LILA DOWNS
Palau de la Música, Barcelona
21 de novembre de 2017
Una de les coses que sempre he admirat de molts artistes llatinoamericans és la seva capacitat de relacionar-se amb la mort des de la joia més absoluta, de reivindicar les seves causes des de la més vital celebració, i de manifestar aquesta joia i aquesta celebració amb alegria però sense caure en allò que per aquestes latituds anomenaríem tòpics de festa major. Un exemple boníssim n'és Lila Downs, que ahir va interpretar a Barcelona un repertori dominat pel seu material més recent, el de "Salón, Lágrimas y Deseo" (2017) i "Balas y Chocolate" (2015), dos àlbums centrats respectivament en la reivindicació de la feminitat i el culte a la mort que tan arrelat es troba en la cultura mexicana. No hi van faltar les escapades puntuals al fons de catàleg -"La Cumbia del Mole" o l'estàndard "Cucurrucucú paloma"-, però bona part de l'hora i mitja llarga que es va passar a l'escenari la va dedicar a repassar títols encara tan frescos com "Peligrosa", "Envidia" o "Palabras de Mujer". Amb una solvent i dinàmica banda d'acompanyament integrada per vuit músics, la d'Oaxaca va fer gala d'una presència escènica tan monumental com el seu amor incondicional cap a la música. Un art, aquest últim, que ella segueix reinvindicant nit rere nit com la millor eina a l'hora de trencar prejudicis, ensorrar fronteres, preservar cultures i refermar identitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada