dilluns, 16 de gener del 2017

Carreteres, escenaris i cançons

TERRY LEE HALE
Casa Irla, Sant Feliu de Guíxols
15 de gener de 2017

No hi ha carretera en aquest món que es pugui resistir a un viatger nat com és Terry Lee Hale. Natural de Texas, ha viscut en nombrosos punts de la geografia nord-americana, es trobava a Seattle durant la gestació del grunge -una escena amb la qual va arribar a mantenir una estreta relació malgrat navegar ell per les coordenades del que actualment s'anomena so Americana-, i des de fa una pila d'anys es troba establert a Europa, on la seva música sembla gaudir d'una millor acollida que a l'altre costat de la bassa.

Cap carretera se li pot resistir, i tampoc ho pot fer cap escenari. Ens trobem davant d'un il·lustre veterà, una figura de culte que ha compartit taules amb bèsties de la mida de Soundgarden, The Walkabouts o Screaming Trees, que es podria entretenir explicant batalletes a qualsevol editor disposat a publicar-les -més d'un faria cua- però, en lloc d'això, segueix fent quilòmetres i oferint nit rere nit actuacions de proximitat que convencen conversos i converteixen profans. Concerts com el d'ahir a la tarda a la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols, on Hale va alternar guitarra i dobro posant-los sempre al servei d'una veu que evoca experiència i d'unes cançons que equivalen a ofici -la major part, provinents dels seus darrers dos discos, "The Long Draw" (2013) i "Bound, Chained, Fettered" (2016)-.

Al llarg d'una hora i mitja que es va fer curta, Hale va ampliar el repertori propi amb cites a Vic Chesnutt i Charles Bukowski, va amanir cada cançó amb oportunes històries i va fer gala d'una personal aproximació a les sis cordes -és prou coneguda la seva inclinació per les afinacions poc habituals-. Tan definitiva com la pròpia actuació, va ser la posterior imatge del músic carregant la guitarra a l'interior del cotxe que ell mateix conduiria cap a una nova destinació. Carreteres, escenaris i cançons. Infal·lible equació si parlem de rock'n'roll.

2 comentaris:

  1. Com m,haguès agradat sentir-lo. Un altre cop serà. Músics com ell ens demostren com la vida tė sentit mės enllà del previsible, encara que sigui sense l,èxit que ben bė es mereix... sempre allunyat de la mediocritat d,aquelles propostes falses que es diuen a si mateixes "americana". Un mestre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt d'acord amb el que dius. Gràcies com sempre per la teva aportació! La veritat és que el concert va estar molt bé, i no pateixis: estic segur que tard o d'hora tornaràs a tenir ocasió de veure'l en directe per aquestes latituds!

      Elimina