diumenge, 30 de setembre del 2018

Otis Rush (1934-2018)

OTIS RUSH
(1934-2018)

Si fa cosa d'un mes perdíem una icona del blues de Louisiana com era i segueix essent Lazy Lester, ahir era un dels últims supervivents de l'era daurada del blues de Chicago qui ens deia adéu després d'una trajectòria monumental si bé sovint eclipsada per les dels seus més il·lustres contemporanis. D'Otis Rush s'ha dit que va ser el pont entre les primeres generacions de bluesmen de la Windy City i tota la nissaga d'avantatjats alumnes encapçalats durant la dècada dels 60 per Paul Butterfield i Mike Bloomfield. Queden per al record talls com "I Can't Quit You Baby" o "Double Trouble", estàndards de ple dret i motius de pes perquè el blues estigui de dol tal dia com avui.

Roger Mas - "Jordi"

Roger Mas.
"Jordi" és una cançó tradicional anglesa que Roger Mas ha adaptat al català. La història centenària d'un home condemnat de forma injusta que, cantada ara i aquí, invoca la situació igualment injusta en què es troben els presos polítics catalans. Ahir vaig tenir ocasió de veure el solsonenc en directe al teatre El Patronat de la Garriga. Una actuació centrada en els poemes musicats que conformen el seu darrer disc, "Parnàs" (2018). I l'enèsima reinvenció d'un cantautor per a qui aquesta etiqueta es va fer petita molt temps enrere. Teclats, contrabaix, instruments tradicionals del subcontinent indi i tot un viatge sonor de la Mediterrània a l'Orient Mitjà a cavall de registres com el folk, el rock o el jazz. Si en aquest país que diem voler construir tinguéssim un mínim de vergonya, seria aquest home i no pas els txarangos de torn qui actuaria en determinades dates assenyalades.

dissabte, 29 de setembre del 2018

Marty Balin (1942-2018)

MARTY BALIN
(1942-2018)

Un dels trets distintius de Jefferson Airplane va ser sens dubte la combinació de dues veus solistes d'alçada, una de masculina i una de femenina. Marty Balin i Grace Slick -i Signe Toly Anderson abans d'aquesta última-, un tàndem que va encapçalar i segellar algunes de les gestes més brillants de la primera era psicodèlica. Posteriorment, quan les tensions internes van precipitar el final de la banda mare, Balin i Slick van tornar a coincidir en aquell projecte tan lloable com qüestionat que va ser Jefferson Starship. Balin ens deixava abans d'ahir a l'edat de 76 anys.

El valor d'una imatge (i de 1.000 paraules)


"Sovint sentim a dir que una imatge val més que 1.000 paraules, però el cert és que la imatge en qüestió només té valor si va acompanyada d'aquestes 1.000 paraules. En plena era de les xarxes socials estem tips de veure imatges sense contextualitzar, fotografies que s'atribueixen a uns fets o unes circumstàncies però en realitat són tot el contrari. (...) Les imatges descontextualitzades solen dir-li a l'espectador justament allò que vol escoltar, refermant d'aquesta manera tota mena de prejudicis i idees preestablertes. Davant d'un escenari com aquest, el més recomanable és mantenir un cert esperit crític i dubtar de tot". Ho va dir el fotoperiodista Jordi Borràs durant el decurs d'una taula rodona celebrada ahir a Roca Umbert Fàbrica de les Arts, a Granollers, en el marc del festival Panoràmic. Una reflexió que em va recordar una imatge que havia vist dies enrere a les xarxes socials, la mateixa que encapçala aquestes línies.

divendres, 28 de setembre del 2018

The Lemon Twigs - "Go to School" (2018)


Reconec que m'ha costat aclimatar-me a la música de The Lemon Twigs. Que em van semblar exagerats els elogis col·leccionats per "Do Hollywood" (2016), un disc de debut correcte però en absolut comparable a cap de les obres que es van arribar a citar en molts dels rius de tinta vessats a major glòria del plàstic de torn. Sí que em sembla lloable, en canvi, el salt endavant que suposa el segon treball del duet novaiorquès. Un "Go to School" (2018) que, aquest cop sí, recicla les formes més sofisticades del pop i el rock de fa quatre o cinc dècades però es manifesta fresc com una rosa. Setze talls on ressonen discursos que van d'Sparks al primer Elton John, dels Beatles a Supertramp, de Queen als Who més operístics, i de l'etapa glam de Bowie a "The Rocky Horror Picture Show" (1975). De fet, ens trobem davant d'un àlbum conceptual amb arc narratiu propi -la història d'un simi criat entre humans- i un missatge de fons -el dia a dia de qui no encaixa al món que l'envolta- que no per prèviament explorat deixa de ser vigent. Que els capítols de l'obra siguin títols de l'alçada de "Never in My Arms, Always in My Heart" o "Rock Dreams" no deixa de sumar arguments a favor dels germans D'Addario. Ara sí, la promesa s'ha fet realitat.

dijous, 27 de setembre del 2018

180dB

Fay Milton.
Unió transatlàntica d'alt nivell, la que han segellat Fay Milton i Ayse Hassan, bateria i baixista del quartet londinenc Savages, amb Meredith Graves i Nick Zinner, vocalista i guitarrista respectivament de les bandes novaiorqueses Perfect Pussy i Yeah Yeah Yeahs. El cas és que les dues primeres han començat un projecte paral·lel que han batejat amb el nom de 180dB, i l'han presentat amb un single on participen com a convidats Graves i Zinner. El resultat de la col·laboració és un tractat d'electricitat i mala llet titulat "Road Trip". Poden veure'n el videoclip a Youtube.

dimecres, 26 de setembre del 2018

Nou disc en solitari de Jeff Tweedy


Jeff Tweedy ja té a punt el primer disc amb material nou que signarà amb el seu propi nom -"Together at Last" (2017), el seu debut en solitari, constava de lectures acústiques de peces que el líder de Wilco havia enregistrat prèviament amb altres projectes-. L'àlbum veurà la llum el mes de novembre sota el títol de "Warm", però ja en podem escoltar un avançament que d'alguna manera recorda la vessant més melòdica de la banda mare. Un "Some Birds" que ha presentat amb aquest videoclip dirigit per Seth Henrikson.

dimarts, 25 de setembre del 2018

Frances Bean Cobain


Algun dia havia de passar, tenint en compte que de precedents no en falten, alguns més afortunats que d'altres. Frances Bean Cobain, la filla de Kurt Cobain i Courtney Love, també ha decidit seguir l'exemple dels seus progenitors i donar sortida als seus instints musicals. De moment no sembla que la cosa hagi de donar cap fruit de forma immediata, Cobain s'ha limitat simplement a penjar al seu compte d'Instagram un fragment de la que sembla ser una de les seves primeres composicions. Guitarra acústica en to menor, una veu dolça però poderosa i una lírica que d'alguna manera vol evocar determinades essències familiars però no és precisament "Pennyroyal Tea". Si la cosa anirà a més o no ja ho veurem, de moment podem escoltar la peça en qüestió -ara per ara sense títol conegut- aquí.

dilluns, 24 de setembre del 2018

Kristin Hersh, primera confirmació del Minifestival 2019

Kristin Hersh.
De vegades sembla que la vida t'estigui somrient. Per exemple, quan t'assabentes que Kristin Hersh actuarà al Minifestival de Música Independent 2019. No és l'única confirmació -tot i que durant els propers mesos en cauran més- d'un cartell que un any més ens convida a acostar-nos a l'Espai Jove Les Basses de Barcelona. Serà el proper 9 de febrer, però ja poden vostès adquirir les seves entrades i consultar les primeres confirmacions al web del festival.

diumenge, 23 de setembre del 2018

FestiSurf Costa Brava 2018

John Blair amb Els A-phonics.
FESTISURF COSTA BRAVA 2018
Sala Polivalent, Castell d'Aro
22 de setembre de 2018

El mateix dia en què començava la tardor tenia lloc el que probablement sigui el més estiuenc de tots els festivals del mapa melòman català. Un FestiSurf Costa Brava que consolidava enguany la Sala Polivalent de Castell d'Aro (el Baix Empordà) com a epicentre de la seva programació, i que presentava un dels seus cartells més sòlids i eclèctics a data d'avui. Un line up on la música surf que és la raó de ser d'aquest esdeveniment va conviure sense problemes amb altres llenguatges i discursos perifèrics sense perdre un sol gram de coherència.

La mostra més evident va ser el set inicial de Hipbone Slim & The Kneetremblers, que amb gairebé dues dècades de trajectòria a l'esquena es poden considerar com una de les maquinàries més ben engreixades del rock'n'roll britànic en la seva concepció més primitiva i visceral. Al llarg d'una hora que va passar volant es van ventilar com qui no vol la cosa registres que van anar del rockabilly a les formes més estripades del surf passant pel rhythm & blues més hipnòtic i greixós.

També Los Torontos van presumir d'un discurs eclèctic que va enllaçar les coordenades del Pacific Northwest -"Chicken Necks" és pur Wailers, i "I Hate Life, Take Me Now Satan" la podrien haver signat els mateixos Sonics- amb l'irresistible ganxo melòdic d'aquest tros de single que és "No te vayas". Hi deu tenir a veure el llarg recorregut que acumulen per separat els seus components, veterans de l'òrbita fifties d'aquí i de fora com ara Augie Burr (Velvet Candles), Legacaster o Spencer Evoy (The Fuzillis, MFC Chicken). Amb tota probabilitat el gran descobriment d'aquest FestiSurf.

Els van succeir sobre les taules The Masonics, probablement els més grans ambaixadors del rock de garatge amb denominació d'origen Medway amb permís del seu vell conegut Billy Childish. Van sortir a donar-ho tot des del primer moment, tres acords a tota castanya i un trencapistes darrere l'altre en un set que va viure els seus moments àlgids quan van convidar tota una Ludella Black (Thee Headcoatees) a sumar-se a la festa i cantar alguns dels temes que han enregistrat plegats. La gran sorpresa de la nit, sense cap mena de dubte.

I finalment va ser el torn de John Blair. L'home que va tornar a posar la música surf al mapa melòman en plena era punk. L'autoritat surfera que un dia va encapçalar Jon & The Nightriders i que en aquesta ocasió venia amb les espatlles molt ben cobertes per cortesia d'Els A-phonics, una de les bandes més solvents de l'instro surf en aquest costat dels Pirineus. Binomi de luxe que va enllaçar el catàleg propi -no va faltar la totèmica "Rumble at Waikiki"- amb originals de The Astronauts, Eddie & The Showmen o Dick Dale -vitamínica lectura de "Banzai Washout"-. Classe magistral d'història surfera i traca final d'un festival que segueix apuntant enlaire.

dissabte, 22 de setembre del 2018

20 anys de "Psycho Circus"


Observada en perspectiva, l'etapa en què els components de Kiss s'enfilaven als escenaris sense els seus característics maquillatges és poc més que un breu parèntesi en una trajectòria que enguany celebra el seu 45è aniversari. Però durant l'equador de la dècada dels 90 semblava una eternitat el temps transcorregut des que el grup novaiorquès havia prescindit d'un dels seus elements més distintius. Per això els fans de la banda van viure com l'esdeveniment de les seves vides el retorn als escenaris de la formació clàssica -Paul Stanley, Gene Simmons, Ace Frehley i Peter Criss- amb els seus corresponents maquillatges. I per això "Psycho Circus" (1998), el primer àlbum enregistrat per aquesta formació des de "Dinasty" (1979), es podia contemplar com el tancament d'un cercle però sobretot com la culminació d'un retorn per la porta gran.

Aclamat per bona part dels fans però amb una rebuda desigual per part de la crítica, "Psycho Circus" era un àlbum coherent amb la trajectòria clàssica de Kiss -entenent per clàssica, en aquell moment, l'etapa anterior a la marxa de Peter Criss-, però també amb uns temps en què bona part de l'escena metàl·lica reivindicava amb entusiasme la influència dels autors de "Love Gun" (1977). En aquest sentit, les deu pistes del disc mantenien les essències del grup i a la vegada sintonitzaven el seu discurs amb la realitat de finals dels 90. Adéu als ressons hair metal que tant havien disgustat part de la seva parròquia, tornava el ganxo melòdic marca de la casa i ho feia reforçat amb una producció robusta i fresca a la vegada, cortesia d'un Bruce Fairbairn que prèviament ja havia aportat nous aires a les discografies d'altres tòtems del rock dur com Aerosmith o AC/DC.

Que la fórmula Fairbairn havia resultat un encert quedava clar des de la inicial peça titular, una de les composicions més rodones de la història del quartet que encara avui sol ser interpretada en directe. I tot un contrast amb "Within", el segon tall del disc, un musculós i monolític exercici de hard rock que ja haurien volgut signar aleshores els mateixos Metallica. Tampoc hi faltaven talls gairebé autoreferencials com ara "You Wanted the Best" o "I Finally Found My Way". El primer era un vitamínic rock'n'roll amb vocació d'esdevenir un nou "Rock and Roll All Nite", el segon una balada deutora de "Beth". Menció a part mereixia també la recta final d'impacte amb "Dreamin'", un potent exercici de rock clàssic que recordava (molt) l'"I'm Eighteen" d'Alice Cooper -qui va presentar una demanda per plagi que va acbar guanyant-, i la sorprenent excursió psicodèlica de "Journey of 10.000 Years".

Editat tal dia com avui de fa 20 anys, "Psycho Circus" va culminar efectivament el retorn per la porta gran de la formació clàssica de Kiss, i a la vegada va tancar aquell cercle que havia quedat obert tan bon punt els seus components havien prescindit del maquillatge. També va ser l'últim capítol realment memorable de la trajectòria del grup, el darrer disc d'estudi amb el quartet fundacional a bord i l'última obra de Kiss que realment val la pena seguir escoltant a data d'avui. Un cop finalitzada la seva gira de presentació, Stanley, Simmons i companyia van anunciar-ne una de comiat que s'ha acabat allargant fins a l'actualitat -si bé dies enrere tornaven a insistir que aquest cop va de debò, que la cosa durarà un parell d'anys més i tothom cap a casa-. A partir d'aquí van venir un nou (i aparentment definitiu) trencament de la formació clàssica, el retorn d'Eric Singer a la bateria, la substitució d'Ace Frehley pel polèmic Tommy Thayer i tot un seguit de discos menors a mans d'una banda que, ara sí, sembla haver dit tot allò que havia de dir.

divendres, 21 de setembre del 2018

William Shatner & Jeff Cook - "Why Not Me" (2018)


Cada vegada que William Shatner entra en un estudi de gravació sol sortir-ne amb un plàstic no apte per a tots els gustos però de resultats tan sorprenents com inesperats. L'última mostra n'és aquest flamant "Why Not Me" (2018), la primera incursió del capità Kirk en l'àmbit de la música country. El signa a duet amb tot un Jeff Cook (Alabama), amb qui sembla haver-se entès a la perfecció a l'hora de confeccionar títols tan inequívocs com "Too Old to Be a Vegan" o "I Hate to Waste Good Beer" -que no desentonarien al catàleg dels propis Alabama-. No cal dir que l'àlbum en qüestió és un tan sols un divertiment per a un Shatner que als seus 87 anys es dedica a fer única i exclusivament allò que li ve de gust, però també es deixa escoltar i entra a la primera si un sap a què s'exposa. Per cert, qui va protagonitzar la sèrie original d'Star Trek ja ha anunciat que prepara un disc de Nadal amb col·laboradors com Iggy Pop, Joe Louis Walker, Billy Gibbons, Rick Wakeman o Judy Collins. A veure qui més és capaç d'aplegar tots aquests noms en un sol àlbum.

Las disculpas de Àlex Ollé

El director artístico de La Fura dels Baus pidiendo perdón porque dos miembros de su compañía lucieron lazos amarillos después de una representación en el Teatro Real. Disculpándose porque dos de sus trabajadores ejercieron su derecho a la libertad de expresión, en un país donde nadie ha pedido jamás perdón por la exhibición de simbología fascista, franquista y nacionalsocialista en campos de fútbol y similares. A nadie se le escapa que las palabras de Àlex Ollé no tienen otra intención que la de poder seguir trabajando en condiciones a lo largo y ancho de este Reino donde un artista puede quedarse sin sustento a la mínima que sus ideas se desvían de determinados dictados (que se lo cuenten a Willy Toledo). Lo que sí deberíamos preguntarnos es dónde estaba ayer esa progresía de salón que 15 años atrás se colgaba oportunistas medallas al grito de "No a la guerra".

dijous, 20 de setembre del 2018

John Blair i The Masonics al FestiSurf Costa Brava

John Blair, llegenda surfera.
El llegendari John Blair, pioner del revival surf al capdavant dels històrics Jon & The Nightriders, encapçalarà aquest cap de setmana la sisena edició del FestiSurf Costa Brava. The Masonics, Hipbone Slim & The Kneetremblers i Los Torontos completaran un cartell tan eclèctic com vitamínic. Serà dissabte a la nit a la Sala Polivalent de Castell d'Aro (el Baix Empordà).

1978 va ser l'any en què el punk va passar oficialment a la història i va donar lloc als seus múltiples derivats. L'any en què els Sex Pistols van implosionar a les mateixes costes californianes on començaven a florir discursos com el hardcore de la mà de bandes com Black Flag o Dead Kennedys. I l'any en què un jove melòman de Los Angeles que responia i segueix responent al nom de John Blair va publicar "The Illustrated Discography of Surf Music 1961-1965", un volum que a data d'avui segueix considerant-se com un dels assajos més definitius que mai s'han realitzat sobre el surf rock. Un fenomen que havia viscut els seus dies daurats durant la primera meitat de la dècada dels 60 i que, a punt d'arribar els 80, semblava condemnat a l'oblit fins que Blair li va treure la pols amb l'obra en qüestió.

Blair poc es devia imaginar l'efecte dòmino que desencadenaria la publicació del seu llibre. Tan sols un any després, la banda que ell mateix encapçalava, el combo de surf instrumental Jon & The Nightriders, va publicar un primer single, "Rumble at Waikiki", que en l'actualitat es contempla per unanimitat com el punt de partida de tots els revivals experimentats per la música surf al llarg de les passades quatre dècades. Un artefacte tan potent que immediatament va cridar l'atenció de tot un Greg Shaw, qui no va dubtar en fitxar la banda pel segell Bomp Records. D'aquesta manera, Jon & The Nightriders van encetar la dècada dels 80 amb la publicació de "Surf Beat '80", revelador títol per a un plàstic que posava al dia els vells postulats de la música surfera i que va obtenir la benedicció de tot un Dick Dale, el pioner que dues dècades abans havia donat forma a l'anomenat surf rock.

El cas és que John Blair actuarà aquesta setmana a casa nostra. Ho farà acompanyat d'una de les bandes més solvents i respectades de l'instro surf en aquest costat dels Pirineus, A-Phonics, i en el marc d'una cita que ja ha esdevingut un clàssic del calendari melòman català. El FestiSurf Costa Brava, que celebrarà la seva sisena edició aquest dissabte, 22 de setembre, a la sala Polivalent de Castell d'Aro (el Baix Empordà). Blair en serà el cap de cartell, un il·lustre veterà sense el qual no s'entendria pràcticament res del que ha passat en aquest mateix festival al llarg dels darrers cinc anys, i una de les màximes autoritats mundials en música surf. Però no serà l'únic reclam d'una programació on tornaran a conviure delícies forànies amb algunes de les propostes més fresques i refrescants de l'escena autòctona.

Destaca en aquest sentit la presència de dos dels exponents més eclèctics i genuïns del rock'n'roll britànic de les passades tres dècades, The Masonics i Hipbone Slim & The Kneetremblers. Els primers van sorgir a principis dels 90 de l'òrbita garatgera de Billy Childish, i els seus components han militat en institucions com Thee Headcoats o The Milkshakes. Els segons alternen les coordenades surferes amb les formes més animals i primitives del rockabilly, el rhythm & blues o qualsevol dels seus derivats. Completaran el cartell Los Torontos, l'última sensació del frat rock barceloní. Un combo integrat per veterans de formacions com The Kongsmen o Velvet Candles, que cita com a influències a Sam The Sham & The Pharaohs o The Wailers -els nord-americans, òbviament-. Tot plegat a partir de les 9 del vespre i amb entrada lliure perquè ningú es queixi.


Més informació:
FestiSurf Costa Brava  /  Pàgina web

dimecres, 19 de setembre del 2018

Alice In Chains - "Rainier Fog" (2018)


Reconec que no havia seguit de prop la trajectòria d'Alice In Chains des de la mort de Layne Staley. Que escoltar la banda de Seattle sense aquesta peça clau del seu engranatge em feia molta mandra i que per això no m'havia acostat fins ara a cap dels discos que la formació ha enregistrat amb William DuVall. Però aquests últims dies m'he decidit finalment a donar una oportunitat al seu darrer treball, el recent "Rainier Fog" (2018), després de llegir crítiques força entusiastes en diversos mitjans especialitzats. I m'ha sorprès molt positivament la manera com els nord-americans es mantenen fidels a les seves essències sense anclar-se en un passat que d'alguna manera sembla superat. Peces com "Red Giant", "Drone" o la pròpia "Rainier Fog" poden no estar a l'alçada dels títols més totèmics del combo, però mantenen el tipus i segueixen passant la mà per la cara de tots els projectes de temporada que durant el que portem de segle han provat d'usurpar l'esperit original de la banda. Òbviament se'm seguirà fent estrany pensar en Alice In Chains sense Layne Staley, però entenc que la maniobra que han realitzat Jerry Cantrell i companyia es troba molt més a prop dels AC/DC de Brian Johnson que dels Queen d'Adam Lambert.

dimarts, 18 de setembre del 2018

Dave Alvin and Jimmie Dale Gilmore - "Downey to Lubbock" (2018)


Dave Alvin i Jimmie Dale Gilmore són dues icones de ple dret de la música d'arrels nord-americana de les passades quatre dècades. El primer es va donar a conèixer al capdavant dels irrepetibles Blasters, aquella banda de Los Angeles que va aproximar-se al rock'n'roll més primtiu des d'una òptica punk i amb vocació renovadora, pionera d'incomptables etiquetes i conceptes sense els quals no s'entendria a data d'avui allò que anomenem Americana. El segon va ser un exponent tardà però no menor de l'outlaw country, amb capítols vitals tan apassionants com la seva militància als totèmics Flatlanders. El cas és que acaben de sumar esforços en un plàstic conjunt que no alterarà el curs de les seves respectives carreres però referma els seus autors com a molt més que il·lustres veterans. "Downey to Lubbock" (2018), l'han titulat, per a referir-se a la distància que separa la Califòrnia d'Alvin de la Texas de Gilmore, i l'han omplert de títols poc menys que imprescindibles de la tradició musical que enllaça ambdós estats. Peces com "Let's Get Together" (Dino Valenti), "Lawdy Miss Clawdy" (Lloyd Price) o "Deportee" (Woody Guthrie), despullades de tot ornament i lliurades amb aquell grau d'ofici que només el temps i la carretera poden atorgar.

40 anys dels 'solo albums' de Kiss


L'any 1978 Kiss era una de les bandes més massives del rock nord-americà. El seu darrer llançament d'estudi, "Love Gun" (1977), els havia catapultat fins a les posicions més elevades del Billboard 200, i els seus concerts congregaven autèntiques multituds que havien trobat en el grup novaiorquès quelcom semblant a una forma de vida. Per celebrar-ho, van editar aquell mateix any un recopilatori, "Double Platinum", que reunia les seves peces més populars. I per acabar d'arrodonir la jugada van decidir editar quatre discos a la vegada.

Partint del fet que qualsevol artefacte que portés el nom de Kiss es despatxava gairebé amb tanta facilitat com la Coca-Cola, van preveure que quatre plàstics de cop multiplicarien també per quatre les astronòmiques xifres del grup. D'aquesta manera, Paul Stanley, Gene Simmons, Ace Frehley i Peter Criss es van tancar cadascú pel seu compte a l'estudi, amb diferents compositors i músics de sessió i l'objectiu de facturar treballs de títol homònim que s'havien de complementar els uns els altres en la que s'havia plantejat com una de les grans campanyes de màrqueting de la història de la música pop.

Doncs bé, al final va resultar que les previsions eren errònies i els resultats van ser més aviat modestos. En lloc de multiplicar per quatre, el que van aconseguir va ser dividir entre la mateixa xifra i no a parts exactament iguals -a ningú se li escapa que ja aleshores era poc probable que un àlbum de Peter Criss fos rebut amb el mateix entusiasme que un de Gene Simmons-. Apresa la lliçó, la banda va passar pàgina i l'any següent va recuperar el terreny perdut amb el mastodòntic "Dinasty".

Editats tal dia com avui de 1978 -fa 40 anys-, els 'solo albums' es consideren com el primer gran fracàs de la història de Kiss en termes comercials. Però en el terreny artístic amaguen unes quantes joies que mereixen ser recuperades ni que sigui de tant en tant -jo, personalment, em quedo amb els plàstics de Simmons i Frehley-, i que en alguna ocasió s'han arribat a fer un lloc als directes del grup.

dilluns, 17 de setembre del 2018

Black Honey


Després de dos ep's i una colla de singles que els han permès fer-se un nom a l'escena emergent del seu país, els britànics Black Honey són a punt de publicar un primer àlbum que no hauria de decebre els seguidors de Blondie, The Cardigans o fins i tot Lana Del Rey. Veurà la llum aquesta mateixa setmana i les peces que n'han avançat a través de les plataformes digitals alternen ritmes ballables, atmosferes nocturnes i cultura de club amb la veu d'Izzy B Phillips com a principal tret distintiu. Descobreixin-los a Facebook.

diumenge, 16 de setembre del 2018

"Niña, habla bien"

Esta mañana, una manifestación de signo españolista ha recorrido las calles de Barcelona exigiendo que se deje de enseñar lengua catalana en las escuelas catalanas. Sí, en las mismas calles de la misma Barcelona donde según quienes hoy se han manifestado está prohibido todo lo que sea español y no independentista. En las mismas calles del mismo país donde según ellos está perseguida la lengua que yo (catalán, independentista) estoy usando para escribir estas líneas y que llevo tan dentro de mí que soy incapaz de recordar si la aprendí en casa, en la escuela, en el cine, viendo la televisión, jugando en la calle o leyendo tebeos.

En estas mismas calles, decía, esta gente ha exigido hoy que las escuelas catalanas no enseñen catalán (así podía leerse en varias de sus pancartas, algunas con faltas de ortografía de las que quitan el hipo, por cierto). Y lo ha hecho como de costumbre en nombre de la convivencia y la concordia (hay que joderse). Y usando expresiones como "Persecución lingüística" (que podía leerse en una de las pancartas que encabezaban la marcha). Es decir, según el nacionalismo español más terco y obstinado, el hecho de que la escuela catalana enseñe la lengua catalana (además de la castellana, como lleva haciendo desde siempre, faltaría más) supone una persecución de la lengua castellana.

Bien, vamos a ver qué significa realmente perseguir una lengua. Mi madre estudió en una escuela de un pueblo catalán en un momento, en pleno franquismo, en el que la lengua catalana estaba prohibida a todos los efectos más allá del ámbito doméstico. Era una escuela de monjas, a algunas de las cuales yo mismo llegaría a conocer décadas más tarde y puedo afirmar que eran más catalanistas (que no necesariamente independentistas) de lo que yo he sido o llegaré a ser jamás. Pero cuando mi madre estudiaba en esa misma escuela, cuando estas mismas monjas la escuchaban, a ella o a cualquiera de sus compañeras, hablar en catalán, le soltaban en un perfecto castellano una bronca de proporciones épicas que solía empezar o terminar con una expresión, "Niña, habla bien", que la pobre mujer lleva todavía incrustada en su interior y que por desgracia arrastrará hasta el fin de sus días.

Sí, las mismas monjas a las que yo conocería décadas más tarde como encantadoras y entrañables 'tietes', se dedicaron en su momento a educar a golpe y porrazo de "Niña, habla bien". Y no lo hicieron necesariamente por convicción, sino porque les gustara o no su función en aquel momento era la de educar a sus alumnas según el orden y la ley vigentes (¿les suena esto último?). Huelga decir que la escuela donde estudió mi madre no era muy diferente de la de mi padre, que directamente se libró del "Niño, habla bien" de turno porque rápidamente entendió que el catalán se hablaba en casa y solamente en casa.

Bien, cuento todo esto para dar una mínima idea de lo que es perseguir una lengua. De lo que ha llegado a vivir alguna gente cuya lengua efectivamente ha sido perseguida y que a día de hoy tiene que lidiar con una panda de fascistas llenando de mentiras las calles de Barcelona un domingo por la mañana. Y sí, he dicho fascistas y lo diré las veces que haga falta porque así es como los veo. Porque ellos pueden llamarme nazi, terrorista, etarra, golpista y quién sabe cuántas cosas más por mi forma de pensar y por las ideas que defiendo, pero luego les llamo yo fachas y me salen con que soy un ignorante que no sabe lo que es el fascismo. Ellos, que un día te cuentan no sé qué historias de un bilingüismo del que afirman estar orgullosos pero que jamás han practicado ni practicarán porque les parece provinciano expresarse en cualquier idioma que no sea el suyo, y al otro exigen que una lengua sea censurada en las aulas.

Estos últimos días hemos observado un gran revuelo alrededor de unas declaraciones del President Quim Torra que equiparaban el proceso independentista con la lucha por los derechos civiles en Estados Unidos. Más allá de no poder suscribir las palabras de Torra (el proceso independentista catalán no es la lucha por los derechos civiles del mismo modo que la oposición al Apartheid no era el Mayo del 68 ni la persecución de los rohingyas en Birmania es el Holocausto: en cada caso hablamos de circunstancias y tiempos distintos pero también de injusticias en mayor o menor grado), tampoco me atrevo a tacharlas de hipócritas y mucho menos en un contexto donde hemos podido escuchar exabruptos mucho más desafortunados tanto en un sentido como en el otro.

Que de dicho revuelo se alimente la derecha españolista de corte más populista y carroñero, representada en estos momentos por Ciudadanos e incluso el Partido Popular, no me sorprende en absoluto e incluso lo contemplo dentro de la lógica de sus estrategias presentes. Lo que sí me preocupa, y mucho, es que también lo use en su propio beneficio esta supuesta izquierda que a conveniencia se autodenomina equidistante, la que es capaz de distorsionar la memoria de la Guerra Civil y el franquismo equiparando víctimas con verdugos, a la que le falta tiempo para corregir a un independentista cuando habla de fascismo o pronuncia el nombre de Luther King en vano, pero mantiene la boca cerrada cuando el españolismo más cavernícola toma las calles de Barcelona hablando de persecución lingüística al mismo tiempo que exige la censura de una lengua en la escuela pública.

Llegados a este punto, pueden decirme ustedes que defender la unidad de España no es equivalente a ser un fascista. Y yo les voy a dar la razón porque esos a quienes yo llamo fascistas no son simples defensores de una estructura política y territorial, sino auténticos pirómanos ejecutores de los más bajos instintos del ultranacionalismo más aberrante. Pero por la misma regla de tres, les voy a pedir que empecemos a plantearnos si el ser o llamarse de izquierdas sigue siendo sinónimo de ser progresista o si el progresismo consiste (o debería consistir) en algo más que un posicionamiento táctico en el tablero político.

Víctor Jara, 45 anys

Víctor Jara (1932-1973).
Avui fa 45 anys que es va trobar el cos sense vida de Víctor Jara. Els militars colpistes l'havien torturat de forma salvatge abans d'executar-lo d'una manera igualment salvatge. Jara va ser i segueix essent un dels màxims exponents de la cançó com a gènere musical a l'Amèrica Llatina. La seva figura, la seva obra i la seva lluita han inspirat incomptables músics i activistes no tan sols al continent sud-americà sinó arreu del món. Com tants altres xilens, Jara va patir la repressió d'un règim totalitari disposat a exterminar qualsevol idea que li resultés incòmoda. El màxim responsable d'aquell règim, el dictador Augusto Pinochet, mai va ser jutjat ni va haver de respondre pels seus crims. Però la memòria de Jara perdura. La memòria dels errors del passat és clau per no tornar-los a cometre en el futur. I això cal tenir-ho molt present en un context on la llibertat d'expressió sembla estar en hores baixes, on alguns es neguen a fer net del que van suposar 40 anys de franquisme, i on novament hem vist com els artistes crítics amb el poder establert són perseguits, jutjats i empresonats.

dissabte, 15 de setembre del 2018

InVictro 08

Un contacte de les xarxes socials d'un servidor ha recuperat aquest matí el cartell de l'InVictro 2008. Per qui acabi d'arribar, l'InVictro era la secció de música emergent del Mercat de Música Viva de Vic. Una iniciativa que va néixer fora de tots els marges possibles, que amb el pas del temps va acabar integrant-se a la programació oficial del MMVV i, coses de la vida, va desaparèixer quan algú va considerar que ja no feia falta. El cert és que sí que feia falta i segueix fent falta, que en un moment en què l'escena musical catalana torna a tendir perillosament cap al conformisme i la festa major, calen més que mai plataformes que ofereixin sortida a discursos vocacionalment inquiets i singulars. Fixin-se sense anar més lluny en aquest cartell de fa deu anys. Una programació amb el bo i millor de l'emergència catalana del moment on uns joves Manel i Anímic convivien amb delícies subterrànies mai prou reivindicades com Albaialeix, Le Pianc o Ten Thousand Islands. Com hem passat d'allò a la programació de l'últim Canet Rock és una història que no s'explica en quatre ratlles, però que segurament tampoc s'explicaria sense la desaparició de l'InVictro.

Ruen Brothers

Ruen Brothers - Foto Jacob Blickenstaff.
Donem la benvinguda a una d'aquelles formacions del Regne Unit que juguen a la seva manera amb la música nord-americana fins a elaborar un discurs únic, intransferible i genuïnament britànic. Com Richard Hawley, Jake Bugg o els mateixos Smiths abans que ells, Ruen Brothers beuen del rock'n'roll primigeni entès a la manera d'uns Everly Brothers ("Walk Like a Man") o d'un Roy Orbison ("Make the World Go Away"), però no li fan cap lleig a l'elegància d'uns Walker Brothers ("Finer Things"), l'etapa de finals dels 60 d'Elvis Presley ("An Evening Dreaming") o fins i tot el soul entès a la manera de Tony Joe White o el primer Tom Jones ("Motor City"). Vénen d'Scunthorpe, al bell centre d'Anglaterra, i el seu primer disc, "All My Shades of Blue", és un dels grans debuts d'aquest 2018. Descobreixin-los al seu web.

divendres, 14 de setembre del 2018

Havanera Surf a El 9 Nou


S'imaginen vostès un clàssic de la música marinera com "El meu avi", interpretat com si es tractés d'un original de Dick Dale o The Surfaris? Havanera Surf és un quartet vallesà que es dedica a interpretar havaneres clàssiques a ritme de frenètic i refrescant surf rock. En parlo avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb motiu de la publicació del seu primer ep, "Costa Brava". Als quioscos fins diumenge.

Make-Overs


Make-Overs és un duet de músics sud-africans que s'identifiquen únicament amb els seus noms de pila. Ella es diu Martinique i toca la bateria, ell es diu Andreas i s'encarrega de la guitarra i les veus. I malgrat el format no sonen en absolut com els White Stripes sinó com els Stooges, els Cramps i la Velvet Underground explorant els límits de l'electricitat en algun soterrani de la Nova York de finals dels 70. Punk, post-punk, garatge, No Wave, psicodèlia. Tot en un i vuit discos en constant ascensió. Tenen previst girar per Europa aquesta tardor, i ara per ara la cita que ens queda més a prop és la del 15 de desembre a la sala Elmediator de Perpinyà, obrint pels Fleshtones i els Limiñanas ni més ni menys. Descobreixin-los a Bandcamp.

dijous, 13 de setembre del 2018

L'altra cara de "The Killing Moon"

Ian McCulloch (Echo & The Bunnymen).
A uns els entusiasmarà, a d'altres els semblarà poc més que una presa de pèl, però el cert és que val la pena parar-se a escoltar la nova versió que Echo & The Bunnymen acaben de presentar del seu clàssic "The Killing Moon". Un dels estàndards més àcids del post-punk britànic, reinterpetat més de tres dècades després en clau intimista, amb la veu d'Ian McCulloch recolzada tan sols per les fràgils notes d'un piano i unes cordes que atorguen elegància i profunditat a l'experiment. La peça s'inclourà al proper disc de la banda de Liverpool, que veurà la llum el 5 d'octubre sota el títol de "The Stars, The Oceans & The Moon". De moment, podem escoltar aquesta nova versió de "The Killing Moon" a Youtube.

dimecres, 12 de setembre del 2018

#LiberadAWilly


Quan la maquinària judicial d'un Estat que s'autoanomena laic fa efectiva la detenció d'un actor per haver ridiculitzat, diuen, Déu i la Verge Maria, és que alguna cosa no acaba de rutllar. Quan un actor com Willy Toledo ni tan sols pot treballar en condicions al seu país a causa de les idees i opinions que expressa, el problema d'Espanya no és que més de dos milions de catalans vulguin independitzar-se d'aquest Estat. El problema és l'Estat en ell mateix. #LiberadAWilly

15 anys sense Johnny Cash

Johnny Cash (1932-2003), a l'època en què va gravar "Silver".
Va caure recentment a les meves mans una reedició de "Silver" (1979), un dels àlbums generalment considerats menors en una discografia tan inabastable com és la de Johnny Cash. I no deixa de ser curiosa aquesta consideració d'obra menor quan ens trobem davant d'un plàstic que pot no estar a l'alçada dels grans clàssics de Cash, però a data d'avui segueix passant la mà per la cara de bona part de les produccions que es van dur a terme aquell mateix any a l'entorn de Nashville.

Part del seu encant radica en l'alternança de peces originals i estàndards del country -atenció a la majestuosa lectura de "(Ghost) Riders in the Sky"- amb composicions d'autors aleshores en fase emergent com Rodney Crowell o Billy Joe Shaver. Però també cal destacar un equip de primera on figuraven veterans i vells coneguts com Bob Wooton (guitarra), W.S. Holland (bateria) o fins i tot el mateix George Jones -que faria avui 87 anys de trobar-se encara entre nosaltres-, amb qui Cash va compartir tasques vocals a "I'll Say It's True" -i en una revisió d'"I Still Miss Someone" que originalment va quedar fora del disc però ha figurat com a bonus track en edicions posteriors-.

Menció a part es mereix tot un Jack Clement, que a més de produir el plàstic va enregistrar diverses pistes de guitarra i va aportar també una composicio pròpia, la preciosa "West Canterbury Subdivision Blues". L'escolto mentre escric aquestes línies, commemorant que tal dia com avui de fa 15 anys ens deixava l'Home de Negre.

dimarts, 11 de setembre del 2018

Beatriz Talegón

Beatriz Talegón.
He tingut aquest matí el gust d'assistir a la conferència que Beatriz Talegón ha ofert a la sala de plens de l'Ajuntament de les Franqueses del Vallès, en el marc dels actes que aquest municipi ha programat en commemoració de la Diada Nacional de Catalunya. Una hora i mitja llarga durant la qual l'advocada i periodista madrilenya s'ha referit als dèficits democràtics de l'Estat espanyol i ha expressat els motius pels quals dóna suport a l'independentisme català tot i manifestar-se contrària a una hipotètica independència de Catalunya -i que es podrien resumir en un contrapès als citats dèficits democràtics estatals-. Escoltant-la m'he pogut refermar en moltes de les meves conviccions, però també he arribat a reflexionar sobre moltes coses que fins ara ni m'havien passat pel cap -per això últim, crec, m'ha resultat de profit assistir-hi-.

Al sortir-ne no he pogut evitar recordar aquelles picabaralles que Talegón solia mantenir anys enrere amb Ada Colau en el marc d'una popular tertúlia televisiva. Parlo d'uns dies en què la primera era un dels pesos pesants de les joventuts del PSOE, i la segona la flamant portaveu de la PAH en un moment en què aquesta plataforma estava en boca de tothom. I les picabaralles en qüestió semblaven orientades únicament a alimentar una batalla de galls entre dues veus d'aquella nova esquerra que al final va resultar no ser tan nova (i, de passada, escoltar les propostes de Talegón i Colau per fer front a drames com el dels desnonaments). El cas és que en un entorn mediàtic com és una tertúlia de dissabte a la nit no guanya qui té més coneixements, estructura discursiva o fins i tot empatia per qui no pensa com ell, sinó qui disposa d'una major habilitat a l'hora de seduir el públic dient-li exactament allò que vol escoltar, i en aquest sentit Colau va guanyar el relat per golejada.

Cinc anys després, mentre Colau ha sabut aprofitar el descontent popular dels anys salvatges de la crisi econòmica per a fer una escalada que l'ha portat fins a l'alcaldia de Barcelona, ni més ni menys, Talegón ha abandonat la política activa i exerceix la seva militància des de les trinxeres del periodisme més compromès. Mentre Colau ha acabat fent de líder polític amb totes les conseqüències, mesurant el seu discurs i entrant en aquells mateixos jocs dels quals abominava al seu dia, Talegón defensa també amb totes les conseqüències uns posicionaments que al conjunt de l'Estat són prou impopulars com per haver-li comportat amenaces de mort. En altres paraules, Talegón incomoda de debò a un sistema que, ironies del destí, ha acabat contemplant Colau com aquell personatge inofensiu però pintoresc que un dia sabotejava vestida de pallasso els mítings dels mateixos partits amb els quals ha acabat pactant i fins i tot formant coalició. Quantes coses poden arribar a passar en tan sols cinc anys, oi?

Paul McCartney a la Grand Central Station

Macca canta "Blackbird" envoltat pel públic novaiorquès.
Coses de l'edat. La veu de Paul McCartney comença a no ser la que havia estat, es nota sobretot quan prova de cantar els primers singles dels Beatles com si encara tingués 20 anys quan en realitat en té 76. El que en canvi no li falla, queda clar, són el carisma i l'entusiasme de qui s'enfila als escenaris amb les mateixes ganes que el primer dia. Vegin per exemple el concert que va oferir el passat 7 de setembre al hall principal de la Grand Central Station de Nova York amb motiu de l'edició del seu darrer disc, "Egypt Station", el mateix dia. Escoltin com repassa tota una trajectòria artística i vital que és capaç d'enllaçar "Love Me Do" -el primer single dels Beatles, publicat el 1962- amb "FourFiveSeconds" -la peça que va signar ara fa tres anys amb Kanye West i Rihanna-. Notin la il·lusió amb què es refereix al marc de fons -una de les estacions de tren més celebrades del món- ell, que precisament és pot considerar com una icona cultural de ple dret. I observin com a mig concert es posa a cantar "Blackbird" tot sol enmig de l'afortunat respectable -aprofitant l'ocasió per fer una subtil estirada d'orelles a les polítiques de Donald Trump-. Trobaran el concert a Youtube, i creguin-me si els insisteixo que val la pena visionar-lo sencer.

dilluns, 10 de setembre del 2018

Santana - "Caravanserai" (1972)


"Caravanserai"
(1972) és aquell disc de Santana que durant molt de temps ens va semblar difícil a molts dels que havíem conegut el guitarrista mexicà a través d'algun dels seus primers tres àlbums, pedres angulars d'allò que s'anomenaria rock llatí, i encara més a tots aquells que el van descobrir com qui no vol la cosa amb "Supernatural" (1999) -el treball que el va tornar al capdamunt de les llistes d'èxits alhora que va alienar bona part dels seus seguidors més veterans-. Deu pistes que defugien el format cançó per a cedir terreny a la improvisació, l'experimentació i la creació d'atmosferes i paisatges sonors fins aleshores inèdits en l'àmbit del rock. Un dels cims creatius tant del propi Santana com dels sospitosos habituals que l'acompanyaven -entre ells Gregg Rolie (orgue), Chepito Areas (percussió) i Neil Schon (guitarra)-. El plàstic on el guitarrista va trencar amb les limitacions pròpies de la galàxia pop per a abraçar les formes més avantguardistes del jazz i tenyir-les de motius afrollatins. Una d'aquelles obres on tècnica i virtuosisme són sinònims de risc i renovació, i un dels meus títols preferits de Santana des que vaig vèncer aquelles dificultats inicials. És el que tenen els discos difícils, que un pot necessitar mesos o fins i tot anys per a entrar-hi, però un cop dins ja no en vol tornar a sortir mai més.

diumenge, 9 de setembre del 2018

The Coral - "Move Through the Dawn" (2018)


Quan The Coral van irrompre a escena ara fa cosa d'una dècada i mitja, la seva aproximació al folk rock i la psicodèlia va descol·locar propis i estranys fins al punt d'encasellar-los en un àmbit, el d'aquell rock de guitarres abanderat pels Libertines i els Strokes, on mai van acabar d'encaixar. Des d'aleshores ha plogut molt, i ara que la psicodèlia sembla viure un moment dolç els de Wirral segueixen anant a la seva, sense fer soroll però tampoc cap pas en fals. "Move Through the Dawn" (2018) és el seu darrer disc, onze talls que es mantenen ferms en les coordenades habituals del grup -atenció a "Sweet Release" i "Love or Solution", amb els seus ressons de Byrds i Beatles- però a la vegada amplien el ventall discursiu cap a horitzons com el soft rock de factura elegant -la inicial "Eyes Like Pearls"- o fins i tot el sunshine pop -"Reaching Out for a Friend"-. El presentaran en directe el proper 13 de novembre a la sala Sidecar.

dissabte, 8 de setembre del 2018

Paul McCartney - "Egypt Station" (2018)


És poc probable que Paul McCartney torni a sorprendre'ns a aquestes alçades amb una obra a l'alçada dels seus treballs més inspirats. Salvant el notable "Chaos and Creation in the Backyard" (2005) -possiblement el seu últim disc amb caràcter imprescindible-, la major part de la seva producció discogràfica del segle XXI ha servit com a complement -no pas com a excusa- d'unes gires on el de Liverpool segueix fent aflorar tota mena de passions sempre en positiu. I aquesta mateixa tònica és la que segueix el flamant "Egypt Station", el dissetè àlbum que l'exBeatle signa amb el seu nom. Produeix Greg Kustlin, un d'aquells pesos pesants de l'ofici que tant poden supervisar una sessió de Foo Fighters o U2 com de Sia o Adele, i el resultat és un àlbum de formes més aviat clàssiques però amb uns acabats contemporanis que d'alguna manera el fan apte per a tots els públics amb tot el que això pot arribar a implicar.

Per qui pensi en termes de vinil, la cara a conté el material més immediat i a la vegada previsible del conjunt -a destacar el pop vitalista de "Come to Me", el rock hipnòtic de "Who Cares" i poca cosa més-. En canvi, la cara b -la segona part del disc, en aquests temps de suports digitals- és la que amaga les grans sorpreses d'un treball discret però en absolut menyspreable. La primera pista l'ofereix "Dominoes", un sofisticat exercici de soft rock que no hauria desentonat a "Flowers in the Dirt" (1989). Els ritmes tropicals i els acabats sintètics de "Back in Brazil" contrasten amb el funk robust i monlític de "Caesar Rock". I els gairebé set minuts de "Despite Repeated Warnings" comencen com una balada marca de la casa i acaben amb una explosió de rock coral de les que només l'autor de "Band on the Run" (1973) és capaç de segellar. Sens dubte la joia de la corona d'un àlbum que es deixa escoltar però poca cosa pot aportar al cànon del seu autor.

divendres, 7 de setembre del 2018

Flavita Banana a El 9 Magazín


La il·lustradora Flavita Banana és una d'aquelles artistes que tendeixen a creure en el poder de les petites coses més que no pas en els grans relats. Incansable activista i cronista gràfica del dia a dia, les seves vinyetes ofereixen una mirada crítica i alhora desenfadada envers la realitat que ens envolta. Diu que l'humor és enginy, i que la seva finalitat consisteix més a fer somriure (i pensar) que no pas a fer riure. Dies enrere vaig tenir el gust de parlar-hi. Una entrevista que publica avui mateix El 9 Magazín d'El 9 Nou (edicions Vallès Oriental i Osona i Ripollès) amb fotografies de Griselda Escrigas. Als quioscos fins diumenge.

Amy Winehouse segons Blake Wood

Amy Winehouse - Foto Blake Wood.
El fotògraf Blake Wood va passar-se dos anys al costat d'Amy Winehouse quan aquesta es trobava al cim de la seva popularitat. La qual cosa li va permetre retratar la vocalista en un context d'intimitat -sense que això suposés violar-ne la privacitat-. Una visió que ara es fa pública a través d'un volum que recull 85 d'aquelles fotografies fins ara inèdites. Escenes quotidianes que aporten una mirada diferent -menys tràgica, més humana- a una de les grans figures de la música pop del segle XXI. El llibre es titula simplement "Amy Winehouse" i acaba de sortir del forn de la mà de Taschen Books.

dijous, 6 de setembre del 2018

El retorn de Camera Obscura

Camera Obscura, encara amb Carey Lander (segona per l'esquerra).
Diuen que el temps ho cura gairebé tot, i que allò que no s'acaba de curar pot acabar fent-nos més forts. Els escocesos Camera Obscura portaven ben bé tres anys de silenci i el seu futur era més que dubtós després d'haver patit un cop tan dur com va ser la mort de la teclista Carey Lander l'octubre de 2015. Per sort, sembla ser que els de Glasgow tornaran a l'activitat de cara a l'any vinent. O com a mínim així ho ha confirmat l'entorn de Belle and Sebastian, que n'ha anunciat la presència al creuer temàtic que aquesta última banda durà a terme pel Mediterrani l'agost de 2019 -amb sortida des de Barcelona-. Una bona notícia, sens dubte.

La primera fotografia d'un surfista


Aquesta és la primera fotografia mai realitzada d'un surfista. L'autor no es coneix, tampoc la identitat del surfista en qüestió. Tan sols se sap que es va fer l'any 1890 a Hawaii, en un moment en què la pràctica del surf anava a la baixa mentre començaven a bufar vents de canvi a l'arxipèlag. Qui li havia de dir a aquell senyor que, gairebé un segle i mig més tard, una de les tradicions ancestrals de la seva gent hauria esdevingut un dels esports aquàtics més populars del món i hauria inspirat un dels estils musicals preferits d'aquest blog.

dimecres, 5 de setembre del 2018

Jagger a l'harmònica


Ens ho havia recordat en aquella fantàstica col·lecció de versions de blues que va ser i segueix essent "Blue & Lonesome" (2016). I ens ho va tornar a recordar ara fa prop d'un any en el marc d'una apoteòsica actuació dels Rolling Stones a l'Estadi Olímpic de Barcelona. Escoltar Mick Jagger tocant l'harmònica és un gustàs. I justament ahir ho va tornar a evidenciar a través de Twitter amb un breu teaser del que va anunciar com una nova composició en la qual està treballant aquests dies. Si la peça en qüestió formarà part d'un disc en solitari o d'una nova obra d'estudi dels Stones encara no està clar, però els 19 segons que n'ha compartit sonen a glòria.

Kolya Vasin (1945-2018)

KOLYA VASIN
(1945-2018)

Kolya Vasin va esdevenir una de les màximes autoritats mundials en l'obra i l'univers dels Beatles, però abans havia estat un d'aquells melòmans que literalment s'havien jugat el físic tot donant sortida a la seva passió en un entorn hostil. Nascut a Sant Petersburg -aleshores Leningrad- durant les acaballes de la Segona Guerra Mundial, va desenvolupar el seu gust per la música pop -i en especial l'obra dels Fab Four- en plena era soviètica, en un context on tota mostra d'admiració envers la cultura occidental es considerava subversiva i discos com els del quartet de Liverpool tan sols es podien adquirir de forma clandestina. Tot i això, Valin va començar a acumular tota mena de material relacionat amb els Beatles -fins i tot una carta signada pel mateix John Lennon-, va arribar a distribuir ell mateix les gravacions del grup al seu país -la qual cosa li va costar més d'una detenció-, i un cop desapareguda la Unió Soviètica va acabar de fer de la seva passió una forma de vida. Diuen els que el coneixien que casa seva era un autèntic museu de la Beatlemania, i va arribar a projectar la construcció d'un temple dedicat a John Lennon a Sant Petersburg. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

dimarts, 4 de setembre del 2018

Realment cal un nou disc d'AC/DC?

Angus Young.
Llegia ahir que AC/DC tenen previst tornar a l'estudi a curt termini. Que Angus Young ha reconfigurat la banda per a enregistrar el que podria ser (o no) el seu últim disc, aprofitant algunes pistes de guitarra que el seu germà Malcolm havia deixat gravades abans de morir la passada tardor -curiosa, de vegades, la forma com de cop i volta es revela que determinades estrelles del rock havien avançat feina abans de passar a millor vida-. Que a les sessions hi participarà qui ha estat vocalista titular de la banda durant les passades tres dècades i mitja, Brian Johnson -qui va haver d'abandonar els directes enmig de l'última gira del grup, essent substituït d'urgència per Axl Rose en un moviment que va acabar donant millors resultats dels que a priori es podien esperar-. I em pregunto si realment cal seguir esprement la gallina dels ous d'or fins a les últimes conseqüències. Si el plàstic resultant podrà aportar res de significatiu al cànon de la banda australiana, i sobretot com s'ho faran a l'hora de sortir de gira donades les circumstàncies presents -suposant és clar que surtin de gira, cosa gens descartable tenint en compte que des de fa molts anys els seus llançaments d'estudi són a la pràctica excuses amb tal finalitat-. Fins a quin extrem pensa Angus Young arrossegar per terra el nom d'una banda llegendària abans d'optar per una retirada digna i, si m'ho permeten, merescuda com la que ja va dur a terme el seu excompany Cliff Williams.

Recomanació: Altaveu 2018

Brighton 64 - Foto Xavier Prat.
El festival Altaveu de Sant Boi de Llobregat celebrarà aquest cap de setmana -del 7 al 9 de setembre- les seves 30 edicions amb un d'aquells cartells que semblen fets a mida del melòman de base. Especialment temptadora es presenta la nit del dissabte, que aplegarà en diferents escenaris tot un seguit de veus tan diverses com complementàries del pop català de les darreres dècades, com ara Brighton 64, El Petit de Cal Eril, Trau o Ferran Palau. No es queda enrere la resta d'un cartell on conviuen discursos com els de Boytoy, Vieux Farka Touré o Morgane Ji. Més informació al web del festival.

dilluns, 3 de setembre del 2018

Elvis Presley - "Where No One Stands Alone" (2018)


L'obstinació de les multinacionals del disc per esprémer determinats llegats comença a ser preocupant. L'agost passat, sense anar més lluny, vèiem com la divisió Legacy de la totpoderosa Sony es treia de la màniga l'enèsim producte destinat a vendre's com a flamant nou àlbum d'Elvis Presley. Un plàstic titulat "Where No One Stands Alone" i compost per 14 peces del catàleg gòspel del Rei -la majoria provinents dels discos "How Great Thou Art" (1967) i "He Touched Me" (1972)- . La novetat, aquest cop, ha consistit en sobreposar les pistes vocals originals de Presley a bases instrumentals noves de trinca i gravades expressament per l'ocasió. Una fórmula estètica menys agressiva que els duets post mortem que es van posar de moda ara fa alguns anys però igualment qüestionable, si m'ho permeten, en termes ètics i artístics. "Where No One Stands Alone" és un disc que es deixa escoltar i entra tan bé com qualsevol obra de maduresa del pioner del rockabilly, només faltaria. Però a la vegada resulta insuls i innecessari, sobretot tenint en compte que un pot acudir directament i pel mateix preu a les fonts originals. S'ha dit que l'objectiu de l'experiment era rentar la cara d'aquestes 14 peces i dotar-les d'una sonoritat més contemporània. I jo em pregunto si l'autor de tal afirmació deixaria pintar unes ulleres de sol al rostre de la Gioconda amb aquest mateix pretext.

Recomanació: Pony Hunt a la llibreria Papasseit


Es podria dir de Pony Hunt que les seves cançons invoquen l'esperit més nocturn de Patsy Cline i les formes més desèrtiques de Mazzy Star. Que la seva veu hipnòtica i fantasmal contrasta i a la vegada es complementa amb l'aridesa d'una guitarra enregistrada a baixíssima fidelitat. I que el to confessional amb què interpreta cada peça li atorga tanta personalitat com un discurs que beu del folk, del country i del blues sense acabar-se de casar amb cap d'ells. Pony Hunt ve de Chicago, ha viscut en ciutats com Oakland o Nova Orleans, i aquesta setmana estarà actuant a casa nostra per cortesia del programa radiofònic Trilogy Rock. Serà el dijous 6 de setembre (20h), a la llibreria Papasseit de Manresa. Més informació a Bandcamp i a Facebook.

diumenge, 2 de setembre del 2018

Havanera Surf - "Costa Brava" (2018)


Havanera Surf és un quartet vallesà que es dedica a interpretar havaneres clàssiques a ritme de frenètic i refrescant surf rock. Tot un còctel estiuenc que fins ara havíem pogut degustar a través de la seva primera maqueta, "Classics vol. 1" (2016), i que acaben de reforçar amb el que ells mateixos defineixen com el seu primer ep. Un "Costa Brava" que ha vist la llum aquesta mateixa setmana i que es nodreix de versions revitalitzades de les peces incloses a la demo en qüestió -a destacar la inicial "El meu avi", possiblement el tall que millor defineixi l'essència del grup, i els aires fronterers que han atorgat a "La gavina"-. Com a novetat hi afegeixen un títol de collita pròpia, "Bikini Storm", que no hauria de decebre els seguidors de 13th Magic Skull o els primers Tiki Phantoms, per citar dos exemples més o menys propers. Poden escoltar l'ep a Bandcamp.

dissabte, 1 de setembre del 2018

Aretha i la segona fila

Recomano la lectura d'aquest article de Kiko Amat que publica El Periódico amb motiu del funeral gairebé d'estat amb què els Estats Units -i el món sencer, de fet- acomiadaven ahir Aretha Franklin. Una reflexió sobre conceptes com l'èxit, la fama i el talent en una indústria on cada número 1 equival a desenes o fins i tot centenars d'artistes condemnats a la penombra. Val a dir que no subscric al 100% les paraules d'Amat. Que si bé no és Franklin la meva veu preferida del soul, no tinc cap problema en admetre que jugava en una lliga superior a la de molts artistes que he arribat a seguir de més a prop. Però el missatge em sembla tan oportú en un dia com avui com en tants altres moments de dol generalitzat. Per això m'ha vingut de gust compartir-lo.

Tomeu Penya

TOMEU PENYA
Plaça de les Hortes, Granollers
31 d'agost de 2018

En certa manera i salvant totes les distàncies que calgui, Tomeu Penya és una mena de Julio Iglesias en clau balear. Un artista l'obra del qual pot agradar més o menys però amb una trajectòria que poc s'hauria de discutir a aquestes alçades. I a la vegada un personatge públic la dimensió del qual ha eclipsat tota la resta fins al punt d'haver donat peu a incomptables prejudicis i alienat bona part del públic que es considera melòman de base. No l'ha ajudat en aquest sentit una producció discogràfica irregular on sobren certes produccions embafadores però no hi falten cançons majúscules.

La nit passada en va rescatar unes quantes en un concert acústic emmarcat en els actes de la Festa Major de Granollers. Tot sol a la guitarra, el mallorquí va reduir el repertori a la mínima expressió i va situar en primer pla tot aquell potencial que els seus respectius productors rarament han sabut explotar a l'estudi. Emocionant la forma com va invocar alguns dels seus ídols de joventut -Dylan, els Beatles, Sam Cooke, Bee Gees, Chuck Berry- en aquella preciosa balada country rock que és "Rock & Roll (Els millors anys)".

Reveladora l'elegància amb què va lliurar la seva adaptació al català de "For the Good Times", més propera a la lectura d'Elvis Presley que a l'original de Kris Kristofferson. Celebrada, és clar, la inevitable versió marca de la casa d'"Islands in the Stream" de Bee Gees. I aplaudides totes les anècdotes que Penya va explicar entre cançó i cançó amb aquell posat d'il·lustre veterà que mira enrere amb la serenor de qui no es penedeix de res.