dijous, 9 de febrer de 2017

White Ellipse


És d’agrair que de tant en tant treguin el cap propostes com la de White Ellipse. Perquè les seves cançons contenen substància i diuen coses que val la pena escoltar, però sobretot perquè la seva carta de presentació posa uns quants punts sobre les seves respectives is. Per exemple, quan es defineixen com un “projecte orgànic i íntim de música en acústic que porta el format de l’artista en solitari a un altre nivell”. Pot sonar a tòpic, però no ho és en absolut. Quan termes com ‘acústic’ han esdevingut l’eufemisme perfecte perquè centenars d’aspirants a cantautor facin públiques les seves misèries en bars on la cervesa pesa més que la pròpia música, s’agraeix que algú els torni a dignificar amb un discurs artístic coherent i atrevit. És el cas que ens ocupa.

White Ellipse són Marc Catalán i Àngels Gendra. Ell canta i toca la guitarra. Ella hi afegeix sintetitzadors, efectes electrònics i, de forma ocasional, es decideix també a cantar. Tenen la base d’operacions a Sabadell i acaben de debutar amb “Neon Phosphenes” (2016), un àlbum que enllaça textures orgàniques i acabats digitals, i deu peces -nou originals i una versió de Kavinsky- que exploren estats d’ànim com la nostàlgia, la malenconia, el neguit o la incertesa.

Construccions sonores en creixement constant, que abracen les formes més fràgils del folk o fins i tot de l’slowcore per a acabar-les enterrant sota capes i més capes de guitarres distorsionades, ritmes pesants i atmosferes pròpies de l’emocore més desacomplexat o fins i tot el post-rock -atenció als crescendos de “Whales” i “The Cinnamon Girl and The Heartless Octopus”-. Com Tortoise o Explosions In The Sky reduïts a la mínima expresió i posteriorment augmentats amb una veu tan urgent com confessional. Un viatge emocional pels paisatges més remots -i en ocasions desolats- de la psicologia humana.


Originalment publicat a B-Magazine.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada