dissabte, 20 de maig de 2017

L'antiheroi torna al Clot

DINO RATSO
Beat Clot, Barcelona
19 de maig de 2017

Darrerament es porta molt en determinats sectors de la crítica musical allò de no jutjar els artistes en funció de les seves obres sinó dels seus estrats socials. Els adscrits a aquest corrent no solen valorar un intèrpret en funció de si diu coses noves o interessants, o de la manera com les diu, sinó de si les diu en un festival més o menys mediàtic o en un polígon industrial d'extrarradi on algun profeta va perdre les espardenyes. A hores d'ara no tinc clar si aquesta mena de crítics pateixen un excés de consciència de classe o simplement acumulen sentiment de culpabilitat pel fet d'haver militat anteriorment a les mateixes esferes que ara els semblen tan elitistes, però el cas és que cap d'ells s'ha acostat mai a un concert de Dino Ratso. Un músic que personifica com pocs l'antiheroi barceloní de barri -del Guinardó, concretament- i que es fa uns bons tips d'actuar en sales i locals totalment aliens a qualsevol circuit, diguem-ne, oficial.

Ahir tornava a un escenari que gairebé pot considerar com la seva segona casa, el del pub Beat Clot, tot un oasi melòman en un barri, el que li dóna nom, on el turisme encara no ha arrelat amb tanta força com en altres punts de la ciutat. Sigui com sigui, ahir sí que hi havia turistes entre el públic, tres dones de mitjana edat que en ocasions elevaven els seus accents del sud d'Anglaterra a un volum gairebé superior al de l'amplificador de Ratso. I ell, acostumat com està a veure-les de tots colors des de l'escenari, no va dubtar a demanar-los de forma educada però contundent que parlessin més fluix. Dit i fet. I acte seguit, com qui no vol la cosa, va entonar un tema que denuncia la proliferació del turisme de sol, platja i borratxeres a la capital catalana, "Fuera de esta ciudad".

Aquest últim és tan sols un dels ja incomptables títols que conformen el repertori de Dino Ratso. Un cançoner que en poc menys d'una dècada ha acumulat cinc discos -el més recent, "Canciones escritas por una máquina" (2016), és també un dels més rodons- i que conjuga ironia i poesia urbana a ritme de rock'n'roll amb totes les lletres. Com a mostres, peces com "Preguntas que buscan respuesta", "El sexo está sobrevalorado", "Elvis ha dejado el edificio", "Coches y chicas" o l'antihimne subterrani per excel·lència que és "Hay que matar a un cantautor", amanides ahir amb cites a The Who ("Substitute"), The Kinks ("Sunny Afternoon") i The Missing Leech ("Confusions"). Una hora llarga de concert despatxada amb nervi, solvència i cançons memorables. Música que ve de baix, com els agradaria anomenar-la a alguns.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada