dimarts, 18 d’abril de 2017

Marina Abramovic i la condició humana


L'any 1974, Marina Abramovic va dur a terme Rhythm 0, una performance fins aleshores inèdita, en una petita galeria d'art de Nàpols. Durant sis hores, l'artista iugoslava es va quedar totalment immòbil, deixant el seu cos inanimat perquè els presents l'utilitzessin com un objecte i interactuessin amb diversos estris que ella havia deixat prèviament sobre una taula. Entre aquests estris n'hi havia que podien generar plaer, però també d'altres que podien causar dolor i fins i tot la mort -entre ells una pistola amb les corresponents bales-.

El que va començar com un experiment més o menys curiós en què l'artista servia com una mena de maniquí que el públic podia moure al seu gust o fins i tot decorar amb flors, va degenerar a mida que passaven les hores -i el respectable anava perdent la vergonya inicial- en un autèntic cúmul de barbaritats: després d'estripar-li la roba i fer-li tocaments en parts íntimes del cos, alguns dels presents van procedir a lesionar-la amb objectes punxants o de tall -un d'ells fins i tot li va posar al coll la punta de la pistola-. Ella, compromesa amb el seu art, es limitava a aguantar-ho limitant al màxim les seves reaccions físiques al dolor.

Quan finalment van haver passat les sis hores i tot va haver tornat a la normalitat, l'artista es va passejar per la sala però els presents evitaven mirar-la a la cara perquè s'avergonyien del que havien fet. Se n'avergonyien, però ho havien fet. Eren gent normal i corrent com vostès, com jo i com qualsevol veí que puguin tenir en ment, però ho havien fet. De vegades observo aquests gurús de la virtut que reparteixen lliçons de moral a totes hores, els que quinze anys enrere deien "No a la guerra" i avui diuen "Volem acollir" -donant per fet que qui no els segueix es troba en un hipotètic bàndol contrari-, els que fa cinc anys es manifestaven davant dels bancs i avui van a les mateixes oficines a demanar-los crèdit, i em pregunto què haurien fet ells, que són tot raó i bondat, de trobar-se en aquella sala.

La condició humana és la que és: Abramovic tan sols la va posar de manifest. A partir d'aquí, que un dictador ataqui la població del seu país amb armament químic, que milers de persones perdin la vida al Mediterrani i que, els que aconsegueixen sobreviure, arribin a Europa per a ser tractats com una andròmina de la qual ningú vol saber res, tan sols són branques d'una mateixa arrel molt més profunda i a la vegada tan simple com la performance d'Abramovic. I si algú encara es despenja amb expressions tan estèrils com "La gent és bona per naturalesa", o bé ha nascut amb una flor al cul o bé ocupa una regidoria a l'Ajuntament de Barcelona.


Poden llegir més sobre la performance de Marina Abramovic en aquest brillant article publicat per La Voz del Muro.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada