de "Shivers" i el pop clarobscur de "Full of Monsters". Menció a part es mereix "I Wanna Be JJ Johanson", encara tot un hit en potència que ahir va desembocar en una visceral lectura d'"I Wanna Be Your Dog" dels Stooges. Sobtada pujada de la tensió elèctrica, impenetrable muralla sònica i Munar invocant la classe política catalana en clau irònica. L'assolellada "She's Getting Higher" va suposar un punt i a part abans d'una tanda de bisos encetada amb un homenatge al recentment desaparegut Leonard Cohen -una sentida adaptació de "Who By Fire"- i segellada amb l'eterna elegància de "Faith". Final de festa per la porta gran i aquella agradable sensació d'haver presenciat quelcom que no passa cada dia.

dijous, 17 de novembre de 2016

Matagalls

Un projecte coral.
“Matagalls no és un grup de música ni un esplai, no és un col·lectiu ni un grupuscle, no és d’aquí ni forma part de res, no és explicable ni comprensible”, proclama la pròpia banda a la carpeta interior del seu debut homònim (2016, El Bon Tall). Probablement sigui el més encertat afirmar que Matagalls sonen a tot i a la vegada a res. Que les seves cançons s’han construït a partir de múltiples referents, però el resultat final és un registre únic, intransferible i no comparable a res del que s’escolta ara mateix en aquestes latituds nostres.

Matagalls va néixer com un projecte conjunt de Ramon Mas i Xavi Garcia. Al primer l’havíem conegut com a vocalista dels osonencs FP. Al segon, actor imprescindible a la prolífica microescena del Baix Montseny, l’havíem pogut escoltar tocant la bateria, el baix i la guitarra amb Zeidun, Els Surfing Sirles, Liannallull, Joan Colomo o Les Cruet. Quan Mas va mostrar-li a Garcia tot un seguit de lletres que havia estat escrivint, aquest li va respondre amb una col·lecció de melodies de guitarra que no encaixaven en cap de les seves múltiples aventures musicals. I com que de vegades dos més dos fan quatre, ben aviat van disposar d’un repertori propi que calia gravar de forma immediata.

La idea inicial era entrar a l’estudi tots dos sols, amb l’únic suport de Mau Boada (Esperit!, Zeidun, Les Aus) a les tasques de producció. Però Boada es va apuntar també a tocar la bateria en uns temes que a partir d’aquell moment s’anirien redefinint amb la incorporació d’amics i habituals de l’òrbita montsenyenca com són Guille Caballero (teclat), Andreu Renau (acordió i baix), Marçal Calvet (violí i trompeta) i Albert Trabal (guitarra elèctrica). Sense gairebé adonar-se’n, Mas i Garcia havien consolidat una banda al seu voltant. I el que havia començat com un duet de naturalesa acústica desembocava en un projecte coral que defugia tota etiqueta possible. Folk amb acabats punk, so Americana amb accent del Montseny, mestissatge noir? Tot a la vegada i fins i tot molt més

“Matagalls”
, el disc, és un àlbum tan sorprenent com ple de contrastos. D’entrada, crida l’atenció la veu de Mas. Cants viscerals, estripats i extrems en tots els sentits, desplegats sobre una base instrumental tan eclèctica com desacomplexada. Com Shane MaGowan al capdavant d’uns Bad Seeds, com Tom Waits encapçalant Black Heart Procession, com els Pogues i Calexico perdent-se plegats a les profunditats boscoses del Montseny en un boirós i humit matí de tardor. “Un lloc sense nom / Una paraula sense cosa / Un passadís secret / que portés a casa nostra”, canta Mas a “Retorn”. Reveladora malenconia.


Originalment publicat a B-Magazine.

Jeff Buckley, 50 anys


Potser fa de mal dir quan la mort del seu autor és tan recent, però personalment crec que la versió definitiva d'"Hallelujah" no és l'original de Leonard Cohen sinó la que Jeff Buckley va publicar deu anys més tard al magistral "Grace" (1994). D'estar viu, Buckley faria avui 50 anys. Una excusa tan bona com qualsevol altra per a punxar una vegada més el seu "Hallelujah", però també "Grace", "Mojo Pin" i "Lilac Wine".

dimecres, 16 de novembre de 2016

In-Edit debat el present i el futur del sector cultural

Un moment de la jornada - Foto In-Edit.
Quin paper han de jugar les administracions públiques al mercat cultural? S'ha reivindicat prou la figura del curador a casa nostra? Quina ha de ser la relació entre festivals i creadors? Quins seran els hàbits de consum cultural de les generacions futures? Aquests van ser alguns dels interrogants plantejats al llarg de Sala de Mezclas, una jornada professional organitzada per Beefeater In-Edit en paral·lel a la seva programació central i celebrada a la seu barcelonina de la SGAE. Un punt de trobada i una plataforma des de la qual el festival de documentals musicals va potenciar l'intercanvi de coneixement i d'idees, contrastant visions sovint distants però sempre complementàries. L'objectiu no era tant establir conclusions amb caràcter definitiu com posar damunt la taula tota una sèrie de qüestions que reclamen debats amb caràcter d'urgència.

Com a exemple més evident, la necessitat de redefinir el rol del sector públic en l'àmbit de la gestió cultural. Andreu Garrido, consultor en arts escèniques i música en viu, va considerar que les administracions "ja han jugat el rol que havien de jugar i ara han de limitar-se a ser facilitadores, a deixar fer", mentre al seu costat Oriol Roca, promotor cultural i assessor del Mercat de Música Viva de Vic, va apostar per un major grau d'implicació per tal de garantir la pluralitat i la diversitat de l'oferta, això sí, "sense entrar en competència amb les iniciatives privades". On tots dos van coincidir va ser en el "mal" ocasionat per programacions com les de les festes majors, que sovint "fomenten la inflació dels catxets i el consum gratuït per part del públic".

Garrido i Roca eren dos dels participants a Mash-up, una sèrie de converses llampec entre professionals de diferents disciplines. També hi van ser presents Julián Viñuales, editor de Malpaso Ediciones, i Pau Corbalán, cofundador de la promotora Cooncert. Tots dos desenvolupen des dels seus respectius perfils el paper del curador, una figura normalitzada al mercat anglosaxó però encara poc reconeguda a casa nostra. En aquest sentit, van reivindicar la importància de la curadoria com un esglaó necessari a l'hora de connectar la creació artística amb el seu públic potencial, així com un filtre que fomenta i potencia valors afegits com la singularitat i la innovació. Finalment Louise Samson, membre del grup Anímic i del segell BCore, i el dramaturg i cineasta Marc Crehuet, van explicar les seves respectives experiències en l'àmbit dels festivals. Ambdós van coincidir a en assenyalar les dificultats dels creadors emergents a l'hora de presentar la seva obra als certàmens, si bé va quedar clar que les dinàmiques són diferents en els camps de la música i el cinema. Mentre Samson es va mostrar optimista i va qualificar de positiu el pas d'Anímic per escenaris com els de Primavera Sound, Crehuet va ser més aviat crític amb un circuit on "l'ideal seria que no hi hagués concursos, que els festivals fossin mostres on les pel·lícules es veiessin en lloc de ser premiades".

Al llarg de la jornada també es van analitzar models de consum audiovisual en diferents regions del planeta, així com les tendències que estan seguint en aquest camp les generacions més joves del nostre país. En aquest darrer capítol va ser l'analista de tendències Berta Segura qui va apuntar algunes de les claus que podrien reforçar la connexió de la indústria cinematogràfica pamb els nous públics. Valors afegits que van des de fer sentir l'espectador com si es trobés en un bar o una discoteca, a recuperar experiències retronostàlgiques com els cinemes drive-in. Posteriorment, quatre joves nascuts durant la primera meitat dels anys 90 -tots ells amb perfils artístics o creatius- van aportar més llum a tot plegat al llarg d'una taular rodona que va girar al voltant dels seus hàbits de consum cultural.


Originalment publicat a B-Magazine.

Mose Allison (1927-2016)

MOSE ALLISON
(1927-2016)

La seva veu càlida, el tacte elegant del seu piano i un registre equidistant del jazz més sofisticat i el blues més nocturn, van fer de Mose Allison un dels grans referents d'ambdós gèneres a mitjans del segle passat. Peces com "Parchman Farm" -inspirada en un original homònim Bukka White, i posteriorment versionada per Cactus- o "Young Man's Blues" -reinterpretada per The Who al cèlebre "Live at Leeds" (1970)- van inspirar músics com Van Morrison o Georgie Fame i van ser adoptades com a autèntics himnes pel moviment mod. El seu últim disc d'estudi, "The Way of the World" (2010, Anti), enregistrat quan Allison tenia 82 anys amb Joe Henry a les tasques de producció, el mostrava encara en plena forma. Ha marxat un referent, però la seva estrella segueix ben viva.

dimarts, 15 de novembre de 2016

Crònica d'Al Ras a El 9 Nou


El 9 Nou (edició Vallès Oriental) publicava ahir aquesta crònica del festival Al Ras signada per un servidor. La trobaran als quioscos fins el proper dijous 17.

Paraula de Sisa


De vegades penso que tres o quatre respostes d'una entrevista a Sisa contenen més saviesa i més coneixement de causa que les discografies senceres de determinats artistes amb més vanitat que ofici. Aquests dies m'ho he passat molt bé llegint les converses que el cantautor galàctic ha mantingut recentment amb Bernat Dedéu i Donat Putx, publicades respectivament per Enderrock i Rockdelux a les seves edicions de novembre.

"Al Maig francès del 68 va passar un fet molt revelador, quan els estudiants, un cop acabada l'assemblea a la Universitat, van anar cap a la Renault, on hi havia tancats els obrers. (...) Els estudiants van dir als obrers: 'Nois, això de la revolució ja està engegat, ara hem d'anar a ocupar el Ministeri de l'Interior'. Però els obrers del sindicat comunista van respondre: 'No, nosaltres volem un govern d'esquerres, és cert que volem canviar, però no farem costat a un cop d'Estat. Volem tenir una vida tranquil·la, ordenada i poder canviar de cotxe cada dos o tres anys'. I aquí es va acabar el somni del Maig del 68". Fragment de l'entrevista publicada per Enderrock que explica l'herència del maig francès molt millor que cap relat històric amb excés de nostàlgia.

"El Maig del 68 va ser l'última vegada en què es va plantejar una revolució que anava més enllà del fet polític, social i econòmic. (...) Marx diu que s'ha de canviar el món: canviar l'economia, les relacions de producció, l'explotació, el repartiment de la riquesa. I Rimbaud diu: 'No, no canviem el món, canviem la vida! Canviem la vida mitjançant la poesia'. Perquè si canviem la vida segur que canviarà el món, però si canviem el món potser no canvia la vida... que és el que sol passar". Fragment de l'entrevista publicada per Rockdelux que explica, per exemple, per què el 15-M es va acabar més o menys de la mateixa manera que el Maig del 68.

Recomano urgentment la lectura d'ambdós articles. Si s'afanyen encara els trobaran al quiosc.

dilluns, 14 de novembre de 2016

Recomanació: The Tea Servants al Marula Cafe!


L'excusa ha estat la flamant reedició en vinil de "Higher" (2001) per cortesia de Flor y Nata i Espora. Però és que qualsevol altra excusa hagués estat igual de bona si parlem del retorn als escenaris d'una de les bandes definitives del pop independent facturat en aquestes latituds durant el canvi de mil·lenni. Sí, ho han llegit vostès perfectament: THE TEA SERVANTS tornen a actuar en directe tres anys després d'acomiadar la seva primera gira de reunió amb una apoteòsica actuació al BAM 2013. Els podrem degustar de molt més a prop el proper dijous, 17 de novembre (21,30h.), al Marula Cafe de Barcelona. Més informació aquí.

El ministre que va ballar amb Leonard Cohen

Leonard Cohen.
Aquests darrers dies hem sentit molt a parlar de l'enèsima sortida de to a l'òrbita del govern que presideix Mariano Rajoy. La del recentment nomenat ministre d'Educació, Cultura i Esports, Íñigo Méndez de Vigo, referint-se al desaparegut Leonard Cohen com un autor de cançons que "han ballat moltes generacions d'espanyols" -poden llegir-ne més aquí-. La cita ha despertat tota mena de comentaris, generalment carregats d'acidesa, ironia i fins i tot bon humor. Però si ens parem a analitzar-la, ens adonarem que no tan sols no fa gràcia sinó que s'hauria de prendre molt seriosament.

Si un ministre d'Economia es referís a Bill Gates com un magnat de la construcció o de l'automoció, tots ens emportaríem les mans al cap i probablement la declaració de torn acabaria tenint conseqüències. En canvi el ministre de Cultura pot emmarcar un poeta i compositor de cançons de l'alçada de Cohen al mateix camp on han destacat Chic i Donna Summer, i aquí no ha passat res perquè al capdavall la cultura és a ulls del PP un cul de sac que penja del mateix ministeri que l'esport -en un país, no ens n'oblidem, on esport equival a futbol i futbol a Barça, Madrid o en el seu defecte la Roja-.

Però és que la cosa és encara més greu. Quan un ministre espanyol parla de música de ball, generalment no es refereix a Chic ni a Donna Summer -tampoc a Daft Punk ni a Los Diablos- sinó a allò que aquest país ha entès durant molt temps per músiques de ball -festes majors, barbacoas, macarenas, triunfitos i un llarguíssim etcètera-, el pa i circ d'una Espanya que encara avui és incapaç d'entendre la música pop com una manifestació cultural que va molt més enllà del fet ballable i que, en conseqüència, la segueix menystenint com a cultura de segona.

El més preocupant de les declaracions de Méndez de Vigo no és el fet que un ministre de Cultura no tingui clars el pes, l'aportació i el significat d'una figura com Leonard Cohen a la cultura contemporània -que també-. El més preocupant és que determinades institucions segueixin contemplant la cultura com a simple folklore en el pitjor dels sentits. La qual cosa explica per què llibres, discos i entrades de teatre es graven com a articles de luxe al mateix país que blinda la matança pública de braus com a bé cultural d'interès nacional. El país on una cançó titulada "Te huelen los pies" va vendre més còpies al seu dia que el "Wish You Were Here" de Pink Floyd, ni més ni menys.

Leon Russell (1942-2016)

LEON RUSSELL
(1942-2016)

La història de la música pop està plena d'il·lustres secundaris. Personatges clau que mai s'han trobat a primera línia però sense els quals no s'entendrien moltíssimes coses. De Dylan a Sinatra, de B.B. King a Ike & Tina Turner i de Joe Cocker a Elton John, la trajectòria de Leon Russell va plena d'episodis brillants que en absolut haurien d'eclipsar la magnitud de l'obra que va publicar al seu propi nom. Un atac de cor posava punt i final ahir a una vida dedicada a la música. En pau descansi.

diumenge, 13 de novembre de 2016

15 anys d'Al Ras

La jam session final (al centre, Caroline Cotter).
AL RAS FESTIVAL 2016
Mercat Vell, Mollet del Vallès
12 de novembre de 2016

L'aposta era tan insòlita com arriscada: organitzar un festival dedicat al bluegrass i altres gèneres perifèrics i celebrar-lo més enllà dels límits de la ciutat de Barcelona. Va ser així com va néixer Al Ras, una cita pionera a casa nostra que al llarg de la passada dècada i mitja ha consolidat el municipi de Mollet del Vallès com un punt calent al mapa europeu de la música d'arrels nord-americanes, aplegant any rere any noms de primera línia tant d'aquí com de fora així com un bon nombre d'incondicionals que també vénen de més enllà de les nostres fronteres. Aquesta setmana ha celebrat la seva quinzena edició, dues jornades prèvies en diferents espais de Barcelona i una jornada central al Mercat Vell de Mollet del Vallès -un entorn, tot sigui dit, que sembla fet a mida d'un esdeveniment d'aquestes característiques-.

A Mollet va escalfar motors tot un veterà com és Toni Giménez, que va reivindicar-se una vegada més com a gran transmissor en aquestes latituds del folk d'arrel anglosaxona. Tot seguit, Chestnut Ridge -banda barcelonina que compta a les seves files amb tot un Ricky Araiza- van posar les primeres notes de bluegrass a la nit, i ho van fer amb la col·laboració de tot un elenc de convidats entre els quals figuraven la jove promesa Jodie Cash i un altre veterà il·lustre com és Moisés Sorolla (Rebeldes, Jodie Cash Fingers). Els també barcelonins Ryegrass van mutar permanentment la seva formació al llarg d'una actuació amb un fort accent didàctic que es va allunyar momentàniament del bluegrass per a aprofundir en llenguatges com el del hillbilly.

La Barcelona Bluegrass Band ja no necessita presentació a aquestes alçades. Institució de ple dret, diversos dels seus integrants són els mateixos que any rere any fan possible aquest petit gran miracle que és Al Ras. Ahir van alternar originals i versions amb bon humor i molt d'ofici. Els va succeir un altre dels grans referents estatals del bluegrass, La West. Els bascos van alternar també originals i clàssics de la música nord-americana com "Great Balls of Fire", tot un himne de Jerry Lee Lewis que ells van traslladar als paisatges sonors dels Apalatxes.

I pel final, com de costum, els plats més forts del menú. D'entrada, Ron Cody, Jesse Brock & Caroline Cotter, un trio de Maine a qui alguns han conegut a través del combo The Gather Rounders -tots en formen part- i d'altres a través dels seus respectius projectes solistes. Del que no hi ha cap dubte és d'una projecció que va a l'alça i d'una solvència que es posa de manifest cada vegada que entonen perles tan precioses com "Back on the Train" o "My Evergreen". Tot plegat amb una veu pròpia que oscil·la entre el folk, el bluegrass i altres variants del so Americana i que en ocasions pot arribar a evocar noms com el d'Alison Krauss.

L'altre cap de cartell era Red Wine, veterà quartet italià que porta gairebé quatre dècades a la carretera i que es pot considerar com un dels màxims referents del bluegrass al Vell Continent. Ofici, empenta i veterania es van sumar en un passi que va repassar originals de la banda i es va atrevir a adaptar al seu llenguatge autèntics tòtems com "For No One" (The Beatles) o un medley d'estàndards en italià, entre ells "That's amore" o "Buonasera signorina". La cloenda del festival va aplegar tots els músics participants i part del propi respectable en una jam session de grans proporcions que va elevar la temperatura de la sala al ritme de peces tradicionals com "Will the Circle Be Unbroken?".

dissabte, 12 de novembre de 2016

Tina Masawi i Ernesto Olvera

TINA MASAWI & ERNESTO OLVERA
Anònims, Granollers
11 de novembre de 2016

Sovint menyspreem els músics que es dediquen a fer versions d'altres músics amb l'únic objectiu d'entretenir el respectable, o com a mínim els contemplem des d'una prudència que no apliquem a qui defensa un repertori propi amb voluntat de transcendir. D'arguments a favor d'aquesta prudència no ens en falten, cada nit en podríem comptar una bona pila si féssim una volta per determinats circuits de música en directe. Però a l'altre extrem, el dels repertoris de versions elaborats amb gust, coherència i substància, també hi podríem comptar un bon grapat d'arguments que en absolut es poden considerar excepcions a cap norma. Tina Masawi és cantant, Ernesto Olvera pianista i tots dos desenvolupen els seus respectius oficis amb una solvència que molts ja voldrien. Quan actuen plegats es dediquen a fer versions, clàssics del pop, el rock i el soul adaptats a llenguatges musicals propis de l'Amèrica negra i generalment anteriors al naixement del rock'n'roll. Piano jazz d'alta volada que ahir va transformar "I Got You (I Feel Good)" de James Brown en un frenètic boogie-woogie, "Rehab" d'Amy Winehouse en una greixosa rodanxa de rhythm & blues al més pur estil de New Orleans, "Somebody to Love" de Queen en un himne d'església amb parets de fusta i "Hotel California" dels Eagles en una fosca balada crepuscular. Efectivament, tot el repertori es nodria de peces que la totalitat dels presents havíem escoltat ja en infinites ocasions. Però és que mai abans les havíem escoltat com ho vam fer ahir.

divendres, 11 de novembre de 2016

Leonard Cohen (1934-2016)

LEONARD COHEN
(1934-2016)

Hi ha dies en què un preferiria no haver-se despertat. Haver continuat dormint encara que això suposés ignorar que el món ha esdevingut un lloc una mica més trist. Avui m'he aixecat d'una manera molt semblant a com ho vaig fer el passat 11 de gener, el matí posterior a la mort de David Bowie. Ha sonat el despertador, m'he incorporat i he trobat al meu mòbil diversos missatges anunciant que ens acabava de deixar Leonard Cohen. I, com en el cas del Duc Blanc i el seu "Blackstar" (2016), el to crepuscular del recentment editat "You Want It Darker" (2016) cobra tot un nou sentit -potser el definitiu- un cop sabuda la notícia. Cohen s'ha acomiadat com Bowie, per la porta gran i amb una de les seves grans obres encara ben calenta. Ara passarà allò que sempre passa en aquestes ocasions: les vendes dels seus discos es multiplicaran i el citat "You Want It Darker" entrarà fins i tot en llars on d'una altra manera mai hauria entrat. Sigui com sigui, queda la música. I queda també un món que, insisteixo, des d'avui és una mica més trist.

dijous, 10 de novembre de 2016

Bruce Springsteen - "Nebraska" (1982)


No se m'acut una millor banda sonora per a l'inici del que serà una llarga ressaca. La d'aquest circ amb totes les lletres que la campanya electoral nord-americana ja havia esdevingut abans fins i tot de donar el seu tret de sortida oficial. "Nebraska" (1982), el primer disc que Bruce Springsteen va enregistrar sense The E Street Band. Deu talls gravats pel de New Jersey a casa seva, amb l'únic suport d'una guitarra acústica i un quatre pistes. Deu polaroids en blanc i negre que evoquen els paisatges desolats i deixats de la mà de déu no tan sols de Nebraska sinó de tots els anomenats Red States, feus republicans on el discurs de Donald Trump ha arrelat fins a catapultar-lo a la Casa Blanca. Deu relats en primera persona que en plena era Reagan donaven veu als grans oblidats del somni americà. Els mateixos que abans d'ahir van acudir en massa als col·legis electorals per a votar un magnat que poc o res té a veure amb tots ells, però ha sabut canalitzar les seves pors i frustracions fins al punt d'obtenir una de les victòries electorals més aclaparadores que mai s'han registrat a la terra de Mark Twain, Tennessee Williams i John Steinbeck.

Per tot això no deixa de sobtar que el propi Springsteen formés part de l'elenc d'artistes que aquestes darreres setmanes han fet públic el seu suport a Hillary Clinton. Ell, que sempre havia procurat dir les coses pel seu nom però mai involucrar-se directament en política. Ell, que al seu moment va matisar el seu suport puntual als candidats demòcrates John Kerry i Barack Obama com una mesura excepcional per a temps també excepcionals. Ell, que sempre ha donat veu als desemparats i als outsiders, s'avenia aquesta setmana a cantar "Dancing in the Dark" -peça composta durant les sessions de "Nebraska"- en l'acte final de la campanya de Clinton. La Clinton. I els Clinton. Un clan familiar que a aquestes alçades acumula als Estats Units tant poder i tanta influència com els Kennedy als seus millors temps. Una nissaga política amb ambicions que seran més o menys nobles que les de Trump, però que definitivament es troba molt lluny dels personatges, les històries i els escenaris retratats per Springsteen no tan sols a "Nebraska" sinó també al seu successor, "Born in the USA" (1984) -i en bona part dels repertoris de "Darkness on the Edge of Town" (1978) i el totèmic "The River" (1980), per no parlar de "The Ghost of Tom Joad" (1995), "Devils & Dust" (2005) o "Wrecking Ball" (2012)-.

Anys enrere, quan l'aleshores Primer Ministre britànic, David Cameron, va assenyalar "The Eton Rifles" de The Jam com una de les seves cançons preferides, el mateix Paul Weller va sortir a la defensiva i va preguntar-li al líder conservador quina era exactament la part de la lletra que no havia entès. En aquest cas, em temo, és el propi Springsteen qui no ha acabat d'entendre la realitat que les urnes han posat de manifest. Clinton, que ni de bon tros és John Kerry ni Bernie Sanders, no suposava cap solució a cap problema en concret, tan sols era el mal menor, l'alternativa amable i aparentment serena a un Trump fora de control. Clinton representava allò que quan no ens agrada anomenem el sistema. I Trump, que forma part d'aquest mateix sistema i no se n'amaga, s'ha sabut vendre millor entre aquells a qui el sistema ha deixat de banda si bé els seus mètodes i el seu discurs han estat molt més que discutibles.

Springsteen és un home de món, preocupat pel canvi climàtic i compromès amb uns ideals que Trump definitivament no representa -i Clinton probablement tampoc-. Però els personatges que habiten les seves cançons, de Johnny 99 al protagonista de "The River", són una altra cosa. Són aquells ciutadans anònims que un bon dia van poder mantenir una família a base de fer moltes hores en una fàbrica, una mina o un petit negoci d'un poble perdut del Midwest que se'n van anar en orris en nom de la globalització i d'unes polítiques mediambientals que ells mai han acabat d'entendre -probablement perquè ningú els les ha arribat a explicar-. Són els que, paradoxalment, no es poden gastar desenes de dòlars per a escoltar com Bruce Springsteen canta sobre ells en estadis on les millors localitats es troben tan sols a l'abast de yuppies com els que viuen als barris més agraciats de Manhattan. Serà Trump la solució als seus problemes? Molt probablement no, però els ha fet creure que sí. I malauradament és d'això, d'il·lusions, del que tantes vegades s'alimenta la política. Ho saben prou bé molts dels que van votar a Obama ara fa vuit anys.

dimecres, 9 de novembre de 2016

Reaccions a Trump

A mi tampoc em fa cap gràcia la perspectiva que suposen vuit anys de govern de Donald Trump (perquè a aquestes alçades tots tenim clar que seran vuit, oi?), però tampoc comparteixo moltes de les reaccions que s'han observat avui en aquest mur de les lamentacions que ha esdevingut Facebook. Especialment aquelles que ridiculitzen, menyspreen o fins i tot criminalitzen els seus votants -algunes amb frases i expressions tan fora de to com les que el propi Trump ha utilitzat en campanya a l'hora de referir-se a la immigració-.

Em sembla com a mínim contradictori que alguns (no tots) dels que porten quatre anys reclamant a Madrid que volen votar, avui siguin incapaços de reconèixer una expressió democràtica exactament igual que la que ells reclamen. I trobo alarmant que els mateixos que tres anys enrere tant insistien en respectar el govern islamista elegit democràticament a Egipte (amb un programa tan o més retrògrad que el de Trump en aspectes com la diversitat o la igualtat de gènere), avui ens bombardegin amb missatges apocalíptics pel fet que un presumpte extremista d'un altre signe hagi guanyat unes eleccions amb la mateixa legitimitat.

Quan uns resultats electorals ens agraden, ha parlat el poble i per tant van a missa perquè són fruit de l'expressió popular. Quan en canvi no ens agraden, els votants de l'opció guanyadora estan desinformats i són uns incultes o directament uns idiotes. És coherent aquest plantejament? Els diu alguna cosa l'anglicisme fair play? Quan Donald Trump repetia en campanya per activa i per passiva que el sistema és corrupte, que els mitjans de comunicació manipulen (en contra seva, òbviament) i que ell governarà per la gent i no per les elits... no deia exactament el mateix que determinats partits i col·lectius de l'esquerra anticapitalista porten anys dient en aquest país nostre?

Darrerament està molt de moda allò de posar-se al lloc de l'altre -com a mínim de paraula, que sempre queda bé, perquè a la pràctica resulta una mica més complicat (sobretot quan un divideix el món en bons i dolents, siguin del signe que siguin)-. Si de debò ho apliquéssim, si ens poséssim a la pell d'un extreballador de la mineria que viu en la misèria a centenars de quilòmetres de Nova York, o d'un professional de l'automoció que malviu sense feina en una Detroit en runes sense cap projecte viable de vida per a ell ni la seva família, potser entendríem per què tota aquesta gent ha vist la llum en un discurs com el de Trump. I insisteixo, no comparteixo en absolut aquest discurs, però de trobar-me jo al lloc d'aquests treballadors probablement hauria fet el mateix que ells (i molts de vostès, els agradi o no, també).

"Go, Hillary, go!"

Doncs què volen que els digui, a mi no m'ha sorprès en absolut la victòria electoral de Trump. Feia dies que sabia que passaria, n'estava convençut i no en tenia cap dubte. I no pas perquè tingui poders sobrenaturals que em permetin predir el futur, sinó perquè disposo d'un indicador molt fiable en ocasions com aquesta. El meu indicador es diu Miquel Iceta, i si m'ho permeten provaré d'explicar-los com funciona.

Quan el secretari general del PSC anima en públic a un candidat determinat, i a més ho fa amb unes ganes i una empenta que ni posant-se a ballar, automàticament aquest candidat tendeix a fer aigües per tots costats. "Pedro! Líbranos de Rajoy!", va cridar als quatre vents ara fa cosa de mes i mig. I el Pedro (que no era el de la Heidi sinó Pedro Sánchez, fins fa poc secretari general del PSOE) no tan sols no ens va lliurar de Rajoy sinó que va sortir per la porta del darrere per a acabar reconeixent en una entrevista allò que ell i el seu partit havien negat durant tota la campanya (que Catalunya és una nació).

El passat cap de setmana hi va tornar. "Go, Hillary, go!", va proclamar Iceta com qui canta la tornada d'una cançó de Chuck Berry o dels Ramones. "Go, Hillary, go!", va exclamar en un anglès que no era perfecte però denota un nivell en idiomes superior al de tots els presidents espanyols des de la Transició. "Go, Hillary, go!", el líder d'un partit que es diu socialista animant una candidata que es troba més a la dreta que el mateix PP. "Go, Hillary, go!", i automàticament vaig saber que la Hillary (Clinton) més aviat no aniria enlloc.

Així funciona el meu indicador. Una maquinària de precisió que podria alterar el curs de la història i fins i tot aconseguir que l'Espanyol guanyés dos partits seguits fora de casa. Un mecanisme basat en el causa-efecte que si s'ho proposés podria obrir boníssimes perspectives de cara al futur: sisplau, Miquel, anima a Trump i a Rajoy amb totes les teves forces d'aquí a quatre anys. I posats a demanar, comença a animar també a Marine Le Pen, no fos cas que tinguéssim alguna sorpresa quan hi hagi eleccions a l'altra banda dels Pirineus.

Laurent Pardo (1961-2016)

LAURENT PARDO
(1961-2016)

Tan sols vaig arribar a parlar amb Laurent Pardo en ocasions molt comptades. Van ser converses breus però sempre enriquidores, i em va semblar una persona encantadora més enllà del seu perfil com a músic de llarg recorregut. El vaig conèixer com a baixista de The Normandy All Stars, la banda d'acompanyament d'Elliott Murphy des de fa molts anys -la imatge correspon a un concert que van oferir l'agost de 2012 als Hostalets de Balenyà-. Ahir em vaig assabentar de la seva mort a través de les xarxes socials, i la veritat és que es fa difícil d'encaixar. Descansi en pau i vagi aquesta entrada a la seva memòria.

dimarts, 8 de novembre de 2016

Sobre la makina

Encara volen més revival dels 90? Doncs aquí en tenen dues tasses. Agradarà o no -i m'estalviaré l'opinió personal per allò de no ferir sensibilitats-, però en aquest país nostre i durant els 90 l'anomenada música makina va moure molta més gent que Built To Spill, Pavement o els mateixos Radiohead -i ja no diguem l'escena indie estatal-. Així anàvem i així seguim anant, però sigui com sigui m'ha semblat prou interessant aquest article que aporta llum a un fenomen molt comentat però poques vegades explicat.

Sunflower Bean


“I Hear Voices”
(2015), el seu primer single, va ser una senyal d’alerta. Dues descàrregues de rock psicodèlic en expansió que reclamaven l’atenció de tot radar amb un mínim de passió pel bon gust. Una promesa que es referma i uns horitzons que s’eixamplen a “Human Ceremony” (2016), el debut en llarg d’aquest trio de Brooklyn que sembla haver trobat l’equilibri perfecte entre el rock àcid i les melodies pop més immediates -moltíssima atenció a píndoles com “2013” o “Come On”-.

Sunflower Bean és un dels grans grups d’aquest 2016, paraula. I ho són perquè “Human Ceremony” és un dels debuts més frescos que s’han escoltat durant els darrers mesos i perquè els seus directes tenen fama de ser dinàmics i captivadors -ho saben prou bé els assistents a festivals com Bonnaroo o SXSW, a més de bandes com Wolf Alice o The Vaccines, que se’ls han emportat de gira quan n’han tingut l’ocasió-.

Els nord-americans trepitjaran els nostres escenaris per primer cop aquest mes de novembre, en el marc d’una gira estatal auspiciada per la gent de Cooncert. No se’ls perdin el dimecres 23 a la sala Sidecar, on compartiran cartell amb els barcelonins Twin Drama. Música surf en estat minimalista, rock de garatge a baixa fidelitat i gust per les melodies contagioses. Poc més se li pot demanar a un duet de guitarra i bateria.


Originalment publicat a B-Magazine.

dilluns, 7 de novembre de 2016

Recomanació: Al Ras 2016


Els nord-americans Ron Cody, Jesse Brock & Caroline Cotter encapçalen aquesta setmana el cartell d'AL RAS, una cita de referència a casa nostra pels amants de la tradició nord-americana. Per quinzè any consecutiu, aquest veterà festival aplegarà delícies forànies i autòctones de gèneres com el bluegrass, el hillbilly o el folk -a destacar noms com els de Red Wine, Chestnut Ridge o Barcelona Bluegrass Band-. Al Ras 2016 tindrà lloc entre els dies 10 i 12 de novembre a Barcelona i Mollet del Vallès. Més informació aquí.

The Harlock - "Love Sex Hate" (2016)


Quina delícia, el primer disc llarg d'aquests barcelonins que d'alguna manera tenen Sheffield al seu punt de mira. Tretze talls que evoquen els Pulp més crepusculars sense fer lletjos a la malenconia nocturna de Richard Hawley, però que també poden apuntar ocasionalment al Nick Cave més reflexiu i al so Americana d'estètica noir. Misteri, sensualitat i elegància en un cançoner d'arrel folk revestit amb arranjaments sofisticats i una veu, la de Toni Harlock, de les que mereixen ser escoltades. Descobreixin "Love Sex Hate" (2016) a Bandcamp i no es perdin The Harlock en directe el proper 12 de novembre a Almo2bar.

diumenge, 6 de novembre de 2016

Seven Magic Mountains


La interestatal 15 és la carretera que enllaça les ciutats nord-americanes de Los Angeles i Las Vegas i, com a tal, una de les vies més referenciades de la història de la cultura pop. Els seus paisatges desèrtics han inspirat multitud de cançons i s'han deixat veure en un gran nombre de novel·les i pel·lícules. Des de la passada primavera i durant els propers dos anys, qui realitzi aquest trajecte s'hi trobarà Seven Magic Mountains, una instal·lació de l'artista suís Ugo Rondinone que reflexiona sobre la presència humana al desert. Set coloristes torres de pedra situades pocs quilòmetres al sud de Las Vegas, i tota una benvinguda a la ciutat del pecat. Per cert, sóc jo o la instal·lació té aires mironians?

dissabte, 5 de novembre de 2016

David Castillo - "Barcelona no existeix" (2014)


"Barcelona 92, ens han donat pel cul a tots / I el 93, Barcelona no existeix", cantaven Pixamandurries ara fa cosa d'un quart de segle a l'antihimne subterrani que va esdevenir "Barna 93". Ignoro si el poeta, periodista i novel·lista David Castillo tenia present la cançó de torn quan va escriure aquesta novel·la ambientada en una Ciutat Comtal encara més apocalíptica que l'eterna ressaca olímpica, però el cert és que les seves 140 pàgines -la lectura resulta tan ràpida com fulminant- concentren i amplifiquen tots els mals i totes les pors de la Barcelona contemporània amb un arc argumental farcit de personatges a les últimes, locals clandestins, rebels bohemis, senyors de la guerra, autoritats corruptes i orgies de sexe, alcohol i drogues. Perquè l'acció de "Barcelona no existeix" (2014, Empúries) s'ambienta en un futur indeterminat i en una ciutat distòpica on les autoritats controlen tan sols un centre envoltat de barris en constant disputa entre milícies de diferent signe. Un marc de fons que pot recordar el d'estats fallits com Somàlia, però que espanta de debò quan l'autor mira enrere i explica el per què de tot plegat. La crisi econòmica, social i moral que va precedir i provocar el desastre -la mateixa que portem una pila d'anys arrossegant, ni més ni menys-. Vista en clau de present, la novel·la no deixa de ser una metàfora de l'ara i l'aquí, dels temps convulsos que estem vivint i d'un sistema al qual ja no queden més pedaços amb què tapar tot allò que ha fet malament.

divendres, 4 de novembre de 2016

PAVVLA - "Creatures" (2016)


És possible que mai abans un disc de debut hagués generat a casa nostra tanta expectació com “Creatures” (2016, Luup Records). El primer àlbum de PAVVLA, i també la seva confirmació com a ferma realitat després d’haver-se perfilat durant els darrers mesos com una figura emergent amb nom propi. I tot plegat gràcies a un parell de singles editats tan sols en format digital –“Young” i “Skin”, també presents en aquest plàstic- que la van situar al centre de moltíssims radars, entre ells els de festivals com Monkey Week o Primavera Club, on va arribar com a promesa i d’on va marxar amb la categoria de revelació.

PAVVLA és l’alter ego de Paula Jornet, una barcelonina a qui alguns han conegut per la seva tasca com a actriu i que sens dubte està cridada a destacar en l’àmbit musical. Perquè, que quedi clar, ni “Creatures” és cap capritx de temporada ni ens trobem en absolut davant d’una altra actriu que s’aventura a fer música per allò de veure què passa. Jornet ja fa temps que té clara la seva vocació, per això s’ha passat un any sencer a Brighton, envoltada d’una de les escenes independents més fèrtils del sud del Regne Unit i estudiant composició en el marc de tota una institució com és el British and Irish Modern Music Institute (BIMM).

Va ser en paral·lel als seus estudis musicals i aprofitant visites puntuals a la seva Barcelona natal com Jornet va donar forma a “Creatures”. Un disc enregistrat al Camaleó Estudi de Blanes sota la supervisió d’Aleix Iglesias. Deu peces que parteixen del folk més fràgil per a revestir-se amb capes i més capes de malenconia pop, boirina electrònica i rock en fase esquelètica. Formes digitals i essències orgàniques que sonen com Daughter i Bon Iver perdent-se plegats a les profunditats d’un bosc espès, i on una estètica marcadament hivernal contrasta amb la calidesa hipnòtica d’una veu que captiva i commou des del primer moment. Ha nascut una estrella.


Originalment publicat a B-Magazine.

Kraftwerk Goes Antifolk!


He escoltat moltes versions del "Das Model" de Kraftwerk, i una de les millors és sens dubte la que Les Atxes i The Missing Leech van enregistrar recentment amb motiu d'un homenatge a la banda alemanya auspiciat per Ultra-Local Records. Lírica antifolk marca de la casa, guitarres que fan twang i un deliciós regust fronterer, en una col·laboració que podria ser l'inici de quelcom encara més gran: la banda barcelonina i l'alter ego del manresà Maurici Ribera prometen tornar a gravar plegats en un futur. Podem amenitzar l'espera tot degustant el seu "Das Model" a Bandcamp.

dijous, 3 de novembre de 2016

Ham on Rye

Charles Bukowski.
"Podía ver el camino que se abría frente a mí. Yo era pobre e iba a continuar siéndolo. Pero tampoco deseaba especialmente tener dinero. No sabía qué es lo que quería. Sí, lo sabía. Deseaba algún lugar donde esconderme, algún sitio donde no tuviera que hacer nada. El pensamiento de llegar a ser alguien no sólo no me atraía sino que me enfermaba. Pensar en ser un abogado, concejal, ingeniero, cualquier cosa por el estilo, me parecía imposible. O casarme, tener hijos, enjaularme en la estructura familiar. Ir a algún sitio para trabajar todos los días y después volver. Era imposible. Hacer cosas normales como ir a comidas campestres, fiestas de Navidad, el 4 de Julio, el Día del Trabajo, el Día de la Madre... ¿acaso los hombres nacían para soportar esas cosas y luego morir? Prefería ser un lavaplatos, volver a mi pequeña habitación y emborracharme hasta dormirme".

CHARLES BUKOWSKI. "La senda del perdedor" ("Ham on Rye", 1982).
Trad.: Jorge G. Berlanga / Ernesto Giménez-Caballero Alba (1990, Anagrama)


De tant en tant m'agrada recuperar aquesta novel·la autobiogràfica de l'escriptor maleït per excel·lència. Bukowski no va guanyar mai un Nobel, però els asseguro que Dylan, Tom Waits i tants d'altres el tenen ben llegit. De tant en tant, deia, m'agrada recuperar "Ham on Rye". I sempre que m'hi endinso, sempre que contemplo les misèries de la societat nord-americana -i per extensió occidental- de la mà de Henry Chinaski, no ho puc evitar, acabo recordant-me de totes aquelles ments benpensants que tenen per mantra afirmacions com la gent és bona. Així, en cursiva perquè hi ha qui no pot parar-ho de repetir: la gent és bona, i punt. I si es cometen abusos d'autoritat, si cada dia moren innocents en algun conflicte armat i si hi ha espavilats enriquint-se de forma il·lícita no és perquè la gent sigui dolenta, sinó perquè el poder corromp i el capitalisme el carrega el diable. Aquest és el problema: el capitalisme. El dia que ens en desfem el món serà un lloc millor. Perquè el món estarà en mans de la gent i la gent, ja se sap, és bona -bé, excepte els votants de Donald Trump, Mariano Rajoy i Marine Le Pen, que també són gent però pel que ens ocupa no compten-. Que la gent és bona? De debò em volen fer creure tal barbaritat? Provin de llegir aquest llibre si encara no ho han fet i m'ho expliquen.

dimecres, 2 de novembre de 2016

Honreu allò que us estimeu, diu Bob Weir


És de sobra coneguda l'estreta relació que The Grateful Dead van mantenir amb els seus seguidors al llarg de tota la seva trajectòria, fins al punt que els animaven constantment a enregistrar els concerts de la banda i a intercanviar-se les gravacions entre ells. La qual cosa va donar peu a un dels primers casos -si no el primer- en què un grup musical tolerava i fomentava obertament la proliferació de bootlegs amb el seu material, així com a un ampli circuit d'intercanvi de les cintes en qüestió a escala global -tot plegat desembocaria dècades més tard en un lucratiu mercat de col·leccionisme i moltes d'aquelles gravacions acabarien veient la llum de forma oficial tan bon punt la banda deixés d'actuar en directe i els seus components requeríssin per tant noves vies de finançament, però això és una altra història-.

Un dels guitarristes i membres fundadors dels Dead, Bob Weir, en parla en una entrevista signada per Andy Gill a l'edició de novembre d'Uncut. "En aquells temps, quan la gent enregistrava tots els nostres concerts, primer en feien una còpia, després algú feia una còpia d'aquella còpia, i algú altre feia una còpia de la còpia d'aquella còpia, i la qualitat del so s'anava degenerant de tal manera que no era possible piratejar les gravacions i posar-les al mercat. L'altra cara de la moneda és que un músic ha de ser capaç de vendre la seva obra per tal de poder viure -en cas contrari ha de tornar-se'n a estudiar Dret, o a fer de captaire o el sigui, i per tant no té temps per a dedicar-lo al seu art. La resposta a tot plegat és que cal honrar allò que un s'estima. Insisteixo: honreu allò que us estimeu. Doneu suport als artistes que us fan companyia".

Reveladores paraules, les de qui reivindica el dret de l'artista a viure del seu art. Cada vegada escolto amb més freqüència com músics de procedència diversa conviden aquells sectors de públic que no vulguin comprar els seus discos a escoltar-los en plataformes d'streaming -d'aquestes escoltes, com és sabut, l'artista amb prou feina en veu ni cinc-. D'altres fins i tot presumeixen de penjar les seves obres a la xarxa amb possibilitat de descarregar-les gratuïtament. I tenint en compte que en aquests temps que corren fins i tot els directes han deixat de ser una font d'ingressos assegurada per als artistes petits o emergents, un no pot evitar preguntar-se de què viu qui regala tan alegrement els fruits del seu art. La resposta l'ha donat el propi Weir: qui disposa a final de mes d'un sou assegurat per qualsevol altra ocupació, es pot permetre el luxe de dedicar-se a la música -mai més ben dit- per amor a l'art. La qual cosa és totalment lícita però a la llarga acaba perjudicant a qui sí que necessita els ingressos derivats de la seva activitat artística per tal de menjar i pagar factures.

dimarts, 1 de novembre de 2016

Él Mató a un Policía Motorizado - "Día de los Muertos" (2008)


Un disc ideal per a escoltar en un dia com avui, el tercer ep de la banda argentina. I no tan sols pel seu títol, sinó per aquella sensació constant de fredor elèctrica, per aquelles atmosferes denses i misterioses, i per aquelles melodies hivernals marca de la casa.