dimarts, 31 de gener de 2017

Guitarra, baix i bateria - programa 139

Drive-By Truckers - Foto Danny Clinch.
Ahir va tornar la secció mensual d'un servidor a Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci. Ens van acompanyar Teenage Fanclub, Ebbot Lundberg, The Soundtrack Of Our Lives, Pink Floyd, Drive-By Truckers, Todd Snider, The Missing Leech, Anímic, The Harlock, Hola Chica, The Lazy Lies i Billy Bragg. Poden escoltar-ho aquí.

"Dancing in the Street"


Entranyable homenatge, el que un tal William Osborne ha realitzat a la memòria de David Bowie. Una recreació amb figures de Lego del videoclip de "Dancing in the Street", el clàssic de Martha and The Vandellas que el Duc Blanc va versionar l'any 1985 a duet amb Mick Jagger. L'home deu haver tingut una feinada, però el resultat és sorprenent. Poden comprovar-ho a Vimeo.

dilluns, 30 de gener de 2017

Billy Bragg reinterpreta Dylan

A escenaris socials complicats, respostes artístiques ben directes. Com ja va passar amb Reagan i Thatcher, és molt probable que la presidència de Donald Trump inspiri alguns dels grans discos dels propers anys. De moment, Billy Bragg ha respost a l'arribada del magnat a la Casa Blanca amb una relectura de "The Times They Are a-Changin'", el clàssic de Bob Dylan reinterpretat i amb la lletra adaptada als nous temps. Bragg l'ha penjat al seu compte de Youtube.

Guitarra, baix i bateria: 30 de gener de 2017

Aquesta nit tornaré a Guitarra, baix i bateria, l'espai musical dirigit i conduït per Ricky Gil a Ràdio Silenci (La Garriga). Ho podran escoltar en directe a partir de les 21h a la sintonia de Ràdio Silenci o bé posteriorment en podcast.

diumenge, 29 de gener de 2017

40 anys d'"Spiral Scratch"


Se'l considera com el primer llançament discogràfic etiquetable com a indie. Una afirmació tan discutible com difícil de comprovar, si bé l'ep de debut dels Buzzcocks es pot considerar pioner en molts aspectes. En primer lloc, perquè va ser un de les primeres gravacions de punk britànic en veure la llum -abans s'havien editat els primers singles dels Damned i els Sex Pistols, i poca cosa més-. En segon lloc, perquè va suposar el punt de partida de tot el que passaria a Manchester durant la dècada i mitja que el va seguir -de Joy Division a Oasis i dels Smiths a Happy Mondays, gairebé res-. I també perquè posava en circulació uns Buzzcocks sense els quals no s'entendria tal i com s'entén actualment el punk en la seva vessant més vitamínica i desenfadada. Produït per un debutant Martin Hannett -sota el pseudònim de Martin Zero-, "Spiral Scratch" va ser l'únic disc que publicaria la formació original de la banda, la que encapçalava Howard Devoto. 40 anys després de veure la llum -tal dia com avui de 1977-, tant l'icònic "Boredom" com els tres temes restants encara fan saltar espurnes.

Deu anys d'antifolk

THE MISSING LEECH
Concert 10è aniversari
La 2 d'Apolo, Barcelona
28 de gener de 2017

Resulta arriscat afirmar-ho a aquestes alçades, però és molt possible que el que es va viure la nit passada a la sala 2 d'Apolo sigui el concert més important dels que tindran lloc aquest 2017 a casa nostra. I no tan sols pel fet de celebrar-se els deu anys d'un dels projectes músicals més atrevits, insòlits i singulars que mai hagi donat l'underground català, sinó perquè tant Maurici Ribera com el seu alter ego The Missing Leech van refermar la seva condició d'aglutinadors d'una escena que ja no es pot entendre sense ells. Ningú més -insisteixo, ningú més- podia haver protagonitzat una festa d'aniversari que aplegués en un sol escenari i en qüestió d'un parell d'hores noms com els de Les Atxes, Anímic, Rombo, Ran Ran Ran, Les Sueques, Vàlius, Sr. Saravia, Shoeg, Estruç o Lluís Paloma. No va ser gens gratuït, doncs, que quan a aquest últim li va arribar el torn d'enfilar-se a les taules proclamés, visiblement emocionat, "Gràcies, Maurici, per tot el que has fet per a la música independent".

Fins a una vintena de bandes diferents van arribar a desfilar per l'escenari, ja fos en la seva totalitat o de forma parcial. Perquè aquesta és l'altra: algunes de les formacions que van acompanyar Ribera eren combinacions a priori impossibles i formalitzades exclusivament per a l'ocasió. Així, per exemple, Dante Pibernat (Obrigada) va sortir amb Quique Ramos a fer una desgavellada relectura de "Peggy Sue" (Buddy Holly). Shoeg i Sr. Saravia van evidenciar que les seves aproximacions a la música són tan distants com complementàries tot reforçant l'esperit punk de "TV Crusaders" i "L'amic dels Beatles" i a la vegada tenyint-los d'essències electròniques. Nando Caballero va sumar-se a Rucs Head Going Bananas per a "No". Els components de Vàlius i de Rombo van aliar-se de forma intermitent en peces com "Us trobaré a faltar" o "1998", tal i com ho farien els de Ran Ran Ran, El SistemÄ Suec, Enthz i Mad'zelle en títols com "Vora el foc".

Si enlloc d'haver-se celebrat el desè aniversari de The Missing Leech s'hagués celebrat, posem per cas, la gala dels Premis Gaudí -sí, de vegades puc arribar a ser molt dolent-, tot allò que hagués passat a l'escenari hauria estat assajat i calculat fins a l'extenuació. Però tractant-se com es tractava de la gran festa de l'antifolk autòcton, el ritme va ser molt més dinàmic, l'ambient molt més distès i la improvisació hi va tenir el seu pes. Tan sols un assaig per cançó, s'havia realitzat, la qual cosa no va impedir que cada interpretació resultés d'allò més solvent, ja fos "We Could Be Lovers" a duet amb Jenny Suk (Esponja) "Fer petons no té tan bon gust" amb Anímic, "Unicorns" amb Esperit!, "Els sediments" amb Les Sueques, "Smile" amb Psychodrome, "Friends of Nacho Cano" amb Lluís Paloma, "Painted by Covers" amb Liannallull, "Tresor enterrat" amb Gúdar"Com sempre" amb Estruç o una refrescant revisió de "Das Model" (Kraftwerk) amb Les Atxes. La cosa es va acabar amb la banda d'acompanyament habitual de The Missing Leech tocant "Psychedelic Dream" (Edu Mató) mentre el Maurici la cantava enfilat a la barra del bar. Antifolk, ni més ni menys.

dissabte, 28 de gener de 2017

Art, cultura, entreteniment, transformació

"Why do we commit our work? Why do we perform? It is above all for the entertainment and transformation of the people". Ho deia recentment Patti Smith en un emotiu article al New Yorker. Entreteniment i transformació: fa una estona he vist aquest tweet sobre Manel que no m'he pogut estar de compartir. L'art i la cultura serveixen per aquestes coses.


Top Models, nou anys després

TOP MODELS
New Underground, Barcelona
27 de gener de 2017

Feia nou anys que no es veia aquesta imatge. Ricky Gil, Tony Nervio Roto i Pol Font junts en un escenari. La formació original de Top Models interpretant un repertori monumental on figuren peces com "Self Destruction Blues", "My Burning Light", "Kerouac", "Kangaroo", "Otra carretera", "Wintertime Blues" o "Be the Light" -això sense comptar les seves relectures de clàssics aliens com "Have Love, Will Travel" (Richard Berry via The Sonics) o "If You Gotta Go, Go Now" (Bob Dylan via Manfred Mann)-. Actuació sorpresa en el marc d'una sonada festa d'aniversari -això sí que és un bon regal-, un power trio a l'alçada dels seus millors dies i un que espera que la cosa no s'acabi aquí.

divendres, 27 de gener de 2017

Minifestival 2017

Luke Haines.
Torna una de les cites melòmanes de referència al calendari hivernal. El MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT aplegarà enguany reclams de llarga trajectòria com Luke Haines, Helen Love o Ana Béjar, així com revelacions de l’alçada de PAVVLA, Últim Cavall o False Advertising. 11 de març a l’Espai Jove Les Basses i 25 de març a la sala La Capsa.

És l’outsider per excel·lència del rock’n’roll britànic de les passades dues dècades i mitja. L’home que va abominar públicament el Britpop quan tothom provava d’enfilar-se al carro. Qui va liderar bandes tan definitives com The Auteurs o Black Box Recorder, i qui va ser capaç de batejar un dels seus projectes amb el controvertit nom de Baader Meinhof. Parlar de Luke Haines equival a fer-ho d’una llegenda subterrània de ple dret. D’un músic que hauria pogut regnar en nombroses ocasions però sempre ha preferit mantenir-se fidel a uns principis i una forma de fer perfectament retratats en lectures tan imprescindibles com el seu assaig “Bad Vibes: Britpop and My Part in Its Downfall” (2009).

Haines serà enguany un dels caps de cartell del Minifestival de Música Independent, cita melòmana de referència on el britànic actuarà per segona vegada tot presentant el seu darrer disc en solitari, “Smash the System” (2016). Una bona ocasió per a retrobar-se amb una d’aquelles figures essencials de la música contemporània que no solen visitar els nostres escenaris i que en bona mesura defineixen l’esperit del Minifestival: acostar delícies forànies a casa nostra sense deixar de banda l’escena autòctona, així com alternar figures de renom amb artistes de culte i veus emergents. Aquest 2017 celebrarà la seva vint-i-dosena edició, i ho farà consolidant el format encetat l’any passat de doble data i dos emplaçaments diferenciats: 11 de març a l’Espai Jove Les Basses de Barcelona i 25 de març a la sala La Capsa del Prat de Llobregat.

DE HELEN LOVE A PAVVLA
També amb la vista posada en la Gran Bretanya dels 90, destaca la presència al cartell de Helen Love, que malgrat el pas dels anys no han perdut la frescor eternament juvenil marca de la casa, així com de Salad Undressed, reencarnació acústica dels mai prou valorats Salad. Encara en el terreny dels il·lustres veterans, cal citar la presència de dos vells coneguts del Minifestival com són la madrilenya Ana Béjar i els viguesos Linda Guilala. La primera acumula més de dues dècades a la carretera, ja sigui en solitari o al capdavant de bandes com Usura o Orlando. Els segons van sorgir de les cendres dels enyorats Juniper Moon i actualment són una realitat amb nom propi a l’indie estatal. Tot això sense oblidar-nos de Chamizo i Pablo Ríos, barceloní i bilbaí respectivament, tots dos veterans d’incomptables formacions que presentaran els seus respectius projectes solistes.

En el capítol de revelacions destaca PAVVLA, pseudònim de la vallesana Paula Jornet, que en menys de mig any s’ha posicionat com una de les veus emergents més fermes de casa nostra amb un debut, “Creatures” (2016), on ressonen entre d’altres Daughter i Bon Iver -pocs dies després d’actuar al Minifestival ho farà al South By Southwest, poca broma-. També apunten amunt Últim Cavall, ambaixadors en llengua catalana del post-punk més atmosfèric i hivernal -atenció a la veu de Rafa Monzó, un dels tresors més ben guardats de l’indie barceloní-, la canària Cristina Quesada, que presentarà les seves cançons de naturalesa dolça i fràgil acompanyada del suec Andreas Jonsson, i False Advertising, provinents de Manchester i practicants d’un rock vitamínic i melòdic deutor de clàssics com The Muffs.

Completen el cartell noms a l’alça com el del barcelonins Neleonard, artesans del pop amb majúscules; uns Nice Place que des del Prat de Llobregat exploren registres l’indie rock de guitarres urgents; Zelig, un diamant en brut de la Ciutat Comtal més subterrània que brilla a cop de melodies enganxoses i guitarres intenses; o Balancí, projecte de l’eclèctic Ramon Cugat i paraigües sota el qual ha signat aquest algunes de les cançons més desacomplexades del pop en català dels darrers anys. A les dates de Les Basses i La Capsa cal afegir-hi, com ja és habitual, el cicle MINI FNAC a l’Illa Diagonal. Serà els dies 11 de febrer i 18 de març amb les actuacions de Jugando Con Kurt i els citats Nice Place, Balancí i Chamizo.


Originalment publicat a B-Magazine.

Laibach a Corea del Nord


Doncs resulta que Laibach va esdevenir el primer grup de música electrònica en actuar a Corea del Nord. Ho han llegit bé, una de les bandes més provocadores i controvertides dels darrers 30 anys, dissident per naturalesa a l'antiga Iugoslàvia i encara una rara avis a la seva Eslovènia natal, va penetrar al país més opac del món. Hi va actuar per invitació del propi règim estalinista, que va comptar amb els serveis del grup durant la commemoració del 70è aniversari de la retirada de les tropes japoneses. El que es van trobar Laibach al país asiàtic va ser un oceà de censura i una audiència que -literalment- no havia estat mai abans exposada a un discurs de tals característiques. Els realitzadors Ugis Olte i Morten Traavik ho van filmar per al recentment estrenat documental "Liberation Day" (2016).

dijous, 26 de gener de 2017

Compulsion - "Comforter" (1994)


Un d'aquells àlbums perduts al túnel del temps que a un li agrada reivindicar de tant en tant. "Comforter" (1994, One Little Indian) va ser el primer dels dos discos editats per Compulsion, una banda formada a Irlanda però establerta a Londres -entre els seus membres s'hi trobava Garrett Lee, que un cop desfet el grup encapçalaria el seu propi projecte, Jacknife Lee, i destacaria com a productor de gent com U2 o Snow Patrol-. Emmarcada per NME en aquell cul de sac que va ser la New Wave of New Wave, la banda es movia per les coordenades del punk més estrident de l'època i del rock alternatiu hereu del grunge. Aquell disc de debut contenia peces tan potents com "Rapejacket", "Oh My Fool Life" o tota una curiositat: una aproximació al surf instrumental amb un títol tan inequívoc com "Dick, Dale, Rick and Ricky".

dimecres, 25 de gener de 2017

Butch Trucks (1947-2017)

BUTCH TRUCKS
(1947-2017)

Si The Allman Brothers Band van disposar d'una de les bases rítmiques més sòlides de la història del Southern Rock va ser en gran mesura gràcies a la tasca de Butch Trucks a la bateria. Trucks va ser un dels membres fundadors de la banda i va militar en totes les seves formacions fins que ho van deixar. No oblidaré mai la nit en què vaig tenir ocasió de veure'ls en directe en el marc d'una de les seves residències al Beacon Theatre novaiorquès. En pau descansi.

Recordatori: 10 anys de The Missing Leech

The Missing Leech - Foto Elena Matas.
Recordin que el proper dissabte, 28 de gener, tindrà lloc a la sala 2 d'Apolo un concert molt especial. El que commemorarà els deu anys de trajectòria de The Missing Leech, alter ego de Maurici Ribera i figura central del panorama antifolk autòcton. Presentarà nou disc i comptarà amb nombrosos i il·lustres artistes convidats. Tota la informació aquí.

Puma Rai Tape Diana versionen la Velvet


Mesos després de presentar-se en societat versionant un tema de Kraftwerk, el duet electrònic Puma Rai Tape Diana -Vicenç Ferreres i Carola Llonch, dos sospitosos habituals del sotabosc musical barceloní- anuncien un primer ep de cara a aquest 2017 i versionen per partida doble una de les peces més reconegudes de la Velvet Underground, un "Sweet Jane" que ells han rebatejat com a "Dolça Jane". Poden escoltar-ho a Bandcamp.

dimarts, 24 de gener de 2017

Joan Queralt - "Time Made of Sand" (2017)

Joan Queralt & The Seasicks.
Quatre cançons amb el pas del temps com a fil conductor, que tracen diferents angles a partir d’un mateix punt de partida, i que acosten més que mai el seu autor a alguns dels referents amb els quals se’l sol comparar -Jeff Buckley i Elliott Smith, per exemple-. “Time Made of Sand” (2017, La Cupula Music) és el tercer llançament discogràfic de Joan Queralt, i el primer que signa conjuntament amb The Seasicks, solvent secció rítmica que integren Ignasi Miranda i Ivan Morales, al baix i a la bateria respectivament. Un ep que parteix dels territoris sonors ja explorats per Queralt en discos com el notable “Welcome Home” (2015, RHRN), i que a la vegada aporta nous matisos a un discurs tan definit com permeable.

Ens dóna la benvinguda la sorprenent “Round Trip”, inici fràgil per a un crescendo d’intensitat que acaba desembocant en tot un torrent d’emocions. Quan encara no hem tingut temps d’assimilar-ho, “Gone to the Past” es perfila com un cop de volant en tota regla i destapa la vessant més elèctrica, urgent i visceral de Queralt. Una descàrrega rockera en sintonia amb uns Blind Melon o uns Pearl Jam -i on novament veiem sobrevolar l’esperit de Buckley-. “The World, You and I” és una d’aquelles peces amables però en absolut simples que es podria haver tret de la màniga tot un Ryan Adams, i el folk a contrallum de “Dreamsea” recupera la fragilitat inicial de l’àlbum per a tancar un cercle d’allò més rodó.

Joan Queralt és un músic de naturalesa outsider. Un barceloní que canta en anglès i s’emmiralla en l’ampli ventall de colors d’allò que anomenem Americana. Un guitarrista fora de sèrie, dels que defugen tot tic exhibicionista per a brillar a partir dels petits detalls. Una veu que recupera conceptes com honestedat o sensibilitat per a deslligar-los del tòpic i atorgar-los tot el valor del món. Durant els darrers mesos l’hem vist passejar-se per alguns escenaris notables i compartir cartell amb diversos reclams foranis. “Time Made of Sand” hauria de ser el primer pas definitiu cap a una consolidació que reclama a crits fer-se realitat.


Originalment publicat al B-Magazine.

Overend Watts (1947-2017)

OVEREND WATTS
(1947-2017)

Pràcticament un any després de la mort de Dale Griffin ens deixa un altre component dels històrics Mott The Hoope, el baixista Peter "Overend" Watts. A banda de la seva tasca a les quatre cordes amb Ian Hunter i companyia, també va destacar com a productor de bandes com Hanoi Rocks. Que "The Golden Age of Rock'n'Roll" soni ben fort en memòria seva.

dilluns, 23 de gener de 2017

"Everybody Wants Some!!"


Al moment d'estrenar-se a les nostres pantalles es va vendre "Everybody Wants Some!!" (2016), l'última cinta de Richard Linklater, com la pel·lícula indie de l'any. És possible que tal distinció li vagi una mica gran, però no pas per això deixa de ser un film sorprenent. Sí, sorprenent, perquè al capdavall Linklater no ha fet res més que una comèdia universitària 100% nord-americana, però sense servir-se de fórmules ni tòpics. No s'esperin aquí històries d'amor amb excessos de sucre ni acumulacions d'acudits o gags de manual, sinó una colla d'adolescents que cremen els dies previs a l'inici de curs lliurant-se sense reserves a plaers com l'alcohol, les drogues més o menys ocasionals, el rock'n'roll o el sexe sense compromís. Una història que arrenca amb l'arribada d'un dels protagonistes (Blake Jenner) a la universitat i s'acaba en el moment exacte en què comença el curs. El recorregut d'un punt a l'altre és una sinopsi tan frenètica com poc convencional. La cinta s'ambienta a finals d'agost de 1980, l'estètica retrata vivament els colors de l'època i la banda sonora és una festa de cap a peus per cortesia d'alguns dels noms que dominaven les ràdios nord-americanes del moment -The Knack, The Cars, Cheap Trick, Blondie, Chic, Donna SummerThe Sugarhill Gang Van Halen entre d'altres-.

diumenge, 22 de gener de 2017

L'Abdominable Gallina Nauseabunda + The Harlock + Ultraido

Ultraido.
L'ABDOMINABLE GALLINA NAUSEABUNDA + THE HARLOCK + ULTRAIDO
Bar Ceferino, Barcelona
21 de gener de 2017

Un carreró sense sortida. Un dels pocs racons del Poblenou barceloní que encara no han cedit a la gentrificació ni als encants de cartró-pedra que tant s'estilen darrerament a la Ciutat Comtal. Una nit freda (molt freda) i plujosa de gener. I una porta darrere la qual s'amaguen tres dels secrets més ben guardats de la Barcelona més subterrània. La porta del bar Ceferino, punt de referència de la nit barcelonina més inconformista i escenari aquesta nit d'un triple cartell dels que no tenen preu. L'Abdominable Gallina Nauseabunda, The Harlock i Ultraido. Tres discursos propis que comparteixen nexes i punts de connexió i tres premis per a tots aquells que es van atrevir a desafiar l'onada de fred siberià i moure el cul de casa aquest dissabte a la nit.

Obrir la porta del Ceferino i trobar-te de nassos amb L'Abdominable Gallina Nauseabunda és com assistir a un d'aquells documentals que proven d'explicar-te com era l'underground de qualsevol ciutat nord-americana ara fa cosa de dues o tres dècades. Amb la diferència que el que tens al davant està passant ara i aquí. Ens trobem davant del projecte personal de Pep Rius (Raydibaum), ampliat ara amb dos sospitosos habituals de l'òrbita de No Me'n Records i amb el voltatge elèctric multiplicat per mil. Oblidin-se dels traços folk del passat, el que aquest power trio va lliurar la nit passada va ser un atac frontal de grunge sense colorants ni conservants, emmirallat en Nirvana -versió inclosa del "Molly's Lips" dels Vaselines interpretat al seu moment per Kurt Cobain i companyia- i servit amb el volum al màxim.

També The Harlock van augmentar revolucions per a l'ocasió, sense deixar en absolut de banda la seva essència. Un discurs que enllaça l'elegància nocturna d'uns Pulp o un Richard Hawley amb la vessant més crua del so Americana -la que mira de reüll a Nick Cave, per entendre'ns-. Presentaven el seu primer disc, un "Love Sex Hate" (2016) que van repassar en bona mesura amb notable solvència instrumental i amb el carismàtic Toni Harlock com a figura central. Cançons ideals per a nits plujoses com la que ens ocupa, de les que creixen a cada interpretació i conviden a degustar-se amb la companyia d'un bon whiskey. I finalment va ser el torn d'Ultraido, a aquestes alçades uns veterans de ple dret d'una escena barcelonina que no ha conegut cap banda igual. Un power trio dels que surten a deixar les coses clares des del segon zero a cop de ritmes urgents, electricitat bruta i lírica punyent. Rock psicodèlic de poderosa musculatura i sorprenent agilitat, reforçat puntualment pel saxofonista de The Harlock, que va donar lloc a una de les estampes definitives de la nit. Per un moment, el Ceferino va semblar el CBGB durant els dies de la No Wave.

All ages power pop!

The Rubinoos.
THE RUBINOOS + SUZY & LOS QUATTRO
Sala Apolo, Barcelona
21 de gener de 2017

S'havia anunciat l'enèsima visita dels Rubinoos a Barcelona com un concert per a totes les edats. Un esdeveniment pensat perquè els seguidors més o menys veterans de la banda californiana poguessin assistir-hi acompanyats dels seus fills, però sobretot perquè aquests últims poguessin accedir a un concert de rock'n'roll amb la mateixa naturalitat amb la qual accedeixen a un museu, a un cinema o a un parc d'atraccions. No es tractava en absolut d'adaptar el repertori o les formes al públic infantil, sinó tan sols d'avançar l'horari i interpretar per a famílies senceres el mateix cançoner que nit rere nit degusten públics exclusivament adults. En altres paraules, no cal infantilitzar la música per tal que els més petits l'entenguin i la gaudeixin: tan sols cal procurar que hi puguin accedir. Un deu per tant per a Producciones Barbudas, responsable tant d'aquest concert com de la gira estatal que els Rubinoos culminaven ahir a l'Apolo.

Però comencem pel principi, perquè els de Berkeley desembarcaven a la Ciutat Comtal acompanyats d'una de les bandes més solvents del power pop autòcton. Uns Suzy & Los Quattro que enfilen la seva segona dècada de vida amb tot l'ofici de qui ha voltat per mig món -busquin vídeos de les seves apoteòsiques actuacions al Japó i ho entendran-, però sense perdre un sol gram d'aquella frescor que els manté a data d'avui com un exemplar gairebé únic en la seva espècie. Al llarg de mitja hora van oferir un repàs llampec a un repertori on els hits potencials es compten a grapats, van avançar peces del seu imminent nou plàstic, van versionar The Sweet ("Fox on the Run") i es van acomiadar amb la sempre infal·lible "Lipstick to Japan".

Els Rubinoos van escalfar motors al ritme de "Mr. Sandman", el clàssic de les Chordettes traslladat al terreny propi, per a seguir amb tota una bateria de dards de precisió com "I Wanna Be Your Boyfriend", "Peek-A-Boo" o "Rock and Roll Is Dead", amanits amb oportunes revisions de títols aliens com "Sheena Is a Punk Rocker" (Ramones), "Shake Some Action" (Flamin' Groovies) o "Sugar, Sugar" (The Archies). Amb solvència i ofici, però gaudint l'escenari com si encara fossin adolescens i amb les harmonies vocals marca de la casa tan afinades com el primer dia. Fins i tot van tenir temps de recordar-se del recentment proclamat president dels Estats Units, Donald Trump: "La nostra manera de fer Amèrica gran un altre cop és tancar-lo en un coet i enviar-lo a orbitar al voltant del sol", va ironitzar Tommy Dunbar abans que la banda enfilés una dinàmica revisió de "Telstar", el hit estratosfèric dels Tornados. Al mal temps bona cara i, a poder ser, una bona dosi de refrescant power pop.

dissabte, 21 de gener de 2017

Sam Moore canta per a Trump

Sam Moore.
Sam Moore va ser durant molts anys la meitat del duet Sam & Dave, institució de la música soul en un moment en què aquesta anava estretament lligada a la lluita pels drets dels afroamericans. L'any 2008, Sam Moore va reclamar a Barack Obama que deixés d'utilitzar la seva música amb finalitats electorals (com Bruce Springsteen havia fet abans amb Ronald Reagan i els Rolling Stones farien posteriorment amb Donald Trump), però mesos més tard va actuar al concert inaugural de la seva presidència. Aquesta setmana, Sam Moore ha actuat al concert inaugural d'una altra presidència, la de Donald Trump, un magnat populista a qui s'acusa de ser racista i xenòfob. Havent participat una icona de la música afroamericana com és Sam Moore en un acte d'aquestes característiques em pregunto si m'he perdut res, o bé si les coses no són tan simples com nosaltres tendim a voler-les veure.

Keith Richards parla sobre Hendrix i Coltrane


"M'encanta Jimi Hendrix. Era increïble. Però va arruïnar la guitarra fent-la sonar com una serra xiulant. El mateix va passar amb Coltrane. Un saxofonista fantàstic que malauradament va arruïnar el seu instrument, perquè després d'ell tothom es va dedicar a gemegar a través del saxofon". Keith Richards en declaracions recents a Rolling Stone. Qualsevol li porta la contrària.

divendres, 20 de gener de 2017

Nova peça i vídeo d'El SistemÄ Suec


El SistemÄ Suec, alter ego de David Reig, ha avançat una de les peces que formaran part del seu proper disc. Un "Tangram" que veurà la llum el mes vinent a través d'El Mamut Traçut i del qual ja podem escoltar "Teoria del kaos", de la qual ell mateix ha realitzat aquest videoclip.

Trump segons Taibbi

L'autocrítica, aquella pràctica tan sana i necessària com poc cultivada en termes generals. Als periodistes se'ns acusa sovint de no portar-la a terme, una afirmació -m'atreveixo a dir- tan certa en el nostre gremi com en qualsevol altre. Sigui com sigui hi ha excepcions, professionals de diferents àmbits que practiquen l'autocrítica sense por de despentinar-se i sense que els caigui un sol anell. Un bon exemple en el terreny periodístic és el del nord-americà Matt Taibbi, veu autoritzadíssima en els afers que afecten la política del seu país i autor d'un comentat article on pronosticava una hipotètica desfeta electoral de Donald Trump, publicat per Rolling Stone poques setmanes abans de les passades eleccions.

Taibbi no va ser l'únic que va pronosticar exactament el contrari del que acabaria passant: la premsa nord-americana en bloc -exceptuant els sectors afins a qui s'instal·larà avui mateix a la Casa Blanca- havia insistit en difondre enquestes que atorgaven avantatge a Hillary Clinton i que van errar de ple precisament perquè no van fer cas a tota aquella gent a qui allò que anomenem el sistema porta dècades menystenint. Trump, molt més àgil en aquest sentit que qualsevol de les veus que han carregat contra ell, forma part d'aquest mateix sistema però va fer creure a tota aquella gent que és la solució als seus problemes, que és un dels seus. Els va dir exactament allò que volien escoltar, fins i tot quan això implicava sobrepassar els límits de la correcció moral i política, i així se'ls va posar a la butxaca. Per això va guanyar les eleccions.

Tot això ho explica perfectament Taibbi en un segon article publicat també per Rolling Stone l'1 de desembre, passades les eleccions i proclamat Trump president electe. Un article on fa autocrítica tant en nom propi com de la professió -el text inclou frases tan dures com "El món no ens perdonarà mai que no ho veiéssim a venir"-, on analitza les claus de la victòria de Trump -aquelles que, insisteix, van ser sempre evidents però ningú va voler veure-, i on recorda inquietants escenes que ell mateix va viure durant la campanya. Personalment, em crida molt l'atenció l'anècdota d'un jove amb qui el periodista va parlar durant un acte electoral del magnat a Pennsilvània. "Quan parla Trump, sóc capaç d'entendre perfectament què diu", explicava el jove, "però quan parla la maleïda Hillary Clinton, sona com una pila de merda". "Hi havia votants que es declaraven literalment incapaços d'entendre les paraules que sortien de la boca de Hillary Clinton", conclou Taibbi.

Generalitzar sempre és perillós -i l'electorat de Trump es mereix el mateix respecte que el de qualsevol altra opció política-, però no és cap secret que els discursos demagogs i populistes tenen un major impacte entre aquelles capes socials que més dèficits i mancances pateixen en àmbits com l'educatiu. A més educació, més amplitud de mires i més eines per a formar-se un esperit crític. A menys educació, menys de tota la resta i per tant més vulnerabilitat davant discursos que defugen la complexitat i apel·len més al fetge que no pas a l'intel·lecte. Només cal observar com el populisme i la demagògia troben terrenys especialment adobats en aquells països on l'educació privada ha guanyat terreny en detriment de la pública -els Estats Units en són un bon exemple, però en aquesta banda de l'Atlàntic també en trobaríem uns quants-.

En altres paraules, la presidència de Trump és producte de la societat que una sèrie d'elits -polítiques, econòmiques, socials- han cultivat durant molt de temps sense pensar en les seves conseqüències. Un monstre alimentat per i durant moltes dècades de deixadesa social, els fruits d'una ignorància gairebé planificada, catapultats com un cavall de Troia fins a la principal cancilleria del món. I el més greu de tot plegat, és que aquells qui se n'haurien d'adonar semblen obstinats a seguir mirant cap a una altra banda. A voler combatre la mediocritat amb el mateix discurs -també mediocre- que fins ara tan sols li ha donat ales. A menystenir els efectes d'allò que ells mateixos han creat. A no voler entendre que el populisme i la demagògia tan sols es poden frenar amb cultura i educació, dos pilars fonamentals de tota societat que molts governs -inclòs el nostre- porten molt de temps ensorrant a cop de tisores.

dijous, 19 de gener de 2017

Nou single d'El Apuntador


Els components d'El Apuntador es troben aquests dies gravant el que serà el seu segon àlbum, la sortida del qual es preveu per als propers mesos a través de No Me'n Records. Per a amenitzar l'espera n'han avançat un single, "Diss Track", amb el corresponent videoclip. Poden visionar-lo (i escoltar-lo) aquí. Contundència i energia positiva assegurades.

"Hell or High Water" (2016)


En una escena de "Hell or High Water" (2016, recentment estrenada a les nostres pantalles sota el títol de "Comanchería"), un personatge li comenta a un altre que l'inabastable territori que els envolta va pertànyer una vegada als indis comanxes. Que els va deixar de pertànyer quan se'n van apoderar els colons nord-americans i europeus que acabarien constituint l'actual estat de Texas. I que durant les darreres dècades han estat els descendents d'aquells mateixos colons qui han vist com aquelles terres els eren preses de les mans per una nova espècie colonitzadora: la banca. "Hell or High Water", dirigida per David Mackenzie amb guió de Taylor Sheridan ("Sicario"), és una pel·lícula sobre atracadors de bancs i sobre els agents de la llei que els persegueixen. La qual cosa no equival en absolut a una cinta de bons i dolents sinó a una història de supervivència en temps difícils, on la barrera entre el bé i el mal es difumina amb la mateixa naturalitat amb què Mackenzie ha fos el thriller adrenalínic amb els paràmetres del western més clàssic.

El punt de partida és la lluita de dos germans (Chris Pine i Ben Foster) per a afrontar el seu deute amb una entitat bancària i salvar la finca familiar de la qual són a punt de veure's desnonats. Per tal de reunir l'import necessari es dediquen a atracar les oficines que el propi banc té repartides per l'oest de Texas. Que un astut Ranger a punt de jubilar-se (Jeff Bridges) els segueixi la pista gairebé és el de menys en una sinopsi que constantment es formula la pregunta del milió -qui roba a punta de pistola és pitjor que qui ho fa amb un contracte a la mà?-, i de vegades fins i tot s'atreveix a insinuar-ne la resposta. Una resposta que no es manifesta a través de proclames incendiàries ni crides populistes -d'això ja se n'encarreguen determinats polítics-, sinó de diàlegs intel·ligents i cites absolutament memorables -algunes de les quals, per cert, copsen l'estat d'ànim de l'Amèrica de Trump-. La resta la fan una fotografia tan evocadora com colpidora, i una banda sonora que signen Nick Cave i Warren Ellis amb incursions puntuals (i gens gratuïtes) d'outlaws de ple dret com Townes Van Zandt, Waylon Jennings, Billy Joe Shaver o Scott H. Biram.

dimecres, 18 de gener de 2017

Fin Kay-Lavelle - "Demos from the Attic" (2016)


Misteriós i fascinant artefacte, el que vaig localitzar setmanes enrere en una botiga de discos de segona mà del centre de Barcelona. S'anunciava l'article en qüestió com una maqueta, i el disc que hi ha a l'interior de la funda és un cd-r amb el títol manuscrit. "Demos from the Attic" (2016), es titula, i el signa un tal Fin Kay-Lavelle, del qual poques referències he pogut trobar a la xarxa més enllà d'un compte de Soundcloud que l'ubica al municipi anglès de Lancaster. Conté cinc peces en total -cap d'elles disponible a Soundcloud- on la concepció més àcida i minimalista del folk s'impregna d'atmosferes i paisatges propis del dream pop. El disc apareix etiquetat com a primer llançament de Time Keeper Records, segell del qual tampoc he pogut localitzar cap referència a la xarxa. Si algú pot facilitar-me més detalls sobre l'enregistrament o el seu autor li estaré molt agraït.

dimarts, 17 de gener de 2017

Todd Snider - "Eastside Bulldog" (2016)


Todd Snider és un tipus d'allò més eclèctic. Al llarg de més de dues dècades ha explorat diferents vessants d'això que anomenem so Americana, ja sigui en solitari o en el marc de projectes com Hard Working Americans. "Eastside Bulldog" (2016), el tretzè disc d'estudi que signa al seu nom, arriba quatre anys després del notable "Agnostic Hymns & Stoner Fables" (2012) i es presenta com un dels cops de timó més decidits que mai hagi fet el de Portland, Oregon. Deu talls repartits en poc més de vint minuts on les essències tel·lúriques del folk i el country deixen pas a registres molt més immediats com el rhythm & blues de garrafa, el soul de batalla o el rock'n'roll de tall més primitiu. Queda clar de bon principi amb "Hey Pretty Boy" i el seu inici à la Little Richard (atenció a la lletra: "Nobody cares about the music business / Nobody sounds like they are telling the truth / When they're talking about it / I don't want to talk about it / I like to talk about chicks and cars and partying hard"). Ho referma, tot seguit i per si algú encara en tenia cap dubte, aquest frenètic trencapistes que és "37206". "The Funky Tomato" destil·la suor i fum tot fent honor al seu títol. "Eastside Bulldog" sona com si Greg Cartwright hagués signat la banda sonora de "Backbeat" (1994). L'instrumental "Bocephus" és ideal per a aquelles hores de la nit en què els efectes de l'alcohol han esdevingut irreversibles. I la resta no es queda enrere en absolut. Rock'n'roll amb totes les lletres i sense complicacions. Posin el volum al màxim i tothom a ballar.

dilluns, 16 de gener de 2017

Carreteres, escenaris i cançons

TERRY LEE HALE
Casa Irla, Sant Feliu de Guíxols
15 de gener de 2017

No hi ha carretera en aquest món que es pugui resistir a un viatger nat com és Terry Lee Hale. Natural de Texas, ha viscut en nombrosos punts de la geografia nord-americana, es trobava a Seattle durant la gestació del grunge -una escena amb la qual va arribar a mantenir una estreta relació malgrat navegar ell per les coordenades del que actualment s'anomena so Americana-, i des de fa una pila d'anys es troba establert a Europa, on la seva música sembla gaudir d'una millor acollida que a l'altre costat de la bassa.

Cap carretera se li pot resistir, i tampoc ho pot fer cap escenari. Ens trobem davant d'un il·lustre veterà, una figura de culte que ha compartit taules amb bèsties de la mida de Soundgarden, The Walkabouts o Screaming Trees, que es podria entretenir explicant batalletes a qualsevol editor disposat a publicar-les -més d'un faria cua- però, en lloc d'això, segueix fent quilòmetres i oferint nit rere nit actuacions de proximitat que convencen conversos i converteixen profans. Concerts com el d'ahir a la tarda a la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols, on Hale va alternar guitarra i dobro posant-los sempre al servei d'una veu que evoca experiència i d'unes cançons que equivalen a ofici -la major part, provinents dels seus darrers dos discos, "The Long Draw" (2013) i "Bound, Chained, Fettered" (2016)-.

Al llarg d'una hora i mitja que es va fer curta, Hale va ampliar el repertori propi amb cites a Vic Chesnutt i Charles Bukowski, va amanir cada cançó amb oportunes històries i va fer gala d'una personal aproximació a les sis cordes -és prou coneguda la seva inclinació per les afinacions poc habituals-. Tan definitiva com la pròpia actuació, va ser la posterior imatge del músic carregant la guitarra a l'interior del cotxe que ell mateix conduiria cap a una nova destinació. Carreteres, escenaris i cançons. Infal·lible equació si parlem de rock'n'roll.

diumenge, 15 de gener de 2017

The XX - "I See You" (2017)


Tenia curiositat per veure com resoldrien The XX el disseny de caràtula del seu tercer disc, després de dos treballs amb dissenys que gairebé es complementaven l'un a l'altre. La solució ha estat trencar amb l'estètica dels citats àlbums sense prescindir de la seva essència, la lletra X com a element central. Musicalment han fet els londinencs un moviment similar. Han rentat la cara del seu discurs sense renunciar a aquella equació tan seva de motius orgànics i electrònics. El resultat és un pas endavant. Un disc de club amb totes les lletres -en alguns passatges hi ressonen els experiments en solitari de Jamie XX- que segueix jugant amb la boirina, la malenconia i els clarobscurs marca de la casa, però mirant ara cap a la pista de ball. I el primer gran plàstic d'aquest 2017: peces com "Dangerous", "On Hold" o "I Dare You" tenen tots els números per a petar-ho durant la propera temporada de festivals.

dissabte, 14 de gener de 2017

Hola Chica i Bartlett a Sidecar

Bartlett.
HOLA CHICA + BARTLETT
Sidecar Factory Club, Barcelona
13 de gener de 2017

Poques bandes poden presumir, en les seves respectives posades de llarg, de la solvència escènica i instrumental que van manifestar Hola Chica i Bartlett la nit passada a la sala Sidecar. Doble cartell, dos discursos distants en les formes però complementaris en el fons i dos debuts discogràfics precedits per extenses i contrastades trajectòries -ambdós, per cert, produïts per Valen Nieto (Raydibaum)-. Els primers presentaven "Magnetism" (2016), sòlida carta de presentació per a una banda que en poc més de dos anys ha deixat empremta en destacats escenaris i festivals tant d'aquí com de fora. Bartlett, que presentava "El rayo y la distancia" (2016), és un nou projecte liderat per tot un veterà de l'escena indie autòctona com José Bernabé, que per aquesta nova aventura s'ha envoltat d'altres noms il·lustres com són Jordi Lanuza (Inspira) o Ricard Monné (Raydibaum).

Van ser Hola Chica els encarregats d'escalfar l'ambient amb un discurs que enllaça les formes més elegants del pop -les que deriven d'uns Roxy Music, per entendre'ns- amb uns acabats electrònics que evoquen referents foranis com Foster The People o (sobretot) Metronomy. El seu directe es va manifestar aclaparador, cada tema interpretat era un hit en potència -a destacar "Radio Girl"- i la recta final va esdevenir una festa per la porta gran, pluja de confetti inclosa. Tot seguit, Bartlett van donar la volta a la moneda tot desplegant la seva particular visió del rock més desacomplexat de finals dels 80 i principis dels 90. Ritmes pesants, guitarres abrasives, atmosferes oníriques i una veu gairebé confessional, recorrent aquella fina línia que separa gèneres com el shoegaze o el dream pop. I cançons enormes on ressonaven entre d'altres les troballes sòniques d'Slowdive o My Bloody Valentine.

divendres, 13 de gener de 2017

PAVVLA: “El que jo havia fet d’amagat, compondre cançons, al Regne Unit es potencia des de l’escola”

Aquella noia que feia coses estranyes a la seva habitació - Foto Bernat Ayneto.
Va ser una de les grans revelacions de 2016 i es manté com una de les realitats més fermes d’aquest 2017. PAVVLA, l’alter ego musical de Paula Jornet, ha definit un discurs que connecta el folk amb l’electrònica i admet poques comparacions en aquestes latituds. Va ser un plaer parlar amb ella del seu disc de debut, “Creatures” (2016, Luup Records), del seu pas per diversos festivals de renom i de l’experiència d’estudiar Composició en una de les escoles de música més prestigioses d’Europa. Una entrevista que ja poden llegir al B-Magazine de Brubaker.

Tommy Allsup (1931-2017)

TOMMY ALLSUP
(1931-2017)

Sovint em pregunto què hauria estat de Ritchie Valens de no haver-se trobat en aquell avió el fatídic 3 de febrer de 1959. I quan ho faig deixo volar la imaginació, però sempre obvio que d'haver perdut Valens aquella juguesca a cara o creu, hauria estat Tommy Allsup qui hauria mort al costat de Buddy Holly i el Big Bopper. A aquest genial guitarrista se'l recorda sobretot per haver perdut el seu lloc en aquell avió, i s'obvia una trajectòria musical que bé mereix ser recordada. Membre dels Crickets abans i després de la mort de Holly, també es va dedicar a la música surf, va ocupar càrrecs de responsabilitat en diverses companyies discogràfiques i va participar en incomptables gravacions, ja fos com a músic de sessió o com a productor -per les seves mans va passar, entre d'altres, el llegendari Bob Wills en el que seria el seu epitafi, "For the Last Time" (1974)-. Ens deixava el passat dia 11 a l'edat de 85 anys.

dijous, 12 de gener de 2017

Deu anys de The Missing Leech!


Nota promocional escrita per un servidor per al concert del desè aniversari de The Missing Leech, el proper 28 de gener a la sala 2 d'Apolo. El cartell, en versió ja definitiva, és obra de David Vidal. L'esdeveniment l'organitza El Mamut Traçut. Trobaran tota la informació aquí.

Se’m fa estrany presentar un concert de The Missing Leech amb l’adjectiu especial. Perquè tots els concerts que ha fet fins ara ho han estat, d’especials. Perquè mai repeteix repertori ni toca una cançó tal i com ho havia fet la nit anterior. Perquè la improvisació i el factor sorpresa sempre formen part de les seves actuacions. Perquè quan no acaba tocant enfilat al damunt d’una taula, ho fa en un carretó de la compra. I sobretot perquè ens trobem davant d’un dels músics més únics i singulars que mai s’hagin pogut escoltar a casa nostra. Però és que aquest concert promet ser encara més especial, si és que això és possible. Perquè celebrarà els seus deu anys de trajectòria. Perquè presentarà el seu tercer disc d’estudi, l’esperadíssim “Sacsejant el Sotabosc”. I sobretot perquè tot això ho farà envoltat de bons amics sense els quals tampoc es podria entendre la música independent catalana dels nostres dies.

The Missing Leech és l’alter ego de Maurici Ribera, natural de Sant Joan de Vilatorrada (Barcelona), melòman gairebé des d’abans de posar el primer peu en aquest món, locutor radiofònic gairebé des d’abans de saber articular una sola paraula, incombustible activista i promotor de concerts i festivals de naturalesa subterrània, i músic autodidacta i desacomplexat com cap altre. Qui no l’hagi conegut pel seu projecte musical, ho haurà fet pel seu programa de ràdio, Trilogy Rock, i qui no s’hagi topat amb ell en cap dels centenars de concerts als quals assisteix al llarg de l’any, probablement hagi assistit a algun dels que ell mateix ha organitzat, ja sigui pel seu propi compte o a través del segell discogràfic El Mamut Traçut. Perquè aquesta és l’altra: també ha fundat la seva pròpia discogràfica per a editar la seva música i la d’altres outsiders, amics, coneguts i confidents. No cal dir que no dorm vuit hores diàries.

Folk + Punk = Antifolk
El primer concert de The Missing Leech va tenir lloc el setembre de 2007 a la desapareguda Comuna de l’Art de Mataró, però el seu nom ja portava mesos sonant a les xarxes digitals -aleshores encara no s’anomenaven socials- mitjançant una primeríssima maqueta i una cançó, “You”, que feia petites etiquetes com indie, lo-fi o weird folk -un terme molt emprat en aquell moment-. Era folk, però també era punk. Folk deconstruït i disparat a pressió amb la urgència i la immediatesa de la generació C-86 o de les bandes del segell neozelandès Flying Nun. I punk interpretat des de l’austeritat d’una guitarra acústica que amb prou feina s’havia molestat en afinar, i d’una veu que defugia tot virtuosisme o impostació en nom de valors afegits com la proximitat o l’honestedat. Un registre que el connectava directament amb allò que algú va anomenar antifolk, un corrent musical subterrani del qual Ribera ha esdevingut a casa nostra ambaixador per naturalesa.

El seu primer concert, dèiem, va tenir lloc el setembre de 2007 a Mataró. Al cap d’un any tenia gairebé a punt el que seria el seu primer ep, “This Is the Story of My Other Record” (2009), havia actuat en festivals de primeríssim ordre -els sona Primavera Sound?- i havia realitzat la seva primera gira internacional per Nova Zelanda. Sí, ho han llegit bé: la seva primera gira internacional va tenir lloc a l’altra punta del planeta. I és que The Missing Leech deu ser l’únic músic independent català que ha tocat literalment als cinc continents: a banda de Nova Zelanda ha girat per l’Europa continental, la Gran Bretanya, Islàndia, els Estats Units, el Canadà, l’Argentina, el Japó, Sud-àfrica i fins i tot Groenlàndia. I a tot arreu on ha anat, ha despertat l’admiració i la simpatia que només les seves cançons i la seva forma de fer poden arribar a despertar.

El 2010 va treure el seu primer disc llarg, “A Set of Dreams in Lo-Fi”, al qual va seguir “Trompetes a Holanda” al cap d’un any. Entre l’un i l’altre i fins a data d’avui, s’hi troben incomptables ep’s, singles, directes i col·laboracions en recopilatoris d’arreu del món que certifiquen un fet irrefutable: l’omnipresència de The Missing Leech supera la de Henry Rollins per golejada i no sembla que tingui ànsies de fer marxa enrere. I a tot això, és clar, cal afegir constants actuacions tant aquí com a fora i cartells compartits amb rostres tan visibles de la galàxia indie com poden ser Daniel Johnston, The Wave Pictures, Chris Knox o Patrik Fitzgerald. Aquest 2017 ja ha anunciat la seva presència en diversos festivals internacionals, i per aquest mateix mes de gener ha promès l’edició definitiva del seu tercer disc. Un “Sacsejant el Sotabosc” que porta dos anys penjat a la xarxa, que inclou algunes de les seves millors cançons i que per fi esdevindrà una realitat tangible.

El concert
La presentació de l’àlbum tindrà lloc a la sala 2 d’Apolo el dia 28 de gener, en el marc del concert commemoratiu del desè aniversari de The Missing Leech i amb molt bona companyia. Cada cançó la tocarà amb una banda d’acompanyament diferent, entre les quals s’hi trobaran noms també referencials com Anímic, Vàlius, Les Sueques, Rombo, Liannallull, Les Atxes, Esperit!, Ran Ran Ran, Shoeg, Gúdar, El SistemÄ Suec, Mad’zelle, Enthz, Lluís Paloma, Estruç, Psychodrome, The Rucs Head Going Bananas, i components d’Obrigada, L’Ana És Un Koala, Sr. Saravia, Valentí i Esponja. Repartiment ampli i heterogeni per a una nit que celebrarà The Missing Leech molt més enllà d’etiquetes com Antifolk o Sotabosc, i refermarà Maurici Ribera com a catalitzador i nexe d’unió sense igual en la música independent de casa nostra. Per molts anys.

dimecres, 11 de gener de 2017

The Rubinoos: "El Top 40 actual és molt avorrit"

Foto Manuel Peris.
Torna als nostres escenaris una de les bandes més entranyables de les passades cinc dècades. The Rubinoos, artesans per excel·lència de la cançó pop més fresca i contagiosa, pilars gairebé fundacionals d’allò que anomenem power pop i autors de discos tan rodons com l’encara flamant “45” (2014). Actuaran el proper 21 de gener a la sala Apolo, en horari de tarda (17,30h.) perquè puguin assistir al concert públics de totes les edats i amb uns teloners d’autèntic luxe com són els també incombustibles Suzy & Los Quattro. Jon Rubin i Tommy Dunbar, veus, guitarres i membres fundadors de la històrica banda californiana, responen per via electrònica al qüestionari d'un servidor. Una entrevista que poden llegir a B-Magazine.

Un any sense Bowie (l'endemà)


Tothom recorda què feia quan van caure les Torres Bessones o el dia en què es va ensorrar el Mur de Berlín. Tothom sap amb qui i en quines circumstàncies es trobava quan va esclatar la Guerra del Golf (la primera o la segona, tant és) o quan el seu club esportiu de referència va guanyar el més celebrat dels títols. Fins i tot deu haver-hi qui encara recorda on era quan van disparar a Kennedy o a Martin Luther King. Jo recordo perfectament com em vaig despertar l'11 de gener de 2016, avui fa un any. L'endemà de la mort de David Bowie no era ben bé un endemà sinó les hores posteriors. Perquè el traspàs del Duc Blanc havia tingut lloc durant les acaballes del dia 10 i es va fer públic ja de matinada. Recordo perfectament com em vaig despertar aquell 11 de gener, deia, i va ser un dels pitjors despertars que he tingut mai. A la meva bústia hi havia dos missatges de persones conegudes donant-me la mala notícia -fins a aquest punt es trobava i segueix trobant-se Bowie present a les nostres vides-. Els vaig llegir, em vaig mentalitzar de cara al que prometia ser una jornada difícil i vaig decidir dormir mitja hora més, no pas per mandra ni pel fet d'haver obert els ulls abans que sonés el despertador, sinó perquè hi ha ocasions en què un preferiria no haver-se despertat. Perquè aquells dos missatges m'anunciaven que vivia en un món una mica pitjor que el del dia anterior.

dimarts, 10 de gener de 2017

Un any sense Bowie


L'adéu de David Bowie va suposar en l'imaginari col·lectiu el final d'una era i el començament d'una altra. El final d'uns temps en què la cultura pop contemplava la mort com un tràmit dels que mai semblen acabar d'arribar, i el començament d'un nou capítol en què el mite de l'eterna joventut ha deixat pas a la consciència de la mortalitat pròpia i aliena. Bowie no era la primera icona pop que abandonava aquest món per causes tan humanes com l'edat o la malaltia, però el seu traspàs encetava de forma involuntària un exercici que l'entorn melòman contempla com el més fatal de tots pel que fa a baixes de noms il·lustres. Una tònica que inevitablement anirà a més en temps propers i de la qual Bowie va donar un de tret de sortida més o menys oficial. Tràgica ironia, la de qui es va mantenir sempre a l'avantguarda per a acabar esdevenint pioner fins i tot en la mort. Bowie va marxar durant les últimes hores d'un 10 de gener, de nit i sota els mateixos estels que tant l'havien inspirat. Un any, ha passat des d'aleshores. Un any sense Bowie. Un any vivint en un món que abans érem incapaços d'imaginar.

dilluns, 9 de gener de 2017

Tots els Donald Trumps d'aquest món

Escolto a Meryl Streep carregant contra Donald Trump durant la gala dels Globus d'Or i tinc ganes d'aplaudir-la. Escolto l'actriu recordant com el futur president dels Estats Units es va riure d'un periodista discapacitat, i em vénen al cap les imatges de tots els Donald Trumps d'aquest món. No tan sols del que ocuparà la Casa Blanca durant els propers quatre anys, no tan sols del que es va presentar davant la societat nord-americana com el remei contra el sistema del qual ell mateix porta dècades aprofitant-se, sinó de tots els Donald Trumps que no saben què és el respecte envers els altres i que no dubten un sol instant a l'hora d'humiliar els més dèbils -sobretot si això reforça la seva pròpia imatge de fortalesa de cara a la galeria-.

Dels que fan mofa de les persones amb problemes d'obesitat o sobrepès. Dels que canalitzen les seves frustracions i la seva enveja mitjançant comentaris despectius envers els físics o les aparences dels altres. Dels que qualifiquen de freak a qui s'atreveix a trencar les normes i convencions que ells tant s'esforcen en fer veure que segueixen. Dels que riuen amb els acudits sobre gays i lesbianes. Dels pares (i mares) que animen els seus fills (i filles) a pegar més fort que el del costat si així ho requereix una hipotètica situació al pati de l'escola. Dels humoristes de baix perfil que sovint transformen peculiaritats físiques o expressives d'altres en caricatures de pèssim gust -molts dels quals, per cert, acumulen hores i anys de servei a les televisions públiques catalana i espanyola-. De tots aquells que van començar a riure's dels companys de classe mentre encara cursaven EGB i han acabat faltant al respecte a qui es troba en una posició social o laboral menys privilegiada que la seva.

A tots vosaltres, petits (i petites) Donald Trumps d'aquest món, Meryl Streep us va donar la nit passada una enorme lliçó d'humanitat, de dignitat i d'humilitat. I ho va fer amb aquestes paraules: "La falta de respecte incita a més faltes de respecte. La violència, a més violència". Qui té arguments no requereix insults.

David Bowie - "No Plan" (2017)


Les quatre peces que conformen l'ep "No Plan" (2017) van ser enregistrades per David Bowie durant les sessions de gravació de "Blackstar" (2016), però tan sols "Lazarus" va acabar formant part de l'àlbum en qüestió. La resta van acabar sortint a la llum en el marc de "Lazarus: Original Cast Recording" (2016), i si bé és cert no haurien desentonat a "Blackstar", també ho és que presenten matisos que van més enllà del que va esdevenir l'últim disc del Duc Blanc. Matisos com la foscor industrial i les estructures gairebé progressives de "Killing a Little Time" -un títol que podrien haver perfectament signat els King Crimson de "The Power to Believe" (2003)-, o la línia vocal d'un "When I Met You" on el Bowie crepuscular sembla dialogar amb el seu jo de quatre dècades enrere. La plàcida i a la vegada inquietant "No Plan", la que més bé hauria encaixat al conjunt de "Blackstar", es presenta com un (altre) epitafi amb vocació definitiva. I la distància que separa els tres temes, l'amplitud de registres emprada per Bowie durant els seus darrers dies, apunten a una enèsima reinvenció frustrada per un fatal desenllaç.

diumenge, 8 de gener de 2017

Les còsmiques connexions de Presley i Bowie

Presley i Bowie.
70 anys hauria celebrat avui David Bowie de trobar-se encara entre nosaltres. I 82 n'hauria fet també avui una altra icona del rock'n'roll i la cultura pop com és Elvis Presley. Una data -el 8 de gener-, dos aniversaris i dues figures que mai van arribar a coincidir malgrat haver dut a terme maniobres d'aproximació de forma més o menys subtil.

Se sap, perquè el propi Bowie ho va explicar al seu moment, que el Duc Blanc tenia el Rei en ment quan va compondre "Golden Years", pedra angular del monumental "Station to Station" (1976). Per què Presley no va arribar mai a gravar aquell tema es manté com una incògnita -l'explicació varia en funció de la font, si bé la majoria apunten que ell mateix hauria rebutjat l'oferta-, però en qualsevol cas hi va haver un segon intent d'aproximació, aquest cop en sentit invers.

Després d'escoltar la versió final de la peça en qüestió, Presley va trucar a Bowie per a demanar-li que li produís un disc, segons va revelar el mateix Duc Blanc a Dwight Yoakam durant una conversa informal que van mantenir l'any 1996 -el contingut de la qual va transcendir ara fa un any en el marc d'una entrevista concedida per Yoakam al diari nord-americà Orange County Register-. La trucada hauria tingut lloc a principis de 1977, i la mort de Presley al cap de pocs mesos hauria frustrat el que podria haver estat una col·laboració històrica -i amb tota probabilitat un precedent per a operacions rescat com la que Rick Rubin va dur a terme amb Johnny Cash durant els 90-.

L'últim nexe entre les trajectòries del britànic i el nord-americà ens porta fins al darrer treball de Bowie, un "Blackstar" (2016) on diverses veus autoritzades han observat una picada d'ullet a un obscur tema enregistrat per Presley el 1960 -"Black Star", una versió alternativa de "Flaming Star" amb lírica de tonalitats crepusculars-. Connexions de naturalesa còsmica per a dos astres aparentment condemnats a no trobar-se.

dissabte, 7 de gener de 2017

Dwight Yoakam - "Swimmin' Pools, Movie Stars..." (2016)


Ja fa temps que els discos de Dwight Yoakam van perdre aquella frescor amb què un dia van esdevenir l'alternativa al country més estèril i prefabricat, però el de Kentucky encara és capaç de sorprendre de tant en tant amb llançaments tan notables com aquest "Swimmin' Pools, Movie Stars...", un disc que l'acosta a les textures orgàniques del hillbilly i el bluegrass. A destacar la solvència amb què adapta el seu clàssic "Guitars, Cadillacs" a les noves coordenades sonores, i una sorprenent versió del "Purple Rain" de Prince.

divendres, 6 de gener de 2017

Sun Ra - "Singles" (2016)


Dubto molt que el single sigui el format més adequat per a presentar la música de Sun Ra. Pel mateix motiu, em resulta estranya la idea d'un recopilatori de senzills del jazzman còsmic per excel·lència. Però el producte en qüestió resulta tan simpàtic com revelador. I és que, formats al marge, sempre és un plaer endinsar-se en l'univers de l'home altrament conegut com a Herman Poole Blunt.

dijous, 5 de gener de 2017

Desè aniversari de The Missing Leech


Molt content d'haver escrit la nota promocional del desè aniversari de The Missing Leech, però encara més que el text hagi agradat. Tota la informació del concert -i la nota en qüestió- la trobaran en aquest enllaç. El cartell és obra de David Vidal.

The Crab Apples: "Telonejar Nada Surf va ser una experiència molt intensa"


El 9 Nou (edició Vallès Oriental) publica avui aquesta entrevista d'un servidor a Carla Gimeno i Laia Martí de The Crab Apples. Als quioscos fins diumenge!

Greg 'Stakhouse' Prevost - "Universal Vagrant" (2016)



"Universal Vagrant" (2016), el nou disc en solitari de Greg 'Stackhouse' Prevost, evoca les essències més pures del rock'n'roll des de la mateixa caràtula, però és que el seu contingut es troba absolutament a l'alçada i va fins i tot més enllà. Rock'n'roll en la seva concepció més primària, blues de garrafa, gòspel en fase terminal -atenció a "Lord Shine a Light on Me" i les seves constants picades d'ullet a Joe Cocker- i enormes cançons amb aquell accent stonià marca de la casa. Ideal per a acompanyar nits infinites o amenitzar ressaques de les bones.

dimecres, 4 de gener de 2017

50 anys de "The Doors"


Molt fort va començar l'any 1967, musicalment parlant. Tan sols quatre dies comptava el calendari quan va veure la llum aquest tros de plàstic. Un disc que no només anticipava el so de l'exercici tot just encetat, sinó també dels que vindrien a continuació. Tota una lliçó magistral de rock psicodèlic que jugava al seu aire amb les formes del blues, del jazz i de la poesia per a generar un discurs únic i intransferible. L'homònima carta de presentació d'una banda, The Doors, que ben aviat es desmarcaria de tots els seus contemporanis per a viure al marge de corrents i etiquetes, exercint de passada una influència cabdal per a les generacions futures. I un repertori monumental on ja figuraven títols com "Break on Through", "Light My Fire", "Soul Kitchen", "The Crystal Ship" o "The End". Cinc dècades fa avui que va veure la llum el primer disc de Jim Morrison i companyia. Que no deixi de sonar.

dimarts, 3 de gener de 2017

The Chargers Street Gang - "Through the Windshield" (2016)


Un d'aquells descobriments que un pot arribar a fer de tant en tant en una disqueria de segona mà. Una caràtula de tonalitats post-apocalíptiques que evoca la més absoluta decadència urbana, i unes cançons amb títols tan poc ordinaris com "At what Point does Part 1 End and Part 2 Begin?", "I Have a Theory About Municipal Stadium Magic" o -aquest m'encanta- "Kreuzberg". Que l'edités Get Hip -un segell que sol ser garantia de qualitat- em va animar a emportar-me'l a casa, i la sorpresa que vaig obtenir al punxar-lo va ser majúscula. The Chargers Street Gang vénen -o venien, perquè ignoro si encara es troben en actiu- de Cleveland, Ohio, una ciutat on l'escena punk era prolífica fins i tot abans que s'inventés el terme. "Through the Windshield" (2003) va ser el segon disc, i les seves onze pistes concentren electricitat i mala llet servides a tota castanya. Garatge, punk, protopunk i fins i tot alguna pinzellada de post-hardcore ideals per a escoltar amb el volum al màxim i sense demanar permís als veïns.

dilluns, 2 de gener de 2017

Playbacks, gales de Cap d'Any i la banalització constant de la cultura

Tendeixo a pensar, perquè així se m'ha ensenyat, que els serveis públics serveixen per a satisfer l'interès general. Que allò que es paga amb els diners de tots ha de ser per a tots i no per a uns quants. Tendeixo a pensar-ho, però de vegades m'equivoco. O com a mínim això és el que em transmeten de tant en tant alguns aspectes de la programació de TV3. La tan nostrada televisió pública catalana, que la passada nit de Cap d'Any es va despenjar amb una gala al més pur estil tietaire marca de la casa: una desfilada de rostres més o menys habituals i simpàtics que, sense cap por de fer el ridícul, donaven mal nom a la música amb tot un seguit de playbacks dignes dels karaokes més carrinclons.

Mira que n'hi ha, de músics, en aquest país. Músics de debò, vull dir. Professionals que dignifiquen el seu ofici a partir de valors com el coratge, la innovació o la singularitat. Mira que n'hi ha, de músics, en aquest país. Mai havia estat l'escena catalana tan rica, fèrtil i diversa com en l'actualitat. De Joan Colomo a Joana Serrat, de Xarim Aresté a The Lazy Lies, de Quimi Portet a Roger Mas, de Los Fulanos a Los Retrovisores, de Vàlius a Núria Graham, de Ferran Palau a Mazoni, de Clara Peya a Carles Viarnès i de The New Raemon a Les Sueques, per citar els primers que m'han vingut al cap. Mira que n'hi ha, de músics, en aquest país. Suficients per a celebrar una revetlla musical que no produeixi vergonya aliena. Suficients per a estalviar-nos espectacles tan grotescos com el de la Melero fent playback amb un tema de Camilo Sesto (per exemple).

En un país normal, la televisió pública donaria veu a tota una escena que ara per ara brilla per la seva absència a la graella televisiva de 'la nostra'. En un país normal, els responsables dels mitjans de comunicació públics es creurien la música autòctona i li obririen les portes de bat a bat -i no tan sols aquella porta del darrere en què s'ha convertit el Canal 33-. En un país normal, la televisió de referència de la major part dels seus ciutadans no hauria emès una gala de Cap d'Any tan vergonyosa com la que TV3 es va treure de la màniga abans d'ahir.

De les campanades m'estimo més no parlar-ne massa. Dos actors d'una de les sèries més fresques de les darreres temporades, envellits de cop i volta i transformats en els nebots predilectes de la Catalunya més mancada d'esperit crític, la que s'empassa gustosament qualsevol insult a la seva pròpia intel·ligència sempre i quan aquest sigui en català i/o vingui amablement embolicat amb els colors de la Senyera. Ara mateix tan sols se m'acut una imatge més desoladora que la del dissabte a la nit, i és la de la passada edició dels Premis Gaudí. Un espectacle tan dantesc que va aconseguir quelcom a priori impossible i impensable: que tota una Rossy de Palma protagonitzés un desconcertant ridícul.

El que més m'indigna de tot plegat no és que aquests circs de l'absurd es financin amb diners que es podrien destinar a la difusió de la cultura des de tots els àmbits. El que m'indigna i em dol és que aquesta mena de pessebres banalitzen la cultura i en rebaixen el valor fins al no res. I quan un país és incapaç de prendre's seriosament la seva cultura -i no, treure's de la màniga eufemismes com 'cultura popular' o amanir relats sociopolítics amb recitals poètics a la carta, no és prendre's seriosament la cultura-, té un problema molt greu. Perquè la cultura és el mirall de tota societat, i cap societat es pot entendre sense les seves manifestacions culturals.

Arribats a aquest punt, potser ens cal preguntar-nos si ja ens ho hem pensat bé, això de la independència. Si realment és aquest el país que volem construir. Si ens veiem capacitats per a exigir-li a aquest hipotètic nou estat quelcom més enllà del fet que sigui propi. Si serem capaços de fer front a la mediocritat o tan sols l'adaptarem a la nostra forma de fer. Si realment volem plantar les arrels d'un futur millor o simplement ens limitarem a seguir passant vergonya aliena davant del televisor amb l'únic consol de passar-la en català. Any nou, vida nova? Havent vist el que vam poder veure la nit de Cap d'Any per TV3, molt em temo que ni de bon tros.

Blues & Boogie Reunion

Una proposta diferent, la que tindrà lloc aquesta setmana -dies 5 i 6 de gener- a la Nova Jazz Cava de Terrassa. Blues & Boogie Reunion, una trobada internacional de pianistes impulsada per Jazz Terrassa amb direcció artística de tot un Lluís Coloma. Una sèrie de concerts a dos pianos on actuaran, a banda del propi Coloma, destacats noms del panorama jazz i blues europeu com són el francès Sébastien Troendlé, el belga Renaud Patigny i els suïssos Silvan Zinng i Ladyva. Més informació aquí.

diumenge, 1 de gener de 2017

Previsions per al 2017

The XX.
Si 2016 va ser l'any en què la mort es va manifestar definitivament com a constant inevitable de la crònica pop, tot indica que aquesta tònica es mantindrà al llarg de 2017. Per sort, la llista de novetats discogràfiques previstes per als propers mesos augura també unes quantes alegries. Temples, per exemple, han anunciat un segon disc on els motius lisèrgics deixaran pas a un so més cru i directe. Arcade Fire asseguraven mesos enrere estar treballant en un quart àlbum previst per aquest 2017. Chuck Berry celebrarà els seus 90 anys amb el seu primer treball d'estudi des de 1979. També The XX, The Jesus and Mary Chain, Ryan Adams, Sleaford Mods, Julia Holter, Laura Marling, The Flaming Lips, The Sadies, Julie Byrne, Cloud Nothings, Chastity Belt, Broken Social Scene, Depeche Mode, Gorillaz, Haim, LCD Soundsystem, The National, Vampire Weekend, The Shins i Bruce Springsteen, entre d'altres, preparen nous llançaments de cara al nou exercici. A casa nostra esperem novetats com les d'Anímic -han anunciat disc per al mes de febrer-, Steven Munar o Rombo. The Missing Leech commemorarà els seus deu anys a la carretera amb l'edició definitiva -ara sí- de "Sacsejant el Sotabosc". Brighton 64 estan enregistrant el seu primer àlbum de temàtica conceptual amb Santi Garcia als controls. I Jaume Pla (Mazoni) deixava entreveure dies enrere al seu compte de Facebook que vol recuperar la guitarra acústica aquest 2017. Molt de moviment que caldrà seguir -i sobretot escoltar- durant els propers mesos.