Beatriz Talegón

Beatriz Talegón.

He tingut aquest matí el gust d'assistir a la conferència que Beatriz Talegón ha ofert a la sala de plens de l'Ajuntament de les Franqueses del Vallès, en el marc dels actes que aquest municipi ha programat en commemoració de la Diada Nacional de Catalunya. Una hora i mitja llarga durant la qual l'advocada i periodista madrilenya s'ha referit als dèficits democràtics de l'Estat espanyol i ha expressat els motius pels quals dóna suport a l'independentisme català tot i manifestar-se contrària a una hipotètica independència de Catalunya -i que es podrien resumir en un contrapès als citats dèficits democràtics estatals-. Escoltant-la m'he pogut refermar en moltes de les meves conviccions, però també he arribat a reflexionar sobre moltes coses que fins ara ni m'havien passat pel cap -per això últim, crec, m'ha resultat de profit assistir-hi-.

Al sortir-ne no he pogut evitar recordar aquelles picabaralles que Talegón solia mantenir anys enrere amb Ada Colau en el marc d'una popular tertúlia televisiva. Parlo d'uns dies en què la primera era un dels pesos pesants de les joventuts del PSOE, i la segona la flamant portaveu de la PAH en un moment en què aquesta plataforma estava en boca de tothom. I les picabaralles en qüestió semblaven orientades únicament a alimentar una batalla de galls entre dues veus d'aquella nova esquerra que al final va resultar no ser tan nova (i, de passada, escoltar les propostes de Talegón i Colau per fer front a drames com el dels desnonaments). El cas és que en un entorn mediàtic com és una tertúlia de dissabte a la nit no guanya qui té més coneixements, estructura discursiva o fins i tot empatia per qui no pensa com ell, sinó qui disposa d'una major habilitat a l'hora de seduir el públic dient-li exactament allò que vol escoltar, i en aquest sentit Colau va guanyar el relat per golejada.

Cinc anys després, mentre Colau ha sabut aprofitar el descontent popular dels anys salvatges de la crisi econòmica per a fer una escalada que l'ha portat fins a l'alcaldia de Barcelona, ni més ni menys, Talegón ha abandonat la política activa i exerceix la seva militància des de les trinxeres del periodisme més compromès. Mentre Colau ha acabat fent de líder polític amb totes les conseqüències, mesurant el seu discurs i entrant en aquells mateixos jocs dels quals abominava al seu dia, Talegón defensa també amb totes les conseqüències uns posicionaments que al conjunt de l'Estat són prou impopulars com per haver-li comportat amenaces de mort. En altres paraules, Talegón incomoda de debò a un sistema que, ironies del destí, ha acabat contemplant Colau com aquell personatge inofensiu però pintoresc que un dia sabotejava vestida de pallasso els mítings dels mateixos partits amb els quals ha acabat pactant i fins i tot formant coalició. Quantes coses poden arribar a passar en tan sols cinc anys, oi?