dilluns, 14 de novembre de 2016

El ministre que va ballar amb Leonard Cohen

Leonard Cohen.
Aquests darrers dies hem sentit molt a parlar de l'enèsima sortida de to a l'òrbita del govern que presideix Mariano Rajoy. La del recentment nomenat ministre d'Educació, Cultura i Esports, Íñigo Méndez de Vigo, referint-se al desaparegut Leonard Cohen com un autor de cançons que "han ballat moltes generacions d'espanyols" -poden llegir-ne més aquí-. La cita ha despertat tota mena de comentaris, generalment carregats d'acidesa, ironia i fins i tot bon humor. Però si ens parem a analitzar-la, ens adonarem que no tan sols no fa gràcia sinó que s'hauria de prendre molt seriosament.

Si un ministre d'Economia es referís a Bill Gates com un magnat de la construcció o de l'automoció, tots ens emportaríem les mans al cap i probablement la declaració de torn acabaria tenint conseqüències. En canvi el ministre de Cultura pot emmarcar un poeta i compositor de cançons de l'alçada de Cohen al mateix camp on han destacat Chic i Donna Summer, i aquí no ha passat res perquè al capdavall la cultura és a ulls del PP un cul de sac que penja del mateix ministeri que l'esport -en un país, no ens n'oblidem, on esport equival a futbol i futbol a Barça, Madrid o en el seu defecte la Roja-.

Però és que la cosa és encara més greu. Quan un ministre espanyol parla de música de ball, generalment no es refereix a Chic ni a Donna Summer -tampoc a Daft Punk ni a Los Diablos- sinó a allò que aquest país ha entès durant molt temps per músiques de ball -festes majors, barbacoas, macarenas, triunfitos i un llarguíssim etcètera-, el pa i circ d'una Espanya que encara avui és incapaç d'entendre la música pop com una manifestació cultural que va molt més enllà del fet ballable i que, en conseqüència, la segueix menystenint com a cultura de segona.

El més preocupant de les declaracions de Méndez de Vigo no és el fet que un ministre de Cultura no tingui clars el pes, l'aportació i el significat d'una figura com Leonard Cohen a la cultura contemporània -que també-. El més preocupant és que determinades institucions segueixin contemplant la cultura com a simple folklore en el pitjor dels sentits. La qual cosa explica per què llibres, discos i entrades de teatre es graven com a articles de luxe al mateix país que blinda la matança pública de braus com a bé cultural d'interès nacional. El país on una cançó titulada "Te huelen los pies" va vendre més còpies al seu dia que el "Wish You Were Here" de Pink Floyd, ni més ni menys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada