dissabte, 30 de setembre de 2017

Ukeukes a la FIREPEMU 2017

Foto Àlex Falcó.
Aquest cap de setmana té lloc al Teatre Auditori de Llinars del Vallès la sisena edició de FIREPEMU (Fira de Recursos Pedagògics Musicals), una iniciativa de Brubaker que vol posar de manifest tot el potencial didàctic i educatiu de la música, així com les eines i recursos que aquesta ofereix de cara a l'aula. Un plaer formar part d'un projecte com aquest. A la fotografia, la gent d'Ukeukes ens explica per què l'ukelele és un bon instrument a l'hora d'iniciar-se en la pràctica musical. I ho fa a ritme de blues, swing i rock'n'roll. Què més es pot demanar?

Dues dècades de "Time Out of Mind"


Bob Dylan va experimentar una mena de renaixement artístic durant els 90. Dos discos de versions de peces tradicionals -"Good as I Been to You" (1992) i "World Gone Wrong" (1993)- havien servit per a deixar enrere definitivament la seva dècada més erràtica creativament parlant. Però va ser "Time Out of Mind" (1997) el plàstic on el de Duluth va segellar el seu retorn per la porta més gran i de passada va encetar una de les seves etapes més celebrades -la que inclou títols tan canònics com "Modern Times" (2006) i s'allarga ben bé fins als àlbums de versions del Great American Songbook-.

A diferència dels citats predecessors, "Time Out of Mind" es nodria de composicions pròpies, probablement les més sòlides que havia concebut Dylan en dues dècades. Aquest va ser un dels seus factors determinants. L'altre va ser el fet de recuperar per a les tasques de producció un Daniel Lanois amb qui Dylan ja havia assolit notables resultats a "Oh Mercy" (1989). Plegats van definir el discurs sonor a partir del qual s'ha desenvolupat fins als nostres dies la discografia -i els directes- de l'autor de "Like a Rolling Stone". Un còctel de country, blues, soul i rock en la seva concepció més orgànica, que evocava classicisme però alhora dotava Dylan de contemporaneïtat en un moment en què etiquetes com Americana o alt.country es trobaven ja a l'ordre del dia.

Si Dylan havia estat durant els 80 una figura llegendària però apagada, un tòtem venerat per les seves fites passades però amb un present i un futur més aviat qüestionables, a partir de "Time Out of Mind" va tornar a ser contemplat com una potència creativa i influent, aplaudit a parts iguals pels seus seguidors més veterans i per una nova generació de melòmans que per fi es podien sentir apel·lats per la seva obra recent. D'arguments no en faltaven: del drama elèctric de "Love Sick" a la majestuositat de "Not Dark Yet", del rhythm & blues polsegós de "Dirt Road Blues" als ressons Southern Soul d'"Standing in the Doorway", i del blues corrosiu de "Cold Irons Bound" al preciosisme de "Make You Feel My Love". Tot un capítol que s'encetava avui fa 20 anys.

divendres, 29 de setembre de 2017

20 anys de "Bridges to Babylon"


Seguim parlant dels Stones. Si abans d'ahir vibràvem amb el seu concert a l'Estadi Olímpic, avui toca celebrar el vintè aniversari de "Bridges to Babylon" (1997). Un disc que molts no van acabar d'entendre al seu moment però el temps ha acabat consolidant com l'últim gran clàssic de la banda -cal apuntar que des d'aleshores només han lliurat dos nous treballs d'estudi: "A Bigger Bang" (2005) i "Blue & Lonesome" (2016)-. L'àlbum en què Jagger, Richards i el seu inseparable Don Was van delegar part de les tasques de producció als Dust Brothers, assolint uns aires renovadors que van desconcertar més d'un però van fer dels Rolling Stones una entitat rellevant en un panorama musical on manaven l'electrònica i les ressaques del grunge i el Britpop.

"Bridges to Babylon" no és ni de bon tros l'àlbum més rodó dels Stones, però sí un dels més eclèctics i heterogenis que mai han arribat a lliurar. Una hora llarga i tretze pistes on conviuen el rock visceral marca de la casa ("Flip the Switch", "Saint of Me"), el soul nocturn i carnal (aquell "Anybody Seen My Baby?" amb tornada à la k.d. lang), el reggae ("You Don't Have to Mean It", cantada per Richards), les balades crepusculars ("Always Suffering" o "How Can I Stop", aquesta última també cantada per Richards), el blues de textures industrials ("Might as Well Get Juiced") i fins i tot un gens dissimulat homenatge als Temptations ("Out of Control"). Gens malament per a una banda que aparentment ja ho havia dit tot i no necessitava demostrar res a ningú.

Parlar avui de "Bridges to Babylon" és gairebé com fer-ho en aquell moment de "Black and Blue" (1976) o "Some Girls" (1978). Salvant totes les distàncies simbòliques, el pas del Bridges to Babylon Tour per l'Estadi Olímpic el juliol de 1998 és ara tan llunyà com ho era llavors el llegendari debut barceloní de Ses Majestats a la Monumental el juny de 1976. I parlant de directes, aquell va ser l'últim disc dels Stones que realment va obtenir un pes destacable a la seva pròpia gira de presentació: fins a cinc dels seus títols es van mantenir de forma fixa al repertori nit rere nit -i alguns han seguit sonant en gires posteriors-. També va ser la primera de les moltes vegades en què molts vam assistir a un concert dels Stones pensant-nos que seria l'última vegada que els veuríem en directe. Des d'aleshores hem pogut repetir en tres ocasions i en ple 2017 seguim parlant de la banda en clau de present. Gairebé res.

Deu anys del primer concert de The Missing Leech

El primer concert de The Missing Leech, 29 de setembre de 2007 a la Comuna de l'Art.
Avui fa deu anys que l'amic Maurici Ribera va oferir el seu primer concert sota l'alter ego de The Missing Leech a la desapareguda Comuna de l'Art de Mataró. Els nervis del primer cop gairebé se'l menjaven viu, però va ser una gran vetllada on ja van sonar futurs clàssics de l'antifolk autòcton com "TV Crusaders" o "Martha as Herself", a més de versions de "Colours" (Donovan) i "Eve of Destruction" (P.F. Sloan). I sí, com sol passar en aquests casos érem quatre gats entre el públic, però a data d'avui és un honor poder dir que jo n'era un. Això és el que vaig escriure aleshores:

"La Comuna de l'Art de Mataró va ser l'escenari del debut en directe de The Missing Leech, alter ego sota el qual Maurici Ribera explora, amb l'únic acompanyament de la seva guitarra acústica, les fronteres del folk psicodèlic i l'antifolk, sempre des de l'òptica de la figura del cantautor punk. Melodies contagioses, estructures simples però molt efectives i lletres directes, alhora que riques en recursos. És cert que el concert d'ahir va estar marcat per una inseguretat pròpia de qui mai abans havia pujat tot sol a un escenari. Però també ho és que detalls com aquest es resolen amb el temps. I quan un compta amb un repertori on figuren temes com "You" (o "Tu", ja que també n'existeix la versió en català), "T.V. Crusaders" (tot un himne underground en potència) o "Martha as Herself", a més de versions com "Eve of Destruction" (P.F. Sloan) o "Colours" (Donovan), no ha de tenir por de res. El seu futur artístic està assegurat".

Tan assegurat, que Ribera ha girat des d'aleshores pels cinc continents, ha actuat en reconeguts festivals i ha anat acumulant una discografia més que sucosa. Per molts anys.

dijous, 28 de setembre de 2017

Hugh Hefner (1926-2017)

HUGH HEFNER
(1926-2017)

Quantes voltes pot arribar a donar la vida. Quan Hugh Hefner va fundar Playboy l'any 1953 va ser crucificat per les capes més conservadores i reaccionàries de la societat nord-americana. Més de mig segle més tard, les crítiques a la gent com ell solen venir des de l'extrem oposat. Hefner va desafiar la moral del seu temps i el seu triomf personal va suposar també un triomf per a moltes llibertats fins aleshores reprimides. Ens ha deixat després d'una vida lliurada a l'hedonisme i sempre acompanyada de polèmica.

30 anys de "Come On Pilgrim"


Si es pot considerar Pixies com la banda fundacional del rock independent dels 90, "Come On Pilgrim" (1987) és la primera pedra d'aquell so que alternava calma amb tempesta i que esdevindria influència cabdal per a bandes com Nirvana. L'ep de debut dels de Boston suposava una de les cartes de presentació més sòlides del seu temps i comptava amb arguments de la talla de "Vamos", "Caribou" o "The Holiday Song". Va veure la llum tal dia com avui de fa tres dècades.

El miracle dels Stones

Els Stones, en una imatge recent de la present gira - Foto RollingStones.com
THE ROLLING STONES
Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona
27 de setembre de 2017

Veure els Rolling Stones en directe en ple 2017 és gairebé un miracle. Parlem de l'única banda de rock'n'roll que s'ha mantingut en actiu de forma ininterrompuda durant més de 50 anys. De la pedra de Rosetta de pràcticament tota la música de guitarres que s'ha enregistrat al llarg de tot aquest temps. D'un llegat que ja forma part de la història de la Humanitat de la mateixa manera que els de Mozart o Picasso. D'un grup al qual molts donaven per mort quan tot just acumulava una dècada i mitja de trajectòria i que, amb els seus alts i baixos, ha sobreviscut a modes, tendències i baixes internes fins a data d'avui -i havent-lo vist ahir a a la nit encara sembla tenir corda per estona, si bé els dits de Keith Richards van fer figa en més d'una ocasió-.

El primer que crida l'atenció d'aquest No Filter Tour és un muntatge escènic més auster -si és que aquest terme té sentit parlant de la banda més mastodòntica del planeta- que en anteriors ocasions. Tan sols l'escenari principal, les pantalles gegants de rigor en qualsevol esdeveniment de masses i una passarel·la perquè Mick Jagger -incombustible als seus 74 anys- no parés de córrer amunt i avall. Ni escenari secundari, ni nines inflables, ni figures babilòniques, ni microcàmeres al màstil de la guitarra de Ron Wood: tan sols els quatre Stones, els músics de reforç que els acompanyen i un repertori que gairebé podria entendre's per si sol com la banda sonora de la segona meitat del segle XX.

MAJESTUOSOS
Van començar majestuosos, amb un "Sympathy for the Devil" que va tenyir l'estadi de vermell i va servir per a escalfar la temperatura. Com qui no vol la cosa, "It's Only Rock'n'Roll (but I like It)" i "Tumbling Dice" van fer de fils conductors cap a un breu interludi en clau de blues. "Just Your Fool" i "Ride'em on Down", originals de Buddy Johnson i Eddie Taylor respectivament, van ser els títols més recents d'un repertori centrat en els tòtems més inqüestionables que els Stones van signar durant els 60 i els 70. "Under My Thumb" i "Rocks Off" -la segona escollida per votació popular- van ser les llicències que van alterar el guió de la nit barcelonina respecte d'altres aturades de la mateixa gira.

"You Can't Always Get what You Want" va sonar celestial, "Paint It Black" va desencadenar l'èxtasi a la pista (i a la grada) i "Honky Tonk Women" va deixar pas a la presentació de la banda per part de Jagger. Arribava el moment de Keith Richards, que va conduir l'interludi de rigor amb una vital "Happy" i una sentida "Slipping Away" -la composició pròpia més recent que es va poder escoltar en tota la nit-. "Miss You" va suposar el retorn d'un Jagger amb les piles carregades, però sobretot l'inici d'un clímax d'impacte: del perill de "Midnight Rambler" i "Street Fighting Man" a l'embranzida d'"Start Me Up" i "Brown Sugar", fins a la traca que va esdevenir "Jumpin' Jack Flash".

ELS BISOS
"Gimme Shelter" va obrir la tanda de bisos amb l'esperat duet vocal entre Jagger i una Sasha Allen que malgrat donar-ho tot i més no es va situar ni de bon tros a l'alçada de Lisa Fischer. I com a final de festa, "(I Can't Get No) Satisfaction" va posar-ho tot de potes enlaire i va fer que tots plegats ens preguntéssim per enèsima vegada si és possible que aquella colla tinguin ja ben enfilada la seva vuitena dècada vital. Diuen que aquesta és la seva última gira. Que ja no tornaran. Que això s'acaba. I potser sigui cert, però és que un servidor porta tota la vida escoltant aquesta mena de coses... I aquí ens trobem, parlant d'un concert dels Stones en ple 2017. Miracle és dir poc.

dimecres, 27 de setembre de 2017

De butaques, executius discogràfics i àrbitres del gust

Frank Zappa.
"Durant els anys 60 es va gravar i editar música d'una naturalesa inusual i fins i tot experimental. Si ens fixem en qui eren aleshores els executius de les companyies discogràfiques, ens adonarem que no eren els joves que estaven a la última, sinó aquells vells fumadors de cigarretes que miraven el producte final i deien "Qui sap? No sé què fer-ne, no sé què nassos és això que sona, però gravem-ho: si es ven, fantàstic!". Estàvem molt millor aleshores amb aquella gent de la vella escola que no pas en l'actualitat amb aquests executius suposadament joves i a la última decidint què ha veure i escoltar la gent. Aquesta gent jove és més conservadora i nociva per al fet artístic del que ho van ser mai els de la vella escola amb les seves cigarretes. I tothom sap com aquests últims han arribat al lloc on són ara. Un bon dia, el vell amb la cigarreta va dir "Bé, he assumit un risc! Ho he publicat i n'he venut uns quants milions de còpies! Fantàstic! No sé què és, però n'hem de fer més! Necessito que algú m'assessori, porteu-me un hippie!". I d'aquesta manera van acabar contractant el hippie, van portar un xaval amb cabells llargs a qui en un primer moment només deixaven servir cafès i portar la correspondència. Com que ho feia bé, van acabar dient "Donem-li una feina de debò", i així va esdevenir un A&R. Des d'aquí va anar ascendint fins a les més altes esferes i un cop allà va dir "No podem seguir-nos arriscant, perquè això no és el que la gent vol escoltar, ho dic jo perquè en sé molt!". Aquesta és la seva actitud. I fins el dia que ens desfem de tot això i tornem al "Qui sap? Arrisquem-nos!", aquell esperit emprenedor on no importa si t'agrada o ets capaç d'entendre el disc, la persona que ocupa la butaca d'executiu no hauria de jutjar els gustos de tota la població". Sàvies paraules de Frank Zappa.

dimarts, 26 de setembre de 2017

FIREPEMU 2017: 30 de setembre i 1 d'octubre


El Teatre Auditori de Llinars del Vallès serà escenari aquest cap de setmana -30 de setembre i 1 d'octubre- i per segon any consecutiu de FIREPEMU (Fira de Recursos Pedagògics Musicals). Una plataforma que vol reflexionar i debatre al voltant del paper de la música en la construcció de la societat del futur, i sobretot de les eines i recursos que el fet musical ofereix a l'hora de facilitar la feina als professionals de la docència. Una iniciativa de Brubaker que assoleix enguany la seva sisena edició i que s'ha consolidat com un punt de trobada dels àmbits musical i pedagògic. Tota la informació aquí.

Sparks - "Hippopotamus" (2017)


Si no comptem la seva revitalitzadora unió amb Franz Ferdinand, Sparks portaven gairebé deu anys sense lliurar cap nou disc d'estudi. "Hippopotamus" (2017) trenca aquest llarg silenci amb una col·lecció de cançons que no aporten res de nou al cànon dels californians però confirmen la seva salut creativa al marge d'experiments i projectes paral·lels. Quinze artefactes pop de factura sofisticada i uns acabats que oscil·len entre l'èpica i l'histrionisme marca de la casa -a destacar títols com "Missionary Position", "Scandinavian Design" o "What the Hell Is It This Time?"-.

dilluns, 25 de setembre de 2017

Lisa Fischer

Fischer a l'escenari amb Mick Jagger: Hot Stuff.
Escoltava dies enrere "So Intense" (1991), l'únic disc que mai ha arribat a editar al seu nom Lisa Fischer. Un àlbum de soul en consonància amb el seu moment i una col·lecció de cançons al servei d'una veu cridada a brillar en altres coordenades. Entre 1989 i 2015 va ser corista dels Rolling Stones, i el seu duet vocal amb Mick Jagger durant la interpretació de "Gimme Shelter" va esdevenir durant dècades un dels plats forts dels directes de la banda -hi ajudava també l'atòmica presència escènica de la vocalista-. És possible que la trobem a faltar, quan els Stones actuïn aquesta setmana a Barcelona.

Viatjazz a Nova Orleans

La Cia. Roger Canals als estudis de Catalunya Ràdio - Foto Cia. Roger Canals.
Aquests darrers mesos he tingut el plaer de treballar en el llançament i la promoció de "Viatjazz a Nova Orleans" (2017), el darrer disc de la Cia. Roger Canals. Una col·lecció d'estàndards del jazz interpretats des del màxim rigor i amb finalitats didàctiques. Un àlbum pensat perquè els més petits descobreixin al mateix temps aquest gènere musical i tota una expressió d'art urbà com és el graffiti. El passat dissabte 23, la Cia. Roger Canals va presentar el disc al Suplement de Catalunya Ràdio, en el marc de la secció Els Homes Clàssics. Música en directe i una il·lustrativa tertúlia jazzística on van treure el cap Louis Armstrong i l'Original Dixieland Jass Band. Poden escoltar-ho en podcast.

diumenge, 24 de setembre de 2017

Charles Bradley (1948-2017)

CHARLES BRADLEY
(1948-2017)

Si una cosa hem d'agrair al revival soul de la passada dècada és la segona oportunitat que va brindar a tota una sèrie de veus a qui la fortuna mai havia somrigut tal i com es mereixien. En són exemples Sharon Jones o Charles Bradley, intèrprets que no tenien res a envejar a molts dels seus contemporanis de l'era daurada del gènere i que gràcies a aquest impuls van poder veure recompensats tots els anys que s'havien passat picant pedra sense obtenir-ne cap resultat. A Bradley tan sols el vaig arribar a veure en directe en una ocasió, i va ser una experiència absolutament reveladora no tan sols per la pròpia música sinó també per un magnetisme i una presència escènica que no deixaven lloc a cap mena de dubte. Se n'ha anat un de molt gran.

Festi Surf Costa Brava 2017

The Phantom Surfers.
FESTISURF COSTA BRAVA 2017
Sala Polivalent, Castell d'Aro
23 de setembre de 2017

Poc importava que el calendari hagués marcat pocs dies abans l'inici de la tardor. O que davant la incertesa meteorològica hagués decidit l'organització prescindir de l'emplaçament habitual de la platja de Riuet i traslladar la programació a la Sala Polivalent. L'ambient que es respirava la nit passada a Castell d'Aro era tan estiuenc com una cita, Festi Surf Costa Brava, que va aplegar quatre bandes i quatre visions diferents de l'instro surf i els seus discursos perifèrics.

Van obrir la nit els barcelonins Tiki Phantoms, ambaixadors per excel·lència a casa nostra del surf en la seva vessant més visceral i festiva. Presentaven nou disc, "Aventuras de Celuloide" (2017), del qual van lliurar títols com "Edith" o "Locos sobre ruedas" sense oblidar-se de posar la sala de potes enlaire amb la seva dinàmica lectura del "Take on Me" d'a-ha. Imparables i incombustibles.

Des de Londres, The Fuzillis i MFC Chicken comparteixen part dels seus respectius components i també una visió purista però en absolut hermètica de rock'n'roll de finals dels 50. Ritmes trencapistes, guitarres inflamades i el saxo com a fil conductor. Els primers van presentar el seu debut en format llarg, "Grind a Go Go" (2017), amb un passi dels que apunten maneres i on va abundar el repertori instrumental. Els segons, ja consolidats com a referents europeus del rock'n'roll més primitiu, van protagonitzar un dels moments àlgids de la nit evocant sense treva els esperits de Little Richard, The Champs, The Wailers i The Sonics.

La traca final la van posar els californians Phantom Surfers, pioners i supervivents en tota regla del revival surf de la primera meitat dels anys 90. Al llarg de les passades tres dècades i mitja han compartit escenaris i estudis de gravació amb gegants com Link Wray, Dick Dale o Davie Allan. I en l'actualitat són una de les maquinàries més ben engreixades de l'instro surf en la seva concepció més frenètica i irreverent. Van tocar durant poc més de mitja hora, però en van tenir prou per a vèncer, convèncer i acomiadar el Festi Surf 2017 per la porta gran. Ara sí, s'ha acabat l'estiu.

Los Tiki Phantoms.

The Fuzillis.

MFC Chicken.

dissabte, 23 de setembre de 2017

Willie Nile - "Positively Bob - Willie Nile Sings Bob Dylan" (2017)


Ara que Bob Dylan enregistra discos de versions de Sinatra i el Great American Songbook, ara que el de Duluth forma part del mateix cànon del qual un dia es va nodrir el seu art, no és gens gratuït que un dels seus alumnes més avantatjats es tregui de la màniga un àlbum de versions del seu propi cançoner. Willie Nile, estudiós i bon coneixedor de l'obra dylaniana, va gravar "Positively Bob" (2017) en tan sols dos dies i sense pensar-s'hi massa, la qual cosa atorga al plàstic una espontaneïtat i una frescor poc habituals en aquesta mena d'experiments. Ens trobem davant d'un disc de tribut en el millor sentit, un repertori que el novaiorquès ha interpretat des de la més absoluta devoció però reinventant cada pista perquè soni com si es tractés d'una composició pròpia. La qual cosa té encara més mèrit tenint en compte que no ha anat a buscar títols ocults sinó algunes de les perles més universals del catàleg dylanià. Com a mostres més evidents, la inicial "The Times They Are A-Changin'" i "Blowin' in the Wind", dos himnes del folk de protesta als quals ha injectat Nile bones dosis d'electricitat i nervi rocker. O un "I Want You" del qual ha abaixat les revolucions fins a fregar la fragilitat més absoluta. O un "Subterranean Homesick Blues" que es debat entre el jump blues i el protorockabilly. O un "Rainy Day Women #12 & 35" que convida a sortir a la carretera i prémer l'accelerador a fons. No sé què pensarà Mr. Zimmerman de tot plegat, però qualsevol dylanòfil hi trobarà molt més que un simple divertiment.

divendres, 22 de setembre de 2017

Mojo: Teen Spirit


De Rocket From The Crypt a Lunachicks, d'Afghan Whigs a Melvins i de Mudhoney a Pavement passant per Alice Donut, The Gits o Pavement. I tot plegat evitant els títols més celebrats de cada casa per a centrar-se en material poc habitual. Un total de quinze peces que celebren el rock alternatiu nord-americà de finals dels 80 i principis dels 90, els que la revista Mojo ha aplegat al recopilatori "Teen Spirit" -no, no hi figuren Nirvana-. Ja disponible amb l'edició d'octubre de la publicació britànica. Quinze talls de quan la música alternativa feia soroll.

dijous, 21 de setembre de 2017

N.W.A. - "Fuck tha Police" (1988)


La intenció d'aquest post no és atacar ni criminalitzar cap col·lectiu professional. La intenció d'aquest post és denunciar la utilització per part de l'Estat espanyol de les forces i cossos de seguretat amb finalitats polítiques i fins i tot totalitàries. La intenció d'aquest post és protestar contra la persecució d'opositors polítics, els atacs a la llibertat d'expressió i la detenció de càrrecs electes que aquests dies ha dut a terme la Guardia Civil a Catalunya. Que soni ben fort aquest tema de N.W.A.

#Democracy


La plaça de la Porxada de Granollers, ahir a la nit. Un clam que ja no té res a veure amb la independència o la no independència, ni tan sols amb el referèndum. La batalla -perquè, sí, això és una batalla- és entre un estat que ja ni tan sols s'esforça en dissimular el seu tarannà totalitari, i el desig de qui vol viure amb dignitat al marge d'identitats, sentiments i ideologies. Entre qui arresta persones i càrrecs electes en funció de les seves idees i de qui creu que els conflictes polítics es resolen fent política. #Democràcia #Democracia #Democracy

dimecres, 20 de setembre de 2017

#Democràcia


Davant del que ha passat aquest matí a Barcelona. Davant la persecució de ciutadans i càrrecs electes per part d'un Estat cada vegada més totalitari. Davant la negació per part d'aquest Estat de qualsevol sensibilitat que discrepi d'una Constitució aprovada tot just sortint de quatre dècades de dictadura, sota la mirada de l'estament militar i no votada per cap ciutadà espanyol que actualment tingui menys de 57 anys. Davant tots aquests fets, només pot haver-hi una resposta. Democràcia.

Johnny Sandlin (1945-2017)

JOHNNY SANDLIN
(1945-2017)

La nissaga Allman Brothers Band es troba de dol aquest 2017. Si a principis d'any era Butch Trucks qui ens deia adéu i durant la passada primavera ens acomiadàvem de Gregg Allman, ahir ens deixava Johnny Sandlin. Membre dels Hour Glass amb uns joves Gregg i Duane Allman, posteriorment passaria a la història com a productor. Entre les obres en les quals va treballar destaquen títols clàssics dels propis Allman Brothers com "Brothers and Sisters" (1973) -abans havia treballat com a tècnic de so a "At Fillmore East" (1971) i "Eat a Peach" (1972)-.

dimarts, 19 de setembre de 2017

Prophets Of Rage


Prophets Of Rage
són gent de Public Enemy, Rage Against The Machine i Cypress Hill. Practiquen rap amb guitarres i ritmes contundents, i tot el que canten ho canten sense pèls a la llengua. No sé si seran l'antídot contra Trump, però feia molts anys que cap d'ells havia arribat a sonar d'aquesta manera.

dilluns, 18 de setembre de 2017

Mig segle d'"Smiley Smile"


L'episodi és prou conegut. Brian Wilson projectava una continuació encara més ambiciosa de "Pet Sounds" (1966), l'obra capital dels Beach Boys i un dels discos més influents i venerats del segle XX. El cas és que la salut mental de Wilson, les complicacions tècniques i l'abandonament del projecte per part de Van Dyke Parks van motivar que allò que havia d'esdevenir "Smile" acabés passant a la història com el paradigma dels discos perduts i inacabats. El naufragi va ser considerable, però un cop abortades les sessions Wilson i la resta de la banda van reciclar part del cançoner d'"Smile" en una versió estripada de l'àlbum inicialment projectat. El resultat va ser "Smiley Smile" (1967), editat tal dia com avui de fa 50 anys. Un plàstic irregular on la sensibilitat pop de la banda californiana convivia amb l'ànsia experimental de Wilson. Una mena de "Pet Sounds" a baixa fidelitat on passatges gairebé naïf com "Wind Chimes" o "Vegetables" alternaven amb dos dels singles més definitius dels Beachs Boys, "Heroes and Villains" i l'etern "Good Vibrations" -aquest últim s'havia enregistrat durant les sessions de "Pet Sounds" i havia vist la llum gairebé un any abans-.

diumenge, 17 de setembre de 2017

Sid Vicious al Mur de Berlín


Sid Vicious no serà recordat com el millor baixista de la història. Però sí que era el millor fent d'ell mateix, i tractant-se de qui ens ocupa això és tot un mèrit. Observar-lo fent l'animal davant mateix d'un dels checkpoints del Mur de Berlín és com sobreposar dos dels capítols més extrems i a priori incompatibles de la història del segle XX. Molt fan del videoclip de "Holidays in the Sun", dels Sex Pistols.

"Never Mind the Bollocks" a judici


Pocs discos han nascut envoltats per tanta polèmica com "Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols" (1977). Ho explica el periodista Pat Gilbert en un extens reportatge publicat aquest mes de setembre per la revista Mojo i centrat en el judici a què va ser sotmès un venedor de discos de Nottingham que havia gosat posar-lo a la venda: segons l'acusació, el sol fet d'exposar la caràtula del primer àlbum dels Sex Pistols -on apareixia la paraula bollocks, que en anglès significa collons- violaba l'Acta de Publicitat Indecent de la legislació britànica. Però com apunta al mateix article la també periodista Caroline Coon, el que s'estava jutjant anava molt més enllà d'una portada discogràfica exposada a l'aparador d'una disqueria: "No era la paraula 'collons' el que s'estava jutjant sinó els Sex Pistols. Havien esdevingut molt influents i les altes esferes volien aixafar-los, tal i com ja havien intentat silenciar bandes com els Rolling Stones deu anys abans". Finalment els magistrats van declarar innocent el disquer, un veredicte que al seu moment es va interpretar com una victòria de la llibertat d'expressió sobre la censura. I un cas que m'ha fet pensar en alguns dels episodis que han tingut lloc aquests darrers dies a casa nostra.

dissabte, 16 de setembre de 2017

Harry Dean Stanton (1926-2017)

HARRY DEAN STANTON
(1926-2017)

En certa manera Harry Dean Stanton era com Philip Seymour Hoffman o John Goodman. Actors que no segueixen ni encaixen en cap dels patrons de la maquinària de Hollywood, eterns secundaris de pes que rarament salten a primera línia -Stanton ho va fer de la mà de Wim Wenders a "Paris, Texas" (1984)- però són capaços amb la seva sola presència d'arrodonir qualsevol metratge que requereixi els seus serveis. Ho sabien prou bé, en el cas que ens ocupa, Scorsese, Coppola, Stone, Peckinpah i sobretot David Lynch. Ho sabia també Tom Waits, qui una vegada va explicar això en una entrevista: "Harry Dean Stanton em va dir que havia trobat una còpia del meu primer disc en una via de tren. Estava al mig d'enlloc rodant una pel·lícula i va trobar aquell disc llençat sobre els carrils. I això em va agradar. Un lloc millor on acabar que no pas una cubeta de saldos d'una botiga de discos". Stanton va viure la seva vida al màxim, n'eren testimonis totes i cada una de les arrugues d'aquell rostre castigat i alhora agraciat per dècades d'experiència. I quan ja no havia de demostrar res a ningú es va despenjar publicant el seu debut discogràfic -"Partly Fiction" (2014)- a l'edat de 88 anys. Se n'ha anat una raresa en el millor dels sentits.

Quatre dècades de "Talking Heads: 77"


El mateix dia en què Marc Bolan passava a millor vida veia la llum el primer àlbum de Talking Heads. El mateix dia en què se n'anava una de les poques icones del rock dels 70 que havien aconseguit anar de la mà amb el punk, es publicava el plàstic que avançava el punk per l'esquerra i plantava la llavor de tot el que vindria a continuació. "Talking Heads: 77" sol emmarcar-se als inicis de la New Wave i considerar-se com un precursor del que molt aviat s'anomenaria post-punk. Ens trobem per tant davant d'un debut que deixava enrere els postulats sonors i estètics del punk abans fins i tot de la publicació d'obres capitals d'aquest gènere com "Never Mind the Bollocks". Onze pistes que invocaven el calendari aleshores present -el 77 del títol- per a interpretar-lo en clau de futur. Guitarres angulars, ritmes hipnòtics i un vocalista histriònic, David Byrne, que tant podia donar veu a un assassí en sèrie com portar la filosofia a la pista de ball. El so de la baixa Manhattan en un moment en què aquesta no dictava tendències però les incubava. Avui fa 40 anys de la seva publicació.

40 anys sense Marc Bolan

Marc Bolan (1947-1977).
Tal dia com avui de fa 40 anys, exactament un mes després de la mort d'Elvis Presley, passava a millor vida Marc Bolan. El líder de T.Rex, veterà de l'escena mod i del folk àcid, pioner del glam i icona de masses durant la primera meitat de la dècada dels 70, havia passat uns anys de declivi tant artístic com personal i tot just acabava de protagonitzar un retorn per la porta gran que li havia valgut la complicitat de l'aleshores flamant escena punk londinenca. Un renaixement que quedaria tràgicament interromput per un fatal accident de circulació al centre de Londres.

divendres, 15 de setembre de 2017

50 anys de "Something Else by The Kinks"


Mentre uns exploraven els confins més àcids del rock i altres injectaven electricitat al blues més vigorós, la banda dels germans Davies acomiadava el Summer of Love amb tota una col·lecció de vinyetes costumistes que apuntaven musicalment cap a altres latituds. "Something Else by The Kinks" (1967), editat avui fa 50 anys, era el cinquè disc d'estudi dels Kinks i l'últim que arribarien a enregistrar a les ordres de Shel Talmy -que va compartir amb Ray Davies les tasques de producció-. Però sobretot l'àlbum on van refermar l'ampliació del ventall estilístic que havia començat a materialitzar-se un any abans a "Face to Face" (1966): quedaven definitivament aparcats els patrons beat dels seus inicis en favor d'un pop elegant i ric en matisos, que preferia emmirallar-se en gèneres com el music hall o fins i tot la música barroca que no pas en les avantguardes lisèrgiques que havien captivat bona part dels seus contemporanis. El resultat va ser un plàstic que amb prou feina encaixava enlloc però esdevindria clau a l'hora de definir el llenguatge pop britànic de les dècades posteriors. D'arguments no n'hi faltaven: de l'agredolça "Death of a Clown" a la gairebé naïf "Tin Soldier Man", passant per l'eterna postal londinenca que és "Waterloo Sunset", publicada mesos abans com a single i considerada com una de les cançons més icòniques de la història de la Gran Bretanya.

De leyes y razones

En China también se cierran páginas web. Y quien las cierra también lo hace con la ley en la mano. Obviamente no estoy poniendo el Reino de España al nivel de la República Popular China, simplemente apunto que ley no siempre equivale a virtud y mucho menos a razón. Que mientras de ley solamente puede haber una, razones pueden haber tantas como sensibilidades coexistan. Y que un estado que se llame de derecho debería atender a todas estas razones en lugar de ampararse en la ley para privilegiar a unas en detrimento de las otras.

dijous, 14 de setembre de 2017

Grant Hart (1961-2017)

GRANT HART
(1961-2017)

Poques bandes han arribat a reinventar-se de la manera que Hüsker Dü ho van fer a partir de "Zen Arcade" (1984). El plàstic amb el qual van deixar enrere la visceralitat hardcore dels seus inicis per a abraçar les textures líriques i sonores d'allò que s'acabaria anomenant post-hardcore, i un dels pilars fundacionals del rock alternatiu de les passades tres dècades. Un camí que va seguir el seu successor, un "New Day Rising" (1985) que molts consideren com a punt de partida de l'emocore. Ens ha deixat qui va ser el seu baterista -i principal compositor juntament amb Bob Mould-, Grant Hart. Escoltin-lo a la peça titular del citat "New Day Rising". Un contundent inici de disc marcat per un ritme de bateria urgent, primitiu i aclaparador.

Jessi Zazu (1989-2017)

JESSI ZAZU
(1989-2017)

Those Darlins em van alegrar (molt) la vida durant una bona temporada. Després els vaig perdre la pista, però de tant en tant encara m'agrada recuperar el seu debut homònim de 2009. Tota una col·lecció de cançons que tant podien remetre a Everly Brothers i Wanda Jackson com a Ramones i les Headcoatees. Avui ens hem assabentat de la mort de qui va ser la seva vocalista i guitarrista, Jessi Zazu, també coneguda com a Jessi Darlin, víctima d'un càncer. 28 anys tenia, i moltes coses per dir que malauradament ja mai podrem escoltar. Toca recuperar una vegada més aquell plàstic de 2009. Que la vida pugui arribar a ser tan injusta no vol dir que no s'hagi de celebrar. Jessi Zazu ho va fer fins al final.

dimecres, 13 de setembre de 2017

Alice Cooper parla sobre Bob Ezrin

Bob Ezrin i Alice Cooper.
"Bob Ezrin va ser el nostre George Martin. Abans de treballar amb ell fèiem el que volíem. Teníem moltes idees, però ningú amb qui portar-les a terme. Aleshores va arribar ell, ens va tenir durant vuit mesos en una granja de Detroit i ens va tornar a ensenyar com tocar i com plantejar una cançó -com ser dinàmics, com fer cançons de tres minuts que sonessin bé a la ràdio. I tots els èxits que vam tenir a partir d'aquell moment van ser gràcies a Bob Ezrin". Vincent Furnier aka Alice Cooper explica la importància que Bob Ezrin va tenir en la consolidació del so i de la llegenda de l'Alice Cooper Group, en una entrevista signada per Stevie Chick i publicada a l'edició de setembre de Mojo.

De les seves paraules se'n poden extreure dues reflexions. La primera, que la tasca del productor va o hauria d'anar més enllà del propi procés de gravació: Ezrin va estudiar la banda d'Alice Cooper, hi va observar un potencial i en va saber treure profit en el millor dels sentits. La segona, que hi va haver una època en què els grups de rock'n'roll podien passar-se, si calia, vuit mesos perfeccionant-se en una granja, un soterrani, un garatge o el que fos. Que anaven a totes i no s'hi valia dir "demà treballo" perquè la banda era la seva feina i la seva forma de vida. I és clar, que aquells vuit mesos se'ls passaven fent rock'n'roll i no pas relacions públiques. Ben bé, eren altres temps i certes coses funcionaven d'una altra manera.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Virgil Howe (1975-2017)

VIRGIL HOWE
(1975-2017)

Reconec que durant els darrers anys havia perdut la pista de Little Barrie. I això que quan van irrompre al panorama independent de principis de segle a cop de funk, psicodèlia i rock essencialment britànic em van atrapar a l'instant. I que quan van actuar a l'Apolo en el marc del Primavera Sound 2011 van oferir un concert digne d'emmarcar i sobretot de recordar. Estic posant-me al dia ara mateix: si una cosa bona tenen aquests temps d'immediatesa digital és que un pot accedir en qüestió de segons a títols tan degustables com "Death Express" (2017). L'últim disc dels de Nottingham, editat fa tan sols un parell de mesos, carregat de bones cançons i amb un títol malauradament premonitori. Aquesta setmana ha mort de forma sobtada qui fins ara havia estat bateria de la formació, Virgil Howe -fill d'Steve Howe (Yes) i germà de Dylan Howe (The Blockheads, Wilko Johnson)-. Tenia 41 anys i, per tant, molta música per fer que malauradament ja no podrem gaudir.

The War On Drugs - "A Deeper Understanding" (2017)


Parlar avui de The War On Drugs equival pràcticament a fer-ho d'Adam Granduciel i els músics que l'acompanyen. Però que bé que funciona l'equació sobre el terreny, i que bé que li ha anat a Granduciel autoexiliar-se a Los Angeles. "A Deeper Understanding" (2017) no es troba a l'alçada del seu predecessor, no podia estar-hi de cap manera perquè "Lost in the Dream" (2014) va adquirir de bon principi un caràcter gairebé canònic -el plàstic que arrodonia el discurs dels nord-americans i el catapultava a les més altes esferes, ni més ni menys-, però n'és la millor continuació possible. Deu talls que prenen el citat "Lost in the Dream" com a punt de partida des del qual eixamplar horitzons i admetre nous matisos. Segueixen dominant el relat les formes de Neu! i l'Springsteen dels 80 (atenció a "Holding On"), però de tant en tant comencen a treure el cap Tom Petty, Cocteau Twins i fins i tot Fleetwood Mac ("Pain"). Talls com "Up All Night", "In Chains" o "Knocked Down" mantenen una essència generalment nocturna, però on abans hi havia ansietat i incertesa ara hi ha espurnes de llum que rebaixen la tensió. Granduciel continua cantant des del seu interior i a partir dels seus propis dimonis, però ho fa com qui vol treure ferro a l'assumpte. El disc californià de The War On Drugs, en tots els sentits.

Equidistància i coherència

Una cosa és l'equidistància i una altra de molt diferent la coherència. En termes polítics l'equidistància no sol existir ni falta que fa: només faltaria que un no pogués pensar i opinar com li donés la gana, respectant això sí als que pensen i opinen en sentit contrari al seu. I és aquí on entra en joc la coherència. Ahir vaig llegir molts articles i posts a Facebook crítics amb el procés independentista, la majoria dels quals anaven plens de conceptes com "nacionalisme", "manipulació" o fins i tot "mentides". No parlo ara d'articulistes cavernaris que esmorzen amb el Sant Crist en una mà i la bandera preconstitucional a l'altra, sinó de postures obertament progressistes que presumeixen de contemplar tot aquest embolic (sí, ho han encertat) des de l'equidistància. Amb alguns hi vaig trobar punts d'acord, amb altres no hi vaig coincidir en absolut però em van convidar a reflexionar, i una minoria directament em van semblar morralla hiperventilada. Sigui com sigui, el que demanaria a tota aquesta gent és que el proper 12 d'octubre ens tornin a il·luminar amb les seves reflexions equidistants sobre nacionalismes, banderes i monotemes. Per una qüestió de coherència.

dilluns, 11 de setembre de 2017

De radicals i colpistes

Salta a la vista. Tota la gent que es manifesta ara mateix al centre de Barcelona són radicals colpistes al servei de la dreta catalana més burgesa. Sobretot els que parlen davant de càmera pel 324 amb aquest to entre "bonrollista" i "tietaire". Dissimulen, proven de passar desapercebuts, però no poden enganyar a ningú. Volen semblar tietes i padrines josefines, però en realitat són perillosíssims radicals colpistes manipulats i adoctrinats pel clan Pujol i l'esquerra abertzale (que com tothom sap són la mateixa cosa). Sisplau, que vingui ja la Guardia Civil a buscar paperetes i a posar una mica d'ordre, que això ja no s'aguanta per enlloc.

L'Estaca segons Toni Harlock


Si les cançons diuen coses, l'Estaca que canta Toni Harlock diu molt més que tots els càntics que s'escoltaran aquesta tarda al centre de Barcelona. No és aquest el lloc ni el moment de descobrir l'art i l'ofici de Harlock -qui encara el desconegui, que faci una escolta a la seva banda The Harlock-, però sí que val la pena apuntar el valor que té el fet d'aproximar al seu registre una cançó tan carregada de significat com propensa a ser banalitzada en el marc de les dinàmiques de masses. Harlock la canta amb una intencionalitat que ni el seu propi autor va ser capaç d'assolir durant molts anys i que va molt més enllà de reivindicacions puntuals i discursos emocionals. Harlock canta a la dignitat i a tot allò que aquest concepte implica, ni més ni menys. I quan l'escolto m'adono que és aquest país, el que canta Harlock, el que jo vull construir. A partir d'aquí, amics i amigues, les banderes (totes) us les podeu posar on us càpiguen.

Ens veiem l'1 d'octubre

Artículo 47 de la Constitución Española: "Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación. La comunidad participará en las plusvalías que genere la acción urbanística de los entes públicos".

Si quienes tanto se llenan hoy la boca con la sacrosanta Constitución (algunos de los cuales, por cierto, votaron en su contra en 1978 por considerarla "demasiado liberal"), hubieran puesto en la aplicación de artículos como este el mismo empeño que han puesto en registrar imprentas y sedes de periódicos locales, quizás (insisto: quizás) no estaríamos ahora donde estamos. Una constitución (o cualquier otro reglamento), señores Rajoy, Sánchez, Rivera, Iceta, Albiol, Arrimadas y compañía, no se liquida votando ni poniendo urnas. La liquidan ustedes mismos cada vez que se pasan por el forro aquellos artículos y capítulos que menos les interesan.

Bona Diada a tothom. Com va dir aquell, ens veiem l'1 d'octubre.

diumenge, 10 de setembre de 2017

Un bany de fuzz i ritmes hipnòtics

THE LIMIÑANAS
Festival Altaveu 2017
Can Massallera, Sant Boi de Llobregat
9 de setembre de 2017

Sembla que hagi plogut molt des que The Limiñanas van començar a treure el cap amb un discurs que conjugava psicodèlia primitivista amb esperit yé-yé. En realitat ha passat poc més d'un lustre, temps durant el qual han crescut els de Perpinyà fins a consolidar-se com a septet, compartir estudis de gravació amb Peter Hook i Pascal Comelade, i enriquir el seu registre amb rítmica kraut, apunts de shoegaze i essències frontereres que tant poden remetre a Calexico com a la banda sonora d'un spaghetti western. Ahir van assumir al Festival Altaveu tot el repte d'actuar després dels Flamin' Groovies, prova de foc que van superar amb un directe fresc, dinàmic i sense fissures. Un bany de fuzz, ritmes hipnòtics i melodies contagioses on no van faltar títols com "Garden of Love", "Prisunic" o "The Train Creep A-Loopin" -tots tres procedents del seu plàstic més recent, "Malamore" (2016)-. Si l'escena pop francesa viu en l'actualitat un moment extraordinari, The Limiñanas en són portaveus de ple dret.

Entusiasme melòman

Chris Wilson, més que una llegenda de culte.
THE FLAMIN' GROOVIES
Festival Altaveu 2017
Can Massallera, Sant Boi de Llobregat
9 de setembre de 2017

Cyryl Jordan i Chris Wilson sumen entre tots dos més de 120 anys, bona part dels quals se'ls han passat pujant i baixant d'escenaris de totes mides i colors. La qual cosa no els ha restat ni un sol gram d'aquella vitalitat gairebé adolescent que sempre han transmès i contagiat tant a l'estudi com en directe. Quan presenten peces compostes o prèviament interpretades per gent com Chuck Bery, NRBQ o Paul Revere and The Raiders, ho fan amb el mateix entusiasme melòman de qui acaba de veure la seva vida canviada per qualsevol d'aquests artistes. Tant és que els anys no perdonin ningú, que la veu de Wilson s'arrossegui més del que canta o que Jordan toqui més d'un solo fora de temps. Quan entonen títols com "You Tore Me Down", "Teenage Head" o "Shake Some Action" la màgia es manifesta com el primer dia. The Flamin' Groovies van encapçalar ahir la segona jornada del Festival Altaveu amb un passi que va alternar versions, composicions noves i himnes com els anteriorment citats. I si bé han vist els de San Francisco temps millors, no es pot negar que la seva simple presència escènica segueix essent aclaparadora. Dir banda de culte és fer curt.

dissabte, 9 de setembre de 2017

The Fall - "New Facts Emerge" (2017)


Els trenta segons de la peça introductòria, "Segue", sonen com Tom Waits despertant d'una ressaca de tres dies. Però el més sorprenent és que tot plegat serveixi com a preàmbul de "Fol de Rol", sis minuts i mig de riffs monolítics, ritmes contundents i un Mark E. Smith que sona visceral a més no poder als seus 60 anys. Patrons que es mantindran al llarg d'un "New Facts Emerge", el disc número 32 de The Fall, que fa honor al seu títol amb talls com "Brillo de Facto", "Victoria Train Station Massacre" o "Second House Now". La primera és probablement el més a prop que la banda de Manchester ha arribat a situar-se de les coordenades metàl·liques. La segona sona com si Nick Cave se n'anés a tancar bars amb Queens Of The Stone Age. I "Second House Now" comença com un protorockabilly en fase terminal i desemboca en tota una explosió de post-punk marca de la casa. Dir incombustible és dir poc quan es parla de Mr. Smith.

Don Williams (1939-2017)

DON WILLIAMS
(1939-2017)

Don Williams no tans sols era un dels grans exponents del country en la seva vessant més elegant i sofisticada. La trajectòria del Gentle Giant és en ella mateixa una mostra de com conjugar tot el pes de la tradició amb les essències i formes de gèneres com el pop. Autor d'una discografia monumental on els encerts es compten a grapats -"Tulsa Time", "I Believe in You" i "I Wouldn't Want to Live If You Didn't Love Me" són tan sols alguns dels seus èxits més recordats-, ens deixava ahir a l'edat de 78 anys.

divendres, 8 de setembre de 2017

120 anys de Jimmie Rodgers


Tal dia com avui de 1897 va néixer a la localitat de Meridian, Mississippi, una de les grans icones de la música del segle XX. Jimmie Rodgers no va ser tan sols un dels pioners i arquitectes del country, també en va esdevenir juntament amb la Carter Family un dels primers referents tant a nivell artístic com comercial. Peces com "Blue Yodel No. 1 (T for Texas)", "In the Jailhouse Now", "Frankie and Johnny" o "Waiting for a Train" són estàndards de la música dels Estats Units sense els quals no es podrien entendre etiquetes i conceptes com rock'n'roll o Americana.

Steve Earle - "Guitar Town" (1986)


Un any i mig tard, arriba la reedició carregada d'extres que commemora els 30 anys de "Guitar Town" (1986). El primer àlbum d'Steve Earle, i un dels fonaments del que durant les tres passades dècades hem etiquetat com a country alternatiu o Americana. Deu cançons repartides en poc més de mitja hora que van aportar al country aires renovadors i una necessària dosi de frescor en plena era dels cowboys urbans i les polítiques de Reagan. Deu peces que bevien de la tradició i de l'experiència acumulada pel texà al costat de noms il·lustres com Townes Van Zandt, i que eren per a la música d'arrels nord-americana allò que Bruce Springsteen havia estat per al rock metropolità amb àlbums com "The River" (1980) o "Nebraska" (1982) -entre els citats extres s'inclou una versió d'"State Trooper"-.

Produït per Emory Gordy Jr., "Guitar Town" començava amb dues d'aquelles peces que dinamitaven per si soles la fina frontera que pot arribar a separar el country més visceral del rock més orgànic. D'entrada, el tema titular, dinàmic exercici de country-rock de carretera amanit amb una inconfusible línia de guitarra twang per cortesia de Richard Bennett. Tot seguit, l'springsteeniana "Goodbye's All We've Got Left". La resta del plàstic jugava al seu aire amb gèneres com el rockabilly ("Hillbilly Highway", "Think It Over"), els mitjos temps d'èpica crepuscular ("Little Rock'n'Roller") o el folk-rock de tonalitats sèpia (la final "Down the Road"). Un any i mig tard, ha arribat la reedició de torn. Tant és: amb arguments com aquests no cal cap altre motiu -ni cap extra- per a recuperar sigui quan sigui un dels grans debuts del seu temps.

dijous, 7 de setembre de 2017

Queens Of The Stone Age - "Villains" (2017)


Quina entrada. Possiblement l'inici de disc més majestuós i dinàmic que mai hagin arribat a signar Queens Of The Stone Age. "Feet Don't Fail Me Now", cinc minuts que comencen embolcallats en el més absolut dels misteris i acaben desembocant en tota una explosió de rock elèctric, contagiós i ben engreixat. És la carta de benvinguda a "Villains" (2017), primer disc en quatre anys de Josh Homme i companyia. Nou talls produïts per tot un Mark Ronson que refermen els californians com una de les bandes de rock més sòlides i definitives del segle XXI, mitjançant un discurs que sap maridar classicisme i contemporaneïtat sense necessitat de caure en el reciclatge ni en la impostura. "The Way You Used to Do", per exemple, remet als T.Rex més crus i a la vegada passa la mà per la cara dels últims Black Keys. Tot seguit, "Domesticated Animals" potencia la vessant més pop de la formació -es nota l'empremta de Ronson- sense renunciar a les dosis necessàries d'adrenalina i mala llet. "Head Like a Haunted House" és tota una rodanxa de rock'n'roll garatger servida en calent, i "Villains of Circumstance" un final de plàstic tan èpic com àgil i tan etern com immediat. Potser "Villains" no és el disc més rodó que mai hagin lliurat QOTSA, però justifica molt més que la mastodòntica gira que són a punt d'encetar.

dimecres, 6 de setembre de 2017

Holger Czukay (1938-2017)

HOLGER CZUKAY
(1938-2017)

Hi ha qui encara avui contempla l'etiqueta krautrock com un terme despectiu. La paraula que la premsa britànica es va inventar durant la primera meitat dels 70 per a definir tot un seguit de bandes alemanyes que havien fet la seva pròpia lectura de conceptes com la psicodèlia o la música progressiva. Un microcosmos que a la llarga acabaria deixant empremta en gegants com David Bowie o tota la generació post-punk, i de la qual Can van ser un dels principals pilars. Ens deixava recentment qui en va ser baixista, Holger Czukay, que va aparèixer mort a casa seva per causes que encara es desconeixen.

dimarts, 5 de setembre de 2017

Mojo: I Just Can't Be Happy Today


Mojo dedica als Allman Brothers -i més concretament a la figura de Gregg Allman- la portada de la seva edició de setembre, però el compacte que l'acompanya commemora amb tots els honors el quarantè aniversari de l'estiu punk de 1977. "I Just Can't Be Happy Today", es titula, com la cançó dels Damned que enceta el plàstic. Captain Sensible i Dave Vanian a la caràtula, i un total de quinze peces on s'alternen pilars de la generació de l'imperdible -Vibrators, The Adverts, Alternative TV o els propis Damned-, pioners maleïts -The Brats, Electric Eels- i discursos derivats de tal ona expansiva -Television Personalities, Patrik Fitzgerald-. Una delícia, vaja.

"Atlantic City" a No Depression

Recomano la lectura d'aquest article sobre "Atlantic City", la cançó de Bruce Springsteen, publicat per Easy Ed a l'edició digital de No Depression -capçalera de referència pel que fa a músiques d'arrel nord-americana-. Una radiografia no només de la peça en qüestió -la millor del Boss segons Ed, una afirmació que personalment no arribo a compartir malgrat subscriure bona part dels seus arguments-, sinó també del lloc i el moment que la van inspirar.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Dave Hlubek (1951-2017)

DAVE HLUBEK
(1951-2017)

No he arribat a veure mai Molly Hatchet en directe, i a aquestes alçades dubto que hi acabi posant remei. Em va ser impossible assistir al concert que van oferir l'any passat a Barcelona, actuació on segons tinc entès ja no hi era present un dels fundadors i components històrics de la banda de Jacksonville. El guitarrista Dave Hlubek, que malgrat mantenir la seva condició de membre oficial de la formació havia abandonat les gires temps enrere per motius de salut. A ell sí que el vaig arribar a veure una vegada en un escenari. Concretament amb Skinny Molly, una mena de supergrup integrat per excomponents de Lynyrd Skynyrd i els propis Molly Hatchet que encara avui es dedica a interpretar amb moltíssima solvència els clàssics d'amdbós grups. Hlubek en va formar part durant els inicis, abans de tornar a la banda mare, on militaria fins al final dels seus dies. Ens ha deixat a causa d'un atac de cor.

Blaus Sound System Festival a El 9 Nou


Dissabte a la tarda una plaça de Granollers es va tenyir d'essències jamaicanes amb el primer Blaus Sound System Festival. M'hi vaig acostar i avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Al quiosc fins dijous.

The Sandals - "The Endless Summer" (1966)


Quan Bruce Brown va estrenar el documental "The Endless Summer" l'any 1966 no tan sols va signar un dels grans documents audiovisuals al voltant del surf, també va esdevenir un dels realitzadors de referència d'aquesta mena de films i va donar una nova empenta tant al propi esport com a tota la cultura que l'envolta. Va ser tot un encert en aquest sentit encarregar-ne la banda sonora a una fins aleshores desconeguda banda californiana, The Sandals, que va fer-se un nom d'aquesta manera en l'univers instro surf que tant havia arribat a brillar durant la primera meitat de la dècada. Tot l'àlbum resultant és altament recomanable i alterna moments de màxima adrenalina amb d'altres que posen de manifest el gust de John Blakeley -guitarra solista i principal compositor de la banda- per la sofisticació pop. Però seria la peça titular, "Theme from The Endless Summer", la que definitivament marcaria un abans i un després en la trajectòria del grup. Elegant, majestuosa i amb un punt de malenconia, es pot situar perfectament al costat d'altres títols de surf en clau gairebé tardorenca com "The Lonely Surfer" de Jack Nitzsche. Música ideal per a degustar en plena recta final de la temporada estiuenca, quan les temperatures es suavitzen i els dies es van fent més curts. Música ideal per a un dia com avui.