dissabte, 26 de novembre de 2016

Vigència i vertigen

El moment en què la música va deixar de sonar, es van encendre els llums i
la banda va permetre al respectable realitzar fotografies.
KING CRIMSON
Auditori Fòrum, Barcelona
25 de novembre de 2016

En seran conscients o no, però formacions de procedència tan diversa com Tortoise, The Mars Volta, ToolMetallica, KyussMogwai o fins i tot Tiger Menja Zebra no haurien existit tal i com les coneixem de no haver-hi hagut prèviament King Crimson. La banda de Robert Fripp és molt més que el pal de paller d'allò que anomenem rock progressiu, és una entitat en constant metamorfosi i amb un abast d'allò més transversal. La qual cosa explica que, sense haver arribat mai a encapçalar rànquings de vendes discogràfiques i rebutjant en l'actualitat la tan publicitada lògica de les noves tecnologies -les seves cançons no es troben de forma oficial en cap plataforma d'streaming, i als seus presents concerts es prohibeix l'ús de càmeres fotogràfiques i dispositius mòbils sota amenaça d'expulsió per a qui incompleixi la norma-, sense ni tan sols haver passat per l'estudi de gravació des de l'any 2003, siguin capaços d'omplir l'Auditori Fòrum durant dues nits seguides i amb un públic d'allò més heterogeni -de hipsters a heavies, i d'antics progres reconvertits en respectables gerents de PIMES a barbes blanques que denoten dècades d'experiència en matèria progressiva-.

Amb una formació inèdita a data d'avui -tres bateries a la part frontal de l'escenari, amb la resta de músics en segon terme- i un format de sextet que combina cares conegudes -Tony Levin (baix) o Pat Mastelotto (bateria)- amb noves incorporacions -Jakko Jakszyk (veu i guitarra) o Jeremy Stacey (bateria)- i fins i tot retorns inesperats -Mel Collins (saxofon i flauta)-, els Crimson de 2016 no tenen res en comú amb cap de les seves encarnacions anteriors, però el seu discurs beu de totes elles a parts més o menys iguals -a excepció d'una etapa, la d'Adrian Belew, que tan sols citen molt de passada als presents repertoris-. Com en el cas d'un altre explorador nat com és Tom Waits, els actuals King Crimson semblen haver deixat de mirar endavant per començar a mirar enrere encara que sigui sense sentiments nostàlgics i sempre des de la més absoluta excel·lència. Com el californià, Fripp i companyia han assolit aquell punt en què el discurs propi ja no accepta més voltes de rosca. El moment de passar revista a una trajectòria que sempre s'ha avançat al seu temps, i de fer-ho amb la mateixa dignitat i solvència amb què aquesta s'ha desenvolupat al llarg de gairebé cinc dècades.

King Crimson han trencat un llarg silenci sortint a la carretera sense cap àlbum nou sota el braç ni la intenció d'enregistrar-lo, però sí que disposen de noves composicions que interpreten en directe i que aguanten perfectament el tipus al costat d'un fons de catàleg que es manifesta amb el present format més magnànim que mai. Com si Fripp volgués dir-nos adéu per la porta gran, com si ens estigués dient que ja no li cal seguir trencant barreres perquè ja ho ha fet durant tota una vida, com qui es pot passar dues hores i mitja llargues a l'escenari defensant el seu llegat històric amb arguments de tant pes com poden ser "The Court of the Crimson King", "Red", "Larks' Tongues in Aspic, part two", "Starless" o la final "21st Century Schizoid Man". Monumental repertori que en ocasions assolia la mateixa fidelitat amb què Roger Waters interpreta actualment els clàssics de Pink Floyd, però que alçava realment el vol quan el sextet sortia de la zona de confort a la recerca d'horitzons còsmics i remots. És aquesta última l'essència que des del primer dia ha mantingut King Crimson un pas per davant de la resta, una essència que sembla anar-se apagant a poc a poc però tenir encara prou combustible per a celebrar un adéu per la porta gran. Un apunt: la lletra de "21st Century Schizoid Man" té més sentit en l'actualitat que quan va encetar la discografia crimsoniana en plena era Altamont. Vigència i vertigen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada