dilluns, 26 de juny de 2017

Els anys de transició de Fleetwood Mac


Estic immers aquests dies en la que possiblement sigui l'etapa menys publicitada de Fleetwood Mac, que a la vegada suposa un dels períodes més interessants i creativament fèrtils d'una trajectòria impossible com poques a nivell de canvis de formació i cops de timó estilístics. Els quatre o cinc anys de transició que separen (o més ben dit enllacen) l'etapa de Peter Green de la de Lindsey Buckingham i Stevie Nicks. Quatre o cinc anys, no acabo de tenir-ho del tot clar, perquè Green va abandonar la banda la primavera de 1970 però costa de dir si el capítol que ens ocupa comença amb la seva marxa, amb la de Jeremy Spencer -qui encara va tenir temps d'enregistar l'àlbum "Kiln House" (1970) abans d'entrar a la secta Nens de Déu i desaparèixer literalment del mapa- o bé amb l'arribada de Bob Welch, que va coincidir amb l'entrada definitiva de Christine McVie com a component oficial del grup i la conseqüent edició de "Future Games" (1971).

Personalment m'inclino per fixar l'inici del període en qüestió al moment en què s'edita aquest darrer plàstic. I no tan sols per les respectives incorporacions de Welch i McVie a les files de la banda, sinó sobretot per una mutació sonora que malgrat els repunts psicodèlics deixa definitivament enrere els vells Fleetwood Mac i posa les bases de tot el que vindria a continuació. Es tracta del primer disc on els britànics marquen obertament distàncies amb el blues dels seus inicis per a incorporar patrons propis del pop i el soft rock que a partir d'aquell moment serien les seves raons de ser. L'expulsió de Danny Kirwan durant la gira de presentació del posterior "Bare Trees" (1972), les constants entrades i sortides de components, i la reubicació de la banda als Estats Units acabarien de definir un període que es tanca amb "Heroes Are Hard to Find" (1974). El primer àlbum del grup enregistrat en territori nord-americà i l'últim amb Welch a bord. El fitxatge de Nicks i Buckingham i l'edició de "Fleetwood Mac" (1975) encetarien ja l'última etapa del grup, la que arriba fins als nostres dies i es pot considerar com la més mastodòntica en tots els sentits.

Aquells anys de transició sempre m'han semblat fascinants per trobar-se entre dos extrems que l'imaginari popular sembla considerar irreconciliables: tots els fans de Fleetwood Mac són capaços de decantar-se entre Peter Green o entre Buckingham/Nicks si se'ls obliga a triar, però rarament escoltaran ningú que aposti pels Mac de Bob Welch. Uns Mac que probablement no tenien la màgia ni l'autenticitat dels seus predecessors, encara menys el ganxo melòdic (i comercial) que assoliria la formació amb l'entrada de Buckingham i Nicks, però van traçar (i sostenir) un pont que pocs s'haurien pogut ni tan sols imaginar: si els dos 'extrems' de Fleetwood Mac són a la pràctica dues bandes totalment diferents, els discos editats entre 1971 i 1974 ajuden a entendre per què porten el mateix nom. De tots ells i a títol personal em quedo sobretot amb "Bare Trees", majestuosa i mai prou valorada col·lecció de cançons que haurien merescut una sort millor, embolcallades amb una misteriosa caràtula -una fotografia d'uns arbres sense fulles, gairebé engolits per la boirina hivernal, obra del mateix John McVie- que podria ser perfectament la metàfora visual de l'etapa menys reivindicada però també més prolífica de Fleetwood Mac.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada