50 anys del festival de Monterey

Jimi Hendrix cremant la seva guitarra a Monterey.

El de Monterey no va ser el primer gran festival de rock celebrat a l'aire lliure -cinc mesos abans havia tingut lloc a San Francisco el Human Be-In-, però sí el que va posar les bases d'aquesta mena d'esdeveniments tal i com els coneixem en l'actualitat, a més de considerar-se com el punt de partida del que s'anomenaria Summer of Love. Celebrat entre els dies 16 i 18 de juny de 1967 als County Fairgrounds de la localitat californiana i impulsat entre d'altres per John Phillips (The Mamas & The Papas), Lou Adler i Derek Taylor (conegut per la seva tasca com a cap de comunicació dels Beatles), el festival pretenia ser un punt de trobada entre la comunitat psicodèlica de la Costa Oest dels Estats Units -amb especial èmfasi en l'escena de San Francisco- i la contracultura britànica del moment, si bé el cartell definitiu es componia bàsicament d'artistes nord-americans.

Per tal de fer-lo viable econòmicament, els seus organitzadors el van plantejar com un esdeveniment benèfic on els músics actuaven sense cobrar però amb les despeses de viatge i allotjament pagades -això va fer, per exemple, que Chuck Berry es negués a formar part del cartell tot al·legant que només tenia caritat amb ell mateix i que no actuaria per menys de 2.000 dòlars-. Al seu moment de màxima afluència, la nit del dissabte 17, el festival registrava un total de 8.500 assistents -en un recinte pensat per a acollir 7.000 persones-, una xifra notable per l'època malgrat trobar-se molt per sota de les dades mastodòntiques que acumularien pocs anys després macrofestivals com els de Woodstock o Wight.

El Monterey Pop Festival va suposar entre d'altres la primera actuació de Janis Joplin en un recinte de grans dimensions -encara al capdavant de Big Brother and The Holding Company-, la consolidació definitiva de The Who als Estats Units i la introducció d'una icona del soul com era Otis Redding de cara al públic blanc nord-americà -pot semblar absurd a aquestes alçades, però als Estats Units de cinc dècades enrere les audiències de gèneres com el soul o el rock es trobaven encara segregades-. També hi van actuar entre d'altres Jefferson Airplane, Country Joe and The Fish, Grateful Dead, The Byrds o una Laura Nyro a qui el públic va rebre amb una certa fredor -el seu classicisme pop i les seves referències al Brill Building no acabaven de lligar amb les tendències del moment-.

Però el que possiblement sigui l'episodi més destacat del festival és l'actuació d'un Jimi Hendrix a qui va presentar tot un Brian Jones, a qui l'organització havia contractat per recomanació expressa del mateix Paul McCartney i que debutava en territori nord-americà al capdavant de The Experience. La recta final de la seva actuació, amb una salvatge lectura del "Wild Thing" dels Troggs i la crema per part de Hendrix de la seva pròpia guitarra, ha esdevingut una de les imatges més icòniques no tan sols de Monterey sinó de la història del pop i del rock. Com a curiositat, un mes abans del festival s'havia publicat "San Francisco (Be Sure to Wear Flowers in Your Hair)", el single més celebrat d'Scott McKenzie, compost i ideat per John Phillips per a promocionar l'esdeveniment que començava avui fa 50 anys.