Què li diries a Obama?

Howe Gelb.

"Què li diries a Obama? La qüestió és que, quan arribes a la meva edat, acabes essent més vell que el polític de torn. Fins a un cert punt a la teva vida, creus que ells saben de què parlen, perquè són més grans que tu. Aleshores, quan tu ets més gran que ells, t'adones que la major part del temps simplement vacil·len. De vegades, la millor manera de conèixer una persona és observant com camina per una habitació. Si pogués parlar amb Obama, probablement esgotaria el temps donant-li les gràcies per no ser Bush". Howe Gelb (Giant Sand), en declaracions que Uncut publica a la seva edició de novembre. De petit, jo també em pensava que els polítics sabien què feien -donant per fet, òbviament, que actuaven en benefici de la societat i no pas propi-. El temps i l'edat m'han demostrat com estava d'equivocat. En qualsevol cas, no deixa de cridar l'atenció que en una hipotètica conversa amb Obama, Gelb es limités a agrair-li el fet de no ser Bush. S'imaginen vostès una trobada amb Mas o Rajoy? Se'ls podria agrair el fet de no ser Montilla ni Zapatero? Es podria agrair a aquests últims el fet de no ser els seus respectius predecessors? Hi ha algun polític català o espanyol en actiu i amb responsabilitats de govern a qui haguem d'agrair alguna cosa? Jo crec que no.

(Sobre)valoracions

Tame Impala.

Llegia setmanes enrere en una publicació espanyola una crítica destructiva d'un concert de Tame Impala. Destructiva perquè, a banda de deixar clar el redactor que no li havia agradat l'actuació dels australians, deia amb males maneres quelcom que es pot expressar sense necessitat de faltar al respecte de ningú: que estan sobrevalorats. Recordo quan el nom de Tame Impala va començar a sonar per aquestes terres, encara com un secret a l'abast només d'uns quants. Aleshores semblaven els nens mimats de la mateixa crítica que ara, quan congreguen marees humanes als macrofestivals, els castiga amb totes les seves forces. I sí, probablement no n'hi ha per tant i el públic els ha sobrevalorat. Però abans que el públic, no ens n'oblidem, ho va fer la mateixa crítica que ara els crucifica -ja se sap com som, en aquest país: celebrem una cosa quan només la coneixem quatre, i ens pensem que som algú pel fet de destrossar-la quan el secret se'ns ha escapat de les mans-. Segurament, ni abans Tame Impala eren tan bons ni ara són tan dolents. Els seus discos sempre s'han deixat i segueixen deixant-se escoltar, però allà fora hi ha altres projectes psicodèlics que es mereixen com a mínim la mateixa atenció i no la reben.

Haim.

Haim són tres germanes de Los Angeles que s'han apropiat de tots els tòpics i fórmules del pop FM nord-americà dels 80 -el mateix que fa quatre dies estava proscrit en determinats entorns que ara el celebren-. Quan les vaig escoltar per primera vegada em van semblar molt poca cosa, però aquest estiu han conquerit la Gran Bretanya amb la mateixa facilitat amb què Fleetwood Mac van conquerir els Estats Units al seu dia. Com de costum, a casa nostra encara no ens n'hem acabat d'assabentar, però segurament no trigarem a fer-ho. I probablement el procés serà similar al de Tame Impala. Primer, aquell sector de la crítica que sempre sap passar la mà per la cara del seu públic ens descobrirà un presumpte candidat a grup de l'any. Més tard, quan ja es trobin en boca de qualsevol criatura amb posat de hipster de disseny, tocarà posar les coses al seu lloc i proclamar als quatre vents que no n'hi havia per tant. I que es veia venir, per si algú no se n'havia adonat. Doncs sí, ara per ara es veu a venir de lluny que no n'hi ha per tant. Però potser un servidor s'emportaria alguna sorpresa agradable si donés una segona oportunitat a les californianes. En aquestes em trobo.

Jordi Casals i Merchán - Muerte por funky o El Eutanasio (2013)

De nit és el mànager d'un grup de funk destinat a menjar-se el món. De dia, un assassí a sou que no mata a tercers, sinó a suïcides que no s'atreveixen a fer el pas tots sols. Vesteix de manera elegant, com un Blues Brother, i recorre els baixos fons de Barcelona a la recerca tant d'oportunitats laborals com de personal femení amb qui intercanviar quelcom més que impressions. El Eutanasio, un personatge amb vocació d'icona de la literatura pop catalana, protagonitza la primera novel·la de Jordi Casals i Merchán (a qui alguns de vostès coneixeran per la seva militància en projectes musicals com Komando Moriles). "Muerte por funky o El Eutanasio" (2013, Laertes) retrata la Barcelona de debò, la que hi ha sota el parc temàtic i el turisme de garrafa, la que mai podrà filmar Woody Allen. La dels soterranis estrets on la música sona a tota castanya, la de la Plaça Reial i els seus carteristes, la del Barri Xino de tota la vida que sobreviu sota un Raval de disseny, la dels bars de mala mort on uns fan negocis mentre d'altres obliden penes a cop de whisky. Amb humor, acció, acidesa i una trama trepidant farcida de rics infeliços, veïns cleptòmans, psiquiatres i productors discogràfics de dubtosa reputació, amants sense escrúpols i altres criatures urbanes. Una lectura fresca per a melòmans i ments inquietes en general.


"En el extremo opuesto de la plaza y en el extremo opuesto de la música del Jamboree, el Sidecar había sido durante los últimos ochenta y los primeros noventa una de las salas que más había apostado por el hardcore, cuando la ciudad se convirtió en referente de este estilo alternativo en todo el mundo gracias a bandas como Subterranean Kids, HHH o Corn Flakes. Cuando Barcelona era Barcelona, antes de que llegara Manu Chao".

La incultura (i no hi donin més voltes)

La setmana passada vaig assistir a diversos concerts que van tenir lloc en sales petites de Barcelona. Petites però cèntriques i prou reconegudes, tal i com evidencia l'elevada concurrència que solen registrar en horari de club -o de discoteca, com els agradi més-. El cas és que els preus de les entrades oscil·laven entre els sis i els vuit euros, una xifra molt raonable si tenim en compte que a cada concert hi actuaven dues bandes. En totes les sales vaig consumir un refresc pel qual vaig haver de desembutxacar quatre euros -el mateix que m'haguessin cobrat per una cervesa-. Si fem càlculs, ens adonarem que prenent tan sols dos refrescos -o dues cerveses- ja hem pagat igual o més que per l'entrada. I si prenem tan sols una copa de segons quins combinats, directament ens sortirà més car que la pròpia entrada. No diré que les sales estiguessin buides durant els concerts, perquè hi havia gent, però tampoc estaven plenes, ni de bon tros. En canvi, repeteixo, les mateixes sales solen estar molt més concorregudes en horari de club, quan el que toca és deixar-se en refrescos, cerveses o combinats una quantitat econòmica molt superior a la que es pagaria per accedir a un esdeveniment cultural com és un concert. En altres paraules, vivim en un país on gairebé ningú es pot permetre pagar vuit euros per a gaudir d'un concert -o d'un llibre, o d'una pel·lícula en pantalla gran-, però en canvi gairebé a tothom semblen sobrar-li els diners quan es tracta d'inflar-se a base de birres o cubates. I, per si algú no se'n recorda, abans de la famosa crisi econòmica passava exactament el mateix. Per tant, ja seria hora que deixéssim d'atribuir a aquesta crisi la poca afluència de públic als concerts, teatres, llibreries i sales de cinema de casa nostra, i comencéssim a parlar del motiu real de tot plegat. La incultura, senyors, la incultura que ens defineix com a país. I no hi donin més voltes.

Elora

Parin atenció a aquest trio barceloní, perquè de ben segur ens sorprendrà gratament durant els propers mesos. Marco Morgione és productor discogràfic i ha militat com a músic en projectes com Glissando* o Linn Youki. Ernesto de Bastian va ser mànager de la Companyia Elèctrica Dharma i també acumula currículum damunt dels escenaris. I Dani del Sol ha format part de bandes com Ménage, tot i que alguns de vostès potser el coneguin pel seu activisme en moviments com el 15-M. En tan sols quatre mesos han donat forma a Elora, un nou projecte que recupera el rock de guitarres de finals del segle passat, el dels ritmes densos, les afinacions impossibles i les múltiples capes de soroll. El seu primer ep, "El" (2013), evoca aquells soterranis foscos i humits on només el rock'n'roll és capaç de portar la llum.

http://elorafuzz.bandcamp.com

Lou Reed (1942-2013)

LOU REED

(1942-2013)

Una vegada vaig arribar a donar-li la mà. Corria l'estiu de 2004 i em trobava al backstage d'un festival de música on ell acabava d'oferir una actuació memorable. Quan va sortir del camerino m'hi vaig poder aproximar sense problemes i li vaig demanar que em signés una còpia del primer disc de la Velvet Underground. No era per a mi, era per a una amiga que no s'atrevia a acostar-s'hi. I jo tampoc les tenia totes: la fama d'esquerp sempre havia precedit a Lou Reed. Però aquell dia es va mostrar amable, em va signar el disc i em va donar la mà. Sí, molts el recordaran com un esquerp -i motius no els en falten, segurament-, però jo sempre el recordaré com un senyor.

De 'Bon dia' a 'L'àrea petita'

ELS PETS

Teatre Auditori, Granollers

26 d'octubre de 2013

Van citar a Los Bravos (els patrons rítmics de "Black Is Black" al final de "Sembla estrany"), a The Who (l'inici d'"A preu fet", un dels seus temes recents, recorda al de "Baba O'Riley"), a Yes (una broma melòmana de Lluís Gavaldà), als Kinks (el riff de "You Really Got Me" al final de "Bon dia") i, més directament, a T. Rex (un cop finalitzada l'actuació, la banda sencera es va acomiadar del públic ballant mentre sonava "Get It On" pels altaveus). Sens dubte, Els Pets volen deixar clar que saben què fan, musicalment parlant, i que tot el seu discurs és fruit d'un procés d'aprenentatge amb la música com a columna vertebral. En realitat, res de tot això caldria. La seva etapa de maduresa -pràcticament, tot el que han gravat posteriorment a "Bon dia" (1997)- suposa un trencament amb tots els tics del Rock Català dels 90. Com també ho suposa el fet d'haver tocat a Londres i interpretat una versió de Billy Bragg a la tanda de bisos. O el de comptar amb un disc d'homenatge amb participació de bona part de l'escena independent catalana contemporània. Per si encara no n'hi hagués prou, el seu nou disc, "L'àrea petita" (2013, amb producció de Raül Fernández de Refree), els situa definitivament més a prop de Mishima que de Sopa de Cabra.

Però si hi ha una llosa que pesi és la d'aquell mal anomenat Rock Català. I de la mateixa manera que part del públic dels de Constantí no apreciarà cites com les d'ahir a la nit, una part també important del públic melòman d'aquest país encara és incapaç d'acostar-se sense prejudicis a la banda tarragonina. Tant els uns com els altres s'ho perden, i és el seu problema. Perquè a aquestes alçades Gavaldà i companyia tenen coses més importants en què pensar. Començant per un repertori que reivindica el present sense necessitat de mirar al passat. Com a mostra la vintena llarga de cançons que van interpretar la nit passada, gairebé la meitat de les quals eren del nou disc. La resta va centrar-se a reivindicar la citada etapa de maduresa -amb una atenció especial al lliurament immediatament anterior, "Fràgil" (2010)-, rescatant tan sols tres cançons del segle passat: "Bon dia", "La vida és bonica (però complicada)" i "S'ha acabat". I va ser aquesta última la que ens va recordar que ja a principis dels 90, mentre uns Lax'n'Busto pixaven fora de test a "Miami Beach", Els Pets tenien ben apreses lliçons com les de la New Wave o el pop de guitarres de l'altre costat de l'Atlàntic. I qui encara no se n'hagi adonat, que s'ho faci mirar.

Coses de l'edat

Nisio, durant la seva actuació a la NAUB1.

El vallesà Nisio és tot un veterà de la rumba catalana. Porta dècades dedicant-s'hi, tot i que mai ho ha fet de manera professional. Durant els darrers anys, s'ha envoltat d'una banda formada per joves músics que han donat una nova forma al seu repertori. I la seva actuació a la NAUB1 va suposar, ahir a la tarda, un dels plats forts de la Diada de la Rumba impulsada a Granollers per Brubaker i FORCAT. La rumba té aquestes coses. No importa l'edat d'un músic, se l'escoltarà si té coses a dir. Perquè la veterania pot ser un grau, i perquè és un gènere amb la música com a únic argument i on factors com l'edat, l'aparença o el look són totalment secundaris. El mateix passa amb el blues (fixin-se en casos com els de Seasick Steve o T-Model Ford), el jazz i qualsevol gènere que no sigui el pop o el rock. En aquests darrers dos àmbits passa tot el contrari. No hi trobaran cap Nisio (ni cap Seasick Steve), perquè són gèneres creats per una indústria que, com la del cinema o la de la moda, necessita nodrir-se constantment de rostres joves. Fixin-se sinó en grups tan solvents musicalment com uns Arctic Monkeys als seus inicis, i en com es parlava més de la seva curta edat que del que deien les seves lletres. En altres paraules, cap músic que practiqui rock a l'edat de Nisio tindrà una oportunitat com la que sí que tindria si toqués rumba o jazz -a no ser que tingui una carrera ja consolidada-. I sí, hi ha excepcions com la de Rodriguez però, no ens enganyem, la seva història no fa més que refermar una realitat: que mentre la música de veritat no té edat, el rock i el pop han esdevingut productes manufacturats -de fet, ja van néixer com a tals- on qui tingui més de 35 anys i encara no s'hagi estrenat ja pot anar dedicant-se a una altra cosa.

Pop de colors àcids

THE SEE SEE + TRAU

Apolo 2, Barcelona

25 d'octubre de 2013

Imaginin-se que agafen un avió a Londres, viatgen fins a Barcelona, algú els recull a l'aeroport i els porta fins a una sala on ja ha començat el concert on vostès ja haurien d'estar tocant. Això és exactament el que li va passar al teclista de The See See, que va arribar a l'Apolo quan el combo londinenc enfilava el tercer tema del seu repertori. Cap problema, al menys per a ell, que va pujar a l'escenari i es va enganxar a la resta del grup a mitja cançó, com si tot just sortís del camerino i sense ni tan sols haver-se acomodat prèviament -no es va treure la jaqueta fins que la peça es va haver acabat-. Detalls com aquest aporten color a un concert. I evidencien la química entre cinc músics de procedència diversa -suecs, britànics i nord-americans- però amb una visió compartida. La d'un pop psicodèlic que beu tant dels Byrds i la Costa Oest de mitjans dels 60 com d'aquella Gran Bretanya que paral·lelament s'expandia a cop de "Rubber Soul" i "A Quick One".

Referents clars per a un discurs edificat única i exclusivament a partir d'idees i recursos propis, i a base de moltes taules, tal i com va deixar clar un passi sense fisures -ni tan sols la incidència aèria va afectar-ne el resultat final-. Dit d'una altra manera, sembla evident que The See See no tenen la transversalitat d'uns Tame Impala i que per tant no acabaran en boca de qui només parla de psicodèlia quan toca fer-ho. Però és encara més evident que, tendències i hypes al marge, el que aquests cinc tenen entre mans és un projecte sòlid i de llarga durada. Com també ho hauria de ser Trau, un combo de Sant Boi que debutava ahir damunt d'un escenari i que des d'ara mateix és una de les propostes més refrescants del pop cantat en català. Amb excomponents de formacions com Les Philippes o Mel, les coordenades van ser les esperades. Pop amb accent de la Swinging London, deutor tant de Ray Davies com dels Beatles de 1967, executat amb tanta precisió com ganes i convicció, i altament contagiós. A seguir-los la pista de ben a prop.

The See See.

Trau.

L'imprevisible Leech

THE MISSING LEECH

Apolo Store, Barcelona

25 d'octubre de 2013

M'agrada la gent que fa coses que teòricament no s'haurien de fer en un escenari. Per això, entre d'altres coses, m'agrada Maurici Ribera, alter ego de The Missing Leech. En uns temps en què fins i tot en l'àmbit alternatiu o independent proliferen bandes i solistes amb tanta professionalitat com manca de personalitat, el de Sant Joan de Vilatorrada és una raresa en el millor dels sentits. Un outsider en una escena on xifres, tecnicismes i posats són cada vegada més importants que la pròpia música. Potser per això a concerts com el d'ahir hi anem quatre gats. Però, segurament també per això, Ribera ha girat per mig món -d'Europa a Nova Zelanda, passant pels Estats Units, l'Argentina i el Japó-, ha aparegut en nombrosos recopilatoris editats arreu del planeta i ha comptat amb la complicitat de noms respectats tant d'aquí com de fora -d'Anímic a Lach, passant per Daniel Johnston o El Petit de Cal Eril-. A la botiga de la sala Apolo va desplegar la seva vessant més caòtica. Una guitarra desafinada -fins a la recta final no hi va posar remei, cosa que tampoc calia tenint en compte els seus recursos escènics-, un repertori tan improvisat com imprevisible, farcit de cançons que portava mesos -o fins i tot anys- sense assajar, i lletres que s'inventava sobre la marxa, en anglès, en català i en aranès. No, definitivament Maurici Ribera no és un professional en el mal sentit que actualment atorguem a aquesta paraula. En canvi, és únic de cap a peus. I el més important de tot, té moltíssimes coses a dir.

Passatges onírics i cascades sorollistes

GAF Y LA ESTRELLA DE LA MUERTE + BALAGO

Apolo 2, Barcelona

24 d'octubre de 2013

El segell barceloní Foehn és un bon exemple de com hauria de ser i funcionar tota discogràfica independent. Els seus principals valors són la proximitat, la microcultura i, sobretot, la coherència artística. Tots els grups de la seva escuderia, independentment d'influències i gèneres, tenen un nexe gairebé intangible però evident a la primera escolta. Un comú denominador marcat per unes atmosferes a mig camí entre la boira i la foscor, i per la voluntat permanent d'evolució i recerca de noves vies expressives. Ho exemplificaven la nit passada Gaf y La Estrella de la Muerte i Balago, els primers des de les Canàries i els segons des del Vallès Oriental, ambdós en un constant procés de reinvenció discursiva. Van obrir els vallesans amb un desplegament d'electrònica ambiental i tan inquietant com l'escassa il·luminació que va presidir l'escenari durant bona part dels dos sets. Passatges onírics, ritmes hipnòtics i un cert regust kraut entès à la Kraftwerk. La calma prèvia a la tempesta d'una estrella de la mort que va alternar densitats rítmiques properes a l'slowcore amb orgies elèctriques, tot repassant sencer el seu darrer treball, "Sunriser" (2013), i repescant dianes com "Alien Love". El final del concert va ser gairebé èpic. Després que un dels guitarristes llencés literalment -i amb mala llet- el seu instrument al terra, tots els components del grup van anar abandonant l'escenari de manera progressiva i sota una cascada de feedback, distorsió i sorolls diversos. No hi va haver bisos. No calien.

Balago.

Gaf y La Estrella de la Muerte.

La guitarra al terra i l'orgia final de Gaf y La Estrella de la Muerte.

Vital Macca

Què pot fer als seus 71 anys algú que ha definit la música popular tal i com la coneixem i que els seus propis néts reconeixen als llibres escolars d'història? Doncs, segurament, el que li doni la més absoluta gana. I això, en el cas de Paul McCartney, es tradueix en una activitat musical frenètica. Gira constantment per tot el món, toca amb els supervivents de Nirvana i encara té temps d'enregistrar àlbums com el recent "New" (2013), un retorn a les seves millors formes de la mà de productors com Ethan Johns o Mark Ronson. En entrevistes recents amb NME i Mojo, un McCartney més vital i entussiasmat que mai parla d'aquest nou disc, reflexiona sobre un futur que encara deixa entreveure molta música i desfà falsos mites sobre els Beatles. Fins i tot s'atreveix a imaginar-se com sonarien els Fab Four de tenir vint anys actualment. "Suposo que només cal fixar-se en què fèiem aleshores. Ens equiparàvem a allò que venia de les llistes nord-americanes -Buddy Holly, el rock'n'roll, Elvis, els Everly Brothers i tot allò-. (...) Crec que (actualment) ens fixaríem en el que hi ha a les llistes. No tant en propostes com la de Katy Perry, perquè no ens hi podríem identificar -és una noia i és bonica, cosa que no ens interessa, al menys a nivell musical-, per tant ens fixaríem en coses com Kings of Leon, Dylan o Neil Young. Crec que faríem quelcom similar". Macca també reconeix que li agradaria col·laborar amb Thom Yorke però no li ha proposat perquè té por que el líder de Radiohead li digui que no (!), essent conscient al mateix temps que mai trobarà un millor col·laborador que John Lennon.

Lisèrgia cavernícola

THE FUTURE PRIMITIVES + DUSTY MUSH

Sidecar Factory Club, Barcelona

23 d'octubre de 2013

Definitivament, els sud-africans Future Primitives i els francesos Dusty Mush no són carn de festival retro. Sí, tots dos beuen de la mateixa font, el garatge de tonalitats lisèrgiques que es facturava als Estats Units durant la segona meitat dels seixanta -el del primer "Nuggets", per entendre'ns-. Però també és cert que no tenen res a veure amb cap legió d'exercicis d'estil que compensen amb vestuari el que els manca d'ànima. I que, més enllà d'Standells, 13th Floor Elevators i Seeds -impressionant versió de "Pushin' Too Hard", la que es van marcar els de les Gàl·lies-, el seu ventall d'influències absorbeix sense problemes discursos com els dels Cramps o els primers Jesus and Mary Chain. Guitarres estridents escopint fuzz i distorsió, bateries endimoniades i baixos hipnòtics embolcallant càntics tan eufòrics com urgents i desesperats. Dues bandes donant-ho tot en un petit soterrani, el del Sidecar, i davant una audiència reduïda però entregada des del primer moment. Una pista on les coreografies cavernícoles s'alternaven amb marees de pogo i ampolles de plàstic que sobrevolaven i esquitxaven els caps del respectable. I, damunt l'escenari, cordes de guitarra trencades, molta suor i nassos sagnant. Si això no és rock'n'roll, que vingui algú i m'ho expliqui.

Dusty Mush.

The Future Primitives.

Recomanació: The Missing Leech a l'Apolo Store

THE MISSING LEECH és l'alter ego de Maurici Ribera, pedra angular de l'escena antifolk catalana i incansable guerriller musical. En poc més de cinc anys ha editat incomptables referències discogràfiques i ha girat per Europa, Amèrica del Nord, Argentina, Japó i Nova Zelanda, a més de compartir escenari amb gent com Daniel Johnston, The Wave Pictures, El Petit de Cal Eril, Anímic, Lach, Liannallull, Toby Goodshank o, recentment, Otis Mace. Actuarà aquest divendres, 25 d'octubre (19,30h.), a l'Apolo Store de Barcelona (c/. Nou de la Rambla, 107 - metro: Paral·lel). Activitat gratuïta i compatible amb el concert de The See See a La 2 d'Apolo.

http://themissingleech.bandcamp.com/

Mestissatge de debò

PINK MARTINI

Palau de la Música, Barcelona

22 d'octubre de 2013

Costarà d'entendre en aquesta Barcelona que confon cosmopolitisme amb façanes de cartró-pedra i mestissatge musical amb l'enèssima generació de (mals) imitadors de Mano Negra. Però si parlem d'això darrer, de mestissatge musical, Pink Martini ens en poden donar unes quantes lliçons. Només ells poden plantar-se al Palau de la Música i passar sense despentinar-se del jazz més tradicional als ritmes llatins, del lounge al folklore de l'est d'Europa, d'estàndards amb motius aràbics o perses a la música clàssica. Cantant en anglès, castellà, italià, francès, japonès i romanès. I fins i tot atrevint-se amb el català a l'hora d'adreçar-se al públic. Amb Thomas Lauderdale al comandament i Storm Large novament a les tasques vocals, la formació d'Oregon va oferir tota una demostració d'ofici que va transformar el Palau en un envelat, en el millor dels sentits. Una festa amb totes les de la llei i amb moments tan àlgids com una jam de swing tan extensa com intensa. Part del respectable va acabar ballant damunt l'escenari, i la cosa tot just acabava de començar. A partir d'aquest moment, la temperatura s'aniria enfilant fins a desembocar en un inevitable "Sympathique" entonat per la platea en ple. Per treure's el barret.

Rumba catalana a la B1

Nisio, aquest migdia a la B1.

Nisio és tot un veterà de la rumba catalana. Probablement no els soni el seu nom, perquè la seva carrera musical sempre s'ha desenvolupat al marge de la indústria, però les taules, les cançons i una passió a prova de bales no li treu ningú. Aquest migdia ha passat per la NAUB1 de Granollers, on ha ofert un petit tast del seu repertori, tot tancant la presentació de la Diada de la Rumba. Una iniciativa de Foment de la Rumba Catalana (FORCAT) que enguany se celebrarà per primera vegada fora de Barcelona, arribant a Granollers de la mà de l'empresa cultural Brubaker i de la pròpia FORCAT. El proper dissabte, 26 d'octubre, durant tot el dia, el recinte de Roca Umbert Fàbrica de les Arts acollirà diverses activitats relacionades amb la rumba catalana. La NAUB1 serà escenari, a partir de dos quarts de set de la tarda, d'un showcase de rumba vallesana amb la presència d'artistes com el propi Nisio, que aquesta vegada vindrà amb una banda d'acompanyament.

www.diadadelarumba.com

www.naub1.cat/

Cru - "Trinxem-ho tot!" (2013)

"Canviar el sistema i girar-lo, girar-lo del tot", canten Cru a "El principi", un dels deu temes que integren el seu primer disc, "Trinxem-ho tot!" (2013, Cru Records). La frase no només resumeix el discurs d'aquesta banda, sinó l'estat de les coses en uns temps d'emergència com els que corren. Quan els de dalt parlen de recuperació econòmica sense posar en qüestió un sistema caduc i obsolet, els de sota cada vegada tenim més clar que l'única sortida possible d'aquesta mentida anomenada crisi és un canvi de model econòmic i social. I mentre bona part de la nostra autoproclamada escena independent es dedica a mirar cap a un altre costat, el veritable underground és l'únic que posa banda sonora a una realitat que exigeix respostes. Cru és un jove trio del Penedès dedicat en cos i ànima al hardcore més urgent i accelerat, aquell que combina a parts iguals melodia i força bruta tot cantant veritats com temples. Disparant dards de precisió contra el neoliberalisme i la dictadura dels mercats ("Troika"), contra el drama de les execucions hipotecàries ("Marea Verda") o contra els falsos demòcrates ("No Passaran"). I recordant que tots plegats "som la conseqüència de tot el mal que ens heu fet, condemnats a una vida sense pena ni glòria" ("La Conseqüència"). No es pot dir més fort ni més clar.

http://trinxemhotot.cat/

Cata de bourbons 2.0

Cinc il·lustres convidats presideixen la llotja.

Elliott Smith (1969-2003)

21 d'octubre de 2013. Deu anys sense Elliott Smith.

Final a cop de hardcore

Zombi Pujol.

Assac!.

Una Bèstia Incontrolable.

Salvaje Montoya.

Estricalla.

FUSIÒNICA 15.0, DIA 3

NAUB1, Granollers

19 d'octubre de 2013

El Fusiònica havia començat amb hardcore i es va acabar amb hardcore. Un cartell d'elevadíssim voltatge, el de la darrera jornada, que van obrir els sempre efectius Zombi Pujol. Canya, mala llet, cançons memorables i la ironia d'un Roger Pelàez que no va dubtar a carregar contra Granollers i el seu etern coma cultural -bona part del públic assistent al festival havia vingut de poblacions veïnes i fins i tot de Barcelona ciutat, deixant la representació granollerina en una selecta minoria de rostres habituals-. Al final, de propina, dos temes de Budellam que mantenen intacta la seva vigència malgrat el pas del temps. I de la mateixa manera que aquests darrers han mutat en Zombi Pujol, uns altres pilars del hardcore català com són 24 Ideas van mutar -amb algun canvi de formació- en Assac!. Precisió, temes breus, més mala llet i tot un Robert Beltran deixant-se literalment la pell enmig del públic. Una Bèstia Incontrolable van ser sens dubte una de les sorpreses de la nit. Amb tan sols un any de vida han girat pels Estats Units i han solidificat un discurs sònicament letal. Definitivament, la seva actuació va suposar un dels moments àlgids del festival. De fet, tocar després d'ells no era una tasca fàcil, i Salvaje Montoya se'n van ressentir al principi d'un set que va arrencar un pèl fred. No obstant, la cosa es va anar escalfant, i de quina manera, a mida que el combo barceloní anava posant sobre la taula les seves millors cartes. Asos de punkabilly mestís i canalla, versió inclosa de "Nit de llampecs" de Los Relámpagos. I ja per acabar, retorn al hardcore més bèstia amb Estricalla. La formació basca va oferir tota una exhibició de força i taules, aproximant-se per moments al thrash metal més primitiu i desencadenant una orgia de pogo dance al centre de la pista. Final potent per a un festival de luxe.

Vocació trencadora

Yahi.

Exxasens.

Murnau B.

L'Hereu Escampa.

FUSIÒNICA 15.0, DIA 2

NAUB1, Granollers

18 d'octubre de 2013

Sens dubte, el Fusiònica és un dels millors aparadors de la música veritablement independent i subterrània, aquella que circula per canals on no solen arribar els caçadors de tendències. Com a mostra, les quatre bandes que van tocar la nit passada a la NAUB1 i el seu únic denominador comú: el gust pel risc i la vocació trencadora. N'és un bon exemple el rock contundent d'uns Yahi -a aquestes alçades, uns habituals del festival- que van trencar el gel amb guitarres urgents, ressons de Dinosaur Jr. i apunts de metal i post-hardcore. Una posada en escena tan potent com l'orgia decibèlica d'Exxasens i el seu post-rock còsmic. Els barcelonins van presentar un nou disc que encara no ha sortit a la venda i van repassar un repertori estratosfèric amb la mateixa precisió de les projeccions que presidien l'escenari. Els van seguir Murnau B amb el que ha estat, de moment, el concert del festival. Kraut, psicodèlia, i tantes vegades com vostès vulguin el prefix post, conformant un discurs ara per ara únic en la seva espècie. Era la seva segona visita a la B1 en menys d'un any, i val a dir que progressen molt adequadament. Finalment, L'Hereu Escampa es van proclamar com una de les propostes més sòlides de la sempre fèrtil escena osonenca. Format mínim -guitarra i bateria- per a una descàrrega de punk sense colorants ni conservants.

El Fusiònica s'acomiadarà aquesta nit de la NAUB1 amb les actuacions d'Estricalla, Salvaje Montoya, Una Bèstia Incontrolable, Assac! i Zombi Pujol. A més, hi haurà fira de discogràfiques independents a partir de les 18h.

Passat, present i futur del hardcore

Afraid To Speak In Public.

Autodestrucció.

FUSIÒNICA 15.0, DIA 1

NAUB1, Granollers

17 d'octubre de 2013

Passat, però sobretot present i futur del hardcore a casa nostra durant la jornada inaugural del Fusiònica. Passat, perquè uns caps de cartell com Afraid To Speak In Public suposen tot un luxe. Una lliçó d'història i un recordatori del paper vital que el gènere va tenir en el desenvolupament d'una escena independent, la catalana, que no s'entendria sense discursos com els de 24 Ideas, Plastidecore, Budellam o els propis ATSIP. Present, perquè cançons com "Decaying Time" o "Mindsuckers" sonaven la nit passada tan fortes i letals com fa gairebé vint anys. I perquè, abans dels badalonins, els vallesans Autodestrucció havien incendiat l'escenari amb una lírica sense embuts i una base rítmica kamikaze. Recuperant la vessant més primitiva del hardcore i sonant més frescos que qualsevol hype a la recerca de la sopa d'all. I futur, perquè ambdues bandes en tenen moltíssim. Com a mostra, el disc de debut d'Autodestrucció o les cançons noves amb què ATSIP van proclamar que han tornat per a quedar-se. Dos motius de celebració.

Recordin que el Fusiònica tornarà avui i demà a la NAUB1. Aquesta nit vibrarem amb L'Hereu Escampa, Exxasens, Murnau B i Yahi. No s'ho perdin.

Pla, el provocador

Albert Pla és molt gran. Però molt. Només algú tan gran com ell es pot permetre fotre's de qualsevol a la cara i deixar-lo en evidència sense que gairebé ni se n'adoni. Com a mostra, la polseguera que han aixecat les seves declaracions al diari asturià La Nueva España. "Sempre m'ha fet fàstic ser espanyol, com espero que a tothom. M'agradaria que els catalans fóssim independents i que a Gijón s'estudiés el català per collons, tal i com ens passa ara a nosaltres". Òbviament, el nacionalisme espanyol més bel·ligerant ja s'ha afanyat a crucificar-lo, sense adonar-se que tot plegat no és res més que una nova entrada de Pla en un dels seus jocs preferits, el de la provocació.

Albert Pla.

Anem per parts. Li fa fàstic ser espanyol. Doncs mirin vostès, a mi també me'n fa. I no crec que calgui perseguir la independència de cap territori concret, ni tan sols entrar en debats identitaris, per a sentir aquest fàstic. N'hi ha prou amb adonar-se de quina mena de país habitem. Un país marcat per la corrupció, l'atur astronòmic, les retallades socials, el pitjor nivell educatiu del món occidental i un afany de diner fàcil traduït en bombolles especulatives i tot el que ha vingut després. Per una classe política inoperant i una ciutadania que, malgrat tot, només surt al carrer quan toca celebrar un triomf del seu equip de futbol. Viure en un país així i ser-ne ciutadà, es digui aquest país Espanya, Catalunya o Sildàvia, fa fàstic. I punt.

Seguint amb la frase de Pla, només ell sap si realment és independentista o si tenia ganes de tirar llenya a un foc que directament no va amb ell. En qualsevol cas, això és el de menys. El que crida l'atenció és que, en un hipotètic escenari on Catalunya esdevingués independent, ell voldria que a Gijón s'impartíssin classes de català sí o sí, "tal i com ens passa ara a nosaltres". Es refereix al fet que a nosaltres se'ns hagi ensenyat sempre el castellà "per collons"? O potser és el català el que segons Pla se'ns està ensenyant per aquests mateixos collons? Sigui com sigui, qualsevol que hagi seguit mínimament la carrera del músic sabadellenc, s'haurà adonat que la seva obra combina sense problemes ambdues llengües, tal i com ho fa la pròpia societat catalana. Per tant, no té sentit pensar que Pla vulgui atacar el castellà ni el català.

Una altra cosa és que, recordem-ho, li agradi provocar. I en aquest cas ho ha aconseguit de ple. S'ha fotut a la cara de tothom i a tothom ha deixat en evidència. Sobretot als regidors del PP a l'ajuntament de Gijón que han demanat la suspensió de l'espectacle que el de Sabadell tenia previst oferir en un teatre municipal. Tot plegat, recorda a la polèmica que va envoltar anys enrere les declaracions de Pepe Rubianes carregant contra el nacionalisme espanyol més extrem. O a la campanya de boicot a què l'àmbit més conservador i retrògrad de la societat nord-americana va sotmetre a Dixie Chicks quan, en plena guerra de l'Iraq, la vocalista Natalie Maines declarava que li feia vergonya ser de Texas perquè també d'allà era George W. Bush. En altres paraules, repliquin les paraules de Pla si tenen arguments amb què fer-ho, i caiguin de quatre potes en el seu joc provocador si els ve de gust. Però no el censurin, perquè d'aquesta manera són vostès qui queda malament.

Incombustible David Crosby

David Crosby es manté incombustible als seus 72 anys. Setmanes enrere anunciava la pròxima edició d'un nou disc en solitari que té com a títol provisional "Dangerous Night". L'àlbum, avançava el propi Crosby, "tornarà a emprenyar" el govern dels Estats Units. Concretament, inclourà una cançó sobre la utilització d'avions de guerra no tripulats per part de l'exèrcit nord-americà. Temàtiques al marge, és d'agrair que un músic amb la projecció de l'exByrd utilitzi el seu art per a tocar els nassos dels que manen. I més quan els seus deixebles, tots aquells que tant a casa nostra com a fora es dediquen al folk d'harmonies vocals i melodies amables, semblen més interessats a cultivar bigotis i barbes de disseny que a fer emprenyar ningú, no fos cas que els cridessin l'atenció.

'Tot un carrer per comprar'

"Tot un carrer per comprar". L'eslògan forma part del cartell publicitari amb què una associació de comerciants de Barcelona dóna la benvinguda al carrer on es troben els seus establiments associats. No és un carrer del centre, sinó una de les artèries principals d'un barri que les marees turístiques encara no han envaït. Parlem per tant d'una associació que defensa el petit comerç, el de proximitat, les botigues de barri de tota la vida, aquelles que atorguen a una ciutat aquella identitat que les grans superfícies mai tindran. El model de comerç i de consum que tots plegats hauríem de preservar i defensar com a antídot contra els mercats, el neoliberalisme i la globalització entesa en el pitjor dels sentits. Per això em preocupa que els seus representants hagin triat un eslògan com aquest. Perquè, que algú em corregeixi si m'equivoco, els carrers no són per comprar de la mateixa manera que els barris no són per dormir. Els carrers són per fer-hi vida -cosa que inclou comprar, sí, però també i sobretot passejar, gaudir i relacionar-se-. El comerç, en tot cas, ha de ser un dels elements que aglutinin aquesta vida, però mai la raó de ser d'un carrer. Perquè, quan passa això últim, aquest carrer perd la seva identitat i esdevé tan fred com qualsevol galeria d'un centre comercial.

El Fusiònica, a la NAUB1

El FUSIÒNICA 15.0 és un dels festivals de referència de l'àmbint independent a casa nostra. Organitzat des de fa 17 anys per L'Arkada Concerts, pel seu cartell ha desfilat el bo i millor de la música subterrània d'aquí i de fora. Enguany, la seva organització ha sumat esforços amb l'empresa cultural Brubaker per a celebrar el Fusiònica al centre de creació i difusió musical NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - RENFE/Bus Nit: Granollers Centre). Tres dies, els propers 17, 18 i 19 d'octubre, una fira de discogràfiques independents i un cartell on noms històrics de l'underground barceloní com els reunificats Afraid To Speak In Public o Zombi Pujol (exBudellam!) compartiran escenari amb revelacions com Autodestrucció, Murnau B, L'Hereu Escampa, Salvaje Montoya o Yahi.

http://www.fusionica.org

http://www.naub1.cat

Final de gira per la porta gran

OTIS MACE

Jazz Cava, Vic

13 d'octubre de 2013

Darrer concert de la gira catalana d'Otis Mace. Un escenari d'autèntic luxe com és el de la Jazz Cava de Vic i un repertori que, novament, va deixar clar que el novazelandès no és amic de les repeticions. D'anteriors concerts de la gira va mantenir punts forts del seu actual directe com "You're Wrong" (rebatejada ara com "It's Gone") o el hit en potència "Revenge of the 500.000 Tone Baby" (tot un himne subterrani que formarà part del seu proper disc). Com a sorpreses, la refrescant "Space Cadet", una "Dirty Coward Angel" a petició d'un membre del públic i "Balaclava", que segons va explicar la va compondre fa molts anys, quan tocava en un grup punk. Un final de gira per la porta gran.

Justícia social

PRESENTACIÓ DEL PROCÉS CONSTITUENT

Fonts de Montjuïc (plaça Puig i Cadafalch), Barcelona

13 d'octubre de 2013

Perquè la política l'ha de fer la gent i no els polítics. Perquè els carrers són nostres i no de la banca. Perquè l'economia ha d'estar al servei de les persones i no de cap empresa. I perquè no ens trobem davant cap crisi, sinó davant l'evidència que aquest model econòmic i social no funciona. Per això, i perquè és injust i cruel, cal canviar-lo. Ho vaig dir dies enrere: el canvi de model no és una alternativa, sinó una necessitat. I avui m'atreviria a dir que perseguir aquest canvi no és una opció, sinó una obligació moral que tenim amb nosaltres mateixos i amb les generacions futures. I el més important de tot: es pot fer. Aquest matí ho han explicat personalitats com Arcadi Oliveres o Teresa Forcades, impulsors del Procés Constituent. Ara, la fitxa l'hem de moure nosaltres. En altres paraules, és cadascú de nosaltres qui ha de plantejar-se si el futbol (o una farra de cap de setmana) és més important que la sanitat pública, l'educació dels seus fills i, en definitiva, la justícia social i el futur de l'estat del benestar.

http://www.procesconstituent.cat

Que algú en prengui nota

Impagable l'entrevista a Jorge Verstrynge que publica Rockdelux aquest mes d'octubre. En una conversa amb Julián García, l'exSecretari General d'Alianza Popular explica com es pot passar de liderar la dreta espanyola a militar a l'esquerra des de fora de l'esfera política. Com es pot passar, com ha fet ell, d'anar agafat del bracet amb Manuel Fraga a participar en un escrache davant el domicili de Soraya Sáenz de Santamaría i ser crucificat per la caverna mediàtica. De motius, com a qualsevol persona sensata que s'hagi trobat en una situació similar, no n'hi han faltat: dels tics autoritaris de Fraga a l'acostament de la dreta -ja com a Partido Popular- a les tesis neoliberals que ens han portat fins on ens trobem a dia d'avui. "Ni Franco s'atreviria a fer això", exclama referint-se als desnonaments dels quals són víctimes centenars de famílies de tot l'Estat amb el consentiment dels que manen.

Al llarg d'una pàgina sense cap desperdici, Verstrynge es declara d'esquerres, proclama el seu compromís social i denuncia que la democràcia espanyola "no és democràcia, sinó un sistema al servei de la classe depredadora". Sobre el procés independentista català, reconeix que no li agrada la idea d'una Catalunya fora d'Espanya, però també argumenta per què creu que "els catalans tenen dret a decidir". I sobre el cas Bárcenas, recorda que és tan sols la punta de llança de "la problemàtica del finançament dels partits a Espanya". En altres paraules, l'home que va liderar la dreta espanyola en plena Transició diu a través d'una revista de música tot allò que la majoria de músics d'aquest país no volen o no s'atreveixen a dir.

En aquest sentit, la mateixa publicació inclou una entrevista de Kiko Amat a Caitlin Moran. L'escriptora i periodista britànica tampoc es talla un pèl a l'hora de dir totes aquelles veritats que la música cada vegada diu menys. Després d'oferir opinions tan autoritzades com punyents sobre fenòmens com el britpop o el moviment Riot Grrrl, deixa anar aquesta reflexió: "Quan ets de classe treballadora, l'èxit porta implícita una sèrie d'obligacions que no pots desatendre: ajudar als teus amics, parlar sempre de desigualtats de classe, de l'estat del benestar... És l'impost que se t'ha d'aplicar si t'has fet famós. I si no el pagues, ets un capullo. No hi ha res més a parlar". Una veritat com un temple que molts tendeixen a oblidar amb massa facilitat. Novament, una escriptora i periodista -a més de feminista i activista amb totes les lletres- parla a les pàgines d'una revista de música de manera molt més clara que bona part de la comunitat musical. Que algú prengui bona nota de tot plegat, sisplau.

Classe i ofici

LLOYD COLE

Music Hall, Barcelona

11 d'octubre de 2013

"En diuen mitjana edat, però la veritat és que em trobo a l'última etapa de la meva vida", ironitzava Lloyd Cole, als seus 52 anys, des de l'escenari de Music Hall. "La primera vegada que vaig escriure una cançó sobre la mitjana edat", afegia, "tenia 26 anys". Sí, l'obra del britànic sempre ha mantingut aquell punt de serenor que anunciava, ja durant els dies dels Commotions, la vocació eterna d'un cançoner en creixement constant. Potser per això, en plena etapa de maduresa segueix sonant més fresc que qualsevol hype a la recerca de l'eterna joventut. Com a mostra, les onze cançons d'"Standards" (2013), un àlbum on Cole abandona el to reposat dels seus anteriors treballs per a recuperar la seva vessant més elèctrica. No obstant, el va presentar tot sol, recolzant-se únicament en dues guitarres acústiques que anava intercanviant i, sobretot, una veu que guanya a mida que passen els anys. Gairebé dues hores -interrompudes per un descans a la mitja part- i un repertori on el millor del nou disc -a destacar "Period Piece" i la royorbisoniana "It's Late"- va alternar-se amb perles de la mida d'"Are You Ready to be Heartbroken?", "The Young Idealists", "Broken Record", "Perfect Skin" o una gairebé irreconeixible "Rattlesnakes". Va prometre en diverses ocasions que, un cop acabat el concert, signaria tot allò que el respectable li portés. I així ho va fer, tan bon punt es van encendre els llums i sense haver tingut pràcticament temps de passar pel camerino. Classe i ofici, senyors. Classe i ofici.

Taules, frescor i irreverència

DINO RATSO

Tarambana, Cardedeu

10 d'octubre de 2013

Hi ha detalls que poden espatllar un concert. Per exemple, que durant el seu decurs se senti de fons l'assaig d'un grup de música tradicional que poca cosa té a veure amb allò que passa a l'escenari -i que consti que ho dic amb tots els meus respectes cap al grup de música tradicional, amb components del qual he pogut compartir més d'un moment melòman-. A no ser, és clar, que damunt d'aquest escenari s'hi trobi Dino Ratso. L'antiheroi del Guinardó acumula taules suficients com per a sobreposar-se a qualsevol cosa, i ahir ho va deixar clar a base de monòlegs delirants i, sobretot, tonades de pop i rock'n'roll tan fresques i atemporals com àcides i irreverents. "Sofía" -amb la seva cèlebre tornada-, "El amor es una puta mierda", "Hay que matar a un cantautor" o "Mi novia era nazi" ja són himnes subterranis en tota regla, li pesi a qui li pesi. I la rereguarda queda ben servida amb títols com "Todo está fatal", "Macho alfa", "Elvis ha dejado el edificio" o la recuperada "Derrama whisky sobre tu amigo muerto". A destacar també la vital aportació de Sergio Elsangre a la guitarra solista. Els seus apunts, de vegades estridents i de vegades des d'un discret segon pla, es troben cada dia més integrats en un repertori que sembla fet a la seva mida. Com a mostra, el solo amb què va finalitzar "Mis amigos". Classe, savoir faire i moltíssima sang a les venes.

Peter Buck: "Tocant per a 200 persones en tinc prou"

Peter Buck.

La vida de Peter Buck va canviar de dalt a baix un cop oficialitzada la dissolució de R.E.M., ara fa dos anys. El guitarrista va passar del soroll de les grans gires a un dia a dia marcat pel seu gran amor, la música. L'any passat va editar un disc en solitari amb títol homònim, de tirada limitada i disponible únicament en vinil. Sense ganes ni necessitat de promocionar-lo a gran escala, es dedica ara a presentar-lo en sales petites que mai hauria pogut trepitjar amb la seva banda de tota la vida -mesos enrere va estar a Barcelona obrint pel seu bon amic Robyn Hitchcock-. Tot plegat, forma part d'una filosofia vital que Buck resumeix a l'edició d'octubre de Ruta 66, amb Ignacio Juliá com a interlocutor. "No vaig a grans concerts, a no ser que sigui amic de la banda, només vaig a clubs petits a veure grups que m'interessen", confessa, "això és el que vull fer, vendre discos només a gent que vulgui anar a botigues de discos i comprar-los. No sonaran a la ràdio, els interpretaré en petits clubs com aquest. No sé quanta gent vindrà aquesta nit a veure'ns, però jo ho faré tan bé com pugui". "No tocaré dues hores, però trenta-cinc o quaranta minuts està molt bé, notes com s'allibera l'energia, et sents de fàbula", afegeix, "i no necessito tocar per a mil persones, amb 200 en tinc prou". Una actitud totalment contrària a un negoci que, com el món que ens envolta, només sap pensar en termes de mercat, promoció i xifres. La de qui valora conceptes com la proximitat o la feina ben feta per sobre de la quantitat o la fredor dels números. La de qui prefereix vendre pocs discos però vendre'ls a la gent que estima la música, en comptes d'escampar milions d'arxius digitals per al consum de qui ni tan sols es molesta en escoltar. La microeconomia com a antídot contra el corporativisme. Que n'aprengui Frank Black.

Phil Chevron (1957-2013)

PHIL CHEVRON

(1957-2013)

R.I.P.

De Nova Zelanda al Bages

OTIS MACE + THE MISSING LEECH

Alfa en Viu, Barcelona

8 d'octubre de 2013

Una nova trobada entre el mestre i l'(avantatjat) alumne. Otis Mace, figura de culte de l'underground novazelandès amb tres dècades de trajectòria que enllacen el pop d'autor d'escola New Wave amb la cançó en clau Americana. I The Missing Leech, alter ego del manresà Maurici Ribera i estudiós d'una escena, la de Nova Zelanda, que ha sabut canalitzar des de l'ètica antifolk. Tots dos concerts van assemblar-se en intensitat als del passat 5 d'octubre al Tarambana, malgrat variar notablement els repertoris -ni l'un ni l'altre són amics de les repeticions-. Mace va recuperar perles com la murder ballad "Don't Shoot Down the Only Woman to Ever Love You" o aquell comprimit vitamínic que és "Thunderbirds Are Go". Ribera, encarregat novament de trencar el gel, va presentar material recent i va atendre peticions del públic com "L'amic dels Beatles" o "Us trobaré a faltar". Recordin que Otis Mace segueix de gira per casa nostra. Qui encara no l'hagi vist en directe, no sap què s'està perdent.

Otis Mace.

Maurici Ribera, aka The Missing Leech