diumenge, 30 d’abril de 2017

El bojament complicat món modern

Bob Dylan.
"El bojament complicat món modern era una cosa que m'interessava ben poc. No tenia cap rellevància, cap pes. No em seduïa. El que al meu parer era enrotllat, interessant i d'actualitat eren coses com ara l'enfonsament del Titanic, la inundació de la ciutat de Galveston, la barrina de John Henry, l'home mort per John Hardy a la frontera de Virgínia de l'Oest... Tots aquests temes tenien vigència, s'interpretaven i eren coneguts de tothom. Vet aquí les notícies que jo tenia en compte, seguia amb interès i no passava per alt". Bob Dylan recorda la seva arribada a la Nova York de principis dels 60 a "Chronicles, vol. 1" (2004, publicat en català per Malpaso amb traducció de Toni Cardona). Tots hem sentit d'alguna manera aquesta fascinació per èpoques passades, i sovint no viscudes, que ens semblen més emocionants que els temps presents. En el cas de Dylan, aquesta fascinació va ser tan sols el punt de partida d'una obra amb la qual definiria el futur de la música contemporània.

dissabte, 29 d’abril de 2017

Ray Davies - "Americana" (2017)


Aquests darrers dies he parlat repetidament amb un bon amic sobre la influència que els Estats Units i la seva cultura han exercit en les nostres vides. I sobre la devoció que tots dos sentim cap a un país que contemplem molt més enllà de polítiques exteriors, sistemes socials francament millorables i presidents amb excessos d'ego. Un país que ens ha brindat grans escriptors, cineastes i artistes plàstics de primeríssim ordre i, és clar, gèneres musicals com el jazz, el blues, el country o el rock'n'roll. Per a la generació que va tenyir de múltiples colors la societat i la cultura britàniques durant la dècada dels 60, la influència de la terra de l'Oncle Sam va ser encara més profunda. Gegants com David Bowie, Keith Richards o Ray Davies han reconegut en incomptables ocasions el pes que van tenir, durant els seus anys formatius, els visionats de múltiples westerns o l'escolta dels discos de blues i rock'n'roll que venien de més enllà de l'Atlàntic.

El darrer d'ells ha decidit ara retre tribut al país en qüestió. Uns Estats Units amb els quals ha mantingut una relació tempestuosa -els Kinks van tenir prohibit actuar en territori nord-americà durant la segona meitat dels 60, i ell mateix va ser víctima d'un tiroteig que gairebé acaba amb la seva vida mentre vivia a Nova Orleans-, i als quals ja havia dedicat algun homenatge amb anterioritat -"Oklahoma U.S.A.", peça inclosa a "Muswell Hillbillies" (1971)-. El títol de l'àlbum en qüestió, "Americana" (2017), remet a l'autobiografia homònima signada per Davies ara fa un parell d'anys però també a un gènere musical al qual l'autor de "You Really Got Me" s'acosta més que mai en aquesta nova col·lecció de cançons. Quinze peces enregistrades amb el suport d'una de les grans bandes nord-americanes dels darrers vint-i-cinc anys, The Jayhawks, i que si bé no conformen l'obra definitiva del seu autor en solitari -aquest títol el conserva l'encara totèmic "Other People's Lives" (2006)-, certifiquen el retorn per la porta gran del Davies compositor.

divendres, 28 d’abril de 2017

Cheval Sombre - "Mad Love" (2012)


Si la música té la propietat de transportar a qui l'escolta a indrets remots, siguin aquests ficticis o reals, la de Cheval Sombre n'és un bon exemple. Les seves cançons tracen ponts onírics entre el punt d'escolta i les carreteres, deserts i paratges per on han transitat referents -novament reals o ficticis- de la cultura nord-americana que van de Sal Paradise a Jim Morrison. Recuperant aquests dies "Mad Love" (2012), on l'home orquestra amb base d'operacions a Nova York s'acompanyava de Sonic Boom per a donar forma a títols tan hipnòtics i evocadors com "Walking in the Desert", "The Nearness of You" "Red Moon".

dijous, 27 d’abril de 2017

Jonathan Demme (1944-2017)

JONATHAN DEMME
(1944-2017)

Fa pocs dies em referia en aquest mateix blog a la versió de "Psycho Killer", la cançó de Talking Heads, que el propi David Byrne interpretava al documental "Stop Making Sense" (1984). Avui hem de lamentar la mort de qui va dirigir el citat documental i posteriorment va brindar al setè art obres com "The Silence of the Lambs" (1991) o "Philadelphia" (1993), Jonathan Demme. En pau descansi.

dimecres, 26 d’abril de 2017

Mojo: New Harvest


Em va venir de gust dies enrere recuperar aquest recopilatori editat i distribuït al seu moment per la gent de Mojo. Amb un disseny de caràtula clarament inspirat en un dels àlbums més celebrats de Neil Young, "New Harvest" (2009) oferia un repàs a alguns dels noms que definien aleshores l'estat de les coses en l'àmbit de la música nord-americana d'arrels. Entre els seus quinze talls hi tenien cabuda tota una sèrie de discursos que amb el temps han anat adquirint entitat pròpia -alguns ja la tenien aleshores- i que oferien un ampli ventall cromàtic: del folk de Fleet Foxes Alela Diane a les escapades còsmiques de Yeasayer o Animal Collective, passant pel pop de tall independent d'uns Dodos o uns Papercuts, artesans de la cançó com Bill Callahan o Iron & Wine, i corredors de fons com Vetiver o Akron/Family. Bona collita, sens dubte, la de 2009.

dimarts, 25 d’abril de 2017

Guitarra, baix i bateria - Programa 149

Gimme Shelter: els Stones a Altamont.
Ja poden escoltar l'última col·laboració d'un servidor a Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci. En aquesta ocasió vaig tornar a coincidir amb Laura Peña, que ens va il·lustrar sobre documentals com "Gimme Shelter" o "No Cameras Allowed", vam parlar d'Exposa't - Fira Musical del Baix Montseny, i vam escoltar Amadeu Casas, Esperit!, Liannallull, The Make, Dirty Pinks, Mazoni, Mumford & Sons, Miquel Vilella, The Rolling Stones i Estúpida Erikah. Una hora no dóna per més, poden comprovar-ho aquí.

Exposa't a El 9 Nou


El 9 Nou (edició Vallès Oriental) publicava aquest dilluns la crònica d'Exposa't, la Fira Musical del Baix Montseny, signada per un servidor. Als quioscos fins dijous.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Sant Jordi, llibres i futbol


No m'agrada el futbol. No hi tinc res en contra, però no m'agrada. En ocasions molt concretes fins i tot puc arribar-ne a gaudir, però en general no m'agrada. Tinc amics i coneguts que directament es proclamen antifutboleros. No és el meu cas: a mi m'avorreix observar una vintena de persones corrent al darrere d'una pilota, però entenc perfectament que hi hagi gent per a qui els colors d'un determinat equip signifiquin tant com per a mi un disc o un llibre dels que et canvien la vida.

La diferència és que els discos i els llibres que han canviat la meva vida no aturen el món, no condicionen la mobilitat de ciutats senceres ni motiven en carrers i places celebracions espontànies amb crits, càntics i petards que es passen per l'arc de triomf les mateixes ordenances de civisme que qualsevol bar, sala o festival musical ha de seguir al peu de la lletra. Jo gaudeixo d'allò que m'agrada sense que allò que m'agrada alteri la vida de la gent a qui no li agrada el mateix que a mi. Amb el futbol, en canvi, passa exactament el contrari: t'agradi o no, estàs obligat a aguantar-lo, especialment quan es disputen partits com el clàssic Madrid-Barça que tenia lloc la nit passada. Per això, cada vegada que es juga un d'aquests partits tinc el costum de refugiar-me en una sala de cinema.

Tampoc m'agrada especialment la Diada de Sant Jordi. No pas per la seva simbologia, en la qual no entraré perquè els polítics ja porten prou dies escombrant cap a casa, sinó per la litúrgia dels llibres, les roses i tot plegat. Sóc lector, m'agrada llegir, devoro els llibres en la mesura que puc i sóc incapaç d'entrar a una llibreria i sortir-ne amb les mans buides. Per això m'entristeix observar que el dia de l'any en què més llibres es venen és també la data en què augmenta el percentatge d'exemplars despatxats que acabaran acumulant pols en estanteries domèstiques.

Sant Jordi és el dia en què tothom compra llibres perquè toca, i la cosa em tindria molt més mosca del que em té de no ser perquè tot acaba destapant el seu costat positiu. Per exemple, que els guanys obtinguts durant aquesta jornada permeten a algunes llibreries i editorials sobreviure i servir alegries durant tot l'any a qui realment sent passió per la lectura. I que, per allò de fer festa, la majoria d'establiments apliquen interessants descomptes als seus estocs -ja ho saben: no deixin per demà allò que puguin vostès fer avui, menys encara si d'aquesta manera s'hi estalvien diners-. Per això aquest cop vaig optar per una llibreria en lloc de refugiar-me del futbol en un cinema, i vaig tornar a casa amb un parell de victòries assegurades sota el braç: un clàssic de John Fante (amb traducció de Martí Sales) i una història del Bronx per cortesia d'Àlex Gombau.

Craig Marsh - "Psycho Killer"

Craig Marsh reinterpreta un clàssic de Talking Heads a l'Exposa't.
Craig Marsh és un músic anglès establert al Baix Montseny. El seu repertori es nodreix principalment de versions, clàssics de gent com els Eagles, els Rolling Stones, The Lovin' Spoonful, Squeeze o Steve Miller Band. Jo el vaig descobrir el passat dissabte 22 d'abril, en el marc de la fira Exposa't celebrada a Sant Esteve de Palautordera, i em va sorprendre especialment la seva lectura en clau acústica del "Psycho Killer" de Talking Heads. Res a veure amb el minimalisme amb què el propi David Byrne havia reinventat la peça en qüestió a "Stop Making Sense" (1984): Marsh va injectar tota una dosi de vitalitat a la cançó sense renunciar al seu aire inquietant i introduint amb la guitarra un efectiu ritme de marcat accent jamaicà. Quan va tocar-ne els acords inicials em vaig pensar que es tractava del "Fidel Castro" dels Skatalites o el "Treasure Isle" de Don Drummond. Quan va començar a cantar allò d'"I can't seem to face up to the facts, I'm tense and nervous and I can't relax...", simplement vaig al·lucinar. D'això se'n diu fer una versió.

diumenge, 23 d’abril de 2017

"Si te gustó la escuela, te encantará el trabajo"

Doncs sembla ser que avui és dia de llibres i roses. D'això últim no és que en sàpiga gaire, de fet no en sé gens. De llibres en sé una mica més, no tant com m'agradaria saber-ne, però aprofitant l'ocasió m'ha vingut de gust citar aquest fragment d'una obra del gran Irvine Welsh, "If You Liked School, You'll Love Work..." (2007, publicada en castellà per Anagrama amb traducció de Federico Corriente i sota el títol de "Si te gustó la escuela, te encantará el trabajo"):

"Me muero de ganas de volver a mi hogar, y desde luego ya no está aquí. Nah, para mí son las Canarias: sol todo el año y chochitos que vienen de vacaciones y se les cae la baba de las ganas. Por mí Inglaterra os la podéis meter en el puto culo.
Al echar un vistazo por casa de mi vieja mamá, me entristece lo poco que la vida ha recompensado sus esfuerzos. Unos cuantos muebles, una tele y adornitos de mierda sobre la repisa de la chimenea, eso es todo. Es una de las últimas representantes de esa generación que no se metió en líos, cumplió diligentemente con su obligación de luchar en una guerra imbécil de mierda y se tragó como perros obedientes las chorradas que babeaba la reina todas las navidades. Por supuesto, les dieron regiamente por el culo, igual que a sus antepasados. Llevan esperando desde la Primera Guerra Mundial que sus 'hogares dignos de héroes' se materialicen. Pero ¿dónde están? En esta urbanización de mierda no he visto ninguno".

Si han arribat fins aquí, tornin a l'última frase del primer paràgraf i provin de canviar la paraula Inglaterra per España o Catalunya, i imaginin-se la de pals que els podrien arribar a caure si s'atrevíssin vostès a publicar res que contingués l'oració resultant de tal exercici. A continuació, provin d'endevinar quin delicte se'ls imputaria si els passés pel cap traslladar a la realitat espanyola una frase com "...se tragó como perros obedientes las chorradas que babeaba la reina todas las navidades". Després preguntin-se per què en alguns països un artista pot dir què pensa de la societat que l'envolta i alhora ser reconegut per la seva feina a tots els nivells -sí, Welsh és escocès, però els singles dels Sex Pistols i els gags de Monty Python van servir per alguna cosa-, mentre en d'altres i en el millor dels casos es passaria dies, setmanes i mesos escoltant el nom del porc. I quan creguin haver trobat la resposta, sigui quina sigui, surtin al carrer, aturin-se davant la primera parada de llibres que trobin i adquireixin l'exemplar que els faci més gràcia. Contribuiran a millorar el seu entorn i de passada seran més feliços. Que passin tots vostès una bona Diada de Sant Jordi -patró de Catalunya i també d'Anglaterra, ves quina cosa-.

Exposa't - Fira Musical del Baix Montseny

Autodestrucció, hardcore montsenyenc en format acústic.
EXPOSA'T - FIRA MUSICAL DEL BAIX MONTSENY
Plaça de la Vila, Sant Esteve de Palautordera
22 d'abril de 2017

No és cap secret que el Baix Montseny acull des de fa molts anys una de les escenes musicals més fèrtils de Catalunya, amb permís de la Plana de Vic i de poblacions com Sant Feliu de Guíxols o Vilanova i la Geltrú. Tampoc ho és que aquesta escena s'ha desenvolupat sense el suport explícit de les administracions de la zona. No és que s'hi hagin oposat: simplement han deixat fer sense posar-hi cullerada ni penjar-se medalles, i probablement sigui per aquest motiu que l'escena en qüestió ha sobreviscut durant tant de temps amb una salut envejable al marge de tendències, bombolles i altres condicionants externs.

A data d'avui, el que va començar (com a mínim) durant els dies de Zeidun és un autèntic microcosmos sonor on el rock decibèlic d'uns Liannallull conviu amb la psicodèlia d'uns Pytra Oyster, on el folk-pop d'uns Clementina podria perfectament ser el revers del mestissatge en clau tradicional d'uns Folk o Barbàrie, on l'experimentació d'Esperit! pot anar de la mà amb el hardcore desvergonyit d'Autodestrucció, i on el punk visceral de Les Cruet comparteix hàbitat amb la cançó d'autor joancolomesca de Noel Biniés o l'ofici de Craig Marsh i el seu ampli repertori de versions.

Tots ells participen aquest cap de setmana a l'edició pilot d'Exposa't -d'aquí a poques hores començarà la segona jornada-, una fira impulsada de forma conjunta per diverses associacions del Baix Montseny amb l'objectiu de difondre la producció musical autòctona. Una mostra que s'ha presentat amb la vocació de créixer i esdevenir aparador de tot allò que passa en municipis com Sant Celoni, Breda, Santa Maria de Palautordera o Sant Esteve de Palautordera. És en aquest últim emplaçament on té lloc la citada edició pilot, si bé de cara al futur els seus organitzadors volen descentralitzar la fira per a fer-la itinerant, enfortint d'aquesta manera el sentiment d'escena i dinamitzant l'activitat musical al territori. Felicitats.

dissabte, 22 d’abril de 2017

Pere Tàpias (1946-2017)


PERE TÀPIAS
(1946-2017)

Un dels motius pels quals sempre m'ha agradat Pere Tàpias és el fet que la seva música no encaixava en cap context possible que no fos el del seu propi autor. A finals dels 60, quan va debutar, el seu estil irònic i desenfadat xocava frontalment amb una Nova Cançó on abundaven la pretenciositat i l'al·lèrgia envers tot allò que no es posicionés políticament. Cinc dècades més tard, en un món on el posat és la norma, les seves cançons sonen encara més fora de lloc que aleshores. D'haver estat Tàpias nord-americà o britànic probablement estaríem parlant d'un outsider com Tiny Tim o el Legendary Stardust Cowboy, i de cançons com "Era tan bon home" en diríem lo-fi, Antifolk, out there i no sé quantes coses més.

Jordi Puntí - "Maletes perdudes" (2010)


Quatre germans, nascuts d'un mateix pare a quatre països i de quatre mares diferents, que no es coneixen entre ells però acabaran coincidint amb motiu de la recerca del citat progenitor. Un viatge per tot un seguit de ciutats (i carreteres) europees que desemboca als baixos fons de l'Eixample barceloní. I una de les obres de capçalera d'un Jordi Puntí que es va refermar amb aquest "Maletes perdudes" (2010, Empúries) com un dels autors més eclèctics i amplis de mires de la narrativa catalana contemporània. Una novel·la que pensa en gran de bon principi per a situar-se a l'alçada d'alguns dels referents foranis que la van inspirar. La meva recomanació literària per aquest Sant Jordi.

Sean Riley & The Slowriders - "Only Time Will Tell" (2009)


Una de les meravelles de la música -de les arts en general, de fet- és que permet a qui la practica ser exactament allò que vol ser. Sean Riley & The Slowriders són de Coimbra, Portugal, però la seva obra evoca diferents paisatges i textures d'allò que anomenem Americana. Les seves cançons sonen a carreteres llargues, pobles perduts enmig de deserts inabastables i benzineres remotes. A quilòmetres d'asfalt, habitacions de motel i pneumàtics en rotació. El tal Riley (veu, guitarra i orgue) es diu en realitat Alfonso Rodrigues, però quan un l'escolta tocar i cantar s'adona que el seu alter ego és probablement tan real com la solvència de cançons com "Houses and Wives" o "Buffalo Turnpike", ambdues corresponents a "Only Time Will Tell" (2009), el que potser sigui el seu àlbum més celebrat a data d'avui. I un d'aquells tresors perduts que cal reivindicar de tant en tant.

divendres, 21 d’abril de 2017

Pretenders - "Alone" (2016)


És una llàstima que Chrissie Hynde no recuperi més sovint el nom de Pretenders a l'hora d'entrar a l'estudi. Entre l'anterior disc signat amb el nom de la banda, "Break Up the Concrete" (2008), i aquest "Alone" (2016) han passat vuit llargs anys i un àlbum acreditat a Hynde en solitari, un "Stockholm" (2014) que mantenia el tipus si bé en ocasions tendia a seguir fórmules i llibres d'estil tal i com ho havien fet durant el canvi de mil·leni les obres del grup. Per això sobta que sigui precisament quan signa amb el nom de Pretenders, quan més s'allunya de la zona de confort per a enriquir el propi discurs amb textures com les del rockabilly -a "Break Up..."- o, en el cas que ens ocupa, el rock de garatge i el blues elèctric més corrosiu. Gèneres aquests últims on Hynde -que a la pràctica ha enregistrat el disc en solitari amb l'acompanyament de músics d'estudi; l'altre component original que es manté a la formació, Martin Chambers, tan sols l'acompanya de gira- s'ha aproximat de la mà d'un expert en la matèria com és Dan Auerbach (The Black Keys), productor de luxe per a una dinàmica col·lecció de cançons que podrien ser les millors que hagi lliurat aquesta dona en més de vint anys. Peces com "Roadie Man" o "Gotta Wait" són pura dinamita, proves de present i garanties d'un futur que torna a perfilar-se fèrtil. Que no s'esperi vuit anys més a preparar-ne la continuació, sisplau.

dijous, 20 d’abril de 2017

The Broken West - "I Can't Go On, I'll Go On" (2007)


Tot un recull d'essències primaverals, el debut d'aquesta banda de Los Angeles que hauria merescut una sort molt millor de la que va obtenir al seu moment. The Broken West es dedicaven al power pop. Citaven entre les seves principals influències gent com Big Star, Teenage Fanclub, els Byrds o els Beatles, i quan un escoltava les seves cançons s'adonava que no tan sols tenien la lliçó ben apresa sinó que a més aportaven una dosi extra de frescor i personalitat pròpia a un gènere on no sempre resulta fàcil destacar. Jo els vaig descobrir durant una estada a la seva ciutat, amb aquest "I Can't Go On, I'll Go On" (2007, Merge Records) i gràcies a una ràdio universitària que no parava de punxar-los a totes hores -circular per la City of Angels escoltant aquesta gent és un gustàs, els ho prometo-. Tant em van agradar, que no vaig dubtar una nit en acostar-me a escoltar-los en directe a Echo Park, on van encapçalar una vetllada dedicada a les bandes locals i van destacar per sobre de la resta amb un ofici i un repertori simplement fora de sèrie. Amb el temps els vaig anar perdent la pista -ignoro si mai van arribar a girar pel Vell Continent-, fins que em vaig assabentar que els seus components havien decidit seguir camins diferents. Ahir vaig tornar a punxar "I Can't Go On..." després de molts anys sense acostar-m'hi -un greu error per part meva- i vaig comprovar que es manté tan fresc com el primer dia.

dimecres, 19 d’abril de 2017

Recomanació: Record Store Day 2017

Torna el Record Store Day i, amb ell, les posicions a favor i en contra d'una jornada que certament corre el perill de caure en una inèrcia com a mínim inquietant. Aquest últim és un dels arguments dels contraris al Dia de les Botigues de Discos, que també observen els llançaments exclusius amb un cert recel -i no els falta raó: aquests articles cada vegada adopten una dinàmica més pròpia de les botigues de souvenirs que d'una botiga de discos-. Per sort, i en opinió d'un servidor, els arguments a favor segueixen pesant més. D'entrada, perquè qualsevol dia és bo per acostar-se a una disqueria però hi ha gent que encara no ho sap, i si aquesta jornada pot produir un efecte crida benvinguda sigui. En segon lloc, perquè dóna gust veure aquests establiments plens a vessar de públic, de persones interactuant i compartint coneixements i experiències d'una manera que la xarxa mai els permetrà. I en tercer lloc, perquè la festa s'amenitza al llarg de tot el dia amb actuacions de proximitat d'artistes de tota mena -aquest any es passejaran per les disqueries barcelonines bandes i solistes com The Lazy Lies, Mazoni, Guadalupe Plata, Joan Queralt & The Seasicks, Tori Sparks, Las Ruinas, Últim Cavall, Ran Ran Ran, PAVVLA, Chet, Retirada! o Marta Delmont, entre d'altres-. No deixin de treure-hi el cap, l'experiència valdrà la pena. Més informació aquí.

dimarts, 18 d’abril de 2017

Marina Abramovic i la condició humana


L'any 1974, Marina Abramovic va dur a terme Rhythm 0, una performance fins aleshores inèdita, en una petita galeria d'art de Nàpols. Durant sis hores, l'artista iugoslava es va quedar totalment immòbil, deixant el seu cos inanimat perquè els presents l'utilitzessin com un objecte i interactuessin amb diversos estris que ella havia deixat prèviament sobre una taula. Entre aquests estris n'hi havia que podien generar plaer, però també d'altres que podien causar dolor i fins i tot la mort -entre ells una pistola amb les corresponents bales-.

El que va començar com un experiment més o menys curiós en què l'artista servia com una mena de maniquí que el públic podia moure al seu gust o fins i tot decorar amb flors, va degenerar a mida que passaven les hores -i el respectable anava perdent la vergonya inicial- en un autèntic cúmul de barbaritats: després d'estripar-li la roba i fer-li tocaments en parts íntimes del cos, alguns dels presents van procedir a lesionar-la amb objectes punxants o de tall -un d'ells fins i tot li va posar al coll la punta de la pistola-. Ella, compromesa amb el seu art, es limitava a aguantar-ho limitant al màxim les seves reaccions físiques al dolor.

Quan finalment van haver passat les sis hores i tot va haver tornat a la normalitat, l'artista es va passejar per la sala però els presents evitaven mirar-la a la cara perquè s'avergonyien del que havien fet. Se n'avergonyien, però ho havien fet. Eren gent normal i corrent com vostès, com jo i com qualsevol veí que puguin tenir en ment, però ho havien fet. De vegades observo aquests gurús de la virtut que reparteixen lliçons de moral a totes hores, els que quinze anys enrere deien "No a la guerra" i avui diuen "Volem acollir" -donant per fet que qui no els segueix es troba en un hipotètic bàndol contrari-, els que fa cinc anys es manifestaven davant dels bancs i avui van a les mateixes oficines a demanar-los crèdit, i em pregunto què haurien fet ells, que són tot raó i bondat, de trobar-se en aquella sala.

La condició humana és la que és: Abramovic tan sols la va posar de manifest. A partir d'aquí, que un dictador ataqui la població del seu país amb armament químic, que milers de persones perdin la vida al Mediterrani i que, els que aconsegueixen sobreviure, arribin a Europa per a ser tractats com una andròmina de la qual ningú vol saber res, tan sols són branques d'una mateixa arrel molt més profunda i a la vegada tan simple com la performance d'Abramovic. I si algú encara es despenja amb expressions tan estèrils com "La gent és bona per naturalesa", o bé ha nascut amb una flor al cul o bé ocupa una regidoria a l'Ajuntament de Barcelona.


Poden llegir més sobre la performance de Marina Abramovic en aquest brillant article publicat per La Voz del Muro.

dilluns, 17 d’abril de 2017

Pigs Might Fly


La revista britànica Mojo commemora a la seva edició de maig el quarantè aniversari d'"Animals" (1977), de Pink Floyd, amb noves entrevistes a components del grup i l'edició d'un sucós recopilatori que repassa l'estat actual de la música progressiva. "Pigs Might Fly" (2017) reuneix quinze talls recents de valors contemporanis com Public Service Broadcasting, Dungen o Foxygen, a més d'il·lustres veterans com Hawkwind, Gong, Ulver o els exJapan Mick Karn i Richard Barbieri. Altament recomanable.

diumenge, 16 d’abril de 2017

Robyn Hitchcock - "Robyn Hitchcock" (2017)


Circulava anys enrere una manera pejorativa de referir-se a músics entrats en anys a qui l'arròs semblava haver-se passat segons els cànons sempre volàtils de l'imaginari popular. Rock de cabells blancs, expressió pròpia d'un temps en què el rock vivia immers encara en el mite de l'eterna joventut, i que ha perdut tota raó de ser en un moment en què per bé i per malament el gènere en qüestió ha assolit una edat tan honorable i mancada de falsos mites com les del blues o el jazz. Avui, si algú parlés de rock de cabells blancs bé podria referir-se a il·lustres supervivents de l'art de fer cançons i trencar esquemes com Patti Smith, Paul Weller o qui ens ocupa, un Robyn Hitchcock que és a punt de lliurar un dels seus treballs més sòlids dels darrers anys. Un àlbum de títol homònim -tota una declaració d'intencions- on el britànic recupera les formes més robustes i nervioses d'un cançoner que es manté fresc com una rosa per molt que passin els anys. "Mad Shelley's Letterbox" és tot un exercici de power pop àcid marca de la casa. I la inicial "I Want to Tell You About What I Want" evoca com podria haver sonat Lou Reed d'haver signat un últim manifest de rock'n'roll abans d'anar-se'n a l'altre barri.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Nick Cave - "From Her to Eternity" (1984)


Circular de nit per les carreteres secundàries de l'Empordà al ritme de "From Her to Eternity" (1984), de Nick Cave and The Bad Seeds, és una experiència digna de ser viscuda. De cop i volta i com per art de màgia, els camps adopten una estètica sinistra, els boscos esdevenen més misteriosos i inquietants que de costum, i les línies rectes d'asfalt semblen enllaçar directament amb la mitologia Southern Gothic que tant ha fascinat i influït a Cave. Si a sobre presideix la nit una lluna plena d'enormes proporcions i rogenques tonalitats, l'encanteri acaba de fer-se realitat.

Deep Purple - "Infinite" (2017)


Diuen les males llengües que aquest podria ser l'últim disc d'estudi de Deep Purple, que després de cinc dècades de trajectòria, una vintena d'àlbums i múltiples formacions amb entitat pròpia, una de les bandes pioneres del que avui anomenem hard rock abaixarà la persiana de forma definitiva. De ser cert que s'acosta el final, els britànics s'acomiaden amb un àlbum en sintonia amb bona part de la seva producció discogràfica del segle XXI. Un "Infinite" (2017) que no aporta cap novetat significativa al cànon de Deep Purple però encara manté el tipus en títols com "Hip Boots" o "One Night In Vegas", ferms recordatoris que aquesta gent ja dominava el negoci molt abans que el Heavy Metal es tenyís de calaveres, guerrers medievals i motius èpics a la carta. En canvi, l'ampliada versió del "Roadhouse Blues" dels Doors resulta simpàtica però el conjunt del plàstic no s'hauria ressentit de la seva absència.

divendres, 14 d’abril de 2017

La Dansa de la Mort


Emmarcada en la processó del dijous Sant de Verges, la Dansa de la Mort és un dels elements més singulars del mapa cultural català. I no tan sols pel fet de ser una de les poques manifestacions -l'única, segons els seus organitzadors- que mantenen viva a Europa la tradició medieval de la Danse Macabre, sinó per la manera com l'han tractat els seus responsables al llarg dels anys: entenent-la i potenciant-la com un dels grans trets identitaris del municipi empordanès, però sense arribar-la a convertir en un reclam turístic que tan sols l'acabaria banalitzant. L'altre punt que atorga valor a la Dansa de la Mort és el rigor i la fidelitat que manté a data d'avui envers les seves arrels, tot un mèrit en un país que té el mal costum de reduir la seva cultura popular i tradicional a la categoria de revetlles, festes majors i pessebres diversos. Durant el decurs de la processó, el silenci als carrers de Verges és tal que amb prou feina s'escolta cap soroll que no provingui de la pròpia marxa. I quan un té l'ocasió de contemplar de prop la Dansa de la Mort, pot arribar a escoltar la respiració dels propis dansaires sota les màscares esquelètiques -la qual cosa impressiona tant com el mateix concepte de la dansa-. A la fotografia, la representació de la Dansa de la Mort, la nit passada a Verges.

dijous, 13 d’abril de 2017

J. Geils (1946-2017)

J. GEILS
(1946-2017)

Sense cap mena de dubte i amb permís de Fleetwood Mac, la de The J. Geils Band va ser una de les trajectòries més dinàmiques i evolutives de la seva generació. Una línia ascendent que va del blues-rock visceral dels seus inicis a autèntics dards de precisió com "Centerfold", tot un reclam de la banda de Massachussetts en plena era New Wave i una peça de les que animen qualsevol nit de rock'n'roll sigui l'hora que sigui. Ens deixava abans d'ahir el seu guitarrista i líder, John Warren Geils aka J. Geils. En pau descansi.

dimecres, 12 d’abril de 2017

Sobre el rap espanyol

"El rapero español medio es, por regla general, un tipo que cree que tiene muchas (cosas) que decir y que, como lo de componer música es complicado, se dedica a largarlas sobre un ruido de fondo. Suele considerarse (...) de extrema izquierda, y considera que sus ripios son auténticas puñaladas en esa sociedad de consumo trufada de fascistas que lo alberga. Esos ripios se distinguen por una mezcla muy lograda de odio indiscriminado y transgresión pueril. Como ciertos tuiteros, algunos de nuestros raperos también reivindican bandas terroristas o le desean la muerte a alguien al que detestan; en ese sentido, Pablo Hasel es paradigmático. Sobrados de mala hostia y carentes de talento, no se han molestado en escuchar a Bob Dylan o Woody Guthrie, ni a los Sex Pistols o los Clash, ni --mucho me temo-- a Eminem o los Beastie Boys".

No sempre estic d'acord amb el que escriu Ramón de España. Ni tan sols subscric la totalitat d'aquest article. Però crec que el paràgraf que n'he reproduït, generalitzant i admetent tots els matisos que vostès vulguin, la clava ben clavada. Poden llegir l'article sencer a El Periódico.

Mona Lisa Remastered

S'imaginen vostès anar al Louvre i observar la Mona Lisa en versió remasteritzada i amb tot d'esbossos al seu voltant que de tan atapeïts acabessin fent mal a la vista? Doncs aquesta és la sensació que em produeixen a mi algunes reedicions de discos clàssics amb remasteritzacions i bonus tracks que al seu moment algú havia fet bé d'obviar.

dimarts, 11 d’abril de 2017

Temporalitat i perdurabilitat


"Soy muy consciente de lo temporal que es todo, de que el tiempo pasa y no seré siempre joven. Incluso es algo que supongo que me ha condicionado en la manera de afrontar esta profesión. Me gustaría poder seguir sobre los escenarios de aquí a cincuenta años, poder mirar atrás y estar orgullosa de todo lo que ahora está ocurriendo". Parla Rosalía en una entrevista signada per Luis Troquel que Rockdelux publica aquest mes d'abril. Paraules sàvies i madures en el millor dels sentits, les de qui amb tan sols 23 anys ja es perfila com una de les grans veus flamenques de la seva generació. En un negoci on conceptes com joventut i novetat solen esdevenir reclams tan cridaners a primera vista com buits a la pràctica, em pregunto quants músics joves (i no tan joves) han entès quelcom tan simple com el que planteja Rosalía. No em refereixo a la consciència de la pròpia mortalitat, sinó al fet de contemplar la música com una professió (i en consqüència una forma de vida) a llarg termini, a plantejar-se si d'aquí a mig segle voldran mirar enrere i passar revista o tant els farà perquè s'hauran dedicat a una feina de les mal anomenades "normals i corrents".

dilluns, 10 d’abril de 2017

Sing Street


En una escena de "Sing Street" (2016), els components del grup musical fictici que titula el film donen forma a un dels seus futurs hits partint obertament de la base rítmica de "Maneater", de Hall & Oates -un del grans èxits de l'any en què s'ambienta l'acció: 1982-. Pràctica habitual al negoci de la música pop, la d'inspirar-se més del compte en una composició aliena o directament afusellar-ne tot allò que convingui, que explica per què artistes a priori tan distants com les Supremes, Iggy Pop i The Jam han acabat signant peces amb patrons tan propers com els de "You Can't Hurry Love", "Lust for Life" o "Town Called Malice". I una de les nombroses lliçons que tot aspirant a estrella del rock podrà extreure de l'últim llargmetratge de John Carney.

El punt de partida de "Sing Street" no és cap novetat: un jove de quinze anys forma un grup de música juntament amb diversos companys de classe amb l'objectiu d'impressionar la noia amb qui vol passar la resta dels seus dies. Tampoc ho és el que ve a continuació: una barreja de comèdia romàntica i drama adolescent que tan aviat reflexiona sobre els somnis i tot allò que implica perseguir-los, com serveix d'aparador a tot un seguit de cançons majoritàriament solvents que Gary Clark (Danny Wilson) ha compost expressament per a l'ocasió. Els encerts del film són per tant la seva frescor estètica, l'agilitat del seu guió i una banda sonora tan coherent com dinàmica -a les peces de Clark s'hi sumen originals interpretats entre d'altres per Motörhead, The Clash, Joe Jackson, The Cure, Duran Duran o els citats Jam i Hall & Oates-.

Per contra, el seu punt feble és tota una recta final que es debat entre la llagrimeta fàcil i l'excés de sucre. Un seguit de passos en fals que gairebé ensorren en qüestió de minuts tot allò que s'havia construït prèviament, tant a nivell sinòptic com musical. I és que l'interès melòman que puguin despertar les composicions de Clark és proporcional al valor cinèfil de les escenes on es descobreixen. Que les dues últimes cançons interpretades per Sing Street a la sinopsi siguin una balada lacrimògena i un descafeïnat exercici de punk-pop més propi d'un anunci de perfums que d'un grup emmirallat en tòtems com els Cure o Duran Duran, no deixa de ser el preàmbul d'una escena final tan delirant que (literalment) acaba fent aigües per tot arreu. Una llàstima, perquè el conjunt de la pel·lícula és prou digne de visionar-se en pantalla gran i amb el volum al màxim.

diumenge, 9 d’abril de 2017

Pigs Pigs Pigs Pigs Pigs Pigs Pigs


Pigs Pigs Pigs Pigs Pigs Pigs Pigs. Així, set vegades repetida la paraula pigs -que en anglès significa porcs-, és com s'ha batejat aquest combo de Newcastle. Una formació animal en tots els sentits, practicant d'un stoner rock amb altes dosis d'acidesa i mala llet concentrada. Riffs pedregosos, jams còsmiques i una veu erosionada per litres i més litres de rock'n'roll en fase química. Com Hawkwind -amb Lemmy a la veu solista- desencadenant una tempesta de sorra al desert de Joshua Tree. El seu segon disc es titula "Feed the Rats" (2017), i ja el poden escoltar a Bandcamp.

dissabte, 8 d’abril de 2017

40 anys de "The Clash"


Mark Perry, líder del grup Alternative TV i fundador del fanzine Sniffin' Glue, va dir una vegada que el punk havia mort en el precís moment en què The Clash havien fitxat per CBS. Sigui com sigui i sigui quin sigui a aquestes alçades el significat del terme punk, el cert és que el fitxatge en qüestió no tan sols no va matar res ni a ningú, sinó que va preparar el camí per a una de les discografies més recordades i essencials de la segona meitat del segle XX. Un catàleg que donava el seu tret de sortida amb aquest plàstic homònim tal dia com avui de 1977 -l'havia precedit el single "White Riot" el 18 de març d'aquell mateix any-. Ni "The Clash", el disc, era el primer àlbum oficial del punk britànic -The Damned se li havien avançat gairebé dos mesos amb "Damned Damned Damned"- ni The Clash, la banda, esdevindria el nom més destacat d'un moviment identificat per la gran majoria amb els escàndols dels Sex Pistols, però les seves cançons il·lustrarien millor que les de cap altre contemporani l'estat de les coses a la Gran Bretanya de la segona meitat dels 70.

Amb títols com "White Riot" o "London's Burning", Joe Strummer i companyia es situaven a l'avantguarda social -que no pas pamfletària- del punk i traçaven sense ser-ne conscients les arrels de subgèneres com l'Oi! o l'anarcopunk. També van ser els primers d'acostar el punk a les coordenades jamaicanes amb una crua lectura de "Police & Thieves", original de Junior Murvin que molts acabarien descobrint gràcies a la versió en qüestió. Tot això sense deixar de banda comprimits de rock'n'roll en estat tan pur com la inicial "Janie Jones" o l'autorreferencial "Garageland", ni perles més o menys obscures però tan reivindicables com "What's My Name", que darrere els seus càntics hooligans amagava una estètica fosca que anticipava el post-punk -el puntejat de guitarra de Mick Jones durant els primers segons de la cançó enllaça directament amb el llegat de Joy Division-.

Produït per Mickey Foote, "The Clash" va assolir el dotzè lloc de les llistes d'èxits britàniques però no va veure la llum de forma oficial als Estats Units perquè CBS no li observava potencial comercial en aquell costat de l'Atlàntic. Greu error: aquell 1977, el plàstic en qüestió va esdevenir l'àlbum d'importació més venut als EUA. Quan finalment Epic es va decidir a publicar-lo al mercat nord-americà l'any 1979 -amb un track list alterat on algunes peces de l'edició britànica eren substituïdes per d'altres només editades en singles al Regne Unit-, ja s'havia llançat a escala internacional el menys celebrat "Give 'Em Enough Rope" (1978) i els Clash eren a punt de lliurar un "London Calling" (1979) que els deslligaria per sempre més de l'ortodòxia punk i obriria de bat a bat les portes dels 80. Els londinencs esdevindrien a partir d'aquell moment banda de referència amb totes les lletres, però res de tot això hauria estat possible de no haver-se segellat abans el tan demonitzat contracte amb CBS.

divendres, 7 d’abril de 2017

Interpol commemoren els 15 anys de "Turn On The Bright Lights"

Interpol, l'any 2002.
Interpol anuncien una gira que commemorarà els 15 anys de "Turn On The Bright Lights" (2002). Que vindria a ser com si els Beach Boys, Bob Dylan o els Rolling Stones haguessin realitzat l'any 1981 gires commemoratives de "Pet Sounds", "Blonde on Blonde" i "Aftermath", respectivament. O com si Elvis Presley hagués commemorat el 1971 els quinze anys del seu debut homònim. Curiós, oi?

Imelda May - "Life Love Flesh Blood" (2017)


Canvi d'aires i de registre, el que ha dut a terme Imelda May de cara al seu cinquè disc d'estudi, un "Life Love Flesh Blood" que veurà la llum el proper 21 d'abril a través de Decca. Hi participen vells coneguts com Jools Holland o Jeff Beck, però l'element més destacat és la producció d'un T-Bone Burnett que ha sabut allunyar la cantant irlandesa de la seva zona de confort per a explorar sonoritats i textures fins ara inèdites al seu cançoner. No s'esperin en absolut un altre disc de rockabilly, ni tan sols una festiva explosió de ritme a les quals ens tenia acostumats May. Al seu lloc hi trobaran un àlbum pausat i introspectiu, fruit del desamor i proper a terrenys com els del country, el soul o el blues.

dijous, 6 d’abril de 2017

MIQUEL VILELLA: “En un context de crisi, la gent es reivindica estimant-se i creant el seu propi teixit social”

Fan dels fans de la música - Foto Carles Fargas.
Hi va haver un temps en què alguns ens imaginàvem que el futur de la música pop cantada en català seria aquest. Discos frescos, elegants i amb un elevat grau de sofisticació. El temps no ens ha acabat de donar la raó i la tendència ha estat una altra, però per sort ens queden excepcions tan honorables com Miquel Vilella, que s'acaba de treure de la màniga un àlbum d'alta volada on reivindica l'amor com a motor de la història humana. Es titula "La Línia Màgica" (2017, METrecords), i aquesta setmana en parlo amb el propi Vilella en una entrevista a B-Magazine.

Fink - "Sunday Night Blues Club, vol. 1" (2017)


Nou cop de timó estilístic i nou pas endavant en una trajectòria, la de Fink, que salvant distàncies evoca la singularitat i la inquietud crònica d'ànimes tan lliures i indòmites com les de Beck, Eels o The The. Després d'abandonar a "Horizontalism" (2015) el folk ombrívol marca de la casa per a acostar-se a terrenys més experimentals, l'alter ego del britànic Fin Greenall es despenja ara amb el seu primer disc de blues. Un "Sunday Night Blues Club vol. 1" (2017) que aborda el gènere a partir de les seves mateixes arrels i des de la perspectiva clarobscura que sempre ha caracteritzat l'obra de Fink. El resultat són deu talls amb rerefons hipnòtic i textura pantanosa. Vuit peces que podrien haver estat enregistrades a les profunditats del Mississippi en qualsevol moment dels darrers cent anys, i que el britànic emmarca al seu propi cànon sense ni tan sols despentinar-se. Un àlbum dels que retallen distàncies i incorporen nous matisos a un ventall estilístic en constant expansió. Escoltin-lo a Bandcamp.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Juniore


Un altre valor a descobrir de la que ja es contempla com una nova escena pop francesa. Juniore porten editant discos des de l'any 2013 i tenen connexions amb components de La Femme -la formació que mitjans com Les Inrockuptibles han situat a l'epicentre de la citada escena-. Es tracta de quatre parisenques -amb la prolífica Anna Jean com a rostre més visible- que practiquen un pop de declarada i inconfusible inspiració sixties. Cançons que apunten tant al yé-yé francès d'aquella dècada com a gèneres que s'estaven desenvolupant al mateix temps al món anglosaxó, cas del surf, la psicodèlia o el Merseybeat. El seu darrer treball es titula "Ouh Là Là" (2017) i es troba disponible al seu compte de Bandcamp.

dimarts, 4 d’abril de 2017

Bad Religion al Doctor Music Festival


Es recorden vostès del personatge que es va enfilar a l'escenari del Doctor Music 96 mentre tocaven Bad Religion? El que li va dir "gordo", "calvo" i "vendido" a Greg Graffin? Algú sap què ha estat d'ell vint anys després del seu breu però intens minut de glòria? No, de debò, algú l'hauria de localitzar i fer-li una entrevista en profunditat. Ignoro si el seu vocabulari s'ha enriquit gaire en tot aquest temps, però el seu testimoni seria digne d'estudi i aportaria llum a un dels episodis més enigmàtics de la cultura pop d'aquest país. Mira que se'n pot arribar a ser, d'idiota.

Paul McCartney - "Flowers in the Dirt" (1989)


Resulta curiós que Paul McCartney hagi acumulat més anys seguits als escenaris durant el segle XXI que durant les seves etapes amb els Wings o fins i tot amb els mateixos Beatles. Sobretot tenint en compte que hi va haver una època en què les gires del de Liverpool es contemplaven com a fets excepcionals i absolutament extraordinaris. Per això el seu retorn als escenaris el 1989 va esdevenir un dels punts d'inflexió d'una carrera que deixava definitivament enrere la deriva patida durant els anys 80 per a reinstaurar l'autor de "Yesterday" i "Hey Jude" com una potència musical de primer ordre en clau de present. La gira en qüestió, batejada com a Paul McCartney World Tour, va jugar un paper decisiu en aquest procés, però bona part del mèrit el compartia amb l'àlbum que d'alguna manera la justificava.

"Flowers in the Dirt" (1989) no era el treball més sòlid que l'exBeatle havia lliurat en solitari al moment de la seva edició -el temps ha acabat donant la raó a un "McCartney II" (1980) generalment incomprès al seu dia-, però sí que presentava el seu autor molt més inspirat que en qualsevol de les obres immediatament anteriors -la més destacable de les quals, "CHOBA B CCCP" (1980), era un disc de versions-. Una inspiració fomentada en part per Elvis Costello, que havia participat activament tant en el procés de composició de l'àlbum com en la seva producció. De les dotze cançons incloses al plàstic, quatre les signaven a mitges, entre elles el celebradíssim single "My Brave Face" o aquella aproximació al gòspel que és "That Day Is Done" -altres peces destacades de l'àlbum, cas de la també celebrada "This One" o la preciosa "Distractions", les signava McCartney tot sol; menció a part es mereix un "Put It There" que apuntava directament a "Blackbird"-.

Costello acabaria formant part de l'àmplia llista de productors acreditats a "Flowers in the Dirt", i compartiria tasques vocals amb el propi McCartney a "You Want Her Too", un altre punt àlgid d'un àlbum que només perdia pistonada en una recta final francament oblidable -el reggae descafeïnat de "How Many People" i els sis minuts de "Motor of Love" no molesten en excés però tampoc aporten res al conjunt de l'obra-. Capitol acaba de reeditar-lo amb un luxós format doble que inclou les reveladores demos gravades prèviament per McCartney i Costello. Tot un document que des d'aleshores ha circulat de forma no oficial en nombrosos suports tan físics com digitals, i unes sessions de les quals Macca aprofitaria dos títols -"Mistress and Maid" i "The Lovers that Never Were"- per al que seria el seu següent treball d'estudi, el més discret però també reivindicable "Off the Ground" (1993).

dilluns, 3 d’abril de 2017

El Doctor Music Festival a Sputnik Òrbita 90


Acabo de veure el capítol d'Sputnik Òrbita 90 dedicat al Doctor Music Festival i no puc evitar preguntar-me per què vint anys després els caps de cartell dels grans festivals internacionals segueixen essent pràcticament els mateixos que aleshores. Amb excepció de David Bowie i Lou Reed, és clar.


Lewis & Leigh

LEWIS & LEIGH
Teatre Ateneu, Hostalets de Balenyà
2 d'abril de 2016

Amb un peu en les essències més tradicionals del so Americana i un altre en els corrents renovadors del gènere, Lewis & Leigh es poden considerar ara mateix com tota una potència emergent de la música d'arrels nord-americanes en aquest costat de l'Atlàntic. La premsa especialitzada ha celebrat amb entusiasme l'edició del seu disc de debut, "Ghost" (2016). Una de les peces que integren el plàstic en qüestió, "The 4:19", va rebre el guardó a la Millor Cançó durant la passada edició dels prestigiosos UK Americana Music Awards. I en el marc de la mateixa gala, celebrada a Londres ara fa dos mesos, el duet que formen Al Lewis i Alva Leigh va ser distingit també com a Millor Artista Britànic -categoria on competien amb pesos tan pesants com Billy Bragg-.

Els darrers mesos han estat per tant meteòrics per a Lewis i Leigh, un gal·lès i una nord-americana que van començar a tocar plegats després de coincidir ara fa tres anys a la capital del Regne Unit, però no sembla que res de tot això hagi afectat el seu dia a dia. A l'escenari exhibeixen la seguretat de qui ha rodat el seu repertori en incomptables places, però a la vegada conserven la prudència de qui encara surt a guanyar-se el públic concert rere concert. Interpreten el seu cançoner amb solvència, i l'expliquen amb detall a unes audiències que en molts casos encara no s'hi han familiaritzat. I a jutjar pels resultats assolits durant la seva primera gira per l'Estat espanyol, es pot dir que saben com convèncer el respectable: al final de cada actuació, les allaus d'assistents als punts de merchandising han estat tals que ha calgut reposar amb caràcter d'urgència les còpies de "Ghost". I tot i amb això, quan van arribar ahir a la tarda als Hostalets de Balenyà, última parada de la gira i única data en terres catalanes, tan sols els quedaven set vinils que acabarien despatxant en qüestió de segons.

Amb precedents com aquests, l'expectació per escoltar Lewis & Leigh en un teatre amb capacitat per a un centenar de persones era màxima i van saber estar-ne a l'alçada amb un passi on van conjugar ofici i proximitat. Una hora llarga durant la qual van prescindir de tots els recursos i ornaments presents al disc per a interpretar les cançons amb l'únic suport d'una guitarra -la que tocava Lewis- i unes harmonies vocals que ja han esdevingut per mèrits propis un dels seus trets identitaris. L'altre punt fort del duet es troba en la vessant lírica, unes lletres que tant poden relatar històries de mala vida com homenatjar els paisatges d'infantesa dels seus autors, i que sovint evoquen el moviment constant de qui viu a la carretera. Les de peces com "Piece of Gold", "Losing Time", "Whiskey and Wine" o "Keep Your Ghost", alternades ahir amb títols inèdits i una simpàtica lectura a contrallum de "There Is a Light that Never Goes Out" (The Smiths). Ja en plena recta final van desendollar la guitarra i van baixar a la platea per a interpretar la citada "The 4:19" tot passejant-se entre el respectable. Dir que va ser emocionant és quedar-se curt.

diumenge, 2 d’abril de 2017

Joan Queralt i The Crab Apples a Sidecar

Joan Queralt.
JOAN QUERALT AND THE SEASICKS + THE CRAB APPLES
Sidecar Factory Club, Barcelona
1 d'abril de 2017

No són pocs els paral·lelismes entre Joan Queralt and The Seasicks i The Crab Apples. Dues bandes catalanes que canten en anglès i s'emmirallen en el rock nord-americà dels 90. I dos discursos clarament diferenciats però absolutament complementaris, que d'alguna manera o altra exploten (en el millor dels sentits) tota la matèria primera procedent d'un hipotètic triangle sonor delimitat per Jeff Buckley, Blind Melon i els primers Pearl Jam. El doble cartell que els va reunir la nit passada a l'escenari de Sidecar era doncs tan coherent com el fet que Carla Gimeno, vocalista de The Crab Apples, s'animés a cantar un tema durant el concert de Queralt i els Seasicks. Que la peça en qüestió fos "Girls Just Want to Have Fun" de Cyndi Lauper potser va descol·locar més d'un, però l'èxtasi desencadenat a les primeres files durant la citada interpretació assenyalava l'encert del moment.

Joan Queralt and The Seasicks es van presentar a la sala de la plaça Reial tot just arribats d'una triomfal actuació a Madrid i amb flamant nou ep sota el braç, un "Time Made of Sand" (2017) que ahir es presentava de forma oficial a Barcelona. The Crab Apples, que durant els darrers mesos també s'han fet un tip de girar amunt i avall per la península, s'havien anunciat com a grup teloner però el seu passi va suposar molt més que un simple aperitiu i va constatar el bon estat de forma d'una banda que es cotitza a l'alça. Inici majestuós amb "Blow Us Away" -el tema que enceta el seu llançament més recent, l'ep "Hello Stranger" (2016)- i, tot seguit, un repàs a una discografia per ara breu però farcida de grans moments -a destacar "Rats at My Window" o "Godzilla", ambdós títols procedents del citat ep-. Amb ofici, solvència i molt bones maneres sobre les taules.

Tres quarts del mateix es pot de Joan Queralt i els Seasicks, tres senyors músics capaços d'aturar un regiment cada un amb la força dels seus instruments -guitarra, baix i bateria, ni més ni menys-. I un repertori que pot passar en un no res de la fragilitat més absoluta a l'aparell elèctric de més elevat voltatge, del folk a contrallum a l'esclat protogrunge passant pel blues més pantanós. Van centrar la primera part del concert en el seu disc de debut, "Welcome Home" (2015), fent brillar perles com "U-Hu" o "King of California", citant tan sols de passada el nou ep amb "Dreamsea" i despenjant-se amb un parell de versions -"Lump", de The Presidents Of The USA, i la citada "Girls..."- abans d'enfilar una vibrant "Redneck Agenda". El millor, és clar, ho havien reservat pel final: una tanda de bisos on, ara sí, el material recent va lluir amb tota la seva plenitud -tant "Gone to the Past" com "Round Trip" guanyen punts a l'escenari-. La cirereta la va posar un "Cheap Guitar" que van encadenar amb "Go with the Flow" de Queens Of The Stone Age. La sala de potes enlaire, un darrer bany de masses i la confirmació d'una banda de la qual sentirem molt a parlar.

dissabte, 1 d’abril de 2017

L'hereu se'n va!

RAN RAN RAN
Sala BeGood, Barcelona
31 de març de 2017

El discurs sonor de Ran Ran Ran es fonamenta en pilars del folk, el pop i el rock'n'roll de factura urgent com Violent Femmes, Jonathan Richman, Herman Dune o el Dylan del 66. Però quan s'enfilen a un escenari aquest ventall pot ampliar-se fins a abraçar un folk-rock entès a la manera d'uns Byrds o uns Buffalo Springfield, o bé assolir unes cotes d'electricitat, soroll i mala llet pròpies d'uns Who en directe a Leeds. Exemples d'això últim se'n van comptar una bona colla la nit passada a la sala BeGood, el més evident de tots l'expansiva coda amb què van sentenciar "Gernació". Tot un himne subterrani per vocació que els barcelonins van culminar amb una orgia de decibels de les que defineixen concerts gairebé per si soles.

Ran Ran Ran presentaven a Barcelona el seu segon disc oficial, un "L'hereu" (2017, Bankrobber) que arriba acompanyat de canvis en la formació. El nucli fundacional que integren Ferran Baucells (veu i guitarra) i Jordi Farreras (bateria) s'amplia amb un segon guitarrista, Valentí Adell, i els cors d'una vella coneguda, Martina Borrut (Mad'zelle), que també es fa càrrec de la melòdica i de l'electrònica. Renovada posada en escena per a repassar l'àlbum en la seva totalitat, mantenint l'ordre original de les cançons i desviant-se ocasionalment cap a peces del fons de catàleg com "Tot OK STOP". Tota una història estructurada al voltant d'una figura, l'hereu del títol, que va deixar per a la posteritat passatges tan memorables com "La cançó del lladre", "Homecoming Song" o "I un vers", i postals tan definitives com les de Farreras passejant-se per la sala armat amb un parell de baquetes i transformant en instrument de percussió qualsevol element del mobiliari que se li posés al davant.

Un cop finalitzat el repàs a "L'hereu", "Certa Ment" i la citada "Gernació" van encetar una recta final que rebaixaria tensions amb la revisió marca de la casa de "Vora el foc", un original de The Missing Leech que ja ha esdevingut part essencial dels directes de la banda. I com que el respectable encara en volia més, es van treure de la màniga la sempre oportuna "Un nou Big Bang". Era el primer cop que la tocaven amb l'actual formació i ni tan sols l'havien arribat a assajar, però va sonar tan fresca, dinàmica i immediata com el primer dia. Ran Ran Ran obriran la setmana vinent les actuacions que els nord-americans Woods oferiran tant a Barcelona com a Madrid. Un petit gran premi que reconeix una trajectòria exemplar en tots els sentits, i un bon motiu per no perdre's els teloners.