divendres, 31 de març de 2017

Valerie June - "The Order of Time" (2017)


Ara fa quatre anys, "Pushin' Against a Stone" (2013) va proclamar Valerie June com una de les grans veus de la música afroamericana de la present dècada i de passada li va obrir les portes de nombrosos escenaris i festivals d'arreu del planeta -memorable la seva actuació al Cruïlla 2014-. Ara en presenta la continuació, un "The Order of Time" (2017) que manté i fins i tot eleva el tipus, però contràriament al tòpic no ho fa eixamplant horitzons sinó aprofundint en algunes de les essències que fins a data d'avui han alimentat el discurs de la nord-americana. I és que les seves dotze peces s'endinsen sense reserves en les arrels de gèneres com el blues, el gòspel o el jazz, assolint una comunió gairebé perfecte entre essències orgàniques i una electricitat que va a joc amb la seva veu -atenció a títols com "Long Lonely Road", "Shakedown" o "If And"-.

Holly Macve


Tota una revelació en l'àmbit del so Americana que no ve dels Estats Units sinó d'Irlanda, Holly Macve acaba de lliurar un d'aquells debuts que apunten molt més que maneres. "Golden Eagle" (2017, Bella Union) conté deu talls que enllacen el gust per la tradició amb un esperit renovador que aproxima aquesta jove de Galway a registres com els d'Alison Krauss o Gillian Welch. Folk a contrallum, pianos nocturns, guitarres estripades i una veu de múltiples textures que murmura honestedat a cada vers. Descobreixin-la aquí.

dijous, 30 de març de 2017

Beltempo Records

El duet unterBlumen és el primer fitxatge del segell - Foto Gloria Romanello.
Graven en espais poc convencionals, prescindeixen dels efectes digitals i s’han proposat contagiar la passió per la música clàssica a una generació que ha crescut escoltat pop, rock i electrònica. Beltempo Records és un nou segell discogràfic barceloní que treballa la música clàssica des d’una estètica i un llenguatge absolutament contemporanis. Avui n'he escrit aquest article al B-Magazine.

Mazoni, tot sol


Mazoni
ha avançat una peça del seu proper disc, i ho ha fet amb forma de videoclip. Es tracta de “Sol”, revelador títol per a una cançó que presenta l’alter ego de Jaume Pla més bàsic i despullat que mai, servint-se tan sols d’una guitarra acústica i la seva pròpia veu per a signar una perla de pop malencònic marca de la casa. L’àlbum en qüestió, “Carn, os i tot inclòs”, veurà la llum el proper 21 d’abril a través de Bankrobber i suposarà una nova transformació per a un Mazoni que deixa de banda l’electrònica dels seus darrers discos per a centrar-se en aquest nou format més pròxim i intimista. La presentació oficial del disc tindrà lloc el proper 25 de maig al BARTS Club en el marc del festival Guitar BCN. Vegin el clip a Youtube.

Jarvis Cocker & Chilly Gonzales - "Room 29" (2017)


El Chateau Marmont no és tan sols un dels hotels més elegants de Los Angeles, és també un escenari emblemàtic de la història de la cultura pop. I no tan sols per la gran quantitat de figures i celebritats que s'hi han allotjat al llarg de les dècades, sinó també per episodis tan sonats com aquell en què els components de Led Zeppelin es van dedicar a conduir motocicletes pels seus passadissos. Jarvis Cocker hi va pernoctar durant la branca californiana de la gira de reunió de Pulp, i l'estada el va inspirar a fer el millor que podria fer a aquestes alçades d'una carrera per ara immaculada. Compondre tota una col·lecció de cançons majúscules amb l'hotel de torn com a marc de fons i unes cotes de sensibilitat i savoir faire que l'acosten a grans arquitectes del pop com Bacharach o Rodgers i Hart. Un àlbum, "Room 29" (2017), que signa a mitges amb el pianista Chilly Gonzales, còmplice de luxe en un plàstic tan atemporal com l'entorn que l'ha inspirat.

dimecres, 29 de març de 2017

Ron Gallo


Molta atenció a aquest jove de Nashville. Es diu Ron Gallo, es dedica al rock de garatge sense colorants ni conservants i acaba de debutar amb un artefacte tan explosiu com és "Heavy Meta" (2017). Onze perles carregades de fuzz, ritmes cavernícoles, electricitat, línies vocals desvergonyides i una lírica tan immediata com enginyosa. Atenció a temes com "Young Lady, You're Scaring Me", "Put the Kids to Bed" "Kill the Medicine Man", i a títols com reveladors com "Why Do You Have Kids?" i "All the Punks Are Domesticated". Disponible a Bandcamp.

MIXTUR 2017: Divulgació, pedagogia i recerca al voltant de la música contemporània

Lumínico, una de les formacions que actuaran al Mixtur 2017.
Torna el festival per excel·lència de música contemporània i avantguardes sonores a la Ciutat Comtal. El Mixtur celebrarà una nova edició entre els dies 30 de març i 9 d’abril en diversos espais i equipaments de Barcelona, fidel a la seva vocació de divulgar les noves músiques i fomentar-ne el progrés tant des de l’exhibició com des de l’àmbit pedagògic. Ahir en vaig escriure aquesta prèvia al B-Magazine.

dimarts, 28 de març de 2017

Guitarra, baix i bateria - Programa 147

Joan Queralt - Foto Marc Jansà.
Ja poden escoltar la col·laboració mensual d'un servidor a Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci. Aquest mes ens han acompanyat The Sadies, Ran Ran Ran, The Crab Apples, Joan Queralt, Lewis & Leigh, Donallop, Últim Cavall, Miqui Puig, Cala Vento, Flor Braier, Greg "Stackhouse" Prevost i The Trees. Disponible en podcast.

RAN RAN RAN: “Contemplem cada cançó com una escena d’una pel·lícula”

Fruits del Sotabosc - Foto Noemí Elias.
El seu debut homònim els va situar al mapa tot resumint quatre anys de frenètica trajectòria. Amb “L’hereu” (2017, Bankrobber), Ran Ran Ran consoliden la promesa inicial, eixamplen horitzons a nivell compositiu i capturen millor que mai l’essència dels seus directes. La presentació oficial tindrà lloc el 31 de març a la sala BeGood. Vaig tenir el plaer de parlar-ne amb Ferran Baucells (guitarra i veu) i Jordi Farreras (bateria), una entrevista que ja poden llegir a B-Magazine.

dilluns, 27 de març de 2017

Rockabilly per a Bolan


"Get It On!" és un recopilatori que la revista Uncut va distribuir amb la seva edició d'octubre de 2011. L'objectiu era recollir en un sol disc tot un seguit d'artistes i composicions que d'alguna manera haurien influït Marc Bolan durant la seva adolescència. I si bé es fa difícil comprovar l'impacte real que aquests quinze talls en concret van tenir sobre el líder de T.Rex, no es pot negar que l'artefacte en qüestió és tota una bomba de rellotgeria en clau rockabilly. Una quinzena de peces, totes elles enregistrades entre 1956 i 1958, que eviten els títols més coneguts i celebrats del gènere per a centrar-se en les seves carreteres secundàries. Hi figuren alguns noms de primer ordre com Jerry Lee Lewis, Carl Perkins, Johnny Burnette o Roy Orbison, però no hi aporten cap dels seus grans èxits sinó reivindicables joies dels seus respectius fons de catàleg -atenció al "Go! Go! Go!" d'un jove Orbison, tot un contrast amb l'elegància nocturna amb què es destaparia pocs anys després-. La resta de pistes corresponen a il·lustríssims secundaris com Gene Criss, Vern Pullens, Wally Jeffery o Mickey Hawks -és possible que els soni el seu estrident "Bip Bop Boom"-. Com a curiositats, cal destacar la presència de l'astre del country George Jones, que va dur a terme una subtil aproximació al rockabilly com a George 'Thumper' Jones, i d'Ivan, pseudònim sota el qual Jerry Allison -bateria dels Crickets de Buddy Holly- va signar una dinàmica relectura de "Real Wild Child", l'original del rocker australià Johnny O'Keefe versionat dècades després per Iggy Pop.

diumenge, 26 de març de 2017

Minifestival 2017, segon acte

Luke Haines, cançons que han fet història.
MINIFESTIVAL 2017
La Capsa, El Prat de Llobregat
25 de març de 2017

El Minifestival de Música Independent ha tancat la seva vint-i-dosena edició tot consolidant un nou format, l'encetat ara fa tot just un any, que reparteix la seva programació en dues dates i dos emplaçaments diferents, l'Espai Jove Les Basses de Barcelona i la sala La Capsa del Prat de Llobregat. Aquest últim equipament ha guanyat pes al si del festival fins al punt de poder-se considerar com el nou centre neuràlgic d'una cita que va desplegar ahir el gruix més important del seu cartell d'enguany amb un segon acte -el primer havia tingut lloc el passat 11 de març a Les Basses- on novament es van aplegar nous valors i figures de culte tant d'aquí com de fora.

Un dels grans encerts a l'hora d'ubicar a La Capsa un esdeveniment com el d'ahir, va ser sens dubte el fet d'aprofitar la totalitat del seu espai i disposar de dos escenaris diferenciats sense que la programació d'un es solapés amb la de l'altre. D'aquesta manera, la jornada va començar a l'escenari del bar, en horari familiar i amb entrada lliure, dos arguments de pes a l'hora de cercar nous públics. Va ser en aquest escenari on van trencar el gel els autòctons Nice Place amb el seu indie rock de factura urgent, el veterà Chamizo amb una demostració d'ofici més enllà d'estils, i el pop d'herència folk dels sempre sorprenents Balancí. Tres concerts de petit format i tres delícies sonores que van esdevenir molt més que un aperitiu de cara al que vindria a continuació.

APARADOR
L'escenari principal el va inaugurar el bilbaí Pablo Ríos amb un repertori tan fresc i desenfadat com la seva posada en escena. Va començar acompanyant-se d'una guitarra acústica que al cap de poca estona va substituir per bases instrumentals pregravades. "Algú pot queixar-se que això és un playback, i tindrà tota la raó del món", va assenyalar en tota una mostra de desvergonyiment (en el millor dels sentits). El van succeir els barcelonins Zelig, uns vells coneguts del festival que es van manifestar en aquesta ocasió més sòlids i contundents que mai, amb un directe a prova de bales i un cançoner majúscul que conjuga com pocs els ritmes urgents amb el sentit melòdic i les guitarres enceses.

Si el Minifestival és un aparador on descobrir abans que la resta algunes bandes que podrien petar-ho fort en qüestió de temps, el d'Últim Cavall n'és un bon exmple. Els barcelonins ho tenen tot per a situar-se a l'avantguarda del pop en català el dia que aquest país entengui la música més enllà de les festes majors. Tenen cançons contagioses, tenen taules -i això que no fa ni un any que s'ha consolidat la formació-, tenen un cantant dels que marquen la diferència -Rafa Monzó: escoltin vostès la seva veu i no admetin imitacions- i tenen una posada en escena tan solvent com dinàmica. Post-punk a mig camí de la pista de ball i l'èpica més atmosfèrica, i una banda que comença a cotitzar-se a l'alça.

També tenen números d'acabar fent molt de soroll els britànics False Advertising. I no tan sols perquè siguin joves (molt joves) i alguns dels seus components tinguin bones connexions amb algun nom il·lustre de l'escena de Manchester, sinó sobretot per un repertori que beu de l'indie de guitarres dels 90 sense sonar en absolut caduc ni retro. Cançons que evoquen la ràbia i la frescor d'unes Breeders o uns Muffs, disparades l'una darrere l'altra com si no hagués d'haver-hi un demà. I un power trio que surt a l'escenari sense por, amb l'actitud de qui no té res a perdre i a la vegada ho té tot per guanyar. Atenció a la seva vocalista i guitarrista, Jen Hingley: veure de prop com ataca les sis cordes és tot un espectacle en el millor dels sentits.

IL·LUSTRES VETERANS
També des del Regne Unit però amb tot el pes de dues dècades i mitja a l'avantguarda del pop britànic arribava el sempre oportú Luke Haines. L'exlíder i ànima de bandes de culte com The Auteurs o Black Box Recorder tornava al Minifestival amb nou disc sota el braç, "Smash the System" (2016), i aquella ironia anglesa marca de la casa. Tot sol, amb l'únic acompanyament de la seva guitarra acústica i tan pròxim com de costum, va presentar-se amb la peça titular del citat darrer àlbum abans d'enfilar un repertori farcit de rareses, curiositats en el millor dels sentits -un "Lou Reed Lou Reed" que va interpretar per partida doble- i algunes de les peces amb les quals ha fet història -"Show Girl" o "Lenny Valentino", tan fresques com el primer dia-.

Després d'una lliçó de savoir faire com la que havia ofert Haines, qualsevol s'atrevia a sortir al mateix escenari sense por de relliscar. Una dificultat afegida que els també veterans Linda Guilala van solventar amb una demostració de força, poder i presència de les que no es veuen ni s'escolten cada dia. Una muralla sònica de proporcions inabastables i tot un atac de decibels més demolidor encara que el que la banda gallega havia ofert dos anys enrere a Les Basses. Guitarra, teclat, bateria, videoprojeccions i una veu espectral murmurant passatges onírics sobre una aclaparadora base shoegaze. Un dels punts àlgids d'una nit que va rebaixar tensions amb la posada en escena sempre festiva i efectiva de Helen Love. Supervivents de l'indie britànic més desacomplexat dels 90 i admirats al seu dia per tot un Joey Ramone, van acomiadar el Minifestival 2017 -i van posar La Capsa de potes enlaire- amb una bateria de hits eternament adolescents. 

dissabte, 25 de març de 2017

Rattle


Les britàniques Katharine Eira Brown i Theresa Wrigley formen un dels duets més sorprenents de la temporada. Totes dues són bateristes i cantants, i es serveixen únicament de les seves respectives bateries i veus per a confeccionar tot un repertori que beu del post-punk més hipnòtic i explorador. Es diuen Rattle i el seu debut homònim (2016) és pura dinamita, un artefacte tan curiós com fascinant. I els seus directes prometen multiplicar els efectes d'un discurs únic i intransferible. Descobreixin-les a Bandcamp o a la sala BeGood de Barcelona, on encetaran el proper 29 de maig la seva primera gira estatal.

divendres, 24 de març de 2017

Maud Octallinn


Definitivament, la que s'ha definit com a nova escena musical francesa -la mateixa que durant els darrers anys ha catapultat valors com Feu! Chatterton, La Femme, Flavien Berger o Fishbach- no para de generar sorpreses. L'última que he descobert és Maud Octallinn, una jove provinent de l'est de l'Hexàgon i practicant d'un pop oníric, atrevit i desacomplexat que tant pot dedicar-se a jugar amb aparells electrònics d'estar per casa com a explorar les formes més fràgils del folk. Compta ja amb tres treballs discogràfics al seu nom, el darrer dels quals està convencent de forma notable la crítica especialitzada de l'altre costat dels Pirineus. Es titula "En terrain tendre" (2017), i poden escoltar-lo a Bandcamp.

The Picturebooks - "Home Is a Heartache" (2017)


Hi ha discos que entren per la vista i un cop en reproducció no paren de sorprendre pista rere pista. A la discografia de The Picturebooks ja en podíem trobar algun bon exemple, però és que el seu nou treball supera tota la resta tant en una vessant com en l'altra. Preciosa caràtula, la d'aquest "Home Is a Heartache" (2017), que permet intuir les coordenades sonores que s'amaguen al seu interior sense caure en la previsibilitat. Unes coordenades tan afinades que sorprendran fins i tot l'oient més familiaritzat amb les sonoritats més indòmites del blues-rock més animal i l'stoner més orgànic. Els Picturebooks són alemanys, però els fascinen tant els Estats Units que semblen directament arribats d'algun indret remot dels deserts d'Arizona, Califòrnia, Utah o Nevada. Les seves cançons sonen àrides i lliures com els paisatges desèrtics, els rituals primitius i els llargs viatges -àcids o per carretera- que evoquen. El presentaran en directe el 7 d'abril a la sala Bikini de Barcelona, obrint pels canadencs Monster Truck.

dijous, 23 de març de 2017

Flor Braier - "Nit" (2017)

Flor Braier.
El primer que crida l’atenció del nou treball discogràfic de Flor Braier són els títols d’algunes de les seves cançons. Quan un plàstic inclou peces titulades “My Melancholic Bat”, “Fuck the Sunset” o “The Love Life of an Octopus”, té tots els números de ser una delícia sonora de les que t’alegren el dia a qualsevol hora. Si a sobre l’últim dels títols citats ve acompanyat d’un refrescant videoclip -dirigit per Natasha Braier i Nico Casavecchia– on la pròpia Flor interpreta el pop en qüestió i s’enfronta a diverses criatures submarines armada amb una guitarra, la cosa definitivament promet emocions fortes en el millor dels sentits.

Flor Braier és una actriu i cantant argentina que ha desenvolupat la seva trajectòria a mig camí del seu país natal i Catalunya -havent actuat també en països com França o el Regne Unit-. Les seves cançons conjuguen frescor, dolçor i una pinzellada naïf que les acosten a conceptes com lo-fi o Antifolk. “Nit” (2017) és el seu primer disc llarg, i arriba després d’un seguit de singles i ep’s que l’han consolidat com una artista eclèctica i heterogènia en tots els sentits, a més d’obrir-li les portes de les bandes sonores de diverses pel·lícules i curtmetratges.

Ens trobem molt probablement davant del treball més definitiu de tots els que ha enregistrat Braier a data d’avui, i no pel fet de ser el seu primer àlbum sinó perquè la varietat de registres que l’argentina és capaç d’abordar en poc més de vint minuts resulta com a mínim sorprenent. Del folk de textura onírica (“Lili da vueltas”) al rock a baixa fidelitat (un “The Love Life…” que podrien haver signat els mateixos Moldy Peaches), i del pop d’estètica sixties (“I potser la terra”, amb un contagiós orgue com a fil conductor) a la psicodèlia més desacomplexada (“Fuck the Sunset”). Tard o d’hora el presentarà als nostres escenaris, no se la perdin en directe que tampoc té cap desperdici.


Originalment publicat a B-Magazine.

Chelle Rose


Si aprecien vostès el country noir de Nikki Lane o les essències més pantanoses i estripades de Lucinda Williams, provin d'escoltar "Blue Ridge Blood" (2016). Es tracta del tercer disc de Chelle Rose, des de Tennessee un dels grans tresors a descobrir del so Americana contemporani. Una veu tot terreny, una banda d'acompanyament que pot presumir d'una elevadíssima solvència -col·laboració inclosa de tot un Buddy Miller a la peça titular- i unes cançons que val molt la pena escoltar. Atenció a "Reckon with the Devil" i "Dammit Darlin", dos dels moments àlgids de l'àlbum.

dimecres, 22 de març de 2017

The Trees - "Roots and Wings" (2017)

The Trees.
Les coses bones solen fer-se pregar. Cinc anys, ni més ni menys, hem hagut d'esperar per a poder escoltar el primer disc llarg de The Trees. Un lustre que separa el plàstic en qüestió, "Roots and Wings" (2017), del seu ep de debut (2012), un treball de títol homònim presentat al seu compte de Bandcamp com una selecció de quatre cançons del seu repertori. Una petita mostra, efectivament, d'un cançoner que des d'aleshores ha crescut i ha ampliat horitzons sense perdre de vista els seus fonaments: una base de folk tardorenc i desacomplexat, de textura fràgil i amb regust hivernal. I unes harmonies vocals a contrallum, cortesia de Xavi March i Laia Pelleja, recolzades pel contrapunt jazzístic d'una secció instrumental d'alçada.

Un discurs que al llarg d'aquests cinc anys els ha obert les portes de certàmens com el Minifestival de Música Independent -van actuar a l'edició 2013- i de la popular sèrie de TV3 Cites -els poden escoltar a la banda sonora de la primera temporada-. I un disc, "Roots and Wings", que referma la promesa inicial amb vuit cançons que conjuguen amor i desengany, nostàlgia i malenconia, sofisticació i subtilesa, força i fragilitat, serenor i sentiments a flor de pell. Cançons amb títols tan concisos que descriuen amb una sola paraula -"Rain", "Lost", Fears"- tot el torrent de sensacions que amaguen al seu darrere. Si noms com els de Nick Drake, Elliott Smith o Damien Rice els diuen res d'especial, "Roots and Wings" bé podria esdevenir el seu disc de capçalera aquesta primavera. No en tinguin cap dubte.


Originalment publicat a B-Magazine.

Videoclip de Dolorosa

Dolorosa acaben de presentar el primer videoclip del seu notable disc de debut, "Que el mañana sea bueno" (2017). "Dominar el tiempo", una reflexió sobre les ganes de controlar el pas del temps, ha estat dirigit per Fede Canal Santiagelli, Fabián García i Assiah Alcázar. Vegin-lo aquí.

dimarts, 21 de març de 2017

Uncut: Younger than Yesterday


Vaig recuperar ahir aquest recopilatori distribuït ja fa alguns anys per la revista Uncut -edició de novembre de 2012-. Setze peces vinculades d'alguna manera o altra amb l'univers sònic dels Byrds. Des de relectures de clàssics de la banda californiana -"Wasn't Born to Follow" a càrrec dels Sadies, "Feel a Whole Lot Better" amb els Flamin' Groovies, "Mr Spaceman" per cortesia de Velvet Crush o un "Turn! Turn! Turn!" en clau instrumental i expansiva a mans de Papa M- fins a delícies originals de formacions que en alguna ocasió han citat la influència de Roger McGuinn i companyia, cas de The Coral, Beachwood Sparks, Allah-Las, Nada Surf o Woods.

dilluns, 20 de març de 2017

Recomanació: Minifestival 2017 a La Capsa


Recordin que el proper dissabte, 25 de març, tindrà lloc a la sala La Capsa el segon acte del MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT 2017. Hi actuaran dues figures de culte de l'indie britànic dels 90 com són Luke Haines i Helen Love, veterans de l'escena estatal com Linda Guilala o Chamizo, revelacions internacionals com els també britànics False Advertising, i tota una munió de veus emergents autòctones com Últim Cavall, Balancí, Zelig Nice Place. I tot plegat per un preu molt més que raonable. Més informació aquí.

Mojo: Desert Songs


L'edició d'abril de Mojo dedica la portada a U2 amb motiu del trentè aniversari de "The Joshua Tree" (1987), i distribueix aquest compacte amb un disseny de caràtula que s'inspira en l'àlbum en qüestió i uns continguts que van molt més enllà. "Desert Songs" (2017) conté quinze pistes que exploren la vessant més àcida, còsmica i outsider del so Americana. Hi figuren Meat Puppets, Howe Gelb, Julie Byrne, The Gun Club, Lift To Experience i els Long Ryders, entre d'altres. El viatge està garantit.

diumenge, 19 de març de 2017

Chuck Berry (1926-2017)

CHUCK BERRY
(1926-2017)

Tan sols vaig arribar a veure Chuck Berry en directe en una ocasió. Va ser el 8 d'abril de 2005 a la sala La Mirona de Salt, en el marc del Black Music Festival. Una actuació que suposaria l'última visita a casa nostra del de Saint Louis, i una d'aquelles dates que no s'obliden per molt que passin els anys. Berry s'acostava aleshores a la seva vuitena dècada vital, però el seu esperit es mantenia jove i incombustible com el primer dia. Òbviament el seu cos i la seva veu s'havien ressentit del pas del temps, ja se sap que els anys no perdonen ni a Keith Richards, però durant més d'una hora ho va donar absolutament tot a l'escenari i va obrar l'etern miracle del rock'n'roll tot fent justícia a un repertori tan canònic com inabastable. Dit això, l'altre motiu pel qual sempre recordaré aquella nit va ser el que podríem anomenar l'emoció del moment. El viatge d'anada fins a Salt acompanyat de quatre persones que, com un servidor, eren conscients que assistien a una cita amb la història. Que, independentment de la qualitat del concert i de l'estat físic del seu cap de cartell, aquella vetllada seria irrepetible per tot el que implicava poder veure i escoltar Chuck Berry en persona ben entrat el segle XXI.

La mort de Berry m'ha agafat per sorpresa, com a tothom. D'acord, 90 anys són molts anys i la decisió d'enregistrar un disc a aquestes alçades de la pel·lícula -gairebé quatre dècades després del que ara per ara és el seu últim treball d'estudi, "Rock It" (1979)- evoca en certa manera la forma com van marxar David Bowie i Leonard Cohen -si bé aquests van arribar a veure publicades les seves últimes obres-. Però un mai s'espera llevar-se i assabentar-se que un gegant aparentment etern com era l'autor de "Johnny B. Goode" i "No Particular Place to Go" ha passat a millor vida com qui no vol la cosa. Menys encara quan tot just la nit passada, gairebé al mateix temps que es feia pública la seva defunció, un servidor escoltava "You Never Can Tell" sonant a tota castanya en el marc d'una sessió de música enllaunada on també es van escoltar tota una sèrie d'icones que no es podrien entendre com a tals sense la influència de Berry: uns AC/DC que sempre s'han sentit molt més a prop d'ell que del heavy metal on se'ls sol catalogar; uns Beatles que es van foguejar versionant peces com "Roll Over Beethoven" o "Rock and Roll Music"; uns Rolling Stones que es van estrenar discogràficament amb una versió de "Come On"; o un Bruce Springsteen que la passada matinada deia això al seu compte de Twitter: “Chuck Berry ha estat el més gran dels rockers, dels guitarristes, i el compositor de rock més gran que hi ha hagut”.

En absolut exagerava Springsteen quan s'expressava en aquests termes tan superlatius. Les cançons de Berry no solien anar més enllà dels tres o quatre acords, però la seva manera de tocar la guitarra va ser tan única, personal i renovadora que la seva influència perdura als nostres dies i el confirma com un dels grans astres del seu instrument. A nivell líric és fàcil caricaturitzar els seus versos de constant hedonisme adolescent, però si ens parem a analitzar el seu impacte ens adonarem que tampoc va exagerar Richard Hawley al qualificar-lo com "el poeta més gran que mai hagi viscut". Molts han cantat sobre cotxes, noies i plaers diversos de la vida, però ningú més ho ha fet com ell. Si són vostès dels que reclamen als autors de cançons lletres honestes, ell era sense cap mena el seu home: tots els seus temes reflectien sense embuts un ritme i un estil de vida que poden agradar més o menys però no enganyen a ningú: els de qui havia vingut a aquest món a passar-s'ho bé fins que li arribés l'hora. Els de qui va ser capaç d'escalar fins al número 1 de les llistes d'èxits britàniques amb tot un himne gens dissimulat a la masturbació, "My Ding-a-Ling". Corria l'any 1972, i el nord-americà definitivament connectava amb les noves generacions de rockers molt millor que cap altres dels seus contemporanis.

Berry no va ser el pioner del rock'n'roll -el títol se'l disputen noms no menys il·lustres com els d'Ike Turner, Fats Domino o Bill Haley, sempre en funció de la font consultada-. Tampoc en va ser el rostre més visible -en un negoci on de bon principi pesava tant la imatge com la pròpia música, i en un context com el dels Estats Units a l'equador del segle passat, un noi blanc i ben plantat com Elvis Presley era l'aposta més segura-. Però si entenem el rock'n'roll com el gènere musical mestís per excel·lència, com la intersecció on les formes del blues, el jazz i el country van ensorrar barreres racials encara no superades en altres àmbits, com l'expressió més genuïna de rebel·lia i inconformisme en el si d'una societat de consum, aleshores Charles Edward Anderson Berry en va ser molt probablement l'exponent més definitiu. Per aquell discurs sonor tan seu i intransferible, per aquelles cançons que han marcat i segueixen marcant incomptables generacions de músics i melòmans, i sobretot per una actitud vital que ni tan sols diverses estades a la presó van aconseguir domar. A diferència dels seus contemporanis més il·lustres, Berry mai va esdevenir predicador, mai va protagonitzar pel·lícules de temporada amb guions fets a mida del seu rostre, i mai es va reciclar en cantant melòdic apte per a tots els públics. Per això el seu nom no ha deixat mai de ser sinònim de perill, autenticitat i rock'n'roll en la seva màxima expressió, fins i tot quan les seves gires van ingressar al no sempre selecte club dels espectacles nostàlgics. Bye bye, Johnny B. Goode!

dissabte, 18 de març de 2017

Recomanació: The Sadies i Flamingo Tours a l'A Wamba Buluba

The Sadies.
No és casualitat que gegants com Jon Langford, John Doe, Neko Case o Andre Williams hagin requerit els seus serveis com a banda d’acompanyament. Amb gairebé dues dècades de trajectòria a l’esquena, The Sadies poden presumir d’un dels directes més solvents del món, així de clar. I per si això fos poc, la seva extensa discografia els acredita també com a mestres indiscutibles a l’hora de compondre cançons que sintetitzen dècades de tradició musical nord-americana des de la més absoluta frescor. Com a mostra, el seu treball més recent, un “Northern Passages” (2017) que està recollint crítiques d’allò més entusiastes i que presentaran el proper 23 de març al Marula Cafe.

L’actuació dels canadencs servirà per a celebrar el quart aniversari d’A Wamba Buluba, un dels clubs de rock’n’roll més dinàmics i reconeguts que hi ha ara mateix a la Ciutat Comtal. També hi actuaran els barcelonins Flamingo Tours, comandats per la incombustible Myriam Swanson i considerats com un dels grans valors de l’escena fifties autòctona -qui encara no els hagi vist en directe no sap el que es perd-. I per si encara queda algú que no en té prou, tota una alineació de disc jockeys encapçalats pel gran Keb Darge amenitzarà una festa que promet ser inoblidable. No sé vostès, però un servidor té claríssim on passarà la nit del 23 de març.


Originalment publicat a B-Magazine.

Saint Patrick's Day 2017


Un dels motius pels quals m'agrada Irlanda és perquè la seva festa nacional no consisteix en desfilades militars ni en banderes més grans que l'ego dels seus dirigents, sinó en passar-s'ho bé tot escoltant música i bevent cervesa. Per això avui segueixo immers en la celebració del St. Patrick's Day. A la fotografia: Thin Lizzy, una banda ideal per a una celebració com la que ens ocupa.

divendres, 17 de març de 2017

James Cotton (1935-2017)

JAMES COTTON
(1935-2017)

Aquests primers mesos de 2017 no han resultat tan demolidors com el mateix període del passat exercici, pel que fa a baixes notables en l'àmbit musical. Malgrat tot ens han deixat alguns noms il·lustres, confirmant que la tònica negra es mantindrà a l'alça durant els propers anys. L'últim en dir-nos adéu ha estat James Cotton, tota una llegenda de l'harmònica blues. Un músic de llarguíssim recorregut que va posar el seu instrument al servei dels més grans i va passar d'il·lustre secundari a figura de ple dret.

50 anys de "The Grateful Dead"


Són curiosos els paral·lelismes existents entre dues de les bandes nord-americanes més influents de la segona meitat dels 60, com a mínim durant els primers anys de les seves trajectòries. The Velvet Underground i The Grafetul Dead es poden considerar com a autèntics pilars sonors, respectivament, de les costes Est i Oest dels Estats Units. Tots dos van explorar territoris desconeguts fins aleshores, tots dos tenien un esperit avançat i trencador, i tots dos van posar els fonaments de múltiples gèneres musicals que es desenvoluparien al llarg de les dècades posteriors. Per si això fos poc, tots dos es deien The Warlocks abans de rebatejar-se amb els noms que passarien a formar part de la història. I tant els uns com els altres van lliurar els seus respectius debuts discogràfics durant el mes de març de 1967 i amb menys d'una setmana de diferència. Si dies enrere commemoràvem el 50è aniversari de "The Velvet Underground & Nico", el primer àlbum de la Velvet, avui fa mig segle que va veure la llum el debut homònim dels Dead.

Quan es va publicar "The Grateful Dead", Jerry Garcia i companyia ja es trobaven entre els rostres més visibles de la flamant escena psicodèlica de San Francisco. Dos mesos abans, el 14 de gener, havien format part del cartell del Human Be-In, dut a terme al Golden Gate Park i considerat com un dels primers festivals de rock mai celebrats a l'aire lliure, a més de precursor del Summer of Love i plataforma també per a bandes com Jefferson Airplane, Quicksilver Messenger Service o Big Brother and The Holding Company. També eren habituals de tota mena d'esdeveniments relacionats amb l'experimentació amb LSD i formaven part de la comunitat bohèmia que s'havia establert a l'entorn de Haight-Ashbury.

Malgrat tot, i a diferència del debut de la Velvet Underground, "The Grateful Dead" no es troba entre les obres més celebrades dels seus autors. Lluny quedaven encara les cotes psicodèliques assolides en treballs posteriors com "Anthem of the Sun" (1968) o "Aoxomoxoa" (1969), per no parlar de les essències orgàniques amb què s'avançarien al so Americana a partir de "Workingman's Dead" (1970), o de tot un arsenal de gravacions en directe que capturarien la banda al seu hàbitat natural. Aquell primer disc es trobava molt més a prop del rock de garatge amb inclinacions lisèrgiques -el mateix que anys després alimentaria la nissaga Nuggets-, nou peces de factura urgent que per norma general no assolien els tres minuts de durada -l'excepció més notable és la final "Viola Lee Blues", deu àcids minuts on s'anticipava el futur més immediat de la banda- i entre les quals predominaven les versions -a destacar la tradicional "Cold Rain and Snow", que juntament amb l'original "The Golden Road (To Unlimited Devotion)" esdevindria tot un clàssic de l'univers Deadhead-. Una solvent carta de presentació, i l'inici de tot el que encara havia d'arribar.

Black 47 - "Fire of Freedom" (1993)


Una d'aquelles bandes que haurien merescut més reconeixement del que van tenir. Black 47 mai van esdevenir tan populars com els Pogues o els Waterboys, però la seva influència va ser decisiva en la formació de grups com Dropkick Murphys o Flogging Molly. Larry Kirwan i companyia van ser durant un quart de segle -de la seva formació l'any 1989 fins a 2014, quan es van separar de forma amistosa- un dels grans exponents nord-americans del rock celta. Novaiorquesos d'ascendència irlandesa, la seva música tenia un peu a cada costat de l'Atlàntic. Amb els motius cèltics com a base, van incorporar al seu so elements del jazz, el hip-hop, el soul i altres gèneres propis del paisatge sonor de la Big Apple. D'aquesta manera, van donar lloc a un discurs mestís per naturalesa i van signar àlbums tan sòlids i heterogenis com "Fire of Freedom" (1993) -produït per Ric Ocasek-, un apassionant passeig musical per aquella Nova York que avui es vestirà de gala. La meva proposta per aquest St. Patrick's Day.

dijous, 16 de març de 2017

Jim Fuller (1947-2017)

JIM FULLER
(1947-2017)

Acabo d'assabentar-me a través del blog amic Magic Pop de la mort de qui va ser membre fundador dels Surfaris i un dels grans guitarristes de la primera generació de bandes de surf, Jim Fuller. Temes com "Wipe Out" es troben entre els grans estàndards del gènere, i el seu "Surfer Joe" és des de sempre una de les meves peces preferides de la primera meitat dels anys 60. En pau descansi.

ANÍMIC: “No val la pena repetir el que ja hem fet”

Un nou començament - Foto Gustaff Room.
“Skin” (2017, BCore) és amb tota probabilitat el disc més sorprenent que mai hagin publicat Anímic. Vuit temes dominats per l’electrònica, amb les contradiccions de la condició humana com a marc de fons, que trenca amb tot el que la banda havia fet fins ara i afegeix un nou i destacat esglaó a la seva escala evolutiva. Vaig tenir el plaer de parlar-ne amb Ferran Palau, una entrevista que ja poden llegir al B-Magazine de Brubaker.

Pol Pot - "Whole Mystery" (2011)


Vaig recuperar dies enrere el disc de debut de Pol Pot, una banda saragossana que al seu moment em va cridar l'atenció al seu dia pel seu nom i que em va convèncer un cop escoltada per la frescor i la força de les seves cançons. Nou temes, els inclosos a "Whole Mystery" (2011), que concentraven les essències més fosques, hipnòtiques i urgents del post-punk, les de la línia recta que enllaça Joy Division amb uns Editors. Guitarres angulars, ritmes epilèptics i una veu greu que sembla cantar des del més enllà -els sis psicòtics minuts de la final "Eisbar" són d'allò més definitius-. I una notable carta de presentació a la qual va seguir el que fins ara és el darrer treball de la banda, el també vibrant "Strangeness" (2014).

dimecres, 15 de març de 2017

Documental sobre Dino Ratso


Dino Ratso
és amb tota probabilitat l’antiheroi per excel·lència de la Barcelona que no sol aparèixer a les campanyes municipals. Un cronista subterrani que porta gairebé una dècada component -i enregistrant- cançons sense pèls a la llengua i amb l’únic acompanyament d’una guitarra que apunta als clàssics del rock’n’roll. En total són cinc els discos que ha editat a data d’avui, però per alguna estranya raó el seu nom es manté aliè a la gran majoria de radars.

Per això és d’agrair que la gent de Produccions Astupendes s’hagi decidit a documentar la que possiblement sigui la seva obra més definitiva a data d’avui. Un “Canciones escritas por una máquina” (2016) on títols gairebé autobiogràfics com “Preguntas que buscan respuesta” conviuen amb declaracions d’intencions marca de la casa com “El sexo está sobrevalorado” i antihimnes de carreró com “Blues del gato”.

“Canciones escritas por una máquina”
, el documental -o més ben dit minidocumental, ja que la seva durada equival a la d’un curtmetratge: directe i urgent com les pròpies cançons a les quals aporta llum-, ha estat realitzat per Anna Blázquez i Jorge Saravia, i repassa la gestació de l’àlbum en qüestió a través de declaracions del seu propi autor i tot un seguit de peces interpretades en directe. Vegin-lo aquí.

"Generation Next Music" (1998)


S'ha parlat molt durant els darrers anys de la presència de marques (sovint de beguda) als festivals de música independent. No han faltat opinions a favor ni en contra, però generalment s'ha obviat que la relació entre l'indie i les grans marques no és en absolut cap novetat en aquest país. Com a mostra, aquest artefacte que Pepsi es va treure de la màniga l'any 1998. Resulta que, durant la recta final dels 90, la popular multinacional de refrescos s'anunciava a les televisions espanyoles amb cançons de bandes independents autòctones del moment. L'exemple més recordat possiblement sigui el d'Undrop i aquell "Train" venerat i crucificat a parts iguals, però cal no oblidar que els espots en qüestió van jugar un paper decisiu a l'hora de popularitzar bandes com Dover (recorden la primera vegada que van escoltar "Devil Came to Me"?), Undershakers ("Stupid Girl"), Killer Barbies ("Love Killer") o Australian Blonde ("Chup Chup"). "Generation Next Music" va veure la llum a través d'Arcade Music, i a banda dels noms citats anteriorment incorporava una sucosa selecció on figuraven també artistes no presents als anuncis televisius, alguns d'ells figures internacionals de primer ordre com Sonic Youth, Cornershop, Prodigy, White Zombie o un Marilyn Manson que era aleshores el terror per excel·lència de l'Amèrica benpensant. El resultat era una col·lecció de cançons de les que encara avui aixequen els ànims a qualsevol hora. Per això no vaig dubtar en emportar-me'l a casa quan el vaig localitzar dies enrere acumulant pols en una botiga d'articles de segona mà.

dimarts, 14 de març de 2017

ELEKTRO HAFIZ: “El krautrock va ser un dels motius pels quals em vaig instal·lar a Colònia”

Expandint consciències - Foto Tanja Anlauf.
Elektro Hafiz és el pseudònom de Damir Kerem, un veterà músic turc resident a Alemanya i un dels màxims exponents d’allò que algú va anomenar Anatolian Rock -l’adaptació de gèneres occidentals com el folk-rock o la psicodèlia a la tradició musical turca-. L’any passat va publicar el seu primer disc en solitari (Guerssen Records), un treball homònim que presentarà a Barcelona en el marc del festival Músiques Disperses (MUD). Serà el proper 18 de març a la sala BARTS. Vaig parlar amb ell per via electrònica de l’àlbum en qüestió i de com la música pot ensorrar les barreres que aixeca l’home. Una entrevista que ja poden llegir a B-Magazine.

Wendy James versiona Bob Dylan

El darrer disc d'estudi de Wendy James, "The Price of the Ticket" (2016), inclou una agradable sorpresa com a bonus track a la seva edició en vinil. Una versió del clàssic "It's Alright Ma (I'm Only Bleeding)" de Bob Dylan, enregistrada per la vocalista britànica amb la banda que l'acompanya a l'àlbum -James Sclavunos, Steve Mackay, Glen Matlock, Lenny Kaye i James Williamson, gairebé res-. Sona així de bé.

dilluns, 13 de març de 2017

La revolució bohèmia de Donovan

DONOVAN
Festival Músiques Disperses (MUD)
Cafè del Teatre, Lleida
12 de març de 2017

S'havia anunciat l'actuació de Donovan al MUD, la primera que el cantautor escocès ha ofert a Catalunya en dues dècades, en el marc d'una gira que inicialment celebrava els 50 anys del totèmic "Sunshine Superman" (1966). El cas és que aquest mes de març es commemora mig segle del seu successor, un "Mellow Yellow" (1967) sense el qual tampoc s'entendria el maridatge de folk, pop i psicodèlia amb accent britànic. Per a acabar-ho d'arreglar, durant un concert anterior de la present gira algú va demanar-li que toqués cançons dels seus dos primers discos, "What's Bin Did and What's Bin Hid" i "Fairytale" (ambdós de 1965), plàstics tallats segons els patrons del folk dylanià i molt més propers al format solista amb què el seu autor s'enfila aquests dies als escenaris. El resultat de tot plegat va ser un repàs en clau entranyable a l'obra enregistrada per Donovan durant la dècada dels 60 -la seva etapa més fèrtil tant a nivell artístic com comercial-.

Va començar fort, trencant el gel entre reverències envers el respectable i amb els acords reconeixibles a l'instant de "Catch the Wind" i "Colours". No són poques les veus que canten nit rere nit aquestes peces en escenaris d'arreu del món, però tan sols Donovan pot reclamar-les com a pròpies. I aquest era precisament el gran valor d'aquest concert. Que més enllà d'una veu notablement erosionada per cinc dècades de trajectòria, més enllà de si una guitarra acústica pot o no per si sola fer justícia a un repertori originalment farcit de sitars, orgues i coloristes seccions de vent, tots els presents van tenir una llegenda viva de la música pop a tocar de les mans i van poder degustar des de la més absoluta proximitat un cançoner que va inspirar els propis Beatles en la seva fase àcida.

Peces com "Sunshine Superman", "Wear Your Love Like Heaven", "Hurdy Gurdy Man" o la sempre misteriosa "Season of the Witch", alternades amb celebrades relectures de clàssics aliens com "Universal Soldier" (Buffy Sainte-Marie), "Little Tin Soldier" (Shawn Phillips) o la tradicional "Donna Donna", i amanides sempre amb entusiastes relats introductoris. No es va oblidar Donovan de citar col·legues i contemporanis com Lennon i McCartney, ni de recordar entre somriures i posats místics un temps en què, va assegurar, la música pop havia suposat una autèntica "revolució bohèmia". Quan al cap d'una hora llarga d'haver-se enfilat a l'escenari es va acomiadar al ritme de "Mellow Yellow", el que havia començat com una vetllada íntima va adquirir proporcions més pròpies d'una festa en el millor dels sentits. Al capdavall, tot plegat es tractava d'una gran i merescuda celebració.

Cálido Home
Abans de Donovan havien escalfat l'ambient els barcelonins Cálido Home, ambaixadors destacats a casa nostra del folk d'arrel anglosaxona amb molta carretera acumulada i un parell d'àlbums al seu nom que freguen l'excel·lència. Es van centrar en el més recent, un "Tones and Shapes" (2016) on han reformulat el seu discurs fins a assolir una essència que per moments no sembla gaire llunyana de la del propi Donovan. El seu passi va ser breu però intens, i va suposar tota una lliçó en economia de mitjans, o en com un parell de guitarres i una veu tot terreny poden construir cançons que creixen i s'eleven per moments. "Ens fa molta il·lusió ser aquí", va confessar Anna Andreu, conscient probablement que el d'ahir no era un concert qualsevol. I és que aquest va ser un altre dels encerts del MUD: fixar-se en una banda emergent de casa i emmarcar-la amb tota la coherència del món en una cita que ja es pot considerar històrica.

diumenge, 12 de març de 2017

50 anys de "The Velvet Underground & Nico"


Encara no fa una setmana que commemoràvem el centenari del primer disc de la història del jazz -el single de debut de l'Original Dixieland Jazz Band-, quan toca commemorar un altre aniversari rodó d'un plàstic també essencial, el debut de la Velvet Underground. "The Velvet Underground & Nico" va veure la llum tal dia com avui de 1967. Un artefacte sonor sorgit de l'òrbita d'Andy Warhol -qui en va dissenyar l'emblemàtica caràtula i a qui es va acreditar com a productor, tasca de la qual en realitat s'havia fet càrrec John Cale-, que va avançar per l'esquerra les avantguardes psicodèliques per a esdevenir pilar fundacional de gèneres i corrents aleshores encara a anys llum d'anomenar-se com a tals -del punk al rock alternatiu, de l'art rock a l'indie, del glam al grunge i del shoegaze a l'antifolk-. I per damunt de tot onze cançons que posaven banda sonora a la Nova York més subterrània, incòmoda i atrevida a cop d'electricitat bruta, cacofonies, ritmes hipnòtics, atmosferes desconcertants i una lírica que abordava sense embuts temàtiques com les drogues o el sadomasoquisme. Al seu moment el disc se'l van comprar quatre gats, però com sol dir-se en aquests casos tothom qui el va adquirir va acabar formant un grup -entre els conversos s'hi trobava un jove David Bowie, que va arribar a gravar una versió d'"I'm Waiting for the Man" fins i tot abans que l'àlbum sortís a la venda- i el temps l'ha consolidat com una de les obres més influents de la història de la música enregistrada.

Minifestival 2017, primer acte

Ana Bejar.
MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT 2017
Espai Jove Les Basses, Barcelona
11 de març de 2017

Pocs festivals musicals poden presumir a casa nostra d'un cartell tan eclèctic i a la vegada coherent com el del Minifestival de Música Independent. Una cita que durant més de dues dècades ha programat noms foranis cars de veure als nostres escenaris tot alternant-los amb algunes de les veus autòctones més inquietes, i que enguany consolida el format de doble data i doble emplaçament encetat durant la passada edició. El primer acte del Minifestival 2017 va tenir lloc ahir a l'Espai Jove Les Basses, que va acollir cinc dels discursos més reposats del cartell d'enguany -la resta de propostes les podrem degustar el proper 25 de març a la sala La Capsa- i on van brillar de manera especial les actuacions de PAVVLA i Ana Bejar.

La primera, encarregada de trencar el gel, és sense cap mena de dubte la gran revelació de la present temporada a l'escena emergent catalana. Alter ego de Paula Jornet, en tan sols mig any s'ha posat crítica i públic a la butxaca amb un àlbum, "Creatures" (2016), que li ha obert les portes de festivals com el texà SXSW -on tocarà d'aquí a menys d'una setmana-. En aquesta ocasió va actuar sense la banda que l'acompanya habitualment, alternant la guitarra amb el teclat i destapant la vessant més crua d'un cançoner farcit de títols tan incontestables com "Young", "This Is Not a Movie" o "Planets and Stars". Un repertori que va eixamplar amb material inèdit i un parell de versions de Frankie Valli ("Can't Take My Eyes Off You") i Elvis Presley ("Can't Help Falling in Love"), reinterpretades com si fossin de Jeff Buckley i Tori Amos respectivament.

Bejar, andalusa establerta a Madrid i autèntica figura de culte de l'indie estatal, acumula més de dues dècades de trajectòria al capdavant de formacions com Orlando, Todo o els mai prou reivindicats Usura. Tornava enguany al Minifestival tot presentant el primer disc que signa amb el seu nom, un "The Good Man" (2015) que va repassar en la seva totalitat i sense cap més suport que el d'una guitarra tot terreny, puntuals bases rítmiques pregravades i un petit harmònium amb el qual va traçar alguns dels paisatges més singulars d'un passi on van abundar les emocions fortes. Tot un viatge pels paratges més indòmits del folk i d'un so Americana que la de Jerez amaneix amb motius fronterers i fins i tot flamencs. Les percussions tribals, el nervi de la seva veu i el misteri de l'harmònium van evocar discursos com els de Dead Can Dance o la PJ Harvey de "Let England Shake".

Dues dècades han passat des que Salad van militar en aquell calaix de sastre que va esdevenir el Britpop i van arribar a sortir de gira amb gegants com Blur. Una fita, aquesta última, que Marijne van der Vlugt va recordar abans d'enfilar "Motorbike to Heaven", una de les peces que aquests dies interpreta a duet amb Paul Kennedy en el marc d'un projecte batejat com a Salad Undressed. El repertori clàssic de la banda londinenca, ampliat amb composicions inèdites i interpretat amb format reduït i desendollat. Una sèrie de concerts amb què la parella escalfa motors de cara a una gira de tardor amb la formació completa. A l'escenari de Les Basses, tant la vocalista com el guitarrista es van mostrar tan en forma com el primer dia, si bé ocasionalment el repertori semblava requerir la presència d'una banda sencera que l'acabés de vestir.

Tot el contrari va passar amb el pop eternament naïf de la canària Cristina Quesada, que va recórrer en nombroses ocasions a les bases instrumentals pregravades per a evocar els coloristes paisatges omnipresents a la seva discografia. La qual cosa va funcionar com a declaració d'intencions, però és que d'haver-s'ho estalviat el concert hauria estat igual de sòlid: els moments àlgids de l'actuació van ser els que va desenvolupar amb l'únic acompanyament del seu ukelele o de la guitarra del suec Andreas Jonsson (Alpaca Sports). Van cloure la vetllada els barcelonins Neleonard amb un pop coral que conjuga elegància, sofisticació i un afinat sentit melòdic. Van actuar amb format de trio -veu, guitarra i teclat-, brillant en les distàncies curtes i oferint la vessant més bàsica i pròxima d'un cançoner on ressonen Belle and Sebastian o Camera Obscura. El que conformen perles tan rodones com "Coger frío", que ahir es van aproximar sense reserves a les coordenades del folk-pop més dinàmic i contagiós.

dissabte, 11 de març de 2017

Els Stooges en ciríl·lic


Un dels artefactes més curiosos de la meva discoteca. L'edició soviètica (en vinil) del debut homònim (1969) dels Stooges, publicada l'any 1991 -durant els mesos finals de l'antiga URSS- per un misteriós segell de Sant Petersburg anomenat Consumari In Unum. El track list és el mateix de l'edició original nord-americana i les posteriors reedicions internacionals, si bé els crèdits estan escrits en alfabet ciríl·lic i la fotografia de la caràtula original va ser substituïda per una il·lustració basada en la mateixa. El vaig localitzar anys enrere en una disqueria ja desapareguda del centre de Barcelona, i des d'aleshores poca cosa n'he pogut esbrinar. De fet, ni tan sols sé si aquesta edició es va poder fer de forma legal en un país, la Unió Soviètica, on el rock'n'roll estava proscrit com tantes altres manifestacions culturals d'Occident i on moltes de les seves obres de referència van circular durant dècades de forma clandestina. Sigui com sigui, el plàstic en qüestió és una entranyable curiositat dels dies previs a la globalització.

divendres, 10 de març de 2017

Bonnie 'Prince' Billy ret homenatge a Merle Haggard


Bonic homenatge a Merle Haggard, el que s'ha marcat Bonnie 'Prince' Billy. Ni més ni menys que un disc compost en la seva totalitat per cançons originals d'aquest pioner del Bakersfield Sound que ens deixava ara fa gairebé un any. L'àlbum en qüestió veurà la llum el proper mes de maig sota el revelador títol de "Best Troubador", i inclourà setze composicions de Haggard. Que l'alter ego de Will Oldham hagi optat per la seva relectura de "Mama Tried" -una de les peces més emblemàtiques del seu autor- com a avançament del plàstic, i que el tema en qüestió ni tan sols formi part de l'àlbum, reforça dues idees. La primera, que el disc evitarà els títols més evidents per a centrar-se en perles a redescobrir. I la segona, que possiblement les sessions de gravació -que Oldham ha dut a terme a casa i envoltat de músics amics- hagin generat prou material per a contemplar futurs volums. Escoltin aquí el "Mama Tried" de Bonnie 'Prince' Billy.

dijous, 9 de març de 2017

"All This and World War II"


Bombardejos llampec, camps de batalla en flames, soldats al peu del canó, civils fugint de la barbàrie, ciutats senceres devastades per la guerra i fins i tot el mateix Adolf Hitler donant-se banys de masses al ritme de tota una bateria de clàssics dels Beatles. Encara avui és un secret què nassos va passar-los pel cap als executius de 20th Century Fox quan van encarregar a Susan Winslow una pel·lícula que encadenés imatges d'arxiu de la Segona Guerra Mundial i les ambientés amb cançons compostes per John Lennon i Paul McCartney, reinterpretades expressament per a l'ocasió per gent com Elton John, els Bee Gees, Keith Moon, Rod Stewart, Status Quo, Bryan Ferry, Peter Gabriel, Tina Turner, Frankie Valli o Jeff Lynne -la idea inicial era utilitzar les versions originals, però algú va intuir el potencial comercial d'una banda sonora amb noves versions d'èxits com "Magical Mystery Tour", "Strawberry Fields Forever", "Hey Jude" o "Get Back"-. El producte final, "All This and World War II", es va estrenar el novembre de 1976 i va rebre crítiques ferotges. I si bé és cert que no estava destinat tal experiment a alterar la història del setè art, també ho és que tot plegat resultava d'allò més punk en un moment en què aquest moviment estava a punt d'esclatar. No cal dir que l'artefacte en qüestió es troba actualment descatalogat -si algú té molta curiositat, circula per Youtube-, però la banda sonora bé es mereixeria una luxosa reedició, que una cosa no treu l'altra.

dimecres, 8 de març de 2017

Calma total

Mazzy Star.
Aquesta setmana no em tocava entrar en antena, però tot i això he gaudit com sempre de Guitarra, baix i bateria, l'espai musical dirigit i conduït per Ricky Gil a Ràdio Silenci. Un programa, el del passat dilluns 6, dedicat a les cançons lentes, llargues i tranquil·les que no solen tenir cabuda a la majoria de formats radiofònics. Hi van sonar entre d'altres els Beach Boys, The Grateful Dead, Mazzy Star, Lucinda Williams, la Velvet Underground i Chet Baker. En recomano l'escolta, que poden dur a terme a través d'aquest enllaç. Relaxin-se i gaudeixin.

dimarts, 7 de març de 2017

Lu Rois i Andreu Valor a El 9 Nou


Dissabte passat va començar a La Garriga una nova edició del cicle Terra de Sons, organitzat per La Gatzara. Hi van actuar Andreu Valor i Lu Rois. Un servidor hi va assistir i ahir ho va explicar a les pàgines d'El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Un segle de jazz (gravat)

The Original Dixieland Jazz Band.
"Dixie Jass Band One Step" i "Livery Stable Blues", cares A i B respectivament d'un single que va veure la llum tal dia com avui de fa cent anys, no van ser les primeres composicions etiquetades com a jazz, però sí les que van introduir el gènere als estudis de gravació i, en conseqüència, al mercat discogràfic. Els seus responsables van ser els components de l'Original Dixieland Jazz Band (aleshores anomenada Original Dixieland Jass Band), un quintet originari de Nova Orleans que després d'haver exportat a Chicago la música de la seva ciutat va optar per establir-se a Nova York, on va cridar l'atenció de segells com Columbia o Victor. Va ser aquest últim el que va fer-se càrrec de la gravació i l'edició del single en qüestió, després d'una fallida sessió que el grup havia dut a terme a Columbia.

Les dues peces que ens ocupen es van enregistrar el 26 de febrer de 1917 als estudis de què disposava Victor en ple cor de Manhattan, amb Nick LaRocca al cornetí, Eddie Edwards al trombó, Larry Shields al clarinet, Henry Ragas al piano i Tony Spargo a la bateria. El single va veure la llum el 7 de març, esdevenint el primer disc de la història del jazz, consolidant la condició pionera de LaRocca i companyia, i reforçant la seva reputació com una de les formacions més destacades d'aquell nou llenguatge musical -posteriorment, gegants com el mateix Louis Armstrong en reconeixerien públicament la influència-.

Aquell 1917, l'Original Dixieland Jazz Band va esdevenir també el primer grup de jazz en aparèixer a la gran pantalla -a la pel·lícula muda "The Good for Nothing" (1917), de Carlyle Blackwell-. Dos anys després, els seus components van travessar l'Atlàntic i van importar literalment el jazz al Vell Continent. La seva actuació al London Hippodrome, el 7 d'abril de 1919, va ser el primer concert de jazz mai celebrat al Regne Unit, i va anar seguit d'una gira per la Gran Bretanya amb actuació inclosa al palau de Buckingham per petició expressa del rei George V. Després de diversos canvis de formació, l'Original Dixieland Jazz Band es va dissoldre a finals dels anys 20 per a reunir-se el 1936 com a Original Dixieland Five i el 1944 amb la denominació inicial. Actualment una formació encapçalada pel fill d'un dels membres fundadors, Jimmy LaRocca, manté viu el nom i l'esperit de la banda.

dilluns, 6 de març de 2017

Primer videoclip de Les Cruet

No deixin de veure "Folls", el primer videoclip de Les Cruet. L'ha dirigit Carlos Colomo, i hi apareix la vocalista del grup del Montseny, Laura Crehuet, donant sortida a la seva passió per les arts plàstiques. La peça en qüestió forma part de "Pomes agres" (2016, Bankrobber), el disc de debut de la banda. Vegin el clip aquí.

CONSTANTINE: “Agafo la música folk, l’impregno d’LSD i llestos!”


Pocs artistes poden presumir d’haver enregistrat un disc de debut al costat de músics amb tanta trajectòria com Al Keeler i Stephen Titra, ambdós components del grup de culte O.W.L. Qui ens ocupa és una excepció en tots els sentits, i és que Constantine viu totalment aliè a contextos i tendències. Ve de Chicago però el seu àlbum de debut, “Day of Light” (2016, Guerssen Records), apunta al folk i la psicodèlia britànics d’ara fa mig segle. El presentarà per partida doble el proper 11 de març a Lleida, en el marc del festival Músiques Disperses (MUD) i amb dues actuacions que suposaran el seu debut a Europa. He tingut el gust d'entrevistar-lo a B-Magazine.

Recomanació: Minifestival 2017 a Les Basses

Neleonard.
El proper dissabte, 11 de març, començarà a l'Espai Jove Les Basses una nova edició -la que fa 22- del Minifestival de Música Independent, una cita imprescindible del calendari melòman de casa nostra. En aquesta primera jornada hi conviuran noms amb tanta història com els britànics Salad o la madrilenya Ana Bejar, i revelacions com PAVVLA, Cristina Quesada o Neleonard. Tota la informació aquí.

diumenge, 5 de març de 2017

Lu Rois a Can Raspall


Els vitralls de Can Raspall, una de les joies del patrimoni modernista de La Garriga, semblaven ahir a la nit fets a mida de Lu Rois. De la fragilitat del seu piano i d'aquella veu de seda que ja es pot considerar inconfusible. D'aquelles cançons que es debaten entre les formes malencòniques, oníriques i clarobscures. La sabadellenca, fins fa ben poc una revelació en curs i ara mateix una realitat en vies de consolidació, va actuar en un dels salons de Can Raspall en el marc del cicle Terra de Sons i compartint l'improvisat escenari amb Andreu Valor, cantautor valencià que ha abraçat al seu darrer disc, "Bandatòrium" (2016), les formes del pop barroc més majestuós.

dissabte, 4 de març de 2017

Viure de les idees

David Bowie.
Estic llegint aquests dies "Starman" (2011), la biografia de David Bowie signada pel periodista musical Paul Trynka i publicada en castellà per Alba Editorial -amb traducció de María Pildain Parra-. Els primers capítols, els que repassen la infantesa i l'adolescència de David Jones als barris londinencs de Brixton i Bromley, resulten fascinants no tan sols pel que expliquen sobre el propi Bowie sinó també per la llum que aporten a un període històric, la primera meitat dels anys 60, en què la Gran Bretanya va experimentar una explosió artística sense precedents. No és casualitat que en qüestió d'un lustre destaquessin en l'àmbit musical noms com els de John Lennon, Keith Richards, Ray Davies, Pete Townshend i posteriorment el mateix Bowie, tots ells procedents de les escoles d'art que al mateix temps alimentaven àmbits com els del cinema, la moda o la publicitat. Trynka ho explica d'aquesta manera:

"Las conexiones existentes entre Bromley Tech y Bromley College of Art, que también estaba en la zona, implicaban asimismo que (Bowie) iba a formar parte de una comunidad más amplia constituida por los chavales de las escuelas de arte, quienes más tarde definirían la Gran Bretaña de la posguerra. Algunos contemporáneos y vecinos cercanos, como Keith Richards de los Stones y Dick Taylor de The Pretty Things ("los hijos de la guerra", en palabras de Richards) ya estaban encaminados en la misma dirección. La idea de que una generación pudiera ganarse la vida con el arte era toda una novedad surgida de las reformas radicales del sistema educativo británico implantadas en 1944. El sistema de las escuelas de arte constituyó la base del empuje que el Reino Unido tendría en el futuro en el mundo del arte, la publicidad, el sector editorial, el cine y la moda. Tal y como señalan numerosos antiguos alumnos de estas instituciones, en ellas aprendieron que en vez de trabajar en la fábrica o en la oficina, los jóvenes se podían ganar la vida simplemente con ideas".

L'educació és el pilar més important de tota societat, l'eix a partir del qual aquesta projecta, construeix i vertebra el seu futur. El govern britànic ho va tenir claríssim fa més de 70 anys. A l'Espanya del bipartidisme -i de la nova política que pateix els mateixos tics que la vella- encara no ho hem entès, i així ens va en tots els aspectes. Incomptables reformes educatives fetes a mida de qui governa i derogades tan bon punt hi ha moviments a les pertinents poltrones, i un mercat de treball precari com a conseqüència d'un model productiu que es va quedar obsolet ja fa molt de temps. I en l'àmbit artístic i creatiu, la constant incomprensió, sovint tenyida de menyspreu, que han de patir uns professionals a qui de vegades ni tan sols es considera com a tals. Quantes vegades un músic, un fotògraf o un escriptor -em refereixo a qui viu d'aquests oficis, no a qui juga a ser artista quan surt d'una feina més ben valorada- han hagut de respondre la incòmoda i frustrant pregunta del "Però tu de què treballes"? Episodi gairebé quotidià en un país on les idees -aquelles idees amb què els joves britànics de la postguerra es podien guanyar la vida- es roben, es banalitzen i es deprecien quan no es llencen directament a les escombraries.

divendres, 3 de març de 2017

Le Pianc


He recuperat aquests dies "Smell-Call-Take-Love... You!" (2006), un dels cd's autoeditats per Le Pianc abans dels dos discos oficials que va publicar Sones a principis de la present dècada. M'he tornat a deixar portar per peces tan fresques -ho eren al seu dia i ho segueixen essent avui- com "In the Afternoon (Riaun-Riaun)", "Motel Cucaracha" o "My Skin Is Fallen", i he recordat per què aleshores em va semblar aquest un dels grups barcelonins més interessants del seu moment. Cançons breus i irreverents, equidistants del post-punk, el C-86 i l'antifolk, i amb un deliciós regust lo-fi. No sóc molt de reclamar retorns, però no em sabria gens de greu tornar-los a veure en un escenari. Eren brillants.

dijous, 2 de març de 2017

recordstores.love


Es troben d'enhorabona els amants tant del vinil com del turisme musical. El melòman alemany Marcus Maack ha posat en marxa una pàgina web que permet localitzar i conèixer a fons totes les disqueries del món especialitzades en el format en qüestió. No deixin de fer-hi un cop d'ull abans o després de fer la maleta cap a la seva propera destinació.

dimecres, 1 de març de 2017

"Trainspotting 2"


Saben vostès aquelles trobades d'exalumnes d'institut o d'EGB - en cas que tinguin prou edat per a haver cursat això últim-? Aquells sopars de circumstàncies en què tot i tothom és conegut però a la vegada sembla totalment fora de lloc i de context? Doncs "Trainspotting 2" (2017) vindria a ser una mica el mateix, traslladat a la gran pantalla. Darrere la càmera, Danny Boyle repeteix alguns dels esquemes que tan bé van funcionar a "Trainspotting" (1996) -adaptació de la novel·la homònima escrita i publicada tres anys abans per Irvine Welsh-: aquella combinació de realisme, humor i acidesa amb pinzellades lisèrgiques, amanits amb una al·lucinògena banda sonora. Sobre el terreny, Ewan McGregor, Jonny Lee Miller, Robert Carlyle i Ewen Bremner reprenen vint anys després els rols de Renton, Sick Boy, Begbie i Spud. Com a teló de fons, és clar, les drogues i els baixos fons d'una ciutat d'Edimburg en plena transformació.

Deien les fitxes promocionals que "Trainspotting 2" es basava en "Porno" (2002), la seqüela literària de "Trainspotting" escrita al seu moment pel propi Welsh. La realitat és que T2, com també es coneix la seqüela cinematogràfica, és una adaptació lliure de la novel·la en qüestió i que les respectives línies argumentals tan sols coincideixen molt de passada i d'una forma purament anecdòtica. Si Welsh va saber injectar nova vida a uns personatges a priori condemnats a l'abisme, reformulant els seus respectius contextos i dotant la sinopsi de nous punts de partida, Boyle s'ha quedat en algun punt mort a mig camí de la reiteració de tòpics ja explotats i la sobreexposició nostàlgica. Mostra d'això últim és que algunes de les escenes més destacables de T2 -exceptuant el momentàs que es marquen Renton i Sick Boy en un pub d'unionistes britànics- apel·len de forma gairebé lacrimògena a la primera part -inclòs aquell teclat evocador d'un "Born Slippy" que mai s'acaba de materialitzar-. Mal assumpte doncs, sobretot si tenim en compte que el gran encert de "Trainspotting" partia del seu esperit atrevit, novedós, renovador i en cap cas nostàlgic.

Filastine - "Los chatarreros"


Filastine, el duet multidisciplinari establert a Barcelona que ara fa un any va començar a publicar la sèrie de videosingles "Abandon", acaba de presentar el darrer capítol d'aquest projecte. "Los chatarreros" manté la mirada centrada en una de les problemàtiques del món contemporani, en aquest cas la proliferació de persones que sobreviuen de forma anònima recollint ferralla a les grans ciutats. Com sempre, la dansa i la música s'apunten com a antídots contra un món que no és just de cap de les maneres. Poden veure'l aquí.

Nou videoclip de Cálido Home

Carles Pons Altimira ha dirigit l'últim i evocador videoclip dels sempre solvents Cálido Home -no se'ls perdin el proper dia 12 obrint per Donovan a Lleida en el marc del MUD-. "In a Vision or in None" és una de les peces del segon disc dels barcelonins, "Tones and Shapes" (2016, BCore). Vegin el clip aquí.