diumenge, 27 d’agost de 2017

Elliott Murphy - "Aquashow Deconstructed" (2015)


Seguim amb Elliott Murphy. No havia escoltat encara amb prou atenció "Aquashow Deconstructed" (2015), la regravació que el novaiorquès va efectuar cançó per cançó del seu llegendari disc de debut, "Aquashow" (1973). No sóc molt amic d'aquesta mena d'experiments, si bé en aquest cas vaig entendre perfectament les motivacions que van portar l'artista a revisar la seva primera obra a l'estudi. Resumint, la història seria la següent: "Aquashow" va veure la llum al seu moment a través d'una multinacional que des d'aleshores s'ha negat a reeditar-lo i a llicenciar-lo perquè el reediti qualsevol altre segell, cosa que l'ha convertit en un àlbum de culte i una peça molt cotitzada tant per fans com per col·leccionistes. Per tant, l'única manera que tenia Murphy de tornar a posar aquestes cançons a disposició del seu públic era tornant-les a passar per l'estudi i enregistrar-les tal i com ho faria amb qualsevol composició recent.

El cas és que vaig decidir acostar-m'hi després de poder-lo adquirir de mans del seu propi autor un cop finalitzat el seu darrer concert als Hostalets de Balenyà. I un cop escoltat amb atenció he de confessar que m'ha sorprès molt positivament i que ens trobem davant molt més que un simple exercici de revisionisme. Murphy no s'ha limitat a passar la mà per la cara de la multinacional de torn, sinó que s'ha retrobat amb el seu jo de principis dels anys 70 i ha passat comptes amb ell: cada un d'aquells deu talls compostos per un adolescent amb ganes de menjar-se el món cobra nova vida quan es confronta amb l'ofici i l'experiència del Murphy de 2015, un veterà de les carreteres secundàries del rock'n'roll i un supervivent amb totes les lletres.

Per tornar a "Aquashow" es va servir Murphy de qui ha estat el seu principal aliat durant les passades dues dècades, el guitarrista Olivier Durand, així com de Gaspard Murphy, el seu propi fill però sobretot l'última incorporació a un equip de treball que ben aviat podria no entendre's sense les seves aportacions. Pel que fa al tractament dels temes, sobten el to gairebé confessional que adopta "Last of the Rock Stars", les textures estripades a què s'ha reduït "Hangin' Out" o l'estructura gairebé esquelètica de "Poise'n'Pen", així com el boogie robust que ha esdevingut "White Middle Class Blues". Però són els temes més pausats i intimistes, aquells que ja d'entrada es van presentar absolutament despullats i que així s'han mantingut, els que més s'han beneficiat del nou tractament. Escoltar Murphy cantant "How's the Family" amb la seva veu del segle XXI és una experiència absolutament arravatadora.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada