dimarts, 22 d’agost de 2017

105 anys de John Lee Hooker


Tal dia com avui de 1912 i segons un consens més o menys oficial va néixer John Lee Hooker en un punt no determinat de Mississippi -les dades relatives al seu naixement són tan inexactes que fins hi tot hi ha qui discrepa de la data i de l'any-. Al llarg de les dècades posteriors esdevindria no tan sols un dels exponents més universals del blues, sinó també un dels principals fils conductor entre les encarnacions més primitives i rurals del gènere i les formes elèctriques que van precedir el rock'n'roll. Va morir a Califòrnia l'any 2001, a l'edat de 88 anys i pocs mesos després d'haver ofert el seu últim concert. Bandes com els Animals o els Doors van versionar el seu repertori, Canned Heat li van fer de banda d'acompanyament, i ZZ Top mai han amagat una veneració que es fa evident sempre que sona "La Grange".

dilluns, 21 d’agost de 2017

Rancid - "Trouble Maker" (2017)


Hi ha bandes a les quals no els cal reinventar-se. Rancid porten dues dècades i mitja practicant un punk de batalla que conjuga activisme de peu de carrer amb èpica de bar, sense despentinar-se i amb la mateixa naturalitat amb què incorpora patrons jamaicans i recicla els postulats de The Clash sense fregar el plagi ni sonar desubicat. A aquestes alçades res fa pensar que puguin lliurar un nou clàssic capaç de fer ombra a l'encara totèmic "...And Out Come the Wolves" (1995), però "Trouble Maker" (2017) es pot comptar sense cap mena de dubte entre les obres més rodones dels californians. Perquè els presenta en un estat de forma que ja voldrien bona part dels seus contemporanis, i perquè dispara l'un darrere l'altre i sense treva arguments tan incontestables com "Track Fast", "Ghost of a Chance", "Buddy""All American Neighborhood" o un "Telegraph Avenue" que promet emocions fortes quan l'interpretin en directe.

Arcade Fire - "Wake Up" (2004)

El que fa gran una cançó no és el nombre de descàrregues o reproduccions acumulades. Tampoc les dimensions de les sales o recintes que siguin capaços d'omplir els seus autors. Ni tan sols allò que s'hagi escrit sobre ella. El que fa gran una cançó, sigui quin sigui el seu significat, és la seva capacitat d'acompanyar i adreçar-se a tothom per igual en moments tan transcendentals com el que ens ha tocat viure aquests dies. És el cas, per exemple, de "Wake Up" d'Arcade Fire.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Sonny Burgess (1929-2017)

SONNY BURGESS
(1929-2017)

L'imaginari popular sol contemplar Sonny Burgess com un actor secundari en aquell viver de músics pioners que va ser Sun Records. I efectivament, el d'Arkansas no va assolir mai les cotes de transcendència d'un Carl Perkins, un Johnny Cash o un Jerry Lee Lewis -la comparació amb Elvis me l'estalvio, sempre va jugar en una altra lliga-, però talls com "Red Headed Woman" o "We Wanna Boogie" han estat i segueixen essent títols d'absoluta referència per a qualsevol aficionat o devot de la causa rockabilly. L'estil que va definir al capdavant dels seus inseparables Pacers, tan visceral com ben apuntalat, es pot considerar com un dels més singulars de l'època en el marc del gènere en qüestió. Un prisma sònic que es feia seu el manual d'estil del rockabilly però a la vegada jugava amb les seves arrels sobreposant les unes amb les altres o bé destacant-ne una en concret en funció del moment. Burgess s'aproximava al format cançó des de l'òptica hillbilly d'un Hank Williams -va arribar a enregistrar una solvent revisió de "My Bucket's Got a Hole in It"-. Però la trompeta de Jack Nance en títols com els anteriorment citats enllaça directament amb les formes del swing o el dixieland jazz. És més: els patrons rítmics de "We Wanna Boogie" invoquen les essències del jump blues. I les dues notes carregades de distorsió del solo de guitarra de Joe Lewis a la mateixa peça -escoltin la força amb què irromp a partir del minut 1:25- anticipen discursos com els del garatge, el punk o el psychobilly. Ens ha deixat a l'edat de 88 anys.

Aureli Rubio al Pastís

AURELI RUBIO
Bar Pastís, Barcelona
19 d'agost de 2017

Costa escriure sobre el concert que Aureli Rubio va oferir la nit passada al Pastís sense referir-se al que havia passat dos dies abans a pocs metres de l'emblemàtic bar barceloní. En certa manera, el simple fet de baixar a peu per les Rambles i adreçar-se a un local que programa música en directe gairebé els 365 dies de l'any ja podia assolir efectes catàrtics en una nit com la d'ahir. I que Rubio hi actués amb tota la normalitat del món -només unes sentides paraules de record a les víctimes van alterar el guió previst- simbolitzava d'una forma molt més que metafòrica el triomf de la vida i les ganes de celebrar-la per sobre de la mort i el terror que volen imposar quatre fanàtics.

Rubio és de Barcelona però canta i toca la guitarra com si s'hagués criat a les profunditats gairebé mitològiques dels Estats Units. La seva veu evoca experiència. La seva tècnica a les sis cordes és tan versàtil que li permet saltar amb tota la seguretat del món i en ambdós sentits la frontera sovint imperceptible entre les formes més primitives del blues i el folk nord-americà. I el seu repertori alterna composicions pròpies amb sòlides revisions dels cançoners de Bukka White ("Parchman Farm"), Blind Lemon Jefferson ("See that My Grave Is Kept Clean") o la Carter Family ("John Hardy Was A Desperate Little Man"). Va anunciar que prepara nou disc de cara a l'any vinent, i en va avançar un parell de fragments dels que carreguen les piles.

dissabte, 19 d’agost de 2017

Els nous directes dels Stones (i Muddy Waters)

Els Stones a Texas, 1972.
Aprofitant que són a punt de començar una nova gira europea, els Rolling Stones ens obsequien aquest estiu amb tres directes enregistrats quan les entrades pels seus concerts encara es podien pagar sense necessitat de demanar cap crèdit i situar-se a primera fila era qüestió d'arribar més puntual que el del darrere i no de tenir més poder adquisitiu. Tots tres havien vist la llum de forma oficial en vídeo, i ara es presenten per primer cop en disc. Enregistrat a Fort Worth, Texas, durant la gira de presentació d'"Exile on Main Street" (1972), "Ladies & Gentlemen" és per motius evidents un dels documents més apreciats pel que fa als directes dels Stones. També "Some Girls: Live in Texas '78" es va gravar a Fort Worth, tot i que quatre anys més tard. Aleshores presentaven "Some Girls", editat aquell mateix any, i una vegada més sonaven gloriosos. I finalment, "Checkerboard Lounge: Live in Chicago 1981" recull la llegendària actuació de Muddy Waters a l'emblemàtic club del mateix nom amb els propis Stones com a convidats especials -nota important: aquella nit Waters era literalment el puto amo i així queda reflectit al llarg de la gravació-. Eren altres temps, definitivament, i els Stones mai més tornaran a sonar d'aquella manera. Però alguna cosa em diu que encara seran capaços de brillar quan tornin a visitar Barcelona el mes vinent.

De religions i creients

A veure, les coses com siguin. L'Islam té tant de pacífic i d'innocent com el cristianisme o el judaisme. És a dir, absolutament res. Tant la musulmana com la cristiana i la jueva són religions organitzades. I com a tals poden predicar la pau des dels seus mateixos fonaments, però també són responsables en gran part que els éssers humans portem segles matant-nos els uns als altres en nom de profetes enterrats i déus l'existència dels quals ni tan sols es pot provar. Una altra cosa són els creients, les persones que combreguen amb aquestes religions a títol individual i a partir de la seva pròpia fe. Persones que abans de ser creients són això, persones, i com a tals no es poden jutjar en funció de les seves idees o de les seves creences sinó de les seves accions. Amb això vull dir que cap cristià té la culpa que alguns dels que maneguen la seva religió es dediquin a abusar de nens o a emetre discursos homòfobs. I que, per la mateixa regla de tres, cap musulmà té la culpa que una colla de tocats del bolet decidíssin irrompre l'altre dia a Barcelona i a Cambrils fent allò que no té nom.

divendres, 18 d’agost de 2017

Barcelona pot arribar a ser molt gran

Que una colla de fòssils feixistes convoquin una manifestació xenòfoba al mateix lloc on ahir van morir 13 persones innocents, i que una contramanifestació farcida de sensibilitats diverses els acabi arraconant, ridiculitzant i deixant en evidència. Barcelona pot arribar a ser molt gran.

Els atemptats als mitjans

Crec que a les facultats de Periodisme s'hauria d'estudiar amb molta atenció i analitzar des d'una perspectiva ètica la manera com els mitjans de comunicació (en general) han tractat i segueixen tractant els atemptats d'ahir. Les xifres són essencials per a un mitjà, cert, però no tot s'hi pot valer i aquest cop s'ha anat massa lluny.

Eddie Vedder & Rahat Fateh Ali Khan - "The Long Road"


Si la guitarra de Woody Guthrie matava feixistes, vídeos com aquest haurien de silenciar extremistes -siguin aquests del tipus que siguin-. No és la versió original, on era el més gran dels Fateh Ali Khan qui cantava amb Eddie Vedder -la trobaran a la banda sonora de "Dead Man Walking" (1995)-, però les imatges i la música resulten especialment reveladores en un dia com avui. "The Long Road", cantada per Vedder i Rahat Fateh Ali Khan, podria ser tota una resposta tant al que va passar ahir a Barcelona com a molts dels comentaris desafortunats que hem pogut escoltar posteriorment i que molt probablement continuarem escoltant durant els propers dies.

dijous, 17 d’agost de 2017

Tots som Barcelona


Quan vosaltres prediqueu amb el terror, nosaltres ens ajudem els uns als altres. Mentre vosaltres reseu, nosaltres cantem, ballem, follem, ens emborratxem i, en definitiva, gaudim d'una vida més plena que la vostra. I per molt que vosaltres mateu, nosaltres seguirem vivint. Com abans hem estat París, Londres, Nova York, Madrid, Berlín o Brussel·les, avui tots som Barcelona.

Faire


Donem la benvinguda al que bé podria ser el proper gran exponent d'aquesta nova escena pop francesa que tan bones sensacions ha generat durant l'últim parell d'anys. Faire vénen de París i practiquen un pop sintètic que beu de bandes com Cabaret Voltaire, Yazoo o Visage. Tenen dos discos editats a data d'avui, "C'est l'été" i "Le Tamale" (tots dos de 2017), i el seu repertori compta amb dianes tan precises com "Marie-Louise". Descobreixin-los a Spotify.

dimecres, 16 d’agost de 2017

Paul Oliver (1927-2017)


Tot just recordava que avui fa 79 anys de la mort de Robert Johnson quan m'he assabentat que ahir ens deixava un dels més grans historiadors i difusors que mai ha tingut el blues -passió que va combinar amb l'estudi de l'arquitectura vernacular d'arreu del món-. El britànic Paul Oliver va ser l'autor de la primera biografia de Bessie Smith, i els seus assajos al voltant del blues segueixen essent a data d'avui bibliografia essencial per a qualsevol estudiós del gènere. Títols com "Blues Fell this Morning: The Meaning of the Blues" (1960) van esdevenir clau a l'hora de potenciar la popularitat del blues en un moment, els primers anys 60, en què aquest estava arrelant molt fort en l'adn musical del Regne Unit. A partir d'aleshores seria qüestió de temps que comencessin a treure el cap bandes com els Rolling Stones, els Yardbirds o els Animals. La resta, com sol dir-se en aquests casos, és història.

79 anys sense Robert Johnson


Doncs el mateix dia en què es commemora la mort d'Elvis Presley, fa anys també que ens va deixar una altra de les figures cabdals de la música dels darrers 100 anys. Robert Johnson va ser amb tota probabilitat el més influent dels músics de Delta Blues. La seva obra i la seva vida han estat objecte de llegendes, especulacions i fins i tot una pel·lícula protagonitzada per Ralph Macchio. El seu repertori gairebé defineix per si sol el blues en el seu estat més primitiu i ha estat una influència essencial per a diverses generacions de músics que van dels Rolling Stones als White Stripes passant per Eric Clapton o Led Zeppelin. I la seva mort a l'edat de 27 anys fa d'ell el pioner involuntari d'allò que s'acabaria anomenant Club dels 27.

Elvis Presley - "Platinum - A Life in Music" (1997)

Són tantes a aquestes alçades les compilacions i antologies dedicades a l'obra del Rei, que sovint costa separar el gra de la palla. "Platinum - A Life in Music" potser no sigui la més definitiva de totes, però al seu moment va suposar un repàs alternatiu a la trajectòria d'Elvis Presley amb un centenar de talls -repartits en quatre compactes i emmarcats en una luxosa edició-, la majoria d'ells inèdits, on alguns dels grans hits del de Tupelo convivien amb preses alternatives i altres rareses. Destacava en aquest sentit la presència d'"I'll Never Stand in Your Way", la segona demo que un jove Presley havia enregistrat a Sun Records amb l'objectiu d'impressionar Sam Phillips, o de la primera presa de "That's All Right", la peça que encapçalaria el single de debut d'Elvis i, segons un consens més o menys popular, la primera mostra de rockabilly mai enregistrada. El gran encert de "Platinum", però, era presentar en ordre cronològic tot un repertori que oferia una visió global, completa i assequible de la vida, l'obra i el llegat d'una de les grans icones culturals dels darrers 100 anys. La caixa en qüestió va veure la llum a través d'RCA l'estiu de 1997, coincidint amb el vintè aniversari de la mort del Rei, i s'ha reeditat recentment per a commemorar-ne els 40 anys. Quatre dècades sense Elvis Presley, i dues de "Platinum".

40 anys sense Elvis Presley

Elvis Presley no va ser el primer ídol musical de masses -abans hi havia hagut Sinatra-. Tampoc va ser el primer en practicar el que s'acabaria anomenant rock'n'roll -se li havien avançat pioners com Ike Turner, Fats Domino o Bill Haley-. Potser ni tan sols va ser qui millor va personificar el significat d'aquesta darrera expressió -entre els seus contemporanis aquest honor podria perfectament correspondre a Little Richard o Chuck Berry-. Però sí que va ser qui va abordar un gènere aleshores nou de trinca des d'una perspectiva més transversal i el va catapultar definitivament a primera línia a cop d'ofici però també de pelvis. Després se'n va anar a fer de soldat, va tornar per la porta gran, es va engreixar i va protagonitzar uns anys anomenats de decadència que molts ja voldrien. Amb tot plegat va marcar diverses generacions, va aplanar el camí a alguns dels músics més influents de les dècades posteriors i va segellar una trajectòria que encara no coneix igual. I avui, el dia en què fa 40 anys que va deixar de respirar, un s'adona que l'estiu melòman no seria el mateix a aquestes alçades sense la commemoració del 16 d'agost. Que soni la música.

dimarts, 15 d’agost de 2017

Mazinger Z a Tarragona

Estàtua de Mazinger Z a Cabra del Camp, agost de 2017.
L'estàtua de Mazinger Z a l'urbanització Mas del Plata, situada al terme municipal de Cabra del Camp i a poc més de mitja hora en cotxe des de Tarragona, és sense cap mena de dubte un dels elements més singulars i a la vegada menys publicitats de la geografia pop catalana. Un monument a una sèrie d'animació que va ser pionera en molts aspectes i que va acabar marcant més d'una generació, i una peça que bé podria ser única al món però l'existència de la qual és gairebé un secret. En tota l'urbanització no hi ha un sol cartell que indiqui el camí cap al punt on es troba, i no sembla que l'Ajuntament de Cabra del Camp estigui molt interessat en promoure el que sens dubte podria esdevenir un gran reclam per al municipi -és més: llegint alguns articles de premsa publicats durant els darrers anys en referència al manteniment de la zona, sembla que el consistori fins i tot s'avergonyeixi de la presència del robot a la seva via pública-. Tot i que, ben pensat, potser és millor d'aquesta manera: ara per ara tan sols s'acosten fins a l'estàtua els incondicionals de la sèrie -que hi celebren una trobada anual- i curiosos que surten de casa amb la ruta ben estudiada -o amb un bon GPS-. Sense aglomeracions, sense massificació i sense cap incident que destorbi la pau d'un veïnat ja acostumat a observar, tan bon punt surt de casa, una rèplica de Mazinger Z a escala gairebé real. És clar que no estaria malament que algú la catalogués i la documentés com cal, i de passada aportés una mica de llum sobre la seva història -que no és del tot clara i presenta notables alteracions en funció de la font consultada-.

dilluns, 14 d’agost de 2017

Ryan Adams - "Prisoner" (2017)


Com més escolto "Prisoner" més m'adono que el darrer treball de Ryan Adams és un dels grans discos no tan sols d'aquest 2017 sinó, molt probablement, del present lustre. Si el de Carolina del Nord va començar el segle XXI presentant-se per primer cop com a solista i perfilant-se com una de les grans promeses d'allò que algú havia batejat com a so Americana, aquesta segona dècada de trajectòria al marge de Whiskeytown l'ha acabat de consolidar com un referent, ara sí, indispensable a l'hora de parlar de la música contemporània al marge d'etiquetes. "Ashes & Fire" (2011) apuntava maneres i deixava enrere les ocasionals relliscades -poques, però n'hi havia hagut- de temps pretèrits. "Ryan Adams" (2014) feia un cop de timó estilístic i reinventava el discurs del seu autor tot reforçant-ne la identitat. Una fita que "Prisoner", continuació lògica del citat plàstic homònim, revalida amb títols tan notables com com "Do You Still Love Me?""Doomsday" o "Shiver and Shake". Ens trobem davant d'un disc de divorci en la més pura tradició de "Blood on the Tracks" o "Tunnel of Love", i d'un Adams a qui ja ningú pot discutir la condició de clàssic i referent de la música nord-americana. Actuacions com la que va oferir a la passada edició del Cruïlla BCN no fan sinó refermar la bona nova.

diumenge, 13 d’agost de 2017

Marty Robbins - "El Paso" (1959)

La caràtula de "Gunfighter Ballads and Trail Songs".
L'amor, la mort i la venjança. Tres constants que durant segles han alimentat la música popular i que es troben presents també a "El Paso", la cançó més recordada de Marty Robbins i un dels grans títols de la música country de finals dels anys 50 -es va editar com a single i com a part de l'àlbum "Gunfighter Ballads and Trail Songs" (1959), on també figura la no menys notable "Big Iron"-. Bandes com els Grafetul Dead o els Old 97's en van interpretar dècades més tard les seves pròpies versions, i Brian Wilson i Van Dyke Parks s'hi van inspirar a l'hora de compondre "Heroes and Villains". El seu tret més distintiu és amb tota probabilitat el regust Tex-Mex de la guitarra solista -cortesia d'un dels músics de sessió més respectats aleshores a Nashville, Grady Martin-, però la seva essència es troba en la serenitat amb què Robbins canta en primera persona el que podria ser perfectament el guió d'un western èpic.

La peça tracta sobre un pistoler que s'enamora d'una jove mexicana a la ciutat texana d'El Paso. Quan la veu amb un altre pistoler, el protagonista proposa a aquest últim batre's en un duel a mort que acaba guanyant. Derrotat el seu oponent i tement ser jutjat i penjat per assassinat, el primer pistoler busca refugi al desert abans de tornar a El Paso a buscar la seva estimada i ser abatut per les forces de la llei. La cançó dura quatre minuts i vint segons, unes xifres que es troben molt per sobre de la durada de la major part dels singles de l'època. Per això, malgrat incloure's a "Gunfighter ballads and Trail Songs" tal i com Robbins l'havia lliurat en un primer moment, es va optar per editar-la i publicar-ne una versió més curta al single. La qual cosa va obligar, per exemple, a ometre un vers on el protagonista assegura arrepentir-se d'haver mort aquell home.

"El Paso", com tantes altres cançons, es va concebre d'una manera però es va retallar la seva durada -i part de la seva sinopsi- a l'hora de llançar-la com a single amb finalitats promocionals. Qui vagi fer-se càrrec de l'edició no en tenia cap culpa, com tampoc en tenia qui vagi decidir que calia prendre tal mesura: tan sols feien la seva feina en un negoci que funciona com funciona. Però si ens parem a pensar en el resultat final de tal acció i el traslladem a qualsevol altre àmbit artístic, ens adonarem que aquesta pràctica tan habitual en l'àmbit de la música pop equival a menjar-se part del metratge d'una pel·lícula o mostrar mutilada una obra pictòrica -com si a la Mona Lisa li faltés un ull, per entendre'ns-. Potser per això, i malgrat haver-se inclòs la versió curta en incomptables antologies i recopilacions, bona part de les veus autoritzades en la matèria recomanen expressament acudir sempre a la versió inclosa a "Gunfighter Ballads and Trail Songs".

dissabte, 12 d’agost de 2017

Belvedere du Rayon Vert

Belvedere du Rayon Vert, Cerbère, agost de 2017.
El Belvedere du Rayon Vert va ser al seu moment de màxima esplendor una de les grans atraccions de Cerbère i una de les joies arquitectòniques del sud de França. Un hotel d'allò més luxós, amb el seu propi cinema i pistes de tennis a la terrassa. Exponent de l'arquitectura art déco amb uns acabats que evoquen les formes d'un vaixell, obra de l'arquitecte Léon Baille, va obrir portes l'any 1932 i va allotjar molts dels viatgers que creuaven la frontera franco-espanyola en un moment en què aquesta tenia entre Cerbère i Portbou un dels seus passos més importants. Malgrat tot, els seus anys de glòria van durar poc: l'esclat de la Guerra Civil Espanyola l'any 1936 i el conseqüent tancament de la frontera van interrompre el trànsit de trens entre França i l'Estat espanyol, veient-se afectat el negoci de l'hotel i motivant a la llarga el seu tancament. Actualment l'edifici està catalogat com a monument històric i es pot visitar de forma parcial. Algunes de les antigues habitacions funcionen com a apartaments turístics, i part de les instal·lacions acullen activitats culturals com concerts de petit format o projeccions cinematogràfiques. I el seu aspecte imponent segueix recordant els dies en què Cerbère era una parada gairebé obligatòria per a molts viatgers de llarg recorregut.


divendres, 11 d’agost de 2017

El naixement del hip hop a Google


Google commemora avui els 44 anys del naixement del hip hop amb un doodle d'allò més simpàtic. La història de com Kool Herc es va inventar una innovadora tècnica a l'hora de punxar discos que, de passada, plantaria l'arrel de tot un gènere musical. Qui ho explica és ni més ni menys que Fab Five Freddy, un altre nom històric de la cultura hip hop que posteriorment guiarà l'usuari perquè aquest pugui fer la seva pròpia sessió als plats. No deixin de fer-hi un cop d'ull: s'ho passaran bé i aprendran tota una lliçó d'història melòmana. I dit això, potser estaria bé que algú es recordés com cal de Kool Herc, un dels pioners més injustament oblidats per una indústria que avui no es pot entendre sense les troballes que aquest home va fer quatre dècades enrere en un bloc de pisos del Bronx.

Graffiti a Cerbère

Estació de Cerbère, agost de 2017.
El municipi de Cerbère (Cervera de la Marenda en català) suposa la porta d'entrada a França un cop deixat enrere el terme municipal de Portbou i superat l'antic pas fronterer del Coll dels Belitres o el túnel que enllaça els territoris francès i espanyol per transport ferroviari. Precisament en aquest últim àmbit i de la mateixa manera que la de Portbou, l'estació de trens de Cerbère era un important punt de connexió a escala internacional dècades enrere, abans de l'entrada en funcionament dels trens d'alta velocitat i de vies de comunicació com l'Autopista de la Mediterrània. I també com la de Portbou, l'estació de Cerbère presenta avui un aspecte entre decadent i misteriós on els turistes ocasionals conviuen amb estudiosos de la Guerra Civil espanyola. Sigui com sigui, el túnel peatonal que connecta el seu vestíbul amb la resta del municipi ha esdevingut al llarg dels anys una petita meca de l'art urbà al sud de França. Un passatge que grafiters i artistes d'arreu del món han decorat i segueixen decorant constantment amb les seves respectives obres, transformant una estructura purament funcional en un passadís d'allò més viu i colorista.



dijous, 10 d’agost de 2017

The Spots - "Beat Beat Beat" (1967)


La influència del beat britànic va ser tal durant l'equador dels anys 60, que l'Europa continental va anar plena de bandes que en feien (o provaven de fer-ne) la seva pròpia versió. The Spots eren d'Hamburg, i van adoptar una pila de noms diferents abans d'establir-se definitivament com a tals i lliurar l'any 1967 aquest plàstic a través del segell Europa. Un "Beat Beat Beat" de títol tan inequívoc com la seva caràtula, i dotze pistes cantades en anglès que s'alimentaven sense reserves del que passava pocs anys abans a Liverpool. La qual cosa podia sonar una mica fora de lloc quan gèneres com el folk-rock o la psicodèlia havien canviat ja les regles del joc, però escoltat en l'actualitat resulta molt més que una curiositat. Un exercici d'estil fet amb tan gust com coneixement de causa, tal i com denoten peces com "Gonna Get Me a New Girl", "I Don't Want to Go" o "I Think About You". No cal dir que l'àlbum porta gairebé cinc dècades descatalogat, però es pot trobar amb relativa facilitat al mercat de segona mà.

dimecres, 9 d’agost de 2017

Glen Campbell (1936-2017)

GLEN CAMPBELL
(1936-2017)

El camí que va de "Pet Sounds" (1966) a "Rhinestone Cowboy" és tan extens com complex, però Glen Campbell el va recórrer amb total naturalitat i fins i tot va anar més enllà al llarg d'una trajectòria tan monumental com improbable a aquestes alçades. Campbell va començar la seva carrera professional en el marc de la Wrecking Crew de Phil Spector i arribant a participar com a músic de sessió en plàstics com la citada obra magna dels Beach Boys -també va acompanyar a Elvis Presley i Frank Sinatra, entre d'altres-, i posteriorment va esdevenir per compte propi un dels grans arquitectes de la fusió de country i pop -poden afegir a "Rhinestone Cowboy" tota una llista d'estàndards que van adquirir un color especial a les seves mans, cas de "Gentle on My Mind", "Wichita Lineman" o "Southern Nights"-. Durant els darrers anys la seva salut s'havia complicat fins al punt d'haver-se acomiadat -amb tota la dignitat del món- d'un negoci que no s'entendria sense figures com la seva. El seu darrer llançament, oportunament titulat "Adiós" (2017), mantenia les formes i injectava nova vida a clàssics com "Everybody's Talkin'" (Fred Neil) o "Don't Think Twice, It's All Right" (Bob Dylan). El seu cor deixava ahir de bategar, però la seva música ressonarà per sempre.

dimarts, 8 d’agost de 2017

Àlex Gombau - "Carrers salvatges" (2007)

Membres dels Savage Skulls, una de les bandes citades a "Carrers salvatges" -
Foto Jean-Pierre Laffont.
L'alarma va saltar quan l'aleshores president dels Estats Units, Jimmy Carter, va visitar Charlotte Street i les imatges van donar la volta al món. Corria el mes d'octubre de 1977, i en realitat de Charlotte Street en quedava ben poca cosa. Només el traçat d'una via urbana tan malmesa que ni tan sols figurava als mapes de l'època, envoltat de metres i més metres de solars buits i desolats i les restes d'edificis que els seus mateixos propietaris havien cremat perquè els sortia més a compte cobrar-ne l'assegurança que fer-se càrrec del seu manteniment. Charlotte Street va esdevenir una mena de símbol molt més que metafòric d'allò que havia esdevingut la meitat sud del districte novaiorquès del Bronx durant la recta final dels anys 70. Un entramat urbà fallit, quilòmetres i més quilòmetres de paisatge post-apocalíptic on ni els serveis socials ni la policia donaven l'abast, on les bandes juvenils imposaven la seva llei als mateixos carrers que es disputaven constantment, i on les drogues havien esdevingut una punyent realitat quotidiana anys abans de l'epidèmia del crack.

Va ser també en aquest context on va néixer la que actualment és una de les cultures urbanes més universals del món, el hip hop. Tot un seguit d'expressions que anaven del graffiti al breakdance passant, és clar, per la pròpia música hip hop i el que amb el temps s'anomenaria rap, que van prendre forma al South Bronx dels 70 i que no tan sols van alleujar les tensions al carrer sinó que, sobretot, van oferir a molts d'aquells joves una sortida de l'espiral. Tot això és el que ve a explicar "Carrers salvatges" (2017, Angle Editorial), primera novel·la del barceloní Àlex Gombau i un thriller coral que recorre tots i cada un dels racons d'aquella Nova York oblidada al seu moment i tapada en l'actualitat amb capes i més capes de maquillatge gentrificador. La història d'una família portorriquenya que prova de sortir endavant en un entorn tan incert com hostil. D'un policia honest però conscient que cada dia de servei pot ser l'últim a la comissaria 41, coneguda popularment com a Fort Apache. D'un adolescent seduït per la imponència de bandes com els Savage Skulls. I de la jove estudiant d'intercanvi que, quatre dècades després, es disposa a esclarir l'obscur succés que va marcar les vides de tots ells.

Gombau, militant de l'escena hip hop des que aquesta va arrelar a Barcelona, és traductor d'ofici i ha traslladat al català obres de Michael Chabon, Stieg Larsson i Haruki Murakami, entre d'altres. Referents que d'una manera o d'una altra hauran alimentat la seva pròpia prosa, però si hi ha un autor forani de referència amb qui es pot emparentar aquest debut literari probablement sigui Don Winslow. Per la majestuositat i l'ofici amb què Gombau construeix, desplega i resol un thriller tan addictiu com monumental. Però sobretot pel coneixement del terreny i del context que demostra a l'hora d'emmarcar una història de ressonàncies universals -amor, crim, mort, venjança- en un marc tan concret -i tan desconegut- com és el Bronx dels anys 70. Un temps i un moment que "Carrers salvatges" retrata amb tanta precisió com les obres de Winslow ho fan amb els narcos mexicans o la cultura surf californiana dels 60. Per les seves pàgines hi desfilen bandes com els citats Savage Skulls o els Ghetto Brothers -totes elles documentades a la premsa de l'època-, organitzacions com el Black Panther Party o els Young Lords, i fins i tot pioners del hip hop com Grandmaster Flash o Afrika Bambaataa. Actors de pes en una història del Bronx que algú hauria de traduir a l'anglès i publicar al mercat nord-americà. De ben segur, a Hollywood hi hauria garrotades per adquirir-ne els drets.

"Cut Bank"


No són pocs els elements que connecten "Cut Bank" (2014), per ara l'única incursió a la gran pantalla del realitzador televisiu Matt Shakman, amb "Fargo" (1996) dels germans Coen -per cert, el nom de Shakman figura als crèdits de la sèrie inspirada en aquest darrer film-. D'entrada la localització: una població remota (Cut Bank) d'un estat remot (Montana) situat just al sud de la frontera que separa els Estats Units del Canadà. Però sobretot una història que parteix de l'escenari d'un crim per a destapar tota una trama on res és el que sembla i on les coses tendeixen a no sortir tal i com els seus responsables s'esperen. A saber, l'assassinat d'un aparentment innocent carter és tan sols part d'un muntatge que un (no tan) espavilat noi de poble ha posat en marxa amb l'objectiu de cobrar una sucosa recompensa. El que es desencadena a partir d'aquest punt -baralles, mals entesos, morts- dóna lloc a un thriller ben carregat d'humor negre. Encapçala el repartiment Liam Hemsworth, però seria injust obviar una llista de secundaris on destaquen noms com els de Bruce Dern, Billy Bob Thornton, John Malkovich o Michael Stuhlbarg. La banda sonora també té el seu punt: que els títols de crèdit s'acompanyin amb "Cut Bank, Montana" de Hank Williams Jr. no deixa de resultar d'allò més oportú.

dilluns, 7 d’agost de 2017

Screams


Una d'aquelles bandes que haurien merescut una sort molt millor de la que van tenir al seu moment i que, de tant en tant, va bé recuperar de l'oblit. Screams eren de l'estat nord-americà d'Illinois, i algú va dir d'ells que es tractava de la primera banda punk del Midwest. En realitat, el seu únic disc -editat l'any 1979 amb títol homònim- s'inclina més cap a discursos com els del power pop o la New Wave, i no desentonaria en absolut al costat de les discografies de The Knack, The Beat, The Only Ones o altres contemporanis. Ignoro si el plàstic en qüestió es troba actualment en catàleg -alguna cosa em diu que no-, però si en localitzen un exemplar no dubtin en fer-se'l seu. Peces com "Paper Dolls" o "Angeline's Toys" bé s'ho valen.

Army of One


No em puc declarar un gran seguidor de les pel·lícules Larry Charles, però he passat una molt bona estona amb la que per ara és l'última obra del director nord-americà. "Army of One" (2016, estrenada en castellà amb el títol d'"Operación: Bin Laden") és una comèdia molt àcida inspirada en el cas real d'un fuster de Colorado que va decidir anar pel seu compte al Pakistan a la recerca i captura de Bin Laden. Sí, ho han llegit bé. Un tal Gary Faulkner va sentir una mena de crida divina que el va impulsar a creuar mig món i, armat amb una katana, endinsar-se en un dels territoris més perillosos del planeta a la recerca del terrorista més buscat de la història. L'interpreta un esplèndid Nicolas Cage en una de les seves actuacions més definitives.

diumenge, 6 d’agost de 2017

The Dave Clark Five


El de The Dave Clark Five és un cas curiós. Una banda que al seu moment va competir amb els mateixos Beatles pels primers llocs de les llistes d'èxits d'ambdós costats de l'Atlàntic, que va arribar a amenaçar seriosament el liderat dels propis Fab Four en allò que els nord-americans van anomenar British Invasion, i que comptava entre els seus seguidors amb les filles de l'aleshores president dels Estats Units, Lyndon B. Johnson. Després van arribar altres temps, la psicodèlia va situar-se al centre (o gairebé) del relat pop i la banda londinenca, aparentment incapaç d'adaptar-se al nou escenari, va decidir deixar-ho estar. Fins al punt que el propi Dave Clark, bateria i líder de la formació -i administrador del seu llegat un cop dissolta aquesta-, va negar-se durant dècades a reeditar o llicenciar el catàleg del grup de forma total ni parcial. Durant molt de temps, peces com "Glad All Over" -el single que havia expulsat els Beatles i el seu "I Want to Hold Your Hand" del capdamunt de les llistes britàniques el gener de 1964- van trobar-se descatalogades i eren impossibles de localitzar o adquirir de forma oficial. I actualment tampoc és que sigui una tasca gens fàcil: des dels 90 s'han publicat, sempre amb comptagotes, diversos recopilatoris -el més complet d'ells és "The History of The Dave Clark Five", editat per Hollywood Records l'any 1993- que a data d'avui també es troben fora de circulació -no cal dir que Clark no sembla gaire amoïnat pel tema, i molt menys disposat a posar-hi remei-. Tot plegat ha acabat fomentant un oblit més que relatiu envers una banda que va ser tan o més gran que molts dels tòtems que de seguida ens vénen al cap si parlem del rock britànic de mitjans dels 60.

dissabte, 5 d’agost de 2017

50 anys de "The Piper at the Gates of Dawn"


Pink Floyd no va ser la primera banda psicodèlica de la Gran Bretanya, però sí que va ser una de les primeres formacions del Regne Unit en aproximar-se al gènere en qüestió des d'una perspectiva i amb un accent inequívocament britànics. De la mateixa manera, els primers anys de la seva trajectòria resulten clau a l'hora d'entendre la transició de la psicodèlia cap al rock progressiu. "The Piper at the Gates of Dawn" (1967) va ser el seu primer disc llarg, l'únic que van arribar a enregistrar amb Syd Barrett encara a les seves files, i segons diu la llegenda el van gravar als estudis d'EMI a Abbey Road mentre els Beatles enllestien "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967) a la sala del costat.

Les onze pistes de "The Piper at the Gates of Dawn" capturaven no tan sols l'essència dels primers Pink Floyd, sinó també de la psicodèlia britànica entesa com a gènere musical en ella mateixa. Ens trobem davant d'un repertori que deixava enrere les textures més pop dels dos primers singles de la banda -"Arnold Layne" i "See Emily Play", editats pocs mesos abans i no inclosos a l'àlbum- en favor de paisatges més rocallosos ("Lucifer Sam"), excursions còsmiques en el sentit literal del terme ("Interstellar Overdrive"), motius avantguardistes ("Astronomy Domine") i cançons tan inequívocament barrettianes com "Bike". Quedaven lluny els dies dels exercicis de precisió acústica i els macroconcerts mastodòntics, però encara en l'actualitat trobaran qui assenyali aquells Floyd com els més genuïns de tots. Avui fa 50 anys que van lliurar aquell debut en llarg.

divendres, 4 d’agost de 2017

Goldy McJohn (1945-2017)

GOLDY McJOHN
(1945-2017)

Tenia quinze anys el primer cop que vaig escoltar "Born to Be Wild", aquell himne de carretera amb què Steppenwolf havien eixamplat l'angle de visió de la psicodèlia per a posar les bases de gèneres futurs com el hard rock, el heavy metal o fins i tot l'stoner. I el primer que em va cridar l'atenció va ser el so de l'orgue durant les estrofes. La manera com el Hammond B3 de Goldy McJohn donava resposta a la veu de John Kay amb una entrada tan seca com directa i un timbre que semblava el d'un to telefònic banyat en àcid. El posterior duel entre l'orgue de McJohn i la guitarra de Michael Monarch directament acabava elevant la peça en qüestió a cotes estratosfèriques.

No va suposar "Born to Be Wild" l'única ocasió en què les tecles de McJohn sostenien gairebé totes soles el so de la banda canadenca. Al mateix disc de debut homònim (1968) hi figurava "Everybody's Next One", on un piano inicial evocador del "Let's Spend the Night Together" dels Rolling Stones deixava pas a un hipnòtic i penetrant patró d'orgue que marcava la tònica a seguir pel tema en qüestió. Tot i que l'aportació més definitiva de McJohn al so d'Steppenwolf probablement fos -amb permís de la citada "Born to Be Wild"- aquell viatge interestel·lar que es marcaria tan sols uns mesos més tard a "Magic Carpet Ride", peça inclosa al segon disc de la formació -"The Second" (1968)- i tota una postal sonora de la recta final dels 60. El teclista ens deixava el passat dia 1 a causa d'un atac de cor.

"The Fabulous Johnny Cash", millor en vinil


Un dels motius pels quals prefereixo escoltar música en qualsevol suport físic abans de fer-ho en format digital no és tant el fet de poder tocar amb les meves pròpies mans la font d'allò que escolto -el disc-, sinó sobretot la relació que puc arribar a establir amb l'objecte en qüestió. Sóc perfectament conscient de quan, on i com vaig adquirir alguns dels compactes, vinils i cassettes que més m'han acompanyat al llarg de la vida. Recordo com si fos ahir el primer cop que vaig comprar-me un disc amb els meus propis diners -la qual cosa implica un grau d'esforç i recompensa que no té equivalent possible en cap plataforma d'streaming-. I em fascina imaginar-me les històries que amaguen alguns dels incomptables plàstics que he arribat a adquirir en mercats de segona mà. Ahir a la tarda vaig punxar el meu vinil de "The Fabulous Johnny Cash" (1958), el tercer disc de l'Home de Negre i el primer que editava sota el paraigües de Columbia. Una edició nord-americana que va passar per moltes i diverses mans abans de venir a parar a les meves. I no els enganyaré: la caràtula es troba en un estat pitjor del que permet apreciar la fotografia i el vinil, per dir-ho en termes col·loquials, sona a vell. La qual cosa li suma encant sense restar-li valor. Perquè una cosa és el gustàs que provoca el simple fet d'escoltar "I Still Miss Someone" o "Don't Take Your Guns to Town", dos diamants sonors que sempre entraran de fàbula sigui quin sigui el format. Però una altra de molt diferent és saber que aquell plàstic negre que fa voltes sota l'agulla ja acumulava dècades de servei abans de néixer un servidor, i ser conscient que passi el que passi seguirà servint durant moltes dècades més un cop jo estigui criant malves i l'ordinador amb el qual escric aquest text s'hagi quedat obsolet.

dijous, 3 d’agost de 2017

La samarreta de Ramones


Guy Garvey (Elbow) afirmava fa cosa d'un any que la gent que aprecia els Smiths és bona gent. Que hi va haver un temps en què Manchester era una ciutat perillosa, i que en un entorn com aquell sabies que et podies fiar de qualsevol persona que portés una samarreta de la banda. El mateix passava anys enrere amb les samarretes de Ramones. Parlo d'abans que el logotip dels novaiorquesos esdevingués un guarniment estètic més per a gent que probablement no ha arribat a escoltar mai "Rocket to Russia" (1977). Sigui com sigui, una samarreta de la banda de Queens encara pot connectar ànimes distants però amb mentalitats similars. Aquest matí portava posada jo la meva quan he arribat a la feina mentre un dels meus companys parlava amb un conegut amb el qual jo no havia coincidit mai. El meu company ens ha presentat i el primer que m'ha dit aquella persona és que anys enrere havia coincidit amb Dee Dee Ramone després d'una actuació de la banda a Barcelona. Ha estat el punt de partida d'una conversa que s'ha allargat durant una bona estona -i més que s'hauria allargat de no ser perquè tots dos teníem feina-, i durant la qual han sortit temes com el desaparegut CBGB o la botiga d'Amoeba a San Francisco. La persona en qüestió i un servidor vivim en móns gairebé paral·lels i ens dediquem a activitats complementàries però no sempre ben avingudes. En qualsevol cas ens uneix la nostra perspectiva melòmana, i només per això sé que serà un plaer coincidir amb ell si mai ho torno a fer -i tant de bo sigui així-. Crec que ja ho he dit en més d'una ocasió, però la cultura serveix per coses com aquesta.

Golden Earring - "Radar Love" (1973)


Aquella intro que aplana el camí per a tot el que ha de venir a continuació. La bateria que va augmentant la seva presència al mateix temps que posa la directa en sintonia amb aquell baix galopant. La veu estrident de George Kooymans en permanent diàleg amb la guitarra endimoniada d'Eelco Gelling. Els canvis de ritme i la secció de vents. Aquell maridatge de hard rock primitivista, psicodèlia de carretera i progressiu estripat. Quan penso que els holandesos Golden Earring van estar a punt d'encapçalar llistes d'èxits com les espanyoles amb aquest tros de cançó, gairebé me'n faig creus. Inclosa a l'àlbum "Moontan" (1973) i publicada oportunament com a single, "Radar Love" va suposar el punt àlgid d'una trajectòria que ja acumula més de cinc dècades i encara no mostra senyals d'esgotament.

dimecres, 2 d’agost de 2017

Carole King - "Fantasy" (1973)


En comparació amb els treballs anteriors de Carole King"Fantasy" (1973) va assolir un impacte més aviat moderat a les llistes d'èxits, però conté alguns dels temes més rodons que mai hagi arribat a enregistrar la seva autora. Amb el suport de vells coneguts com Lou Adler a la producció i una llista de músics de sessió de primeríssim nivell com el guitarrista Danny Kortchmar o la percussionista Bobbye Hall -i, com a corista, tot un convidat d'excepció com Eddie Kendricks dels Temptations-, la novaiorquesa va fer gala de la seva habitual sensibilitat pop i es va deixar impregnar pel soul de factura elegant en talls com "You've Been Around too Long""Heywood" o un "Believe in Humanity" que hauria fet les delícies del propi Stevie Wonder. A destacar també "Corazón", un tema cantat en espanyol sobre una hipnòtica base rítmica afrollatina que ja li hauria agradat a Carlos Santana.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Sam Shepard (1943-2017)

SAM SHEPARD
(1943-2017)

"Knocked Out Loaded" (1986) no serà mai recordat com un dels treballs més definitius de Bob Dylan, però personalment crec que es tracta d'una obra injustament infravalorada i que suposa un dels exercicis més notables dutes a terme pel de Duluth durant el seu període menys inspirat. Un dels grans arguments a favor del disc, i aquí sí que sembla haver-hi unanimitat, és "Brownsville Girl". Tot un cant èpic a un amor passat i ja molt llunyà que molts consideren com un dels cims creatius de Dylan i que aquest va compondre en col·laboració amb Sam Shepard. Shepard i Dylan ja havien treballat junts anteriorment -durant el rodatge de "Renaldo and Clara" (1978)-, i la seva bona sintonia era tan sols una més de les múltiples connexions de Shepard, figura cabdal del setè art durant les passades quatre dècades, amb el món de la música. S'ha parlat molt durant les últimes hores de la seva aventura sentimental amb Patti Smith, però no s'ha parlat del seu breu pas per les files dels Holy Modal Rounders -ell tocava la bateria a "Indian War Whoop" (1967)- o de Lothar and The Hand People, un dels primers grups que van experimentar amb instruments com el theremin en l'àmbit de la música pop. De la seva trajectòria al món del cinema, que requeriria incomptables entrades com aquesta, poca cosa puc afegir que no s'hagi dit ja des que s'ha fet pública la seva mort. Ha marxat un referent amb totes les lletres.

dilluns, 31 de juliol de 2017

? and The Mysterians


Quan parlem de ? and The Mysterians solem pensar en "96 Tears", el hit que els va consolidar l'any 1966 com la primera formació llatina que destacava en l'àmbit del rock'n'roll -amb permís de Cannibal & The Headhunters i, és clar, Ritchie Valens-. El model a seguir per a moltes de les bandes de garatge que situarien els orgues Vox i Farfisa al centre dels seus respectius discursos, i un precursor directe de l'explosió punk que tindria lloc ben bé una dècada més tard en ambdós costats de l'Atlàntic. Publicada l'any 1966 com a single però també com a part de l'àlbum del mateix títol, "96 Tears" contenia tots els elements que definirien el so de ? and The Mysterians: un ritme d'allò més àgil, la urgència vocal de Rudy Martinez -conegut artísticament com a Question Mark o simplement com a ?- i aquella sensació de misteri pròpia de les pel·lícules de sèrie b que li proporcionava la contagiosa línia d'orgue cortesia de Frank Rodriguez-. Constants presents també en talls com "I Need Somebody", "Girl (You Captivate Me)" o "Can't Get Enough of You, Baby" -amb una línia d'orgue pràcticament calcada a la de la pròpia "96 Tears"-, però no haurien d'eclipsar la versatilitat d'una banda de solvència tan contrastada com la que denotaven les seves incursions en llenguatges com el funk ("It's Not Easy") o el blues (la sentida lectura d'"Stormy Monday", de T-Bone Walker). O el que és el mateix: un catàleg que val la pena explorar més enllà del hit de torn.

diumenge, 30 de juliol de 2017

The Hollies - "Long Cool Woman in a Black Dress" (1971)


Aquella introducció amb un arpegi de guitarra que semblava avançar-se cinc anys al "Don't Fear the Reaper" de Blue Öyster Cult. La irrupció sobtada d'aquell riff que semblava agenciat d'alguna obra perduda de la Creedence Clearwater Revival. I la veu lasciva d'Allan Clarke relatant una nit de gresca en tots els sentits amb una convidada d'allò més especial com a centre d'atenció. Si es pot considerar que The Hollies van encetar una nova etapa després de la marxa de Graham Nash, "Long Cool Woman in a Black Dress" -single inclòs a l'àlbum "Distant Light" (1971)- bé podria ser-ne el capítol més definitiu. Un dels temes més celebrats que mai va arribar a enregistrar la banda britànica, i un d'aquells talls que condensen l'essència del rock'n'roll en poc més de tres minuts.

dissabte, 29 de juliol de 2017

Els germans Gil a Can Raspall

RICKY GIL & ALBERT GIL
Plaça de Santa Isabel, La Garriga
28 de juliol de 2017

Més de mig segle separa el modernisme de Manuel Raspall del dels germans Gil, però ahir es van donar cita ambdós corrents al bell cor de la Garriga i en un entorn tan agraït com és l'exterior de la finca de Can Raspall. Concert de petit format, el que van oferir Ricky i Albert Gil, per a repassar un repertori que té les seves arrels en el moviment mod i l'abast del qual ha arribat molt més enllà. De Brighton 64 a Top Models, passant per Brigatones i Matamala, amb l'únic suport de les seves respectives veus i guitarres, van lliurar les versions més despullades i pròximes de temes com "Conflicto con tu ayer", "A Taste of Black" o "Soy un tanto antiguo", amanides amb un parell de peces del proper disc de Brighton 64, un "El tren de la bruja" que veurà la llum aquest mes de setembre a través de BCore. I tot plegat en el marc d'una vetllada organitzada per Ràdio Silenci que es va allargar amb una dinàmica sessió de la punxadiscos Laura Peña.

divendres, 28 de juliol de 2017

Prèvia de l'Altaveu 2017

The Flamin' Groovies.
El festival Altaveu amplia horitzons i enceta nova etapa en la seva edició més internacional. The Flamin’ Groovies, Los Enemigos, Ala.ni, Kadhja Bonet, Maria Arnal & Marcel Bagés i Joana Gomila Folk Souvenir són tan sols alguns noms d’una programació que es complementarà amb activitats divulgatives i propostes familiars. Del 8 al 10 de setembre a Sant Boi de Llobregat. Prèvia d'un servidor a B-Magazine.

Tom Waits - "Bad as Me" (2011)


Es va dir al seu moment de "Bad as Me" (2011) que d'alguna manera resumia diversos dels registres adoptats pel seu autor al llarg d'una trajectòria que començava aleshores a enfilar la seva cinquena dècada. Escoltat amb la perspectiva que atorga el temps, l'afirmació pot seguir essent vàlida però el cert és que les tretze pistes del plàstic -setze en una sucosa edició Deluxe- situaven Tom Waits en un nou estadi discursiu. Una mena de final de la història d'una carrera que sempre s'ha manifestat exploradora i inconformista: tot allò que durant 40 anys havia servit a Waits per a mirar endavant, s'havia transformat de cop i volta en tot un seguit de trets identitaris que no aportaven grans novetats però celebraven l'essència del californià més enllà de qualsevol consideració. A "Bad as Me" hi havia rhythm & blues deconstruït ("Chicago"), jazz en fase terminal ("Talking at the Same Time"), blues absolutament desacomplexat ("Raised Right Men"), balades d'hores intempestives ("New Year's Eve") i fins i tot protorockabilly (un "Get Lost" que sonava tan actual en ple segle XXI com ho hauria fet sis dècades enrere). I com a cirereta, al disc extra de l'edició Deluxe, tres autèntiques perles entre les quals figurava "Tell Me", deliciós acostament de Waits a les textures més melòdiques del seu repertori -les que farien de fil conductor entre "Downtown Train" i "Hold On", per entendre'ns-.

dijous, 27 de juliol de 2017

D'anuncis i concursos

Mesos enrere les xarxes socials anaven plenes de músics indignats amb un espot publicitari d'una coneguda marca cervesera que, deien, atemptava contra la dignitat del seu ofici. Personalment crec que es va fer un gra massa de tot plegat, que l'anunci no deixava de ser una ficció publicitària adreçada a un target molt concret, i que si enlloc de músics hi haguessin aparegut futbolistes d'elit -jugant un partit de festa major a canvi de cervesa, posem per cas- ens hagués semblat simpàtic i tot. Però entenc perfectament el cabreig generalitzat que va produir la seva emissió i sobretot admiro la determinació amb què la comunitat de músics va denunciar allò que considerava degradant: que la marca es veiés obligada a retirar l'espot il·lustra la força de tot col·lectiu disposat a fer-se valer. El que no acabo d'entendre és per què molts dels músics que aleshores posaven el crit al cel per un anunci de temporada són els mateixos que aquests darrers dies s'han dedicat, a les pròpies xarxes socials, a mendicar vots d'un d'aquells concursos on definitivament no guanya qui té més talent (o millors cançons) sinó qui disposa de més amics, familiars o coneguts disposats a votar-lo. Es veu que això últim no atempta contra la dignitat de l'ofici. Per això ningú es queixa i tothom passa gustosament per l'adreçador. I així van les coses.

The Phantom Surfers


Si desconeixen vostès l'existència de The Phantom Surfers, sàpiguen que s'estan perdent una de les bandes més genuïnes, refrescants, divertides i injustament infravalorades que va donar el revival surf dels 90. Jo els vaig descobrir arran d'"Skaterhater" (1998), un àlbum que van enregistrar amb la col·laboració del músic de culte i figura de la guitarra fuzz Davie Allan, i vaig tenir el plaer de veure'ls en directe el 10 de novembre de 2000 a la sala La Capsa, en el marc d'un festival encapçalat per Link Wray. Si no ho recordo malament, els californians eren els encarregats d'obrir la nit i ho van fer amb tota una dosi de rock'n'roll i bon humor. Abans del concert vaig poder parlar amb ells durant una bona estona, posteriorment vaig gaudir part del festival en la seva companyia i em van semblar una gent encantadora. I poc temps després els vaig perdre la pista. Per això m'alegra moltíssim saber que segueixen en actiu i que tornaran a trepitjar els escenaris catalans a finals d'aquest estiu. No se'ls perdin el 23 de setembre al FestiSurf Costa Brava.

dimecres, 26 de juliol de 2017

L'esquelet de "Very Ape"

Caràtula de "With the Lights Out".
De vegades sembla increïble tot el que una versió primerenca d'una determinada cançó pot arribar a revelar sobre el tema en qüestió. Estava escoltant ara mateix el primer enregistrament de "Very Ape" que va arribar a realitzar Kurt Cobain, tot sol a casa seva, mesos abans que Nirvana acabessin donant forma al que seria un dels temes més potents i urgents d'"In Utero" (1993). Veu i guitarra com a fonaments del que esdevindria tot un artefacte punk rock d'elevadíssim voltatge. I l'esquelet d'aquell riff que, diuen, s'inspira en el "Kanishka" de Los Brujos -peça que el propi Cobain hauria descobert durant una gira per l'Argentina-. Dos acords en constant col·lisió frontal que clamen per esclatar tal i com ho acabarien fent a la versió final. La gravació en qüestió circula a través de diversos bootlegs i va veure la llum de forma oficial a la caixa recopilatòria "With the Lights Out" (2004).

dimarts, 25 de juliol de 2017

La nostàlgia d'allò no viscut

La nostàlgia, aquell sentiment que algunes indústries tan bé han sabut rendibilitzar en aquests dies incerts en què tot temps passat sembla millor -sobretot quan es juga amb quelcom tan subjectiu i selectiu com és la memòria, sigui aquesta individual o col·lectiva-. Fa una setmana U2 visitaven Barcelona en el marc d'una gira que commemora el 30è aniversari del seu disc més emblemàtic, "The Joshua Tree". L'any passat Bruce Springsteen i Brian Wilson venien també a commemorar, respectivament, els 35 i els 50 anys de "The River" i "Pet Sounds". I The Zombies avançaven al passat Primavera Sound les celebracions del cinquantenari d'"Odessey & Oracle", no fos cas que es produeixi cap indisposició un cop arribat el moment de bufar les espelmes.

La nostàlgia ven i la memòria d'allò que no s'ha viscut encara ven més -la qual cosa explica la presència en tots aquests saraus de joves en edat universitària disposats a viure allò que al seu moment es van perdre pel simple fet de no haver nascut encara-. I en cap cas falten aquelles veus que assenyalen -de vegades amb raó, d'altres sense- el producte de torn com l'últim recurs mercantil d'un artista quan aquest va mancat d'arguments artístics en clau de present. La qual cosa ens porta als 25 anys dels Jocs Olímpics del 92 i a una Barcelona que es vesteix avui de gala per a commemorar tals noces de plata. Seguint la lògica exposada fa tan sols unes línies, es podria interpretar aquesta commemoració com l'últim intent de celebrar-se ella mateixa per part d'una ciutat tan encantada d'haver-se conegut, que no s'adona que ha acabat esdevenint irreconeixible.

Podríem parlar aquí del revers obscur de les Olimpíades. D'aquella operació cosmètica que, lluny d'acabar amb xacres com la pobresa, la marginalitat o la prostitució, tan sols les va reubicar perquè no embrutessin aquest paisatge de postal en el qual encara viuen alguns prou ben instal·lats. De la persecució, detenció i posterior tortura d'opositors polítics. I sobretot d'un procés de gentrificació i massificació que ha assolit a data d'avui cotes alarmants i que alguns pretenen ventilar assenyalant-ne el turisme com a arrel i causa única -i oblidant, és clar, que el model turístic de tota ciutat no el defineixen els turistes sinó la mateixa ciutat-. Res de tot això es mencionarà aquesta nit en una cerimònia que tan sols vol celebrar la part més brillant de les Olimpíades -aquella que la memòria col·lectiva, subjectiva i selectiva com és ella, tendeix a situar en primeríssim terme-. I potser ja està bé així, que es celebrin les coses bones i aquells que no ens sentim prou motivats per a celebrar-les ens quedem a casa i seguim a la nostra.

Sigui com sigui, l'excessiva idealització de la Barcelona olímpica no em sembla en absolut pitjor que la cada dia més estesa nostàlgia de la Barcelona preolímpica. Perquè una cosa és que un idealitzi episodis passats de la seva vida i que recordi amb afecte i fins i tot tendresa els dies en què era més jove i el món que l'envoltava semblava menys complicat -o quan podia demanar un gintònic sense necessitat d'haver cursat cap màster en la matèria-. Però una altra de molt diferent és escoltar, com he pogut fer jo mateix darrerament, com joves nascuts si fa no fa el mateix any dels Jocs s'afegeixen a la cantarella de "com molava la Barcelona dels 80" per a, tot seguit, dimonitzar el Cobi i els hipsters com si tots fossin ninots de Mariscal i haguessin florit alhora del no res, com bolets o com aquell tambor de les Glòries que qualsevol dia acabarem recordant també com un símbol caigut de l'arquitectura autòctona. És aquesta nostàlgia, la d'allò que ni tan sols s'ha arribat a viure, la més nociva de totes. Ho sap prou bé Donald Trump, que va mobilitzar el seu electorat tot invocant una Amèrica tan fantàstica i pretèrita que molts enyoren però ben pocs arriben a recordar.

dilluns, 24 de juliol de 2017

Els Beach Boys entre vinils


Visionava dies enrere aquest videoclip promocional de la gira de reunió que els supervivents de la formació clàssica dels Beach Boys van protagonitzar l'any 2012. Ignoro on es va gravar el vídeo en qüestió, però em va cridar molt l'atenció la prestatgeria plena de vinils situada al fons de l'escenari. Si s'hi fixen, podran apreciar-hi caràtules com les de "Some Girls", dels Rolling Stones, o "In Utero", de Nirvana. També la de "Pet Sounds", perquè no sigui dit. Però amb un decorat com aquest no puc evitar preguntar-me si Mike Love ha escoltat mai el citat "In Utero" i, en cas afirmatiu, quines impressions n'ha extret.

diumenge, 23 de juliol de 2017

The Man Comes Around

Johnny Cash.
Estar escoltant "The Man Comes Around" (2002) de Johnny Cash al menjador de casa i que de cop s'enfosqueixi el cel i comenci a ploure, a llampegar i a tronar com feia temps que no passava... Brutal.

Pretenders a Cap Roig

PRETENDERS
Festival de Cap Roig, Calella de Palafrugell
22 de juliol de 2017

Chrissie Hynde semblava no tenir el dia. L'hora i i mitja llarga que es va passar a l'escenari de Cap Roig al capdavant de l'última encarnació de Pretenders -amb Martin Chambers (bateria) com a únic comú denominador amb qualsevol de les formacions anteriors- va estar plena de daltabaixos. Fins a tres vegades va aturar la inicial "Alone" per a reclamar a diversos assistents que deixessin d'utilitzar els telèfons mòbils -potser en va fer un gra massa, però tenia raó-. A la qual cosa cal afegir un diàleg gairebé constant entre la vocalista i el tècnic de so de la banda: quan no li sobrava veu pel monitor, li faltava teclat -val a dir que des de fora el so tampoc era per tirar coets-. I per acabar-ho d'arreglar, quan donava les gràcies al públic ho feia adreçant-se a Barcelona, una ciutat que es troba a 125 quilòmetres de l'indret on tenia lloc el concert.

Sort en té Hynde, en ocasions com la que ens ocupa, d'un repertori que no serà immaculat però va sobrat d'arguments de (molt) pes. Un cançoner que deixa en no res qualsevol contratemps tan bon punt arrenquen els acords de "Don't Get Me Wrong", "Kid", "Hymn to Her""Night in My Veins" o "Brass in Pocket". Sort en té també d'un darrer àlbum, "Alone" (2016) -enregistrat amb Dan Auerbach als controls i sense cap dels músics que l'acompanyaven la nit passada-, que recupera aquell nervi perdut no se sap ben bé quan i conté les millors cançons que la d'Akron, Ohio, ha publicat en el que portem de segle. En van sonar quatre peces: la pròpia "Alone", "Gotta Wait", "Let's Get Lost" i, a petició d'un dels assistents, "I Hate Myself". La resta del concert va ser un passeig pels títols més celebrats de la banda -poden sumar a la llista "Message of Love""Talk of the Town", "Back on the Chain Gang" o, és clar, "I'll Stand By You"-.

El clímax de la nit va arribar de forma gairebé inesperada. Un solo -potser innecessari- de Chambers va deixar pas a una dinàmica lectura de "Thumbelina", refrescant artefacte en clau rockabilly que va permetre al conjunt dels músics brillar, ara sí, com una unitat i no com la banda d'acompanyament de Hynde. "Mystery Achievement" va acabar de posar la platea dempeus i "Middle of the Road" va completar un indiscutible trio d'asos. Ja en tanda de bisos van rescatar "I Go to Sleep" dels Kinks -segona menció de la nit a la banda de Ray Davies: abans havia sonat "Stop Your Sobbing"- i es van acomiadar per la porta gran amb un "Precious" que va invocar en tota la seva esplendor i al bell cor de Cap Roig el passat garatger de Pretenders.

dissabte, 22 de juliol de 2017

Jean Echenoz - "Envoyée spéciale" (2016)

Jean Echenoz.
M'ho he passat molt bé aquests darrers dies tot llegint l'última novel·la de Jean Echenoz. "Envoyée spéciale" (2016, publicada recentment en castellà per Anagrama sota el títol d'"Enviada especial") és una lectura tan frenètica com absorbent on l'escriptor francès recupera el sentit de l'humor marca de la casa i també una temàtica, l'espionatge, de la qual s'havia mantingut al marge durant molt de temps. Ens trobem davant d'una història de segrestos, conspiracions i relacions extramatrimonials que no poden acabar bé de cap manera. D'un univers poblat per militars corruptes, estrelles del pop en hores baixes i atracadors de bancs reconvertits en agents secrets. D'un relat que enllaça París amb Pyongyang i on un vell hit pop de temporada pot esdevenir la clau que desestabilitzi el règim estalinista de Corea del Nord. I d'una narració dinàmica de to inequívocament francès que permet imaginar com podria arribar a lluir "Envoyée spéciale" si s'arribés a adaptar al cinema -posats a demanar, amb Jean-Pierre Jeunet a la direcció-.

divendres, 21 de juliol de 2017

Alegria? És Festa Major...

Aquesta nit passada m'ha costat dormir. I no pas perquè pateixi insomni o qualsevol altra afecció, sinó perquè ha començat la festa major del poble del costat. La qual cosa m'ha atorgat el privilegi d'escoltar, des del meu dormitori i sense tan sols necessitat d'aixecar-me del llit, com una orquestra que no s'hauria d'anomenar ni contemplar com a tal es dedicava a destrossar grans èxits de gent com Queen, Village People o Rod Stewart -tot un mèrit, d'altra banda, quan bona part dels èxits interpretats ja venien destrossats de fàbrica-.

Algun dia m'agradaria arribar a entendre això del caràcter mediterrani, llatí o com se li vulgui dir. Que algú m'ho expliqui, sisplau. Vivim en un país on una sala de concerts o un bar musical s'exposen a multes exemplars -i els seus propietaris fins i tot a penes de presó- si no assumeixen escrupulosament unes normatives de soroll i civisme que semblen entrar en stand by cada vegada que comença una festa major -o quan determinats equips de futbol guanyen la lliga, la copa, la Champions i/o la mare que les va arribar a parir totes juntes-.

Sigui com sigui, espero que els assistents a la revetlla de la nit passada s'ho passessin d'allò més bé. I que s'ho segueixin passant igual de bé durant el que queda de festa major. I que un cop acabats els dies de gresca pateixin insomni durant un any sencer i arribin destrossats a l'edició de l'any vinent. Perquè molts dels que ahir ho donaven tot al ritme de "YMCA" i "We Are the Champions" són els mateixos que durant la resta de l'any salten a la primera de torn quan algú es planteja celebrar a prop dels seus respectius domicilis un concert en condicions i amb artistes de debò.

"Factory Records - Communications 1978-92" (2008)


Tota una ironia del destí i a la vegada producte de la lògica mercantil, el fet que fos una de les grans multinacionals de la indústria del disc, Warner, l'encarregada d'editar la que possiblement sigui la retrospectiva més exhaustiva del catàleg de Factory Records, un dels segells més emblemàtics del boom de les disqueres independents dels anys 70 i 80. "Factory Records - Communications 1978-92" (2008) conté una setantena de talls repartits en quatre plàstics i ordenats de forma cronològica per a explicar el naixement, l'evolució i sobretot el llegat d'una discogràfica tan atípica al seu moment com pionera en tots els sentits. El projecte vital d'aquell visionari que va ser Tony Wilson, el catalitzador que va acabar situant Manchester amb lletres ben grans als mapes melòmans internacionals i un dels bressols indiscutibles de gèneres i etiquetes com el post-punk o el pop sintètic. El viatge comença amb Joy Division i acaba amb Happy Mondays. Pel camí no hi falten Cabaret Voltaire, A Certain Ratio, New Order, The Durutti Column, James i fins i tot uns primeríssims OMD -al costat de secundaris com The Distractions, Minny Pops Royal Family and The Poor, sense els quals tampoc hauria estat possible el relat que ens ocupa-. Tot plegat, amanit amb les notes documentals de rigor i un atractiu format de llibre amb tapa dura per a acabar-ho d'arrodonir.

dijous, 20 de juliol de 2017

Rainbow Girls


Rainbow Girls
és un trio californià format per les vocalistes i multiinstrumentistes Erin Chapin, Caitlin Gowdey i Vanessa May. Des de fa cinc anys es dediquen a explorar el folk i la música d’arrels nord-americana, havent editat a data d’avi dos discos i girat repetidament per ambdós costats de l’Atlàntic -alternant concerts en grans escenaris com el Fillmore de San Francisco amb actuacions íntimes en sales d’estar-. Els seus trets identitaris es troben en les històries que expliquen les seves cançons i, sobretot, en les seves harmonies vocals a tres bandes, tal i com evidencia el seu nou single -i avançament del que serà el seu tercer disc-, “American Dream”. Descobreixin-les a la seva pàgina web.

dimecres, 19 de juliol de 2017

Beachwood Coyotes


La història que llegiran a continuació gairebé podria ser el guió d’un thriller dels bons. Jason Nott es trobava sol i desconcertat a Los Angeles després d’assistir a la fi del seu grup de tota la vida, una banda amb la qual havia girat durant anys per tota la geografia nord-americana i que havia implosionat davant mateix dels seus nassos després d’un concert a la City of Angels. Sense banda, sense perspectives de futur i sense cap formar aparent de sortir d’aquell forat, Nott va decidir engegar-ho tot a rodar en el que seria el seu primer viatge àcid.

Una cosa va portar a l’altra, i en ple èxtasi lisèrgic va sentir l’impuls de caminar fins a l’icònic signe de Hollywood. Va creuar Los Feliz, va enfilar Beachwood Canyon Drive, va deixar la ciutat enrere i es va endinsar als turons del Griffith Park seguint la mateixa ruta traçada al seu dia per Peg Entwistle. I aleshores es va trobar una família de coiots. I se’ls va quedar mirant. I anava col·locat. I només per això, els canins feien molta més por de la que podrien fer a simple vista. O sigui que Nott va optar per fer marxa enrere i tornar a la ciutat. L’endemà es va assabentar que havien aparegut tres cossos decapitats, víctimes d’una guerra de bandes, a tocar d’on l’havien espantat els coiots. I que el crim havia tingut lloc pràcticament a la mateixa hora en què havia tingut lloc la inesperada trobada.

Nott no acaba de creure en les casualitats. De fet, Nott creu que de no haver estat per la topada amb els coiots ell mateix hauria pogut ser un dels cadàvers. Per això, quan va decidir començar un nou projecte musical, el va batejar en honor d’aquelles criatures. El cas és que la sensació d’aïllament que havia experimentat a Los Angeles des de la desfeta de la seva anterior banda li va proporcionar inspiració per a tornar a agafar la guitarra i compondre noves cançons. L’atzar va fer la resta: ben aviat va coincidir amb Drew Smith i Bryan King, baixista i bateria respectivament. Una base rítmica que s’ampliaria amb la presència d’un segon guitarrista, Yan Clermont.

Acabava de néixer Beachwood Coyotes, un quartet que durant els darrers mesos s’ha fet un nom a l’escena emergent californiana a cop de cançons que combinen urgència amb elegància i força amb melodia. Píndoles de rock independent com “Face to Face” o “Silence”, ambdues incloses al primer ep del grup, un “Scrubby” (2017) que ha obert a la formació les portes d’algunes de les emissores radiofòniques més influents de la ciutat i que han permès a Nott tornar a girar de punta a punta del territori nord-americà amb una banda estable al darrere. Si la història de Beachwood Coyotes va començar com un thriller dels bons, tot el que n’hem pogut escoltar ara fins assenyala que el millor encara està per arribar. Caldrà doncs seguir-los la pista.


Originalment publicat a B-Magazine.