dilluns, 2 de gener de 2017

Playbacks, gales de Cap d'Any i la banalització constant de la cultura

Tendeixo a pensar, perquè així se m'ha ensenyat, que els serveis públics serveixen per a satisfer l'interès general. Que allò que es paga amb els diners de tots ha de ser per a tots i no per a uns quants. Tendeixo a pensar-ho, però de vegades m'equivoco. O com a mínim això és el que em transmeten de tant en tant alguns aspectes de la programació de TV3. La tan nostrada televisió pública catalana, que la passada nit de Cap d'Any es va despenjar amb una gala al més pur estil tietaire marca de la casa: una desfilada de rostres més o menys habituals i simpàtics que, sense cap por de fer el ridícul, donaven mal nom a la música amb tot un seguit de playbacks dignes dels karaokes més carrinclons.

Mira que n'hi ha, de músics, en aquest país. Músics de debò, vull dir. Professionals que dignifiquen el seu ofici a partir de valors com el coratge, la innovació o la singularitat. Mira que n'hi ha, de músics, en aquest país. Mai havia estat l'escena catalana tan rica, fèrtil i diversa com en l'actualitat. De Joan Colomo a Joana Serrat, de Xarim Aresté a The Lazy Lies, de Quimi Portet a Roger Mas, de Los Fulanos a Los Retrovisores, de Vàlius a Núria Graham, de Ferran Palau a Mazoni, de Clara Peya a Carles Viarnès i de The New Raemon a Les Sueques, per citar els primers que m'han vingut al cap. Mira que n'hi ha, de músics, en aquest país. Suficients per a celebrar una revetlla musical que no produeixi vergonya aliena. Suficients per a estalviar-nos espectacles tan grotescos com el de la Melero fent playback amb un tema de Camilo Sesto (per exemple).

En un país normal, la televisió pública donaria veu a tota una escena que ara per ara brilla per la seva absència a la graella televisiva de 'la nostra'. En un país normal, els responsables dels mitjans de comunicació públics es creurien la música autòctona i li obririen les portes de bat a bat -i no tan sols aquella porta del darrere en què s'ha convertit el Canal 33-. En un país normal, la televisió de referència de la major part dels seus ciutadans no hauria emès una gala de Cap d'Any tan vergonyosa com la que TV3 es va treure de la màniga abans d'ahir.

De les campanades m'estimo més no parlar-ne massa. Dos actors d'una de les sèries més fresques de les darreres temporades, envellits de cop i volta i transformats en els nebots predilectes de la Catalunya més mancada d'esperit crític, la que s'empassa gustosament qualsevol insult a la seva pròpia intel·ligència sempre i quan aquest sigui en català i/o vingui amablement embolicat amb els colors de la Senyera. Ara mateix tan sols se m'acut una imatge més desoladora que la del dissabte a la nit, i és la de la passada edició dels Premis Gaudí. Un espectacle tan dantesc que va aconseguir quelcom a priori impossible i impensable: que tota una Rossy de Palma protagonitzés un desconcertant ridícul.

El que més m'indigna de tot plegat no és que aquests circs de l'absurd es financin amb diners que es podrien destinar a la difusió de la cultura des de tots els àmbits. El que m'indigna i em dol és que aquesta mena de pessebres banalitzen la cultura i en rebaixen el valor fins al no res. I quan un país és incapaç de prendre's seriosament la seva cultura -i no, treure's de la màniga eufemismes com 'cultura popular' o amanir relats sociopolítics amb recitals poètics a la carta, no és prendre's seriosament la cultura-, té un problema molt greu. Perquè la cultura és el mirall de tota societat, i cap societat es pot entendre sense les seves manifestacions culturals.

Arribats a aquest punt, potser ens cal preguntar-nos si ja ens ho hem pensat bé, això de la independència. Si realment és aquest el país que volem construir. Si ens veiem capacitats per a exigir-li a aquest hipotètic nou estat quelcom més enllà del fet que sigui propi. Si serem capaços de fer front a la mediocritat o tan sols l'adaptarem a la nostra forma de fer. Si realment volem plantar les arrels d'un futur millor o simplement ens limitarem a seguir passant vergonya aliena davant del televisor amb l'únic consol de passar-la en català. Any nou, vida nova? Havent vist el que vam poder veure la nit de Cap d'Any per TV3, molt em temo que ni de bon tros.

2 comentaris:

  1. Completament d'acord amb els teus raonaments, tot i que penso que no és un problema cultural, ni tant sols polític, crec que és una qüestió de pura ximpleria associada amb el maleït amiguisme. Amb cada cop menys excepcions, a la tele surten i per tant cobren dels nostres impostos, els bufons que són políticament correctes, els que els hi riuen les gràcies als que manen, sense molestar-los, no esperem doncs que facin res d’enriquidor. Tal i com estan les coses, sigui quin sigui l'Estat que ens ampari, hi seran uns i altres, ja ho pots tenir gola avall.

    ResponElimina