divendres, 15 de desembre de 2017

Cinc dècades de "The Who Sell Out"


Tal dia com avui de fa 50 anys va veure la llum "The Who Sell Out" (1967). El tercer disc de The Who, i un àlbum conceptual on cada cançó anava acompanyada d'un fals jingle publicitari. Mig segle més tard, en plena era d'això que s'ha anomenat streaming, escoltem música a través d'Spotify sense immutar-nos quan l'aplicació de torn deixa anar un jingle que poc o res sol tenir a veure amb els nostres gustos. Sigui com sigui, aquí va el meu petit homenatge a una de les obres més rodones (i avançades) que mai han signat Pete Townshend i companyia.

"The Who Sell Out" portava a un estadi més enllà les aspiracions ja insinuades pel seu predecessor, "A Quick One" (1966): el format àlbum entès com a obra d'art més enllà dels seus continguts sonors i una major cohesió temàtica entre els seus diferents temes que va desembocar, en el cas que ens ocupa, en el primer treball conceptual del grup. En aquest sentit, si bé les cançons no tenien cap relació aparent les unes amb les altres, totes elles anaven acompanyades de falsos jingles publicitaris que volien simular una emissió radiofònica -l'àlbum es contempla també com un homenatge a la freqüència pirata de Radio London, que havia jugat un gran paper en la difusió de la música pop al Regne Unit durant la dècada dels 60-.

Aquests anuncis, juntament amb les referències de la caràtula a les marques Odorono i Heinz Baked Beans, feien de la publicitat el fil conductor d'un lp que musicalment enduria el discurs dels Who a la vegada que l'enriquia amb patrons psicodèlics. Com a mostra més evident, el single "I Can See for Miles", tot un calidoscopi elèctric en expansió. Tampoc es quedava curta la inicial "Armenia City in the Sky", tota una explosió de coloraina àcida que contrastava amb les càlides harmonies de "Mary Ann with the Shaky Hand", un altre dels grans moments del disc i una peça que molts crítics han interpretat com un cant a la masturbació. Cinc dècades després de la seva edició, "The Who Sell Out" és contemplat com una de les obres definitives de The Who, un àlbum pioner per la seva temàtica conceptual aplicada a l'àmbit de la música pop i un dels grans discos britànics de l'era psicodèlica.

dijous, 14 de desembre de 2017

The Kitten Covers


S'imaginen vostès com serien les caràtules d'alguns dels discos més emblemàtics de la història de la música pop si els seus protagonistes originals fossin substituïts per gats? Doncs això mateix és el que ha fet l'artista digital Alfra Martini, poblar de gats les caràtules de discos clàssics de gent com Motörhead, Nirvana, Madonna, David Bowie, Little Richard, Joy Division, Neutral Milk Hotel, Public Enemy, The Strokes, NilssonThe Smiths, Billy Joel o Donovan. L'experiment, titulat The Kitten Covers, no deixa de ser curiós, i algunes de les obres resultants estan molt ben aconseguides. Poden comprovar-ho vostès mateixos aquí.

Del Free Trade Hall al Liceu

Bob Dylan en directe al Manchester Free Trade Hall, 17 de maig de 1966.
Ahir es van posar a la venda les entrades pels dos concerts que Bob Dylan oferirà els dies 30 i 31 de març al Gran Teatre del Liceu. I com sol passar en aquestes ocasions ja s'han fet sentir algunes veus contràries a la celebració de recitals de pop o de rock en aquest emblemàtic espai. No parlo ara d'aquells guardians espirituals de l'alta cultura, si és que en queda algun, que encara es miren de dalt a baix qualsevol discurs musical que sobrepassi l'àmbit de l'òpera o la clàssica. Parlo de l'altre extrem, d'aquells talibans del pop i el rock que des de postures pretesament progressistes titllen institucions com el Liceu d'elitistes.

D'acord, és possible que assistir a un concert al Liceu suposi un acte elitista. Però, partint d'aquest supòsit, també hauríem de considerar elitista el fet de pagar la mateixa quantitat de diners (en alguns casos més) per assistir a un concert de rock (o del que sigui) en equipaments pensats originalment per a practicar-hi esports o desenvolupar-hi activitats industrials i on, per postres, es paga a preu de petroli una cervesa servida en got de plàstic. O lluir determinades polseres en grans esdeveniments a l'aire lliure on bona part de l'anomenat respectable va a fer exactament el mateix que cent anys enrere feia l'alta burgesia en llotges com les del Liceu -vida social, ni més ni menys-.

I tot això sense obviar, per molt que els pesi a alguns, que les instal·lacions d'un teatre o d'un auditori solen ser les més adequades a nivell tècnic si del que es tracta és d'escoltar música i no de fer petar la xerrada amb el veí o de sortir a fumar amb el got a la mà. O que el mateix Dylan ha ofert en aquesta mena de recintes algunes de les seves actuacions més recordades. Per exemple, la del 17 de maig de 1966 al Free Trade Hall de Manchester, els sona? En qualsevol cas, i aprofitant que acabo de citar aquell cèlebre episodi, em pregunto si algun assistent als passis de Mr. Zimmerman al Liceu tindrà prou estómac per a cridar un "Judas!" a l'estrella i quedar-se tan ample. La cosa seria tan absurda avui com ho va ser mig segle enrere, però no em negaran vostès que podria tenir la seva gràcia.

dimecres, 13 de desembre de 2017

Pat DiNizio (1955-2017)

Foto Frans Schellekens / Redferns.
PAT DINIZIO
(1955-2017)

La seva recreació cançó per cançó de "Tommy" (1969), l'òpera rock dels Who, amb una caràtula que semblava treta d'un vell volum d'EC Comics, és un dels molts indicadors de la singularitat de The Smithereens. Una banda sorgida a New Jersey en plena explosió punk però emmirallada en el pop de guitarres de la primera meitat dels 60. Un grup nord-americà amb una fixació especial per formacions britàniques com els citats Who o els Beatles, de qui també van gravar dos àlbums de versions -un de cares b i un altre amb el track list sencer de "Meet the Beatles" (1964)-. Un nom de culte de l'òrbita power pop que hauria merescut una repercussió molt més àmplia de l'obtinguda amb pistes tan injustament infravalorades com "Girls About Town", "A Girl Like You", "Strangers When We Meet" o "Blood and Roses". La mort  del guitarrista rítmic i vocalista principal, Pat DiNizio, suposa una trista notícia per a qualsevol amant de les cançons rodones, amb ganxo i sentit melòdic.

dimarts, 12 de desembre de 2017

Arqueologia melòmana de la Segona Guerra Mundial

Reconstrucció dels discos a partir de les peces trobades - Foto Oula Seitsonen.
Quina música escoltaven els oficials de la base alemanya d'Inari Hyljelahti (Finlàndia) durant els dies previs a l'anomenada Guerra de Lapònia? Les restes de diversos discos fonogràfics de 78rpm trobades en el marc d'una investigació arqueològica a la zona podrien respondre aquesta pregunta. Les troballes corresponen tan sols a fragments dels discos en qüestió, que haurien quedat fets trossos durant l'evaquació de la base l'any 1944, poc abans de la desfeta militar del Tercer Reich a la Península Escandinava. Utilitzant tècniques pròpies de l'arqueologia, els investigadors han aconseguit recompondre bona part d'un total de tres discos, un dels quals ha estat identificat com una edició del segell alemany Electrola, si bé s'haurà de continuar treballant per esbrinar quins n'eren els continguts sonors. En altres paraules, la música enregistrada -o com a mínim els objectes que l'han contingut- ja forma part del patrimoni arqueològic relacionat amb la Segona Guerra Mundial. Ho explica l'arqueòleg Oula Seitsonen en aquest enllaç.

Videoclip no oficial de "Qualsevol nit pot sortir el sol"


El videoartista Sergi Esgleas ha realitzat un videoclip no oficial però molt evocador de "Qualsevol nit pot sortir el sol", el clàssic de Sisa. Tota una successió d'imatges i paisatges pels quals van desfilant els diferents personatges que cita la lletra de la cançó. Poden veure'l aquí.

dilluns, 11 de desembre de 2017

Van Morrison - "Versatile" (2017)


Amb prou feina fa tres mesos que Van Morrison va lliurar el formidable "Roll with the Punches" (2017), un àlbum on refermava el seu amor pel blues i el soul tot alternant composicions pròpies amb clàssics d'ambdós gèneres. I com qui no vol la cosa ara es despenja amb un nou llançament igual de formidable on abraça les textures d'un altre dels seus llenguatges preferits, el del jazz. "Versatile" (2017) fa honor al seu títol amb tot un cop de timó i un repertori d'estàndards signats per gent com Cole Porter o els germans Gershwin, i popularitzats per veus com les de Chet Baker o Frank Sinatra. Especialment reveladora resulta la crua lectura d'"Unchained Melody", el clàssic dels Righteous Brothers.

diumenge, 10 de desembre de 2017

50 anys sense Otis Redding

Otis Redding (1941-1967).
Havia entrat en escena com a relleu natural de Sam Cooke i se'n va anar coronat com una de les grans icones culturals del segle passat, un dels exponents més sòlids de la música soul durant la seva era daurada i una de les veus que millor van arribar a definir el catàleg d'Stax. Avui fa 50 anys que l'avió en què viatjava Otis Redding va caure sobre les gèlides aigües del llac Monona a la localitat de Madison, Wisconsin, emportant-se les vides del genial vocalista i de quatre membres dels Bar-Kays -Jimmy King, Ronnie Caldwell, Phalon Jones i Carl Cunningham-, que aleshores li feien de banda d'acompanyament. El fatal accident es recorda des d'aleshores com una de les grans tragèdies de la història de la música pop.

dissabte, 9 de desembre de 2017

L'adéu a Johnny Hallyday

Funeral d'estat per a Johnny Hallyday, aquest matí a París - Foto 324.cat.
Acabo de visionar les imatges del funeral d'estat amb què França ha dit adéu a Johnny Hallyday, i m'han vingut al cap totes aquelles consideracions i reflexions tan pròpies d'aquesta mena d'ocasions -sobretot quan un les viu des d'un país on el rock i el pop són generalment contemplats com a cultura de segona-. El mateix president de la República, Emmanuel Macron, ha encapçalat a París un comiat que han seguit en directe milions de persones i que denota les dimensions assolides per la figura del llegendari rocker. França ha dit adéu amb tots els honors a un dels grans referents de la seva cultura contemporània, condició que Hallyday va assolir precisament a l'esdevenir la primera figura de pes del rock'n'roll fora del món anglosaxó. En altres paraules, a França el rock'n'roll és cultura de primera i un artista que s'hi dediqui pot esdevenir per mèrits propis una icona nacional. La qual cosa, observada des d'aquest costat dels Pirineus, fa una certa enveja i convida una vegada més a fer-se moltes preguntes.

The Midnight Ghost Train - "Cypress Ave." (2017)


Hi ha equacions que no fallen, i una banda amb un nom com aquest ha de ser per naturalesa sinònim d'emocions fortes. The Midnight Ghost Train vénen de Kansas i han lliurat a data d'avui tres discos on proliferen les constants sonores d'allò que s'anomena stoner rock: guitarres pesants, ritmes monolítics, acidesa estructural i una veu que sembla sorgida d'un bar de mala mort perdut en la immensitat d'algun desert. El seu tercer treball, "Cypress Ave." (2017), és possiblement el més accessible de tots els que han fet. I no perquè hagi renunciat la formació a cap dels citats trets identitaris, sinó perquè amplia el ventall sonor amb una dosi extra de melodia. Magnífiques també les vistes de Brooklyn de la caràtula de l'àlbum. Escoltin-lo a Bandcamp.

Birds of Chicago amb Rhiannon Giddens

Birds of Chicago - Foto Joshua Black Wilkins.
No Depression ha estrenat aquesta setmana "American Flowers", el nou videoclip del duet Birds of Chicago, procedent de la ciutat que li dóna nom i dedicat a explorar les diferents vessants d'allò que s'anomena so Americana. La peça en qüestió forma part del nou seu nou ep i compta amb la participació de tota una Rhiannon Giddens (Carolina Chocolate Drops). Poden llegir-ne més -i veure el videoclip- aquí.

divendres, 8 de desembre de 2017

50 anys de "Their Satanic Majesties Request"


El mateix dia que els Beatles publicaven l'edició britànica de "Magical Mystery Tour", avui fa mig segle, els Rolling Stones lliuraven al món la seva pròpia resposta a "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967). Un "Their Satanic Majesties Request" que l'imaginari col·lectiu sol contemplar com una obra menor i que els mateixos Jagger i Richards s'han encarregat de desautoritzar sempre que n'han tingut ocasió. Per postres, la referència satànica del títol -un joc de paraules amb un text que apareixia als passaports del Regne Unit- va motivar rumors de tota mena que acabarien establint els Stones com els padrins involuntaris del rock ocultista des de molt abans que Black Sabbath comencessin a fer escola.

Sigui com sigui, i malgrat la seva naturalesa a priori desconcertant, no es pot negar que "Their Satanic Majesties Request" era i segueix essent un bon disc. Una raresa al cànon stonià que, com a tal, amaga moments d'autèntica genialitat. Començant per "In Another Land", "The Lantern" i sobretot "She's a Rainbow", tres píndoles pop de naturalesa calidoscòpica i preciosista que culminaven el camí iniciat a "Aftermath" (1966) i "Between the Buttons" (1967). O per "Citadel", un tall de rock psicodèlic amb accent genuïnament britànic que a data d'avui ambienta els somnis més humits de qualsevol devot de la nissaga Nuggets. O per les textures còsmiques de "2000 Light Years from Home", gairebé cinc minuts de viatge sideral que anticipaven l'adveniment del krautrock i s'inventaven mitja discografia de Primal Scream amb dues dècades d'antelació.

D'arguments a favor no en faltaven, però la resposta tant del públic com de la crítica de l'època va ser tan poc entusiasta que els Stones van decidir passar pàgina tot entenent "Their Satanic Majesties Request" com un accident anecdòtic i fruit del seu temps. El pas següent va ser tallar d'arrel amb tot allò que fes olor de psicodèlia o pop multicolorista, tornar a les seves arrels més orgàniques i reinventar el seu so a partir del blues que sempre havia estat la seva raó de ser. El resultat de tot plegat, publicat un any més tard, va esdevenir "Beggar's Banquet" (1968), un plàstic que molts van observar com un retorn per la porta gran i que va establir les bases del discurs sonor stonià tal i com encara l'entenem a dia d'avui.

37 anys sense Lennon

John Lennon, durant les sessions de gravació de "Double Fantasy".
Avui fa 37 anys que va morir John Lennon. I com cada 8 de desembre des de fa ja unes quantes tardors torno a "Double Fantasy" (1980). L'últim àlbum que el de Liverpool va veure publicat en vida. I possiblement el meu preferit de tots els que va fer al marge dels Beatles. Un plàstic signat a mitges amb Yoko Ono, que mostrava a Lennon inspirat, amb ganes de tornar a fer música i en sintonia amb la dècada que tot just començava. Dies enrere debatia amb un company què hauria estat de Lennon d'haver seguit viu, com hauria evolucionat la seva carrera i com seria a dia d'avui -i sobretot quin seria el concepte que en tindríem nosaltres-. Evidentment no hi ha cap resposta que es pugui donar per certa, però crec que aquell "Double Fantasy" és un bon punt de partida a l'hora de fer qualsevol anàlisi en aquest sentit.

Deixebles del soul

LITTLE STEVEN AND THE DISCIPLES OF  SOUL
Sala Razzmatazz, Barcelona
7 de desembre de 2017

Tornaven Little Steven i els seus Disciples of Soul als escenaris barcelonins quan no havia transcorregut ni mig any de la seva estrena al Cruïlla, amb les piles igual de carregades però amb un repertori molt més rodat i afinat que l'estiu passat. Una quinzena de músics -a destacar la presència dels saxofonistes Eddie Manion i Stan Garrison, veterans dels Miami Horns, la E Street Band d'Springsteen i els propis Disciples of Soul, i del pianista Lowell "Banana" Levinger, fundador dels històrics Youngbloods- que s'enfilen a l'escenari a passar-s'ho bé i a contagiar el seu entusiasme entre el respectable. I un Steven Van Zandt que semblava més còmode que mai en el seu paper de mestre de cerimònies, aprofitant les pauses entre i cançó i cançó per a destapar la seva vena més espiritual o oferir autèntiques lliçons magistrals d'història del rock'n'roll.

Van escalfar motors al ritme d'"Even the Losers", sentit homenatge a Tom Petty i preludi de dues hores i mitja llargues en què l'elegància soul, l'èpica rock i la visceralitat del rhythm & blues van anar de la mà al més pur estil de l'escola Asbury Park. "Soulfire" (2017), el plàstic més recent de Van Zandt, va servir com a línia mestra d'un repertori que va picar oportunament del fons de catàleg -emotiva "Princess of Little Italy", infecciosa "Angel Eyes", definitiva "Forever"-, va rescatar joies perdudes com "Salvation" i algunes de les peces compostes per a amics i coneguts com Southside Johnny -pell de gallina a "I Don't Want to Go Home"- i fins i tot va felicitar-nos el Nadal per avançat amb una simpàtica lectura de "Merry Christmas (I Don't Want to Fight Tonight)", de Ramones. Se'n van anar prometent que tornarien. Tant de bo sigui veritat.

dijous, 7 de desembre de 2017

Jerusalem


Hey Donald Trump! Do you know what an idiot is? Can you even spell it? Ok let's give it a try: I-D-I-O-T. Got it? Ok now go take a look at the closest mirror and you'll get an accurate idea of what a complete idiot looks like. You're mean, you're evil, but I know that you're not stupid. So you're an idiot. Here's a song called "Jerusalem" from your fellow citizen Steve Earle. He's been making America great (not necessarily again) for over 40 years now. Please take a seat and listen carefully. I bet you'll be able to learn one thing or two.

De urnas y manifestaciones

Manifestación a favor del derecho a decidir, esta mañana en Bruselas - Foto 324.cat.
Me encanta escuchar a los dirigentes del PP y de C's refiriéndose a la manifestación de hoy en Bruselas con ese tono tan suyo que a veces roza el insulto, en la que supone su enésima demostración de respeto hacia quienes no piensan ni se sienten como ellos (nótese el modo irónico). Afirmando que la democracia no va de manifestaciones sino de urnas (bonito mantra, lástima que algunos solamente lo apliquen cuando les conviene). No dijeron lo mismo de la mani de ayer, que curiosamente también tuvo lugar en Bruselas. Tampoco lo dijeron de la del 8 de octubre en Barcelona. Entonces ni urnas ni zanahorias, todos a callar que hablaba la autoproclamada mayoría silenciosa. Claro que aquel día fueron los propios dirigentes del PP y de C's (y del PSC) quienes salieron a la calle a manifestarse (y lo hicieron de la mano de lo más selecto de la extrema derecha, que no se nos olvide).

Brownie McGhee, Sonny Terry i Pete Seeger


Quan vaig començar a escoltar blues, els duets de Brownie McGhee i Sonny Terry van esdevenir una de les meves principals obsessions -i Terry el meu harmonicista preferit fins que vaig descobrir Papa Lightfoot-. La química, la comunió, el com li vulguin dir que existia entre tots dos era tal, que fins i tot el mateix Pete Seeger sembla estar al·lucinant pel simple fet de compartir taula amb aquest parell de figures, tal i com poden comprovar en aquest vídeo.

Johnny Hallyday (1943-2017)

JOHNNY HALLYDAY
(1943-2017)

Reconec que feia temps que havia perdut una mica la pista de Johnny Hallyday. Els seus llançaments discogràfics més recents no m'havien acabat de fer el pes, però això poc pot importar quan parlem de qui ha generat una unanimitat de la qual pocs poden presumir. Pioner del rock'n'roll a l'Europa continental, figura essencial de la música francesa (i francòfona) de les passades sis dècades, massiu ídol adolescent durant els seus anys daurats i icona cultural indiscutible al seu país. Una França que avui es troba de dol, com també s'hi troba una forma musical, el rock'n'roll, a la qual Hallyday va aportar transversalitat i horitzons més amplis.

Little Steven al Hard Rock Cafe

LITTLE STEVEN - Live DJ Set
Hard Rock Cafe, Barcelona
6 de desembre de 2017

Guitarrista de la E Street Band de Bruce Springsteen, actor de pes en algunes de les ficcions televisives més sonades de les passades dècades, activista pels drets civils que va jugar un paper clau en la conscienciació contra l'Apartheid sud-africà a escala global, músic al capdavant del seu propi projecte, empresari discogràfic i disc jockey radiofònic. Steven Van Zandt aka Little Steven és un home polifacètic com pocs, però era aquesta última vessant la que vam poder descobrir ahir per primer cop a Barcelona. El Hard Rock Cafe de Plaça Catalunya va acollir la realització en directe d'una edició del seu programa radiofònic Underground Garage. Una vetllada irrepetible durant la qual vam poder escoltar, entre d'altres, les Shirelles, els Ramones, Marvin Gaye, Booker T. & The MG's, The Who, els Youngbloods, els Knickerbockers, els Byrds, els Blues Magoos o Them, sempre en dinàmics blocs de sis cançons que s'alternaven amb les erudites explicacions de Miami Steve. Una eminència en matèria de rock'n'roll i perifèrics. I una influència molt gran, la del seu espai radiofònic, quan un servidor va engegar anys enrere un programa anomenat El Garatge -no, el nom no el vaig escollir perquè sí-. Un plaer haver pogut veure de prop i en acció el Little Steven disc jockey. Aquesta nit actuarà a la sala Razzmatazz amb els seus Disciples of Soul. Esperin novament altes dosis de rock'n'roll, soul i rhythm & blues amb denominació d'origen Asbury Park.

dimecres, 6 de desembre de 2017

Eric Clapton a Rolling Stone


"It was a good time. Lili and I were talking about it again today, about how free that period was in the Sixties and early Seventies. There wasn't a consciousness about what would be successful or not. It didn't matter as long as you took a shot at everything and just kept on playing. And if anyone came in, [they could] join in. It was open. (...) By the time I got to the Nineties, I was really confused about the competitive nature of music. Bands were aggressive to one another, judgmental. You just make records and hope that they do better than the other guy's records. In that point you're talking about, anything could happen, and it had nothing to do with success". Eric Clapton en una entrevista signada per David Fricke i publicada aquesta setmana a l'edició digital de Rolling Stone.

Marion Harper i Estúpida Erikah versionen PJ Harvey

Marion Harper i Lluís Bòria (Estúpida Erikah).
Dos artistes d'aquesta família musical que és l'escuderia Luup Records han sumat esforços en una emocionant lectura d'un original de PJ Harvey. "To Bring You My Love", ha estat el títol triat per Marion Harper i els components d'Estúpida Erikah a l'hora de segellar una unió que tant de bo no es quedi en un fet anecdòtic. Poden comprovar-ho vostès mateixos a través de Menú Stereo.

dimarts, 5 de desembre de 2017

El primer àlbum d'Estruç


Fins ara han estat un dels secrets més ben guardats de l'indie català, i el seu primer àlbum promet ser un dels grans debuts de 2018. Es titularà "Peça fugaç", veurà la llum a principis del mes de gener i hauria de posar d'una vegada per totes el nom d'Estruç al punt de mira de qualsevol radar que sàpiga apreciar valors com l'originalitat, la singularitat o la sensibilitat. Com a mostra, les peces que n'han avançat a través de Youtube.

Nirvana, en acústic i amb Dave Grohl al baix

Dave Grohl i Kurt Cobain: Unplugged in Edinburgh.
És el que té això de l'arqueologia musical. Que quan et penses que ho has escoltat tot (o gairebé tot) d'un artista en concret, van i apareixen noves gravacions inèdites. Si a més parlem d'una banda com Nirvana, no cal ni que la qualitat del de la gravació en qüestió passi cap mena de mínim perquè la troballa esdevingui una notícia de les que fan córrer rius de tinta. El cas és que acaba de veure la llum un curiós document sonor de la breu aparició que la banda de Seattle va realitzar, en format acústic, en el marc d'un festival benèfic que va tenir lloc l'1 de desembre de 1991 al pub Southern Bar d'Edimburg. El més curiós del cas és la formació que es va enfilar a l'escenari, reduïda a duet amb Kurt Cobain a la guitarra i a la veu i Dave Grohl al baix -Krist Novoselic es trobava entre el públic però no va tocar-. El repertori va ser de tan sols quatre cançons: "Dumb", "Polly", "Jesus Doesn't Want Me for a Sunbeam" (The Vaselines) i "Twist Barbie" (Shonnen Knife), si bé al document rescatat tan sols es poden escoltar les dues primeres. El trobaran a Youtube.

dilluns, 4 de desembre de 2017

Xavier d'Edimburg a El 9 Nou


Vaig conèixer Xavier d'Edimburg fa cosa d'uns deu anys, quan jo treballava a la redacció d'un setmanari pel qual ell signava articles sobre jazz. Dissabte passat vaig tenir el plaer de retrobar-lo i descobrir la seva vessant poètica (i musical) a l'Anònims. Ho explico avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Set dècades de dinàmic i vital rock'n'roll

Elton John, en una imatge del Wonderful Crazy Night Tour.
ELTON JOHN
Palau Sant Jordi, Barcelona
3 de desembre de 2017

Poques figures solistes poden presumir d'una banda d'acompanyament que hagi aconseguit mantenir una certa estabilitat durant més de quatre dècades. En el cas d'Elton John, el nucli que conforma juntament amb veterans com Davey Johnstone o Nigel Olsson, guitarrista i baterista respectivament d'una formació que s'amplia fins als sis músics, s'ha mantingut gairebé inalterable des de molt abans que nasquessin els rostres més joves que van acudir la nit passada al Palau Sant Jordi. La qual cosa explica una química i unes dinàmiques de grup que asseguren no tan sols una solvència escènica fora de sèrie en grans recintes sense necessitat d'excessius artificis -l'únic decorat era una testimonial pantalla al fons de l'escenari-, sinó també la coherència d'una producció discogràfica que a dia d'avui manté el tipus malgrat quedar lluny els seus capítols més inspirats.

De "Wonderful Crazy Night" (2016), el títol més recent, en van caure dues peces durant el terç inicial del concert, "Looking Up" i "A Good Heart". La primera és la viva mostra de com seguir fent rock'n'roll absolutament enèrgic i vitalista amb 70 anys a l'esquena; la segona una balada marca de la casa que poca cosa pot aportar a aquestes alçades més enllà de refermar les bones formes d'un John que arrenca incombustible la seva vuitena dècada de vida. La resta del repertori la van compondre fins a una vintena de tòtems de ple dret, clàssics del rock'n'roll amb totes les lletres i pilars indiscutibles del cànon musical del segle XX. De seguida s'ha dit, senyors, de seguida s'ha dit.

A veure qui més pot saltar a l'escenari i encadenar com si res "The Bitch Is Back", "Benny and the Jets", "I Guess That's Why They Call It the Blues" i "Take Me to the Pilot". A veure qui pot alternar durant dues hores llargues de recital la tendresa de "Daniel", l'emoció a flor de pell de "Your Song", la sofisticació soul de "Philadelphia Freedom" o el nervi rocker d'un "Levon" augmentat amb tota una exhibició instrumental per cortesia de Johnstone i companyia. A veure qui més pot fer un solo impossible amb el piano i, quan sembla que acabarà desembocant en "Pinball Wizard", despenjar-se amb una estratosfèrica "Rocket Man". A veure qui pot culminar una actuació amb una bateria de trencapistes de la mida d'"I'm Still Standing", "Crocodile Rock", "Your Sister Can't Twist" i "Saturday Night's Alright for Fighting". Una festa de cap a peus que tan sols es va refredar, ja en tanda de bisos, amb la protocolària lectura en solitari de "Candle in the Wind". L'apunt anecdòtic d'una nit memorable.

diumenge, 3 de desembre de 2017

El museu de Merle Haggard

Merle Haggard.
Quan falten pocs mesos per commemorar el segon aniversari de la seva mort, es confirma que Merle Haggard tindrà un museu dedicat a la seva figura a la ciutat de Nashville -que ja acull en l'actualitat centres dedicats a Johnny Cash i Patsy Cline, entre d'altres-. Segons publica No Depression, el Merle Haggard Museum té previst obrir les seves portes l'estiu vinent, refermant el poder de l'art i la cultura per a transformar la vida de les persones. Qui li hauria dit al jove Haggard, que va estar diverses vegades tancat a la presó per robatori, que un dia tindria un museu dedicat a la seva obra. Qui li hauria dit, quan va veure la llum durant un concert de Johnny Cash al centre on es trobava internat, que ell mateix esdevindria una de les figures capitals del country i inspiraria corrents com el Bakersfield Sound o l'Outlaw Country. Un altre bon motiu per acosar-se a Nashville, qui s'ho pugui permetre.

Els poemes musicats de Xavier d'Edimburg

Xavier d'Edimburg amb Aleix Garriga.

XAVIER D'EDIMBURG
Anònims, Granollers
2 de desembre de 2017

Paraules pels refugiats, per totes aquelles persones que a diari es juguen la vida provant de creuar l'Estret de Gibraltar -o de saltar les tanques de Ceuta i Melilla-, pels invisibles que malviuen als nostres carrers sense que la nostra quotidianitat ens permeti arribar-los a percebre. A tots ells dedica Xavier d'Edimburg tot un seguit de versos tan dinàmics com punyents, recitats sobre un coixí sonor on conflueixen el rock, el blues, el folk i l'electrònica. Tot un repertori de poemes musicats, els que conformen l'àlbum "Jugant a l'amor" (2017), que el de Lliçà d'Amunt va presentar ahir a l'Anònims acompanyat per veterans del rock vallesà com l'harmonicista Artur Comas (Els Pòtuls) o el guitarrista i vocalista Aleix Garriga (Diluvi, Pel Broc Gros). A destacar títols com "Harmònica blues" i "Rectangle de forats perfectes", dues versions d'un mateix tema que ret homenatge als harmonicistes de blues. La primera, apel·lant a les arrels del gènere amb l'harmònica de Comas. La segona, deconstruint aquestes mateixes arrels a partir de l'electrònica d'acabats industrials de Quim Lamarca.

dissabte, 2 de desembre de 2017

Memòria i present amb Maria Arnal i Marcel Bagés


Memòria i present, dos dels elements que han definit des de bon principi la música de Maria Arnal i Marcel Bagés, és també la raó de ser del seu darrer videoclip. Un "45 cerebros y 1 corazón", dirigit per Arnau Montanyès, que combina misticisme i dramatisme per a il·lustrar una lírica que apel·la a la memòria històrica -la lletra va sorgir a partir de la notícia de l'aixecament d'una fossa de la Guerra Civil- per a tenir ben presents tots aquells errors que mai més s'haurien de repetir. Poden veure'l aquí.

divendres, 1 de desembre de 2017

"Holorock o holohorror?"


Vivim uns temps curiosos en què molta gent està disposada a pagar una morterada de diners per veure un holograma de Ronnie James Dio o a Elvis Presley cantant en una pantalla gegant, però en canvi cada dia costa més arrossegar massa crítica a concerts de debò on les estrelles són músics de carn i os i on les passions es viuen a flor de pell. Evidentment cadascú és lliure de gastar-se els diners com ho consideri més oportú, però tot plegat m'entristeix moltíssim i m'empeny a preguntar-me fins on seran capaços alguns d'arribar en aquest afany de vendre nostàlgia d'èpoques i sensacions mai viscudes. Per tot això comparteixo i recomano escoltar aquesta reflexió de Ricard Martin a Els experts d'iCat.

Beat holandès a Guitarra, baix i bateria

Q65.
La resposta holandesa a l'explosió beat britànica. O com la música de bandes com els Beatles o els Kinks va influir a l'hora de conformar una de les escenes més fèrtils de l'Europa continental durant els 60. L'última edició de Guitarra, baix i bateria -l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci- està dedicada al beat holandès i no hi falten propostes com les de Q65, The OusidersShocking Blue o Golden Earring, entre d'altres. Poden escoltar-ho aquí.

"Keith! Ron! The Police are here!"

Keith Richards.
"Algú va trucar a la porta del camerino. El nostre mànager ens va cridar 'Keith! Ron! The Police are here!'. Mare meva, ens va agafar un atac de pànic, ho vam llençar tot al lavabo i vam tirar de la cadena. Aleshores es va obrir la porta i eren Stewart Copeland i Sting". Definitivament, la vida és més divertida quan l'explica Keith Richards.

dijous, 30 de novembre de 2017

Adéu Weinf, benvingut Daniel Ruiz


Hi ha ocasions en què un artista necessita fer un canvi vital, replantejar el seu projecte i trencar-ho tot perquè tot pugui seguir endavant. Al maresmenc Daniel Ruiz l'havíem conegut fins ara amb el sobrenom de Weinf, pseudònim sota el qual havia presentat unes cançons que bevien del blues més nocturn i el rock en la seva fase més terminal. Ara enceta una nova etapa durant la qual començarà a signar les noves obres amb el seu propi nom. El que no ha canviat són les seves bones maneres a l'hora de facturar cançons que valen el seu pes en or. Com a mostra "A Cup Of Coffee With Two Sugar Cubes, Cream, And A Tiny Drop Of Whiskey", la primera composició d'aquesta nova etapa. Un blues etílic on ressonen els fantasmes de Tom Waits, Micah P. Hinson i Mark Lanegan. Poden comprovar-ho a Soundcloud.

dimecres, 29 de novembre de 2017

Quart aniversari de Luup Records

Marion Harper, una de les artistes de Luup Records.
La gent de Luup Records celebrarà el seu quart aniversari en família. La qual cosa equival a un cartell d'autèntic impacte amb la presència de PAVVLA, Marion Harper, Museless, Estúpida Erikah, Cor Blanc, Wantun i GANGES. Per si tot això fos poc, que no ho és en absolut, prometen encara més sorpreses de cara a una vetllada que es perfila tan emocionant com inoblidable. I com que a més de ser un segell i uns músics de primera són molt bona gent, destinaran tots els diners recaptats a Proactiva Open Arms, una organització que es dedica a rescatar i acollir tots aquells refugiats que es juguen la vida al Mediterrani i als quals la nostra estimada Unió Europea està donant l'esquena. Serà el 17 de febrer a la Sala BeGood. Més informació i entrades en aquest enllaç.

21st Century Rockabilly vol. 4


Aquells que durant els anys 50 titllaven el rock'n'roll de moda passatgera poc es podien imaginar que sis dècades més tard no tan sols seguiria l'invent ben viu, sinó que les seves formes més primitives mantindrien un excel·lent estat de salut. Vintage Rock, publicació britànica especialitzada en matèria fifties, distribueix amb la seva edició de novembre-desembre el quart volum d'una sèrie de discos compactes oportunament titulada "21st Century Rockabilly". I això és exactament el que hi podem trobar: una vintena llarga de talls enregistrats per artistes contemporanis com The Bullets, The Retrobaits, Delta 88, Shana Mae & The Mayhems, Jack Rabbit Slim o Lew Lewis & The Twilight Trio. És possible que no els soni cap d'aquests noms, però els ben asseguro que val la pena punxar el plàstic en qüestió a tota castanya -i llegir la revista, és clar-.

dimarts, 28 de novembre de 2017

Recomanació: Steven Munar + The Lazy Lies

Steven Munar.
Atenció, moltíssima atenció, al doble cartell que presenta aquesta setmana la gent de Curtcircuit. Steven Munar and The Miracle Band i The Lazy Lies. Dos noms de pes de l'indie barceloní i dues formacions molt estimades i apreciades en aquest blog. Munar presentarà el seu flamant nou disc, un "Violet Koski" (2017) que conté algunes de les millors composicions signades per l'anglomallorquí en els seus 25 anys de carrera. Una col·lecció de cançons pop apassionades, elegants i amb acabats malencònics que remeten a les obres de Lloyd Cole, Robert Forster, Ray Davies o el Van Morrison més tardorenc. The Lazy Lies s'han consolidat durant les darreres temporades com una de les grans sensacions del pop barceloní de regust més anglòfil. El seu debut homònim (2016) sona com els Beatles acompanyant Lee Hazlewood i Nancy Sinatra a l'escenari del 100 Club. Aprofitaran l'ocasió per a avançar peces d'un segon àlbum que veurà la llum a principis de l'any vinent. Doble cita imprescindible aquest divendres, 1 de desembre (21,30h.) a la sala BeGood. Més informació i entrades aquí.

Picasso, Shakespeare, Dylan


"No crec que suposi cap hipèrbole afirmar que Bob Dylan és un artista del mateix nivell que Pablo Picasso o William Shakespeare". Ho afirma Joan Osborne en aquesta entrevista publicada per No Depression amb motiu de l'edició de "Songs of Bob Dylan" (2017), un àlbum on la de Kentucky interpreta composicions originals del de Minnesota. Boniques paraules i oportunes reflexions que poden llegir vostès mateixos en aquest enllaç.

dilluns, 27 de novembre de 2017

Groc


#Groc #Amarillo #Yellow

50 anys de "Magical Mystery Tour"

La caràtula de l'edició nord-americana de "Magical Mystery Tour".
Per molt entranyable que pugui resultar a aquestes alçades, molt poques veus autoritzades s'atreveixen a negar que "Magical Mystery Tour" (1967), la pel·lícula, és un dels grans despropòsits del cinema dels anys 60, fins al punt que el mateix Paul McCartney ha negat en més d'una ocasió haver-ne estat l'ideòleg. Un altre tema és la seva banda sonora: sis peces que on els Beatles seguien explorant el pop calidoscòpic patentat pocs mesos abans a "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967), i entre les quals figuraven títols tan destacables com "I Am the Walrus", "The Fool on the Hill" o la pròpia "Magical Mystery Tour", així com experiments àcids de la mida de "Flying" o "Blue Jay Way".

Estrenat el 26 de desembre de 1967 a través de la BBC, el telefilm en qüestió mostrava els de Liverpool viatjant per les profunditats de la Gran Bretanya en autobús i acompanyats d'una pintoresca galeria de personatges. El que a priori volia retre homenatge a viatges per carretera com els de Ken Kesey i els Merry Pranksters, va desconcertar bona part de l'audiència i va suposar el primer revés que els Fab Four patien a mans dels crítics. La reacció d'aquests últims va ser tan furiosa, que des d'aleshores la història oficial ha contemplat "Magical Mystery Tour", la pel·lícula, com una incòmoda nota a peu de pàgina.

Res a veure, novament, amb una banda sonora que va satisfer les expectatives tant de crítica com de públic quan va veure la llum setmanes abans de l'estrena del film. Primer es va editar als Estats Units, i posteriorment al Regne Unit. Al mercat britànic es va publicar el 8 de desembre de 1967 com a doble ep. Un format que no va acabar de convèncer els executius de Capitol, el segell que s'encarregava de distribuir el catàleg dels Beatles als Estats Units. Per això l'edició nord-americana va consistir en un àlbum que, a més de les sis noves composicions, incorporava totes les peces que els Fab Four havien tret exclusivament en singles aquell mateix any -entre elles "Hello Goodbye", "Strawberry Fields Forever" i "All You Need Is Love"-. Va sortir del forn tal dia com avui de fa mig segle.

diumenge, 26 de novembre de 2017

L'última dècada lliure


Noel Gallagher recorda els anys 90 amb certa nostàlgia en una entrevista signada per Dorian Lynskey i publicada a l'edició de desembre de la revista Q. I explica per què, en la seva opinió, el món va esdevenir un lloc pitjor un cop finalitzada aquella dècada: "Aleshores va arribar el terrorisme internacional, es va imposar la correcció política, i internet va esdevenir la finestra envers el món del diable. Què dimonis ha passat? Durant els 90 passàvem de tot, va ser l'última dècada realment lliure. (...) Ningú pot dir-me que internet, amb totes les seves coses bones, hagi fet cap bé al món. Ha escampat la merda i la misèria, i s'ha carregat la màgia, tohom ho sap tot sobre tothom. Ja ningú s'asseu a fer-se preguntes. La vida moderna és una merda. No em sembla sexy, romàntica, ni màgica. No és inspiradora de cap de les maneres". Per cert, Gallagher té un nou disc titulat "Who Built the Moon?" (2017) que no està gens malament.

Més enllà de Cites

LUTHEA SALOM
Teatre Auditori, Granollers
25 de novembre de 2017

Molts l'han conegut a través de la sintonia de Cites, però el cert és que la trajectòria de Luthea Salom ve de molt més lluny, i que l'aportació de la seva música a l'indie autòcton de les passades dues dècades s'hauria de contemplar en els mateixos termes amb què es contempla l'aire fresc amb què la citada sèrie va obsequiar al seu moment la ficció televisiva catalana. Els cinc discos que té editats al seu nom són autèntics monuments a la vessant més vital i preciosista del folk amb acabats pop. I l'últim, "A Garden to Dream in" (2016, Subterfuge), va esdevenir la nit passada la columna vertebral d'una actuació tan dinàmica com rica en matisos. Un repàs al repertori recent amb oportunes escapades al fons d'armari, cas de "Be Me", "Backyards", "Accidents" o un "Blank Piece of Paper" que va interpretar tota sola i des de la més absoluta fragilitat -durant la resta del concert la va acompanyar una solvent banda de cinc músics entre els quals figuraven noms de llarg recorregut com els de Valentí Adell o Roger Gascon-. I el millor refugi possible en una nit plujosa com la d'ahir.

dissabte, 25 de novembre de 2017

The Professionals - "What in the World" (2017)


Qui havia de dir que Paul Cook i Paul Myers reactivarien a aquestes alçades The Professionals, aquell combo punk mai prou reivindicat que el propi Cook va formar juntament amb Steve Jones un cop desfets i (aparentment) enterrats els Sex Pistols. Aquest cop no s'hi ha sumat aquest últim, qui tan sols s'ha limitat a acudir a l'estudi com a part de tota una galeria de guitarristes convidats entre els quals figuren també Mick Jones (The Clash) i Billy Duffy (The Cult). L'àlbum resultant, "What in the World" (2017), es deixa escoltar i conté arguments tan sòlids com "Let Go" o "Going Going Gone". Punk sense colorants ni conservants, en edat de maduresa i amb reminiscències dels irrepetibles Neurotic Outsiders.

divendres, 24 de novembre de 2017

Per Egipte

Vaig compartir aquest vídeo després dels atemptats del passat mes d'agost a Barcelona i Cambrils. El torno a compartir ara després del que ha passat aquesta tarda a Egipte. El missatge segueix essent el mateix, però la peça en qüestió adquireix encara més sentit si tenim en compte que l'objectiu atacat avui era un temple sufista, amb tot el que això implica. El sufisme és la branca més lliure i oberta de l'Islam, i la que practica la nissaga Fateh Ali Khan. Un corrent que ha demostrat durant tota la seva història que una altra manera d'entendre la religió és possible. Queda clar doncs que això no és una guerra entre religions ni civilitzacions, sinó la croada d'uns fanàtics en contra de tot allò que impliqui el concepte llibertat.

Eef Barzelay i The Wave Pictures al Minifestival 2018

Eef Barzelay.
Consolidat com a cita de referència del calendari melòman hivernal, el Minifestival de Música Inpendent -El Mini pels amics- enfila ja una nova edició, la número 23, i ho fa amb un cartell que novament alterna noms carregats d'història amb veus emergents tant d'aquí com de fora. Destaca en aquesta convocatòria la presència de dos pesos pesants com són Eef Barzelay i The Wave Pictures. El primer porta vint anys a l'avantguarda del so Americana, tant en solitari com al capdavant dels imprescindibles Clem Snide. Els segons són una de les bandes més fresques que ha donat l'indie britànic durant el que portem de segle, apadrinats per tot un Darren Hayman (Hefner) i amb una contrastadíssima solvència a l'escenari. A nivell de revelacions, aquest podria ser l'any del punk melòdic i vitamínic de la californiana Colleen Green, així com del folk urgent i desacomplexat de la catalana Marta Knight. O de The Standby Connection, un trio de rock emocional i pop visceral format per il·lustres veterans de l'escena valenciana. Podrem comprovar-ho el proper 17 de febrer a l'Espai Jove Les Basses. Tota la informació aquí.

dijous, 23 de novembre de 2017

Les seleccions de Robert Plant per a Uncut


No tan sols és Robert Plant tema de portada i protagonista d'una extensa i sucosa entrevista a l'edició de desembre d'Uncut. Aprofitant la recent edició del seu darrer treball d'estudi, el magnífic "Carry Fire" (2017), el polifacètic vocalista i en altres temps divinitat del rock més mastodòntic selecciona les deu peces que integren el recopilatori distribuït per la revista amb la citada edició. De la vessant més boirosa de Bert Jansch a les arrels africanes de Bada Seck i Konono Nº1, passant pels viatges astrals de Thee Oh Sees, el misteri de Patty Griffin i una col·laboració del propi Plant amb Buddy i Julie Miller. "Golden Gods", es titula el plàstic, i val molt la pena escoltar-lo.

Wayne Cochran (1939-2017)

 
WAYNE COCHRAN
(1939-2017)

"Oh where, oh where can my baby be? / The Lord took her away from me / She's gone to Heaven, so I've got to be good / So I can see my babe when I leave this world". No és habitual que la tornada d'una cançó pop de les que freguen la perfecció adreci la mort d'una forma tan directa. És clar que tampoc ho són en aquesta mena de composicions versos com "I'll never forget the sound of that night / The screamin' tires, the bustin' glass / The painful scream that I heard last""Last Kiss", el tema que va catapultar Wayne Cochran als primers llocs de llistes com la de Billboard, tractava la pèrdua amorosa des de la perspectiva més tràgica possible, la de l'amant que havia perdut la seva estimada en un fatídic accident de trànsit. L'adéu forçat i irreversible de la innocència, canalitzat en dos minuts de melodies inesborrables i dinàmics arranjaments dominats per un ritme irresistiblement ballable.

Versionada des d'aleshores per desenes d'artistes que van de Del Shannon a Pearl Jam, possiblement sigui "Last Kiss" la peça més emblemàtica d'un repertori on també hi figuren diamants en brut com la versió original d'aquell "Going Back to Miami" al qual molts accedirien a partir de la lectura que en van fer posteriorment els Blues Brothers. Nascut precisament a Miami i dotat amb una veu tot terreny que tant podia sonar tendra com absolutament desbocada, Cochran va esdevenir un dels primers i a la llarga màxims exponents d'allò que algú va anomenar blue eyed soul. Música afroamericana interpretada per rostres pàlids, i una etiqueta que resulta d'allò més absurda en casos com el que ens ocupa. Parlem d'un vocalista i d'un showman de primeríssima divisió que parlava de tu a tu a gegants com Otis Redding o Elvis Presley. Ens deixava abans d'ahir a l'edat de de 78 anys.

dimecres, 22 de novembre de 2017

El rock'n'roll com a redemptor de vides

Tom Petty (1950-2017).
Com no podia ser de cap altra manera, el món de la música no para de generar i registrar mostres de record i homenatge a la figura de Tom Petty. Molt emotives, en aquest sentit, resulten les paraules que el periodista Mat Snow dedica al rocker de Florida en un obituari publicat a l'edició de desembre de Mojo. Paraules com aquestes: "Com el seu contemporani Bruce Springsteen, que també es va rebel·lar contra un pare autoritari i dominant a través del rock'n'roll i el seu romanticisme, Tom Petty era un dels nostres, un fan i un veritable creient, algú que creia no tan sols en la música per ella mateixa sinó en el seu poder per a redimir vides mancades d'amor, llibertat i sentit".

Lila Downs presenta "Salón, Lágrimas y Deseo" al Palau de la Música

LILA DOWNS
Palau de la Música, Barcelona
21 de novembre de 2017

Una de les coses que sempre he admirat de molts artistes llatinoamericans és la seva capacitat de relacionar-se amb la mort des de la joia més absoluta, de reivindicar les seves causes des de la més vital celebració, i de manifestar aquesta joia i aquesta celebració amb alegria però sense caure en allò que per aquestes latituds anomenaríem tòpics de festa major. Un exemple boníssim n'és Lila Downs, que ahir va interpretar a Barcelona un repertori dominat pel seu material més recent, el de "Salón, Lágrimas y Deseo" (2017) i "Balas y Chocolate" (2015), dos àlbums centrats respectivament en la reivindicació de la feminitat i el culte a la mort que tan arrelat es troba en la cultura mexicana. No hi van faltar les escapades puntuals al fons de catàleg -"La Cumbia del Mole" o l'estàndard "Cucurrucucú paloma"-, però bona part de l'hora i mitja llarga que es va passar a l'escenari la va dedicar a repassar títols encara tan frescos com "Peligrosa", "Envidia" o "Palabras de Mujer". Amb una solvent i dinàmica banda d'acompanyament integrada per vuit músics, la d'Oaxaca va fer gala d'una presència escènica tan monumental com el seu amor incondicional cap a la música. Un art, aquest últim, que ella segueix reinvindicant nit rere nit com la millor eina a l'hora de trencar prejudicis, ensorrar fronteres, preservar cultures i refermar identitats.

dimarts, 21 de novembre de 2017

Quantes disqueries hi ha a la meva ciutat?


Interessant i curiosa iniciativa, la que ha presentat la gent de Discogs a través del seu portal Vinylhub. Una base de dades que no tan sols permet localitzar pràcticament totes les disqueries que hi ha repartides arreu del món, sinó accedir a dades relatives a països i ciutats. D'aquesta manera, sabem que el país amb més botigues de discos són els Estats Units, mentre que la ciutat amb una major concentració d'aquests establiments és Tòquio. Poden fer-hi un cop d'ull aquí.

dilluns, 20 de novembre de 2017

Una icona pop anomenada Charles Manson

Charles Manson (1934-2017).
Demanin vostès per Charles Manson a qualsevol ciutadà nord-americà que tingués ús de raó durant l'estiu de 1969, i molt probablement l'expressió que es dibuixarà al seu rostre serà qualsevol cosa menys amable. El cas Tate-LaBianca va sacsejar la consciència col·lectiva dels Estats Units com cap altre esdeveniment ho havia fet des de la mort de JFK. Fins al punt que la crònica pop sol situar-lo a la mateixa alçada que els fets d'Altamont o la desfeta nord-americana al Vietnam a l'hora d'explicar la transició de la lluminositat i el positivisme dels 60 a la foscor i el nihilisme de la dècada posterior. La Família Manson va esborrar de la nit al dia els somnis i les utopies dels nens de les flors, i de passada va posar de manifest la vessant més pertorbadora de l'Era d'Aquari. Per tot plegat, el seu cervell i gurú va esdevenir una icona pop de ple dret. I és aquesta la dimensió en la qual m'agradaria centrar aquestes línies.

Manson va esdevenir per a tota una generació el símbol i la personificació del mal més absolut. El que pocs sabien era que abans dels fatídics esdeveniments de 1969 havia donat forma a una sèrie de cançons que, si bé no estaven destinades a alterar el curs de la història musical, mereixen ser escoltades al marge de la crònica negra i es poden contemplar en l'actualitat com a precursores de l'acid folk, l'antifolk, el lo-fi i altres conceptes que denoten singularitat. Les va gravar al llarg de 1967 en diversos estudis de Los Angeles i sota la producció de Phil Kaufman -qui anys més tard cremaria el cadàver de Gram Parsons al desert de Joshua Tree-, però no van arribar a veure la llum fins al març de 1970. Va ser el mateix Kaufman qui, aprofitant la notorietat adquirida per Manson arran dels assassinats de Tate i LaBianca, va publicar-les sota el títol de "Lie: The Love & Terror Cult", el primer d'una extensa llista de llançaments discogràfics vinculats amb el propi Manson i altres membres de la Família.

Però tornem enrere i centrem-nos en les aspiracions artístiques del nostre home. Manson volia ser una estrella del rock, per això rondava constantment l'entorn de l'aleshores Beach Boy Dennis Wilson, amb qui havia aconseguit mantenir una bona relació. Va ser a través seu com va entrar en contacte amb el productor Terry Melcher, que en un principi s'hauria interessat per la seva música però finalment hauria declinat treballar amb ell -el fet que Melcher hagués viscut a la mateixa casa on moriria Sharon Tate fa pensar que les localitzacions dels crims no s'havien triat a l'atzar-. I va ser també a través de Wilson com els mateixos Beach Boys van acabar versionant un original de Manson, "Cease to Exist", rebatejat com a "Never Learn Not to Love" i publicat com a single el 1968 -posteriorment es va incloure a l'àlbum "20/20" (1969)-.

No van ser els Beach Boys els únics que van incorporar part del cançoner de Manson als seus respectius repertoris. També ho van fer Lemonheads, The Brian Jonestown MassacreRedd Kross o Guns N'Roses, que van tancar el seu disc de versions "The Spaghetti Incident?" (1993) amb una curiosa lectura de "Look at Your Game, Girl", si bé aquesta no apareixia citada als crèdits -també van aixecar polseguera les imatges d'Axl Rose lluint una samarreta amb el rostre del seu autor en alguns concerts de la banda-. Si busquem més connexions de Manson amb la cultura pop, és inevitable referir-se a provocadors nats com Marilyn Manson, per motius evidents, o fins i tot Nine Inch Nails: part del seu totèmic "The Downward Spiral" (1994) es va enregistrar a la mateixa casa on havia tingut lloc l'assassinat de Sharon Tate, si bé Trent Reznor sempre ha negat tenir cap coneixement d'aquest detall durant el procés de gravació. També podem citar a Ed Sanders, membre de The Fugs i autor de "The Family" (1971), l'assaig més definitiu de tots els que s'han publicat sobre qui ens ocupa -en el terreny de la ficció, cal destacar la novel·la "The Girls" (2016), d'Emma Cline-. I tot això sense oblidar-nos dels Beatles, el seu disc homònim de 1968 i un tema, "Helter Skelter", que Manson va tenyir per sempre més de negre.


diumenge, 19 de novembre de 2017

Tiger Menja Zebra - "Anarquia i mal de cap" (2017)


Primer va ser "Com començar una guerra" (2012). Després va arribar "Super Ego". I ara "Anarquia i mal de cap" (2017, Hidden Track), el tercer àlbum de Tiger Menja Zebra, tanca el que ells mateixos han batejat com la Trilogia de l'Autodestrucció de l'Ésser Humà. Si després de la guerra havia arribat la victòria i amb ella l'actitud de vencedors, ara tot ha acabat esclatant i tornem al punt de retorn. Una metàfora dels cicles de conflicte i violència en què viu permanentment immers l'ésser humà. Trepitgem incomptables vegades la mateixa pedra, sempre ens acabem fent mal, però hi tornem una vegada i una altra com si no hagués passat res. Els de Granollers ho expliquen amb renovada formació -dues bateries, dos baixos i tot un arsenal electrònic: aquest cop no hi ha guitarres- i donant la volta al seu explosiu i letal còctel de terrorisme sònic, electrònica industrial i foscor estructural. Vuit pistes que entren com vuit cops de puny, totes elles enregistrades a un tempo de 140 bps i enllaçades com si d'una sessió de disc jockey es tractés. Un nou atac frontal que tornarà a sacsejar consciències, i un disc molt necessari en temps com els que corren. Descobreixin-lo al web de Hidden Track.

dissabte, 18 de novembre de 2017

Recordant Malcolm Young


A veure, les coses com siguin. Si Malcolm Young ha marxat en dissabte és perquè tots i totes el poguem acomiadar com cal i amb tots els honors. O sigui que facin vostès el favor de ser bons aquesta nit, que un servidor farà el mateix.