dijous, 31 d’agost de 2017

Richard Price - "The Wanderers" (1974)


He complementat aquests dies la lectura de "Carrers salvatges" (2017), colpidor retrat del South Bronx de la dècada dels 70 per cortesia d'Àlex Gombau, amb una altra novel·la ambientada al que històricament ha estat el més castigat dels cinc districtes que conformen la ciutat de Nova York. "The Wanderers" (1974), debut literari de Richard Price i tota una col·lecció de relats independents però complementaris els uns dels altres que a la llarga inspirarien la pel·lícula del mateix títol dirigida per Philip Kaufman. El retrat d'un altre Bronx: el de les comunitats d'ascendència europea que cohabitaven a la meitat nord del districte durant els primers anys 60. Una vegada més ens trobem davant d'un univers poblat per bandes juvenils -la major part formades per italoamericans-, en aquest cas integrades en la societat de consum però amb les mateixes ganes de deixar enrere un entorn tan obsolet com opressiu. Dotze capítols farcits de sexe, violència, conflictes existencials i altes dosis de rock'n'roll -la hipotètica banda sonora del llibre va carregada de referències a Dion and The Belmonts, els Four Seasons, les Shirelles o Smokey Robinson and The Miracles-. Random House Mondadori en va publicar l'any 2013 una edició en castellà sota el títol de "Las pandillas del Bronx" amb traducció de Marc Viaplana.


"Su impulso reflejo de protección fue ver la televisión. Y con feroz concentración miró la tele durante horas y horas, hasta que sintió los músculos del cuello como un alfiletero. Y cuando solo quedaban cartas de ajuste, apagó el televisor y encendió la radio. Cuando la estación de radio acabó la transmisión, encendió su tocadiscos, se vistió con su mejor ropa y se puso a ensayar bailes, como si mientras pudiera oír a Kookie Byrnes o Cousin Brucie o Mad Daddy o Babalu o Murray the K o Dion o Frankie Valli; mientras hubiera algo que sonara a bop del bueno; mientras hubiera algo que valiera la pena, que le recordara la vigencia y el arrojo de ser un diecisieteañero enrollado, entonces estaba a salvo. A las seis de la mañana se derrumbó, temblando de cansancio. Era inútil. No podía eludirlo, por mucho que bailara. No podía meterse dos dedos en la garganta y vomitarlo, como en un exceso de Tango. La muerte era para siempre. Se quedó dormido y soñó que era una estrella del rock and roll".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada