dimarts, 4 d’abril de 2017

Paul McCartney - "Flowers in the Dirt" (1989)


Resulta curiós que Paul McCartney hagi acumulat més anys seguits als escenaris durant el segle XXI que durant les seves etapes amb els Wings o fins i tot amb els mateixos Beatles. Sobretot tenint en compte que hi va haver una època en què les gires del de Liverpool es contemplaven com a fets excepcionals i absolutament extraordinaris. Per això el seu retorn als escenaris el 1989 va esdevenir un dels punts d'inflexió d'una carrera que deixava definitivament enrere la deriva patida durant els anys 80 per a reinstaurar l'autor de "Yesterday" i "Hey Jude" com una potència musical de primer ordre en clau de present. La gira en qüestió, batejada com a Paul McCartney World Tour, va jugar un paper decisiu en aquest procés, però bona part del mèrit el compartia amb l'àlbum que d'alguna manera la justificava.

"Flowers in the Dirt" (1989) no era el treball més sòlid que l'exBeatle havia lliurat en solitari al moment de la seva edició -el temps ha acabat donant la raó a un "McCartney II" (1980) generalment incomprès al seu dia-, però sí que presentava el seu autor molt més inspirat que en qualsevol de les obres immediatament anteriors -la més destacable de les quals, "CHOBA B CCCP" (1980), era un disc de versions-. Una inspiració fomentada en part per Elvis Costello, que havia participat activament tant en el procés de composició de l'àlbum com en la seva producció. De les dotze cançons incloses al plàstic, quatre les signaven a mitges, entre elles el celebradíssim single "My Brave Face" o aquella aproximació al gòspel que és "That Day Is Done" -altres peces destacades de l'àlbum, cas de la també celebrada "This One" o la preciosa "Distractions", les signava McCartney tot sol; menció a part es mereix un "Put It There" que apuntava directament a "Blackbird"-.

Costello acabaria formant part de l'àmplia llista de productors acreditats a "Flowers in the Dirt", i compartiria tasques vocals amb el propi McCartney a "You Want Her Too", un altre punt àlgid d'un àlbum que només perdia pistonada en una recta final francament oblidable -el reggae descafeïnat de "How Many People" i els sis minuts de "Motor of Love" no molesten en excés però tampoc aporten res al conjunt de l'obra-. Capitol acaba de reeditar-lo amb un luxós format doble que inclou les reveladores demos gravades prèviament per McCartney i Costello. Tot un document que des d'aleshores ha circulat de forma no oficial en nombrosos suports tan físics com digitals, i unes sessions de les quals Macca aprofitaria dos títols -"Mistress and Maid" i "The Lovers that Never Were"- per al que seria el seu següent treball d'estudi, el més discret però també reivindicable "Off the Ground" (1993).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada