dissabte, 4 de març de 2017

Viure de les idees

David Bowie.
Estic llegint aquests dies "Starman" (2011), la biografia de David Bowie signada pel periodista musical Paul Trynka i publicada en castellà per Alba Editorial -amb traducció de María Pildain Parra-. Els primers capítols, els que repassen la infantesa i l'adolescència de David Jones als barris londinencs de Brixton i Bromley, resulten fascinants no tan sols pel que expliquen sobre el propi Bowie sinó també per la llum que aporten a un període històric, la primera meitat dels anys 60, en què la Gran Bretanya va experimentar una explosió artística sense precedents. No és casualitat que en qüestió d'un lustre destaquessin en l'àmbit musical noms com els de John Lennon, Keith Richards, Ray Davies, Pete Townshend i posteriorment el mateix Bowie, tots ells procedents de les escoles d'art que al mateix temps alimentaven àmbits com els del cinema, la moda o la publicitat. Trynka ho explica d'aquesta manera:

"Las conexiones existentes entre Bromley Tech y Bromley College of Art, que también estaba en la zona, implicaban asimismo que (Bowie) iba a formar parte de una comunidad más amplia constituida por los chavales de las escuelas de arte, quienes más tarde definirían la Gran Bretaña de la posguerra. Algunos contemporáneos y vecinos cercanos, como Keith Richards de los Stones y Dick Taylor de The Pretty Things ("los hijos de la guerra", en palabras de Richards) ya estaban encaminados en la misma dirección. La idea de que una generación pudiera ganarse la vida con el arte era toda una novedad surgida de las reformas radicales del sistema educativo británico implantadas en 1944. El sistema de las escuelas de arte constituyó la base del empuje que el Reino Unido tendría en el futuro en el mundo del arte, la publicidad, el sector editorial, el cine y la moda. Tal y como señalan numerosos antiguos alumnos de estas instituciones, en ellas aprendieron que en vez de trabajar en la fábrica o en la oficina, los jóvenes se podían ganar la vida simplemente con ideas".

L'educació és el pilar més important de tota societat, l'eix a partir del qual aquesta projecta, construeix i vertebra el seu futur. El govern britànic ho va tenir claríssim fa més de 70 anys. A l'Espanya del bipartidisme -i de la nova política que pateix els mateixos tics que la vella- encara no ho hem entès, i així ens va en tots els aspectes. Incomptables reformes educatives fetes a mida de qui governa i derogades tan bon punt hi ha moviments a les pertinents poltrones, i un mercat de treball precari com a conseqüència d'un model productiu que es va quedar obsolet ja fa molt de temps. I en l'àmbit artístic i creatiu, la constant incomprensió, sovint tenyida de menyspreu, que han de patir uns professionals a qui de vegades ni tan sols es considera com a tals. Quantes vegades un músic, un fotògraf o un escriptor -em refereixo a qui viu d'aquests oficis, no a qui juga a ser artista quan surt d'una feina més ben valorada- han hagut de respondre la incòmoda i frustrant pregunta del "Però tu de què treballes"? Episodi gairebé quotidià en un país on les idees -aquelles idees amb què els joves britànics de la postguerra es podien guanyar la vida- es roben, es banalitzen i es deprecien quan no es llencen directament a les escombraries.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada