dissabte, 24 de juny de 2017

Cor Blanc


Cor Blanc ha estat sens dubte una de les grans sorpreses d'aquesta temporada. Un duet barceloní que ha evolucionat del folk amb acabats digitals cap a un pop oníric i en ocasions ballable. El seu darrer single es titula "Alice", i suposa el seu debut a l'escuderia Luup Records (Museless, PAVVLA...). Poden veure'n el videoclip -amb imatges del film de culte "Valerie and Her Week of Wonders" (1970)- aquí.

El Petit de Cal Eril - "El Salt"

No és cap secret que la gira de presentació "La força" (2016, Bankrobber) està essent una de les més intenses d'El Petit de Cal Eril. Precisament, el nou videoclip de l'alter ego de Joan Pons el mostra a ell i a la banda que l'acompanya en acció a l'escenari. Es tracta d'"El Salt", una de les peces que integren l'àlbum en qüestió, i poden veure'l aquí.

divendres, 23 de juny de 2017

Pooka


Pooka és una de les diverses variacions del terme púca, que en irlandès significa esperit i que a la vegada identifica una criatura fantàstica del folklore celta caracteritzada per les múltiples formes que pot arribar a adoptar. Pooka, la banda, era un duet de folk format a Manchester per Natasha Jones i Sharon Lewis. Com la criatura en qüestió, el seu discurs podia manifestar-se a través de múltiples formes i adoptar tota mena d'estats. Clarobscures, cristal·lines, tenyides de boirina i amb un punt de misteri, les cançons de Pooka anticipaven d'alguna manera repertoris com el d'unes Smoke Fairies. I el seu debut homònim, editat per Warner l'any 1993, és una molt bona opció per a una nit de bruixes com la d'avui. Bon solstici d'estiu a tothom.

dijous, 22 de juny de 2017

Bob Dylan - "Triplicate" (2017)


Amb Bob Dylan hi ha coses que mai s'acaben de saber del cert i ja està bé que sigui així, per allò de mantenir intacte el misteri. Per exemple, si el títol del seu darrer àlbum -"Triplicate" (2017)- fa referència al seu format de triple disc o al fet que sigui la seva tercera incursió a les aigües del totèmic i monumental Great American Songbook. Tampoc acaba de quedar clar per què ha lliurat tot d'un plegat tres plàstics que per separat haurien pogut tenir la mateixa entitat que les dues anteriors revisions d'estàndards nord-americans a mans del de Duluth -"Shadows in the Night" (2015) i "Fallen Angels" (2016)-, i que fins i tot disposen dels seus propis títols: "'Til the Sun Goes Down", "Devil Dolls" i "Comin' Home Late", respectivament.

Sigui com sigui, una de les grans novetats d'aquest "Triplicate" és precisament el fet d'haver situat d'una vegada per totes el Great American Songbook al centre del relat. Si "Shadows in the Night" era un disc de Dylan reinterpretant el cançoner de Sinatra, si "Fallen Angels" era el punt on el de Minnesota anava més enllà de la Veu per a començar a abraçar la música que dominava les ràdios nord-americanes abans de l'adveniment del rock'n'roll, "Triplicate" és el primer gran monument de l'autor de "Like a Rolling Stone" a un temps i una manera de fer les coses que el van marcar tant com els singles de Buddy Holly i les cançons de Woody Guthrie, i dels quals ell mateix havia signat l'acta de defunció definitiva reinventant les regles del joc amb àlbums com "The Freewheelin' Bob Dylan" (1963) o "Blonde on Blonde" (1966).

Una altra novetat de "Triplicate" és que aquest cop Dylan no s'ha limitat a recuperar únicament títols més o menys obscurs o semioblidats, sinó que ha optat també per estàndards que l'aficionat mitjà reconeixerà amb facilitat. És el cas, per exemple, de "That Old Feeling", "The Best Is Yet to Come", "As Time Goes By" o "Stormy Weather": els dos primers van obtenir un ressò més que notable a mans del propi Sinatra, el tercer és universalment reconegut com el tema central de "Casablanca" (1942), i l'últim és una de les peces més populars del repertori de Billie Holiday. Va ser també Lady Day qui va gravar una de les versions més escoltades de "These Foolish Things", un dels títols que Rod Stewart va triar com a single a l'hora de lliurar, ara fa cosa d'una dècada i mitja, la seva pròpia versió del Great American Songbook.

Recuperada per Dylan, la peça no tan sols deixa en evidència la perfeccionista però insulsa aproximació d'Stewart al repertori en qüestió: també posa de manifest tot el suc que encara poden arribar a donar aquestes cançons quan un les contempla com a tals, com a cançons, i no com a intocables peces de museu. Aquest ha estat precisament un dels grans encerts de Dylan a l'hora d'acostar-se a un cançoner que li va com l'anell al dit: manipular-lo amb molta més cura de la que aplica al seu propi repertori quan el deconstrueix en directe, però sense deixar de reinterpretar-lo al seu aire. I posar-se al servei de les cançons tot deixant que siguin aquestes les que parlin a través seu, tot el contrari del que havia fet durant les passades cinc dècades.

Abans de Dylan, el més habitual era que els intèrprets pop no cantessin les seves pròpies cançons sinó aquelles que algú altre havia compost i que sovint ja s'havien interpretat anteriorment -era així com es creaven els estàndards-. Després d'ell no tan sols es va invertir aquesta tendència, sinó que es va instaurar la regla no escrita que cap nou treball d'un artista podia repetir els mateixos patrons de la seva obra anterior. Mig segle després és el propi Dylan qui ignora aquests dos principis i celebra sense reserves tot allò que ell mateix havia fet obsolet de la nit al dia. D'alguna manera, doncs, "Triplicate" tanca un cercle. El que un jove Dylan va començar a traçar quan va abandonar el Midwest en direcció a Manhattan, i que gairebé sis dècades després l'eleva a la mateixa categoria que els propis Sinatra i companyia en l'imaginari melòman dels nostres temps.

Dia de la Música 2017

Mourn.
DIA DE LA MÚSICA 2017
Fabra i Coats, Barcelona
21 de juny de 2017

Queden lluny els temps en què el Dia de la Música es podia respirar en bona part del mapa barceloní, ja fos amb actuacions en directe a molts dels seus carrers o bé amb unes Rambles atapeïdes de paradetes on les disqueries de la ciutat ofertaven sucoses delícies melòmanes a preus arreglats per a l'ocasió. Actualment la jornada segueix commemorant-se, però d'una manera més discreta i sovint gairebé a porta tancada. Per això són d'agrair iniciatives com la de la cooperativa L'Afluent, que ahir va maridar reivindicació i celebració a Fabra i Coats. La primera es va materialitzar en una taula rodona al voltant de les bones pràctiques en la indústria musical, un debat que ve de lluny i que diversos represenants del sector -músics, advocats, gestors, institucions- van abordar amb vistes a establir directrius i fulls de ruta per a millorar les condicions de treball en un marc professional que en ocasions ni tan sols es contempla com a tal. La celebració va arribar a última hora, de la mà d'un triple concert amb un cartell tan eclèctic com transversal: l'afrofunk de la guineana -establerta a Barcelona- Nakany Kanté, la sofisticació pop del crooner canadenc Sean Nicholas Savage, i l'electricitat de les barcelonines Mourn i el seu contundent rock de garatge.

dimecres, 21 de juny de 2017

Memòries de Viv Albertine

Viv Albertine.
"Escoltava molta música nova a través dels amics i sempre que sortia de casa portava un disc sota el braç. (...) El disc que portessis indicava quina mena de persona eres. Si era una raresa, la gent enrotllada et parava pel carrer per parlar-ne. (...) La música portava la Guerra del Vietnam fins a l'interior de les nostres habitacions. Les cançons que ens arribaven d'Amèrica despertaven el nostre interès en la política; eren lliçons d'història digeribles i excitants. Ens manifestàvem contra les guerres del Vietnam i Corea, debatíem sobre l'alliberament sexual, la censura i la pornografia, i llegíem llibres de Timothy Leary, Hubert Selby Jr i Marshall McLuhan perquè havíem sentit a parlar de tota aquella gent a les cançons o en entrevistes amb músics. (...) També hi havia grans revistes, com Forum, International Times, Spare Rib, Oz, Rave i Nova. Tot i que no ens podíem permetre viatjar, ens sentíem connectats amb altres països perquè les idees i els fets que hi tenien lloc ens arribaven a través de la música i de les revistes".

Viv Albertine (The Slits), en un fragment de la seva autobiografia, "Clothes, Clothes, Clothes. Music, Music, Music. Boys, Boys, Boys" (2014, publicada recentment en castellà per Anagrama). O com la música (la cultura i les arts, de fet) pot obrir portes infinites i definir el procés formatiu de qualsevol persona.

The Byrds - "Turn! Turn! Turn!" (1965)


"Turn! Turn! Turn!" (1965). El segon disc dels Byrds, i juntament amb el seu predecessor -"Mr. Tambourine Man" (1965)- un dels pilars fundacionals tant del folk-rock com de bona part del pop de guitarres que s'ha practicat durant les passades cinc dècades. La peça titular, versió marca de la casa d'un tema de Pete Seeger, és probablement el títol més universal de la discografia dels californians i també un dels singles més icònics de la història del rock. La resta del plàstic, una selecció d'originals i lectures de composicions alienes, tampoc es queda curta. "Turn! Turn! Turn!" va ser el primer disc dels Byrds que mai vaig arribar a tenir, i la connexió amb el discurs de la banda va ser immediata. El vaig adquirir tal dia com avui de fa molts anys, després de localitzar-lo en una paradeta situada en algun lloc de les Rambles. Eren els dies en què al carrer Tallers hi havia encara més disqueries que no pas botigues de roba, i cada 21 de juny bona part d'aquests establiments s'instal·laven a les Rambles amb motiu del Dia de la Música. Els dies en què Barcelona celebrava l'arribada de l'estiu amb música en uns carrers que des d'aleshores s'han tornat més silenciosos i també una mica més grisos. No cal desesperar-se: espais com Fabra i Coats acolliran al llarg d'avui activitats commemoratives de la jornada melòmana per excel·lència. Però no estaria gens malament que algun dia les Rambles i el seu entorn tornessin a sonar tal i com ho feien anys enrere. Bon Dia de la Música a tothom.

dimarts, 20 de juny de 2017

Tapiman - "Hard Drive" (1971/2017)


Hi ha discos que resulten més i més reveladors a mida que passen els anys. El que havia d'haver estat el debut de Tapiman, per exemple, ni tan sols va arribar a veure la llum al seu moment. Però escoltat en ple any 2017, quatre dècades i mitja després que la formació original de la banda barcelonina passés definitivament a la història, un no pot evitar contemplar els seus autors com uns visionaris amb totes les lletres. Uns pioners avançats al seu temps que, partint de l'aleshores omnipresent rock progressiu, van esdevenir una de les primeres bandes estatals en acostar-se a gèneres com el hard rock, el heavy metal en les seves formes més primitives o fins i tot allò que actualment anomenem stoner.

Tapiman era un power trio format a principis dels anys 70 per dos noms il·lustres de l'òrbita progressiva com el guitarrista i vocalista Miguel Ángel Núñez i el baterista Josep Maria Vilaseca "Tapi" (provinent dels seminals Màquina!). Per la posició de baixista hi van passar diversos noms fins que una primera formació es va consolidar amb la incorporació de l'exVértice Pepe Fernández. Aquell primer line up va ser tan breu com prolífic: malgrat durar poc més de mig any va tenir temps d'editar un single amb notable repercussió -"Hey You" (1971, Edigsa)-, d'obtenir una gran reputació com a banda de directe amb actuacions arreu de la Península, i de participar en un esdeveniment històric com va ser el Festival Internacional de Música Progressiva de Granollers, el primer d'aquestes característiques mai celebrat a l'Estat espanyol i precursor dels actuals macrofestivals. Fins i tot hi va haver converses de cara a una gira pels Estats Units compartint cartell amb gegants com Mountain o Jefferson Airplane.

Si aquesta gira no es va arribar a realitzar mai, va ser pel mateix motiu que no es va editar al seu moment l'àlbum que ens ocupa. Un "Hard Drive" que es trobava totalment enllestit, que havia d'haver vist la llum a través d'Edigsa i que hauria pogut acabar de consolidar el grup com un dels grans noms de la seva generació, però el llançament del qual es va descartar quan Núñez va decidir abandonar la banda, precipitant el final d'aquell nucli fundacional: el seu lloc l'ocuparia a partir d'aleshores Max Sunyer, que dotaria la formació d'una nova identitat sonora i encetaria tota una nova etapa. Pel que fa a "Hard Drive", restaria arxivat durant més de quatre dècades i mitja. Ha estat aquest mateix any quan el segell lleidatà Guerssen, especialitzat en matèria psicodèlica i progressiva, així com en arqueologia musical i reedicions d'allò més selectes, l'ha rescatat de l'oblit en col·laboració amb el propi Núñez.

I un cop escoltat, un no pot evitar imaginar-se l'impacte que hauria pogut tenir a l'Espanya en blanc i negre del moment un tros de disc com aquest. Deu talls que deixaven enrere l'etiqueta progressiva i s'emmirallaven en el rock de guitarres més contundent de l'època. El de la Jimi Hendrix Experience o els citats Mountain, el de Blue Cheer i Black Sabbath -s'inclou una reveladora versió de "Planet Caravan"-. "Hard Drive" s'ha catalogat com un dels grans tresors ocults del rock progressiu autòcton i com a tal es pot considerar, però també és un dels primers exercicis de rock dur mai registrats en aquest costat dels Pirineus i un clar precedent de les diverses fornades de bandes stoner que han proliferat a casa nostra des de la irrupció del gènere al món anglosaxó durant els anys 90. La reedició es presenta en format d'autèntic luxe, amb una cuidada remasterització -les gravacions originals es van dur a terme en directe al local d'assaig del grup-, abundant material gràfic mai abans publicat i un complet text explicatiu per cortesia del periodista musical Àlex Gómez-Font.


Originalment publicat a B-Magazine.

Weinf - "Purple Bird and Other Strange Songs" (2017)

 

"Requiem for Myself" (2015, Aiguamoll Records) va ser un dels debuts discogràfics més colpidors que s'han pogut escoltar en molt de temps a casa nostra. Una col·lecció de cançons compostes i enregistrades per un jove de vint anys durant un tractament de quimioteràpia que per moments semblava no arribar a bon port. El jove en qüestió era Dani Ruiz, conegut artísticament com a Weinf. I al marge de la seva història de superació, va convèncer propis i estranys amb un discurs que bevia del folk, el blues i el rock en les seves formes més nocturnes, àcides i corrosives. Un còctel sonor on ressonaven noms com els de Nick Cave, The Doors, Tom Waits, Iggy Pop o Lou Reed, i que dos anys després es referma amb un segon disc que també val el seu pes en or.

"Purple Bird and Other Strange Songs" (2017, Custom Made Music) es va gravar durant el segon tractament de quimioteràpia a què el seu autor es va haver de sotmetre, però cap de les seves cançons fa referència a la malaltia ni a les seves conseqüències. El mateix Weinf explica a la nota promocional que ja havia escrit prou sobre aquest tema al primer disc, motiu pel qual aquest cop ha mirat més enllà d'ell mateix per a entrar de ple en territoris com la ficció -la inicial "The Sunset Cave" parteix d'un conte escrit pel propi Ruiz- o l'anàlisi del món que l'envolta -"Fishes Swimming in the Sand" aborda la crisi dels refugiats, i "The Priest and the Thief" és una crítica a les religions organitzades i institucionalitzades-. També posa música a un poema de Murakami -"Kafka on the Shore"- i recupera i revitalitza una de les seves composicions primerenques -"The Basement", procedent d'una de les seves primeres demos-.

Si Weinf ha aprofitat aquest segon àlbum llarg per a expandir els seus horitzons lírics, el mateix ha fet amb el seu llenguatge sonor. Les bases segueixen essent les mateixes, però reforçades per l'experiència acumulada a la carretera i ampliades amb matisos que enriqueixen el resultat final. Com a mostres el folk calidoscòpic de "The Priest and the Thief", les tonalitats jazzístiques de "Purple Bird and Other Uninvited Guests", la mística oriental de "Kafka on the Shore" o un "Carefulness and Other Bad Advice" que gairebé haurien pogut signar els Strokes en èpoques més inspirades. L'interludi instrumental "Preludio" compta amb tota una Dana Colley (Morphine) al saxofon. Col·laboració de luxe en un àlbum que referma Dani Ruiz com un compositor de cançons fora de sèrie, i Weinf com una de les criatures més sorprenents de l'escena emergent catalana dels nostres dies.


Originalment publicat a B-Magazine.

dilluns, 19 de juny de 2017

Dan Auerbach - "Waiting on a Song" (2017)


Vuit anys ha trigat Dan Auerbach en lliurar el seu segon disc en solitari. Temps durant el qual l'hem pogut escoltar amb projectes com The Arcs o, és clar, The Black Keys. "Waiting on a Song" (2017) es troba més a prop dels primers que dels segons, però sobretot presumeix d'una identitat molt més definida que la del seu predecessor -"Keep It Hid" (2009), molt més proper als paràmetres sonors de les Tecles Negres-. No s'esperin aquí exercicis de blues sense adulterar, tampoc rodanxes de rock trencapistes com les que han fet dels Black Keys una de les bandes més grans del firmament indie contemporani. "Waiting on a Song" és exactament el tipus de disc que el nord-americà no hauria pogut signar amb cap altre dels projectes dels quals forma part. Un àlbum de pop en el sentit més ampli i heterogeni del terme. De cançons que haurien pogut conquerir les ones radiofòniques d'ambdós costats de l'Atlàntic d'haver-se publicat quatre dècades enrere, i que en ple 2017 es manifesten ideals per a amenitzar la temporada d'estiu que tot just comença. Peces que juguen amb l'alta sofisticació (les cordes de "Malibu Man" o els arranjaments de "King of a One Horse Town") i a la vegada es deixen portar per una sensibilitat melòdica fora de sèrie ("Shine on Me" invoca els esperits de George Harrison, Badfinger i els Raspberries, i "Livin' in Sin" evoca per moments les essències de T.Rex). El funk greixós de "Cherrybomb" ens recorda les arrels negroides d'Auerbach, i la final "Show Me" directament sembla un outtake de la banda sonora de "Reservoir Dogs". Pocs plàstics tan rodons com aquest es facturaran durant el present exercici, en poden estar ben segurs. Sisplau, que algun promotor tingui la bondat de portar-lo als nostres escenaris.

diumenge, 18 de juny de 2017

"Like a Rolling Stone" segons Hendrix


La imatge de Jimi Hendrix cremant la guitarra al final de la seva actuació al Monterey Pop Festival és una de les més icòniques no tan sols d'aquell esdeveniment, sinó de la història de la música pop. Però no tindria cap sentit de no haver estat precedida per un concert encara més incendiari i memorable en tots els sentits. La primera actuació de Hendrix als Estats Units al capdavant de The Experience, i tres quarts d'hora durant els quals va passar revista a un cançoner que ja comptava amb arguments com "Foxy Lady" o "Purple Haze", i que aquell diumenge 18 de juny de 1967 -avui en fa 50 anys- es va enriquir amb robustes i viscerals lectures de títols aliens com "Wild Thing" (The Troggs) o un "Like a Rolling Stone" (Bob Dylan) que val el seu pes en or. És aquest últim el meu moment preferit del pas de Hendrix per Monterey, gaudeixin-lo vostès també aquí.

Mojo: Murder Ballads

De Bobby Darin amb "Mack the Knife" a Leadbelly entonant "Black Betty", passant per noms com els de Blind Willie Johnson, John Lee Hooker, Odetta, Pete Seeger o Nina Simone. Un total de quinze peces amb la mort i l'assassinat com a rerefons. Una quinzena de murder ballads que Mojo ha recopilat en un disc compacte i que segons la revista han servit en algun moment d'inspiració al senyor Nick Cave i els seus Bad Seeds. I que bé que entren l'una darrere l'altra.

dissabte, 17 de juny de 2017

Roger Waters - "Is This the Life We Really Want?" (2017)


Té sentit un nou disc de Roger Waters en ple segle XXI, quan l'home porta dues dècades i mitja sense lliurar material nou -no compto l'òpera "Ça Ira" (2005)- i bandes com Radiohead o Arcade Fire han recollit part del seu testimoni? Té sentit un disc conceptual elaborat sense reparar en despeses en un moment en què la música es consumeix a través de plataformes d'streaming i la immediatesa sembla pesar més que la substància? Tenia sentit que Waters disparés un atac frontal contra Donald Trump des de l'escenari del festival Desert Trip, un esdeveniment destinat a butxaques amb recursos i patrocinat per un dels principals donants de la campanya electoral del propi Trump? El debat podria fer-se etern, però sí que té tot el sentit del món que l'autor de "The Wall" (1979) s'hagi decidit a passar revista a uns temps tan caòtics i convulsos com els que ens ha tocat viure. De fet, "Is This the Life We Really Want?" (2017) podria ser perfectament la continuació del propi "The Wall". Una obra magna i mastodòntica que enumera sense reserves vergonyes contemporànies com la crisi dels refugiats, el negoci armamentístic o els líders polítics "with no fuckin' brain". I que sona com Waters no ho havia fet a l'estudi des dels dies de Pink Floyd -atenció a "The Last Refugee" i "Picture That"-.

divendres, 16 de juny de 2017

50 anys del festival de Monterey

Jimi Hendrix cremant la seva guitarra a Monterey.
El de Monterey no va ser el primer gran festival de rock celebrat a l'aire lliure -cinc mesos abans havia tingut lloc a San Francisco el Human Be-In-, però sí el que va posar les bases d'aquesta mena d'esdeveniments tal i com els coneixem en l'actualitat, a més de considerar-se com el punt de partida del que s'anomenaria Summer of Love. Celebrat entre els dies 16 i 18 de juny de 1967 als County Fairgrounds de la localitat californiana i impulsat entre d'altres per John Phillips (The Mamas & The Papas), Lou Adler i Derek Taylor (conegut per la seva tasca com a cap de comunicació dels Beatles), el festival pretenia ser un punt de trobada entre la comunitat psicodèlica de la Costa Oest dels Estats Units -amb especial èmfasi en l'escena de San Francisco- i la contracultura britànica del moment, si bé el cartell definitiu es componia bàsicament d'artistes nord-americans.

Per tal de fer-lo viable econòmicament, els seus organitzadors el van plantejar com un esdeveniment benèfic on els músics actuaven sense cobrar però amb les despeses de viatge i allotjament pagades -això va fer, per exemple, que Chuck Berry es negués a formar part del cartell tot al·legant que només tenia caritat amb ell mateix i que no actuaria per menys de 2.000 dòlars-. Al seu moment de màxima afluència, la nit del dissabte 17, el festival registrava un total de 8.500 assistents -en un recinte pensat per a acollir 7.000 persones-, una xifra notable per l'època malgrat trobar-se molt per sota de les dades mastodòntiques que acumularien pocs anys després macrofestivals com els de Woodstock o Wight.

El Monterey Pop Festival va suposar entre d'altres la primera actuació de Janis Joplin en un recinte de grans dimensions -encara al capdavant de Big Brother and The Holding Company-, la consolidació definitiva de The Who als Estats Units i la introducció d'una icona del soul com era Otis Redding de cara al públic blanc nord-americà -pot semblar absurd a aquestes alçades, però als Estats Units de cinc dècades enrere les audiències de gèneres com el soul o el rock es trobaven encara segregades-. També hi van actuar entre d'altres Jefferson Airplane, The Grateful Dead, The Byrds o una Laura Nyro a qui el públic va rebre amb una certa fredor -el seu classicisme pop i les seves referències al Brill Building no acabaven de lligar amb les tendències del moment-.

Però el que possiblement sigui l'episodi més destacat del festival és l'actuació d'un Jimi Hendrix a qui va presentar tot un Brian Jones, a qui l'organització havia contractat per recomanació expressa del mateix Paul McCartney i que debutava en territori nord-americà al capdavant de The Experience. La recta final de la seva actuació, amb una salvatge lectura del "Wild Thing" dels Troggs i la crema per part de Hendrix de la seva pròpia guitarra, ha esdevingut una de les imatges més icòniques no tan sols de Monterey sinó de la història del pop i del rock. Com a curiositat, un mes abans del festival s'havia publicat "San Francisco (Be Sure to Wear Flowers in Your Hair)", el single més celebrat d'Scott McKenzie, compost i ideat per John Phillips per a promocionar l'esdeveniment que començava avui fa 50 anys.

dijous, 15 de juny de 2017

Intana

Núria Moliner (Intana).
No sé si és perquè em recorda a Mazzy Star, però el cas és que estic enganxadíssim a Intana. Una formació barcelonina que navega per les coordenades més crepusculars, majestuoses i oníriques del so Americana. Debutaran en llarg la propera tardor -han anunciat un primer disc a través de Satélite K-, però de moment podem gaudir d'un videoclip d'avançament tan evocador com la peça que li dóna títol, "What If". Vegin-lo aquí.

Nou single i videoclip estiuenc de Carola LLonch

Imatges vintage de temàtica estiuenca per a refrescar-nos aquests dies tan càlids. Així és com els amics de Plans Films han presentat el videoclip d'"I Sit and Smile", el segon single de Carola Llonch. Un fràgil i hipnòtic exercici de dream pop a baixa fidelitat. Vegin el clip (i escoltin la peça) aquí.

dimecres, 14 de juny de 2017

Raul Beckett - "Satoyama" (2017)

Raul Beckett.
M'ha agradat molt el nou videoclip de Raul Beckett, músic barceloní establert a París i practicant d'un pop atmosfèric i expansiu, però també carregat de sensibilitat melòdica. "Satoyama", es titula la peça, i barreja imatges enregistrades pel propi Beckett amb fragments d'un documental de la BBC sobre la vida salvatge. Evocador, molt evocador. Vegin-lo aquí.

El circ de Rajoy


El pitjor no és que un cap de govern pugui pronunciar en públic barbaritats com aquestes. El pitjor és que probablement ell mateix sigui conscient de la gravetat de l'assumpte però en el fons li és absolutament igual. Perquè per molts ridículs que faci i acumuli (i en porta uns quants) seguirà tenint la paella pel mànec: els seus el seguiran votant i ell seguirà governant, si cal amb el suport puntual de determinats partits que només saben treure pit als actes electorals. El pitjor és que ja no ve d'una, que el senyor Rajoy ho sap i que, quan surt a dir disbarats com aquests, es riu a la cara i a plena consciència dels mateixos espanyols a qui tant invoca quan se li esgoten els arguments. El pitjor és que la política en aquest país és ara mateix un circ, que la seva principal atracció es diu Mariano Rajoy i que tot plegat a ell ja li va bé.

dimarts, 13 de juny de 2017

Chuck Berry - "Chuck" (2017)


Hi ha coses que mai canvien, ni falta que fa. El mal caràcter va acompanyar Chuck Berry fins al final del seus dies, però també ho van fer les bones formes a l'hora de crear música. "Chuck" (2017), el seu primer treball d'estudi des del llunyà "Rock It" (1979), en dóna bona fe. El que havia d'haver estat un disc de retorn amb motiu del seu 90è aniversari ha estat finalment una obra editada a títol pòstum però tan fresca i vital com les fites més magnànimes del de Saint Louis. Oblidin-se de les tan publicitades participacions de Tom MorelloNathaniel Rateliff i Gary Clark Jr. "Chuck" és un disc de Chuck Berry, fet a la manera de Chuck Berry i que sona a Chuck Berry amb totes les seves consecuències: no hi trobaran grans innovacions, però a canvi gaudiran de l'ofici i el savoir faire de qui tot solet es va inventar ara fa més de sis dècades el so que defineix aquest àlbum. Deu peces en les quals Berry havia estat treballant des de principis dels 90 i entre les quals trobem rock'n'roll marca de la casa ("Wonderful Woman", "Big Boys"), blues nocturn ("You Go to My Head") i fins i tot un vals ("3/4 Time", original de Tony Joe White). A la qual cosa cal afegir les enèsimes però sempre oportunes revisions de títols totèmics del cançoner propi com són "Johnny B. Goode" i "Havana Moon", mutades respectivament en "Lady B. Goode" i "Jamaica Moon". I tot plegat lliurat per un Berry en un estat de forma d'allò més envejable malgrat trobar-se a la seva recta final: escoltin com toca i sobretot com canta, i recordin que portava fent-ho des de molt abans que la majoria de nosaltres poséssim els peus en aquest món.

dilluns, 12 de juny de 2017

Màgia Roja

 

No és cap secret que Barcelona no va sobrada d'espais culturals que hagin fet del risc, la innovació i la singularitat les seves raons de ser. Tampoc ho són els constants entrebancs i obstacles amb què es troben tots aquells creadors que aposten per aquests mateixos valors a l'hora de gestar i difondre les seves respectives obres. Per això són tan importants espais com Màgia Roja, una associació cultural que durant els darrers dos anys ha donat sortida a discursos musicals novedosos i en molts casos inèdits a casa nostra des del seu local del barri de Gràcia. Un espai que ha estat aparador, altaveu i fins i tot bressol de propostes tan subterrànies com trencadores, i a la vegada punt de trobada per a orelles inquietes i ments obertes. I tot plegat a partir d'una programació tan sorprenent com coherent, on l'electrònica industrial i les formes més avançades del rock van de la mà amb la improvisació, l'experimentació i l'art sonor. El cas és que una ciutat com Barcelona no es pot permetre perdre un espai com Màgia Roja, que per tal de seguir operant com ho ha fet fins ara es veu obligat a realitzar unes costoses obres de millora i adequació del seu local. La bona notícia és que tots vostès poden contribuir a fer realitat aquest projecte i, en conseqüència, a evitar que la música deixi de sonar. Trobaran tota la informació en aquest enllaç. A condicions distòpiques respostes utòpiques, com bé diu la bona gent de Màgia Roja.

Primal Scream vs. Marc Ford: Justícia poètica

Marc Ford: vida més enllà de Black Crowes.
Ahir a la nit van tenir lloc a Barcelona dos concerts pràcticament a la mateixa hora, al mateix carrer i a escassos metres de distància l'un de l'altre: Primal Scream a la sala Razzmatazz i Marc Ford a la sala Rocksound. Els primers no necessiten presentació a aquestes alçades, el segon va militar als enyorats Black Crowes durant la seva etapa més prolífica i posteriorment ha esdevingut una figura de culte del rock d'arrels nord-americà amb els seus propis projectes.

A Primal Scream els havia pogut veure anteriorment en directe en diverses ocasions, de les quals recordo molt especialment un apoteòsic passi a altes hores de la nit en un festival barceloní que ja no existeix. A Marc Ford el vaig arribar a veure fa cosa d'uns deu anys en un bar de mala mort del centre de Los Angeles, encapçalant com qui no vol la cosa una nit de bandes locals (no és broma: a la porta et preguntaven quina banda venies a veure per saber qui havia portat més públic; el cas és que l'entrada per assistir al concert de Ford costava 15 dòlars si no ho recordo malament, però si deies que havies vingut a escoltar qualsevol altre grup no en pagaves ni la meitat).

Ahir no vaig anar a cap dels dos concerts. M'havia passat les dues nits anteriors veient i escoltat bandes en diferents espais de la ciutat i el cos em demanava descans. Però si hagués sortit de casa ahir a la nit, no en tinc cap dubte, hagués escollit el concert de Ford. El seu darrer disc, "The Vulture" (2016), és un robust exercici de rock'n'roll ben engreixat i sense colorants ni conservants. Un àlbum de regust atemporal, dels que entren a la primera i t'acompanyen a qualsevol hora del dia vagis on vagis. Per contra, Primal Scream venien a presentar el que molt probablement sigui el treball més insuls i autocomplaent de la seva trajectòria, el decebedor "Chaosmosis" (2016).

A nivell artístic ignoro com van anar les coses tant a Razzmatazz com a Rocksound, com he dit no vaig ser a cap dels dos llocs i encara no he llegit cap crònica del que va passar en una sala ni a l'altra. El que sí que sé és que el nord-americà havia penjat el cartell de 'sold out' a Rocksound. I pel que he pogut llegir a les xarxes socials, sembla ser que l'afluència de públic al concert dels escocesos va ser més aviat escassa (sobretot per un grup que ho peta quan ve a qualsevol macrofestival). La qual cosa em sap greu pels promotors, però a la vegada m'alegra per tota la justícia poètica que implica la dada. La constància de Ford va tenir premi, els formulismes de Bobby Gillespie i companyia no. I en uns temps en què tant ens queixem de la manca de respectable als concerts en sales petites, això només pot ser una bona notícia.

diumenge, 11 de juny de 2017

Adam West (1928-2017)

ADAM WEST
(1928-2017)

Sóc dels que pensen que la interpretació definitiva de Batman a la pantalla (sigui gran o petita) és la que va realitzar Christian Bale a la trilogia dirigida per Christopher Nolan. Si Batman existís a la vida real seria exactament així: misteriós, turmentat i fosc a més no poder. Però si parlem del Batman més entranyable, aleshores és el d'Adam West el que guanya per golejada. La sèrie que va protagonitzar entre 1966 i 1968 -i que canals com TV3 o BTV han tingut el gust i el detall de programar a casa nostra en incomptables ocasions- és una icona pop amb totes les lletres. El testimoni en colors ben vius d'un temps en què la ficció audiovisual era molt menys sofisticada que en l'actualitat però també molt més enginyosa.

Essències franceses al Poble Espanyol

Clémence Quélennec (La Femme).
EL FESTIVAL
Poble Espanyol, Barcelona
10 de juny de 2017

El que en països com els Estats Units és un fet absolutament normal, a la Unió Europea es manté com una de les grans assignatures pendents en matèria cultural: el foment i la consolidació de circuits que permetin als artistes dels diferents estats membres difondre la seva obra arreu del territori comunitari amb tota naturalitat. En l'àmbit musical, per exemple, no són poques les bandes i solistes que malgrat haver-ho petat a l'Estat espanyol són uns complets desconeguts més enllà de La Jonquera. I al revés: hi ha artistes francesos que congreguen multituds gens menyspreables en ciutats com Tolosa o Perpinyà, a pocs quilòmetres de les nostres fronteres, i que en aquest costat dels Pirineus tan sols sonen en boca de qui llegeix Les Inrockuptibles amb una certa regularitat.

És d'agrair doncs la celebració d'esdeveniments com El Festival, un certamen impulsat per la comunitat francòfona de Barcelona amb l'objectiu d'aplegar a la capital catalana una acurada selecció de noms que d'alguna manera o altra s'han fet un lloc a l'escena musical de les Gàl·lies. Una jornada que va celebrar la seva segona edició dissabte passat al Poble Espanyol i per on van desfilar noms tan potents com els de Cassius, La Femme o Wax Tailor, a més de figures emergents com Breakbot o Naive New Beaters. Van ser aquests últims els encarregats de trencar el gel quan el sol de la tarda encara apretava fort. Una tasca a priori gens fàcil però que els parisencs van solventar sense problemes amb tota una descàrrega d'indie pop de tall elegant amb acabats digitals.

Tot seguit va arribar el primer plat fort de la nit. La Femme vénen de Biarritz i la premsa especialitzada els ha situat a l'epicentre del que ja es coneix com a nova escena francesa. A data d'avui han lliurat dos discos llargs on les formes de la psicodèlia i el krautrock conviuen amb la frescor del pop d'estètica sixties. Venien a presentar el segon, "Mystère" (2016), però no es van oblidar de títols tan aplaudits com "Sur la planche" en un passi d'allò més dinàmic tant en l'aspecte sonor com en el visual: observar les robòtiques coreografies de la vocalista Clémence Quélennec a l'escenari és tot un espectacle en el millor dels sentits. Es van acomiadar assegurant que tornarien a visitar Barcelona durant el mes de setembre -i fins aquí van llegir, però la pista sembla prou clara-.

També la de Wax Tailor era una de les actuacions més esperades de la nit. El del productor és un dels noms més polifacètics de l'escena hip hop francesa, capaç d'alternar la vessant més clàssica del gènere amb passatges experimentals, apunts gens dissimulats de gèneres com el rock'n'roll o la psicodèlia -a la seva banda de directe hi figuren una bateria, una guitarra elèctrica, un violoncel i una flauta travessera- i fins i tot acurades aproximacions al trip hop. Ja fos en format experimental o amb les col·laboracions de diversos vocalistes i MC's, i reforçant sempre el seu discurs amb oportunes videoprojeccions, Tailor va oferir un dels passis més sòlids de la nit i va marxar mentre el respectable corejava en massa el seu "Que sera". Triomf absolut.

La recta final de la vetllada la va enfilar un pletòric Breakbot. Efectius jocs de llum com a revestiment per a un repertori que celebra la vessant més hedonista de l'electrònica, la de les nits que semblen eternes i les pistes de ball on tot pot arribar a ser possible. Amb dos àlbums al seu nom -el més recent, "Still Waters" (2016)-, l'alter ego de Thibaut Jean-Marie Michel Berland es postula com un ferm candidat a seguir els passos de Daft Punk o els també referencials Cassius, que van aterrar al Poble Espanyol en format DJ Set i van esdevenir el millor final de festa possible per a una nit d'allò més rodona.

dissabte, 10 de juny de 2017

Masclans i The Harlock a Continental

Masclans.
MASCLANS + THE HARLOCK
Continental, Barcelona
9 de juny de 2017

The Harlock i Masclans. Dues bandes barcelonines amb referents anglòfils, amb un peu a cada costat de l'Atlàntic i l'anglès com a llengua vehicular. Els seus registres són tan distants en les formes com complementaris a la pràctica, i per això era tan sols qüestió de temps que els seus respectius camins s'arribessin a creuar. Ho van fer la nit passada en un escenari, el de la sala Continental, que durant els darrers anys s'ha consolidat com una de les places fortes del circuit barceloní pel que fa a música emergent.

Van obrir la nit The Harlock, que venien a defensar el seu primer disc llarg, un "Love Sex Hate" (2016) on el pop amb accent britànic alterna amb la nocturnitat del folk més estripat. Amb formació renovada -el polifacètic Marcel Pozo s'incorpora definitivament com a guitarrista- i un frontman dels que marquen la diferència -Toni Harlock, l'únic home d'aquestes latituds capaç de fer el crooner al més pur estil Richard Hawley per a tot seguit evocar la força i la mística d'un Jim Morrison-, van brillar amb títols tan rodons com "Bandits", "Two Whiskies""Little Christine" o la final "I Want to Dance this Vals with You". Majestuosos, elegants, enormes.

Masclans van alternar material dels dos discos que han editat a data d'avui, "Fine, Thanks" (2014) i "Forest" (2016), amanits amb puntuals lectures de títols aliens com "Strawberry Fields Forever" (The Beatles). Els barcelonins no han parat de girar i trepitjar escenaris durant els darrers tres anys, la qual cosa ha reforçat la química interna d'una formació ja indivisible: poques bandes tan joves poden presumir del seu ofici, i el seu frontman Esteve Masclans canta ara com mai abans ho havia fet. Sumin a l'equació títols tan rodons com "James", "Silver", "Forest" o "I Don't Care" i obtindran una combinació guanyadora. El tour de force final al ritme de "My Generation" (The Who) i "Helter Skelter" (novament els Beatles) va adquirir un caràcter d'allò més definitiu.

divendres, 9 de juny de 2017

L'aniversari de The Missing Leech, en imatges


El passat 28 de gener Maurici Ribera celebrava el desè aniversari del seu alter ego musical, The Missing Leech, amb un concert a la sala 2 d'Apolo i acompanyat de bandes amigues com Les Atxes, Rombo, Les Sueques o Ran Ran Ran. La gent de Plans Films ho va enregistrar i ara ens en mostra aquest vídeo resum.

Foo - "Outlanders"


Foo és una banda lleidatana de rock independent amb quatre treballs al seu nom. El més recent és l'ep "The Seeker" (2017), del qual han lliurat un deliciós videoclip d'estètica gairebé lynchiana. La peça en qüestió es titula "Outlanders", i poden veure'n el clip aquí.

Dock Boggs

Dock Boggs (1898-1971).
De la mateixa manera que Roscoe Holcomb, Dock Boggs es pot considerar com una figura cabdal per a entendre l'evolució de la música nord-americana d'arrels durant el segle passat. I com en el cas de Holcomb, el registre de Boggs evoca nombrosos gèneres sense acabar d'estancar-se en cap etiqueta. Venia dels Apalatxes, tocava el banjo i barrejava l'herència musical autòctona amb gèneres com el blues. Però novament el seu llenguatge admetia matisos que la feien equidistant d'àmbits com els del folk, el hillbilly, el bluegrass o el propi blues -cal apuntar, però, que Harry Smith va incloure gravacions seves a la totèmica "Anthology of American Folk Music" (1952)-. També amb un peu en la tradició i un altre en la innovació, peces com "Rowan County Crew" són essencials per a entendre el so de formacions que van dels Union Station d'Alison Krauss als White Stripes, i la seva lectura de "Pretty Polly" és simplement definitiva.

dijous, 8 de juny de 2017

Roscoe Holcomb

Roscoe Holcomb (1912-1981).
En termes estrictament formals, la música de Roscoe Holcomb defuig tota etiqueta possible. Les seves gravacions es mouen per aquella fina línia que separa el folk nord-americà del hillbilly, el bluegrass i altres formes primitives del country. I ho fa mantenint-se constantment en un territori de ningú que fa del seu un discurs únic i fascinant com pocs. Holcomb era de Kentucky, tocava el banjo i va esdevenir un figura cabdal en la cadena evolutiva de la música dels Apalatxes. El reconegut musicòleg i folklorista John Cohen va inventar-se el terme High Lonesome Sound per a descriure la seva forma de tocar i cantar, aguda, austera i gairebé desolada. I si bé aquesta etiqueta ha esdevingut amb el pas de les dècades un sinònim de bluegrass, el cert és que la música de Holcomb va plena de matisos que miren molt més enllà d'aquest gènere. Servint-se de peces tradicionals en alguns casos caigudes en l'oblit, Holcomb va elaborar un repertori que cantava a les dificultats del dia a dia i a l'eterna dicotomia entre la tradició i el progrés. El seu discurs respon tant a l'una com a l'altre de la mateixa manera que resulta equidistant, per exemple, dels registres de Woody Guthrie i Bill Monroe. Potser per això, perquè no és fàcil encasellar-lo, el seu nom sol obviar-se a l'hora de passar revista a gèneres com els anteriorment citats. Però en un moment en què el terme Americana es troba en boca de tothom resulta més evident que mai l'abast de la seva veu i la magnitud del seu llegat.

The Imagined Village - "Bending the Dark" (2012)


Ja fa alguns anys que aquest plàstic va sortir al mercat, però el seu contingut es manté de rabiosa actualitat en un moment en què els populismes de caire xenòfob es manifesten a través de fenòmens com el Brexit. The Imagined Village és un projecte impulsat pel polifacètic músic i productor britànic Simon Emmerson (Afro Celt Sound System) amb l'objectiu de revisar el folk del seu país i tenyir-lo de nous matisos i detalls que reflecteixin la multiculturalitat de la Gran Bretanya. D'aquesta manera, les formes de la música tradicional anglosaxona es fonen amb apunts orientals, caribenys i llatins. "Bending the Dark" (2012, el títol en si mateix és tota una declaració d'intencions) va ser el seu disc de debut, i comptava amb col·laboradors tan il·lustres com Martin i Eliza Carthy, Johnny Kalsi o Jackie Oates -malgrat no aparèixer a l'àlbum, també Billy Bragg havia format part d'una primera encarnació del col·lectiu-. El resultat de tot plegat va ser molt més que un manifest, un exercici de mestissatge musical amb totes les lletres i totes les conseqüències.

dimecres, 7 de juny de 2017

Nou disc de Lu Rois, "Clarobscur"


Ha estat una de les grans sorpreses de les darreres temporades al panorama musical català, i la seva projecció apunta lluny, molt lluny. Parlem de Lu Rois, una jove pianista i cantant de Sabadell que sona com si Tori Amos, Amanda Palmer o Regina Spektor haguessin compost la banda sonora d'Amélie. Fins ara ens havia presentat les seves cançons en solitari, amb l'únic acompanyament del seu piano i col·laborant de manera molt puntual amb altres músics. Però de cara al que serà el seu tercer disc, Rois amplia horitzons i anuncia la creació d'un trio que completaran Joana Gomila (contrabaix) i Núria Galvany (violoncel). L'àlbum en qüestió està ara mateix en fase de producció, i per tal d'acabar-lo de fer realitat Lu Rois ha obert un procés de micromecenatge mitjançant la plataforma totSuma. Ella mateixa ens explica el projecte en aquest enllaç, on també podran vostès realitzar les seves aportacions i optar a sucoses recompenses melòmanes.

Un whiskey per a Valerie June

Valerie June.
La revista britànica Mojo publica cada mes una secció titulada All Back to My Place, un breu qüestionari on tres figures o personalitats de l'àmbit musical responen (per separat) preguntes sobre els discos que els han marcat al llarg de la vida. Una d'aquestes preguntes demana a l'entrevistat en qüestió quin seria el seu àlbum preferit per a un dissabte a la nit. Una de les participants d'aquest mes de juny és Valerie June, qui no dubta en citar la cançó "Meet Me in the City" (1992), del bluesman Junior Kimbrough, com la seva millor aposta per a una nit de dissabte. "Et fa venir ganes de ballar tota la nit i beure whiskey", apunta. La resposta em va fer gràcia quan la vaig llegir perquè aquest efecte, el de voler ballar i beure whiskey fins que surti el sol, me'l provoquen a mi algunes cançons de la pròpia June.

dimarts, 6 de juny de 2017

Dory Previn - "Mary C. Brown and the Hollywood Sign" (1972)


Un disc conceptual sobre personatges que no acaben d'encaixar al món que els envolta, amb Hollywood com a marc de fons i tot el que això implica -decadència, glamour, sexe, mort, fantasia...-, i tot plegat per cortesia d'una de les lletristes més singulars i alhora infravalorades de la seva generació. Una Dory Previn que, després de treballar en bandes sonores teatrals i cinematogràfiques -sovint al costat del seu marit, André Previn-, va editar una sèrie de discos al seu nom on el pop d'autor ballava amb el jazz, el folk i el cabaret. "Mary C. Brown and the Hollywood Sign" (1972) possiblement sigui el més aclamat de tots. Tota una desfilada de personatges que van de King Kong -a la peça que porta el seu nom- a Peg Entwistle -al tema titular- passant pel mateix Jesucrist -"Jesus Was a Androgyne", gran títol-. Si tenen previst adquirir-ne una còpia, busquin la reedició de BGO que inclou també l'àlbum "On My Way to Where" (1973).

dilluns, 5 de juny de 2017

Arcade Fire vs. Donald Trump?

"I don't wanna live in America no more / Because the tide is high / And it's rising still And I don't wanna see it at my windowsill", cantava Win Butler dissabte a la nit durant l'únic bis amb què Arcade Fire van culminar el seu enèsim bany de masses en un festival, Primavera Sound, que ha esdevingut per als canadencs una mena de segona llar. "Windowsill" és una peça de "Neon Bible" (2007), el segon disc de la banda i tota una reacció contra l'Amèrica de Bush fill que deu anys després torna a cobrar tot el sentit del món amb l'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca. Potser per això van tocar un total de quatre cançons provinents d'aquell àlbum, dues de les quals -la peça titular i la citada "Windowsill"- no es troben entre els highlights del disc ni solen ser interpretades en directe amb gaire freqüència.

Si concerts com el que Arcade Fire van oferir al Primavera Sound es poden entendre com a al·legats en contra de Trump, només ho pot confirmar la pròpia banda. Però de pistes n'hi va haver unes quantes. D'entrada, l'inici del concert al ritme de "Wake Up". La peça que fins a data d'avui feien servir com a tancament i el títol de la qual no podria ser més clar. Wake up. Despertem-nos, que ja va essent hora: un magnat amb una escombra per barret és a la Casa Blanca, té un botó vermell a les mans i diu que el canvi climàtic és un invent dels xinesos. "Children wake up / Hold your mistake up / Before they turn the summer into dust". La peça és de "Funeral" (2004), el primer àlbum de la formació, però versos com aquests podrien haver adquirit un nou significat la mateixa setmana en què Trump retirava els Estats Units dels Acords de París.

Segona pista: "Intervention", un dels temes més celebrats de "Neon Bible" i també un dels missatges més explícits de l'àlbum en qüestió en contra de l'administració aleshores vigent. Va ser el propi Butler qui va contextualitzar-la als temps actuals al momente de presentar-la. "You say it's money that we need / As if we're the only mouths to feed / I know that no matter what you say / There are some debts we never pay". La qual cosa ens porta a la tercera pista: "Neon Bible", la cançó, una peça que no havia figurat en cap repertori de la banda des de l'any 2008 i que novament sembla explicar el persent no tan sols dels Estats Units sinó de tot Occident. "A vial of hope and a vial of pain / In the light they both looked the same / Poured them out on into the world / On every boy and every girl". L'esperança i el dolor entesos com a dues cares d'una mateixa moneda, la de Trump, el Brexit i companyia. "It's the neon Bible, the neon Bible / Not much chance for survival / If the neon Bible is right".

I finalment, la quarta i última pista. La definitiva. Arcade Fire, la banda massiva per excel·lència del segle XXI, disposa d'himnes expansius per a aturar un tren i obsequiar les multituds que els segueixen amb un acte final estratosfèric. De "Neighborhood #1 (Tunnels)" a "Keep the Car Running" passant per "Neighborhood #2 (Laika)", cap d'aquests títols havia sonat encara i es perfilaven per tant com a possibles bisos. Hauria estat el més fàcil: marxar per la porta gran donant al públic exactament allò que volia (i esperava) escoltar. Però en lloc d'això la banda va optar per la citada "Windowsill". "I don't wanna choose black or blue / I don't wanna see what they done to you / I don't wanna live in my father's house no more". Per si encara no havia quedat prou clar. "Don't wanna fight in a holy war / Don't want the salesmen knocking at my door / I don't wanna live in America no more".

diumenge, 4 de juny de 2017

Me & The Plant

ME & THE PLANT
Primavera Sound 2017, Barcelona
3 de juny de 2017

Si Primavera Sound és un marc ideal per a descobrir-hi nous discursos, l'escenari Night Pro és el millor aparador possible per a les veus emergents en la immensitat del parc del Fòrum. Ahir hi vaig estar escoltant aquesta formació del Brasil que juga al seu aire amb registres com el folk o el pop des d'una òptica fresca, elegant i sofisticada.

Arcade Fire de lluny

ARCADE FIRE
Primavera Sound 2017, Barcelona
3 de juny de 2017

Havent pogut veure i escoltar Arcade Fire de molt a prop ara fa poc menys d'un any, m'atreviria a afirmar que aquesta banda brilla sobretot en les grans distàncies. En contra de la majoria, els canadencs s'aprecien millor de lluny que de prop. Les seves cançons són d'una naturalesa tan expansiva, que arriben fins a l'últim racó de qualsevol recinte per infinit que aquest es manifesti -pensin en l'esplanada gran del Fòrum atapeïda fins a la bandera, com va ser el cas la nit passada-. Arcade Fire és tota una raresa en aquests temps que corren. Una formació que ha sabut combinar el fet massiu amb l'amplitud de mires i el gust per les cançons rodones. Una banda que ha esdevingut mastodòntica sense renunciar a una essència tan permeable i exploradora com coherent amb ella mateixa. L'únic grup de la seva generació que és capaç d'aplegar multituds sense esdevenir previsible ni autocomplaent. Un clàssic ja indiscutible del segle XXI, per molt que el seu imminent cinquè disc -o com a mínim els avançaments que en vam poder escoltar ahir al Primavera Sound- no es perfili tan rodó com els seus precedecessors.

De "Brown Eyed Girl" a "Gloria"

VAN MORRISON
Primavera Sound 2017, Barcelona
3 de juny de 2017

Que Van Morrison s'acomiadés del parc del Fòrum encadenant dos títols tan totèmics com són "Brown Eyed Girl" i "Gloria" no deixa de ser un detall carregat de simbolisme. Del primer, single de debut de Morrison en solitari, es commemoren cinquanta anys aquest mes de juny. Quan es va editar, els fills de les flors el van adoptar com un dels himnes de l'era de la pau i l'amor. Eren els dies en què el pop i el rock es configuraven tal i com els coneixem avui, i començaven a celebrar-se en ambdós costats de l'Atlàntic els primers grans festivals de música a l'aire lliure. Mig segle després aquesta mena d'esdeveniments han mutat en formats com el de Primavera Sound, i Morrison s'ha instal·lat en un registre delimitat per les formes del jazz, el soul i el blues de tall més elegant, però "Brown Eyed Girl" segueix desfermant passions en positiu com el primer dia arreu on s'escolta.

De "Gloria", algú va dir que és la primera lliçó que li cal aprendre a qualsevol músic de rock'n'roll. Una roda de tres acords a tota castanya i una lírica tan urgent com lasciva. Morrison la va signar al capdavant de Them, i l'efecte viral va ser tal que a aquestes alçades no existeix cap banda de garatge que no n'hagi fet una versió o, com a mínim, seguit els patrons. Formacions com The Make-Up o The Damned -per citar dos dels noms que figuren enguany al cartell del Primavera- la tenen ben present, no en tinguin cap dubte. Patti Smith en va fer la seva pròpia lectura, i Bruce Springsteen ha arribat a tancar concerts multitudinaris al ritme dels citats tres acords. Però el que es va poder escoltar ahir al Fòrum era el producte original. Revestit amb arranjaments jazzístics i amb tota l'elegància d'un Morrison per a qui maduresa equival a classe i ofici, però l'original amb totes les lletres. Sí, totes: G-L-O-R-I-A.

dissabte, 3 de juny de 2017

Primavera Sound 2017, del Raval al Fòrum

SLIM CESSNA'S AUTO CLUB. Southern Gothic des de Colorado.
PRIMAVERA SOUND 2017
Entorn del CCCB i Parc del Fòrum, Barcelona
2 de juny de 2017

A aquestes alçades té poc sentit parlar de Primavera Sound i referir-se tan sols a allò que passa al Parc del Fòrum. El macrofestival és la part més visible i multitudinària de l'esdeveniment, la punta de l'iceberg, però no pas la seva (única) raó de ser. Primavera Sound és un punt de trobada del món de la música que aplega públic i indústria en tot un seguit d'espais repartits per la ciutat. Al Fòrum hi actuen noms de referència i veus emergents, i paral·lelament l'entorn del CCCB, al Raval, acull la branca professional del certamen (Primavera Pro) i el cicle Primavera al Raval, que permet gaudir d'actuacions amb entrada lliure en espais com el Pati de les Dones, la plaça Joan Coromines o la sala Teatre (ahir hi vam poder escoltar entre d'altres a Nikki Lane i Alexandra Savior). Aquest és un recull de moments viscuts ahir en una intensa jornada melòmana.

NIKKI LANE. La nova generació del so Americana.

DESCENDENTS. Pilars del punk amb denominació d'origen californiana.

VAADAT CHARIGIM. Aclaparador shoegaze des d'Israel.

WILLIAM TYLER. Primitivisme hipnòtic.

divendres, 2 de juny de 2017

Pioners punk

THE DAMNED
Primavera Sound 2017, Barcelona
1 de juny de 2017

The Damned va ser el primer grup punk britànic que va editar un single, va publicar un disc, va girar pels Estats Units, es va separar i es va tornar a reunir. En tantes coses van ser pioners els londinencs, que de vegades tendim a parlar de qualsevol cosa menys d'una discografia que es troba entre les més eclèctiques i solvents de la seva generació. Enguany es commemoren 40 anys del seu fundacional debut, "Damned Damned Damned" (1977), i al Primavera Sound en van recuperar alguns talls -el single també fundacional "New Rose" i aquell dard de precisió que era i segueix essent "Neat Neat Neat"-, però la resta del passi el van dedicar a repassar la seva producció dels 80 -la seva dècada més prolífica, malgrat un imaginari popular que sembla eternament fixat en 1977-, incloses les celebrades revisions de clàssics com "Eloise" (Barry Ryan) o "Alone Again or" (Love). Sí, venien a commemorar els 40 anys d'un disc totèmic, però van acabar tocant el que els va donar la gana i com els va donar la gana -fins i tot es van estalviar la gairebé obligatòria introducció de la final "Smash It Up"-. Hem dit que són punks, oi?

Slayer inunden el Fòrum de decibels

SLAYER
Primavera Sound 2017, Barcelona
1 de juny de 2017

Només hi ha un festival en aquesta part del món on Bon Iver pugui acabar un concert multitudinari interpretant un tema acústic en solitari per a deixar pas, a l'escenari situat just al seu davant, al bany de decibels d'uns Slayer que es mantenen ferms al seu lloc malgrat les baixes, les desercions i les anades i vingudes d'unes tendències que semblen importar ben poc als autors de "Reign in Blood" (1986). El festival en qüestió és Primavera Sound, i Slayer és enguany un dels noms destacats d'un cartell eclèctic per naturalesa i vocació. "El que fem nosaltres és una mica diferent del que s'ha pogut escoltar aquí durant tot el dia, esperem que us agradi", va anunciar Tom Araya amb un to amable i desenfadat, res a veure amb la contundència, la força, la velocitat i la musculatura metàl·lica que van definir el passi des del minut zero. Els californians van sortir literalment i mai més ben dit a matar, disparant l'un darrere l'altre himnes de la talla de "Dead Skin Mask" o "Raining Blood" com si no hi hagués demà. La recta final amb la totèmica "Angel of Death" va ser, amb tota probabilitat, un dels moments més extrems i animals que mai s'han arribat a viure al Parc del Fòrum.

"Odessey and Oracle", d'aniversari

THE ZOMBIES
Primavera Sound 2017, Barcelona
1 de juny de 2017

L'any vinent es commemorarà el cinquantè aniversari d'"Odessey and Oracle" (1968), l'obra magna dels Zombies, un dels cims del pop barroc i la psicodèlia en la seva vessant més tardorenca, i un àlbum de culte que el pas del temps ha revaloritzat com un dels treballs definitius de les passades cinc dècades. La banda londinenca s'ha avançat a l'aniversari amb una extensa gira internacional que ha portat per primer cop a casa nostra la seva formació clàssica, la que va enregistrar el plàstic en qüestió, gairebé en la seva totalitat -hi havia Rod Argent, Colin Blunstone, Chris White i Hugh Grundy; Paul Atkinson va causar baixa l'any 2004-. Augmentats amb un segon teclat, percussions i segones veus, els Zombies van repassar l'àlbum de cap a peus abans d'acomiadar-se amb un "She's not There" en clau expansiva i gairebé lisèrgica. El resultat de tot plegat va ser un viatge temporal a uns dies en què el pop encara no s'havia fet gran. I si bé és cert que els Zombies han exhibit millors estats de forma en el passat -els anys no perdonen a ningú-, també ho és que van estar a l'alçada d'una vetllada que calia entendre en primera instància com una cita amb la història.

dijous, 1 de juny de 2017

I si tota la música desaparegués d'un dia per l'altre?


S'imaginen un món sense música? Bill Drummond, qui va ser meitat de The KLF i un dels grans agitadors socials i culturals que ha donat la Gran Bretanya durant les darreres dècades, no tan sols s'ho va imaginar. També es va plantejar com sonaria aquest món, i els seus sons serien els dels motors dels cotxes, les maquinàries de les fàbriques o l'activitat dels treballadors de la construcció a les obres. Amb aquesta idea es va dedicar a gravar tot un seguit de persones de backgrounds diversos en diferents indrets del Regne Unit i d'Irlanda, demanant-los que cantessin una nota amb l'objectiu de mesclar totes les gravacions, escoltar el resultat de la mescla una sola vegada i, com a culminació del projecte, esborrar-lo per sempre més -tal i com ja va fer amb l'obra de The KLF-. El realitzador Stefan Schwietert va enregistrar tot el procés i va donar forma al documental "Imagine Waking Up Tomorrow and All Music Has Disappeared" (2015), que aquest matí s'ha projectat al CCCB en el marc del Primavera Pro 2017.

Leyya

LEYYA
Primavera Pro 2017, Barcelona
1 de juny de 2017

Una altra descoberta que he fet aquest matí a la zona de showcases de Primavera Pro. Leyya és una formació austríaca que explora la vessant més fràgil, onírica i atmosfèrica de l'electrònica, sense deixar de banda el gust pel ritme i la melodia.

Escorpio

 
ESCORPIO
Primavera Pro 2017, Barcelona
1 de juny de 2017

Entrar de bon matí al recinte del CCCB i ser rebut per un directe com el d'Escorpio és una molt bona manera de començar el dia. Electricitat, textures oníriques i muralles de soroll en un discurs, el d'aquest trio balear, que navega per la fina línia que pot arribar a separar el dream pop del shoegaze. Tenen força, tenen cançons i tenen un directe dels que et posen les piles a qualsevol hora.

50 anys de "David Bowie"


Quan David Bowie va publicar el seu primer àlbum, ja portava anys editant singles i ep's tant en solitari com al costat de formacions com els King Bees, The Lower Third o The Riot Squad i fins i tot havia signat títols tan majúsculs com "Can't Help Thinking About Me". Malgrat tot, el seu debut en llarg, produït per Mike Vernon i editat per Deram tal dia com avui de fa mig segle, sonava notablement dispers i fins i tot obsolet en un món on els Beatles acabaven de lliurar "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967). "David Bowie", l'àlbum, comptava amb composicions força notables, com per exemple "Rubber Band". Però el conjunt del plàstic, un còctel de pop barroc i gèneres com el music hall que actualment contemplaríem com a obra de culte de no haver-lo signat Bowie, distava de les fites que el seu autor assoliria en un futur encara llunyà. Al cap de dos anys, la seva unió amb Tony Visconti, el seu fitxatge per Philips i la versió definitiva d'un tema que havia gravat originalment per a la citada Deram, "Space Oddity", van començar a perfilar el de Brixton tal i com el món sencer l'acabaria coneixent. Però avui fa 50 es va posar una primera pedra gens menyspreable d'una de les discografies més essencials de la música contemporània.