Una ionqui de la nostàlgia

Caitlin Rose.

"Darrerament he tingut moltes discusions sobre nostàlgia cultural, sobretot en termes musicals, perquè molta gent simplement s'hi rebolca per a replicar quelcom que ja s'ha fet abans. La Caitlin és una ionqui de la nostàlgia, però a la vegada és una gran compositora. M'encanta la seva música. I crec que la cosa més trencadora que podia fer quan va començar a tocar era canalitzar a Patsy Cline o Linda Ronstadt, perquè la gent de la seva edat tenia una altra mena de nostàlgia, pel punk i el rock de garatge". El guitarrista William Tyler (Lambchop, Charlie Louvin, Silver Jews...) explica en declaracions a Uncut per què la música de Caitlin Rose no és simple carn de revival.

Una nit de divendres (o de dissabte) a la B1

ET DEC UNA NIT DE DIVENDRES

NAUB1, Granollers

28 de setembre de 2013

Brubaker i l'Associació Cultural de Granollers (AC) projecten "Et dec una nit de divendres" (2013) a la NAUB1. El debut a la gran pantalla dels realitzadors Dimas Rodríguez i Xavier Vázquez és una comèdia agredolça que passa revista al pop català contemporani a la vegada que retrata el seu públic. La sessió es va complementar amb concerts de petit format de tres dels projectes musicals que participen al film, Caleb Ferrer, Nico & Sunset i Illa Carolina.

DIMAS RODRÍGUEZ (centre) presenta la pel·lícula.

CALEB FERRER. Ressons de Neil Hannon i Richard Hawley.

NICO & SUNSET. Polaroids desenfadades.

ILLA CAROLINA. Una promesa feta realitat.

Never More

Al barceloní carrer de la Cera hi ha un bar que trenca la monotonia d'una ciutat adormida. El Never More té una estètica d'inspiració dadaista que inclou elements com aquest homenatge a la font de Duchamp.

The Clash Reunited

Hi ha qui només necessita un cop de telèfon per a fer aquestes coses. El director d'Uncut, Allan Jones, va trobar-se setmanes enrere amb els tres supervivents de la formació clàssica de The Clash. La trobada va tenir lloc en un exclusiu restaurant londinenc -tota una ironia si tenim en compte el que va representar aquest grup i el que encara representa o hauria de representar la seva música-, amb Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon seient a la mateixa taula per primera vegada en molt de temps. Durant diverses hores -resumides pel director a l'edició d'octubre de la revista-, van parlar de la nova caixa recopilatòria del grup, "The Clash Hits Back" (2013), però sobretot d'una trajectòria musical intensa com poques, de les contradiccions del punk i, evidentment, de Joe Strummer. La qual cosa va donar lloc a escenes tan incòmodes com reveladores. L'exemple més evident té lloc quan Simonon confessa a Mick Jones que, contràriament al que sempre s'ha explicat, la seva expulsió no va ser decisió de l'aleshores mànager del grup, Bernie Rhodes, sinó una decisió personal d'Strummer i el propi Simonon. Una decisió que, de fet, va precipitar la caiguda definitiva d'un grup, sembla ser, destinat a explotar passés el que passés.

De Lliri de Foc a Sick Moon Freud

SICK MOON FREUD

Cara B, Barcelona

25 de setembre de 2013

Susanna Corchia i Bertrand Ricard, cares visibles dels imprescindibles Lliri de Foc, canvien l'electricitat àcida per una guitarra espanyola i jocs harmònics a dues veus. De fet, explicaven ells mateixos, aquesta denominació podria acabar desapareixent definitivament en favor de Sick Moon Freud, nom sota el qual van donar la volta la nit passada a un repertori ric i heterogeni com pocs. Les cançons amb què normalment eleven la temperatura de clubs i pistes de ball van presentar-se despullades i detallistes. Interpretacions esquelètiques d'un cançoner que es va complementar amb tot un arsenal de versions -dels Animals a Meat Puppets, passant pels Doors i Neil Young-. I, per acabar, un tema nou que promet esdevenir tot un highlight dels seus repertoris elèctrics.

Live_Transmission

"Live_Transmission" és un espectacle audiovisual que recorre el Regne Unit reinterpretant el repertori de Joy Division en clau electroorquestral. Tot plegat és fruit de la col·laboració entre l'artista multimèdia Scanner i els 45 músics que integren la Heritage Orchestra. L'experiment resulta com a mínim curiós i, a priori, més interessant que veure qualsevol excomponent de la formació original convertint aquest mateix repertori en objecte nostàlgic.

'Et dec una nit de divendres' a la NAUB1

"ET DEC UNA NIT DE DIVENDRES" (2012) és el debut a la gran pantalla dels realitzadors Dimas Rodríguez i Xavier Vázquez. Una comèdia de baix pressupost per a retratar les misèries dels melòmans que ronden actualment la trentena. Amb el PopArb com a marc de fons i una banda sonora on figuren noms de capçalera del pop català contemporani. La pel·lícula es projectarà aquest dissabte, 28 de setembre (22h.), a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - RENFE/Bus Nit: Granollers Centre). La sessió es complementarà amb actuacions en directe d'ILLA CAROLINA, NICO & SUNSET i CALEB FERRER. Important: No es podrà accedir a la sala un cop iniciada la projecció. Organitzen: Brubaker i Associació Cultural de Granollers.

http://www.naub1.cat/

Retalls del BAM II

BAM 2013

Plaça Reial, Barcelona

23 de setembre de 2013

LOS HERMANOS CUBERO. Jotes i bluegrass: la cosa va de debò.

PÁJARO. Entre Calexico i Crazy Horse.

GUERRERA. Stoner i kraut per la vena.

Malvats

"Aquest és un país de malvats. Alguns en tenen l'aspecte. Però són els que no el tenen aquells amb qui cal anar amb compte. El meu antic mànager em va robar i vaig perdre molts diners. El fet és que els malvats respectables somriuen i parlen educadament. No van a la presó. Utilitzen la llei per a sortir-se amb la seva. Jo no sóc un noi del carrer que busqui venjança a cops de puny, però de vegades desitjaria ser-ho. Els malvats només entenen una bona pallissa". Contundents declaracions de Tricky a la revista Q, que publica deu reflexions en veu alta del de Bristol a la seva edició d'octubre. La veritat és que nosaltres també vivim en un país de malvats. I no parlo de mànagers musicals. Parlo de banquers amb la cara molt dura, polítics corruptes i empresaris sense escrúpols. Malvats amb una llei que els permet fer i desfer al seu gust mentre pares i mares sense recursos són perseguits quan roben a la desesperada aliments per als seus fills. I no, jo tampoc sóc partidari d'arreglar les coses a cops de puny, però la impunitat amb què actuen tots aquests elements em fa pensar que potser no li manca raó a Tricky.

Recomanació: Sick Moon Freud en concert

Alguns de vostès ja deuen conèixer a Lliri de Foc, refrescant formació que durant els darrers anys ha incendiat l'underground barceloní amb un discurs que enllaça la psicodèlia amb el post-punk i els ritmes jamaicans amb el rock de garatge. Dos dels seus components, Bertrand Ricard (guitarra) i Susanna Corchia (veu), van iniciar mesos enrere el projecte paral·lel SICK MOON FREUD. Brillant denominació sota la qual han donat sortida a la seva vessant més pròxima i reposada. Aquest dimecres, 25 de setembre (21,30h.), actuaran al pub Cara B de Barcelona (c/. Torrent de les Flors, 36 - metro: Joanic). Entrada gratuïta i sense IVA.

https://soundcloud.com/sick-moon-freud

Olor de multituds

Hi ha coses que no s'entenen per molt que te les expliquin. Mentre Bruce Springsteen omple estadis arreu on va, el seu bon amic Elliott Murphy no ha passat de (venerable) figura de culte, allunyada dels focus mediàtics però responsable d'una trajectòria que a nivell artístic poca cosa ha d'envejar a la del Boss -repeteixo, abans que comencin vostès a disparar: he dit a nivell artístic, en cap moment he parlat de transcendència, i molt menys de xifres-. El cas és que, mentre Springsteen rebenta dues nits seguides el Camp Nou o l'Estadi Olímpic quan passa per Barcelona -oferint concerts memorables, tot sigui dit-, Murphy toca a la mateixa ciutat en sales de capacitat mitjana que, generalment, no acaben d'omplir-se. A no ser que vingui per la Mercè i ofereixi un concert amb accés gratuït a la plaça de la Catedral. Aleshores sí que es dóna tot un bany de masses. I servidor, que ja perdut el compte de les vegades que l'ha vist en directe, se'n fa creus. On eren totes aquestes marees humanes quan Murphy tocava en sales? Probablement, mirant la caixa tonta o gastant-se en cervesa aquells diners que tant greu els sap gastar-se en l'entrada d'un concert. I sí, ja sé que no es pot generalitzar, però és que em sembla escandalós que la melomania d'alguns només es manifesti als concerts gratuïts i s'esvaeixi quan toca passar per caixa -i no em parlin de crisi ni d'IVA, perquè en aquest país això és així des de fa molts anys-. En qualsevol cas, jo només vaig poder aguantar cinc minuts del concert d'ahir. Transcorregut aquest temps, vaig decidir marxar. Havent-lo escoltat tantes vegades i sempre en condicions molt millors, vaig preferir esperar que torni a tocar en una sala -a Barcelona o a qualsevol dels pobles catalans que tant li agrada visitar-. Sense olor de multituds, però amb uns aires molt més respirables.

Retalls del BAM

BAM 2013

Plaça Reial i Plaça Joan Coromines, Barcelona

20 de setembre de 2013

THE TEA SERVANTS. Comiat per la porta gran.

THE SUICIDE OF WESTERN CULTURE. Explosió.

ÉL MATÓ A UN POLICÍA MOTORIZADO. Divins.

Bridges tornen al Trio

BRIDGES

Anònims, Granollers

19 de setembre de 2013

Finalment no va venir Chris Cheek, el convidat de luxe amb qui Bridges han compartit la seva darrera aventura discogràfica, "South Lamar Boulevard" (2013, Petit Indie). També va ser baixa d'última hora el guitarrista David Soler, la quarta peça d'un combo que es va reduir ahir al nucli inicial: Dimas Corbera (contrabaix), Alfons Bertran (bateria) i Guillem Callejón (guitarra). Presentaven el citat "South Lamar Boulevard", que va centrar un set amb escapades puntuals al fons de catàleg del trio. Jazz que accentuava la seva vessant bop quan el contrabaix o la bateria esdevenien el fil conductor, i que es decantava pel blues o fins i tot el rock quan era la guitarra qui prenia protagonisme. Un engranatge que funcionava a ple rendiment malgrat mancar-li dues peces. I un repertori que sonava en directe i amb format de trio tan fresc i sòlid com ho va fer a l'estudi amb la presència de Cheek i Soler.

Bridges.

Dimas Corbera.

Alfons Bertran.

Guillem Callejón.

Bring the noise!

THE TELESCOPES + ONE UNIQUE SIGNAL

Sala Be Good, Barcelona

18 de setembre de 2013

Imaginin-se els serveis d'una sala perduda en un racó de mala mort de Poblenou. Imaginin-se que estan vostès orinant mentre les parets tremolen a causa de la constant explosió sònica que arriba literalment de l'altra punta del local. Imaginin-se que, un cop han orinat, demanen una copa a la barra i el got vibra, mogut per la mateixa explosió sònica, a mida que es van acostant a l'escenari. Imaginin-se que surten de la sala i les orelles els xiulen amb totes les seves forces. Imaginin-se el soroll en el seu estat més pur, i possiblement es faran una lleugera idea del que es va viure la nit passada en aquell racó perdut de Poblenou. La primera visita a Barcelona d'uns Telescopes que, contràriament a com s'havia anunciat, no venien amb la formació original. No és cap secret que aquell line-up va passar a la història ja fa molts anys i que únicament Stephen Lawrie segueix aixoplugant-se sota el paraigües telescòpic. Molt millor així, la veritat. Perquè, lluny de contractar mercenaris i viure de la nostàlgia, el vocalista s'ha envoltat de músics joves amb tanta sang a les venes com els Telescopes originals. One Unique Signal, potent combo de psicodèlia passadíssima de voltes que ahir va exercir com a teloner abans de pujar a l'escenari amb Lawrie i trencar tots els esquemes dels presents. Una letal combinació de ritmes hipnòtics, riffs d'elevat voltatge i atmosferes àcides sobre les quals el vocalista va cantar, va murmurar, va cridar i fins i tot va jugar-se la integritat física -pocs minuts després de l'inici del concert, el micròfon impactava contra el seu front i dibuixava una línia de sang-. Al costat d'això, tota aparició dels actuals My Bloody Valentine en un macrofestival es queda en una simple broma.

Explosions sòniques i atmosferes àcides.

Stephen Lawrie sagna.

L'última entrevista de Cash

"No sé pas com deu ser el Cel. Diria que deu ser gran. Molta gent creu que hi anirà, i si tots hi van més val que ho sigui. Crec que hi ha música, molta gent cantant, i tant. Hi ha d'haver música, al Cel, n'estic segur". Sis setmanes abans de morir, Johnny Cash rebia Sylvie Simmons a casa seva. Van conviure durant cinc jornades en què la periodista va conèixer el dia a dia de l'Home de Negre tot entrevistant-lo. Mojo publica a la seva edició d'octubre la totalitat d'aquesta entrevista. Set intenses pàgines on Cash deixa clar el pes que la música ha tingut en una vida marcada pel dolor però també per l'esperit de superació. De com ha estat precisament la música el que li ha permès mantenir-se ferm després de tragèdies com la pèrdua de June Carter Cash. I d'una trajectòria que n'hi ha fet veure de tots els colors. Imprescindible.

Valor afegit

KRIS KRISTOFFERSON

BARTS, Barcelona

17 de setembre de 2013

Assistir a un concert de Kris Kristofferson és assistir a una lliçó d'història. La de qui ha participat activament en l'evolució de la música d'arrels nord-americana de les darreres quatre dècades. La de qui ha mirat de tu a tu a Johnny Cash, Waylon Jennings, Willie Nelson i Bob Dylan, entre d'altres. La de qui ha escoltat part del seu il·lustre cançoner en veus com les d'Elvis Presley o Janis Joplin. La de qui ha s'ha reinventat en ple segle XXI amb una trilogia de discos que l'han portat novament a primera plana quan ja semblava de tornada de tot. I la de qui, amb 77 anys, encara és capaç de pujar a un escenari tot sol i reivindicar tot això durant gairebé dues hores de concert -el primer que oferia a Barcelona, però més val tard que mai-. Assumides aquestes premisses, és fàcilment perdonable que de tant en tant se li oblidés un fragment d'alguna lletra, que s'equivoqués en alguns canvis d'acord o que la seva veu no arribés a determinats tons. Perquè era precisament el timbre d'aquella veu profunda, erosionada però no pas castigada pel pas del temps, el que recordava vers a vers, cançó a cançó, que allò que passava damunt l'escenari eren paraules majors. Que escoltar aquell repertori totalment despullat i de la mà del seu autor és, a aquestes alçades, un luxe comparable al d'haver presenciat actuacions de Cash o Jennings durant les seves respectives rectes finals. I que, quan el negoci musical es lliura sense pietat a la immediatesa, els hypes de temporada i el culte més absurd a l'eterna joventut, una trajectòria sòlida, coherent i cuinada a foc lent suposa un valor afegit en el millor dels sentits.

La invasió dels grups de tribut

Durant les darreres setmanes he vist anunciada en diverses revistes la gira estatal d'un grup de tribut a Queen. Una formació que no només toca els temes de la Reina amb una fidelitat màxima a les versions originals, sinó que a sobre té un frontman literalment clavat a Freddie Mercury. Part de la gira compta com a artista convidat amb un grup de versions de Dire Straits que, probablement, també soni igual que Mark Knopfler i companyia. Arribar a sonar com el teu grup preferit -i a sobre, assemblar-t'hi a nivell visual- té el seu mèrit, no hi ha dubte. Són moltes hores d'esforç i dedicació que bé es mereixen un aplaudiment. Ara bé, com més s'assembla un d'aquests grups de tribut a la formació homenatjada, més s'allunya d'allò que precisament la feia especial: el discurs propi. Perquè una cosa és sonar com Queen, i una altra de molt diferent és ser Queen. Haver compost aquelles cançons. Haver definit aquella personalitat com a banda. I haver-ho defensat en escenaris de tota mena, generant un públic del qual després es nodriria qualsevol grup d'homenatge.

Queen. Els de debò.

Tot plegat em fa pensar en una conversa de bar que vaig tenir dies enrere amb uns coneguts. Ens trobem en un moment en què la indústria musical a gran escala mira excessivament al passat. Agafin qualsevol revista de música, fixin-se en la publicitat i observaran com gran part de les novetats discogràfiques més ben promocionades són en realitat reedicions d'àlbums publicats dècades enrere -alguns, ignorats al seu moment-. Mirin les agendes de concerts i festivals i diguin-me si s'havien produït mai tantes gires de reunió -d'acord, algunes més afortunades que d'altres-. La indústria explota el passat, ignora el present i òbviament no pensa en un futur que vagi més enllà dels comptes de resultats. Durant els 90, quan aquesta mena de reunions començaven a produir-se de manera generalitzada però encara amb timidesa, poc ens podíem imaginar que grups aleshores nous acabarien fent exactament el mateix quinze o vint anys més tard. La gran pregunta, ara mateix, és qui es reunirà d'aquí a dues o tres dècades, quan la gran reserva del segle XX s'hagi acabat i la indústria s'adoni que el que portem de segle XXI no ha produït els seus Queen, els seus Beatles o els seus Pixies.

I és aquí on molt em temo que la indústria tirarà de grups de versions. Si orquestres de tot el món interpreten el repertori de Mozart dos segles després de la seva mort, per què no fer el mateix amb qualsevol dels grups anteriorment citats? A dia d'avui, malgrat la munió de tributs als Beatles que circulen pel món, qui vulgui veure allò que més s'assembla a The Real Thing encara té la possibilitat d'acostar-se a un concert de Paul McCartney. Però què passarà quan no hi sigui McCartney? O quan no hi siguin els Rolling Stones o Kiss -que, de fet, cada dia s'assemblen més a una banda de tribut a ells mateixos-? Doncs el mateix que va passar amb aquella gira de Boney M. impulsada pel promotor de torn sense comptar amb cap dels components originals. Aquell promotor tenia els drets de la banda i per tant, pugés qui pugés a l'escenari, allò era un concert de Boney M. S'imaginen un món farcit de clònics dels Beatles, on un d'aquests clònics sigui l'oficial i pugui utilitzar el nom de la banda perquè així ho ha establert la promotora, agència de management, discogràfica o corporació que posseeixi els drets corresponents? S'imaginen una indústria forrant-se l'any 2058 amb uns Beatles de 20 anys -i no necessàriament nascuts a Liverpool-? Tenint en compte com estan anant les coses, i que gent com els propis Kiss ja s'ha manifestat favorable a aquest model, jo sí que m'ho imagino. I la cosa fa por. Molta por.

Recomanació: Bridges & Chris Cheek a l'Anònims

BRIDGES és un quartet vallesà de jazz obert de mires amb tres discos a l'esquena. El darrer, "South Lamar Boulevard" (2013, Petit Indie), compta amb la participació del saxofonista nord-americà CHRIS CHEEK. Enregistrat la passada primavera al bell mig del Pirineu lleidatà, enllaça la vocació experimental i arriscada del combo amb aproximacions al so Americana. El presentaran en directe -novament, amb Cheek a bord- aquest dijous, 19 de setembre (20h.), al restaurant-llibreria Anònims de Granollers (c/. Ricomà, 57). Amb entrada gratuïta i la possibilitat de degustar gastronomia de proximitat.

http://www.bridgestrio.com/

Música de mercat IV

25è MERCAT DE MÚSICA VIVA DE VIC

Jazz Cava (exterior) i Plaça de la Catedral, Vic

15 de setembre de 2013

INSPIRA. Inici tímid, crescendo intens, desenllaç apoteòsic.

NÚRIA GRAHAM. La veu d'una jove promesa.

Música de mercat III

25è MERCAT DE MÚSICA VIVA DE VIC

Casino de Vic, Teatre L'Atlàntida, carpes i escenari El Sucre, Vic

14 de setembre de 2013

ISAAC ULAM. Cançons d'alta volada.

MACHO. Rock'n'roll Animals.

THE EXCITEMENTS. Soul amb ofici.

JOSÉ DOMINGO. Mediterràniament àcid.

ANÍMIC. La banda sonora d'un món combuls.

Declaració de principis

LA IAIA

25è Mercat de Música Viva de Vic

Teatre L'Atlàntida, Vic

14 de setembre de 2013

"Presentem el segon disc, això va de debò". Ernest Crusats, vocalista i guitarrista de La Iaia, es referia a "On és la màgia?". Un segon treball -sense comptar la maqueta amb què el grup es va presentar ara fa tres anys- que veurà la llum el mes que ve. I la columna vertebral d'un concert, el de la nit passada, amb què els vigatans deixaven clar que sí, que això va realment de debò. Oblidin-se del folk-pop à la Sona 9. Oblidin-se de comparacions protocolàries amb altres referents del pop català contemporani. I pensin en coses grans, molt grans. Pensin en Wilco o Arcade Fire, per posar només dos exemples. Amb els primers comparteixen la capacitat de sonar clàssics sense perdre el present de vista, d'alternar el format cançó de tota la vida amb arravatadors torrents elèctrics. Amb els segons, aquell sentit de l'èpica que eleva el rock més visceral a la categoria de massiu -en el millor dels sentits-. Una vocació sublim que la nit passada, amb el desplegament d'un repertori fins aleshores inèdit, feia encongir un teatre totalment rendit als peus d'un trio que ja és enorme. Es van acomiadar amb el tema que obria el seu primer treball oficial -"Les ratlles del banyador" (2011)-. El seu títol, "Declaració de principis", resumia l'essència d'un concert que es recordarà durant molt de temps.

D'això tracta el rock'n'roll

JOSEBA IRAZOKI

25è Mercat de Música Viva de Vic

Recinte firal, Vic

14 de setembre de 2013

Als seus inicis, The Who tenien la costum d'acabar els concerts destrossant tot l'equip. L'home orquestra basc Joseba Irazoki ho ha fet a mitja actuació, aquest migdia durant un showcase per a professionals al Mercat de Música Viva de Vic. Abans i després d'aquesta declaració d'intencions -impagables les mirades de desconcert d'alguns dels presents-, ha presentat un repertori de blues-punk etílic i pantanós. Tocant ell mateix tots els instruments -guitarres, bateria i percussions-, amb una lírica canalla i sense embuts. Amb actitud provocadora, mirades lascives i gust pel perill. Perquè, per si algú se n'havia oblidat, d'això tracta el rock'n'roll.

Música de mercat II

25è MERCAT DE MÚSICA VIVA DE VIC

Recinte firal, Vic

13 de setembre de 2013

MONSIEUR CACTUS. Electrocabaret amb ukelele i flamencs de paper maché.

El conseller Mascarell toca el theremin. I, la veritat, no ho fa pas malament.

Vint anys d'"In Utero"

Reproduïa la setmana passada un fragment d'una entrevista on Kurt Cobain recordava com havia descobert el punk. I avui que fa exactament vint anys de l'edició d'"In Utero", darrer disc d'estudi de Nirvana, jo mateix he recordat el meu primer contacte amb aquell àlbum. Recordo caminar pel carrer i topar-me amb una paret forrada amb cartells promocionals de l'aleshores nou àlbum dels de Seattle. Recordo l'àngel sobre el fons groguenc. Recordo les lletres marronoses que anunciaven el nom del grup i el títol del disc. I les ganes boges d'escoltar-lo. Per sort, jo no vaig haver-me d'esperar tant com Cobain. Al cap de poques setmanes, un amic em mostrava aquella mateixa imatge a la caràtula d'una cinta i l'escoltàvem en un radiocassette que es trobava a les últimes, però que atorgava a tot plegat molt més encant que qualsevol reproductor d'mp3. Inici potent amb "Serve the Servants". Animalades com "Scentless Apprentice" o "Tourette's". Passatges inquietants com "Heart-Shapped Box" -encara no n'havia vist el videoclip-. I títols com "Rape Me" o "Frances Farmer Will Have Her Revenge on Seattle". Per a un marrec que tot just descobria el rock'n'roll i en un món encara sense internet, escoltar "In Utero" per primera vegada va ser una revelació. Literalment. Pocs dies després, l'amic en qüestió m'havia copiat el disc en una cinta verge que acabaria gastant de tant escoltar-la. Una cinta de la qual em vaig desfer quan vaig adquirir l'àlbum en cd. I sí, el cassette es trobava a aquelles alçades totalment inservible, però ara mateix em sap greu haver-lo llençat. Perquè m'havia fet viure momentassos que mai em proporcionarà la caixa escurabutxaques amb què la discogràfica de torn commemora aquest mateix mes l'aniversari del disc. En qualsevol cas, i com sempre dic en aquestes ocasions, si la reedició ha de servir perquè algú escolti "In Utero" per primera vegada, benvinguda sigui.

Música de mercat

25è MERCAT DE MÚSICA VIVA DE VIC

Teatre L'Atlàntida, carpes i Jazz Cava, Vic

12 de setembre de 2013

SISA, PORTET I OLIVER. Cruïlla generacional per a un repertori etern.

CABOSANROQUE. Insectes, arbres metàl·lics i un karaoke (en) llatí.

ESPERIT!. L'home orquestra Mau Boada, aquesta vegada amb convidats.

LA TROBA KUNG-FÚ. Explosió de 'rúmbia' vallesana.

Una dècada sense Johnny Cash

Avui fa deu anys que ens va deixar l'Home de Negre, però la seva obra es manté ben present i imatges com aquesta conserven encara tota la força del primer dia. Un fuck you en tota regla a un establishment tan podrit com els executius de Columbia que un bon dia van prescindir d'una de les figures clau de la música contemporània.

Via Catalana

Avui fa exactament un any, vaig explicar en aquest blog per què sóc independentista. També vaig dir aleshores que la dreta espanyola, lluny de reflexionar sobre la multitudinària manifestació que aquell dia havia tingut lloc a Barcelona, es limitaria a ingorar-la i a menysprear-la. I així ha estat. Durant el darrer any, aquesta mateixa dreta s'ha dedicat a menysprear, insultar i difamar el procés sobiranista. Ens han comparat de manera gratuïta amb règims totalitaris i recentment ens han dit talibans. Mostres, tot plegat, del seu desconcert, però sobretot de la seva manera de ser i fer. Nosaltres, davant d'això, ens hem limitat a agafar-nos les mans. De manera cívica i festiva, en una cadena humana que ha donat la volta al món per molt que els de sempre s'obstinin a seguir ignorant i menyspreant una realitat que són incapaços d'entendre. Sense anar més lluny, l'únic incident destacable d'aquesta Diada l'ha protagonitzat un grup de nacionalistes espanyols d'extrema dreta -sí, qui oneja la bandera espanyola també és nacionalista, per molt que només empri aquest terme per a referir-se a la resta-. Ho ha fet irrompent de manera violenta a la delegació del Govern català a Madrid, destrossant-ne part del mobiliari, increpant-ne el personal, exhibint simbologia de signe feixista -cosa que es consideraria un greu delicte en països normals com Alemanya- i atacant els presents amb gasos lacrimògens. Que jo sàpiga, cap membre d'aquesta classe política espanyola que tant parla de democràcia quan li convé, ha condemnat encara l'atac -ni l'ha titllat de terrorista, malgrat que els atacants, aquesta vegada sí, han fet servir el terror per a imposar la seva ideologia-. De portes endins, treuran ferro a l'assumpte i esperaran que se'n deixi de parlar -com fan amb tots els casos de corrupció que els esquitxen-. De cara a l'exterior, la imatge d'Espanya està ara mateix tan tocada com ha evidenciat la desfeta de la candidatura olímpica de Madrid. A la fotografia, la Via Catalana al seu pas per la Ràpita (Santa Margarida i els Monjos, Alt Penedès). Una reivindicació multitudinària i plural, on tant es podia escoltar gent parlant en català com en castellà. Perquè qui encara es pensi que tot això va de llengües i banderes, és que no ha entès res de res.

Perspectiva

The Band.

"En contra del culte a la joventut, van optar per la continuïtat de les generacions; en contra de l'Amèrica instantània dels anys seixanta, van anar a la recerca de les tradicions que feien les coses no només possibles, sinó també valuoses; en contra del rebuig de les arrels, van instal·lar un sentiment de pertinença a un lloc. En contra de l'escena pop, amb els seus canvis i les seves modes, es van establir ells mateixos: un grup amb anys a l'esquena i la intenció de perdurar". D'aquesta manera es referia a The Band el periodista Greil Marcus en un fragment del seu aclamat assaig "Mystery Train" -recentment reeditat en castellà per l'editorial Contra-. I sí, The Band van obrir nous camins en la música popular rebutjant, precisament, tot allò que es presentava tan nou com caduc, i refermant el seu compromís amb unes arrels que mai van voler negar ni amagar. Una actitud que hauríem de valorar en aquests temps on tot -i no només la música- sembla tenir un valor tan efímer com un comentari en una xarxa social. Uns temps en què fins i tot els grups que evoquen les gestes sonores de The Band -no diré noms, però d'exemples en trobaran tant a casa nostra com a fora-, semblen formar part d'aquesta cadena de consum on fins i tot les tradicions i els retorns a determinades arrels poden esdevenir carn de hype. I sinó, preguntin-se per què els mal anomenats hipsters vesteixen cada vegada més com els propis components de The Band. I sí, he dit mal anomenats, perquè un hipster és en realitat una altra cosa -com bé sabrà qualsevol estudiós del jazz o la literatura beat-. Una altra paraula pervertida i banalitzada per la indústria de la moda i l'entreteniment, però sobretot per una societat occidental que ha substituït la perspectiva històrica per una immediatesa mal digerida.