Suicide - "Frankie Teardrop"

Entre finals dels 70 i principis dels 80, Suicide era el grup punk que anava més enllà del punk. El grup punk, de fet, que deixava en evidència a la majoria de punks que s'havien apuntat a la causa de l'imperdible sense haver entès res de res. Com a mostra, el rebuig amb què els va rebre el públic de The Clash, durant una gira britànica en què els primers feien de teloners dels segons. O aquells crits de menyspreu que van generar durant un concert a Brussel·les com a teloners d'Elvis Costello -audibles en tot un document sonor com és "23 Minutes Over Brussels", enregistrat el 1978 i inclòs en una reedició en cd del seu debut homònim-. Escenes semblants a les que vivien al seu propi país, uns Estats Units que encara no havien ni assimilat uns Ramones o uns New York Dolls i on el duet que formaven Alan Vega i Martin Rev no era acceptat més enllà de certs reductes de la Nova York més avantguardista.

De tot això en parlen els propis Vega i Rev a l'edició de desembre de la revista britànica Uncut, al llarg d'un reportatge sobre la cançó més controvertida del seu disc de debut (1977) -i també un dels motius principals de la revolta de Brussel·les-. "Frankie Teardrop". La història d'un obrer a les últimes que, davant la impossibilitat econòmica de mantenir la seva família, decideix matar-la per a acabar suïcidant-se. Tot això, durant deu minuts de sorollisme i electropercussions psicòtiques no aptes per als defensors del bon gust de l'època. Tres dècades i mitja després, amb el duet reconegut com a pioner del que actualment coneixem com a electropop i aquell primer àlbum considerat canònic en el marc històric de la música contemporània, "Frankie Teardrop" manté intactes la seva força i la seva vocació transgressora. "No hi ha lloc per a la nostàlgia, quan escolto l'àlbum no escolto la Nova York de temps passats, sinó el món actual", declara Rev a Uncut. Totalment cert, per molt que Vega consideri que "a dia d'avui, ja no queden Frankies".






Audio: "Frankie Teardrop" - Suicide

Albert Gil - El Cas del Serrell (2012)

La majoria de vostès deuen conèixer Albert Gil per una trajectòria musical de més de tres dècades que engloba projectes com Brighton 64, Matamala, Chest o Top Models. El que molts desconeixíem fins fa ben poc era la seva vessant literària. Una vessant que va encetar fa dos anys amb "Pista lliure" (Pagès Editors), una gamberrada -en el millor dels sentits- amb el moviment mod com a teló de fons. Una notable carta de presentació a la qual va seguir el mes passat "El Cas del Serrell" (Editorial Base), el seu segon llibre, tot un pas endavant a nivell narratiu i l'obra que, d'una vegada per totes, hauria de fer-nos jutjar el Gil escriptor independentment del Gil músic. Ens trobem ara davant d'una novel·la policíaca on es mantenen les referències -aquest cop, més de passada- a la cultura mod, i també aquelles sortides de to amb què el barceloní et fa rebentar de riure quan menys t'ho esperes. Elements que conviuen a "El Cas del Serrell" amb elevades dosis de misteri, personatges amb finals tràgics, drames familiars, amor i -evidentment- sexe. I les misèries d'un negoci, el musical, que Gil coneix prou bé. La investigació d'un cas de plagi és el punt de partida cap a un univers poblat per inspectors a les últimes, advocats de dubtosa reputació, representants artístics sense escrúpols, decadents estrelles del rock, joves talents que se'n van abans d'hora i belleses inassolibles. Tot això, en el marc d'aquella Barcelona gairebé oblidada que no mostren les guies turístiques. La mateixa Barcelona a la qual Gil ha estat posant banda sonora durant més de trenta anys.

Prou! - Miau!

Si ho desitgen, ja poden veure el nou videoclip de Prou!, el power trio barceloní que combina metal contundent i psicodèlia pesant. El tema en qüestió es diu "Miau!" i formarà part del seu imminent disc de debut. Estiguin alerta!

http://www.youtube.com/watch?v=8E9LbNHl08E

Sallie Ford & The Sound Outside debuten a Barcelona

SALLIE FORD & THE SOUND OUTSIDE

Razzmatazz 3, Barcelona

27 de novembre de 2012

Ocasió d’autèntic luxe. Sala petita, nit de dimarts i pluja intensa que conviden els més mandrosos a quedar-se a casa, una entrada el preu de la qual no arriba als quinze euros i tan sols una cinquantena de persones entre el públic. I el més important, un grup que trepitja per primera vegada Barcelona quan encara ho té (gairebé) tot per dir. Sallie Ford & The Sound Outside van desplegar la nit passada tot el seu arsenal de rhythm & blues i rock’n’roll primitiu amb la frescor i l’espontaneïtat de qui encara al·lucina en comprovar que el respectable se sap de memòria les lletres de protohimnes com “Danger” -aquella infecciosa línia de baix va ser suficient per a posar la sala de potes enlaire-, “Cage” o tota una declaració de principis com “I Swear”. Sí, tan sols vam ser uns cinquanta els que ens vam acostar a la sala 3 de Razzmatazz per a escoltar un grup del qual tot just es comença a parlar per aquestes latituds. Però durant gairebé una hora i mitja, aquells cinquanta vam saber que ens trobàvem al lloc adequat i que era la resta de la humanitat qui no s'adonava d'allò que es perdia. Cinquanta afortunats que un dia podrem dir “Jo hi vaig ser”, conscients del caràcter irrepetible d’aquella primera presa de contacte amb el quartet de Portland (Oregon). Perquè passi el que passi, i malgrat totes les alegries que aquesta gent de ben segur ens donarà en un futur no gaire llunyà, la virginitat només es perd una vegada.

Audio: "Cage" - Sallie Ford & The Sound Outside

Lach's Antihoot Live From The Edinburgh Fringe

Lach és una institució de la música novaiorquesa de les darreres tres dècades, i el principal impulsor del que coneixem com a antifolk. Durant una bona pila d'anys, el seu open mic setmanal, Lach's Antihoot, va consolidar-se com un referent al sud de Manhattan i va esdevenir vital en l'impuls de carreres com les de Beck, Regina Spektor, els Moldy Peaches o Jeffrey Lewis. Establert actualment a Escòcia, Lach manté viu l'Antihoot a la Gran Bretanya. Des de 2011, l'ha incorporat a la programació del Fringe Festival d'Edimburg, on ha esdevingut tota una plataforma per al talent local més inquiet. N'és una mostra "Lach's Antihoot Live From The Edinburgh Fringe", recull d'actuacions enregistrades durant l'edició 2011 del certàmen. Entre els artistes participants figuren noms com els de Calypso Brown, Emily Scott, The Forget-Me-Nots, Lee Patterson, Nick Sun o el propi Lach. Poden escoltar-lo i comprar-ne una còpia, respectivament, a través dels links que trobaran sota aquestes línies.

http://lach.bandcamp.com/

http://www.lachtoday.com/lachstore.html

La Legendaria Familia Stinson i Febrero a la NAUB1

LA LEGENDARIA FAMILIA STINSON i FEBRERO. Des de Barcelona i Tarragona, respectivament, dues formacions emergents que evoquen el pop de guitarres de Los Planetas, Lori Meyers, La Habitación Roja o Vetusta Morla. Dos projectes que compartiran escenari aquest divendres, 30 de novembre, a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert), presentant els seus darrers treballs, "Expertos paracaidistas" (2012) i "Altos vuelos" (2012). Obertura de portes: 22h. Inici de les actuacions: 23h. Abans i després dels concerts punxarà un servidor.

http://familiastinson.bandcamp.com/

http://febrero.bandcamp.com/

http://www.naub1.cat

Alba Tor - She

Alba Tor és una jove compositora que ha irromput a l'underground barceloní a base d'activisme cultural -forma part de l'organització d'un open mic mensual- i cançons de folk cristal·lí que apunten a noms com els de Suzanne Vega, Joni Mitchell o Cat Power. Acaba de presentar el seu primer videoclip, el de la cançó "She", enregistrat aquest mateix mes de novembre al Never More, acollidor bar d'ambientació dadaista situat en ple cor del Raval.

http://vimeo.com/53663317

Micah P. Hinson, Timber Timbre i el públic que no calla

Micah P. Hinson amb Timber Timbre, la nit passada a Razzmatazz.

Setmanes enrere, era Richard Hawley qui cridava l'atenció a uns espectadors que semblaven haver pagat l'entrada d'un concert per anar a parlar en comptes d'escoltar música. La nit passada, Micah P. Hinson responia de manera similar davant un públic que majoritàriament semblava haver anat a la sala Razzmatazz -on es va acabar celebrant el concert a causa del tancament temporal de l'Apolo- a fer petar la xerrada. Però on Hawley va servir-se d'aquella elegància seva tan genuïnament britànica, el texà va deixar anar una bona dosi d'ironia barrejada amb la seva particular mala llet: sense perdre la serenor, però també sense miraments. I és clar, també va quedar com un senyor. "Quant valen els vostres amics?", va dir com qui no vol la cosa. "No sé quant heu pagat per l'entrada d'aquest concert, però potser els vostres amics valen més diners, ja que no pareu de parlar", va afegir sense immutar-se. I quan el toc d'atenció ja era un fet, va sentenciar-lo amb un contundent "Els meus amics no valen ni deu cèntims". Brillant.

Francament, jo crec que els meus amics no tenen preu. Però de vegades m'agrada anar als concerts tot sol. I de la mateixa manera que Hinson -i Hawley-, no puc entendre la gent que es gasta els diners en l'entrada d'un concert i es passa l'estona parlant amb el veí -com si no hi hagués bars on l'entrada és gratuïta i no molestes a qui sí que vol escoltar música-. Com tampoc entenc a aquelles persones que -potser mogudes per un inexplicable afany de protagonisme- es passen els concerts cridant bestieses tan sols per a fer-se escoltar. Hinson tampoc sembla entendre-les. Però ell soluciona ràpidament aquesta mena de problemes, per exemple, fent callar -amb un contundent "No t'haig de donar cap explicació"- una noia que no para d'interrompre'l mentre ell intenta explicar que una revista barcelonina -Rockdelux- distribueix en exclusiva l'edició en disc compacte del seu nou recopilatori de rareses.

Dues bones mostres del caràcter d'un Hinson que, darrere les seves ulleres buddyhollyanes, la seva complexió gairebé esquelètica i els seus tics passats de voltes, amaga una personalitat tan forta i sòlida com les seves cançons i aquella veu que l'acosta cada vegada més a gegants com Tom Waits o Mark Lanegan. Una gola privilegiada que sempre es presenta ben acompanyada. Ahir va repassar el seu cançoner amb el suport d'uns Junior Arts Collective que eren en realitat els components de Timber Timbre. Uns teloners de luxe que poca estona abans havien seduït el respectable -com a mínim, el que s'havia dignat a escoltar en comptes de parlar amb el veí- a base de folk-blues tan fosc i inquietant com dens i boirós, a mig camí entre la ferralla de Nick Cave i la banda sonora d'un film inexistent de David Lynch. Ja per acabar, i desafiant els límits horaris imposats per la sala, Hinson va sortir tot sol a fer un únic bis. Un "This Land Is Your Land" (Woody Guthrie) que va entonar desendollat i amb el micròfon d'esquena. I aquest cop sí, tothom va callar i escoltar.

Audio: "This Land Is Your Land" - Micah P. Hinson

Pop en clau vallesana

ILLA CAROLINA + KAIRE

NAUB1, Granollers

23 de novembre de 2012

Una lletra que descriu amb la dosi justa de sutil·lessa els temps que ens ha tocat viure sobre un ritme marcial i una melodia eternament pop. "No serveix de res fer-se el llit" és probablement el tema que millor defineix Illa Carolina. El quintet de Caldes de Montbui presentava ahir a la NAUB1 el seu debut homònim (2012), una col·lecció de cançons rodones que desti·len de tant en tant pinzellades de Camera Obscura, The Style Council, Mishima, els Blondie de principis dels 80 o els últims Jam. Es nota la mà del seu productor, Miqui Puig, tant a l'estudi com en un set que va repassar la totalitat de l'àlbum i va incorporar una breu revisió d'"A New England" (Billy Bragg). Abans havien trencat el gel els granollerins Kaire. Formació de llarg recorregut que ha esdevingut un referent de l'indie vallesà amb unes cançons que conjuguen profunditat lírica amb intensitat melòdica. Presentaven "El mismo cuento de siempre", un ep de cinc temes que suposa un salt endavant per a la formació que encapçala Nico de Tullio.

Illa Carolina.

Kaire.

http://www.myspace.com/illacarolina

http://www.myspace.com/kairemusic

Concert sublim de Ricky Gil

RICKY GIL amb ALBERT GIL i YOKOMAR

Museu Europeu d'Art Modern (MEAM), Barcelona

23 de novembre de 2012

L'entorn era privilegiat. Una sala del Museu Europeu d'Art Modern (MEAM), farcida d'evocadores obres pictòriques. Al seu bell mig, aquell escenari recordava al del 68 Comeback Special d'Elvis Presley. Un marc de luxe, doncs, per a un concert molt especial. Ricky Gil repassava tres dècades de trajectòria vitals per a entendre la música barcelonina. Ho feia amb mirades als seus diversos projectes: Brighton 64 ("Igual, nos da igual"), Matamala ("Play Another Number"), Top Models ("A Taste of Black", "Kangaroo"), peces del seu projecte solista ("Una vida molt dura") i versions de gegants com Arthur Alexander ("Anna (Go to Him)"), Neil Young ("After the Gold Rush", en català) o els Kinks ("Just Can't Go to Sleep", en castellà). Gairebé una hora i mitja de luxe que es va dividir en dues parts. A la primera, el Ricky va presentar-se a l'escenari tot sol. A la segona el va acompanyar el seu germà -i també component de Brighton 64-, Albert Gil, i puntualment Yokomar. De fet, la intervenció d'aquesta última va suposar una mena de miniset dins del concert principal. Un breu però intens tastet d'una veu a descobrir i que ahir va brillar amb versions, entre d'altres, de Bob Dylan ("It Ain't Me, Babe") i Blondie (impressionant "Call Me" en clau rhythm & blues), però també amb un tema propi que val el seu pes en or, "Diumenge a la tarda". Un concert sublim el d'ahir, en tots els sentits.

Ricky Gil.

Ricky Gil i Albert Gil.

Ricky Gil i Albert Gil.

Yokomar, Ricky Gil i Albert Gil.

http://hipopotamabotafogo.wordpress.com/

No va venir ningú. Ningú. Zero...

Jordi Batiste.

Jordi Batiste. De transmetre en català el folk-blues d'arrels dylanianes amb Els Tres Tambors, a acostar-se al rock psicodèlic i progressiu amb Màquina!, i del folk de tonalitats lisèrgiques (aleshores no existien etiquetes com acid folk) amb Ia-Batiste -al costat d'Ia Clua-, al pop sofisticat de Rocky Muntanyola i una trajectòria solista que arriba fins a l'actualitat amb "Nova" (2012, Petit Indie). "Ara em col·loquen com a pioner", reconeixia en una entrevista publicada ahir per El Periódico de Catalunya, al preguntar-li Jordi Bianciotto per la seva relació amb l'actual onada de pop-folk cantat en català. "Però em sap greu que es reivindiquin coses que al seu dia van passar sense més ni més", afegia, "quan Ia-Batiste vam presentar el nostre últim disc, el 1995, al bar London, no va venir ningú. Ningú. Zero". Trista, molt trista, aquesta superficialitat i manca de perspectiva històrica que a Barcelona sembla haver anat fins i tot a més des d'aleshores. Però més trist em sembla que ara, quan Ia-Clua ja formen part del passat i un d'ells ni tan sols es troba entre nosaltres, alguns en parlin com qui acaba de descobrir la sopa d'all.

Shō Garden

Atenció al nou projecte de Silvia Castro, inquieta compositora i multiinstrumentista gallega que, després d'una llarga estada a Barcelona -participant en projectes com Ivyfuuur The Polimonstre-, ha triat Berlín com a base d'operacions. Shō Garden -així es diu aquesta nova aventura- es presenta en societat amb "Salt". Un ep digital de quatre temes on el minimalisme i les repeticions rítmiques conviuen amb atmòsferes tan fosques, fredes i misterioses com els hiverns de la capital alemanya, i una veu que pot saltar d'uns murmuris gairebé espectrals a la passió continguda de PJ Harvey. Una boníssima carta de presentació per a un altre projecte que haurem de seguir de ben a prop.

http://soundcloud.com/shogarden

Audio: "Intuition, Direction" - Shō Garden

Homo Matrix

No tinc facebook. No el necessito. Molta gent del meu entorn em diu que sí que el necessito, però jo penso que són ells qui necessiten no tenir-ne. No en tinc perquè crec que, sense facebook, ja em passo massa hores davant d'un ordinador. No en tinc perquè em sembla perversa la manera com una empresa controla dades privades de mig món a través d'una xarxa social. Perquè, si vull anar a un lloc o em comprometo a fer-ho, prefereixo anar-hi directament, en comptes de fer un còmode click dient "hi aniré" perquè tothom em vegi i a l'hora de la veritat quedar-me a casa tafanejant el compte del veí. I perquè em fa fàstic comprovar fins a quin punt aquesta eina ha pervertit el significat de paraules com amistat, generant paradoxes com la d'aquell individu que té 5.000 amics al facebook -més de la meitat en països que no ha trepitjat ni trepitjarà a la seva vida-, però ningú amb qui sortir a fer una cervesa o comentar els seus problemes. I perquè no em fa fàstic, però sí pena, veure com mitja humanitat ensenya compulsivament a l'altra mitja moments de la seva intimitat dels quals probablement s'acabarà penedint tard o d'hora. Tampoc tinc twitter. Perquè no crec que la meva vida sigui tan interessant com per anar predicant cada dos per tres allò que faig o deixo de fer. I perquè em sembla absurd gastar-me diners en l'entrada d'un concert o un partit de futbol tan sols per tirar constantment en cara als meus seguidors de twitter que sóc allà i m'ho estic passant molt bé -cosa que és falsa, perquè si tan bé m'ho passés no m'entretindria amb el cel·lular dels nassos-. I sí, sóc dels que no suporta aquella gent que es passa un dinar o un sopar sencer enganxada a la pantalla del mòbil com si la resta dels que són a taula no existíssin. Potser és que sóc un antiquat. Potser és que no estic preparat per viure a la societat 2.0. Potser és que a Matrix no m'hi volen, o que jo no vull ser a Matrix. En qualsevol cas, m'agrada més viure al món real que en una pantalla plena de zeros i uns.

La blava és una xarxa social, la vermella el món real.

Exparelles

Hi ha coses que només poden fer les exparelles. Per exemple, posar-te de mal humor amb un gest o una paraula que resultarien insignificants i totalment inofensius a mans de qualsevol altre ésser humà. L'única explicació que sóc capaç de donar-li a tot plegat és que les exparelles no són éssers humans. Són una mena d'ens maligne que s'apodera de la ment, l'ànima i la voluntat de qualsevol ésser humà sense que aquest se n'adoni. Sí, una cosa semblant a "La invasión de los ultracuerpos", però encara més aterradora. Molt més aterradora. Perquè si hi ha un punt que encara no he pogut determinar, és en quin moment exacte el teu o la teva ex deixa de ser un ésser humà amb voluntat pròpia per a esdevenir un simple cos al servei de l'ens de torn. És quan es trenca la relació? O la cosa ja venia d'abans? Jo m'inclino per aquesta segona opció, que també explica moltes escenes domèstiques que mai he arribat ni arribaré a entendre. Sí, ja us deia que la cosa era aterradora. Tant com adonar-me, mentre escric aquestes línies, que me n'he anat al llit amb una alienígena. És més: si aquell cos femení estava posseït per un ens maligne de l'espai exterior... Com sé que era UNA alienígena i no UN alienígena? Això, evidentment, en el supòsit que aquests ens malignes tinguin gènere sexual. Però encara no he explicat el més aterrador de tot plegat: el fet de tenir una exparella m'atorga a mi la mateixa condició. La d'exparella, vull dir. És com allò de declarar marit i muller, però dient exparella i exparella. Per tant, com puc estar segur que sóc jo qui està pensant tot això i no un ens vingut del planeta de les exparelles invasores de cossos humans desprevinguts? La resposta és tan simple com tranquil·litzant: perquè jo no poso ningú de mal humor amb gestos i paraules insignificants... Oi que no? D'això... Per què em miren amb aquestes cares?

Patti Smith, del CBGB al Palau

El Patti Smith Group, la nit passada al Palau de la Música.

Patti Smith component un tema en memòria d'Amy Winehouse. La premissa és bona, però el resultat -titulat "This Is The Girl" i inclòs al seu darrer disc, el notable "Banga" (2012)- no ho és tant. Em sembla un apunt menor a l'immaculat quadern d'una poetessa majúscula. Però m'agrada com la canta a l'escenari. Com se la creu i com la fa brollar amb la mateixa convicció amb què demana la pau al Pròxim Orient o proclama que tots junts podem canviar el món si ens ho proposem. M'agraden la mirada de nena innocent i la rauxa adolescent convivint amb la serenor d'una dona de 65 anys que conserva intacta la passió del primer dia. M'agrada que atorgui protagonisme a la seva banda -encapçalada per l'incombustible Lenny Kaye-, i que aquesta reti homenatge al rock de garatge de la nissaga "Nuggets" -sí, compilada originalment pel propi Kaye- tot versionant "Night Time" dels Strangeloves i "(We Ain't Got) Nothing Yet" dels Blues Magoos. M'agrada com aquesta mateixa banda transforma el crescendo de "Beneath the Southern Cross" en una tempesta elèctrica mentre ella rasca fràgilment la seva guitarra. M'agrada que escupi a l'escenari del Palau de la Música mentre ataca amb ràbia un "Land" que acaba desembocant en una també ferotge "Gloria" (Them). Perquè quan oligarquies corruptes i enemics de les arts han profanat sense pietat aquest santuari, aquestes escopinades resulten tan catàrtiques, purificadores i regeneradores com aquella onada punk que ella mateixa encapçalava fa gairebé quatre dècades al sud-est de Manhattan. I perquè ningú més pot dir que en una sola vida hagi tancat el CBGB i rebut ovacions al Palau de la Música.

Audio: "Land" - Patti Smith

Illa Carolina i Kaire a la NAUB1

Doble cartell amb denominació d'origen vallesana. ILLA CAROLINA és una formació de Caldes de Montbui que reivindica l'indie pop de tota la vida. El que beu d'Orange Juice, els Housemartins, Belle and Sebastian i Camera Obscura. El seu debut homònim compta amb Miqui Puig a les tasques de producció. KAIRE és un grup de Granollers que sap conjugar les melodies eternes amb la intensitat lírica i les atmòsferes intenses. Compartiran escenari aquest divendres, 23 de novembre (23h.), al centre de creació musical NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Abans i després dels concerts punxarà un servidor.

http://www.myspace.com/illacarolina

http://www.myspace.com/kairemusic

http://www.naub1.cat

Recomanació: Ricky Gil al MEAM

RICKY GIL és història viva de la música barcelonina. Més de tres dècades a la carretera, projectes tan potents com Brighton 64, Matamala o Top Models, i tot el que encara li queda per dir. Ara que Brighton es troben a punt de presentar un nou disc que promet aixecar passions, el Ricky aprofitarà per a presentar-ne alguns temes en solitari, a més de repassar la seva apassionant trajectòria vital amb clàssics propis i alguna versió. Serà aquest divendres, 23 de novembre (18h. puntual), al Museu Europeu d'Art Modern (MEAM), al Palau Gomis de Barcelona (c/. Barra de Ferro, 5 - metro: Jaume I). L'acompanyaran puntualment Albert Gil (també component de Brighton 64) i Yokomar.

www.hipopotamabotafogo.wordpress.com

Electricitat i trips lisèrgics

Quan tenia catorze anys em vaig comprar en una Fira del Disc un compacte de Sonic Youth, "Evol". Em vaig acostar a la banda novaiorquesa per la seva relació amb Nirvana, aleshores la meva màxima obsessió. L'àlbum em va atrapar, i un dels temes que més em van cridar l'atenció va ser "Bubblegum". Anys després descobriria que la versió original d'aquell tema era un artefacte psicodèlic de primer ordre firmat per Kim Fowley a finals dels 60 i que Sonic Youth havien portat al seu territori. Explico tot això perquè a Barcelona hi ha un grup que ha invertit aquest procés amb resultats molt més que satisfactoris. Una formació psicodèlica que ha sabut portar al seu terreny un tema de Sonic Youth. La formació és Lliri de Foc, i el tema un "Doctor's Orders" que va esdevenir la nit passada al bar Ceferino de Poblenou un trip lisèrgic de grans proporcions. Va ser el clímax d'un concert on també van brillar composicions pròpies com la recent "Lord of the Sea" o la traca final de "Personal Breakdown". Abans havia passat pel mateix escenari Miss Demonios, una altra formació que es dedica a remoure la Barcelona subterrània a base de rock tan potent com refrescant. Però mentre Lliri de Foc parteixen de la psicodèlia -per a escapar-se quan volen cap al post-punk o la new wave-, Miss Demonios miren a la Detroit de finals dels 60 i la fèrtil escena escandinava dels 90. Riffs rocosos, urgents línies de baix i guitarra, poesia urbana i cançons enormes. Un altre nom a tenir molt present.

Miss Demonios

Lliri de Foc

http://www.myspace.com/lliridefoc

http://missdemonios.com/

Bulma i Els Sulfitos a la NAUB1

BULMA + ELS SULFITOS

NAUB1, Granollers

16 de novembre de 2012

Doble i refrescant dosi d'indie pop cantat en català però amb un adn purament anglòfil. Bulma, des del Garraf, i Els Sulfitos, des de la Selva. Dues propostes tan diferents com complementàries que van coincidir la nit passada a l'equipament musical NAUB1 de Granollers. Van trencar el gel els primers amb un set farcit de melodies pop desplegades sobre un esquelet folk, versions d'Smashing Pumpkins i Eels -n'hi ha que tenen molt bon gust- incloses. Els segons van oferir tot un tour de force que va augmentar sobre l'escenari la capacitat contagiosa del seu repertori. La irreverent adaptació de "Venus" (Shocking Blue via Bananarama) va ser la cirereta d'un passi d'aquells que no s'obliden fàcilment.

Bulma.

Els Sulfitos.

http://elssulfitos.bandcamp.com/

http://bulma.bandcamp.com/

Juliane Heinemann, envoltada de llibres

JULIANE HEINEMANN

Anònims, Granollers

16 de novembre de 2012

Hi ha situacions que fan que un se senti privilegiat. Per exemple, degustar en petit comitè una delícia musical que cada dia sona més fort. I a sobre, fer-ho en una sala plena de llibres. La sala era el restaurant-llibreria Anònims de Granollers. La delícia musical, ni més ni menys que Juliane Heinemann. Venia a presentar el seu segon disc, "True Gods", aquest cop sense banda d'acompanyament. Tota sola, servint-se únicament d'un teclat amb regust lo-fi, una vella guitarra que sonava a glòria i la seva veu de múltiples textures. I evidentment, un repertori que va alternar material de "True Gods" -a destacar moments com l'ascendent "I Love You, Brothers" o les enormes "Crazy Eyes" i "Let Me Dance"- amb material anterior però tan vigent com "While the Drum Keeps Waltzing" o una cristal·lina "Do You See Me", a més d'una versió de "Between the Bars" (Elliott Smith) i un parell de temes nous encara inèdits. Composicions fresques que reivindiquen el present creatiu de Heinemann i generen des d'ara mateix impaciència per a escoltar un tercer disc d'aquesta berlinesa establerta a Barcelona. Aquesta nit tocarà a la Jazz Cava de Vic, aquest cop amb una banda al darrere. Si els cau a prop, no s'ho perdin sota cap concepte.

http://julianeheinemann.com/

Audio: "I Love You, Brothers" - Juliane Heinemann

El disc com a experiència estètica

No sé si a vostès els passa el mateix, però ja fa temps que un servidor no para d'escoltar barbaritats com que no val la pena gastar-te els diners en un disc si te'l pots baixar d'internet. Qui diu això no ha entès res. Et pots baixar d'internet arxius sonors, cançons si vols. Però no l'experiència de gaudir aquell disc de manera orgànica. Tenir-lo a les mans per primera vegada, posar-lo al reproductor i trobar-te immers en un bombardeig d'emocions i sensacions. Sí, emocions i sensacions. Que no sempre seran exclusivament auditives. Pensin en l'artwork d'un vinil o un disc compacte. Pensin en les caràtules. Pensin en les autèntiques obres d'art plàstic que de vegades acompanyen la música i que formen part d'aquell mateix discurs artístic. Perquè un disc sol ser molt més del que s'escolta, encara que això costi d'entendre en uns temps en què l'excés d'informació ens impedeix dedicar a moltíssimes coses -l'art i la cultura entre elles- el temps que requereixen.

Ahir em vaig comprar dos compactes. No tenia ni idea de com sonarien, però el preu em va semblar molt més que raonable (cinc euros per disc) i a més venien amb el segell de qualitat de Foehn Records. Però si me'ls vaig comprar, si de bon principi m'havien cridat l'atenció malgrat no tenir ni idea de com podien sonar ni de qui eren els seus autors, va ser precisament per la presentació i pels títols de les cançons. El primer mostrava una imatge vintage d'una caòtica i transitada autopista de l'extrarradi d'alguna metropoli nord-americana. El segon, una silueta masculina que n'observa una de femenina des del volant d'un cotxe, tot plegat amb una estètica fosca i misteriosa. Pel que fa a les citades cançons, em van seduir abans de poder-les escoltar títols com "Dead Man", "The City", "A Ghost" o "Suicide Cruise". Els àlbums en qüestió -ambdós amb títols també evocadors- eren "The City Was the Animal" (2005) i "Into the Engine" (2007), segon i primer disc respectivament d'Inhabitants. Un grup de Madrid que estic descobrint mentre escric aquestes línies i que suposa la banda sonora perfecta per a aquesta tarda tan fosca i boirosa com el seu folk-rock atmosfèric.

Audio: "The City" - Inhabitants

OOEEVV, un laboratori a l'escenari

ORQUESTRA ELECTRÒNICA DEL VALLÈS

NAUB1, Granollers

15 de novembre de 2012

Vagi per endavant que, en la meva modesta i discutible opinió, el que més s'acosta en aquest país al concepte d'orquestra electrònica és Cinemascope. Dit això m'agradaria aplaudir un projecte que, abans d'un grup o una orquestra, és un laboratori sonor on valors afegits com la investigació o la innovació s'apliquen a l'àmbit musical. Una formació permeable -actualment compta amb quatre components, tots ells instrumentistes de llarga trajectòria tant a l'estudi com al directe, però conviden a afegir-s'hi a qualsevol músic inquiet- on l'electrònica ambiental conviu amb estridències industrials, percussions tribals, jams jazzístiques, poesia terminal i un important component visual. El concert d'ahir era la culminació d'un procés, la pròpia creació de l'Orquestra Electrònica del Vallès (OOEEVV), que s'ha desenvolupat durant una setmana a les instal·lacions del centre de creació musical NAUB1. El resultat va ser una bona declaració d'intencions que, si bé va trontollar en alguns dels passatges amb més regust jazzístic -de vegades fregaven l'exhibicionisme-, va brillar i molt quan els quatre músics presents a l'escenari es deixaven anar amb apunts i coordenades que marcaven el camí a seguir a partir d'ara. Un camí que tot just acaba de començar i que caldrà seguir de prop.

http://www.ooeevv.com/

http://www.naub1.cat/

Tot s'ha fet abans

"No pots anomenar un sol artista que sigui totalment original. (...) Tot s'ha fet abans. Cap on més pots avançar? Tota aquesta tècnica que escoltem ara mateix, ja la tenien els Beatles i Pink Floyd el 1967". Aquestes paraules resumeixen part del que molts melòmans debatem amb més freqüència de la que voldríem. Podrien ser actuals, però van aparèixer a l'edició del 20 de gener de 1979 de la desapareguda revista Melody Maker. Les pronunciava Paul Weller, vocalista aleshores d'uns Jam que es trobaven a la flor de la vida, i a qui alguns acusaven de fer el mateix que gairebé vint anys abans havien fet els Who. Francament, jo no crec que The Jam fessin exactament el mateix que The Who. Com tampoc crec que ja no surtin propostes originals.

Audio: "All Mod Cons" - The Jam

The Tea Servants - "Police Looking After Thieves" (1996)

Grabaciones en el Mar ha reeditat el segon disc dels enyorats Tea Servants, "Police Looking After Thieves" (1996). Un treball en què la formació balear, aleshores acabada d'instal·lar a Barcelona, va deixar anar la seva vena més inquieta i irreverent. Quinze cançons que rarament arriben als tres minuts de durada i que beuen de Talking Heads, Frank Zappa i Soft Boys entre d'altres, i quatre temes inèdits entre els quals figuren versions d'"I'm Bored" (The Stooges) i "In the Heat of the Morning" (David Bowie). Ha arribat el moment de redescobrir un dels grups on es va formar el gran Steven Munar, i un dels noms a reivindicar de l'indie fet a casa nostra durant els 90.

http://stevenmunar.bandcamp.com/album/police-looking-after-thieves

Audio: "Up to You" - The Tea Servants

Vaga general

Perquè no vull pagar una crisi que jo no he provocat. Perquè vull que es jutgi als alts càrrecs de determinades entitats bancàries en comptes de permetre que aquests es blindin sous astronòmics amb diners públics. Perquè l'austeritat mal entesa que s'està aplicant només condueix a la misèria social més absoluta. Perquè crec que val més retallar càrrecs públics i duplicitats administratives que recursos sanitaris i educatius. Perquè em dol que la meva generació, la més ben preparada de la història d'aquest país, sigui la primera des de la Guerra Civil que viurà pitjor que la dels seus pares. Perquè em rebenta que gent amb talent i ganes de treballar hagi d'emigrar o donar les gràcies per una feina precària, mentre una colla de mediocres amb carnet de partit polític s'inflen les butxaques a costa d'un país enfonsat. Perquè mentre el cap de l'estat on visc es pot permetre caçar elefants a l'Àfrica, alguns dels seus subdits se suïciden, desesperats per la imminència d'un desnonament. I perquè aquesta no és la idea que a mi m'havien venut d'Europa. Per tot això, que no és poc, AVUI AQUEST BLOG FA VAGA.

"La gent no s'adona del poder que té: amb una vaga general d'una setmana n'hi hauria prou per a ensorrar l'economia, paralitzar l'Estat i demostrar que les lleis que imposen no són necessàries". (Joan Brossa)

Recomanació: Lliri de Foc i Miss Demonios en directe

Dos tresors a descobrir des de les catacumbes barcelonines. LLIRI DE FOC i MISS DEMONIOS. Els primers combinen la densitat de la psicodèlia amb l'estridència del post-punk i la frescor de la new wave. Els segons facturen un urgent rock de guitarres que tant pot manifestar-se melancònic com emprenyat. Compartiran escenari aquest dissabte, 17 de novembre (21,30), al bar Ceferino de Barcelona (c/. Pamplona, 88 - metro: Marina/Bogatell). La cosa promet molt més que qualsevol partit de futbol...

http://www.myspace.com/lliridefoc

http://missdemonios.com/

Dexys, soul sense revival

Justament quan el revival soul degenera més que mai en noms que saquegen sense pietat el que altres van fer millor quatre dècades enrere, Kevin Rowland reuneix la seva banda de tota la vida, Dexys (ara sense Midnight Runners), i pareix el seu primer disc sota aquest nom en gairebé tres dècades. El resultat és "One Day I'm Going to Soar" (2012), un exercici on destaquen presències com la del vell conegut Mick Talbot a les tecles o el nou fitxatge Madeleine Hyland a la segona veu. I on Rowland torna a fer allò que millor sap fer: partir d'aquell soul del qual tant va arribar a mamar en plena era punk, per a lliurar un disc i un discurs sòlids i amb personalitat. Sense fisures, nostàlgies ni revivals que hi valguin. Atenció al tema "Incapable of Love" -i el seu videoclip-, que és pura dinamita. Sí, Rowland pot ser un tipus complicat, però segueix essent genial.




Audio: "Incapable of Love" - Dexys

Juliane Heinemann, Bulma i els Sulfitos a Granollers

Fa temps que sentim dir que a Granollers no hi passa res. Fals, totalment fals. Com a mostra, dues propostes musicals que l'Anònims i la NAUB1 han programat de cara al proper divendres, 16 de novembre, i que són totalment compatibles pel que fa a horaris. Prenguin nota:

-JULIANE HEINEMANN: Cantant i compositora berlinesa establerta a Barcelona. Durant els darrers anys, s’ha fet un nom a l’escena autòctona amb un discurs propi que ha evolucionat del folk amb pinzellades jazzístiques a un rock alternatiu que mira de reüll a Neko Case i PJ Harvey. Les seves armes són una veu rica en registres i cançons tan majúscules com “Crazy Eyes”, inclosa al seu darrer disc, “True Gods” (2012). El presentarà en directe a les 8 del vespre, al restaurant-llibreria Anònims (c/. Ricomà, 57).

-BULMA i ELS SULFITOS: Els primers vénen del Garraf, els segons de la Selva. Tenen en comú el bon gust a l'hora de facturar refrescants melodies pop sobre una base folk. Presentaran respectivament els discos de debut "Petons de peix" (2012) i "Podria semblar il·lògic..." (2012), aquest últim produït per tot un Roger Gascon (Dunno, El Dia de la Barbota). Serà a les 11 de la nit, al centre de creació musical NAUB1 (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Abans i després del concert, un servidor estarà posant música enllaunada amb l'esperança de descobrir-los algun tresor ocult que els canviï la vida o, si més no, els alegri el dia (o la nit).

http://www.julianeheinemann.com/

http://bulma.bandcamp.com/

http://elssulfitos.bandcamp.com/

http://www.naub1.cat/

L'Orquestra Electrònica del Vallès presenta 'Ingravidesa'

ORQUESTRA ELECTRÒNICA DEL VALLÈS (OOEEVV). El nom ho diu tot. Un col·lectiu de ments inquietes amb base d'operacions al Vallès Oriental, d'esperit crític i vocació experimental. Una orquestra que juga i conjuga diferents vessants de l'electrònica -house, dub, electoacústica...- i les fusiona amb les arts visuals. Aquest dijous, 15 de novembre (22,30), l'OOEEVV presentarà el seu espectacle "Ingravidesa" al centre de creació musical NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Un cop finalitzat l'espectacle, punxarà un servidor. Entrada gratuïta i sense IVA perquè ningú es queixi.

http://www.ooeevv.com/

http://www.naub1.cat/

Calexico, el mestissatge ben entès

CALEXICO

Sala Apolo, Barcelona

11 de novembre de 2012

Per algun motiu que mai he acabat d’entendre, en aquest país confonem des de fa molts anys el concepte de mestissatge musical amb males imitacions de Mano Negra, Dusminguet i Ojos de Brujo. Per sort, a la resta del món el mestissatge no s’entén com una fórmula tancada sinó en la més àmplia accepció del terme. Calexico en són un bon exemple. Sorgits a mitjans dels anys 90 de l’òrbita de Giant Sand, van destacar a l’integrar elements del folklore mexicà a allò que algú va anomenar country alternatiu. Quinze anys després, han eixamplat aquells horitzons de frontera amb el fitxatge de Jairo Zavala (Depedro), la incorporació d'influències de Cuba i New Orleans -on han enregistrat el seu darrer treball, “Algiers” (2012)-, la presència d'Amparo Sánchez als escenaris de les seves gires espanyoles, i versions en directe de Love (“Alone Again Or”), Manu Chao ("Desaparecido") i Gillian Welch (“Look at Miss Ohio”, amb les impagables harmonies vocals del grup teloner, Blind Pilot). Tot això, durant dues hores sense pausa i dominades, com havia de ser, pels seus darrers dos discos -malgrat escapades al passat tan inevitables com “Crystal Frontier”-. Dues hores on la celebració es va alternar amb la vessant més introspectiva dels d’Arizona. I també la més compromesa: les paraules de Joey Burns en suport de tota la gent que les passa magres a casa nostra per culpa de l’economia van ser, com a mínim, d’agrair.

Audio: "Epic" - Calexico

El que pot fer una pastanaga

El teatre municipal de la localitat gironina de Bescanó ha trobat una manera ben original de fer front a l'increment de l'IVA en el consum cultural. Els seus gestors han optat per vendre pastanagues, en comptes d'entrades, al públic que paga per assistir a una funció. D'aquesta manera, l'espectador paga l'IVA del 4% que s'aplica als productes d'alimentació en comptes del 21% al qual s'ha augmentat la cultura. Un deu per aquesta iniciativa, que de ben segur aplaudirà també un sector agrícola cada dia més castigat per un model econòmic tan injust com insostenible. Una iniciativa que, per cert, ha projectat el nom del municipi a escala global al fer-se'n ressò mitjans de comunicació de tot el món. Situacionisme 2.0.

http://www.teatrebescano.cat

Delícies de Menorca

DELÊN i LEONMANSO

NAUB1, Granollers

10 de novembre de 2012

El que té Granollers, ho he dit moltes vegades i no me'n cansaré, és indignant. Tothom es queixa que no hi passen coses, però quan en passen només hi anem els quatre de sempre. Tant se val, ells s'ho perden. I el que es van perdre ahir va ser un doble concert de luxe. Dues delícies de Menorca que responien als noms de Delên i Leonmanso. Van ser aquests últims els encarregats de trencar el gel amb un passi marcat per l'espontaneïtat i la vocació directa del repertori. Punk-folk en la tradició de Violent Femmes i Jeffrey Lewis. Una guitarra urgent, una lírica aguda, peces tan rodones com "Festa des qui menja humans" i alguna mirada al repertori de Joana Newsom. Delên van desplegar tot el seu savoir faire en un passi majúscul. Folk-pop sofisticat, detallista i amb la intensitat d'uns Low o els Wilco del canvi de segle. El crescendo final va ser antològic. I el seu repertori té vocació eterna. Escoltin, sinó, una cançó tan gran com "Neu a Menorca". Jo me l'imagino en cent bandes sonores. De les bones.

Delên.

Delên.

Leonmanso.

Leonmanso.

http://delen.bandcamp.com

http://leonmanso.com

Los Straitjackets amb Big Sandy i les Pontani Sisters

LOS STRAITJACKETS amb BIG SANDY i THE PONTANI SISTERS

La 2 d'Apolo, Barcelona

9 de novembre de 2012

Los Straitjackets i Big Sandy cobreixen conjuntament un ventall estilístic que repassa bona part de la producció musical de l'Amèrica blanca dels anys 40, 50 i principis dels 60. Els primers són una infal·lible màquina de surf instrumental que des de mitjans dels 90 es cotitza gairebé tan a l'alça com els pioners dels anys 60. Sandy, de la seva banda, porta també una pila d'anys passejant-se sense problemes per les coordenades del rockabilly, el hillbilly i el western swing. Afegeixin a l'equació l'espectacle burlesque de The Pontani Sisters, i obtindran com a resultat una festa fifties gairebé perfecta. I dic gairebé perquè a mi, tossut com puc arribar a ser de vegades, em va faltar alguna cosa. Que ningú em malinterpreti. L'espectacle d'ahir no baixa del notable alt. Una hora i mitja durant la qual els emmascarats van alternar el seu guió habitual -clàssics propis com  "Casbah", potents versions instrumentals de hits com "I Feel Fine", dels Beatles, o "Bus Stop", dels Hollies, i solos impossibles, que no empalagosos, de guitarra i bateria- amb aparicions de Sandy i les Pontanis. El primer es va mostrar en plenitud de facultats, tant a nivell vocal com d'entertainer, amb una col·lecció de clàssics del rock'n'roll més primitiu, la majoria adaptats al castellà -en la tradició de formacions mexicanes com Los Teen Tops-. Elles van aixecar passions amb coreografies que evocaven la innocència del rock'n'roll més primitiu i suggerents números d'striptease sempre marcadament vintage. Quin és el problema doncs? Pel meu gust, Sandy. Per molt que es mostrés pletòric, ho va fer interpretant un repertori que no és el seu. La qual cosa no suposaria cap greuge de no ser perquè aquest home ha firmat pel seu compte títols tan reivindicables com "Radio Favorites" (1999), que ahir es van trobar a faltar. Per tant, del concert d'ahir em quedo amb l'espectacle de les Pontani Sisters i, sobretot, la força d'uns Straitjackets que van defensar sense problemes el seu lloc d'honor a la història de la música surf.

Audio: "Casbah" - Los Straitjackets

Dino Ratso en estat de gràcia

DINO RATSO

Luchador Records, Barcelona

9 de novembre de 2012

El públic no arribava a les deu persones. En un món on tot es valora a partir de xifres, això podria traduir-se com un fracàs. Res més lluny de la realitat. Dino Ratso porta més de tres anys edificant un discurs tan propi com únic, a base de picar pedra, tocar incansablement per tota la geografia catalana -actualment va a una mitjana de dos concerts per setmana, tota una fita venint d'algú que no compta amb el suport de cap discogràfica ni agència de management- i, sobretot, facturar cançons que evoquen el rock'n'roll de tota la vida al mateix temps que retraten amb ironia la Barcelona del segle XXI. El d'ahir va ser un dels millors concerts que li he vist fer. Va mostar-se segur i en forma amb un set centrat principalment en el seu darrer disc, "Álbum blanco" (2012). Peces com "Todo está fatal", "Hay que matar a un cantautor" -ja disponible en aquella primera maqueta titulada "En la sección de contactos" (2009)- o "Elvis ha dejado el edificio" es van alternar amb temes ja clàssics com "Mi novia era nazi" o un trio de novetats que reivindiquen el seu bon present creatiu -a destacar "Sofía", una melodia eternament pop amb una tornada políticament incorrecta i 100% Ratso-. Per acabar, una versió en castellà de "To Be Someone", de The Jam, encadenada amb "Panic", dels Smiths. Francament, quan algú és capaç d'oferir un passi com aquest, és absurd parlar de fracassos. Perquè aquí es parla de música, no pas de xifres.

Audio: "Elvis ha dejado el edificio" - Dino Ratso

Micah P. Hinson i els pares de la núvia

"Mesos després de demanar a la meva dona que es casés amb mi a l'escenari d'un concert a Londres, ens vam trobar planificant el casament sense l'ajuda dels seus pares. Com us podeu imaginar, als seus pares no els apassionava la idea que la seva preciosa filla es casés amb una calamitat com jo. És comprensible tenint en compte els meus antecedents, però ara mateix crec que jo era el candidat perfecte per a la feina. Vam decidir casar-nos en un vell i meravellós cinema de l'oest, el Paramount, inaugurat a Abilene, Texas, durant els anys vint. A l'Ashley sempre li ha encantat aquesta cançó, i al planificar què havia de sonar mentre baixés pel passadís, vam pensar en aquesta cançó i va ser perfecta. Quan la toco encara la veig baixant per aquell vell passadís, camí de convertir-se en la meva esposa, per sempre. Increïble". Micah P. Hinson parla sobre "I Keep Havin' These Dreams", un dels temes inclosos al recopilatori de rareses "Micah P. Hinson and The Junior Arts Collective" (2012). Publicat només en vinil, Rockdelux en distribueix en exclusiva l'edició en cd amb la seva revista de novembre, on també es poden llegir aquestes declaracions.





Audio: "I Keep Havin' These Dreams" - Micah P. Hinson/The Opera Circuit Orchestra

Rocket Science

L'altre dia, mentre netejava un calaix, vaig tornar a topar amb aquell disc. El que em vaig comprar una freda nit de finals de 2003 després de veure en directe els seus autors. Rocket Science, em pregunto què se n'ha fet. Un quartet australià que va irrompre a principis de segle amb un potent rock de garatge basat en guitarres macarres, ritmes pesants i un elevat orgue lisèrgic. Els vaig veure a la sala 2 de Razzmatazz, obrint per The Darkness, que venien a Barcelona per presentar un debut que encara els situava més a prop d'AC/DC que de Lady Gaga. I va ser una d'aquelles nits on els teloners van guanyar-se el sou amb bona nota. Una descàrrega de les que no s'obliden fàcilment i que t'empenyen cap a l'estand de merchandising un cop finalitzat el concert. Em vaig comprar el seu primer disc, "Welcome Aboard the 3C10" (2000, Matador Recordings). De tornada cap a casa, en un cotxe on viatjàvem cinc persones i que feia olor de patates fregides, hamburgueses de plàstic i herbes que fan riure, vam decidir punxar-lo. Una dosi de música vitamínica per encarar l'autopista entre les restes d'una tempesta. Una espessa capa de boira baixa que no podia haver tingut millor banda sonora que la vuitena pista del disc. Un exercici de densa psicodèlia instrumental on una guitarra en flames es batia a mort amb un theremin d'alta tensió sobre una hipnòtica base de baix i bateria. I també el títol més impronunciable que he vist mai: "Rs = 3√Q2+1/Q3-2" (de fet, ni tan sols s'escriu així, però no sé com fer símbols d'arrels cúbiques i números elevats amb aquest teclat). Un tema i un disc que m'han atrapat aquesta setmana de la mateixa manera que ho van fer gairebé nou anys enrere.





Audio: "Burn in Hell" - Rocket Science

L'ètica laboral de Van Morrison

És de sobra coneguda l'aversió que sent Van Morrison per les entrevistes. Per això és altament recomanable la que li va fer Colin Irwin i que la revista Mojo recull a la seva edició de novembre. Perquè el de Belfast no només es va deixar entrevistar, sinó que a sobre es va mostrar atent i amb ganes de parlar de música. Sí, parlar de música -ja sigui seva o de qualsevol dels ídols de joventut que encara venera com el primer dia-. Perquè, insisteix ell mateix, no té sentit parlar de la seva vida privada quan les seves cançons ja expliquen tot el que cal explicar. Possiblement per això tampoc li han agradat mai els posats de cara a la galeria que marquen el dia a dia del show business. "Havies d'anar a un estudi de televisió i maquillar-te, i tu pensaves 'Què?!!!'", recorda sobre el seu salt a la fama al capdavant de Them. "T'adones de com és de falsa la televisió. No té cap sentit. Jo venia d'una manera de treballar en què la música ho era tot, i de cop i volta arribava al món del pop, on tot es projecta en la imatge. Volen que portis aquella roba i tinguis un determinat estil. Cada dos dies, Decca Records volia noves fotografies nostres. Quantes fotografies necessites? Em pensava que havíem vingut a fer música. A mi no m'agradava tota aquella merda de la imatge". Una filosofia i una ètica de treball que també expliquen el seu rebuig a la nostàlgia, a més de l'encertadíssim títol del seu nou disc: "Born to Sing: No Plan B". Un àlbum que edita Blue Note i on Morrison manté la seva millor forma.





Audio: "Born to Sing" - Van Morrison