divendres, 18 de novembre de 2016

Coses que no passen cada dia

THE TEA SERVANTS
Marula Cafe, Barcelona
17 de novembre de 2016

Ningú diria que The Tea Servants vagin separar-se ja fa més d'una dècada, i que des d'aleshores tan sols haguessin protagonitzat una reunió esporàdica, la que l'any 2013 els va portar a festivals com el BAM o el cicle Caprichos de Apolo. Ningú ho diria, perquè quan es van enfilar a l'escenari del Marula Cafe, en el marc d'una nit auspiciada per A Wamba Buluba Rock'n'Roll Club, va semblar que encara toquin aquelles cançons nit rere nit. Perquè la compenetració entre els seus components era tal, que allò no semblava un concert de reunió sinó més aviat l'enèsima demostració de força d'una banda en hores molt altes. I perquè tant Steven Munar com la resta de músics vivien cada tema i cada nota amb la mateixa intensitat del primer dia.

La present reunió dels Tea Servants venia precedida per la reedició en luxós vinil de "Higher" (2001), espina dorsal del repertori desplegat la nit passada juntament amb el seu successor i últim disc del grup, "Travel West" (2003). Inici al ritme de "My Voice" i "City of Cats" -aquesta última recuperada per Munar al seu projecte solista-, a les quals van seguir "Mary Ann" i "A Portrait", punts de partida d'un set list centrat en la segona etapa de la banda mallorquina establerta a Barcelona, la que deixava enrere la urgència post-punk dels inicis per a acostar-se a discursos com el folk-rock més tardorenc o fins i tot el so Americana.

Tan sols "Hello Good Morning", oportuna escapada als temps més remots del grup, va alterar una dinàmica que es reprendria amb el country-rock de "Shivers" i el pop clarobscur de "Full of Monsters". Menció a part es mereix "I Wanna Be JJ Johanson", encara tot un hit en potència que ahir va desembocar en una visceral lectura d'"I Wanna Be Your Dog" dels Stooges. Sobtada pujada de la tensió elèctrica, impenetrable muralla sònica i Munar invocant la classe política catalana en clau irònica. L'assolellada "She's Getting Higher" va suposar un punt i a part abans d'una tanda de bisos encetada amb un homenatge al recentment desaparegut Leonard Cohen -una sentida adaptació de "Who By Fire"- i segellada amb l'eterna elegància de "Faith". Final de festa per la porta gran i aquella agradable sensació d'haver presenciat quelcom que no passa cada dia.

2 comentaris:

  1. M'haguès agradat ser-hi, què gran l'Steven.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va estar realment bé! Espero que tinguem més ocasions de gaudir-los en directe ben aviat!

      Elimina