divendres, 28 de juliol de 2017

Tom Waits - "Bad as Me" (2011)


Es va dir al seu moment de "Bad as Me" (2011) que d'alguna manera resumia diversos dels registres adoptats pel seu autor al llarg d'una trajectòria que començava aleshores a enfilar la seva cinquena dècada. Escoltat amb la perspectiva que atorga el temps, l'afirmació pot seguir essent vàlida però el cert és que les tretze pistes del plàstic -setze en una sucosa edició Deluxe- situaven Tom Waits en un nou estadi discursiu. Una mena de final de la història d'una carrera que sempre s'ha manifestat exploradora i inconformista: tot allò que durant 40 anys havia servit a Waits per a mirar endavant, s'havia transformat de cop i volta en tot un seguit de trets identitaris que no aportaven grans novetats però celebraven l'essència del californià més enllà de qualsevol consideració. A "Bad as Me" hi havia rhythm & blues deconstruït ("Chicago"), jazz en fase terminal ("Talking at the Same Time"), blues absolutament desacomplexat ("Raised Right Men"), balades d'hores intempestives ("New Year's Eve") i fins i tot protorockabilly (un "Get Lost" que sonava tan actual en ple segle XXI com ho hauria fet sis dècades enrere). I com a cirereta, al disc extra de l'edició Deluxe, tres autèntiques perles entre les quals figurava "Tell Me", deliciós acostament de Waits a les textures més melòdiques del seu repertori -les que farien de fil conductor entre "Downtown Train" i "Hold On", per entendre'ns-.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada