diumenge, 27 d’agost de 2017

De vinils, compactes i màquines recreatives

Costa de creure a aquestes alçades, però hi va haver un temps en què alguns venedors de discos van arribar a renegar del vinil amb més força de la que ara empren per a crucificar els formats digitals. Recordo per exemple la visita que vaig fer una vegada a un dels principals establiments barcelonins d'una coneguda cadena de botigues d'articles culturals i d'oci. Corrien els primers anys del segle XXI, la majoria de discogràfiques havien deixat d'editar els seus discos en vinil i jo buscava un títol del qual sabia del cert que no existia edició en cd. Si el vaig anar a buscar en aquell establiment va ser perquè m'havia estat impossible localitzar-lo en cap altra disqueria de Barcelona i perquè aleshores no existien Discogs i similars. El cas és que, quan li vaig demanar a un dels encarregats si disposava de tal disc en format vinil -recordo que ni tan sols vaig tenir temps d'acabar la frase-, ell em va respondre amb un contundent "Aquí no venem vinils" i una mirada de menyspreu que em va fer sentir com si hagués demanat un Big Mac en un restaurant regentat per Ferran Adrià.

Dies enrere vaig tornar a aquell mateix establiment. Vaig comprar el que havia de comprar, i com que em sobrava temps i l'havia de matar d'alguna manera, vaig decidir adreçar-me a la secció de música i posar-me a mirar discos. El primer que hi vaig trobar van ser desenes de cubetes plenes de vinils. I tot seguit, disposats al damunt d'una taula, una sèrie de tocadiscos de diferents colors que vistos de lluny semblaven rèpliques gegants dels primers models d'iPod Shuffle. En aquell precís moment vaig recordar-me d'aquell simpàtic encarregat, em vaig preguntar si seguia treballant en aquella botiga i em van venir ganes de convidar-lo a un cafè per explicar-li quatre coses. Però com que tot plegat hauria servit de ben poc vaig seguir caminant fins arribar a les cubetes de discos compactes, farcides totes elles de plàstics a preus que eren impensables quan el format cd es trobava a l'alça i els vinils s'havien rebaixat a poc més que peces de museu en el pitjor dels sentits. I com qui no vol la cosa, encara en plena secció de música, vaig divisar funcionant a ple rendiment una màquina recreativa d'una popular sèrie d'anime que ara mateix té tant de vintage com el meu reproductor de Minidisc. Reconec que això últim em va desconcertar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada