dissabte, 8 d’abril de 2017

40 anys de "The Clash"


Mark Perry, líder del grup Alternative TV i fundador del fanzine Sniffin' Glue, va dir una vegada que el punk havia mort en el precís moment en què The Clash havien fitxat per CBS. Sigui com sigui i sigui quin sigui a aquestes alçades el significat del terme punk, el cert és que el fitxatge en qüestió no tan sols no va matar res ni a ningú, sinó que va preparar el camí per a una de les discografies més recordades i essencials de la segona meitat del segle XX. Un catàleg que donava el seu tret de sortida amb aquest plàstic homònim tal dia com avui de 1977 -l'havia precedit el single "White Riot" el 18 de març d'aquell mateix any-. Ni "The Clash", el disc, era el primer àlbum oficial del punk britànic -The Damned se li havien avançat gairebé dos mesos amb "Damned Damned Damned"- ni The Clash, la banda, esdevindria el nom més destacat d'un moviment identificat per la gran majoria amb els escàndols dels Sex Pistols, però les seves cançons il·lustrarien millor que les de cap altre contemporani l'estat de les coses a la Gran Bretanya de la segona meitat dels 70.

Amb títols com "White Riot" o "London's Burning", Joe Strummer i companyia es situaven a l'avantguarda social -que no pas pamfletària- del punk i traçaven sense ser-ne conscients les arrels de subgèneres com l'Oi! o l'anarcopunk. També van ser els primers d'acostar el punk a les coordenades jamaicanes amb una crua lectura de "Police & Thieves", original de Junior Murvin que molts acabarien descobrint gràcies a la versió en qüestió. Tot això sense deixar de banda comprimits de rock'n'roll en estat tan pur com la inicial "Janie Jones" o l'autorreferencial "Garageland", ni perles més o menys obscures però tan reivindicables com "What's My Name", que darrere els seus càntics hooligans amagava una estètica fosca que anticipava el post-punk -el puntejat de guitarra de Mick Jones durant els primers segons de la cançó enllaça directament amb el llegat de Joy Division-.

Produït per Mickey Foote, "The Clash" va assolir el dotzè lloc de les llistes d'èxits britàniques però no va veure la llum de forma oficial als Estats Units perquè CBS no li observava potencial comercial en aquell costat de l'Atlàntic. Greu error: aquell 1977, el plàstic en qüestió va esdevenir l'àlbum d'importació més venut als EUA. Quan finalment Epic es va decidir a publicar-lo al mercat nord-americà l'any 1979 -amb un track list alterat on algunes peces de l'edició britànica eren substituïdes per d'altres només editades en singles al Regne Unit-, ja s'havia llançat a escala internacional el menys celebrat "Give 'Em Enough Rope" (1978) i els Clash eren a punt de lliurar un "London Calling" (1979) que els deslligaria per sempre més de l'ortodòxia punk i obriria de bat a bat les portes dels 80. Els londinencs esdevindrien a partir d'aquell moment banda de referència amb totes les lletres, però res de tot això hauria estat possible de no haver-se segellat abans el tan demonitzat contracte amb CBS.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada