diumenge, 13 d’agost de 2017

Marty Robbins - "El Paso" (1959)

La caràtula de "Gunfighter Ballads and Trail Songs".
L'amor, la mort i la venjança. Tres constants que durant segles han alimentat la música popular i que es troben presents també a "El Paso", la cançó més recordada de Marty Robbins i un dels grans títols de la música country de finals dels anys 50 -es va editar com a single i com a part de l'àlbum "Gunfighter Ballads and Trail Songs" (1959), on també figura la no menys notable "Big Iron"-. Bandes com els Grafetul Dead o els Old 97's en van interpretar dècades més tard les seves pròpies versions, i Brian Wilson i Van Dyke Parks s'hi van inspirar a l'hora de compondre "Heroes and Villains". El seu tret més distintiu és amb tota probabilitat el regust Tex-Mex de la guitarra solista -cortesia d'un dels músics de sessió més respectats aleshores a Nashville, Grady Martin-, però la seva essència es troba en la serenitat amb què Robbins canta en primera persona el que podria ser perfectament el guió d'un western èpic.

La peça tracta sobre un pistoler que s'enamora d'una jove mexicana a la ciutat texana d'El Paso. Quan la veu amb un altre pistoler, el protagonista proposa a aquest últim batre's en un duel a mort que acaba guanyant. Derrotat el seu oponent i tement ser jutjat i penjat per assassinat, el primer pistoler busca refugi al desert abans de tornar a El Paso a buscar la seva estimada i ser abatut per les forces de la llei. La cançó dura quatre minuts i vint segons, unes xifres que es troben molt per sobre de la durada de la major part dels singles de l'època. Per això, malgrat incloure's a "Gunfighter ballads and Trail Songs" tal i com Robbins l'havia lliurat en un primer moment, es va optar per editar-la i publicar-ne una versió més curta al single. La qual cosa va obligar, per exemple, a ometre un vers on el protagonista assegura arrepentir-se d'haver mort aquell home.

"El Paso", com tantes altres cançons, es va concebre d'una manera però es va retallar la seva durada -i part de la seva sinopsi- a l'hora de llançar-la com a single amb finalitats promocionals. Qui vagi fer-se càrrec de l'edició no en tenia cap culpa, com tampoc en tenia qui vagi decidir que calia prendre tal mesura: tan sols feien la seva feina en un negoci que funciona com funciona. Però si ens parem a pensar en el resultat final de tal acció i el traslladem a qualsevol altre àmbit artístic, ens adonarem que aquesta pràctica tan habitual en l'àmbit de la música pop equival a menjar-se part del metratge d'una pel·lícula o mostrar mutilada una obra pictòrica -com si a la Mona Lisa li faltés un ull, per entendre'ns-. Potser per això, i malgrat haver-se inclòs la versió curta en incomptables antologies i recopilacions, bona part de les veus autoritzades en la matèria recomanen expressament acudir sempre a la versió inclosa a "Gunfighter Ballads and Trail Songs".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada