dilluns, 23 d’octubre de 2017

Ricky Gil: "La necessitat d'expressar-se pot esdevenir una forma de vida"



Brighton 64 acaben de publicar el seu primer àlbum doble, "El tren de la bruja" (2017, BCore). La setmana passada vaig tenir el plaer de parlar-ne amb Ricky Gil, una entrevista que avui publica El 9 Nou (edició Vallès Oriental) i que podran trobar als quioscos fins dijous.

George Young (1946-2017)

GEORGE YOUNG
(1946-2017)

Com tanta gent, vaig veure per primer cop el nom de George Young als crèdits dels múltiples discos que va produir per AC/DC, la formació on militaven els seus germans Malcolm i Angus. Amb el temps arribaria a descobrir els Easybeats, la seva pròpia banda i un dels grans exponents de la beat durant la dècada dels 60. Primer va ser "Friday on My Mind", la peça amb què havien situat Austràlia al mapa pop internacional l'any 1965 i sens dubte la seva composició més reconeguda encara a data d'avui. La qual cosa sol deixar en un injust segon pla talls tan notables com "It's So Easy", "She's So Fine", "She Said Alright" o "You Can't Do That". M'assabento de la seva mort després d'un cap de setmana en què m'he dedicat a recuperar part de la discografia d'AC/DC que ell va produir al costat de Harry Vanda. En pau descansi.

Homenatge de Dylan a Tom Petty


Emotiu homenatge, el que Bob Dylan va fer a Tom Petty en una actuació recent a Colorado. El de Minnesota podria haver escollit qualsevol de les peces que van enregistrar plegats als Traveling Wilburys, però va optar per un dels grans èxits que el de Florida havia signat amb el seu nom. Un "Learning to Fly" que Dylan va portar al seu terreny però a la vegada va interpretar d'una manera molt més reconeixible que molts dels seus propis clàssics. Ho recull Rolling Stone a la seva edició digital.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

If you tolerate this, your children will be next


Malauradament, vivim un moment molt idoni per a recordar aquesta cançó:

The future teaches you to be alone
The present to be afraid and cold
So if I can shoot rabbits
Then I can shoot fascists

Bullets for your brain today
But we'll forget it all again
Monuments put from pen to paper
Turns me into a gutless wonder

IF YOU TOLERATE THIS YOUR CHILDREN WILL BE NEXT

(Manic Street Preachers)

Totalitarisme

Torna el totalitarisme (si és que mai ha marxat). Aquest cop amb forma de 155.

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Primavera Club 2017

Arrow de Wilde (Starcrawler).
PRIMAVERA CLUB 2017
Sales Apolo i La 2 d'Apolo, Barcelona
20 d'octubre de 2017

El sorollisme i la densitat doom dels britànics Sex Swing; el punk rock de factura sleazy dels californians Starcrawler -amb una vocalista, Arrow de Wilde, que es mou per l'escenari destil·lant perill a la manera d'Iggy Pop o Texas Terri-; el rock d'arrels vigorós i alhora dinàmic dels virginians Gold Connections; i l'indie pop de factura urgent i acabats immediats dels londinencs Girl Ray. Quatre de les múltiples postals que va deixar la primera jornada d'un festival, Primavera Club, que un any més s'ha mantingut ferm en la seva aposta per les veus i els discursos emergents. Quedin-se vostès amb tots aquests noms: és possible que alguns d'ells acabin deixant empremta en un futur no gaire llunyà.

Sex Swing.

Starcrawler.

Gold Connections.

Girl Ray.

divendres, 20 d’octubre de 2017

Documental sobre Steven Munar

Un servidor parlant davant de càmera a "The Miracle Boy".
És la segona vegada que m'entrevisten per un documental musical, i la segona que la cinta en qüestió s'estrena a l'In-Edit. Amb el risc d'acabar-me fent més pesat que Dave Grohl, només diré que estic molt content d'haver pogut pronunciar davant la càmera unes paraules sobre el gran Steven Munar. Moltes gràcies La Produktiva FilmsNando Caballero! I la resta no es perdin "The Miracle Boy" (2017), una cinta que explica coses molt interessants i on surt gent que parla amb veritable coneixement de causa (no com un servidor, que només passava per allà). Tota la informació aquí.

EMA - "Exile in the Outer Ring" (2017)


Vaig perdre fa molt de temps la pista d'Erika M. Anderson, més coneguda musicalment sota el pseudònim d'EMA. Anys durant els quals la nord-americana sembla haver acabat de definir i arrodonir un discurs que ja de bon principi es manifestava tan sòlid com singular. El seu darrer treball, "Exile in the Outer Ring" (2017), reincideix en els paràmetres marca de la casa -rock en la seva concepció més fosca, sorolls industrials, atmosferes de misteri, veu hipnòtica i lírica punyent- per a passar revista a la realitat del seu país. Hi ha qui ha interpretat aquestes noves cançons com una resposta al mandat de Donald Trump, però el cert és que les havia compost abans que el magnat guanyés les eleccions. El cas és que la columna vertebral de l'àlbum explora la distància que separa els anomenats Red States -aquella Amèrica profunda que en realitat abraça pràcticament tot l'interior de la terra de l'Oncle Sam- i la mentalitat a priori més liberal de les grans metròpolis i zones costaneres que mai es veuran devastades pel tancament d'una fàbrica o d'una mina. Entendre aquesta dicotomia equival a entendre els Estats Units i, amb ells, el comportament de bona part de l'electorat durant les passades eleccions. Cançons incòmodes per a un relat igual d'incòmode.

dijous, 19 d’octubre de 2017

David Ramirez


A David Ramirez se l'ha comparat amb gegants del rock nord-americà com Springsteen, Young, Petty i companyia. Les seves cançons miren la tradició des de l'òptica malencònica de qui acostuma a transitar les carreteres secundàries en lloc de les vies ràpides. El seu quart disc, "We're Not Going Anywhere" (2017), observa l'Amèrica de Trump de la mateixa manera que Springsteen observava la de Reagan a "Nebraska" (1982) -amb l'afegit que Ramirez té arrels mexicanes-. I peces com "Watching on a Distance" o "People Call Who They Wanna Talk To" il·lustren com sonarien The War On Drugs si s'haguessin instal·lat a Texas enlloc de fer-ho a Los Angeles. Descobreixin-lo aquí.

Joan Osborne - "Songs of Bob Dylan" (2017)


Si fa unes setmanes ens referíem a l'àlbum de versions de temes de Bob Dylan enregistrat recentment per Willie Nile, avui toca parlar de l'exercici que Joan Osborne ha dut a terme en el mateix sentit. "Songs of Bob Dylan" (2017) és exactament el que indica el seu títol, un plàstic on la de Kentucky es fa seves tretze composicions originals del de Minnesota. Osborne ha fet una selecció més transversal que Nile -les peces escollides abracen gairebé totes les etapes artístiques de Dylan-, però la seva aproximació resulta lleugerament més conservadora que la del novaiorquès. El resultat global és un disc que es deixa escoltar però aportarà poques sorpreses a qui ja estigui familiaritzat amb el repertori en qüestió. Això sí, la lectura de "Rainy Day Women #12 & 35" a ritme de blues nocturn, un "High Water" en clau bluegrass i l'èpica folk que embolcalla "Highway 61 Revisited" bé es mereixen mencions a part.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Chris Hillman - "Bidin' My Time" (2017)


Si contemplem "Bidin' My Time" (2017) únicament com el darrer treball d'estudi de Chris Hillman, hi observarem un bon exercici de música nord-americana d'arrels sense cap més reclam que l'ofici incontestable de qui porta més de cinc dècades al negoci. Però si el contemplem a una escala, diguem-ne, simbòlica, hi descobrirem el que molt probablement acabi esdevenint l'últim enregistrament on han coincidit els tres supervivents de la formació original dels Byrds: David Crosby i Roger McGuinn participen en diversos temes -Hillman va assegurar en una entrevista recent a la revista Uncut que les relacions entre tots tres són bones però no tenen ara per ara plans de tornar a treballar junts-. També hi participa Tom Petty en la que hauria estat una de les seves últimes sessions d'estudi. I les noves versions de clàssics del repertori byrdià com "Bells of Rhymney" es manifesten absolutament entranyables.

Recomanació: Primavera Club 2017


Corren temps convulsos que exigeixen prendre partit, però això no ens hauria de privar d'aquelles coses que ens fan més plàcida l'existència i que precisament poden ser un bon suport per a dies com aquests. I en aquest sentit, el públic melòman torna a tenir una cita amb PRIMAVERA CLUB. El germà petit de Primavera Sound celebrarà una nova edició entre els dies 20 i 22 d'octubre de forma simultània a Barcelona i a Madrid. Més d'una trentena de bandes tant d'aquí com de fora desfilaran al llarg del cap de setmana per les dues sales d'Apolo i el Centre Cultural Aubareda, amb la novetat, l'emergència i la descoberta com a principals reclams. És possible que no els sonin la gran majoria de noms del cartell, tots ells artistes emergents que tot just comencen a obrir-se camí, i precisament aquesta és la seva gràcia: la possibilitat de descobrir ara i aquí algunes de les figures que podrien acabar definint la música dels propers anys. Més informació al web de Primavera Club.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

#HolaDictadura

El tema no és que Millet, Rato, Urdangarín i tants altres siguin a casa mentre dos homes que no han robat ni pegat ningú són a la presó (que també). El tema és que mentre qualsevol causa oberta per corrupció s'eternitza fins a l'extenuació, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart han comparegut davant del jutge i han estat empresonats quan no fa ni un mes del suposat delicte que se'ls imputa. Estat de dret? Separació de poders? Tots som iguals davant la llei? Bé, alguns més que d'altres.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Aquell 16 d'octubre

Èxtasi, comunió i catarsi: Springsteen al Palau Sant Jordi el 16 d'octubre de 2002.
El 16 d'octubre de 2002 és una data que molts seguidors catalans de Bruce Springsteen tenen ben gravada a la memòria. La de la nit en què el Boss i la seva E Street Band van actuar al Palau Sant Jordi en el marc de la gira de presentació de "The Rising" (2002). Un dels concerts més celebrats que l'autor de "The River" (1980) ha ofert mai a la capital catalana, i una de les mostres més evidents de la bona sintonia que el de New Jersey sempre ha mantingut amb el públic barceloní -com a testimoni se'n va editar un dvd oficial-. Uns músics en estat de gràcia, un repertori de somni i un nou disc que va esdevenir l'espina dorsal de la nit adreçant un present i un futur tan incerts com convulsos: la ferida oberta pels atemptats de l'11-S encara no havia començat a cicatritzar, i els moviments de l'administració Bush permetien intuir que una hipotètica invasió militar de l'Iraq era tan sols qüestió de mesos -i així va ser-. El món necessitava una resposta serena, i Springsteen la va donar primer amb el citat "The Rising" i posteriorment amb actuacions que esdevenien autèntiques catarsis col·lectives.

Com a mostra, el silenci sepulcral que vam mantenir els 18.000 presents mentre el Boss oferia una fràgil i emotiva lectura d'"Empty Sky". Un record per als que ja no hi eren, i un apunt d'esperança per als que havíem de viure al nou món que s'havia començat a perfilar al mateix temps que s'ensorraven les Torres Bessones. Després va posar la sala de potes enlaire amb "Waitin' on a Sunny Day", va transformar "Born in the USA" en una pregaria per la pau, va atendre peticions del públic i, quan tot semblava dat i beneït, es va treure de la màniga un últim bis, "Thunder Road", que va acabar de donar sentit a tot plegat. D'allò fa avui 15 anys, des d'aleshores Springsteen ha actuat a Barcelona en repetides ocasions i sempre ha brillat com el que més, però els puc assegurar que aquella alineació d'astres i aquella comunió d'elements no s'ha tornat a produir mai més: aquelles dues hores i mitja llargues van ser irrepetibles en el sentit més estricte del terme. Quan vaig sortir-ne vaig dir que havia estat el millor concert al qual havia assistit mai. Una dècada i mitja més tard segueixo pensant el mateix.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Converses, rareses i lletjors

Dues converses escoltades ahir a la tarda en diferents punts de Barcelona:

1- A l'exposició David Bowie Is (Museu del Disseny), una mare dient-li a la seva filla de 3 o 4 anys: "¿Verdad que era raro, ese músico?". Per sort, el rostre de fascinació de la nena deixava intuir que en un futur més o menys llunyà i per desesperació de l'assenyada progenitora, ella (la filla) també podria acabar sortint, ejem, "rara".

2- En un establiment dedicat a la venda d'articles culturals i d'oci (entre ells, discos), una nena d'uns 10 o 11 anys preguntant a la seva mare si "de verdad Elvis Presley era así de feo". La mare, visiblement esgotada, responent-li afirmativament. I la nena, més decebuda que afectada, contraatacant amb un "Pos vaya" mentre deixava el disc compacte de torn al mateix lloc on l'havia trobat.

En fi.

David Bowie Is

Alguns dels articles exposats al Museu del Disseny - Foto arxiu David Bowie Is.
No havia tingut ocasió encara de visitar David Bowie Is, la mastodòntica exposició retrospectiva al voltant de l'obra, la persona i la figura de David Bowie comissionada pel londinenc Victoria and Albert Museum i instal·lada des de la passada primavera al Museu del Disseny de Barcelona. M'hi vaig acostar ahir a la tarda, aprofitant la commemoració del 40è aniversari de "Heroes" (1977), i haig de dir que va ser tota una experiència. I és que un no té cada dia davant mateix dels seus nassos els primers instruments amb què el futur Duc Blanc havia començat a fer música, els manuscrits originals de cançons com "Starman", "Five Years", "Life on Mars?" o la pròpia "Heroes", i alguns dels conjunts que l'autor de "The Man Who Sold the World" ha lluït a l'escenari, en videoclips o en sessions fotogràfiques. Història de la cultura contemporània a tocar dels dits, i la constatació que David Jones sempre va tenir molt clar que la seva obra d'art definitiva era el propi David Bowie: la major part de les peces exposades les havia anat arxivant ell mateix al llarg de tota la seva vida, com si sempre hagués estat conscient que algun dia esdevindria peça de museu en el millor dels sentits.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

40 anys de "Heroes"


"There's Old Wave. There's New Wave. And there's David Bowie". Poques vegades un eslògan publicitari ha estat tan encertat com el que RCA va utilitzar per a promocionar "Heroes" (1977), el dotzè àlbum d'estudi de Bowie i el segon del que s'acabaria anomenant Trilogia de Berlín. Un àlbum que efectivament situava el Duc Blanc en un món a part, a anys llum de la majoria dels seus contemporanis i definitivament per davant de gèneres i etiquetes com el punk o la New Wave.

"Heroes" era kraut deconstruït, rock avantguardista, experimentació sonora aplicada a la pista de ball, post-punk abans fins i tot que s'hagués pogut superar el punk. Un plàstic que veia la llum en plena ressaca de l'estiu en què Londres s'havia omplert d'imperdibles i el món sencer havia plorat la mort d'Elvis Presley. Un artefacte que s'editava dues setmanes abans que el tòtem per excel·lència de l'era punk -"Never Mind the Bollocks" dels Sex Pistols-, trencant esquemes, avançant-se al seu moment i establint alguns dels patrons que definirien la música de les dècades posteriors.

Enregistrat per Bowie durant el seu autoimposat exili alemany, "Heroes" va ser l'únic treball de la citada trilogia que es va gestar totalment a Berlín i més concretament als emblemàtics estudis Hansa, a tocar del Mur amb tot el que això implicava aleshores. Dues cares, una dedicada al format cançó on destacava la peça titular i l'altra composta de material instrumental de naturalesa ambient, gestades amb el suport d'aliats clau com Brian Eno, Robert Fripp o Tony Visconti. Un dels cims creatius del Duc Blanc, i una de les obres més influents del seu temps. Va veure la llum tal dia com avui de fa quatre dècades.

Southern Culture On The Skids

SOUTHERN CULTURE ON THE SKIDS
Razzmatazz 3, Barcelona
13 d'octubre de 2017

El de Southern Culture On The Skids és un cas gairebé únic a la història del rock'n'roll. Una banda que ha estat capaç de conjugar com poques un àcid sentit de l'humor amb una contrastada solvència instrumental i escènica, i a la vegada apel·lar a una audiència absolutament transversal. Una mena de B-52's d'ascendència hillbilly que canten sense despentinar-se a les bondats de la vida a la carretera, la carnalitat, l'hedonisme i la gastronomia greixosa, tot plegat sobre una base on conflueixen llenguatges sonors com el rockabilly, el rhythm & blues, el surf, el swamp rock o el country d'escola Bakersfield. La recepta la van elaborar ells mateixos fa més de tres dècades i en ple segle XXI es mantenen frescos com una rosa, editant discos que val la pena escoltar i girant sense parar per ambdós costats de l'Atlàntic.

Visitaven ahir Barcelona després d'una llarga temporada sense fer-ho -entre el respectable hi havia debats sobre l'últim cop que havien actuat a la ciutat- i amb nou plàstic sota el braç. Un "The Electric Pinecones" (2016) que van repassar generosament -menció especial mereixien la polsegosa "Dirt Road" i la contagiosa "Freak Flag"- al costat de seleccions tan llamineres com "Mojo Box", "Soul City", "Rumors of Surf""Greenback Fly", "My House Has Wheels", "Too Much Pork for Just One Fork" o "Dirt Track Date", a més de les oportunes revisions de "Nitty Gritty" (Shirley Ellis) i "The House of Bamboo" (Andy Williams). Una festa en el millor dels sentits que van culminar amb l'inevitable "Camel Walk" i una expansiva lectura de "Jack the Ripper" (Link Wray) amb la qual van donar per inaugurada la temporada de Halloween. Que així sigui.

divendres, 13 d’octubre de 2017

De festes i desfilades

S'han fixat vostès que bona part dels estats que conformen aquest món nostre celebren les seves respectives festes nacionals amb ostentoses desfilades militars? I no ho dic (només) per l'acte central del Dia de la Hispanitat a Madrid, sinó perquè l'exhibició de musculatura bèl·lica en aquesta mena de fregats és una constant en països que van de França o Espanya fins a Rússia, Corea del Nord o la Xina (curiosament els Estats Units són una d'aquelles excepcions que confirmen la regla). La qual cosa, a més de posar de relleu una de les dimensions més fosques que pot arribar a assolir la condició humana, convida a plantejar-se què nassos celebren realment aquestes festivitats eufemísticament anomenades nacionals.

Diguin-me ingenu, però si del que es tracta és de celebrar un país, un estat, una nació, el que sigui, per què no mostrem al món tot allò que aquest país, aquest estat, aquesta nació, aquest el que sigui, és capaç de generar i aportar? Per què en lloc de treure pit amb una maquinària ideada i concebuda per a matar-nos els uns als altres, no reconeixem a tots aquells que amb els seus actes fan gran el país, l'estat, la nació, el que sigui? Els científics, els humanistes, els filàntrops, els filòsofs, els artistes, els pensadors, els investigadors, els emprenedors, els treballadors, els esportistes. Per què en lloc de situar-los a ells en primer terme hi acabem situant els canalles que s'amaguen darrere un concepte tan buit, estèril i pervers com és la pàtria?


“La pàtria és l'últim refugi dels canalles”
(Samuel Johnson)

"Come you masters of war
You that build all the guns
You that build the death planes
You that build all the bombs
You that hide behind walls
You that hide behind desks
I just want you to know
I can see through your masks"
(Bob Dylan)


dijous, 12 d’octubre de 2017

Nic Pizzolatto - "Galveston" (2010)


He estat llegint aquests dies "Galveston" (2010, editat en castellà per Salamandra), debut com a novel·lista del prolífic Nic Pizzolatto -a qui molts han conegut com a guionista de "True Detective"-. Un potent relat noir que compta amb l'aval del mateix Dennis Lehane i pel que sembla està en vies de portar-se a la gran pantalla. La història d'un perdonavides a sou de la màfia que es veu obligat a fugir en direcció a cap lloc en concret, sense mirar enrere i sense cap més perspectiva que esperar el fatal desenllaç que suposa un diagnòstic de càncer en estat avançat. Un thriller apassionant que té lloc a cavall de Nova Orleans i l'est de Texas, entre la segona meitat dels 80 i la recta final de la passada dècada, i que es desenvolupa en carreteres secundàries, decadents escenaris urbans, motels deixats de la mà de déu, àrees de servei abandonades a tota mena de vicis i bars de mala mort on la cervesa barata esdevé la recompensa dels desamparats. Relacions impossibles, vides trencades, perdedors a la deriva i el costat fosc del somni americà ambientats amb una hipotètica banda sonora per on desfilen cites a Billy Joe Shaver, Hank Williams, George Strait, Glen Campbell i Patsy Cline. Noir de primeríssima amb regust de tabac, bourbon i benzina.


"A veces mi madre se quedaba en casa y escuchaba discos de Hank Williams sentada en la mesa de la cocina, con una mano en la barbilla. Bebía ponche de ron hasta que su mirada se volvía dispersa y aturdida. Entonces, a veces me pedía que bailase con ella. Yo siempre he sido alto y eso le permitía apoyar su cabeza en mi hombro, el ruidoso ventilador me traía el olor de su sudor y del jabón que utilizaba, y sus brazos se me pegaban al cuello.

Algunas de esas noches me contaba alguna historia. Sus historias eran sobre la época anterior a mi nacimiento, cuando trabajaba en Beaumont para un hombre llamado Harper Robicheaux, propietario de un club nocturno. Le gustaba hablar de él. Era un tío poderoso que se había portado bien con ella, y en sus historias salía cantando para el público en el club, con vestidos largos de lentejuelas y fumando con boquilla de ébano. Al recordarlo, a veces se ponía a cantar, y la verdad es que tenía una voz potente que era casi demasiado grave y oscura para una mujer. Cantaba temas de Patsy Cline o de Jean Shepard y su sonrisa cuando acababa la canción era tan forzada que casi me asustaba".

Traducció de Mauricio Bach Juncadella (2014).

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Són The War On Drugs els nous Arcade Fire?

The War On Drugs.
Ara que Arcade Fire semblen anar una mica fluixos d'inspiració -"Everything Now" (2017) no és un mal disc, però pateix d'un grau de previsibilitat inèdit fins ara en l'obra dels canadencs-, potser siguin The War On Drugs els candidats a encapçalar des del rigor i la transversalitat aquell rock de tall contemporani i vocació clàssica que tant pot connectar amb la cultura de masses com amb les òrbites alternatives. Com al seu dia Win Butler i companyia, els d'Adam Granduciel poden presumir d'un discurs que apel·la tant al melòman més o menys veterà com al nouvingut, als amants del classicisme com als degustadors de noves tendències, als de la cultura de club com a la nació festivalera. El seu argument de més pes ara mateix és un darrer disc, "A Deeper Understanding" (2017), que sense arribar a les cotes d'excel·lència de "Lost in the Dream" (2014) referma l'estat de gràcia dels nord-americans i promet emocions fortes de cara a la propera temporada de primavera-estiu. Perquè en algun festival cauran, i allà on caiguin ho petaran com el que més. Ho tenim clar, oi?

Tom Petty i la música country


L'empremta de Tom Petty en la música country contemporània, explicada per Andrew Leahey en aquest interessant article que Rolling Stone publicava la setmana passada a la seva edició digital.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

DUI?

Doncs jo no sé si avui es proclamarà o no es proclamarà la DUI. Però passi el que passi, sisplau, ho suplico, que Txarango no en facin cap cançó. No cal. De debò. Gràcies.

Jimmy Beaumont (1940-2017)

JIMMY BEAUMONT
(1940-2017)

La de Jimmy Beaumont és una veu que m'ha arribat a acompanyar a moltíssims llocs, fins i tot abans de conèixer el seu nom. La veu solista dels Skyliners, una formació de doo-wop de durada més aviat efímera -com a mínim la seva encarnació original- que va passar a la història amb una de les balades més definitives de la dècada dels 50. "Since I Don't Have You", el seu single més celebrat i una de les composicions més versionades de la història del rock'n'roll. Els anys 1991 i 1994 va tornar a escalar les llistes d'èxits de la mà, respectivament, de Ronnie Milsap i Guns N'Roses. I al llarg de les passades cinc dècades ha estat enregistrada per artistes com Don McLean, The Four Seasons, The Vogues, Manfred Mann, Art Garfunkel, Ron Sexsmith o la Brian Setzer Orchestra.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

T'agraden els Traveling Wilburys?

Dylan, Lynne, Petty, Harrison i Orbison: Traveling Wilburys.
És curiós com uns vénen i altres se'n van. No fa pas tants anys estava mal vist en certs ambients reconèixer que t'agradaven els Traveling Wilburys. En canvi, no han estat pocs els que durant els dies posteriors a la mort de Tom Petty han compartit als seus perfils socials música del que molts consideren com el paradigma dels supergrups. Sigui com sigui, i acceptant que a la discografia dels Wilburys no hi figuren ni de bon tros les obres més destacables que van arribar a enregistrar els seus components, a mi sempre m'han agradat molt peces com "End of the Line", "Dirty World" o, és clar, "Handle with Care".

Trilogy Rock: 7 d'octubre de 2017

Ryan Adams.
Ja poden escoltar en podcast la col·laboració d'un servidor a l'última edició del programa Trilogy Rock a Ràdio Sant Joan. Un plaer haver compartit una tarda melòmana amb Maurici Ribera, Santi Singla i David Rius. Aquesta va ser la meva selecció: Björk, Willie Nile, Ryan Adams, The War On Drugs, Peter Perrett, Dan Auerbach, MFC Chicken, The Fuzillis, Todd Snider, Brighton 64, Dino Ratso, The Limiñanas, Anímic, Roger Waters, Lewis & Leigh, The Gather Rounders, Greg 'Stackhouse' Prevost i Morrissey. També vam dedicar uns minuts a recordar Tom Petty.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Casal Rojas

Casal Rojas, Sant Joan de Vilatorrada. Octubre de 2017
Com el Bosc Màgic d'Òrrius i l'estàtua de Mazinger Z a Cabra del Camp, el Casal Rojas de Sant Joan de Vilatorrada (el Bages) és un d'aquells indrets que haurien de destacar per mèrits propis en un hipotètic mapa de la geografia pop catalana. Tota una finca de camp decorada amb obres d'artistes diversos que tant poden evocar l'arquitectura modernista com l'art dels natius americans o els moais de l'Illa de Pasqua. Sembla ser que l'impulsor de tot plegat va ser el mecenes local Josep Rojas Miró, i que d'ençà de la seva mort els treballs de conservació del patrimoni artístic de la finca han estat més aviat escassos. La qual cosa li atorga en l'actualitat una deliciosa aurèola de decadència i misteri.













dissabte, 7 d’octubre de 2017

En directe a Ràdio Sant Joan


Els amics de Trilogy Rock acaben de començar el programa d'avui a Ràdio Sant Joan. En pocs minuts un servidor serà a l'estudi parlant de música amb Maurici Ribera, Santi Singla i David Rius.

Spoon - "I Ain't the One"


Atmosfèric i evocador com la peça que acompanya, el nou videoclip d'Spoon. "I Ain't the One" és un dels temes del darrer disc dels texans, un "Hot Thoughts" que va veure la llum el passat mes de març i que es podria situar perfectament entre les obres més destacades de la banda d'Austin. Poden veure el clip en qüestió a Youtube.

divendres, 6 d’octubre de 2017

7 d'octubre a Trilogy Rock

Aquest dissabte 7 d'octubre parlaré de música i comentaré discos que m'agraden a Trilogy Rock, el programa que l'amic Maurici Ribera condueix a Ràdio Sant Joan. Ho podran escoltar en directe a partir de les les 15h, i posteriorment en podcast.

Article de Vicenç Navarro sobre la qüestió catalana

Recomano la lectura d'aquest article de Vicenç Navarro al diari Público sobre el que està passant a Catalunya. I en destaco alguns punts punts:

"Las izquierdas, no las derechas, han sido en Catalunya las que siempre han liderado –incluso en los tiempos de la dictadura- la defensa del carácter nacional de Catalunya. El limitadísimo conocimiento de la historia de Catalunya por parte de las derechas, e incluso muchas voces de izquierda españolas, dificulta mucho la comprensión de lo que ocurre en Catalunya. El Estatuto del 2006, que reconoce a Catalunya como nación, fue iniciado y desarrollado por las izquierdas, no por las derechas".

"La gran mayoría de aquellas personas que, siendo de izquierdas, votarían SI / SI en una consulta no son anti-España sino anti-Estado español, una diferencia esencial que nunca se hace en el resto de España debido a la interpretación maliciosa y sesgada que promueve el nacionalismo españolista, el único que no se presenta como nacionalista".

"Esperar que el establishment político y mediático basado en Madrid cambie, es pedirle peras al olmo. El cambio vendrá –está ya ocurriendo- de las movilizaciones populares dentro y fuera de Catalunya. Existe hoy un gran número de movimientos españoles, algunos iniciados en Madrid, que aceptan el derecho a decidir y la plurinacionalidad de España y que correctamente definen la lucha por la diversidad nacional como paralela, cuando no idéntica, a la lucha por la democracia y la justicia social".

dijous, 5 d’octubre de 2017

Muddy Waters amb els Stones

Jagger i Waters, durant l'actuació d'aquest últim al Checkerboard Lounge.
És un dels moments definitius de "Checkerboard Lounge: Live in Chicago 1981" (2012), el testimoni visual de l'aparició estel·lar dels Rolling Stones en un concert de Muddy Waters a la llegendària sala titular ara fa més de tres dècades -recentment editat també en format discogràfic-. L'instant en què Ses Majestats arriben al club en qüestió mentre el veterà bluesman interpreta "Baby Please Don't Go". Els Stones, tots, agafant posicions en una de les taules com si fossin uns assistents més al concert. I Waters convidant-los un per un a enfilar-se amb ell a l'escenari. Richards al seu element, i un Jagger que no acaba de trobar el seu lloc però malgrat tot brilla a més no poder. Poden veure-ho a Youtube.

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Tom Petty (1950-2017)

TOM PETTY
(1950-2017)

"No et creuràs qui ens va visitar ahir", em va dir la noia que oficiava les visites guiades als històrics estudis Chess de Chicago. "Ni idea", vaig respondre jo. "Tom Petty and The Hearbreakers!" va exclamar ella, tan emocionada com ho hauria estat un servidor d'haver pogut compartir un matí amb Petty i la seva banda en un dels bressols de la música que estimo. Sembla ser que els de Florida es trobaven a la Windy City realitzant tasques promocionals del que aleshores era el seu darrer disc, "The Last DJ" (2002), i havien aprofitat l'ocasió per a fer una visita a Chess i de passada oferir-hi un breu showcase improvisat del qual havien pogut gaudir uns pocs afortunats. Aquell dia jo ni tan sols em trobava a la ciutat sinó molts quilòmetres al nord, en algun lloc de Wisconsin camí precisament de Chicago, tampoc hi era quan Petty hi va presentar en directe el citat plàstic, i malauradament no arribaria a veure'l mai en directe -com The Allman Brothers i tants altres gegants del rock nord-americà, era un d'aquells músics que rarament actuava fora del seu país-.

Tornant a l'àlbum en qüestió, "The Last DJ", segueix essent a data d'avui un dels meus discos preferits de Petty i els Heartbreakers. Les crítiques que va rebre al seu moment no van ser especialment entusiastes i entenc que no s'acostumi a situar a l'alçada de qualsevol dels tòtems que l'havien precedit, però el vaig gaudir molt quan va sortir i encara el recupero força sovint. De fet el tinc posat de fons mentre escric aquestes línies, i haig de dir que cançons com "Money Becomes King", "Dreamville" o la beatleiana "Can't Stop the Sun" aguanten perfectament el pas del temps. Tot i que el principal argument del plàstic és la peça titular, una ferotge crítica al corporativisme de la indústria del disc -temàtica que també aborden les citades "Money Becomes King" i "Can't Stop the Sun"- i un homenatge a la figura d'aquells disc jockeys radiofònics que programaven més amb el cor que a cop de talonari. Aleshores jo realitzava un programa de ràdio en una emissora local i aquesta peça va esdevenir una mena d'himne personal que vaig punxar setmana rere setmana durant molt de temps. Arribat aquest punt només puc donar-li les gràcies, sigui on sigui.

Fracturar y dividir

España debe de ser la única democracia occidental donde discrepar equivale a fracturar la sociedad, y pensar de forma distinta a dividirla. Fracturar y dividir, dicen los de siempre. Como si uno no pudiera opinar como le diera la real gana y seguir siendo tan amigo del de enfrente aunque éste lo haga en términos diametralmente opuestos. Como si todas las ideas no se pudieran expresar desde el respeto y con derecho a ser respetadas. Como si identificarse o comulgar con una determinada línea de pensamiento fuera sinónimo de despreciar al resto. Como si la riqueza de una sociedad no radicara precisamente en su diversidad. Como si todos fuéramos como ellos, en definitiva.

Sobre las desafortunadas declaraciones de Rafael Hernando

Lo que más me calienta de las desafortunadas declaraciones del portavoz del PP es que en muy pocos días vamos a ver nazis de los de verdad desfilando por las calles de Barcelona. Los veremos tal y como los vemos cada 12 de octubre, y no me refiero ahora a las personas que legítimamente se concentrarán en Plaça Catalunya en contra del proceso independentista, sino a los que cada año llegan desde diversos puntos del Estado para remontar la montaña de Montjuïc con banderas preconstitucionales, simbología fascista y nacionalsocialista que está prohibida en otros países de nuestro entorno, y cánticos y lemas que incitan al odio y que nuevamente tendrían consecuencias legales en otros países de nuestro entorno. Eso va a ocurrir, tal y como ocurre todos los años durante la celebración del Día de la Hispanidad. Y no se preocupen, que ese día no van a escuchar a Rafael Hernando ni a nadie de su partido hablando de nazis, de turbas violentas ni de ataques a la democracia. Insisto, esto no va de banderas: va de dignidad.

Y dicho esto... Gobierno de España, ¿de verdad no tenéis NINGÚN argumento más allá de vuestros mantras del día a día? Catalunya entera parada. Millones de personas llenando plazas y calles en todos los pueblos y ciudades desde La Jonquera hasta el Ebro. Diversas sensibilidades (independentistas, no independentistas, "me la pela") bajo un único lema (NO a la violencia por parte de las llamadas fuerzas del orden). ¿Y todo lo que se os ocurre es llamarnos nazis? ¿A los que llevan una bandera, a los que llevan otra y a los que no llevamos ninguna? ¿En serio? ¿Eso es todo? ¿Realmente no da para más esa democracia modélica de la nación más antigua del mundo? Pues vaya fiasco, la verdad.

La gente, la gent

La nación más antigua del mundo, una democracia modélica y ejemplar... y unos dirigentes políticos tan cortos de miras que no se dan cuenta de que lo de hoy no habrían podido empezarlo un sólo hombre ni un gobierno en pleno por mucho que hubiesen querido. Que esto no lo ha organizado la Generalitat y mucho menos Puigdemont, sino LA GENTE. La misma gente a la que ellos trataron de intimidar y humillar con sus porras, sus balazos y sus miradas cargadas de odio. LA GENTE que responde de manera cívica y ejemplar ante su ira, su violencia y su desprecio hacia todo lo que celebre la diferencia y la diversidad. No tinc himne ni bandera, però aquests dies estic molt orgullós del meu país.

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Aturada general 3 d'octubre

Després de ser testimoni de les violacions dels drets més bàsics i fonamentals que la ciutadania de Catalunya va patir el passat diumenge 1 d'octubre a mans de les forces de seguretat espanyoles, un servidor ha decidit sumar-se avui a l'aturada general en nom de la llibertat, la democràcia i els drets civils aquest dimarts 3 d'octubre. Per tant, la present serà l'única actualització d'aquest blog durant el dia d'avui.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Va de dignitat

Les estirades de cabells. Les càrregues contra nens, pares i avis. Els dits trencats. Les mirades de menyspreu. Les humiliacions. La ràbia i l'odi que ens tenen pel simple fet de no pensar com ells. Això no són forces de seguretat, ni forces de l'ordre, ni tan sols forces d'ocupació com han apuntat alguns. Això és un exèrcit colonitzador en tota regla i ahir va actuar com a tal, tractant la gent no com a ciutadans de ple dret sinó com a persones colonitzades en un territori conquerit. Reprimint la dissidència per la força i provant d'imposar el seu relat amb la mateixa força. Això és el que es va viure ahir a Catalunya, i és molt greu que uns fets com aquests tinguin lloc en ple segle XXI en un país que s'anomena democràtic. Això no va de banderes ni de sentiments identitaris, va de dignitat.

Carta a Enric Millo

Benvolgut Enric Millo, delegat del govern espanyol a Catalunya. Tu que no has tingut mai cap inconvenient a l'hora de servir-te de la política en benefici propi. Tu que vas passar per les files de CiU i vas estar a punt d'ingressar a ERC abans de militar al PP: tant eren les sigles i allò que representessin, la qüestió era anar pujant de poltrona en poltrona. Tu que sense cap mena d'escrúpol has fet de la política el teu trampolí cap a les més altes esferes. Tu que des d'aquestes altes esferes vas justificat ahir allò que en altres temps (o des d'unes altres sigles) hauries condemnat amb la mateixa fermesa. Tu que simplement et limites a seguir el guió que tens assignat perquè en això consisteix la teva feina i per això ocupes la poltrona que ocupes. Digue'm, benvolgut Enric Millo, no tens cap càrrec de consciència? Cap ni un? Gens ni mica? Has pogut dormir tranquil aquesta nit? Perquè, de trobar-me al teu lloc, a mi m'hauria costat moltíssim.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

1 d'octubre

Disculpin que no hagi donat senyals de vida fins ara. He anat a votar a un referèndum d'autodeterminació i en vista de com avançaven els esdeveniments he decidit quedar-me a defensar el col·legi electoral. Dia històric, aquest 1 d'octubre. I no pel fet d'haver votat, que també, sinó perquè el règim del 78 s'ha tret la careta i ha evidenciat la seva decadència a cop d'un autoritarisme que no deixa lloc a dubtes.

La Festa de la Música en Família

Públic assistent a la FIREPEMU 2017, ahir al Teatre Auditori de Llinars - Foto Àlex Falcó.
Moltes gràcies a tots els professionals que ahir es van aplegar a la FIREPEMU, fent possible que un any més -i ja en van sis- reflexionéssim tots plegats al voltant de la implicació i el paper de la música en l'educació i la construcció de la societat del futur. Recordin que la Fira de Recursos Pedagògics Musicals celebra avui una segona jornada adreçada al públic familiar. Ens trobaran durant tot el dia al Teatre Auditori de Llinars del Vallès.

dissabte, 30 de setembre de 2017

Ukeukes a la FIREPEMU 2017

Foto Àlex Falcó.
Aquest cap de setmana té lloc al Teatre Auditori de Llinars del Vallès la sisena edició de FIREPEMU (Fira de Recursos Pedagògics Musicals), una iniciativa de Brubaker que vol posar de manifest tot el potencial didàctic i educatiu de la música, així com les eines i recursos que aquesta ofereix de cara a l'aula. Un plaer formar part d'un projecte com aquest. A la fotografia, la gent d'Ukeukes ens explica per què l'ukelele és un bon instrument a l'hora d'iniciar-se en la pràctica musical. I ho fa a ritme de blues, swing i rock'n'roll. Què més es pot demanar?

Dues dècades de "Time Out of Mind"


Bob Dylan va experimentar una mena de renaixement artístic durant els 90. Dos discos de versions de peces tradicionals -"Good as I Been to You" (1992) i "World Gone Wrong" (1993)- havien servit per a deixar enrere definitivament la seva dècada més erràtica creativament parlant. Però va ser "Time Out of Mind" (1997) el plàstic on el de Duluth va segellar el seu retorn per la porta més gran i de passada va encetar una de les seves etapes més celebrades -la que inclou títols tan canònics com "Modern Times" (2006) i s'allarga ben bé fins als àlbums de versions del Great American Songbook-.

A diferència dels citats predecessors, "Time Out of Mind" es nodria de composicions pròpies, probablement les més sòlides que havia concebut Dylan en dues dècades. Aquest va ser un dels seus factors determinants. L'altre va ser el fet de recuperar per a les tasques de producció un Daniel Lanois amb qui Dylan ja havia assolit notables resultats a "Oh Mercy" (1989). Plegats van definir el discurs sonor a partir del qual s'ha desenvolupat fins als nostres dies la discografia -i els directes- de l'autor de "Like a Rolling Stone". Un còctel de country, blues, soul i rock en la seva concepció més orgànica, que evocava classicisme però alhora dotava Dylan de contemporaneïtat en un moment en què etiquetes com Americana o alt.country es trobaven ja a l'ordre del dia.

Si Dylan havia estat durant els 80 una figura llegendària però apagada, un tòtem venerat per les seves fites passades però amb un present i un futur més aviat qüestionables, a partir de "Time Out of Mind" va tornar a ser contemplat com una potència creativa i influent, aplaudit a parts iguals pels seus seguidors més veterans i per una nova generació de melòmans que per fi es podien sentir apel·lats per la seva obra recent. D'arguments no en faltaven: del drama elèctric de "Love Sick" a la majestuositat de "Not Dark Yet", del rhythm & blues polsegós de "Dirt Road Blues" als ressons Southern Soul d'"Standing in the Doorway", i del blues corrosiu de "Cold Irons Bound" al preciosisme de "Make You Feel My Love". Tot un capítol que s'encetava avui fa 20 anys.

divendres, 29 de setembre de 2017

20 anys de "Bridges to Babylon"


Seguim parlant dels Stones. Si abans d'ahir vibràvem amb el seu concert a l'Estadi Olímpic, avui toca celebrar el vintè aniversari de "Bridges to Babylon" (1997). Un disc que molts no van acabar d'entendre al seu moment però el temps ha acabat consolidant com l'últim gran clàssic de la banda -cal apuntar que des d'aleshores només han lliurat dos nous treballs d'estudi: "A Bigger Bang" (2005) i "Blue & Lonesome" (2016)-. L'àlbum en què Jagger, Richards i el seu inseparable Don Was van delegar part de les tasques de producció als Dust Brothers, assolint uns aires renovadors que van desconcertar més d'un però van fer dels Rolling Stones una entitat rellevant en un panorama musical on manaven l'electrònica i les ressaques del grunge i el Britpop.

"Bridges to Babylon" no és ni de bon tros l'àlbum més rodó dels Stones, però sí un dels més eclèctics i heterogenis que mai han arribat a lliurar. Una hora llarga i tretze pistes on conviuen el rock visceral marca de la casa ("Flip the Switch", "Saint of Me"), el soul nocturn i carnal (aquell "Anybody Seen My Baby?" amb tornada à la k.d. lang), el reggae ("You Don't Have to Mean It", cantada per Richards), les balades crepusculars ("Always Suffering" o "How Can I Stop", aquesta última també cantada per Richards), el blues de textures industrials ("Might as Well Get Juiced") i fins i tot un gens dissimulat homenatge als Temptations ("Out of Control"). Gens malament per a una banda que aparentment ja ho havia dit tot i no necessitava demostrar res a ningú.

Parlar avui de "Bridges to Babylon" és gairebé com fer-ho en aquell moment de "Black and Blue" (1976) o "Some Girls" (1978). Salvant totes les distàncies simbòliques, el pas del Bridges to Babylon Tour per l'Estadi Olímpic el juliol de 1998 és ara tan llunyà com ho era llavors el llegendari debut barceloní de Ses Majestats a la Monumental el juny de 1976. I parlant de directes, aquell va ser l'últim disc dels Stones que realment va obtenir un pes destacable a la seva pròpia gira de presentació: fins a cinc dels seus títols es van mantenir de forma fixa al repertori nit rere nit -i alguns han seguit sonant en gires posteriors-. També va ser la primera de les moltes vegades en què molts vam assistir a un concert dels Stones pensant-nos que seria l'última vegada que els veuríem en directe. Des d'aleshores hem pogut repetir en tres ocasions i en ple 2017 seguim parlant de la banda en clau de present. Gairebé res.

Deu anys del primer concert de The Missing Leech

El primer concert de The Missing Leech, 29 de setembre de 2007 a la Comuna de l'Art.
Avui fa deu anys que l'amic Maurici Ribera va oferir el seu primer concert sota l'alter ego de The Missing Leech a la desapareguda Comuna de l'Art de Mataró. Els nervis del primer cop gairebé se'l menjaven viu, però va ser una gran vetllada on ja van sonar futurs clàssics de l'antifolk autòcton com "TV Crusaders" o "Martha as Herself", a més de versions de "Colours" (Donovan) i "Eve of Destruction" (P.F. Sloan). I sí, com sol passar en aquests casos érem quatre gats entre el públic, però a data d'avui és un honor poder dir que jo n'era un. Això és el que vaig escriure aleshores:

"La Comuna de l'Art de Mataró va ser l'escenari del debut en directe de The Missing Leech, alter ego sota el qual Maurici Ribera explora, amb l'únic acompanyament de la seva guitarra acústica, les fronteres del folk psicodèlic i l'antifolk, sempre des de l'òptica de la figura del cantautor punk. Melodies contagioses, estructures simples però molt efectives i lletres directes, alhora que riques en recursos. És cert que el concert d'ahir va estar marcat per una inseguretat pròpia de qui mai abans havia pujat tot sol a un escenari. Però també ho és que detalls com aquest es resolen amb el temps. I quan un compta amb un repertori on figuren temes com "You" (o "Tu", ja que també n'existeix la versió en català), "T.V. Crusaders" (tot un himne underground en potència) o "Martha as Herself", a més de versions com "Eve of Destruction" (P.F. Sloan) o "Colours" (Donovan), no ha de tenir por de res. El seu futur artístic està assegurat".

Tan assegurat, que Ribera ha girat des d'aleshores pels cinc continents, ha actuat en reconeguts festivals i ha anat acumulant una discografia més que sucosa. Per molts anys.

dijous, 28 de setembre de 2017

Hugh Hefner (1926-2017)

HUGH HEFNER
(1926-2017)

Quantes voltes pot arribar a donar la vida. Quan Hugh Hefner va fundar Playboy l'any 1953 va ser crucificat per les capes més conservadores i reaccionàries de la societat nord-americana. Més de mig segle més tard, les crítiques a la gent com ell solen venir des de l'extrem oposat. Hefner va desafiar la moral del seu temps i el seu triomf personal va suposar també un triomf per a moltes llibertats fins aleshores reprimides. Ens ha deixat després d'una vida lliurada a l'hedonisme i sempre acompanyada de polèmica.

30 anys de "Come On Pilgrim"


Si es pot considerar Pixies com la banda fundacional del rock independent dels 90, "Come On Pilgrim" (1987) és la primera pedra d'aquell so que alternava calma amb tempesta i que esdevindria influència cabdal per a bandes com Nirvana. L'ep de debut dels de Boston suposava una de les cartes de presentació més sòlides del seu temps i comptava amb arguments de la talla de "Vamos", "Caribou" o "The Holiday Song". Va veure la llum tal dia com avui de fa tres dècades.