Estruç presenten "Peça fugaç"

Estruç.

ESTRUÇ + VÀLIUS + ESPÍGOL

Sala BeGood, Barcelona

12 de gener de 2018

Sempre que penso en allò que es va anomenar No Wave, la resposta de la Nova York subterrània al post-punk britànic de finals dels 70, m'imagino escenes molt semblants a la que Estruç van protagonitzar la nit passada a la sala BeGood. Locals de dimensions més aviat reduïdes on la foscor és estructural, audiències minoritàries però conscients del que tenen davant mateix dels nassos, projeccions hipnòtiques i en ocasions punyents, i per damunt de tot una banda que té com a principals raons de ser el caos i la bellesa que aquest porta implícita.

Estruç poden sonar puntualment a Sonic Youth, Television o Teenage Jesus & The Jerks, però també a Slits, This Heat i fins i tot la primera Patti Smith. Sempre partint d'una base instrumental hipnòtica, urgent i en ocasions cacofònica que contrasta en tot moment amb la veu càlida i dolça d'Ota Quílez. La d'ahir era la seva nit perquè presentaven el seu primer disc oficial, un "Peça fugaç" (2018, The Indian Runners / El Mamut Traçut / Estruç) que van repassar íntegrament. I perquè títols com "És tard, noi" o sobretot "Com sempre" ja es perfilen com a himnes subterranis de la Barcelona més valenta i inconformista.

Abans havien actuat dues bandes amigues que naveguen per coordenades no necessàriament idèntiques però sí complementàries a les d'Estruç. El duet de post-punk minimalista Vàlius, ampliat amb la prodigiosa veu d'aquell tornado escènic que és Carlota Serrahima. Una equació infal·lible i un directe tan dinàmic com contundent que va acabar amb un multitudinari pogo a peu d'escenari. I Espígol, una formació integrada per components de The Missing Leech, Capità Pilgrim, Black Fanegas i Ran Ran Ran que es passeja pels territoris del noise, la psicodèlia i el post-punk més expansiu. Els deu àcids minuts d'"Han tancat les mines" van esdevenir un dels grans moments de la nit.

Estruç.

Espígol.

Vàlius amb Carlota Serrahima.