dilluns, 31 de juliol de 2017

? and The Mysterians


Quan parlem de ? and The Mysterians solem pensar en "96 Tears", el hit que els va consolidar l'any 1966 com la primera formació llatina que destacava en l'àmbit del rock'n'roll -amb permís de Cannibal & The Headhunters i, és clar, Ritchie Valens-. El model a seguir per a moltes de les bandes de garatge que situarien els orgues Vox i Farfisa al centre dels seus respectius discursos, i un precursor directe de l'explosió punk que tindria lloc ben bé una dècada més tard en ambdós costats de l'Atlàntic. Publicada l'any 1966 com a single però també com a part de l'àlbum del mateix títol, "96 Tears" contenia tots els elements que definirien el so de ? and The Mysterians: un ritme d'allò més àgil, la urgència vocal de Rudy Martinez -conegut artísticament com a Question Mark o simplement com a ?- i aquella sensació de misteri pròpia de les pel·lícules de sèrie b que li proporcionava la contagiosa línia d'orgue cortesia de Frank Rodriguez-. Constants presents també en talls com "I Need Somebody", "Girl (You Captivate Me)" o "Can't Get Enough of You, Baby" -amb una línia d'orgue pràcticament calcada a la de la pròpia "96 Tears"-, però no haurien d'eclipsar la versatilitat d'una banda de solvència tan contrastada com la que denotaven les seves incursions en llenguatges com el funk ("It's Not Easy") o el blues (la sentida lectura d'"Stormy Monday", de T-Bone Walker). O el que és el mateix: un catàleg que val la pena explorar més enllà del hit de torn.

diumenge, 30 de juliol de 2017

The Hollies - "Long Cool Woman in a Black Dress" (1971)


Aquella introducció amb un arpegi de guitarra que semblava avançar-se cinc anys al "Don't Fear the Reaper" de Blue Öyster Cult. La irrupció sobtada d'aquell riff que semblava agenciat d'alguna obra perduda de la Creedence Clearwater Revival. I la veu lasciva d'Allan Clarke relatant una nit de gresca en tots els sentits amb una convidada d'allò més especial com a centre d'atenció. Si es pot considerar que The Hollies van encetar una nova etapa després de la marxa de Graham Nash, "Long Cool Woman in a Black Dress" -single inclòs a l'àlbum "Distant Light" (1971)- bé podria ser-ne el capítol més definitiu. Un dels temes més celebrats que mai va arribar a enregistrar la banda britànica, i un d'aquells talls que condensen l'essència del rock'n'roll en poc més de tres minuts.

dissabte, 29 de juliol de 2017

Els germans Gil a Can Raspall

RICKY GIL & ALBERT GIL
Plaça de Santa Isabel, La Garriga
28 de juliol de 2017

Més de mig segle separa el modernisme de Manuel Raspall del dels germans Gil, però ahir es van donar cita ambdós corrents al bell cor de la Garriga i en un entorn tan agraït com és l'exterior de la finca de Can Raspall. Concert de petit format, el que van oferir Ricky i Albert Gil, per a repassar un repertori que té les seves arrels en el moviment mod i l'abast del qual ha arribat molt més enllà. De Brighton 64 a Top Models, passant per Brigatones i Matamala, amb l'únic suport de les seves respectives veus i guitarres, van lliurar les versions més despullades i pròximes de temes com "Conflicto con tu ayer", "A Taste of Black" o "Soy un tanto antiguo", amanides amb un parell de peces del proper disc de Brighton 64, un "El tren de la bruja" que veurà la llum aquest mes de setembre a través de BCore. I tot plegat en el marc d'una vetllada organitzada per Ràdio Silenci que es va allargar amb una dinàmica sessió de la punxadiscos Laura Peña.

divendres, 28 de juliol de 2017

Prèvia de l'Altaveu 2017

The Flamin' Groovies.
El festival Altaveu amplia horitzons i enceta nova etapa en la seva edició més internacional. The Flamin’ Groovies, Los Enemigos, Ala.ni, Kadhja Bonet, Maria Arnal & Marcel Bagés i Joana Gomila Folk Souvenir són tan sols alguns noms d’una programació que es complementarà amb activitats divulgatives i propostes familiars. Del 8 al 10 de setembre a Sant Boi de Llobregat. Prèvia d'un servidor a B-Magazine.

Tom Waits - "Bad as Me" (2011)


Es va dir al seu moment de "Bad as Me" (2011) que d'alguna manera resumia diversos dels registres adoptats pel seu autor al llarg d'una trajectòria que començava aleshores a enfilar la seva cinquena dècada. Escoltat amb la perspectiva que atorga el temps, l'afirmació pot seguir essent vàlida però el cert és que les tretze pistes del plàstic -setze en una sucosa edició Deluxe- situaven Tom Waits en un nou estadi discursiu. Una mena de final de la història d'una carrera que sempre s'ha manifestat exploradora i inconformista: tot allò que durant 40 anys havia servit a Waits per a mirar endavant, s'havia transformat de cop i volta en tot un seguit de trets identitaris que no aportaven grans novetats però celebraven l'essència del californià més enllà de qualsevol consideració. A "Bad as Me" hi havia rhythm & blues deconstruït ("Chicago"), jazz en fase terminal ("Talking at the Same Time"), blues absolutament desacomplexat ("Raised Right Men"), balades d'hores intempestives ("New Year's Eve") i fins i tot protorockabilly (un "Get Lost" que sonava tan actual en ple segle XXI com ho hauria fet sis dècades enrere). I com a cirereta, al disc extra de l'edició Deluxe, tres autèntiques perles entre les quals figurava "Tell Me", deliciós acostament de Waits a les textures més melòdiques del seu repertori -les que farien de fil conductor entre "Downtown Train" i "Hold On", per entendre'ns-.

dijous, 27 de juliol de 2017

D'anuncis i concursos

Mesos enrere les xarxes socials anaven plenes de músics indignats amb un espot publicitari d'una coneguda marca cervesera que, deien, atemptava contra la dignitat del seu ofici. Personalment crec que es va fer un gra massa de tot plegat, que l'anunci no deixava de ser una ficció publicitària adreçada a un target molt concret, i que si enlloc de músics hi haguessin aparegut futbolistes d'elit -jugant un partit de festa major a canvi de cervesa, posem per cas- ens hagués semblat simpàtic i tot. Però entenc perfectament el cabreig generalitzat que va produir la seva emissió i sobretot admiro la determinació amb què la comunitat de músics va denunciar allò que considerava degradant: que la marca es veiés obligada a retirar l'espot il·lustra la força de tot col·lectiu disposat a fer-se valer. El que no acabo d'entendre és per què molts dels músics que aleshores posaven el crit al cel per un anunci de temporada són els mateixos que aquests darrers dies s'han dedicat, a les pròpies xarxes socials, a mendicar vots d'un d'aquells concursos on definitivament no guanya qui té més talent (o millors cançons) sinó qui disposa de més amics, familiars o coneguts disposats a votar-lo. Es veu que això últim no atempta contra la dignitat de l'ofici. Per això ningú es queixa i tothom passa gustosament per l'adreçador. I així van les coses.

The Phantom Surfers


Si desconeixen vostès l'existència de The Phantom Surfers, sàpiguen que s'estan perdent una de les bandes més genuïnes, refrescants, divertides i injustament infravalorades que va donar el revival surf dels 90. Jo els vaig descobrir arran d'"Skaterhater" (1998), un àlbum que van enregistrar amb la col·laboració del músic de culte i figura de la guitarra fuzz Davie Allan, i vaig tenir el plaer de veure'ls en directe el 10 de novembre de 2000 a la sala La Capsa, en el marc d'un festival encapçalat per Link Wray. Si no ho recordo malament, els californians eren els encarregats d'obrir la nit i ho van fer amb tota una dosi de rock'n'roll i bon humor. Abans del concert vaig poder parlar amb ells durant una bona estona, posteriorment vaig gaudir part del festival en la seva companyia i em van semblar una gent encantadora. I poc temps després els vaig perdre la pista. Per això m'alegra moltíssim saber que segueixen en actiu i que tornaran a trepitjar els escenaris catalans a finals d'aquest estiu. No se'ls perdin el 23 de setembre al FestiSurf Costa Brava.

dimecres, 26 de juliol de 2017

L'esquelet de "Very Ape"

Caràtula de "With the Lights Out".
De vegades sembla increïble tot el que una versió primerenca d'una determinada cançó pot arribar a revelar sobre el tema en qüestió. Estava escoltant ara mateix el primer enregistrament de "Very Ape" que va arribar a realitzar Kurt Cobain, tot sol a casa seva, mesos abans que Nirvana acabessin donant forma al que seria un dels temes més potents i urgents d'"In Utero" (1993). Veu i guitarra com a fonaments del que esdevindria tot un artefacte punk rock d'elevadíssim voltatge. I l'esquelet d'aquell riff que, diuen, s'inspira en el "Kanishka" de Los Brujos -peça que el propi Cobain hauria descobert durant una gira per l'Argentina-. Dos acords en constant col·lisió frontal que clamen per esclatar tal i com ho acabarien fent a la versió final. La gravació en qüestió circula a través de diversos bootlegs i va veure la llum de forma oficial a la caixa recopilatòria "With the Lights Out" (2004).

dimarts, 25 de juliol de 2017

La nostàlgia d'allò no viscut

La nostàlgia, aquell sentiment que algunes indústries tan bé han sabut rendibilitzar en aquests dies incerts en què tot temps passat sembla millor -sobretot quan es juga amb quelcom tan subjectiu i selectiu com és la memòria, sigui aquesta individual o col·lectiva-. Fa una setmana U2 visitaven Barcelona en el marc d'una gira que commemora el 30è aniversari del seu disc més emblemàtic, "The Joshua Tree". L'any passat Bruce Springsteen i Brian Wilson venien també a commemorar, respectivament, els 35 i els 50 anys de "The River" i "Pet Sounds". I The Zombies avançaven al passat Primavera Sound les celebracions del cinquantenari d'"Odessey & Oracle", no fos cas que es produeixi cap indisposició un cop arribat el moment de bufar les espelmes.

La nostàlgia ven i la memòria d'allò que no s'ha viscut encara ven més -la qual cosa explica la presència en tots aquests saraus de joves en edat universitària disposats a viure allò que al seu moment es van perdre pel simple fet de no haver nascut encara-. I en cap cas falten aquelles veus que assenyalen -de vegades amb raó, d'altres sense- el producte de torn com l'últim recurs mercantil d'un artista quan aquest va mancat d'arguments artístics en clau de present. La qual cosa ens porta als 25 anys dels Jocs Olímpics del 92 i a una Barcelona que es vesteix avui de gala per a commemorar tals noces de plata. Seguint la lògica exposada fa tan sols unes línies, es podria interpretar aquesta commemoració com l'últim intent de celebrar-se ella mateixa per part d'una ciutat tan encantada d'haver-se conegut, que no s'adona que ha acabat esdevenint irreconeixible.

Podríem parlar aquí del revers obscur de les Olimpíades. D'aquella operació cosmètica que, lluny d'acabar amb xacres com la pobresa, la marginalitat o la prostitució, tan sols les va reubicar perquè no embrutessin aquest paisatge de postal en el qual encara viuen alguns prou ben instal·lats. De la persecució, detenció i posterior tortura d'opositors polítics. I sobretot d'un procés de gentrificació i massificació que ha assolit a data d'avui cotes alarmants i que alguns pretenen ventilar assenyalant-ne el turisme com a arrel i causa única -i oblidant, és clar, que el model turístic de tota ciutat no el defineixen els turistes sinó la mateixa ciutat-. Res de tot això es mencionarà aquesta nit en una cerimònia que tan sols vol celebrar la part més brillant de les Olimpíades -aquella que la memòria col·lectiva, subjectiva i selectiva com és ella, tendeix a situar en primeríssim terme-. I potser ja està bé així, que es celebrin les coses bones i aquells que no ens sentim prou motivats per a celebrar-les ens quedem a casa i seguim a la nostra.

Sigui com sigui, l'excessiva idealització de la Barcelona olímpica no em sembla en absolut pitjor que la cada dia més estesa nostàlgia de la Barcelona preolímpica. Perquè una cosa és que un idealitzi episodis passats de la seva vida i que recordi amb afecte i fins i tot tendresa els dies en què era més jove i el món que l'envoltava semblava menys complicat -o quan podia demanar un gintònic sense necessitat d'haver cursat cap màster en la matèria-. Però una altra de molt diferent és escoltar, com he pogut fer jo mateix darrerament, com joves nascuts si fa no fa el mateix any dels Jocs s'afegeixen a la cantarella de "com molava la Barcelona dels 80" per a, tot seguit, dimonitzar el Cobi i els hipsters com si tots fossin ninots de Mariscal i haguessin florit alhora del no res, com bolets o com aquell tambor de les Glòries que qualsevol dia acabarem recordant també com un símbol caigut de l'arquitectura autòctona. És aquesta nostàlgia, la d'allò que ni tan sols s'ha arribat a viure, la més nociva de totes. Ho sap prou bé Donald Trump, que va mobilitzar el seu electorat tot invocant una Amèrica tan fantàstica i pretèrita que molts enyoren però ben pocs arriben a recordar.

dilluns, 24 de juliol de 2017

Els Beach Boys entre vinils


Visionava dies enrere aquest videoclip promocional de la gira de reunió que els supervivents de la formació clàssica dels Beach Boys van protagonitzar l'any 2012. Ignoro on es va gravar el vídeo en qüestió, però em va cridar molt l'atenció la prestatgeria plena de vinils situada al fons de l'escenari. Si s'hi fixen, podran apreciar-hi caràtules com les de "Some Girls", dels Rolling Stones, o "In Utero", de Nirvana. També la de "Pet Sounds", perquè no sigui dit. Però amb un decorat com aquest no puc evitar preguntar-me si Mike Love ha escoltat mai el citat "In Utero" i, en cas afirmatiu, quines impressions n'ha extret.

diumenge, 23 de juliol de 2017

The Man Comes Around

Johnny Cash.
Estar escoltant "The Man Comes Around" (2002) de Johnny Cash al menjador de casa i que de cop s'enfosqueixi el cel i comenci a ploure, a llampegar i a tronar com feia temps que no passava... Brutal.

Pretenders a Cap Roig

PRETENDERS
Festival de Cap Roig, Calella de Palafrugell
22 de juliol de 2017

Chrissie Hynde semblava no tenir el dia. L'hora i i mitja llarga que es va passar a l'escenari de Cap Roig al capdavant de l'última encarnació de Pretenders -amb Martin Chambers (bateria) com a únic comú denominador amb qualsevol de les formacions anteriors- va estar plena de daltabaixos. Fins a tres vegades va aturar la inicial "Alone" per a reclamar a diversos assistents que deixessin d'utilitzar els telèfons mòbils -potser en va fer un gra massa, però tenia raó-. A la qual cosa cal afegir un diàleg gairebé constant entre la vocalista i el tècnic de so de la banda: quan no li sobrava veu pel monitor, li faltava teclat -val a dir que des de fora el so tampoc era per tirar coets-. I per acabar-ho d'arreglar, quan donava les gràcies al públic ho feia adreçant-se a Barcelona, una ciutat que es troba a 125 quilòmetres de l'indret on tenia lloc el concert.

Sort en té Hynde, en ocasions com la que ens ocupa, d'un repertori que no serà immaculat però va sobrat d'arguments de (molt) pes. Un cançoner que deixa en no res qualsevol contratemps tan bon punt arrenquen els acords de "Don't Get Me Wrong", "Kid", "Hymn to Her""Night in My Veins" o "Brass in Pocket". Sort en té també d'un darrer àlbum, "Alone" (2016) -enregistrat amb Dan Auerbach als controls i sense cap dels músics que l'acompanyaven la nit passada-, que recupera aquell nervi perdut no se sap ben bé quan i conté les millors cançons que la d'Akron, Ohio, ha publicat en el que portem de segle. En van sonar quatre peces: la pròpia "Alone", "Gotta Wait", "Let's Get Lost" i, a petició d'un dels assistents, "I Hate Myself". La resta del concert va ser un passeig pels títols més celebrats de la banda -poden sumar a la llista "Message of Love""Talk of the Town", "Back on the Chain Gang" o, és clar, "I'll Stand By You"-.

El clímax de la nit va arribar de forma gairebé inesperada. Un solo -potser innecessari- de Chambers va deixar pas a una dinàmica lectura de "Thumbelina", refrescant artefacte en clau rockabilly que va permetre al conjunt dels músics brillar, ara sí, com una unitat i no com la banda d'acompanyament de Hynde. "Mystery Achievement" va acabar de posar la platea dempeus i "Middle of the Road" va completar un indiscutible trio d'asos. Ja en tanda de bisos van rescatar "I Go to Sleep" dels Kinks -segona menció de la nit a la banda de Ray Davies: abans havia sonat "Stop Your Sobbing"- i es van acomiadar per la porta gran amb un "Precious" que va invocar en tota la seva esplendor i al bell cor de Cap Roig el passat garatger de Pretenders.

dissabte, 22 de juliol de 2017

Jean Echenoz - "Envoyée spéciale" (2016)

Jean Echenoz.
M'ho he passat molt bé aquests darrers dies tot llegint l'última novel·la de Jean Echenoz. "Envoyée spéciale" (2016, publicada recentment en castellà per Anagrama sota el títol d'"Enviada especial") és una lectura tan frenètica com absorbent on l'escriptor francès recupera el sentit de l'humor marca de la casa i també una temàtica, l'espionatge, de la qual s'havia mantingut al marge durant molt de temps. Ens trobem davant d'una història de segrestos, conspiracions i relacions extramatrimonials que no poden acabar bé de cap manera. D'un univers poblat per militars corruptes, estrelles del pop en hores baixes i atracadors de bancs reconvertits en agents secrets. D'un relat que enllaça París amb Pyongyang i on un vell hit pop de temporada pot esdevenir la clau que desestabilitzi el règim estalinista de Corea del Nord. I d'una narració dinàmica de to inequívocament francès que permet imaginar com podria arribar a lluir "Envoyée spéciale" si s'arribés a adaptar al cinema -posats a demanar, amb Jean-Pierre Jeunet a la direcció-.

divendres, 21 de juliol de 2017

Alegria? És Festa Major...

Aquesta nit passada m'ha costat dormir. I no pas perquè pateixi insomni o qualsevol altra afecció, sinó perquè ha començat la festa major del poble del costat. La qual cosa m'ha atorgat el privilegi d'escoltar, des del meu dormitori i sense tan sols necessitat d'aixecar-me del llit, com una orquestra que no s'hauria d'anomenar ni contemplar com a tal es dedicava a destrossar grans èxits de gent com Queen, Village People o Rod Stewart -tot un mèrit, d'altra banda, quan bona part dels èxits interpretats ja venien destrossats de fàbrica-.

Algun dia m'agradaria arribar a entendre això del caràcter mediterrani, llatí o com se li vulgui dir. Que algú m'ho expliqui, sisplau. Vivim en un país on una sala de concerts o un bar musical s'exposen a multes exemplars -i els seus propietaris fins i tot a penes de presó- si no assumeixen escrupulosament unes normatives de soroll i civisme que semblen entrar en stand by cada vegada que comença una festa major -o quan determinats equips de futbol guanyen la lliga, la copa, la Champions i/o la mare que les va arribar a parir totes juntes-.

Sigui com sigui, espero que els assistents a la revetlla de la nit passada s'ho passessin d'allò més bé. I que s'ho segueixin passant igual de bé durant el que queda de festa major. I que un cop acabats els dies de gresca pateixin insomni durant un any sencer i arribin destrossats a l'edició de l'any vinent. Perquè molts dels que ahir ho donaven tot al ritme de "YMCA" i "We Are the Champions" són els mateixos que durant la resta de l'any salten a la primera de torn quan algú es planteja celebrar a prop dels seus respectius domicilis un concert en condicions i amb artistes de debò.

"Factory Records - Communications 1978-92" (2008)


Tota una ironia del destí i a la vegada producte de la lògica mercantil, el fet que fos una de les grans multinacionals de la indústria del disc, Warner, l'encarregada d'editar la que possiblement sigui la retrospectiva més exhaustiva del catàleg de Factory Records, un dels segells més emblemàtics del boom de les disqueres independents dels anys 70 i 80. "Factory Records - Communications 1978-92" (2008) conté una setantena de talls repartits en quatre plàstics i ordenats de forma cronològica per a explicar el naixement, l'evolució i sobretot el llegat d'una discogràfica tan atípica al seu moment com pionera en tots els sentits. El projecte vital d'aquell visionari que va ser Tony Wilson, el catalitzador que va acabar situant Manchester amb lletres ben grans als mapes melòmans internacionals i un dels bressols indiscutibles de gèneres i etiquetes com el post-punk o el pop sintètic. El viatge comença amb Joy Division i acaba amb Happy Mondays. Pel camí no hi falten Cabaret Voltaire, A Certain Ratio, New Order, The Durutti Column, James i fins i tot uns primeríssims OMD -al costat de secundaris com The Distractions, Minny Pops Royal Family and The Poor, sense els quals tampoc hauria estat possible el relat que ens ocupa-. Tot plegat, amanit amb les notes documentals de rigor i un atractiu format de llibre amb tapa dura per a acabar-ho d'arrodonir.

dijous, 20 de juliol de 2017

Rainbow Girls


Rainbow Girls
és un trio californià format per les vocalistes i multiinstrumentistes Erin Chapin, Caitlin Gowdey i Vanessa May. Des de fa cinc anys es dediquen a explorar el folk i la música d’arrels nord-americana, havent editat a data d’avi dos discos i girat repetidament per ambdós costats de l’Atlàntic -alternant concerts en grans escenaris com el Fillmore de San Francisco amb actuacions íntimes en sales d’estar-. Els seus trets identitaris es troben en les històries que expliquen les seves cançons i, sobretot, en les seves harmonies vocals a tres bandes, tal i com evidencia el seu nou single -i avançament del que serà el seu tercer disc-, “American Dream”. Descobreixin-les a la seva pàgina web.

dimecres, 19 de juliol de 2017

Beachwood Coyotes


La història que llegiran a continuació gairebé podria ser el guió d’un thriller dels bons. Jason Nott es trobava sol i desconcertat a Los Angeles després d’assistir a la fi del seu grup de tota la vida, una banda amb la qual havia girat durant anys per tota la geografia nord-americana i que havia implosionat davant mateix dels seus nassos després d’un concert a la City of Angels. Sense banda, sense perspectives de futur i sense cap formar aparent de sortir d’aquell forat, Nott va decidir engegar-ho tot a rodar en el que seria el seu primer viatge àcid.

Una cosa va portar a l’altra, i en ple èxtasi lisèrgic va sentir l’impuls de caminar fins a l’icònic signe de Hollywood. Va creuar Los Feliz, va enfilar Beachwood Canyon Drive, va deixar la ciutat enrere i es va endinsar als turons del Griffith Park seguint la mateixa ruta traçada al seu dia per Peg Entwistle. I aleshores es va trobar una família de coiots. I se’ls va quedar mirant. I anava col·locat. I només per això, els canins feien molta més por de la que podrien fer a simple vista. O sigui que Nott va optar per fer marxa enrere i tornar a la ciutat. L’endemà es va assabentar que havien aparegut tres cossos decapitats, víctimes d’una guerra de bandes, a tocar d’on l’havien espantat els coiots. I que el crim havia tingut lloc pràcticament a la mateixa hora en què havia tingut lloc la inesperada trobada.

Nott no acaba de creure en les casualitats. De fet, Nott creu que de no haver estat per la topada amb els coiots ell mateix hauria pogut ser un dels cadàvers. Per això, quan va decidir començar un nou projecte musical, el va batejar en honor d’aquelles criatures. El cas és que la sensació d’aïllament que havia experimentat a Los Angeles des de la desfeta de la seva anterior banda li va proporcionar inspiració per a tornar a agafar la guitarra i compondre noves cançons. L’atzar va fer la resta: ben aviat va coincidir amb Drew Smith i Bryan King, baixista i bateria respectivament. Una base rítmica que s’ampliaria amb la presència d’un segon guitarrista, Yan Clermont.

Acabava de néixer Beachwood Coyotes, un quartet que durant els darrers mesos s’ha fet un nom a l’escena emergent californiana a cop de cançons que combinen urgència amb elegància i força amb melodia. Píndoles de rock independent com “Face to Face” o “Silence”, ambdues incloses al primer ep del grup, un “Scrubby” (2017) que ha obert a la formació les portes d’algunes de les emissores radiofòniques més influents de la ciutat i que han permès a Nott tornar a girar de punta a punta del territori nord-americà amb una banda estable al darrere. Si la història de Beachwood Coyotes va començar com un thriller dels bons, tot el que n’hem pogut escoltar ara fins assenyala que el millor encara està per arribar. Caldrà doncs seguir-los la pista.


Originalment publicat a B-Magazine.

Los Coming Soon - "We Are LCS" (2017)


Ritmes ballables, melodies contagioses i dues veus -una de masculina i una altra de femenina- d’allò més càlides. Essències fresques, acabats elegants i la dosi justa de malenconia. I peces tan rodones com “The Things We Love”, “Fernet Tastes Good” o “Bombay”. Tot això és el que podem trobar a “We Are LCS” (2017, HDA/ATM), el nou treball d’una banda argentina establerta a Barcelona i cridada a sacsejar en el millor dels sentits l’escena emergent autòctona.

Los Coming Soon és el projecte dels germans Patricio i Lala Hirsch, que van començar aquesta aventura a finals de 2010 a la ciutat de Buenos Aires. Des d’aleshores han lliurat un total de tres discos i s’han fet un bon tip d’actuar en directe en ambdós costats de l’Atlàntic, arribant a compartir escenaris amb tòtems com Tame Impala, Snow Patrol, Toro y Moi o Metronomy.

Però és en aquest darrer plàstic on millor han condensat i definit un discurs que beu de noms com Joy Division, The Strokes, els citats Metronomy o LCD Soundsystem -de les mescles se n’ha fet càrrec Eric Broucek, conegut entre d’altres per la seva feina al costat d’aquests últims-. Deu cançons que brillen amb llum pròpia i que, escoltades l’una darrere l’altra, fan una molt bona banda sonora per a aquests mesos estiuencs.


Originalment publicat a B-Magazine.

dimarts, 18 de juliol de 2017

Lluís Paloma - " Biedroneczki estan en punts" (2017)

 

Explica Lluís Paloma al seu compte de Bandcamp que el seu darrer disc estava pensat perquè un conegut cantant hi posés la seva veu. Sense revelar la identitat del vocalista en qüestió, Paloma afegeix que al no obtenir-ne resposta va decidir acabar les cançons ell mateix mitjançant un teclat MIDI. Va ser així com va gestar-se el segon disc instrumental del terrassenc, "Biedroneczki estan en punts" (2017) -el precedent va ser "Alt Bee's Rage" (2015)-. La qual cosa és en part una llàstima, perquè la veu de Paloma és un dels elements més distintius del seu discurs, però en qualsevol cas ens permet aprofundir en el seu procés compositiu a una escala fins ara inèdita.

Paloma és amb tota probabilitat un dels compositors més únics i singulars del panorama musical català. Molts l'han conegut durant els darrers anys per la seva militància incondicional en escenes subterrànies com l'anomenat Sotabosc -ha col·laborat amb Ran Ran Ran i The Missing Leech, entre d'altres-, però el cert és que la seva trajectòria ve de bastant més enllà. Les seves primeres referències discogràfiques daten de l'any 1992, i des d'aleshores ha publicat una desena de títols -tots ells autoeditats- als quals cal sumar tres obres més en les quals està treballant ara mateix.

"Biedroneczki estan en punts" és possiblement el treball més atípic d'una discografia que es caracteritza precisament per defugir els tòpics de forma constant. Catorze talls que al prescindir de pistes vocals situen en primer terme les virtuts del Paloma compositor. Formes, textures i estructures que tant poden beure del pop plusquamperfet de Brian Wilson o Todd Rundgren com del minimalisme de Philip Glass o del rock progressiu d'estètica més barroca. Una obra que d'entrada pot espantar els no iniciats -si no han escoltat res de Paloma, comencin per "1964" (2015), el que ell mateix considera com el seu segon millor disc- però sorprendrà a propis i estranys amb explosions de colors tan evocadores com "Incorporated Oming".


Originalment publicat a B-Magazine.

dilluns, 17 de juliol de 2017

George A. Romero (1940-2017)

GEORGE A. ROMERO
(1940-2017)

Tanta afició a les pel·lícules (i sèries) de morts vivents. Tanta gent desfilant per ciutats d'arreu del món disfressada de zombi. I resulta que es mor el pare de l'invent i la notícia no fa ni fred ni calor. Potser sí que les pel·lícules de George Andrew Romero tenien quelcom de profètic.

"Love Is The Song We Sing - San Francisco Nuggets 1965-1970" (2007)


L'escena psicodèlica de San Francisco, explicada en quatre discos compactes, un total de 77 pistes i abundant material gràfic i informatiu. "Love Is the Song We Sing (San Francisco Nuggets 1965-1970)" és un llibre-disc editat per Rhino l'any 2017 que repassa a fons el que va passar a la ciutat californiana durant la segona meitat dels 60. Eren els dies en què gèneres com el rock, el folk o el jazz començaven a impregnar-se d'allò que s'acabaria anomenant psicodèlia. Un fenomen que alteraria per sempre més el rostre de la música i la cultura pop, i del qual Frisco va esdevenir epicentre a escala global.

El port de San Francisco era a mitjans dels 60 un dels principals punts de partida de les tropes nord-americanes destinades al Vietnam, i com a tal va concentrar un gran nombre d'opositors a la guerra que tenia lloc al país asiàtic. Tot plegat, sumat als corrents artístics subterranis que la Generació Beat havia sembrat al llarg de la dècada anterior, va generar a la ciutat el caldo de cultiu ideal perquè hi florís l'escena que es va desenvolupar al voltant de Haight-Ashbury.

A "Love Is the Song We Sing" hi figuren òbviament els noms més celebrats de la psicodèlia de la Bay Area, cas de Grateful Dead -incloses part de les gravacions que van arribar a fer quan encara es deien The Warlocks-, Jefferson Airplane, Santana, Janis Joplin, Moby Grape o Quicksilver Messenger Service, però també secundaris il·lustres i figures de culte com Count Five, The Mojo Men, Syndicate of Sound o The Chocolate Watchband. Sense deixar de banda, és clar, pioners tan reivindicables (i sovint tan poc reivindicats) com The Charlatans, The Great! Society -amb qui Grace Slick va enregistrar la primera versió de "Somebody to Love" abans d'unir-se a Jefferson Airplane- o Dino Valenti -autor d'un dels himnes de la generació de les flors, "Let's Get Together", que esdevindria un èxit a mans dels Youngbloods-.

Tot això es presentava en un luxós format de llibre amb tapa dura i farcit d'extenses notes informatives, tant sobre l'escena en qüestió i el seu moment històric com al voltant de cada una de les peces incloses. A destacar també l'abundància de material gràfic entre el qual figuren cartells i flyers de l'època, així com sucoses fotografies a pàgina sencera (i fins i tot a doble pàgina) de bona part de les bandes documentades. Una autèntica llaminadura per a melòmans i musicòlegs en general, i la banda sonora ideal per a commemorar aquests dies els 50 anys del Summer of Love.

diumenge, 16 de juliol de 2017

Savall, Sala, Neddermann


La imatge que poden veure sobre aquestes línies correspon a la improvisació amb què Ferran Savall, Rusó Sala i Meritxell Neddermann -aquesta última, tapada per la guitarra de Sala- van acomiadar la nit passada el Festival Bouquet d'Alella 2017. La fotografia no és la més definitiva del moment, ni de bon tros, però cada cop que l'observo no puc evitar concentrar-me en la mirada de Sala. Una mirada que es creua amb la de Savall i que expressa una total complicitat. La de dos músics que comencen a acumular considerables quilometratges i que, malgrat haver desenvolupat les seves respectives trajectòries de forma individual i paral·lela, sempre han mantingut una relació de proximitat. La de dos artistes tan compromesos amb el seu art i tan coneixedors del mateix que poden desencadenar i segellar, sense preparació prèvia i gairebé sense proposar-s'ho, moments com la citada improvisació. El negoci musical va ple darrerament d'aspirants a estrella que són incapaços de tocar determinades cançons compostes per ells mateixos si no les han assajat prèviament amb pèls i senyals. Savall, Sala i Neddermann pertanyen a una categoria situada gairebé a l'altre extrem, la dels músics que amb un gest o una mirada en tenen prou per a traspassar tota mena de límits.

Rusó Sala i Ferran Savall & Meritxell Neddermann al Festival Bouquet d'Alella 2017

Savall, Sala i Neddermann, postal sonora entre vinyes.
RUSÓ SALA + FERRAN SAVALL & MERITXELL NEDDERMANN
Festival Bouquet d'Alella 2017, Alella
15 de juliol de 2017

No és cap secret que la música pot arribar a transportar qui l'escolta a indrets geogràficament remots, però de vegades se'ns oblida que també té la capacitat d'escurçar distàncies o, com a mínim, de relativitzar-les. Rusó Sala, Ferran Savall i Meritxell Neddermann són tres músics catalans que han vist món i que a través de les seves experiències han alimentat el seu art. Tres potències creatives que als seus respectius repertoris alternen idiomes com el català, el castellà, l'italià o l'àrab amb la mateixa naturalitat amb la qual aborden llenguatges musicals procedents d'arreu de la Mediterrània. I és en aquest punt, quan una havanera o una peça tradicional catalana s'enllacen amb el folklore del nord d'Àfrica o els motius sonors del Pròxim Orient, quan es posen de manifest els lligams que uneixen ambdues ribes d'aquest mar Mediterrani que alguns volen contemplar com l'última frontera de ves a saber què.

Sala, Savall i Neddermann van coincidir a l'escenari de Bouquet d'Alella, un festival organitzat per Brubaker i el celler del mateix nom amb l'objectiu de potenciar discursos novedosos en l'àmbit de la música d'arrels i maridar-los amb els vins de proximitat marca de la casa -tot plegat en un entorn absolutament privilegiat, envoltat de vinyes i amb vistes al mar i als turons de la Serralada Litoral-. Sala va actuar-hi en solitari, presentant l'espectacle que l'ha tingut ocupada durant el darrer any. Un "Mare Nostra" amb el qual explora els diferents racons i les diferents cultures de la Mediterrània des d'una perspectiva essencialment empordanesa. Savall i Nedderman van presentar al festival el seu nou projecte conjunt. Un còctel sonor a quatre mans on el coneixement de les músiques d'arrel i els dots improvisadors de Savall es complementen amb l'extraordinària tècnica i la vocació inquieta de Neddermann.

Van ser Ferran Savall & Meritxell Neddermann els encarregats d'obrir la vetllada. I ho van fer amb declaracions d'intencions tan inequívoques com la deconstrucció de "L'estaca" de Lluís Llach, amb un solo de teclat -cortesia de Neddermann- de tonalitats barroques i oníriques que per moments evocava el "Riders on the Storm" dels Doors, o una improvisació vocal a partir de patrons orientals en què Savall va invocar els esperits de Jeff Buckley o Nusrat Fateh Ali Khan. A continuació, Sala va servir-se únicament de la seva guitarra per a celebrar noms com els de Maria Mercè Marçal, Ramon Llull o Enric Casasses en una ruta sonora amb aturades a Sardenya, el Magreb i el sud de França. Ja en tanda de bisos, l'empordanesa va reclamar l'acompanyament de Savall i Neddermann per a segellar plegats una improvisació que, pel seu caràcter inèdit i la seva vocació transcendental, va esdevenir la postal definitiva de la nit.

dissabte, 15 de juliol de 2017

Proves de so al Bouquet d'Alella 2017 (2)


Sempre és un plaer retrobar Rusó Sala, que ara mateix prova so al Festival Bouquet d'Alella. Moltes ganes d'escoltar-la en directe aquesta nit. Foto d'Àlex Falcó.

Proves de so al Bouquet d'Alella 2017


La prova de so de Ferran Savall & Meritxell Neddermann, ara mateix al Festival Bouquet d'Alella. De debò, treballar amb aquest parell tocant just al meu darrere és un autèntic plaer. Presentaran en exclusiva el seu projecte conjunt a partir de les 22h. No s'ho perdin. Tota la informació aquí. Foto d'Àlex Falcó.

Tot a punt pel Festival Bouquet d'Alella 2017


Ja pot apretar el sol de la tarda, que venir a treballar a un lloc com aquest és un gustàs. Ja ho tenim tot a punt pel Festival Bouquet d'Alella 2017 amb Rusó Sala, Ferran Savall & Meritxell Neddermann i Música per a nadons. Música d'arrel, vins ecològics i gastronomia de proximitat al cor de la D.O. Alella. Obrim portes en qüestió de minuts. Tota la informació aquí.

A Quiet Man - "Love Is Gone" (2017)


El drama sempre ha estat una de les constants de l'obra d'A Quiet Man. La malenconia, l'amor (i el desamor) i la pèrdua han fet acte de presència d'alguna manera o altra al llarg de sis discos que han consolidat l'alter ego de Fabio Vega com un dels grans ambaixadors a casa nostra de la figura del crooner en la seva manifestació més crepuscular. En aquest sentit, "Love Is Gone" (2017) va encara un pas més enllà per a abordar sense embuts una ruptura amorosa, la seva, que ha posat punt i final a més de dues dècades de relació de parella.

"In this empty room my life collapses", canta Vega a "Empty Room", el segon tall d'aquest setè disc. No és la primera vegada que el tarragoní ens transporta amb la seva música a habitacions buides, carrers foscos o altres paisatges on amb prou feina brilla la llum solar. Tampoc és el primer cop que una vida es desfà en mil bocins en una de les seves cançons, però és que aquesta vegada les seves paraules sonen més sinceres i sentides del que mai abans ho havien fet -i això és dir molt, tractant-se d'algú que sol expressar-se en termes confessionals i des d'una honestedat tan absoluta com aclaparadora-. Títols com "I'll Turn My Back on This World" o "Love and Pain" tampoc deixen lloc a cap mena de dubte: "Love Is Gone" equival, a la discografia d'A Quiet Man, a obres com "Blood on the Tracks" (1975) o "Tunnel of Love" (1987), els discos de divorci de Bob Dylan i Bruce Springsteen, respectivament.

Musicalment, l'àlbum segueix la línia encetada ara fa un any pel seu predecessor, "Hypnotized" (2016): la foscor estructural, l'èpica nocturna i la sofisticació elegant marques de la casa, potenciades amb uns acabats electrònics que eixamplen i redefineixen el discurs sonor d'A Quiet Man. Els referents, si és que encara cal citar-los, segueixen trobant-se en aquell arc que d'alguna manera delimiten Richard Hawley i Marc Almond i per on també treuen el cap Lloyd Cole, Scott Walker o Leonard Cohen, si bé l'entrada a contrallum de la inicial "That Kind of Girl" apunta directament al Sinatra d'"In the Wee Small Hours" (1955). Com la Veu aleshores, Vega ha signat amb "Love Is Gone" el seu disc més devastador i personal. I al mateix temps ha ofert una lliçó magistral sobre com afrontar l'adversitat a partir de la pròpia creació artística.


Originalment publicat a B-Magazine.

divendres, 14 de juliol de 2017

Daft Punk a la desfilada del 14 de juliol

Doncs m'ha semblat un detall molt simbòlic el fet que l'orquestra interpretés tres temes de Daft Punk durant la desfilada militar del 14 de juliol a París -la qual cosa, de passada, ha fet de l'acte quelcom una mica més simpàtic-. Perquè il·lustra fins a quin punt la música pop es troba integrada en la societat francesa, i fins a quin punt les institucions se la prenen seriosament (allà no escoltaran cap ministre de Cultura referint-se a Leonard Cohen com a autor de música de ball, per exemple). I perquè Daft Punk és un grup francès que canta en anglès, un detall aquest últim que no li ha impedit ser respectat fins i tot a les més altes esferes del seu país. Hi tindrà a veure, és clar, la projecció internacional del duet i la seva condició de referent musical contemporani. Però el cas és que França ens ha obsequiat avui amb una d'aquelles postals que en aquesta banda dels Pirineus són poc menys que impensables. Una de tantes.

"El diccionario de la guerra lo han hecho los diplomáticos..."


Vist ahir a Twitter. I molt encertat, si m'ho permeten.

Silver Rose


Si els expliquem que Carla Sariñana ha arribat a telonejar tres caps de cartell tan heterogenis com poden ser Kiss, Queens Of The Stone Age i Maroon 5, es faran vostès una idea de l'abast, l'amplitud i la transversalitat del seu discurs musical. Però és que quan escoltin la seva música s'adonaran que les seves cançons no necessiten cap altra justificació ni cap altre argument que elles mateixes.

Sariñana ve de Mèxic, concretament del DF, on va militar en bandes tan notables com Ruido Rosa abans de passar una temporada a Los Angeles i decidir-se a començar el seu propi projecte. Una nova aventura que ha batejat com a Silver Rose i que ha debutat enguany amb un ep homònim que li hauria d'obrir moltíssimes més portes. Una col·lecció de cançons que aborden en castellà i en anglès temàtiques com l'amor, l'esperança o els somnis.

Els sis talls que conformen el plàstic en qüestió alternen la vessant més lluminosa del dream pop amb els torrents sònics del shoegaze, i ho fan des de l'ofici i el coneixement de causa però també des d'una òptica fresca i una vocació renovadora. Evocant en ocasions referents i tòtems com My Bloody Valentine, Slowdive o The Jesus and Mary Chain, però presumint en tot moment d'una identitat pròpia tan sòlida com definida. Sisplau, que no trigui en girar per casa nostra.


Originalment publicat a B-Magazine.

dijous, 13 de juliol de 2017

Shane Henry


Donem la benvinguda a una nova veu cridada a esdevenir un nom propi en això que s'anomena so Americana. Shane Henry ve d'Oklahoma, es troba establert a Los Angeles i acaba de lliurar un tros de disc, "Light in the Dark" (2017), que ara per ara està gaudint d'una notable acollida als Estats Units tant per part de la crítica especialitzada com del públic, i que tard o d'hora hauria de permetre al seu autor consolidar-se també en aquest costat de l'Atlàntic.

Henry no és cap nouvingut. El primer disc que va editar al seu nom, "You're Comin' Home", data de l'any 2000. Des d'aleshores ha enregistrat (i publicat) sis plàstics més i ha girat de forma incansable al llarg de la geografia nord-americana, arribant a compartir escenari amb gegants com B.B. King, Buddy Guy, Etta James o George Thorogood and The Destroyers. "He experimentat el millor i el pitjor del negoci musical, i les meves cançons expressen totes aquestes emocions", explica ell mateix a la nota promocional de "Light in the Dark".

El discurs sonor de Henry parteix del blues elèctric per a jugar al seu aire amb registres com el rock, el pop o fins i tot el country. La seva veu nocturna i trencada, sumada a una guitarra tan vigorosa com ben engreixada, en són els principals trets identitaris. I entre els seus arguments de més pes, peces tan rodones com el single "Save Me". Tota una declaració d'intencions que hauria de convèncer a qualsevol seguidor de Gary Clark Jr, Robert Randolph o els Black Keys.


Originalment publicat a B-Magazine.

dimecres, 12 de juliol de 2017

Edurne Vega


No és gratuït, en absolut, el detall de la samarreta de Pixies que llueix Edurne Vega al seu nou videoclip. I és que la visceralitat elèctrica dels nord-americans forma part sens dubte de l’adn musical d’aquesta maresmenca que durant els darrers mesos ha sacsejat -i de quina manera- el panorama emergent de casa nostra. “Espiral”, la peça en qüestió, forma part del seu nou disc –“Frontera” (2017)- i és un dinàmic exercici d’indie rock que conjuga força i malenconia a parts iguals. El clip, dirigit per Rubén Molina, mostra l’autora del tema en diverses localitats del Maresme, amb el mar al fons i l’actitud de qui ho té tot per a dir i res a perdre. Consell d’amic: segueixin-li la pista.

Nirvana a Radio Shack


Sembla ser que encara segueixen sortint a la llum tresors ocults relacionats amb la història de Nirvana. El periodista nord-americà Mike Ziegler acaba de fer públic un vídeo on es veu la banda actuant en una botiga de la cadena Radio Shack a la seva localitat, Aberdeen, el 24 de gener de 1988. Era l'endemà de la gravació de la primera maqueta del grup, les imatges es van enregistrar amb la intenció d'acompanyar la citada dècada i la formació encapçalada per Kurt Cobain i Krist Novoselic comptava amb Dale Crover (Melvins) a la bateria. La qualitat de les imatges no és la més òptima possible, però l'escena resulta d'allò més reveladora. Vegin el vídeo a Youtube.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Festival Bouquet d'Alella 2017


Aquest dissabte, 15 de juliol, tornarà a obrir les seves portes el Festival Bouquet d’Alella, una experiència on la música, la gastronomia i la cultura del vi van de la mà. Us convidem doncs a viure tota una jornada irrepetible entre vinyes. Un taller musical per a passar el matí en família, un espectacle de tarda per als més petits amb Música per a nadons i, ja al vespre, un doble concert amb Rusó Sala i Ferran Savall & Meritxell Neddermann: dues delícies sonores ideals per a maridar amb els vins Bouquet d’Alella i l’oferta gastronòmica del restaurant El Nou Antigó. El Festival Bouquet d'Alella és una iniciativa de Brubaker i el celler Bouquet d'Alella que s'emmarca en el Festival d'Estiu d'Alella. Més informació aquí.

Nit i dia (segona temporada)

Clara Segura, en una escena de Nit i Dia
No havia escrit encara sobre la segona temporada de Nit i dia, i no pas per manca d'interès o de ganes sinó de temps. De temps per a assimilar tot el que ha anat donant de si la sèrie durant les passades setmanes, que és molt i on no hi sobra (ni hi falta) absolutament res. D'acord, potser l'escena de la Carmen (Mar Ulldemolins) anant-se'n gairebé a cegues i qui sap cap a on amb el que podria haver estat el seu botxí (Josep Maria Pou) s'hauria d'agafar amb pinces, però la resta manté i fins i tot eleva el llistó que situava la primera temporada de Nit i dia com un dels sostres de la ficció televisiva feta a Catalunya. Si en aquella primera temporada, la sèrie creada per Lluís Arcarazo i Jordi Galceran -i realitzada per Manuel Huerga i Oriol Paulo- presumia d'excel·lència en tots els sentits -guió, realització, ambientació, fotografia, personatges...- i mirava de tu a tu qualsevol producció notable realitzada en països del nostre entorn, els capítols emesos enguany no fan sinó refermar i fins i tot realçar les bones sensacions recollides aleshores. I ho fan mantenint-se fidels a l'esperit renovador amb què s'havia presentat la sèrie en un primer moment: evitant la repetició d'esquemes -múltiples trames que han descentralitzat el pes dels personatges principals: Sara Grau (Clara Segura) és ara un personatge més d'un complex univers per on també es passegen altres gegants escènics com Pep Cruz o el citat Josep Maria Pou- i preservant aquella foscor estructural que tant pot posar de manifest el millor com el pitjor de la condició humana. Ara que aquesta segona temporada sembla acostar-se al seu final, tan sols espero que n'hi hagi una de tercera (i algunes de les subtrames indiquen que bé podria ser així).

dilluns, 10 de juliol de 2017

"The Harry Smith Project" (2006)


Tornar aquests dies a "Anthology of American Folk Music" (1952) m'ha servit també per a recuperar "The Harry Smith Project - Anthology of American Folk Music Revisited" (2006). Es tracta d'una altra caixa no tan extensa ni transcendental com la que havia compilat Harry Smith, però en qualsevol cas farcida de grans moments. Dos discos compactes i dos dvd's que recollien part dels tres concerts d'homenatge a l'antologia original, organitzats pel productor Hal Willner i celebrats entre 1999 i 2001 a les ciutats de Londres, Nova York i Los Angeles. Els respectius continguts ofereixen noves versions de les peces seleccionades per Smith a càrrec de gent com Nick Cave -el "John the Revelator" de Blind Willie Johnson sembla fet a la seva mida-, Lou Reed, Elvis Costello, Ed Sanders (The Fugs), Wilco, Marianne Faithfull, Steve Earle o David Johansen (New York Dolls). Tota una revelació, per cert, escoltar les aproximacions d'aquest últim al cançoner en qüestió.

diumenge, 9 de juliol de 2017

El Cruïlla 2017, segons TV3

Que l'informatiu de TV3 dediqui més de la meitat de la crònica del Cruïlla a parlar del concert de Txarango i, en canvi, no faci una sola menció a altres propostes autòctones com Cala Vento o Enric Montefusco (que potser no tenen tant poder de convocatòria però potencien amb el seu art valors com la singularitat o la reflexió), o que ignori completament la primera visita a Barcelona en més de deu anys de tot un Ryan Adams (ja no parlo de Little Steven, Parov Stelar o The Prodigy), il·lustra per enèsima vegada un dels mals endèmics d'un país que tendeix a confondre cultura amb festa major. D'aquí a espectacles tan vergonyosos com l'última gala de Cap d'Any emesa per la nostra només hi ha mig any de diferència.

Cruïlla 2017

THE PRODIGY. Beats i decibels.
CRUÏLLA BCN 2017
Parc del Fòrum, Barcelona
8 de juliol de 2017

Little Steven va deixar molt clar que té corda més enllà de The E Street Band -i de la petita pantalla-, al capdavant d'uns renovats Disciples of Soul -augmentats amb sang jove i amb il·lustres veterans com Lowell "Banana" Levinger (The Youngbloods)- i a ritme d'allò que es coneix com a Jersey Shore Sound. Ryan Adams tan sols havia visitat Barcelona en una ocasió, la llunyana gira de "Gold" (2001), quan encara se'l contemplava com una de les grans promeses del so Americana. Una dècada i mitja més tard i consolidat l'exWhiskeytown com un dels grans referents musicals del segle XXI, tornava als nostres escenaris en el marc del Cruïlla, presentant un plàstic tan notable com és "Prisoner" (2017) i amb una banda de contrastada solvència. El resultat, és clar, va ser digne d'emmarcar. Uns Pet Shop Boys tan massius com de costum van presumir de present -"Super" (2016)- i van treure la pols a un fons de catàleg encara vigent. The Prodigy ja no desprenen el perill que desprenien fa vint anys, i el seu potencial provocador tampoc és el mateix d'aleshores -tot i que la imatge de la munió de noies en edat festivalera aclamant Keith Flint mentre sonava "Smack My Bitch Up" a tota castanya, de ben segur hauria encès els ànims de la pròpia Ada Colau-. Però el seu repertori es manifesta tan letal com el primer dia. Beats, decibels, llums i una rave post-apocalíptica apoderant-se del Fòrum per moments.

RYAN ADAMS. Instantània d'una actuació per a emmarcar.

LITTLE STEVEN. Vida més enllà de The E Street Band.

PET SHOP BOYS. Des de la immensitat.

dissabte, 8 de juliol de 2017

Harry Smith - "Anthology of American Folk Music" (1952)

Caràtula de la reedició en cd publicada el 1997 per Smithsonian Folkways Recordings.

Torno a escoltar i repassar aquests dies "Anthology of American Folk Music", la totèmica i mastodòntica caixa que Folkways va posar en circulació l'any 1952 amb l'objectiu de difondre, documentar i contextualitzar la música tradicional nord-americana en les seves formes més diverses. Sis vinils -dècades més tard veuria la llum en format cd- dividits en tres eixos temàtics: Balades, Música social i Cançons. I un total de 84 talls que l'artista multidisciplinari, antropòleg i musicòleg Harry Smith va seleccionar expressament de la seva àmplia col·lecció personal de plàstics de 78rpm.

El conjunt de les peces incloses, enregistrades i editades originalment entre els anys 1926 i 1932, oferia doncs una àmplia perspectiva de la música d'arrels nord-americana pocs anys abans de l'eclosió del rock'n'roll. Tot un catàleg i un ventall estilístic on a més del folk pròpiament dit hi apareixien documentats gèneres com el hillbilly, el blues o la tradició cajun, i on noms d'absoluta referència com els de Blind Willie Johnson, Ernest Stoneman, la Memphis Jug Band o la Carter Family convivien amb signatures tan obscures com les de Dick Justice, Nelstone's Hawaiians o Uncle Eck Dunford.

La seva publicació no només va posar de relleu bona part del que passava més enllà de Tin Pan Alley, sinó que va servir d'inspiració a tota una nova fornada de músics que acabarien donant forma al revival folk de les dècades dels 50 i els 60, per la qual cosa es considera aquesta antologia com un dels llançaments discogràfics més influents del seu temps -la seva pista arriba fins als nostres dies i es pot rastrejar en obres com les de Bon Iver o Gary Clark Jr, per citar tan sols un parell d'exemples-. Revenant Records en va editar l'any 2000 un quart volum en el qual havia estat treballant el propi Smith -sense arribar-lo a enllestir- abans de morir.

divendres, 7 de juliol de 2017

Ubaldo - "La pèrdua de l'estat" (2017)

Ressons d'un món inquietant.
Si Catalunya fos un país més o menys normal, és a dir si fóssim capaços tots plegats de no caure en aquells tics centralistes que tant ens molesten quan vénen de Madrid, ens adonaríem que la cultura del país no comença ni s'acaba als límits de Barcelona. I que a mida que un es va allunyant de la capital es pot topar amb fenòmens territorials d'allò més diversos i singulars. És el cas per exemple de les Terres de l'Ebre, on durant els darrers anys s'ha desenvolupat una microescena musical amb denominació d'origen i entitat pròpies, i que compta entre les seves principals plataformes de difusió amb el segell discogràfic Boira.

Andreu G. Serra és un dels fundadors del segell en qüestió, i també el nom que s'amaga darrere d'un dels seus projectes bandera, Ubaldo. Per qui no el conegui, dir que Serra no és precisament un nouvingut. A més d'haver militat en formacions com Noise Of Mutt o el col·lectiu multidisciplinari Ensemble Topogràfic, ha col·laborat de manera puntual o continuada amb gent com Mark Cunningham, Esperit!, Shoeg o La Orquesta del Caballo Ganador. Guitarrista de formació i multiinstrumentista per vocació i necessitat, el seu llenguatge musical parteix de les avantguardes, l'experimentació i la improvisació per a dibuixar paisatges sonors que tant poden abraçar les textures ambientals com els atacs de soroll en el sentit més pur de la paraula.

"La pèrdua de l'estat" (2017, Boira) és el segon àlbum que signa com a Ubaldo -i el tercer treball del projecte si comptem un plàstic compartit amb Mr. Vampire-. Tretze talls on Serra potencia la seva vessant més minimalista i malencònica. La pèrdua del títol, explica ell mateix al text promocional del disc, es refereix a moments passats que ja no tornaran però també a la contemplació d'un futur que es presenta incert. Foscor estructural i composicions de naturalesa tan caòtica com inquietant que podrien ser perfectament la banda sonora del món que ens envolta, d'una societat on generacions com la del propi Serra han (hem) hagut d'assumir que viuran (viurem) pitjor que els seus pares.

En són bones mostres els laments cacofònics de "Dos estacions sòlides" o la veu d'ultratomba que murmura torturada sota una muralla de soroll elèctric a "Silueta opaca", però sobretot la cortina de feedback gairebé imperceptible que alimenta "Perds": sense estridències i d'una forma d'allò més subtil esdevé un dels títols més inquietants del disc. Posteriorment, el teclat d'"Indian Coin" sembla aportar una lleugera dosi d'esperança que acaba d'esvair-se en la penombra hipnòtica de "Caminar tort" i la visceralitat post-blues (post-Tom Waits?) d'"Ostracisme voluntari". "La pèrdua de l'estat" no és un disc fàcil, res del que ha fet Ubaldo ho és -i aquí es troba part de la seva gràcia-, però si aconsegueixen entrar-hi és possible que s'hi trobin reflectits vostès mateixos. Poca broma.


Originalment publicat a B-Magazine.

Steve Earle - "So You Wannabe an Outlaw" (2017)


No es pot negar que Steve Earle ha recuperat durant els darrers anys, de forma progressiva però decidida, la millor versió d'ell mateix. Treballs com "The Low Highway" (2013) o aquell acostament al blues que va ser "Terraplane" (2015) deixaven definitivament enrere els dies en què el texà semblava anar a la deriva creativament parlant, sense acabar de fer cap pas en fals però allunyant-se del cànon que ell mateix havia definit des del seu llunyà debut amb l'encara irresistible "Guitar Town" (1986). "So You Wannabe an Outlaw" (2017) referma aquesta tendència a l'alça amb dotze talls que no tan sols haurien encaixat en qualsevol de les seves obres clàssiques, sinó que l'acaben de connectar d'una vegada per totes amb els noms més grans de la música d'arrels nord-americana -de Waylon Jennings al seu mestre Townes Van Zandt: el títol del disc no és gratuït en absolut-. Cançons amb gust de carretera, forats de mala mort on abunden la cervesa i el bourbon i, és clar, ànimes solitàries que transiten per aquest món al seu propi ritme i a la seva pròpia manera. Earle n'és una, i ho evidencia cada vegada que entona perles com "Lookin' for a Woman", "News from Colorado" o "Sunset Highway". Atenció també a "Walkin' in LA", encertadíssima incursió en un gènere, el honky tonk, que ara més que mai sembla fet a mida de l'autor de "The Devil's Right Hand".

dijous, 6 de juliol de 2017

The Missing Leech - "Sacsejant el Sotabosc" (2017)


Mai abans The Missing Leech havia sonat així. L'expressió pot semblar un tòpic, perquè les seves cançons es transformen d'alguna manera o d'una altra cada vegada que les interpreta en directe, però és que mai el seu discurs s'havia manifestat tan definit com en aquest quart àlbum. Sense trencar amb la seva producció anterior, sembla que Maurici Ribera hagi posat aquesta vegada més carn que mai a la graella, i el resultat ha estat el plàstic que millor captura la seva essència. Un "Sacsejant el Sotabosc" (2017, El Mamut Traçut) que el manresà va enregistrar ara fa cosa d'uns dos anys i que ja portava una bona temporada penjat al seu compte de Bandcamp, però que ha vist la llum en format físic i amb tots els honors coincidint amb el desè aniversari del seu alter ego musical.

La inicial "Painted by Covers", tota una declaració d'intencions, sona com un híbrid a priori impossible entre Built To Spill i Camper Van Beethoven. "Fent el préssec", el segon tall del disc, rebaixa musculatura però no pas revolucions: ens trobem davant d'un exercici de punk acústic tan dinàmic com urgent, dos minuts i mig que gairebé defineixen per si sols el corrent Antifolk del qual The Missing Leech es pot considerar com el màxim ambaixador al sud d'Europa. És clar que, per Antifolk, la lletra d'"I Love My Record Label and So Should You", sentida declaració d'amor de Ribera al seu segell discogràfic, a mig camí entre la cruesa d'uns Vaselines i la immediatesa d'uns Modern Lovers.

"Godrupted" és tota una revelació perquè suposa la primera incursió de Ribera a les textures robustes del grunge. I no tan sols per un riff de guitarra que hauria pogut signar el mateix Kurt Cobain, sinó sobretot per una lírica que s'allunya de l'amable ironia marca de la casa per a assenyalar sense embuts els abusos a menors comesos en el si de l'Església Catòlica. Les coordenades oníriques d'"Els valors" fan de pont amb "Els sediments", una roda de tres acords a ritme de garatge que sona com si Violent Femmes es posessin a fer versions de The Kingsmen. Pas previ a "We Could Be Lovers", duet vocal amb Silvana Battisti, i "Those Macondo Nights", agut exercici de power pop amb ganxo melòdic i delicioses harmonies vocals -i homenatge al que va ser un dels epicentres de l'escena Antifolk a Barcelona, l'enyorat Macondo Bar-.

L'última peça del disc és "Policemen & Coffee Shops", cinc minuts durant els quals Ribera es deixa anar amb un dels seus relats aparentment impossibles però reals com la pròpia vida, i que a nivell discursiu evoquen referents del panorama Antifolk com els novaiorquesos Moldy Peaches o l'alemany Heiko. És la culminació d'un àlbum on Ribera ha comptat novament amb el suport de coneguts i conspiradors habituals com Edu Mató (baix i veus), Marc Herbert (bateria programada i melòdica) o Albert Palomar (bateria i guitarres), que també s'ha fet càrrec de la producció. Una de les màximes que sempre ha defensat el propi Ribera és que les coses surten millor quan es fan entre amics. I "Sacsejant el Sotabosc" -el títol fa referència al Sotabosc, escena subterrània que es pot considerar com la variant autòctona de l'Antifolk- sona precisament a això.


Originalment publicat a B-Magazine.

Little Steven - "Soulfire" (2017)


Gairebé dues dècades ha trigat Steven Van Zandt, aka Little Steven, a lliurar un nou disc al seu nom que suposa la continuació del robust "Born Again Savage" (1999). Temps durant el qual ha potenciat la seva carrera a la petita pantalla, ha fundat un segell discogràfic, s'ha dedicat a fer ràdio i, és clar, ha estat al costat del seu vell amic Bruce Springsteen quan aquest n'ha requerit els serveis. "Soulfire" (2017) suposa d'alguna manera el retorn de Van Zandt a unes arrels a les quals pràcticament no havia tornat en solitari des d'aquell llunyà debut que va ser "Men Without Women" (1982). El Jersey Shore Sound, un estil que ell mateix va ajudar a definir al costat de conspiradors habituals com Southside Johnny o el propi Springsteen, i que beu a parts iguals del soul d'Stax, el seu homòleg de Motown i les formes més primitives del rock'n'roll. Una declaració d'intencions que queda clara de bon principi amb la peça titular i l'springsteeniana "I'm Coming Back", i que es referma en talls com la majestuosa "Some Things Just Don't Change" o un "I Don't Wanna Go Home" compost pel propi Little Steven ara fa cosa de quatre dècades i enregistrat originalment per Southside Johnny. A destacar també els aires blaxploitation de "Down and Out in New York City", el doo-wop nocturn i atemporal de "The City Weeps Tonight" i el nervi rocker d'un "Saint Valentine's Day" que podria fer perfectament les delícies del propi Boss. El presentarà en directe el proper cap de setmana al Cruïlla BCN.

dimecres, 5 de juliol de 2017

The Outlaws - "(Ghost) Riders in the Sky"


Són incomptables les versions que s'han arribat a fer de "(Ghost) Riders in the Sky", l'estàndard country & western compost i enregistrat originalment l'any 1948 per Stan Jones. De tòtems del country com Johnny Cash a herois de la guitarra surf com Dick Dale, passant per figures com Burl Ives, Bing Crosby, Elvis Presley o fins i tot Christoper Lee. Personalment acostumo a inclinar-me per les lectures en clau instro surf de la peça en qüestió -per exemple, la del citat Dale-, però si hagués de triar-ne una de sola probablement em quedaria amb la que van realitzar els Outlaws l'any 1980 com a obertura d'un àlbum anomenat, precisament, "Ghost Riders". La història del cowboy i els genets fantasmagòrics que cavalquen la nit infinita, narrada sobre un coixí de visceral Southern Rock. Sis minuts tan frenètics com dinàmics que eleven la cançó a cotes mai abans assolides tot reforçant el dramatisme del seu arc narratiu. Un clàssic de la música del Sud dels Estats Units, i una de les peces més populars de la banda de Tampa.

dimarts, 4 de juliol de 2017

Una cita de David Byrne


"Com més bona veu té un cantant, més costa de creure allò que diu". Cita de David Byrne.

De vegades escolto músics i grups catalans que canten en un anglès més perfecte que el de la reina d'Anglaterra. No diuen paraulotes, no cometen cap error gramatical i els seus accents no deixen lloc a cap marge d'error. Em passa amb ells el mateix que em passa amb les veus immaculades a les quals es refereix Byrne, o amb els que canten en un català o un castellà més propis del diccionari que dels seus respectius pobles, barris o ciutats. És possible que m'estiguin dient la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, però no me'ls acabo de creure.

dilluns, 3 de juliol de 2017

Peter Perrett - "How The West Was Won" (2017)


Gairebé quatre dècades ha trigat Peter Perrett en signar el primer disc al seu nom. I això que la seva banda 'de tota la vida', The Only Ones, va deixar d'existir l'any 1982. Des d'aleshores poca cosa havíem sabut del londinenc, que tan bon punt desfeta la formació va desaparèixer en un oceà de drogues i decadència del qual tan sols va treure el cap puntualment amb l'irregular "Woke Up Sticky" (1996), signat sota el nom de The One. Haurien de passar encara uns anys perquè uns admiradors declarats de la seva obra com eren uns joves Libertines el rescatessin d'un immerescut oblit, precedent d'una breu gira de reunió dels Only Ones que es va acabar tal i com havia començat -és a dir sense material nou-. D'allò ja fa gairebé deu anys però ha estat precisament ara, quan ningú s'ho esperava, el moment en què Perrett s'ha decidit a tornar al negoci amb "How The West Was Won" (2017). El primer disc que signa amb el seu nom, dèiem, i un treball de maduresa en el millor dels sentits. Deu pistes de regust crepuscular que en el cas de qui ens ocupa equivalen a tota una prova de vida. Deu talls que deixen enrere les altes revolucions dels Only Ones per a explorar territoris més propis d'un Richard Hawley, un Lloyd Cole o fins i tot els últims Suede. A destacar títols com "An Epic Story", que sona com Ray Davies component la banda sonora d'una pel·lícula de David Lynch, i la pròpia "How the West Was Won", que enllaça Mazzy Star amb la Velvet de Lou Reed.

diumenge, 2 de juliol de 2017

Thurston Moore - "Trees Outside the Academy" (2007)


Estic tornant a escoltar aquests dies el segon disc en solitari de Thurston Moore. Un "Trees Outside the Academy" (2007) que donava literalment la volta al discurs de Sonic Youth i en determinats passatges permetia fins i tot imaginar-se com hauria sonat la banda mare d'haver-se arribat a despenjar amb un set acústic -com a mostra, un "Silver>Blue" que tampoc hauria desentonat en un disc de Nick Drake-. L'acompanyaven Steve Shelley -aleshores també a Sonic Youth- i Samara Lubelski -amb qui Moore seguiria comptant tant als seus discos en solitari com a Chelsea Light Moving- a la bateria i al violí, respectivament. I era precisament aquest últim instrument, el violí de Lubelski, un dels principals trets d'identitat d'un àlbum que destapava la vessant més orgànica i menys sorollista del novaiorquès. Un plàstic que partia de les melodies i la urgència rítmica marca de la casa per a explorar llenguatges com els del folk i despenjar-se amb perles de naturalesa tan heterogènia com "The Shape Is in a Trance""Wonderful Witches + Language Meanies""Never Day" o la peça titular. L'àlbum el van produir John Agnello i el propi Moore a l'estudi de J Mascis (Dinosaur Jr.), que també va tocar la guitarra en alguns temes. La posterior gira de presentació va fer escala a l'Auditori Fòrum de Barcelona en el marc del Primavera Club 2007. L'única ocasió en què he arribat a veure Moore en directe al marge de Sonic Youth, i un passi tan intens, emocionant i sorprenent com l'àlbum que ens ocupa.

dissabte, 1 de juliol de 2017

Viv Albertine i els micros oberts

Viv Albertine a Barcelona durant el Primavera Pro 2017 - Foto Facebook. 

"I don't take shit any more when I play. One night in front of a crowd of braying ponytailed old rockers I shout, 'Anyone here ever taken heroin? Made a record?' There's a stunned silence. 'Well I have, so shut the fuck up or go home and polish your guitar.' (They all had perfect, mint-condition guitars that you just know were only taken out of their cases once a week, polished and then put back to bed.) This time I don't take the inevitable 'too much treble' comment from the compère. 'It's meant to be unconfortable', I tell him and turn the treble up even more: I hope it hurts their ears. I begin to enjoy the tension between what the audience expects from a nice-looking woman and what they get - angry words and edgy guitar playing.

After a year and a half of playing open mikes, I'm in a large soulless modern pub in Brighton with an outside barbecue and a cocktail bar. I pour my heart out in my first song, but no one takes any notice, they talk and laugh and shout. I've had enough; what I do doesn't work as background music. I change the words of my next song to 'Fuck, bollocks, cunt, shit, piss, wank' - and every other swear word I can think of - and repeat them over and over again until eventually the whole room goes quiet. When I have their attention I say, 'Thank you and goodnight.' That's the last open mike I play".


Viv Albertine, en un altre fragment de la seva autobiografia, "Clothes, Clothes, Clothes. Music, Music, Music. Boys, Boys, Boys" (2014, publicada recentment en castellà per Anagrama). Després d'aquest episodi Albertine va participar breument d'una gira de reunió de The Slits, va arribar a la conclusió que no tenia sentit reprendre allò que s'havia trencat 25 anys enrere i va decidir-se a emprendre definitivament una carrera en solitari. La seva autobiografia és un dels llibres més inspiradors que mai he arribat a llegir. Aquest fragment no l'he volgut traduir per mantenir la força de la seva versió original.