Esteve Masclans: "La música és expressió, no tècnica"

Les millors entrevistes són aquelles de les quals pots aprendre. Ahir vaig tenir el plaer de parlar durant una bona estona amb Esteve Masclans, un jove barceloní cridat a fer coses molt grans dins i fora de la música. I sí, vaig aprendre moltíssim. Vam parlar del seu disc de debut, el notable "Fine, Thanks", però també de la música que l'ha marcat i de conceptes com tècnica, expressió o psicodèlia. Poden llegir l'entrevista a la pàgina web de Brubaker.

Liannallull - "Les putes catalanes" (2014)

"Hem oblidat el cel, i que el cel som nosaltres / I restar muts en la foscor, observant l'espectacle", canten Liannallull a "Hem oblidat el cel". Lírica situacionista per assenyalar l'alienació com un dels grans mals del món contemporani. I no és aquest l'únic mal que els del Baix Montseny posen sobre la taula. A "El prestigi m'és igual" carreguen contra l'afany competitiu que infla bombolles per després fer-les esclatar com bombes d'hidrogen. Ambdues cançons veuran la llum la setmana que ve a través de l'ep "Les putes catalanes" (2014, Matagalls). Sis temes provinents de les sessions de gravació del seu anterior treball, l'imprescindible "Els radicals" (2013, Matagalls/La Produktiva). Sis perles sonores que novament oscil·len entre les textures folk -el tema titular i els seus ressons de Pau Riba- i el punk més desfermat -la coda en clau hardcore de "Solivern" o la urgència d'"El prestigi m'és igual")-, deixant espai també pels passatges psicodèlics -els deu minuts de "La tardor" i el nugget amb regust fronterer "Tot sols"-. Un nou capítol, el quart si no comptem la sucosa discografia no oficial, en una de les trajectòries musicals més sòlides, fresques i coherents que s'han parit a casa nostra en el que portem de segle. I una nova aposta per un pop en català on no hi tenen lloc els costumismes de despatx i on, ara sí, el terme indie encaixa com l'anell al dit.

Paco de Lucía (1947-2014)

PACO DE LUCÍA

(1947-2014)

Deu fer quatre o cinc anys de tot plegat. La sala 2 d’Apolo estava plena a vessar amb motiu de l’enèssima actuació barcelonina dels Wave Pictures -actuació memorable, tot sigui dit-. En un moment donat, el vocalista i guitarrista David Tattersall va fer un d’aquells comentaris que sempre queden bé als concerts, lloant les bondats de la ciutat amfitriona i explicant com li agradava actuar-hi. Aquella mateixa tarda, va afegir, l’havia passat comprant discos als comerços locals. Entre les seves noves adquisicions va destacar un grapat d’àlbums de Paco de Lucía. Acte seguit, el mateix públic que omplia la sala a vessar es va posar a riure, com si Tattersall hagués explicat un acudit.

Doncs no, no era cap acudit. Tattersall és guitarrista i melòman. Per molt que els seus respectius registres distin enormement, és lògic que li agradi l’obra de Paco de Lucía. Com també seria lògic que la gaudís qualsevol persona a qui li agradi la música i no els posats. Aquella escena, doncs, va posar de manifest el provincianisme encara imperant en una Barcelona que no és ni de bon tros tan moderna com es vol creure. Però el comentari de Tattersall denota sobretot l’abast i la influència de De Lucía sobre músics i melòmans de múltiples generacions, nacionalitats i condicions. Un mestre amb totes les lletres que va redefinir el flamenc, fusionant-lo amb tota mena de registres i deixant enrere tota etiqueta possible. Aquesta matinada el seu cor ha dit prou. Se n’ha anat un músic universal com pocs. Un tresor fet carn que, sigui on sigui, mai deixarà de brillar.

Recomanació. BB&C a Granollers

BB&C. És possible que aquest nom no els soni a primera vista, però segurament s’emportin una agradable sorpresa quan sàpiguen que un dels seus components és ni més ni menys que Nels Cline. Sí, el guitarrista de Wilco. I un músic inquiet com pocs, experimentador nat -només cal escoltar la seva obra amb The Nels Cline Singers-, referència internacional en l’àmbit de les avantguardes i col·laborador habitual de gent com John Zorn o Thurston Moore. BB&C és el trio que Cline comparteix amb el saxofonista Tim Berne i el bateria Jim Black, dos músics que també han dedicat les seves trajectòries a eixamplar horitzons a partir dels seus respectius instruments. Els podran escoltar aquest divendres, 28 de febrer (22h.), al Casino de Granollers (c/. Agustí Vinyamata, 21), en el marc del 24è Festival de Jazz de la capital vallesana i en una de les tres úniques actuacions que oferiran a tot l'Estat -l'única a Catalunya-.

http://jazzgranollers.com

Steve Folk: “Tothom canta les cançons del passat, però ningú escriu les del futur”

Ja poden llegir a la pàgina web de Brubaker l'entrevista que un servidor va realitzar dissabte passat al singer/songwriter londinenc Steve Folk. Una conversa durant la qual vam parlar del seu darrer disc, "Ramble" (2012), però també del nou folk britànic, dels seus viatges i de la seva relació d'amor-odi amb la capital britànica. Poden llegir-la sencera aquí.

Superparkers - Charlie (2014)

Diu el text promocional d'aquest àlbum que els barcelonins Super Parkers volen fer música perquè la gent s'ho passi bé. I creguin-me que se'n surten amb nota. Com a mostra, les dotze cançons del seu debut, "Charlie" (2014). Dotze comprimits de pop anglòfil i refrescant rock'n'roll, deutors de Beatles i Kinks, però també de Weezer i Lemonheads. Dotze dards de precisió que els convidaran a deixar allò que estiguin fent i sortir al carrer, a la plaça, al balcó o a la terrassa a proclamar a viva veu que el món seria una mica millor si cada dia s'edités un disc com aquest. Inici potent, dels que carreguen les piles, amb un lluminós teclat com a desencadenant d'un big bang titulat "Early". Quan encara no hagin tingut temps de recompondre's, es trobaran movent el cap al ritme de "Roll Over Baby" i somiant en una d'aquelles carreteres que porten a tot arreu. I això només és el principi. El que ve a continuació són declaracions de principis fetes riffs de guitarra ("Rock & Roll Has No Name"), vitalistes mitjos temps de textura folk ("Friends"), onírics himnes d'escola Britpop ("I Can Stand the Pain" i la seva orquestració à la "The Universal" de Blur), explosions de rock corpulent ("The River"), píndoles trencapistes ("Make Me Feel a Man"), melodies inesborrables ("She Is Love") i un final d'aquells que et deixen amb ganes de més ("Out of My Bed"). Menció especial es mereix "Sticked Together". Un punt i a part que, sense trencar el conjunt, es postula com a ferm candidat a single. I quan parlo de single, parlo d'una d'aquelles cançons amb potencial més que suficient per a rebentar graelles radiofòniques arreu per on passi -que en prengui nota qui n'hagi de prendre-. Ah, i aquell teclat à la "While My Guitar Gently Weeps" és simplement deliciós. Aquest dijous 27 el presentaran a La 2 d'Apolo en el marc del cicle Bala Perduda. Vagin agafant posicions.

http://superparkers.com

Concert de gorra amb Namina

Preparin-se per a descobrir una artista eclèctica i polifacètica com poques. NAMINA va néixer a Barcelona, de pare català i mare brasilera. Dos països, dues llengües, dues cultures i una vocació innata per la música i la poesia. La seva veu és profunda i poderosa, però a la vegada pot sonar tan càlida i suau com un vespre d’estiu. La seva lírica enllaça cants a l’amor i a la vida amb un compromís social inqüestionable. I la seva guitarra s’enfila sense immutar-se a tota mena de registres. Acostant el jazz a la cançó d’autor i el soul a la bossanova. Citant en un mateix repertori a Nina Simone, Sam Cooke, Maria Mercè Marçal, Joan Vinyoli i Chris Isaak. Reinterpretant el “Bella Ciao” i deixant empremta a cada escenari que trepitja. La podran escoltar en directe el proper dissabte, 1 de març (12,30h.), a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Concert de gorra: Vermut musical i entrada gratuïta amb aportació voluntària.

https://soundcloud.com/naminanmn

http://www.brubaker.cat/

http://www.naub1.cat/ficha.php?id=129&parent=actualitat

De "Material Girl" a "JB Stanislas"

19è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT

Espai Jove Les Basses, Barcelona

22 de febrer de 2014

Diversos músics ho van destacar des de l’escenari. El Minifestival és la mena de festival que ara mateix necessita la gent a qui li agrada més la música que els posats. Un festival on la qualitat sempre té més pes que la quantitat, on la música sona amb més força que el soroll mediàtic, i on cada grup o solista que hi toca ho fa en les mateixes condicions. Ahir celebrava la seva 19a edició a l’Espai Jove Les Basses. I ho feia com sempre amb un cartell sense grans estrelles però farcit de delicatessen musicals que en alguns casos resulten cares de veure a casa nostra.

Van obrir la nit els barcelonins Ausells i els murcians Yellow Melodies, els primers amb un pop expansiu, amb un peu al folk i un altre a l’èpica rock d’uns Mishima; els segons a cop de refrescant power pop i una versió de “Material Girl” (Madonna) que ells van interpretar com si fos de The Jam. Els va seguir una altra artista de casa, Mariona Aupí. Poesia introspectiva sobre bases electròniques de les que fan mal, en el millor dels sentits. El capítol estatal el van cloure els madrilenys Band à Part amb el seu indie pop de vestits clapejats i irresistibles tonades d’esperit yé-yé.

La secció internacional -centrada enguany en la Gran Bretanya- la va encetar un vell conegut del Minifestival com és Nick Garrie. El britànic viu una segona joventut després que les noves generacions hagin descobert la seva obra de culte “The Nightmare of J.B. Stanislas” (1969). En va interpretar algunes de les peces més representatives -“Ink Pot Eyes”, “Wheel of Fortune”, “Can I Stay with You”-, en un concert autobiogràfic que va desplegar les cançons cronològicament, culminant amb un passeig per l’obra fins ara més recent de Garrie, “49 Arlington Gardens” (2009). A destacar la participació del sempre oportú Pigmy en bona part del repertori.

El folk de Garrie va deixar pas a tot un huracà de rock tan robust com corrosiu. Drugstore, encapçalats per la incombustible Isabel Monteiro, van protagonitzar alguns dels moments definitius del festival. Amor i desamor, sexe i passió, consciència de classe i condemnes a la CIA. Perles com “El President” o “Sweet Chili Girl”, i una ampolla de vi rosat que Monteiro no va deixar anar durant gairebé tot el concert. Van tancar el festival uns Electric Soft Parade en estat de gràcia. Psicodèlia, rock directe i aquella electricitat de quan la música indie encara no servia per vendre perfums. La intensitat d’aquell clímax instrumental evocava sens dubte els Who de Wight i Leeds.

AUSELLS. Pop expansiu.

THE YELLOW MELODIES. Acostant Madonna i The Jam.

MARIONA AUPÍ. Poesia i nervi.

BAND À PART. Yé-yé 2.0.

NICK GARRIE. Segona joventut.

DRUGSTORE. Huracà Monteiro.

ELECTRIC SOFT PARADE. Indie sense perfumar.

Un maridatge exquisit

STEVE FOLK
Cal Peó, Cardedeu

22 de febrer de 2014

Exquisit maridatge el que va viure Cal Peó ahir al migdia. Cervesa artesana i cançons majúscules. Cervesa Sant Jordi i Steve Folk. La primera s’elaborarà a Cal Peó mateix i sortirà al mercat el proper mes d’abril. El segon és un singer/songwriter britànic amb una llarga trajectòria artística i personal a l’esquena. Un autor de cançons que parlen de ciutats i d’experiències viscudes, però també d’allò que passa al nostre voltant i de valors com la proximitat, el respecte al medi ambient o els plaers de la vida rural. “Farem la nostra pròpia cervesa”, canta a “The Farm We’ll Never Have”. Un vers que ahir va cobrar un significat molt especial a l’antic magatzem modernista.

I és que Folk arribava a Cardedeu en el marc de la seva primera gira estatal, però també de la presentació en societat de Cervesa Sant Jordi. Un tast exclusiu de cinc varietats de cervesa que els assistents van poder valorar abans de la seva sortida al mercat -de fet, les seves impressions serviran als responsables de la fàbrica per a acabar de definir la recepta final-. Cultura cervesera amb una banda sonora on van predominar els temes del darrer disc de Folk, el celebrat “Ramble” (2012). Títols com “No Net Curtains in New York”, “Littlehampton” o “Amsterdam”, interpretats amb una guitarra o bé amb una antiga caixa de galetes reconvertida en instrument de corda. Delícies musicals i cervesa artesana. Un maridatge exquisit.

Steve Folk fa música amb una caixa de galetes dels anys 20.

Joel Peris i Raquel Clavell, impulsors de Cervesa Sant Jordi.

Transformació

MAZONI

Sala d'Assaig de l'Orfeó Català (Palau de la Música), Barcelona

21 de febrer de 2014

Imperfeccions. La vida seria molt avorrida sense elles. I la música també. I el primer concert de la nova etapa de Mazoni en va estar farcit. La qual cosa el va fer encara més especial, si és que era possible. I és que el projecte de Jaume Pla va escollir un escenari prou singular per a donar el tret de sortida de la seva nova gira. La Sala d'Assaig de l'Orfeó Català. Espai de luxe i poc més de cent afortunats -aquest vespre hi oferirà dos passis més- tastant de primera mà la transformació de l'empordanès. On abans hi havia una banda de rock'n'roll de les de tota la vida, ara hi ha un set de pop electrònic. Encara hi ha guitarres, però la bateria és ara electrònica i el set de percussió ha deixat pas a un arsenal de cables, ordinadors portàtils i reproductors d'mp3 que puntualment van deixar de funcionar. Les imperfeccions que, lluny de tacar el concert, el van engrandir. Perquè sí, Mazoni poden haver-se endinsat en terrenys digitals, però les seves cançons segueixen essent tan orgàniques com el primer dia.

Com a mostres, títols com la inicial "Som la carretera", "Un petó per cada cicatriu", "El crit II (Metafísica)", "Elvis (últim dia)" o la des d'ara mateix immortal "La promesa", tots ells provinents del seu nou disc. Un "Sacrifiqueu la princesa" que va centrar el concert, deixant lloc per a excursions puntuals al passat. I aquest era probablement un dels grans reptes de la nit: reinterpretar cançons que ja són clàssiques i adaptar-les al nou format sense que se'n ressentissin. Algunes van sonar tan bé que semblaven fetes per als nous temps -"Eufòria", "Caputxeta" o "El cromosoma kamikaze"-. D'altres -la final "No tinc temps"- van sonar més forçades. Va ser aquesta última l'única taca d'una posada en escena que tot just acaba de sortir de l'ou i que, per tant, necessita temps. Temps per a créixer. Perquè les noves cançons es desenvolupin a l'escenari i les no tan noves acabin de trobar el seu lloc. I no dubtin que tot això passarà. I que el concert d'ahir va ser l'inici de quelcom molt gran.

The Leech Is Back!

THE MISSING LEECH

La Botiga del Primavera Sound, Barcelona

21 de febrer de 2014

Feia quatre mesos que Maurici Ribera no tocava en directe. Un silenci massa llarg per a qui està acostumat a tocar gairebé cada dia en qualsevol escenari que li posin al davant. Ahir hi va tornar. Ho va fer en un espai on de ben segur es va sentir com a casa: una botiga de discos. I ho va fer amb ganes, moltes ganes. Amb set d'escenari i deixant clar que durant la seva absència no ha perdut el temps. Va presentar cançons noves, a destacar l'emotiva "Those Macondo Nights" i una peça encara sense títol on desafia amb totes les seves forces els problemes de salut que l'havien mantingut fora de circulació durant tot aquest temps. Tampoc es va deixar, és clar, hits marca de la casa com "TV Crusaders", "1998", "I'm Sorry", "Somriu" o "Confusions", a més d'una versió purament antifolk -acords inventats i lletra canviada- de "Jesus Wants Me for a Sunbeam", dels Vaselines. Una cançó de quan l'indie era indie interpretada per un dels artistes que més dignifiquen aquest concepte a casa nostra. The Missing Leech ha tornat, estem d'enhorabona.

Aixecant el vol

ESTEVE MASCLANS

Ultra-Local Records, Barcelona

20 de febrer de 2014

Té tan sols 19 anys, però ha parit un dels debuts més sòlids que s'han escoltat darrerament a casa nostra. "Fine, Thanks" ho té tot i no li sobra absolutament res. Una banda d'acompanyament que enriqueix el repertori sense inflar-lo. Una producció que fa justícia al conjunt de l'àlbum i li atorga un regust deliciosament clàssic. I, per damunt de tot, unes cançons que justifiquen tota la resta. Ahir va presentar el disc servint-se únicament d'aquestes cançons. Sense banda. Sense producció. Sense artificis. Tan sols amb la guitarra i una veu que sembla haver viscut mil vides malgrat la seva curta edat. Passejant-se al seu aire per l'ampli ventall estilístic que engloba el so Americana. Amb l'energia de qui tot just comença a aixecar un vol que promet ser d'alçada, però amb prou maduresa com per dividir el repertori entre temes conscients i temes inconscients. Amb el savoir faire de qui viu la seva obra tant a dins com a fora de l'escenari. I en un espai tan ben trobat com Ultra-Local Records, comerç de proximitat on la música no és una mercaderia sinó un fet vital. Vinils, compactes, llibres i Esteve Masclans tocant les seves cançons. Aquesta nit hi tornarà a la sala 2 d'Apolo. Amb banda. Amb format elèctric. I amb un repertori que hauria de fer rajar rius de tinta des d'ara mateix. Ha nascut una estrella, no en tinguin cap dubte.

Envellir dignament

Un venerable supervivent del més genuí rock'n'roll.

El 1985, Neil Young patia una mena de crisi de la mitjana edat. Desencantat amb la ressaca del hippisme, va arribar a abraçar públicament tesis políticament conservadores i, en certa manera, a desmarcar-se de tot allò que tingués a veure amb el rock'n'roll. Un desencant que ell mateix va explicar en una entrevista publicada per Melody Maker el 7 de setembre d'aquell mateix any i recuperada recentment per Uncut -en una edició especial sobre la vida i obra del canadenc-. "D'alguna manera, el rock'n'roll m'ha fallat, no et permet envellir dignament i a la vegada seguir treballant", apuntava. "Si t'has de dedicar al rock, el millor que pots fer és cremar-te, perquè així és com et volen veure. Et volen al límit, en flames, ben bé al límit, que és on es troba la gent jove. S'estan coneixent a ells mateixos, i el rock'n'roll és la música dels joves. Aquesta és la realitat, i encara m'agrada el rock'n'roll i m'agrada tocar les cançons del meu set que són rock'n'roll, però no veig cap futur per a mi allà dins". Gairebé tres dècades després, ha resultat que de futur en tenia moltíssim. I el que encara li queda, tenint en compte els darrers moviments d'un Young que, efectivament, ha envellit dignament sense deixar de treballar. I reivindicant-se, disc a disc i concert a concert, com un dels majors exponents d'allò que anomenem rock'n'roll.

Bob Casale (1952-2014)

BOB CASALE

1952-2014

R.I.P.

Entrevista a VOTV

El programa Orientals de VOTV (Vallès Oriental Televisió) va emetre ahir l'entrevista que em va fer el periodista i músic Ramon Solé. Des d'avui mateix la poden veure online a través d'aquest enllaç. Aprofito per donar les gràcies tant al Ramon com a la gent de VOTV i Plans Films.

Torna el perill

SAVAGES + A DEAD FOREST INDEX

Sala Apolo, Barcelona

18 de febrer de 2014

Ja era hora. Després d’una dècada de revival post-punk reduït a clons (generalment defectuosos) de Joy Division, per fi apareix un grup que va més enllà. Que s’escapa de la norma i aporta valors com espontaneïtat, imprevisibilitat o el més important de tot, personalitat. Amb cançons que defugen qualsevol fórmula o llibre d’estil. Amb una posada en escena on tot -foscor, fum, una inquietant il·luminació i uns moviments, els de Jehnny Beth, a mig camí entre el cel i l’infern- gira al voltant d’aquestes mateixes cançons. I transmetent aquella sensació de perill inherent al rock’n'roll. La mateixa que sembla haver-se esvaït en aquests temps de macrofestivals, polseres VIP i portals de venda d’entrades gestionats per entitats bancàries.

Sí, Savages també tenen quelcom de Joy Division -els balls puntualment epilèptics de Beth, el punteig de guitarra lovewilltearusapartià de “She Will”-, però la seva vocació incòmoda i el seu gust pel soroll, les atmosferes impenetrables i els ritmes hipnòtics les acosten més a discursos com els de Bauhaus, Sonic Youth, The Birthday Party, el Pop Group o Suicide -d’aquests darrers van rescatar la nit passada un “Dream Baby Dream” que igualava l’original en majestuositat i el superava en corrosivitat-. Una base rítmica frenètica com a columna vertebral, una guitarrista -Gemma Thompson- que edifica temes sencers a partir de feedback i distorsió, i una vocalista -Beth- tan polifacètica com carismàtica.

La d’ahir era la seva primera visita a Barcelona com a caps de cartell -havien debutat a la ciutat en un marc poc apropiat: un dels macroescenaris del passat Primavera Sound-. Una hora intensa -no hi va haver bisos: no calien- durant la qual van disparar projectils d’alçada com “Shut Up”, “Husbands” o “Hit Me”. I com qui anuncia que tot això només és el principi, es van acomiadar amb un tema nou i a data d’avui inèdit, “Fuckers”, culminat amb una orgia sorollista de les que posen les coses al seu lloc. Abans havien trencat el gel els australians A Dead Forest. Més tenebres i més distorsions, aquest cop canalitzades a través d’un duet de guitarra i bateria que beu tant del folk més fosc com del rock d’estètica noir. Seguidors de Nick Cave i la PJ Harvey més recent, es troben d’enhorabona.

Savages.

A Dead Forest Index.

The Pinker Tones en família

Als petits els agradarà. I als grans els encantarà. A aquestes alçades, The Pinker Tones no necessiten presentació. Banda de referència de l'escena barcelonina amb una sòlida projecció internacional, presenten ara "ROLF & FLOR". Un viatge de Barcelona a Nova York, una desenfadada lliçó d'anglès i, sobretot, un cant d'amor a la música. El presentaran aquest dissabte, 22 de febrer (18h.), a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - Roca Umbert Fàbrica de les Arts).

http://rolfyflor.com/

www.naub1.cat

Recomanacions: Minifestival, Esteve Masclans, The Missing Leech...

Com sempre amb el seu permís, els faig quatre recomanacions musicals que podran degustar aquesta setmana a Barcelona. Prenguin nota i gaudeixin:


-ESTEVE MASCLANS. Parin moltíssima atenció a aquest jove barceloní, sens dubte una de les grans revelacions musicals del que portem d'any. Les seves cançons tenen gust de Jayhawks, Ryan Adams, Tom Petty i els Black Crowes més reposats. So Americana sense artificis i un disc de debut, "Fine, Thanks" (2014), amb un deliciós regust clàssic. El presentarà per partida doble: dijous, 20 de febrer (19h.), concert acústic a Ultra-Local Records (c/. Pujades, 113 - metro: Llacuna), i divendres, 21 de febrer (20,30h.), concert elèctric a La 2 d'Apolo (c/. Nou de la Rambla, 111 - metro: Paral·lel).

-THE MISSING LEECH. Quan la paraula indie ha esdevingut sinònim d'imitadors de tercera d'Interpol, gent com Maurici Ribera personifica el sentit genuí del terme. Sota l'alter ego The Missing Leech i sempre des de l'autogestió, ha girat literalment pels cinc continents i ha editat un bon nombre de referències discogràfiques en segells independents com el que ell mateix va posar en marxa, El Mamut Traçut. Melòman de vocació, incorruptible activista musical i incansable guerriller antifolk, torna als escenaris després d'una breu absència que a molts se'ns ha fet eterna, i això és motiu de celebració. Serà aquest divendres, 21 de febrer (20h.), a La Botiga del Primavera Sound (c/. dels Ases, 1 - metro: Jaume I/Barceloneta).

-MAZONI. A Jaume Pla li agrada el rock'n'roll, no entès com a tres acords i dotze compassos sinó com a actitud vital. Fins ara, les seves cançons han begut de Beatles, Kinks, Bowie, Weller, Stone Roses i Primal Scream. El mes passat va anar més enllà amb la publicació de "Sacrifiqueu la princesa" (2014). Un salt endavant on incorpora elements electrònics, deixant anar més que mai la seva vocació arriscada però mantenint intacta la seva passió pel pop més anglòfil. Encetarà la gira de presentació en un espai tan privilegiat com és la Sala d'Assaig de l'Orfeó Català, al Palau de la Música (c/. Palau de la Música, 4-6 - metro: Urquinaona), el divendres, 21 de febrer (22,30h.), i el dissabte, 22 de febrer (dos passis: 19h. i 22,30h.).

-19è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT. Dinou anys al peu del canó. Gairebé dues dècades apostant per la música independent d'aquí i de fora, mantenint-se sempre al marge de modes, tendències, revivals o rànquings de temporada. Sense aglomeracions, campanyes mediàtiques ni zones VIP. Presentant i redescobrint delicatessen sonores d'arreu del món, i a la vegada exercint de plataforma per a joves talents locals que poden tocar en les mateixes condicions que els caps de cartell. I sempre amb una vocació pròxima, ciutadana i popular (i a preus molt més que raonables). Enguany passaran pel seu escenari Drugstore, The Electric Soft Parade, Nick Garrie o Mariona Aupí, entre d'altres. Serà aquest dissabte, 22 de febrer (19,30h.), a l'Espai Jove Les Basses (c/. Teide, 20 - metro: Vilapicina).

http://estevemasclans.bandcamp.com/
http://themissingleech.bandcamp.com/
http://www.bankrobber.net/web2/es/mazoni
http://www.minifestival.net/

Folk, modernisme i cervesa artesana

Música, arquitectura i cultura cervesera. Folk, modernisme i cervesa artesana. Steve Folk, Cal Peó i Cervesa Sant Jordi. El primer és un singer/songwriter anglès que fa cançons majúscules, i que arriba per primera vegada a casa nostra després d'haver editat tres discos, acumulat moltíssima carretera i estat aclamat per mitjans com la revista Uncut. Cal Peó és un antic magatzem industrial situat a Cardedeu (c/. Montseny, 1), construït el 1910 i planificat per l'arquitecte Manuel Raspall i considerat com una de les joies del modernisme vallesà. I Cervesa Sant Jordi és una nova cervesa amb denominació d'origen cardedeuenca i elaborada a Cal Peó. El mateix espai on el proper dissabte, 22 de febrer (12 del migdia), tindrà lloc el seu primer tast exclusiu (un mes abans de la seva sortida al mercat), amenitzat amb una actuació d'Steve Folk. Si volen participar d'aquest esdeveniment tan especial -i, de passada, ajudar a elaborar la recepta definitiva de Cervesa Sant Jordi-, ho podran fer prèvia inscripció al telèfon 93.879.22.95 (places limitades, aportació: 5 euros). Organitza: Cervesa Sant Jordi, Brubaker, Quesoni.

http://steveblabbermouththompson.bandcamp.com/

http://www.cervesasantjordi.cat/
http://www.brubaker.cat/
http://www.quesoni.cat/

Royal Blood

Royal Blood. O com rebentar oïdes amb tan sols un baix i una bateria. Oblidin les comparacions amb White Stripes i Black Keys. Oblidin a Matt Helders lluint una samarreta d'aquest duet de Brighton. Aquí hi ha més, molt més. Escoltin "Come On Over" i se n'adonaran.

Amsterdam

"Isabel piensa a menudo en Amsterdam, a pesar de que nunca ha estado allí ni es probable que vaya jamás. (...) Empezó a coleccionar postales de otras ciudades: París, Londres, Praga, Budapest, El Cairo, Barcelona. Sacaba libros de la biblioteca y veía películas antiguas sólo para captar un destello de aquellos otros lugares. Se imaginaba visitándolos, caminando por sus calles, durmiendo en chirriantes camas de hostales, aprendiendo unas cuantas palabras de cada idioma".

ALEXIS M. SMITH. "Glaciares" ("Glaciers", 2012)
Trad.: Mercedes Cebrián

Wonderwall

BEADY EYE

Razzmatazz, Barcelona

13 de febrer de 2014

"Wonderwall". Encara recordo unes declaracions en què Liam Gallagher carregava contra el seu germà Noel pel fet d'haver interpretat cançons d'Oasis amb el seu projecte solista. Quelcom, assegurava, que ell mai faria al capdavant de Beady Eye -banda integrada, no ens n'oblidem, per quatre cinquenes parts de l'última formació d'Oasis-. Doncs bé, ahir a la nit Gallagher i companyia van tocar "Wonderwall" a Barcelona. Algun problema? Per a un servidor, cap ni un. D'entrada, la cançó és seva i pot fer-ne el que li doni la santíssima gana -i més quan parlem d'un dels temes més destrossats nit sí nit també en centenars d'open mics i karaokes arreu del món-. I això no és tot: va sonar molt millor que en l'última visita d'Oasis a casa nostra, ara fa cinc anys al Pavelló Olímpic de Badalona -ja se sap, el tamany importa, i si parlem de rock'n'roll com més petita sigui la sala, millor-. Vaja, que si Gallagher hagués mantingut la boca tancada en comptes de carregar contra el seu germà, el "Wonderwall" d'ahir hagués resultat un tour de force d'aquells que posen les coses al seu lloc.

Declaracions i conflictes familiars al marge, "Wonderwall" va suposar un dels punts àlgids d'un concert irregular. Irregular perquè hi va haver grans moments -"Four Letter Word", "Soul Love", "The Roller", "Bring the Light" o un altre rescat d'Oasis, la sempre oportuna "Cigarettes & Alcohol"-, però també n'hi va haver de francament oblidables -la descafeïnada revisió de "Gimme Shelter" dels Rolling Stones amb què es van acomiadar-. Irregular també perquè fins i tot un inici tan potent com el que prometia "Flick of the Finger" es va veure enfosquit per unes males condicions sonores que no millorarien al llarg del set. Fins i tot el propi Gallagher semblava sentir-se incòmode amb un monitor que no acabava de rutllar per moltes instruccions que adrecés al tècnic de so. Una llàstima, tenint en compte que la banda britànica visitava Barcelona en un bon moment creatiu. Els dos discos editats a dia d'avui es troben a l'alçada, com a mínim, del renaixement artístic experimentat per Oasis durant la seva darrera etapa. Però el concert d'ahir no els va acabar de fer justícia.

Dos anys

Aquest blog fa avui dos anys. Bettie Page s'apunta a la festa.

Alexander Payne - "Nebraska" (2013)

Els Estats Units són un lloc fascinant. No parlo de Nova York, Las Vegas o les platges paradisíaques de Califòrnia -indrets que també tenen el seu encant, sense cap mena de dubte-. Parlo del Midwest. De les carreteres que no s'acaben mai. Dels poblets i les grans extensions gairebé desèrtiques. Del bressol del rock'n'roll i de racons remots i perduts. De Nebraska. L'estat que el 1982 va donar títol a un dels discos definitius de Bruce Springsteen. El mateix estat amb què Alexander Payne -"Entre copas" (2004), "Los descendientes" (2011)- va titular l'any passat la seva darrera pel·lícula.

En certa manera, el film de Payne és al cinema contemporani el mateix que l'àlbum d'Springsteen va suposar per al mainstream musical de principis dels 80. En un mercat dominat per les superproduccions embafadores i marcat per la naixent indústria del videoclip, el Boss va enregistrar a casa seva deu cartutxos de baixíssima fidelitat. Deu postals en blanc i negre de l'Amèrica de Reagan. Deu històries de criminals, perdedors i l'altra cara del tan publicitat somni americà. Payne ha fet el mateix. Quan la gran indústria cinematogràfica aposta per la nostàlgia més insulsa i els arsenals injustificats d'efectes especials, ell es dedica a explicar històries (de les de debò). I a rodar-les en blanc i negre. Com el disc d'Springsteen. Com els personatges que desfilen també per la Nebraska de Payne.

El protagonista del film és un ancià (Bruce Dern) disposat a viatjar de Montana a l'estat titular per cobrar un premi de loteria. Que el suposat premi és en realitat una estafa es fa evident des del principi, però això no impedeix al fill del protagonista (Will Forte) sentir compassió pel seu pare i deixar, al capdavall, que un ancià a les últimes pugui viure un somni que el fa feliç. Junts emprendran un viatge que els servirà per a reprendre una relació trencada des de fa massa temps, però també per a transportar l'espectador a través d'aquests Estats Units tan fascinants. Fotografia de luxe (el blanc i negre hi ajuda) per a retratar l'Amèrica de les carreteres secundàries, les granges abandonades i els motels de carretera.

I els poblets. Amb les seves gents senzilles i, de vegades, gens sofisticades -impagable el duet que formen els nebots del protagonista-. Amb les seves històries passades que mai acaben d'esvair-se. Amb els comptes pendents que alguns volen i d'altres no poden oblidar. Amb aquelles vies de tren que semblen no anar enlloc però poden portar a tot arreu. Amb uns bars on el temps sembla haver-se aturat fa moltes dècades i on l'esperit d'Elvis Presley reviu cada vegada que un client canta "In the Ghetto" al karaoke -encara que la destrossi-. Poblets on el temps avança a poc a poc. On la gent va perdre fa molt de temps la possibilitat de somiar, però no la capacitat de tenir esperança. Nebraska. Els Estats Units en blanc i negre. Una obra mestra.

Entrevista a La Colònia

Des de fa alguns mesos, un servidor té el plaer de participar a la pàgina web de Brubaker signant articles diversos. Aquest matí hi he penjat l'entrevista que vaig realitzar el passat dissabte, 8 de febrer, a Xavier Ciurans i Albert Galcerà, ambdós components de La Colònia, després de la seva actuació a la NAUB1. Poden llegir-la en aquest enllaç.

Kazuality - "Matemecánica" (2014)

Kazuality és el pseudònim de Jaime Rodríguez, prolífic compositor i multiinstrumentista gironí que porta una dotzena d'anys involucrat en diversos projectes, destacant de tots ells la seva aventura en solitari. Una aventura que ja ha donat com a fruits un total de 23 discos -gairebé dos per any-, plantejats tots ells com a diari sonor del dia a dia del seu autor. La seva referència més recent és aquest "Matemecánica" (2014), un àlbum de textures fosques i lírica críptica que denota una etapa vital marcada per la confusió. No necessàriament una confusió individual i subjectiva, com bé apunta ell mateix al text promocional del disc, sinó fruit del context de crisi -econòmica, social i de valors- que d'alguna manera ens envolta a tots. Musicalment cita influències com Anímic o Standstill, i si bé tots dos ressonen al llarg de les deu peces de l'àlbum, també hi ha rastres de Refree -aquestes línies vocals tan fràgils com penetrants- o fins i tot Espaldamaceta. La caràtula és un homenatge a la de "Niandra Lades and Uusually Just a T-Shirt" (1994) de John Frusciante -que a la vegada era un homenatge a Marcel Duchamp-. Escoltin-lo aquí.

Reflexions en veu alta

Vicenç Viaplana.

Artistes de diferents generacions reflexionaven sobre el paper de l'art en la societat catalana i sobre les oportunitats que un creador autòcton pot tenir en un mercat com el català, dissabte passat al Telenotícies Migdia de TV3 -poden visionar la notícia en aquest enllaç, a partir del minut 45-. Es tracta d'artistes plàstics com Jordi Fulla, Vicenç Viaplana, Regina Giménez, Joaquim Chancho, Isidre Manils o Guillermo Pfaff, que en breu tenen previst inaugurar una mostra conjunta a la galeria Trama de Barcelona. No obstant, les seves problemàtiques i reivindicacions em semblen idèntiques a les d'un gremi que un servidor ha arribat a conèixer bastant millor, el dels músics.

"En aquest país es passa de ser una jove promesa emergent a morir, directament", sentencia Fulla. Viaplana i Manils, d'altra banda, lamenten l'escassa presència d'artistes barcelonins a les galeries de la pròpia ciutat. I no puc evitar pensar en com el món de la música contemporània és exactament igual a casa nostra. En com músics autòctons d'elevadíssim nivell no poden accedir a determinats espais si no és com a teloners d'un cap de cartell de fora. En com part de la premsa musical no para de dedicar portades a grups internacionals que porten dècades arrossegant-se mentre ignora el que s'està fent ara i aquí. I en com el gran públic, vocacionalment modern però profundament provincià en realitat, prefereix per norma general escoltar un grup estranger que vingui de fora abans d'escoltar-ne un de bo que sigui català o espanyol.

"És fàcil haver perdut la il·lusió per fer una exposició", lamenta Giménez, "no pas per pintar ni per treballar, però... Per què fer una altra exposició? Si no es vendrà i em suposarà unes despeses". Entenc perfectament a què es refereix: conec més d'un músic que, mantenint intacta la passió pel seu art i les ganes de tocar, sí que ha renunciat a viure del seu talent, desanimat per la manca generalitzada de resposta. I és aquesta la raó per la qual tants artistes de casa nostra paguen les factures amb feines que res tenen a veure amb l'art ni la cultura. Vaja, que tornant a una reflexió llançada dies enrere en aquest mateix blog, cal apuntar que no és artista necessàriament qui viu de l'art, sinó qui viu l'art. Ho apunta prou bé el propi Viaplana: "Quan començàvem, ni ens plantejàvem que un dia ens guanyaríem la vida amb això, i ara seguim igual".

"Si un artista d'aquí no té mitjans per sortir a l'exterior, aquest país nostre és tan petit que el col·leccionisme de seguida s'ha acabat", afegeix Chancho. I és Pfaff qui aporta una solució: "Tenim l'obligació d'obrir-nos camí nosaltres mateixos, independentment de la infraestructura que ens ofereixi la societat". Bingo. I amb el seu permís torno a l'àmbit musical. Catalunya és un país -i per tant un mercat- petit, sí. Però és que també ho és Delaware. Per això, els grups de Delaware que volen viure de la música agafen la furgoneta i recorren tota la geografia nord-americana -i quan poden salten a Europa-. Una opció poc contemplada en una Catalunya que fins ara ha solucionat el problema del tamany inflant a base de subvencions escenes tan artificials com el Rock Català dels 90. Escenes aixecades a cop de talonari i que s'esvaeixen tan bon punt es tanca l'aixeta de la subvenció. Potser seria més lògic i efectiu, doncs, deixar de patrocinar moviments inexistents i ajudar als artistes de debò a projectar-se a l'exterior.

Breis - "Verna" (2014)

Ignoro si existeix Verna, l'indret que titula el nou disc del singer/songwriter murcià -establert a Barcelona- Manolo Breis. Ignoro si existeix, deia, però m'agradaria visitar-lo. Ell mateix el defineix com un indret "tranquil, envoltat d'arbres i flors", on "pots sortir al porxe quan cau el sol, agafar la guitarra, obrir una cervesa freda i respirar aire pur". L'indret on acudir "quan no et queden forces per a seguir-te barallant amb el trànsit i els invents de la societat moderna". No em diran que no sona bé. Tan bé com les noves cançons de Breis. Deu delícies de folk, rock d'arrels i altres variants del so Americana que evoquen paisatges tan idíl·lics com els d'aquesta hipotètica Verna. Guitarres cristal·lines, orgues penetrants i una veu d'aquelles que inspiren confiança des del primer instant. Apunts reflexius ("Ser o estar") que s'alternen amb cants a la vida ("Te mereces más") i pesants exercicis elèctrics ("Tu explicación"). A destacar el single "Dame algo de ti" -aquell orgue tempestuós em té enganxat-, una d'aquelles cançons que, en un món just, sonarien per la ràdio a totes hores. El disc sencer està disponible en descàrrega gratuïta aquí.

Influències i referents

Annie Clark (St. Vincent).

Diuen que per sonar com un músic no n'hi ha prou escoltant aquest músic: cal escoltar tot allò que ell ha escoltat. Les influències, que en el cas d'Annie Clark (St. Vincent) són tan heterogènies com el seu propi discurs. "Quan era petita era fan de Michael Jackson i Madonna. Després em vaig posar amb el grunge: Pearl Jam, Nirvana, Soundgarden... I el metal: Pantera, Metallica, Megadeth, bandes així, populars però apartades del mainstream. No em vaig sentir especialment influïda pels artistes d'avantguarda, encara que més endavant vaig descobrir amb emoció grups com Sonic Youth i Stereolab", confessa en un article que signa Jordi Bianciotto a l'edició de febrer de Rockdelux. "Conèixer música és bo per a poder crear la teva amb molts referents al cap", apunta al mateix article, "hi ha tanta bona música allà fora que no puc quedar-me en una urna de vidre, ignorant allò que fan els altres".

La curiositat, la inquietud i el bagatge musical. Bagatge entès no com a domini de la veu o d'un instrument, sinó com a experiències viscudes i influències acumulades. Observo de vegades alguns grups que presumeixen de gran professionalitat però als quals els manca aquest bagatge. Gent que s'ha passat hores i hores perfeccionant la seva tècnica amb un instrument i que ha après perfectament com vendre el seu producte, però que en canvi no pot fer allò més bàsic: dir alguna cosa. Perquè no han fet el més important que ha de fer un músic: escoltar música (de la mateixa manera que un escriptor ha d'haver llegit llibres). Anys enrere vaig tenir el plaer d'entrevistar a Martin Rev (Suicide), que em va explicar com havia crescut escoltant jazz i música clàssica, però sobretot el rock'n'roll que sonava per la ràdio durant els 50 i els 60. Rev i la seva parella artística, Alan Vega, tenien una visió àmplia de la música: escoltaven de tot. Per això van reinventar el pop i el rock'n'roll com qui parteix de zero. Perquè, en realitat, no partien de zero.

Els Beatles a l'Ed Sullivan Show

Avui fa cinquanta anys que els Beatles van canviar els Estats Units i, de passada, el món. Cinc dècades del dia en què els Fab Four van conquerir el mercat nord-americà i amb ell el planeta sencer. Mig segle de la seva aparició a l'Ed Sullivan Show el 9 de febrer de 1964. Els de Liverpool debutaven en un país encara tocat per la mort de Kennedy i on el rock'n'roll semblava cada dia més cosa del passat -ja ho saben: Elvis a l'exèrcit, Jerry Lee Lewis tacat pels escàndols...-. Amb la seva irrupció, els Beatles no només van tornar el rock'n'roll a la terra que l'havia vist néixer. Van influir a un bon nombre de bandes de l'altre costat de l'Atlàntic que mai haurien existit com a tals de no ser per ells -un exemple evident: The Byrds-, posant els pilars del que s'anomenaria British Invasion i, de passada, de la cultura rock tal i com la coneixem actualment.

Sanfilippo torna a Granollers

CLAUDIO SANFILIPPO TRIO

Anònims, Granollers

8 de febrer de 2014

Claudio Sanfilippo és un home de múltiples registres. Fa dos anys, va passar pel Festival de Jazz de Granollers per col·laborar amb la JazzGranollers Ensemble. Enguany hi ha tornat, però ho ha fet amb un format totalment diferent. Un trio que va eixamplar des de l'austeritat l'obra d'aquest cantautor italià. I una formació integrada per dos solvents músics de casa com són Joan Sanmartí (guitarra) i Joan Vidal (bateria). Dos noms amb prou personalitat com per redefinir un repertori on conviuen la cançó d'autor, la bossanova i el so Americana -escoltar a Sanmartí tocant l'slide són paraules majors-. A destacar també el bis que Sanfilippo va oferir en solitari. Una guitarra acústica, puntejos de seda i una d'aquelles veus que guanyen amb els anys. Un luxe. En el millor dels sentits.

Molt més que música

LA COLÒNIA

NAUB1, Granollers

8 de febrer de 2014

La Colònia no és un grup de música. És un col·lectiu multidisciplinari on hi tenen cabuda músics, actors, dissenyadors gràfics i artistes plàstics i audiovisuals, entre d'altres. I no només això: a cada actuació hi participen artistes del territori on té lloc l'espectacle. Dit d'una altra manera, La Colònia fomenta a través de l'art i la cultura valors com la cooperació, la proximitat o la transversalitat. Valors contraris precisament a la competitivitat, el creixement a qualsevol preu, i l'aïllacionisme i l'aïllament propis de l'era digital. Ahir van actuar a la NAUB1 de Granollers. Entre els artistes convidats hi figuraven l'actor Pepo Blasco -fent les funcions de narrador-, l'agrupació Arsènic Espai de Creació -que va escenificar un enterrament amb molt de ritme-, una secció de vents integrada per músics vallesans o el Cor Sarabanda de La Garriga -l'èpica que va aportar la seva intervenció evocava als propis Arcade Fire-. Música, teatre i arts visuals en un mateix espectacle que va tenir lloc tant dins com fora de l'escenari. Reflexions, poesia i cançons que diuen coses. I un hit, "Mareta", on l'amor esdevé molt més que una metàfora. Una declaració de principis.

La Colònia, ahir al vespre a la B1.

Albert Galcerà i Xavier Ciurans (La Colònia).

Pepo Blasco.

Amb el Cor Sarabanda.

Concert solemne

STEVEN MUNAR & THE MIRACLE BAND

Apolo 2, Barcelona

7 de febrer de 2014

Ahir era el dia. Ja fa gairebé dos mesos que va veure la llum "Time Traveller", el quart disc en solitari d'Steven Munar. Durant tot aquest temps, l'anglomallorquí l'ha presentat en directe amb diferents formats i en diversos espais. Però el d'ahir, emmarcat en el cicle Caprichos de Apolo, era EL concert. Sí, amb majúscules. I no només per tractar-se de la presentació oficial del nou àlbum, sinó sobretot per la solemnitat d'una Miracle Band renovada però ben engreixada -sens dubte, els mesos a la carretera han servit per compactar la formació-. I per una llista de convidats tan solvents com són Juliane Heinemann (veu, guitarra i teclat), Miguel Pérez (steel guitar) i Roger Espa (saxofon i trompeta). Com no podia ser de cap altra manera, el repertori es va nodrir principalment de material recent -a destacar una contagiosa "Time Traveller" i l'arravatament elèctric en què va desembocar "Vampires"-, amb escapades puntuals al passat com "Golden Lights", el blues àcid de "Took a Train" o un "Morning Breeze" que ja té gust de clàssic. El d'ahir, doncs, era EL concert. Perquè més que presentar un nou disc, Munar va treure pit amb una Miracle Band més sòlida que mai -a destacar els apunts guitarrístics de Jonny Owens-. I, sobretot, va reivindicar-se com un dels compositors pop més privilegiats de la Ciutat Comtal.

Juliane Heinemann.

Un músic amb ofici

Raúl Fernández (Refree).

Músics d'ofici i músics amb ofici. No és el mateix. Els primers viuen de la música, però no necessàriament viuen la música. Els segons no necessariament en viuen, però sí que la viuen, i la porten incorporada al seu adn fins al punt d'haver-ne extret aquest ofici. Raúl Fernández (Refree) pertany sens dubte a la segona categoria. En una entrevista signada per Daniel Jándula a l'edició de febrer de Ruta 66, reconeix que "la música és tan important per a mi que, si un dia em trobo fent quelcom que no m'agradi, venent-me... per dir-ho d'una manera més radical... preferiré treballar en una altra cosa". Oportuna reflexió de qui viu de la música sense ser-ne funcionari. De qui preferiria mantenir la seva integritat artística i viure d'una altra cosa abans que caure en cap funcionariat. Probablement per això també és capaç de relativitzar dos dels absoluts més perversos del món contemporani, els conceptes d'èxit i fracàs. "Si es considera èxit vendre molts discos, jo sóc un fracassat", apunta a la mateixa entrevista. Independentment dels àlbums que hagi despatxat, perquè la música no es pot reduir a xifres, Fernández no és cap fracassat. Se n'adonarà qualsevol que escolti una obra tan eclèctica com rica en matisos -ja sigui al capdavant de Refree o produint altres projectes-. Com a mostra més recent, el seu darrer treball, un "Nova Creu Alta" (2013, El Segell del Primavera) impregnat d'electricitat rockera i on Fernández es consolida definitivament com un compositor únic a la seva espècie, hereu involuntari d'aquella tradició on només encaixen ànimes singulars com Sisa o Joan Miquel Oliver. Tot i ser en català, el disc no ha estat nominat als Premis Enderrock. Cosa que a aquestes alçades ja no hauria de sorprendre a ningú.