Brubaker DJ Set al Cinema Freshhh!

"Across the Universe" (2007), de Julie Taymor, és una història d'amor en temps d'agitació social, amb coloraina pop i explicada a partir del cançoner dels Beatles -també pica l'ullet a Hendrix, el Greenwich Village i els Merry Pranksters-. Un musical ambientat als Estats Units durant la dècada dels 60, temps convulsos però també més innocents i feliços. Demà el podran visionar a la fresca i en versió original al parc Torras Villà de Granollers, en el marc del cicle Cinema Freshhh! que organitza l'Associació Cultural (AC). La projecció començarà a les 22h. A partir de les 20,30h. i un cop finalitzada la pel·lícula, Brubaker DJ Set -és a dir, un servidor i una maleta plena de plàstics que fan soroll- oferirà una selecció musical pensada exclusivament per a l'ocasió: composicions dels Beatles versionades per músics d'estils i procedència diversos a la primera part; i una bateria de perles mod i sixties per comentar la jugada un cop finalitzada la peli. Sota aquestes línies hi trobaran un cartell amb la programació sencera del cicle. Dit això, només em queda afegir que hi haurà servei de càtering i barra de bar, i que l'entrada és gratuïta i lliure d'impostos -ideal per a qui es queixa constantment que el cinema és car-.

Enllaç Brubaker

Enllaç AC

Tresors de l'underground

Namina amb Sam Destral.

BRO FEST 2014

Antic Forn de Vallcarca, Barcelona

28 de juny de 2014

Namina i Sam Destral. Tot just s'acabaven de conèixer, però plegats van protagonitzar un dels moments definitius de la vetllada. Ja fa temps que ella interpreta en directe "Voodoo Woman" de Koko Taylor. Ell, d'altra banda, és capaç d'evocar amb una harmònica les profunditats del Delta del Mississippi o els barris del sud de Chicago. Coneixedora d'aquest detall, Namina el va convidar durant el seu set perquè improvisés sobre el tema en qüestió. Dos artistes de procedències i backgrounds diferents, units en un clàssic del blues. Dos discursos tan definits com permeables, donant-se la mà i encaixant a la perfecció. Una imatge -i una delicatessen sonora- que resumiria la filosofia del Bro Fest. Un festival de dimensions i durada reduïdes que celebrava enguany la seva segona edició i on es donarien cita cinc autèntics tresors de l'underground autòcton: Namina i Destral compartien cartell amb The Missing Leech, Ran Ran Ran i Billy Pilgrim.

Va ser aquest darrer l'encarregat de trencar el gel. Cançons urgents i una lírica que alterna l'acidesa amb la reflexió o el comentari social. Complexes estructures instrumentals i una vocació innata per l'experimentació sonora. I una bona dosi d'actitud punk, combinada amb uns destacables domini i personalitat a les sis cordes. Caldrà seguir-lo de molt a prop, i el mateix es podria dir de Ran Ran Ran -repetidors de la primera edició del festival juntament amb The Missing Leech-. Per qui encara no n'hagi sentit parlar, es tracta del nou projecte de Ferran Baucells (exTired Hippo). El seu passi va suposar tot un tour de force. Una descàrrega d'enormes cançons amb un peu al folk més orgànic i un altre al rock més cru. Amb pinzellades d'electrònica i una gran càrrega poètica. L'acompanyava a la bateria Jordi Farreras, home de múltiples recursos que va arribar a passejar-se per la sala utilitzant qualsevol objecte del mobiliari -cadires, taules i tot allò que se li posés davant- com a kit de percussió.

"La meva prova de so consisteix tan sols en afinar la guitarra", comentava en petit comitè Maurici Ribera, poc abans d'actuar sota el seu pseudònim The Missing Leech. Melòman incondicional, incansable activista -el propi Bro Fest és una de les seves iniciatives- i ambaixador indiscutible del moviment antifolk a casa nostra, el manresà va actuar totalment desendollat. Sense trampa ni cartró. Estètica lo-fi i ètica indie sense posats. Dards de precisió marca de la casa -no van faltar "TV Crusaders", "Water of Life" o "1998", totes elles deconstruïdes i en alguns casos reinventades- van conviure amb perles gairebé perdudes en el temps i novetats com "Those Macondo Nights". Tot seguit, Namina va saltar a l'escenari amb tota una declaració d'intencions, "I Want You, but I Don't Need You" d'Amanda Palmer. "Em té obsessionada", va confessar abans d'enfilar un set on també citaria a Virginia Woolf -la intensa "Orlando"- i els versos de Maria Mercè Marçal, sense oblidar-se de diamants com "Boxes All Around" o "Snake Skin Shedding". Immensa, brillant, imprevisible. Única.

I si el set de Namina va comptar amb l'aparició estel·lar -i gairebé espontània- de Sam Destral, seria ell mateix l'encarregat de cloure el Bro Fest. I de quina manera ho va fer. Amb un repertori que creix cada dia que passa i on "Fi", "Primavera" o "Noia freda" conviuen ja amb clàssics tan potencials com "Cançó del pallasso trist" o "Zoo". Ambdues són de collita recent. Ambdues les va concebre pensant en el públic infantil però poden incentivar la reflexió en qualsevol ment adulta. I ambdues mostren la vessant més experimentadora d'un Destral que no renuncia al format cançó. La primera, dominada per cacofonies, notes fora de to i estructures rítmiques poc convencionals. La segona -l'antihimne amb què es va acomiadar- és una metàfora. Un àcid retrat d'una classe política, la que ens governa, definida pel descrèdit i la mala praxi. Amb les maneres d'un Sisa o un Quimi Portet, versos actuals per a una cançó de naturalesa eterna.

Billy Pilgrim.

Ran Ran Ran.

The Missing Leech.

Namina.

Sam Destral.

Bobby Womack (1944-2014)

BOBBY WOMACK

(1944-2014)

R.I.P.

Naturalesa mestissa

NAMINA

Hotel Ciutat, Granollers

27 de juny de 2014

No és la tècnica la que fa l'artista, sinó l'ànima. Namina té un tresor de veu, d'això no n'hi ha cap dubte. Però no li serviria de res sense una ànima al darrere. Una ànima, la seva, de naturalesa mestissa. I no només perquè les seves arrels es trobin a mig camí entre Catalunya i el Brasil, sinó per la multitud de referents que ha acumulat al llarg d'una vida lliurada a l'art. Ahir al vespre va citar a Maria Mercè Marçal, Virginia Woolf, Joan Vinyoli, Johnny Cash, Nina Simone, Koko Taylor i el "Bella Ciao", per posar tan sols alguns exemples. Referents culturals i vitals. Influències que han teixit una personalitat inquieta, sensible i de múltiples registres. Va sonar majestuosa a "Snake Skin Shedding", profunda a "Llavors (Love Enough)", tardorenca a "Com plou" i vital a "Boxes All Around". Un repertori de luxe per a amenitzar una vetllada singular a la terrassa de l'Hotel Ciutat de Granollers. Repetirà la setmana que ve, i de manera periòdica en el marc del cicle Música a la terrassa del Ciutat, organitzat pel propi hotel en col·laboració amb Brubaker.

Recomanació: Bro Fest 2014

Atenció, atenció, moltíssima atenció. El BRO FEST celebra aquest cap de setmana la seva segona edició, i ho fa amb un cartell que novament el confirma com un dels aparadors definitius de la millor música independent feta a l'òrbita barcelonina. Namina, The Missing Leech, Sam Destral, Ran Ran Ran i Billy Pilgrim (el de Barcelona, no els nord-americans). Cançó d'autor transatlàntica, antifolk per partida doble, folk d'altíssima volada i experiments sonors dels que deixen empremta. Serà aquest dissabte, 28 de juny (18h.), a l'Antic Forn de Vallcarca, a Barcelona (c/. Cambrils, 10 - metro: Vallcarca). Entrada a 5 euros (4 pels socis) i un line up que no té preu.

http://anticforndevallcarca.blogspot.com

Esclata la bombolla

Madness.

Madness. Una institució, es miri com es miri. Tres dècades d'història, hits que han esdevingut himnes, una indiscutible condició de clàssics i una prolífica etapa de maduresa que ha donat fruits més que reivindicables. Mods, rockers, punks, skinheads i melòmans en general segueixen adorant-los com el primer dia. I a la vegada són convidats a tocar al Buckingham Palace i als Jocs Olímpics de Londres. Ah, i no en tinguin cap dubte: sense ells no existirien The Pepper Pots, Els Pets ni Blur, per citar només tres exemples. Poca broma, doncs, amb Madness. Si hem de fer broma d'alguna cosa, en tot cas, fem-la d'aquest país nostre. Un país que la banda britànica només ha visitat durant els darrers anys en el marc de macrofestivals. Un país on hi va haver bofetades per veure un documental sobre els londinencs quan es projectava en un conegut certamen de documentals musicals -ja se sap, hi ha llocs on cal ser-hi perquè toca-, però on en canvi resulta impossible reunir prou gent en una sala perquè a un promotor li surti a compte portar-los. Aquesta setmana ha tornat a quedar clar.

Suggs, Chas Smash i companyia havien d'actuar aquesta nit a Montcada i Reixac i en el marc del festival Jiwapop -sí, novament un festival-. D'acord, el cartell no era precisament el d'un Primavera Sound, però el preu era prou assequible: amb el que costava una entrada de dia s'amortitzava el simple fet de veure i escoltar Madness en directe -vaja, que més d'un s'ho hauria pogut plantejar com un concert dels londinencs per un preu més que raonable-. Però ni així. No s'han venut prou entrades i -lògicament- l'organització del festival ha hagut de suspendre tots els concerts. La notícia ha caigut com una galleda d'aigua freda a qui tenia ganes de viure l'experiència Madness sense necessitat de desplaçar-se a cap capital europea. Però sobretot ha tornat a evidenciar la situació real del nostre país pel que fa al circuit de música en directe. Potser acumulem tants festivals com el Regne Unit, però el circuit real, el de la resta de l'any -aquell on es va a escoltar música i no a lluir polseres-, no té res a veure amb el britànic. I tot plegat respon a la manca de públic i al desinterès generalitzat per tot allò que no s'ofereixi ben mastegat.

Que això dels festivals és a casa nostra una bombolla com ho va ser al seu moment la construcció es va evidenciar en ple estiu de 2008, quan el desaparegut Summercase -se'n recorden?- va declarar la guerra al Primavera i al FIB i va acabar marxant de la mateixa manera que havia arribat: com un bolet. Sembla que no en vam aprendre, i malgrat tot segueixen sorgint iniciatives a tort i a dret. Lloables totes elles, sí, però malauradament també excessives en un mercat com el nostre. Una bombolla que, novament, pot esclatar de la nit al dia. Jiwapop n'ha estat un primer avís. Potser perquè el cartell musical era poc sòlid. Potser perquè tenia lloc en un indret fins ara verge en aquesta mena de propostes. O potser perquè era un festival definitivament adreçat al públic autòcton i on pràcticament no hi tenia cabuda el guiri -com a molt, algun despistat que s'haurà quedat amb un pam de nas i una reserva d'hotel a la mà-. Perquè aquesta és l'altra. Si els grans festivals d'aquest país funcionen, és cada vegada més per l'afluència de públic estranger. La qual cosa hauria d'encetar més d'una reflexió. I no, no s'hi val a culpabilitzar el turisme de tots els nostres mals. Potser hauríem de començar preguntant-nos què hem fet malament nosaltres mateixos.

Europa comença als Pirineus

Hi ha contrastos desafortunats. Avui, mentre els líders europeus es reunien a Bèlgica per a commemorar el centenari de la Primera Guerra Mundial, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, es reunia a Guinea Ecuatorial amb el mateix dictador que durant dècades ha governat amb mà de ferro el país africà. La distància que hi havia avui entre Rajoy i la resta de líders europeus era molt més que física. Era metafòrica. D'acord, Espanya no va intervenir a la Gran Guerra i per tant tenia poc sentit que un president espanyol assistís a la commemoració. Però sí que hauria tingut sentit que refermés al costat dels socis comunitaris el seu proclamat compromís amb una Unió Europea que ja ningú sap ben bé què és. Molt més sentit que predicar la democràcia quan es tracta de menysprear i criminalitzar rivals polítics, i a la vegada reforçar relacions bilaterals amb un règim dictatorial com el de Teodoro Obiang. Dues imatges, la dels líders europeus i la del president espanyol, que atorguen més sentit que mai a aquell vell tòpic. Europa comença als Pirineus.

M'hauria agradat ser-hi

Els Stones, la nit passada al Santiago Bernabéu - Foto Europa Press.

M'hauria agradat ser-hi. Al concert que els Rolling Stones van oferir la nit passada a Madrid. La meva economia no m'ho permet, i encara que m'ho permetés no crec que hagués tingut sort en aquella tómbola que va esdevenir la venda d'entrades. Però m'hauria agradat ser-hi. Perquè m'agraden. Perquè formen part de la meva vida -de la meva, i de milions més, és clar-. Perquè he tingut el plaer de veure'ls en més d'una ocasió i mai m'han decebut. I perquè, què dimonis, són els Stones i amb això n'hi hauria d'haver prou. N'hi hauria d'haver prou, dic, perquè de vegades sembla no haver-n'hi. Cada vegada escolto més veus criticant-los. Veus que, de vegades, vénen del mateix negoci musical on Ses Satàniques Majestats han regnat durant mig segle. I és aquest mig segle, aquestes cinc dècades ininterrompudes de rock'n'roll, el que m'agradaria reivindicar. No han editat cap disc clàssic des de "Some Girls" (1978), em diran alguns. I potser tinguin raó, encara que jo en discrepi. Però no és aquesta la qüestió.

Per què no parlem del llegat d'una banda que gairebé va definir tota sola això que anomenem rock'n'roll? Per què no parlem d'allò que representen Jagger, Richards i companyia? I no, no em refereixo ara a tòpics, a formes de vida ni al sexe dels àngels. Parlo de fets. Parlo de qui un bon dia va decidir donar-ho tot en nom de la seva música. D'uns individus que es podrien haver dedicat a qualsevol altra cosa -Jagger anava per economista-, però van decidir lliurar-se al rock'n'roll amb totes les seves conseqüències: compartint un pis minúscul que ni tan sols tenia un sistema de calefacció amb el qual afrontar els freds hiverns londinencs, deixant-se la pell en tota mena d'escenaris, invertint els seus guanys en el seu projecte i menjant literalment allò que podien. Parlo de gent que ho va deixar tot per dedicar-se a l'art -això vol dir que no feien música quan sortien de treballar, sinó que s'ho jugaven tot a la carta que més s'estimaven perquè aquesta carta era la seva feina-. De gent que havent fet tot allò que podria haver fet segueix girant i tocant rock'n'roll, perquè es deu única i exclusivament a la música. Només per això, i encara que no haguessin signat res de destacable des de "Some Girls", em sembla que ningú que es dediqui al negoci musical -sigui de forma professional o amateur, però amb un mínim de serietat- es troba en posició de jutjar-los gratuïtament.

Trending topic

Jack White.

"Vaig quedar-me contrariat i preocupat per l'estat de la música en directe durant l'anterior gira. Quan vam arribar a Escòcia i la gent no aplaudia, jo pensava: 'Així és ara Escòcia?'. Aquella gent havia estat la més revoltosa del món! Vaig donar voltes al tema després de la gira i crec haver trobat la resposta. La gent ja no pot aplaudir perquè tenen una puta cosa per a enviar missatges en una mà i probablement una beguda a l'altra. A determinats músics no els preocupa aquest tema, però jo em deixo guiar pel públic. No porto set-list. No em limito a dir avui el mateix que ahir a Cleveland. És una experiència única. I si no poden tornar-me aquesta energia? Aleshores potser estic perdent el temps". Jack White en declaracions a Rolling Stone -l'edició espanyola de la revista les publica aquest mes de juny-.

Des de fa algunes setmanes circula per televisió un anunci de telefonia mòbil ambientat en un macroconcert. La protagonista és una d'aquestes persones que porten a la mà una cosa per a enviar missatges. Un terminal amb el qual fotografia el concert i posteriorment el mostra en alguna xarxa social. El mateix fan els centenars d'ànimes que l'envolten, tal i com reconeix ella mateixa mitjançant una veu en off. Això sí, com que el seu mòbil és millor que els de la resta, quan els centenars d'ànimes tot just acabin de fer les seves respectives fotografies, la de la nostra protagonista "ja serà trending topic". En altres paraules, Jack White té tota la raó. I el més preocupant no és que el públic d'un concert aplaudeixi més o menys, sinó que assisteixi a l'esdeveniment per a generar trending topics en comptes de gaudir de la música.

Em diran que l'anunci de torn, com qualsevol maniobra publicitària, fa servir l'exageració. I tindran raó, però tota exageració parteix d'un fet real i, en aquest cas, contrastat. Només cal que busquin el nom de qualsevol estrella del rock a Youtube i s'adonaran que hi ha gent que paga autèntiques fortunes per situar-se a peu d'escenari i acabar veient l'actuació a través de la pantalla d'un mòbil. Facebook i Twitter també van plens de fotografies que els seus usuaris han fet en concerts o festivals. Memòries cibernètiques d'esdeveniments que aquells assistents no recordaran de cap altra manera. Perquè a la pràctica no els van viure. Perquè estaven massa enfeinats fent fotografies i els corria moltíssima pressa per transmetre la bona nova als seus contactes de Facebook i Twitter. Perquè satisfer l'ego amb total immediatesa era més important que gaudir del moment pel qual havien pagat una entrada.

Un fenomen que òbviament no és exclusiu de la música en directe i que és extrapolable a les vacances, les excursions o fins i tot els sopars amb amics -els de veritat, no els de Facebook-. Sí, el plaer segueix essent la motivació que ens porta a viatjar, sortir a sopar o anar a un concert. Però aquest plaer ja no l'obtenim de la pròpia experiència sinó de la satisfacció dels nostres instints més narcisistes i vanitosos. D'esdevenir trending topics i acumular visites, amics i seguidors, esclaus com som de hashtags, tweets i aquells petits aparells que no som capaços d'abandonar ni durant un dinar familiar. I és aquest comportament, probablement, el que explica per què cada vegada tenim més amics a Facebook que a la vida real. És la tecnologia o és que tots plegats ens hem tornat bojos?

Cata de bourbons 5.0

Sweet Virginia...

Ritual

"Ritual" (1967) de David Pinner. La novel·la que va inspirar "The Wicker Man" (1973). Les remotes profunditats de l'Anglaterra més boscosa. Un poble perdut, una comunitat aïllada i una endogàmia gairebé ancestral. Una misteriosa mort, envoltada de simbologia ocultista. Màgia negra i rituals satànics. El corb, la papallona i el cap de simi clavat al roure. Els jocs inquietants. L'aquelarre. La caràtula del primer disc de Black Sabbath. El solstici. Sant Joan. Nit de bruixes. La foscor. El bosc. El ritual. Bona revetlla a tothom.

Orquestra Mirasol - "Salsa Catalana" (1974)

Acabo d'assabentar-me que aquest tros de disc es trobava descatalogat fins fa quatre dies. I me'n faig creus, tenint en compte no només la seva solvència, sinó també una frescor que no ha disminuït malgrat el pas del temps i un pes històric que augmenta a mida que passen els anys. Música laietana. Jazz de tonalitats àcides i vocació atrevida. Si ho hagués gravat qualsevol guiri de tercera divisió, en parlaríem com si es tractés d'un diamant en brut. Però ja se sap, els prejudicis pesen i a molts encara els costa aproximar-se amb normalitat a l'ona laietana. Ells s'ho perden. Ahir vaig recuperar el "Salsa Catalana", per allò de celebrar el Dia de la Música. El vinil espetegava de valent. Però sonava a glòria, els ho ben asseguro.

L'estiu comença avui

No em parlin de revetlles de Sant Joan, de petards ni de les cançons amb què ens torturaran durant els propers mesos tots els canals públics de televisió. L'estiu comença avui. 21 de juny, Dia Internacional de la Música. No fa pas tants anys, ho celebrava acostant-me a les Rambles i remenant cubetes de cd's i vinils -una mena de Diada de Sant Jordi, però amb discos i sense aglomeracions ni famosos desubicats-. També assistia a actuacions en directe que tenien lloc en espais com el Convent de Sant Agustí -jo mateix hi vaig arribar a tocar en un parell d'ocasions- o als mateixos carrers de Ciutat Vella que s'omplien de notes i colors amb motiu d'una data assenyalada. No fa pas tant de temps, de tot plegat, però el cert és que ja no en queda ni rastre. Una baixa, la del Dia de la Música al cor de Barcelona, que constata com tants altres factors la transformació de la Ciutat Comtal en la Botiga Més Gran del Món.

I ho sento, però això no és culpa del turisme. Que els veïns es queixin de la música al carrer no és culpa de qui ve de fora. Com tampoc ho és la manca de suport de les administracions, derivada del nul interès que genera la proposta entre el públic autòcton. El mateix que assisteix als macrofestivals amb l'única intenció de guanyar protagonisme a les xarxes socials i ser l'enveja de l'oficina quan hi arribi el dilluns al matí amb la polsera de torn i expliqui que ha assistit a una pila de concerts, dels quals no ha apreciat res perquè li ho impedien la cervesa, les ulleres de sol últim model i la seva incontinència a Twitter. Sigui com sigui, i tornant a allò que ens ocupa, avui és 21 de juny. Dia Internacional de la Música. Inici de l'estiu, per a un servidor. I també per als quatre romàntics que ara mateix deuen formular reflexions similars a les meves. Que sàpiguen, si algun d'ells llegeix aquestes ratlles, que encara hi ha reductes a Barcelona on poden celebrar la jornada.

El bar-llibreria Calders treurà al carrer un sucós estoc de llibres de temàtica musical i acollirà actuacions de tres valors incalculables de l'indie autòcton, Pentina't Lula, Doble Pletina i els Pinker Tones. I ja entrada la nit podran seguir la festa al Sidecar, que sense haver-se sumat als actes del Dia de la Música oferirà una vetllada de les que es recordaran durant molt de temps. Un dels millors grups de rock'n'roll que mai ha parit aquest país, Macho, presentarà nou disc i compartirà escenari amb Dead Parties. I si no es troben a Barcelona Ciutat però ronden per la seva rodalia, sàpiguen que la gent de L'Arcada Koncerts en prepara una de ben grossa al bar de l'Ateneu Aliança de Lliçà d'Amunt. Folk de batalla amb els sempre solvents Línia Maginot. I que als Hostalets de Balenyà hi actuaran en format acústic els incombustibles Marah. Vaja, que de música no en faltarà. Triïn, remenin i gaudeixin.

Per què canta vostè...?

"D'una banda hi havia els cantautors que cantaven en català per a reivindicar la llengua i les llibertats polítiques. De l'altra, els grups com Los Salvajes o els de la capital com Los Brincos, que cantaven en castellà, però no érem com ells. Nosaltres estàvem molt pendents dels músics que hi havia a l'estranger i buscàvem un camí propi. Crec que la majoria cantàvem en anglès perquè no volíem cantar en castellà però tampoc en català. Actualment sembla una visió molt simple, però aleshores semblava que cantar en català era cosa dels cantautors i cantar en castellà et situava al costat dels grups comercials. La visió d'un adolescent era aquesta i per això vam decidir cantar en anglès encara que no tinguéssim el nivell i la pronunciació resultés francament millorable en alguns casos. Era una manera de trencar amb allò establert. Era semblant al fet de dur els cabells llargs, era provocar, voler ser diferent. Les àvies es feien el senyal de la creu quan passaven pel nostre costat, els paletes ens tiraven pedres des de l'andami. No era com ara, que és una qüestió d'estètica, sinó que era com donar una imatge de ruptura, d'anar a contracorrent".

La segona Màquina! (Baleriola, tercer per la dreta).

Emili Baleriola, excomponent de formacions com Màquina! o Crac i peça clau del rock progressiu català, en declaracions recollides pel periodista Àlex Gómez-Font a "Barcelona, del rock progresivo a la música layetana" (2011, Editorial Milenio) -imprescindible assaig i acurat retrat d'un moment històric tan cabdal com irrepetible a la Ciutat Comtal-. És curiós. No fa pas massa temps que jo mateix tenia un projecte musical. I també cantava en anglès. I en excessives ocasions vaig haver de respondre a la pregunta de per què en anglès i no en català -quelcom, per cert, a què mai han de respondre els músics suecs o alemanys que també opten per cantar en la llengua de Shakespeare-. Sempre em va semblar una pregunta tan insulsa com innecessària -sobretot si era formulada en el marc d'una entrevista-, i les meves respostes acostumaven a situar-se al mateix nivell. Però si me la fessin ara, la pregunta, segurament la meva resposta aniria en sintonia amb el que explica Baleriola.

Quan vaig començar a tocar, fins i tot Mishima i Mazoni cantaven en anglès i Antònia Font eren un cas aïllat, una rara avis com ho havia estat Sisa al seu dia. L'estigma causat pel Rock Català dels 90 es trobava encara a l'ordre del dia i era impensable que s'hi pogués trencar en tan sols una dècada. I pel que fa al castellà, els meus referents quedaven francament lluny -tan lluny com uns Salvajes, uns Brighton 64 o uns Lagartija Nick, claríssimes evidències que tocar música d'arrel anglosaxona en un idioma que no sigui l'anglès implica quelcom més que agafar el diccionari-. Vaja, que si el català equivalia a l'oficialisme de la cultura de despatx, el castellà equivalia a una altra mena d'establishment -Atenció: parlo exclusivament de música, que ningú n'extregui segones interpretacions perquè s'equivocarà de ple-. L'anglès, en canvi, equivalia per a mi a la voluntat de ruptura i d'anar a contracorrent que citava Baleriola. A les ganes d'emmirallar-me en els aires renovadors que -ens agradi o no- sempre ens han arribat de fora. Els mateixos aires que em transmetien les bandes progressives -de Màquina! a Pan & Regaliz passant per Smash- i la generació indie dels 90 -d'Australian Blonde a Dover passant per Matamala-.

L'home que cantava com Elliott Smith

Bé, no és que cantés ben bé com Elliott Smith. Però hi tenia una retirada. La veu, vull dir. I la forma de projectar-la. Fràgil, sensible i amb aquell punt de timidesa. I que bona, aquella cançó que tocava. Ignoro si era seva o era una versió, però que bona. I no, la cançó no sonava a Elliott Smith. O, com a mínim, no només a Elliott Smith. Perquè posats a buscar-li nexes, podríem citar a Leonard Cohen, a Jeff Buckley, a Nick Drake i a tots aquells singer/songwriters a qui els cantautors de Gràcia i l'Esquerra de l'Eixample mai s'han molestat a escoltar. El vaig veure l'altre dia tocant al metro. Anava amb pressa i no vaig tenir temps d'aturar-me -d'haver-ne tingut, m'hagués passat una bona estona escoltant-lo i li hagués agafat el contacte-. Em vaig limitar per tant a deixar-li unes monedes al barret. Un barret, vaig observar, que es trobava gairebé buit. La qual cosa em va portar dues impressions al cap. La primera, que alguns dels millors músics d'aquest món es troben picant pedra al metro. L'altra, que fa tan sols un any mitja ciutat anava plena de Rodriguez, el seu concert concert al Poble Espanyol, el documental de torn i que sí, que quina injustícia la manera com se l'havia ignorat durant tant de temps. Ah, Rodriguez. Que bo que era, també. De començar a tocar avui, probablement també baixaria al metro. I probablement ningú li faria el més mínim cas, ni a sota terra ni a la superfície. Però... Es plantegen vostès què passaria si un hipotètic documental sobre els músics del metro barceloní guanyés un Oscar?

Redefinint la frescor

BARBOTT

B-Hotel, Barcelona

18 de juny de 2014

Joves, desvergonyits i amb les idees clares. Amb un cantant que es passeja entre el respectable com qui arriba a casa a les set del matí -de festa, s'entén- mentre la resta d'instruments avancen segurs en línia recta. I amb unes cançons de les que se't claven i no marxen ni amb aigua calenta. Donin la benvinguda a Barbott i de passada treguin-se el barret, perquè apunten amunt, molt amunt. Apunten a Vampire Weekend -pinzellades d'afropop incloses a "Triumph"-, a Drums, a Strokes i, si m'ho permeten, a Seihos. Com aquests darrers, són de Barcelona i es dediquen al pop sense embuts. El de les cançons senzilles -que no simples- que t'alegren el dia. El que et fa moure el cap amunt i avall sense ni tan sols adonar-te'n. El que tan bé encaixa en vetllades com la d'ahir. Una terrassa amb piscina, els últims rajos de sol fregant l'skyline barceloní i una d'aquelles bandes que nota rere nota redefineixen el concepte de frescor. De luxe, amb totes les lletres i en el millor dels sentits. Barbott s'havien incorporat al cartell del cicle Inedit com a suplents de Poet In Process, baixa d'ultimíssima hora per causes de força major.

La cultura de la subvenció

S'ha parlat molt de la cultura de la subvenció que ha generat autèntiques barbaritats a casa nostra. De com escenes culturals fictícies s'han aixecat gairebé de la nit al dia amb diners públics i a partir de visions on sovint pesen més els interessos polítics que no pas la pròpia cultura. En l'àmbit musical en són bons exemples el mal anomenat Rock Català dels 90 i els seus derivats. Grups de tercera patrocinats per l'administració i elevats a primera categoria amb criteris lingüístics però sense cap argument purament artístic -a cap melòman se li escapa que ni Lax'n'Busto eren Umpah-pah ni els Catarres són Manel, com One Direction no són els Rolling Stones per molt que tots dos cantin en anglès-. Cosa que a la llarga ha fet més mal que bé a la música cantada en català -la que neix de la vocació i no de la subvenció-.

Diuen els defensors d'aquest funcionariat artístic que la pràctica és necessària per tal de garantir la supervivència de la música en català -mentida: en ple franquisme, sense subvencions i malgrat la persecució de la llengua, van aflorar moviments com la Nova Cançó i autèntics outsiders com Sisa o Pau Riba-. Que Catalunya és un país petit i el seu mercat és limitat. Doncs bé, precisament per això l'entorn empresarial ha apostat sempre per la internacionalització. Una estratègia que la pròpia administració ha reforçat a través d'instruments com el COPCA o ACCIÓ. En canvi, en l'àmbit cultural s'ha apostat per generar escenes artificials en comptes de potenciar el talent autòcton i ajudar-lo a sortir a l'exterior. Cosa que no només permetria als artistes -els de debò- consolidar el seu art més enllà del nostre mercat limitat, sinó que oferiria un altaveu global a la producció artística catalana -penso en com mitjans internacionals de primer ordre han aplaudit els darrers treballs d'Anímic o Downliners Sekt, projectes mai observats ni considerats per l'endogàmic establishment de casa nostra-.

Metronomy.

En països com el Regne Unit, les administracions també inverteixen diners en cultura, però ho fan d'una altra manera. Aquesta primavera, sense anar més lluny, el Music Export Growth Scheme del govern britànic ha destinat 250.000 lliures esterlines -més de 312.000 euros- a finançar la presència internacional de bandes del seu país. Bandes en aquest cas de solvència tan contrastada com Metronomy -els seus darrers treballs han estat aclamats unànimament per la crítica especialitzada de tot el planeta- i projectes tan singulars com Bo Ningen -amb components japonesos, però establerts a Londres-. Dos noms que, lluny de viure de la subvenció, ja porten anys venent la seva música i donant-se a conèixer molt més enllà de la Gran Bretanya -a casa nostra els hem pogut veure en el marc de festivals com Primavera Sound-. Vaja, que l'impacte i el valor del seu art són ben reals.

En lloc d'aixecar escenes fictícies i endogàmiques, doncs, el Regne Unit premia el veritable talent ajudant-lo a créixer i donant-lo a conèixer a fora. Per coses com aquesta és la Gran Bretanya un dels grans productors i exportadors mundials de música pop. És clar que és més fàcil aixecar fum, parlar de presumptes colonialismes i uniformitats culturals i a la vegada mantenir poltrones, que treballar amb el mateix rigor que els britànics i entendre la cultura com una indústria de futur en comptes d'aquest monstre de Frankenstein que tenim ara mateix. Per això, mentre el Regne Unit exporta uns Arctic Monkeys o uns Metronomy, grups de primeríssim ordre de casa nostra no poden arribar a final de mes vivint únicament del seu art. I per això, mentre mitjans anglosaxons com Spin o Mojo destaquen les bondats del panorama independent català, aquest mateix panorama s'ha de veure arraconat a la seva pròpia terra en nom de l'etern funcionariat.

Turisme, ciutats i parcs temàtics

Barcelona i el turisme. Quants debats i quantes tertúlies s'han encès en nom d'aquest binomi. I com ens agrada als autòctons criticar el turisme. Atacar-lo sense pietat, situant-lo en l'origen de tots els nostres mals. Per culpa del turisme, sentenciem, Barcelona ha deixat de ser una ciutat per a esdevenir un centre comercial. I de raó no ens en falta. Gens ni mica. Si quelcom ens falta, en tot cas, són capacitat i ganes de fer autocrítica. Perquè sí, el turisme ha transformat Barcelona i és evident que ho ha fet a pitjor. Però buscar culpables sempre és més fàcil que assumir les responsabilitats pròpies d'un mateix. El mes passat, Jaume Sisa va parlar amb el director de Rockdelux, Santi Carrillo, a l'escenari de la sala Sidecar -irònicament, en una de les zones més massificades en nom d'aquest turisme, el cor del barri Gòtic-. La pròpia revista ofereix a la seva edició de juny diversos retalls de les intervencions del cantautor -altament recomanable la lectura de l'article en la seva integritat-. I això és el que va dir sobre la ciutat:

"Barcelona s'està convertint en un parc temàtic. Tot està enfocat únicament cap al turisme i la ciutat està desapareixent sota aquesta capa, aquesta façana en què tot sembla fet únicament per al foraster que ve aquí uns dies. Em pregunto si arribarà un moment en què Barcelona deixarà d'existir. Barcelona serà un conjunt de carrers i façanes, i botigues, restaurants, bars i tot això, però la ciutat com a tal potser morirà, no hi viurà ningú. Tot seran apartaments turístics, hostaleria i botigues de souvenirs. Sembla que tot plegat avança en aquesta direcció. A més, tothom hi està encantat, perquè tots esperen vendre'ls quelcom als turistes, llogar-los quelcom, o treure'n algun benefici". Sisa, el gran Sisa, com sempre posant les coses al seu lloc encara que sigui de passada o sense voler.

Sí, Barcelona s'ha degradat en nom del turisme, però probablement no per culpa del turisme. Pensin en capitals europees com Londres o Berlín. Totes elles reben un gran impacte turístic, però en cap cas han perdut les seves respectives essències per a esdevenir parcs temàtics. Per què Berlín no i Barcelona sí? Doncs per diversos factors, suposo. I un és sens dubte el model de turisme. No és el mateix vendre estades que permetin aprofundir en el patrimoni històric, cultural i social de la ciutat, que promoure visites llampec -Barcelona és un port de referència dels creuers- i prestacions low cost a la vora del mar -paelles, borratxeres i barrets mexicans inclosos, que tot s'hi val a l'hora d'omplir la butxaca-.

Entenc que molts veïns es queixin, faltaria més. El que no entenc és que també es queixi qui, com apunta Sisa, és part integral del problema des del moment en què en treu benefici. Perquè sí, en determinats establiments de-tota-la-vida queda molt bonic un rètol d'"Erasmus go home". Però encara queda millor servir als Erasmus o al guiri de torn alcohol a un preu que als seus respectius països faria riure. Que Barcelona és bona si la bossa sona. I si la bossa acaba fent tant de soroll que no ens deixa dormir a les cinc de la matinada, sempre podem dir que és culpa dels de fora, que s'han apoderat de la mateixa ciutat que nosaltres els hem servit (o venut) en safata de plata. Per queixar-nos, que no quedi.

Música a la fresca

L'Hotel Ciutat de Granollers i l'empresa cultural Brubaker els conviden aquest estiu a escoltar música a la fresca. Tres artistes singulars -GG, Sabine i tota una debilitat d'aquest blog, Namina- actuaran de manera rotativa a la terrassa del Ciutat. Cada divendres, a partir de les 21h., amb entrada gratuïta i possibilitat de degustar autèntiques delícies gastronòmiques. Més informació a la imatge inferior o al portal de Brubaker.

Bourbon Affairs

One for Jack (White), one for Peter (Green) and one for Frank (Black).

Toby Goodshank - "Piper Laurie" (2014)

Ja poden escoltar el nou disc de Toby Goodshank. "Piper Laurie" (2014) manté l'evolució dels darrers treballs del novaiorquès. Cançons reposades, produccions elaborades que malgrat tot no trenquen amb la seva militància antifolk. I peces tan enganxoses com "Internet" o la deliciosa "Cave Angel". Escoltin-lo a Bandcamp.

A ple rendiment

LIANNALLULL

Biblioteca L'Escorxador, Sant Celoni

12 de juny de 2014

"La literatura és la meva religió, el rock'n'roll la meva addicció". La cita és d'Elliott Murphy, i malgrat admetre matisos defineix més de mig segle de relació entre dos àmbits que ja han esdevingut inseparables. Mig segle concretat en obres com les de Dylan, Patti Smith o Lou Reed, referents tots ells si cerquem les arrels sonores i líriques de Liannallull. Jordi Espinach i companyia van actuar ahir envoltats de llibres. Els de la biblioteca del seu municipi, que ofereix aquests dies un cicle dedicat a difondre l'escena musical del Baix Montseny. Una escena que té en els propis Liannallull un dels seus pilars mestres. Ho certifica una trajectòria que ha enllaçat el folk-rock de batalla amb el rock de garatge més àcid i un proto-punk d'elevat voltatge. Vessants dominants, aquestes darreres, en un present marcat per descàrregues elèctriques com la d'ahir, debut escènic d'un nou line up que es consolidava després de mesos de canvis en la formació. Al nucli definit per Espinach i Pablo Acosta cal afegir-hi ara el bateria Dani Perarnau. Nova peça d'un engranatge que va tornar a funcionar a ple rendiment, ja fos mitjançant material recent -de "Les putes catalanes" a "Més que un rellotge daurat", i d'"Hem oblidat el cel" a "No fer res"- o recuperant el fons de catàleg -"Un altre estrany", "És dora", "Romanço moralista de la Lluna" o la inevitable "Homes de debò"-. Amb urgència, caràcter i la dosi justa de mala llet. El rock'n'roll com a religió i la literatura com a addicció. O era a l'inrevés?

Psicodèlia orgànica

THE LAST 3 LINES

B-Hotel, Barcelona

11 de juny de 2014

Al seu compte de Bandcamp es defineixen com a humans practicant rock psicodèlic i barbut. Importants, molt importants, els conceptes humà i barbut en el cas que ens ocupa. El primer, perquè la seva psicodèlia tendeix més a la mirada interior que no pas al viatge expansiu. El segon, perquè podrien afaitar-se ara mateix i les seves cançons seguirien lluint barba. No parlo d'una barba com les que abunden darrerament als anuncis de cervesa, sinó de les que denoten arrels, experiència i rigor. Tres constants clau a l'hora de destriar el gra de la palla -o, parlant clar, la substància del hype-. I si una cosa han evidenciat The Last 3 Lines, és que el seu nom equival a gra de primeríssima qualitat. Perquè sí, darrerament la psicodèlia ha fet córrer rius de tinta en capçaleres de temporada, però de barbes se n'observen poques. Tan poques com bandes que realment prioritzin les formes per sobre de les etiquetes. En aquest sentit, els barcelonins poden presumir de formes. Les de qui no segueix cap altre dictat que el de la seva pròpia inquietud. Per això cap dels seus discos sona igual que l'anterior. I per això la seva psicodèlia ha esdevingut tan polifacètica com la multitud de referents que l'alimenten, i tan orgànica com el format acústic que van desplegar a la terrassa del B-Hotel, en el marc del cicle Inedit. L'electricitat i la densitat marca de la casa deixant lloc a una major profunditat vocal, a percussions boscoses i a guitarres que s'endinsaven en la boira. Peces com "Ageless", "Ghost in Disguise", "Lonely Parade" o la final "Fish Tank" mostrant la cara oculta del combo barceloní. I l'skyline de la Ciutat Comtal com a testimoni d'excepció.

Recomanació: 11 artistes amb Dalí

El 1974, Salvador Dalí va protagonitzar un happening històric al centre de Granollers. El principal impulsor d'aquell esdeveniment va ser l'activista cultural i bon amic del propi Dalí Joan Illa Morell (JIM), que quatre dècades després ha impulsat a la capital vallesana un homenatge a l'artista empordanès. Sota el títol "11 artistes amb Dalí", creadors com Berta Esteve, Antoni Granja, Nick Bedford o Xavi Plana exposaran les seves obres al restaurant-llibreria Anònims (c/. Ricomà, 57), a partir del proper dissabte, 14 de juny (20h.), i fins al proper 4 de juliol. L'acte inaugural coincidirà amb un sopar-tertúlia organitzat per Amics del Faraó JIM i encapçalat per Dani Baró, veí de Cànoves i Samalús que va construir un refugi anti-zombies al pati de casa seva. Sí, tal i com ho han llegit. S'ho pensen perdre?

Brighton 64: "L'escena mod ha perdut sentit"

BRIGHTON 64: Andreu Verdú, Ricky Gil, Jordi Fontich i Albert Gil - Foto Oriol S.

Amb “Barcelona Blues” van abanderar el moviment mod en una Barcelona, la dels primers anys 80, que tot just començava a superar la grisor del franquisme. Amb “La Casa de la Bomba” van parir l’himne generacional per excel·lència i van penetrar a les llistes d’èxits com un letal cavall de Troia. Cinc anys separen ambdues cançons. Els mateixos que repassa “Fotos del ayer (1982-1987)” (2014, BCore). Acurada radiografia de l’etapa clàssica de Brighton 64. Catorze peces seleccionades per Kiko Amat, editades exclusivament en vinil i amanides amb abundant material gràfic. El cap de setmana passat el van presentar en directe al Barbara Ann, epicentre de l’escena mod barcelonina. Abans del concert i en una terrassa de Les Corts, un servidor va parlar amb Ricky Gil, Albert Gil i Jordi Fontich. Una entrevista que ja poden llegir a Brubaker.

Recomanació: Música del Baix Montseny

No és cap secret que el Baix Montseny compta des de fa una pila d'anys amb una de les escenes musicals més fèrtils del país. Zeidun, Moksha, Joan Colomo o Esperit! en són només alguns dels exponents més reconeguts. Aquest mes de juny, la Biblioteca L'Escorxador de Sant Celoni (plaça de la Rectoria Vella, 10) en presenta algunes de les propostes emergents. Un calendari que podran degustar durant les properes setmanes amb el folk-punk de LIANNALLULL (dijous 12), la poesia electrònica de THE DAYS FOR REMEMBER (dijous 19) i el rock pesant de PROU! (dijous 26). Tots els concerts començaran a les 20h. Entrada gratuïta i sense IVA, cultura a l'abast de tothom.

Més informació

Ponte en marcha para mi

BRIGHTON 64

Barbara Ann, Barcelona

7 de juny de 2014

Hi ha moments en què un és conscient -o n'hauria de ser- que es troba davant d'una entitat majúscula. Per exemple, quan Brighton 64 toquen "Ponte en marcha para mi" a escassos centímetres d'un reduït però selecte nucli d'incondicionals. Showcase acústic per a una ocasió doblement especial. Perquè la banda dels germans Gil celebrava l'edició de "Fotos del ayer (1982-1987)" (2014, BCore), luxós volum vinílic que recupera una part considerable de la seva producció clàssica. I perquè l'escenari del Barbara Ann era un espai idoni per a homenatjar el recentment desaparegut Alfredo Calonge, membre fundador dels irrepetibles Negativos i militant incondicional d'una escena mod sense la qual no s'entendria gairebé res del que ha passat a casa nostra durant les darreres tres dècades -musicalment parlant-. El van recordar amb "Caminos por recorrer", composició recent dedicada a la seva memòria. Emotiu el silenci que la va seguir i que la banda va trencar amb "Fotos del ayer", l'original dels propis Negativos que Brighton van popularitzar al seu moment. El recopilatori el van citar en moments com la inicial "En mi ciudad", "Conflicto con tu ayer" o la pròpia "Ponte en marcha para mi". Però sobretot reintroduint tres peces llargament absents del repertori: "Explosión juvenil nº 17", "No volverán" i "Llueve en mi corazón". Tancaria el set list, com a bis i a petició popular, "No puedo ir a dormir", relectura definitiva d'"I Just Can't Go to Sleep" dels Kinks.

Somnis còsmics, visions àcides

VIBRAVOID

Marula Cafe, Barcelona

6 de juny de 2014

Vibravoid sonen als Pink Floyd de Syd Barrett, als primers Soft Machine, als Seeds més passats de voltes -van arribar a compartir estudi amb Sky Saxon- i a qualsevol artefacte kraut de primera generació que els pugui venir al cap. Però si ha esdevingut el seu un dels noms referencials de la psicodèlia continental contemporània no ha estat per posats retro ni estratègies revivalistes. No, la reputació se l'han guanyat amb un discurs i una posada en escena que, d'haver-ne estat coetanis, podrien haver-se situat al costat dels noms citats anteriorment. De la mateixa manera que en ple segle XXI poden mirar de tu a tu a uns Crystal Stilts o uns Howlin' Rain. Amb una dècada i mitja de trajectòria a l'esquena i amb una luxosa reedició de "Minddrugs" (2011) sota el braç, els de Düsseldorf debutaven ahir als escenaris barcelonins -ho havien d'haver fet l'any passat en el marc del Gambeat Weekend, però no va poder ser-. Un únic tema que s'allargaria durant ben bé una hora. Una improvisació ininterrompuda on els riffs pesants van conviure amb sorolls atmosfèrics i els teclats còsmics amb una rítmica d'inspiració motorika. A mig camí entre Canterbury, l'UFO Club i la comuna d'Amon Düül. Una orgia àcida que no va anar més -tan sols un bis, aquesta vegada amb la durada molt més limitada- per causa de les restriccions horàries. Finalitzada la jam inicial, un dels organitzadors del concert comunicava a Martin Lammert (veu i guitarra) que era hora de plegar. Posteriorment, el propi Lammert em comentaria que normalment toquen entre tres i quatre hores. En fi, menys és res. Van convèncer amb escreix i van deixar la parròquia amb ganes de més. Abans havien obert foc Ramon & The One Armed Go Go Dancer. Des de Costa Rica -tot i que establerts a casa nostra-, un sòlid combo de garatge amb un peu al rhythm & blues més corrosiu i un altre al rock lisèrgic. Directe potent, dards de precisió en la millor tradició Nuggets i una ampolla de Jack Daniel's estratègicament situada al costat de la bateria. Molt més que uns teloners.

Immobilisme i llibertat d'expressió

No és la corona la que fa pudor. Tampoc la pròpia institució monàrquica, per molt que la seva cara més visible s'hagi dedicat a caçar elefants a l'Àfrica mentre els seus subdits són desnonats i al seu regne imperen l'atur, la precarietat i la corrupció. El que fa pudor és precisament aquest regne. El país, o més ben dit el sistema polític que l'ha regit durant més de tres dècades. Un sistema hereu d'una dictadura i basat en una Constitució que no ha pogut votar cap ciutadà espanyol menor de 53 anys -és a dir, la immensa majoria del país-. Un sistema obsolet que, no obstant, nega qualsevol possibilitat de canvi emparant-se precisament en la citada Carta Magna. Un sistema on els dos principals partits polítics pretenen representar models diferents però sempre acaben coincidint en l'immobilisme. El mateix immobilisme que manté Espanya a dècades de distància de qualsevol país amb normalitat democràtica.

Portada censurada aquesta setmana
per l'editora d'El Jueves.

Parlem de països amb normalitat democràtica quan ens referim a estats amb constitucions redactades precisament des d'un marc plenament democràtic. A l'Estat Espanyol, la constitució vigent no només es va redactar tot just acabades quatre dècades de dictadura, sinó també sota la inquietant mirada dels militars i enmig de les lògiques pors d'uns sectors progressistes que van haver de triar entre allò o el que hi havia hagut fins aleshores. Parlem de països amb normalitat democràtica quan ens referim a estats on les constitucions es modifiquen a mida que ho requereixen les inevitables transformacions polítiques i socials. En països com Alemanya, que pot presumir d'una democràcia molt més consolidada que l'espanyola, modificar la constitució no suposa cap tabú i s'ha fet en repetides ocasions al llarg de les passades dècades. A l'Espanya de la post-Transició, tota modificació és aparentment inassumible si no la dicta Angela Merkel.

Als països amb normalitat democràtica, els afers transcendentals els voten els ciutadans. Perquè quan les masses surten al carrer i els dirigents segueixen apel·lant a majories silencioses, l'únic baròmetre realment fiable és el de les urnes. Al Regne Unit, per exemple, el govern fa campanya en contra d'una hipotètica independència d'Escòcia, però ha autoritzat que siguin els ciutadans escocesos qui s'expressi mitjançant un referèndum. Tots podran donar suport a la opció que més els convenci, i tots hauran de respectar i assumir allò que surti de les urnes. La qual cosa no implica necessàriament que hi hagi d'haver canvis pel que fa a les estructures territorials i de govern, sinó la possibilitat d'encetar una negociació política a partir de dades realment objectives.

De la mateixa manera, al Regne Unit són habituals les sàtires sobre una monarquia que hom pot qüestionar amb naturalitat i sense que l'acusin de proferir injúries a la Corona. Perquè un dels principis que regeixen qualsevol país amb normalitat democràtica és el de la llibertat d'expressió. A l'Espanya del segle XXI, aquest principi és violat cada vegada que un periodista o un humorista gràfic pretén abordar qualsevol temàtica considerada tabú. I si una temàtica destaca en aquest sentit és la institució monàrquica i tot allò que l'envolta. Aquesta setmana ho ha tornat a evidenciar l'editora que publica El Jueves, retirant la portada prevista inicialment pel setmanari satíric. El tema de portada era l'abdicació del Rei, i la seva censura ja ha causat la lògica i lloable dimissió de les principals signatures d'El Jueves. Perquè el que fa pudor, insisteixo, no és la corona. Són el regne i el seu etern immobilisme.

Analògics i digitals

ILLA CAROLINA

Fàbrica Moritz, Barcelona

5 de juny de 2014

Una simpàtica paradoxa. Ara que Illa Carolina sonen més digitals que mai, se serveixen d'eines analògiques per a actuar en format reduït. Va ser amb aquest format com van presentar "Bengala" (2014, Buenritmo) a Barcelona. Un showcase en un espai tan emblemàtic com és la fàbrica Moritz. El nucli central que formen Carol Badillo (veu) i Aleix Prats (guitarra), augmentat pel teclat de Nico de Tullio i un convidat sorpresa: un vell radiocassette des del qual llançaven les bases rítmiques. Ni ordinador portàtil ni reproductor d'mp3. Justament quan més fort abracen l'electrònica, els vallesans es despengen amb cintes analògiques. Tot un apunt de singularitat, sí, però que l'anècdota no eclipsi el fet. Un fet marcat per cançons exemplars, les de "Bengala". "Punt mort", "La sort dels rius", "Lentes corrents", "Vols orenetes?" i aquest trencapistes subterrani que és "Ja no et surt estimar-me". Cinc perles majúscules, reduïdes a la mínima expressió. Més Daughter que The XX, si volen, però encara amb Cocteau Twins assenyalant un nord on Illa Carolina arribaran quan i com vulguin. El viatge, els ho prometo, serà d'allò més emocionant.

Masclans en quatre versions

ESTEVE MASCLANS

B-Hotel, Barcelona

4 de juny de 2014

"Get Back". El tema que en un principi havia de titular el darrer disc dels Beatles i que per sempre més anirà estretament lligat a l'actuació que van oferir els de Liverpool en una terrassa del centre de Londres. Esteve Masclans el va tocar el vespre passat, aprofitant que també actuava en una terrassa, la del B-Hotel de l'Eixample barceloní. Apunt mitòman de qui ha construït un sòlid discurs musical a partir d'una base melòmana igual de sòlida. Però mentre el concert del Beatles marcava els darrers batecs d'un projecte que s'esgotava, el de Masclans equivalia a punt de partida. El d'una formació -el barceloní i la banda que l'acompanya- que en tan sols mig any ha consolidat un repertori i una posada en escena amb una vocació tan clàssica com fresca. I el d'un cicle, Inedit, que durant tots els dimecres d'estiu portarà bandes emergents a la terrassa del B-Hotel.

"Rock & Roll". La va compondre Lou Reed i la va enregistrar al capdavant d'una Velvet Underground que no trigaria en abandonar. La seva lírica evocadora, el seu ritme urgent i la seva producció austera són encara a dia d'avui la millor definició d'un rock'n'roll que el novaiorquès no entenia com una successió d'acords sinó com un procés d'alliberament i descobriment personal. Masclans referma aquella visió: The Band, els Doors, George Harrison i una Gibson que abans havia tocat el seu pare van determinar la seva vocació i van plantar una llavor que tot just comença a donar els seus fruits. Ahir va versionar "Rock & Roll". Amb la mateixa urgència despatxada per la pròpia Velvet a "Live at Max's Kansas City" (1972). I aprofitant un fragment instrumental per alentir el tempo, augmentar la intensitat i aproximar-se a la presa en directe que el propi Reed signaria a "Rock n Roll Animal" (1974). La manera com en va afrontar la recta final, proclamant eufòric "It was alright", va ser de les que marquen la diferència. Només és autèntic qui no necessita presumir d'autenticitat. I Masclans no necessita res que no pugui dir amb sis cordes i el seu tros de veu.

"My Generation". Irònicament, havia estat aquest l'únic daltabaix d'una nit màgica, l'única ocasió en què un servidor va tenir el privilegi d'escoltar The Who en directe. Perquè sí, van resultar suprems, però hi ha coses que no tenen sentit. I sense ànim de faltar al respecte a una de les bandes més grans que mai ha parit aquest planeta, em costa molt creure'm a un Roger Daltrey de més de 60 anys cantant "I hope I die before I get old". A Masclans, en canvi, sí que me'l crec. Perquè és jove -però en absolut immadur-. Perquè ho té tot per dir i de ganes no n'hi falten. I perquè allà on el vegin no hi haurà trampa ni cartró. El cable que surt de la seva guitarra enllaça directament amb l'amplificador. No utilitza pedals ni canta res que no senti. Enfila les cançons des de la mateixa essència. La resta va a càrrec de la banda que l'acompanya. Baix, bateria i una segona guitarra. Gerard Amposta, Josep Puigdollers i Manel Musti. Força, matisos i color. Tres mosqueters que van a una. Entre tots es van repartir "My Generation" i se la van fer seva. De seguida s'ha dit.

"Vicious". Novament, Lou Reed. Amb els aires pantanosos d'uns Black Crowes, però Lou Reed al capdavall. Lasciu, bàsic, irreverent i visceral. Novament, el rock'n'roll. I novament, Masclans personificant-lo. Fent-se seus quatre fragments del cànon musical contemporani, però sobretot escrivint la seva pròpia història. La d'aquell home corrent que transforma experiències en cançons com "Simple Life". La de qui amb títols com "Silver" o "I Don't Care" ha establert el pont definitiu entre l'Eixample i les tradicions britànica i nord-americana. La de qui signa un disc de debut, "Fine, Thanks" (2014), on cohabiten Freud i Daniel Johnston. Ahir es va presentar amb la força de "Take It" i se'n va anar amb la solemnitat de la peça titular. Durant l'hora llarga que les va separar hi va encabir tota la resta i un tema nou que equival a creixement. Acords menors, textures oníriques i el fantasma de Syd Barrett enfilant nous horitzons. Agafin-se fort, que això tot just ha començat.

L'audiovisual a debat

Un moment del MAC 2014, aquest matí a la NAUB1.

Quinzè Mercat Audivisual de Catalunya (MAC) a Granollers. Amb Roca Umbert Fàbrica de les Arts com a epicentre, la NAUB1 entre els seus espais i la capital vallesana consolidada com a nucli de referència del sector audiovisual català. Jornada de debat, la d'avui. De traçar estratègies. D'analitzar un sector en constant procés de transformació i ara mateix tocat per la crisi. No parlo de la tan publicitada crisi econòmica -que també-, sinó d'una crisi institucional i política. La d'unes institucions que no volen entendre que els mitjans de comunicació els han d'empènyer els professionals i no els despatxos. La d'un govern central que no entén ni vol entendre les singularitats i les diferències. Resulta que ara volen fer desaparèixer les televisions locals. Les que més a prop es troben del ciutadà al qual s'adrecen. Les que millor coneixen la realitat del terreny que trepitgen a diari. Les que exerceixen com a pedrera de futurs professionals -jo mateix vaig aprendre l'ofici en mitjans de proximitat-. I també les que més deuen incomodar a qui pretén imposar un model d'estat centralista i uniformitzador. No, les televisions locals no emeten partits de Primera Divisió ni de la Champions. Però aporten veus diverses i discursos crítics. Cada vegada que tanca un mitjà de comunicació, alguna d'aquestes veus queda silenciada. I els grans perjudicats, no ho dubtin, som tots nosaltres. Els ciutadans. Perquè com a tals i en el marc d'una societat democràtica, tenim dret a una informació verídica, contrastada, rigorosa i -molt important- plural. Defensem-lo.

Recomanacions: Esteve Masclans, Illa Carolina, Dino Ratso i Brighton 64

Perquè fins i tot en plena temporada de festivals hi ha vida més enllà dels grans recintes. Perquè encara queda en aquest racó de món gent amb ganes de dir coses. I perquè també queden espais on dir-les. Per això els recomano quatre concerts de petit format que tindran lloc aquesta setmana a Barcelona ciutat. Tots ells amb entrada gratuïta, perquè en cap cas el preu sigui una excusa. Prenguin nota i gaudeixin:

-ESTEVE MASCLANS. L'Amèrica de The Band col·lisiona amb l'Anglaterra de George Harrison a "Fine, Thanks". Un àlbum amb gust i textura de clàssic que confirma aquest jove barceloní com una de les grans promeses d'aquest 2014. Ara tenen l'oportunitat de degustar les seves cançons a la terrassa d'un cèntric hotel barceloní. Dimecres, 4 de juny (20h.), al B-Hotel (Gran Via de les Corts Catalanes, 389-391 - metro: Espanya). El concert donarà el tret del sortida del cicle Inedit, que cada dimecres d'aquest estiu portarà actuacions gratuïtes a la terrassa del B-Hotel. Hi passaran entre d'altres The Last 3 Lines, Poet In Process, Larry Smith i A Quiet Man. Prenguin-s'ho com una recomanació extra...

-ILLA CAROLINA. Van lliurar un dels debuts més frescos dels darrers anys. Van transformar en cançons el dia a dia d’una generació que ha crescut a base de camises de quadres, cinema d’autor i excursions al PopArb. I aquest 2014 lliuren un segon disc que els hauria de catapultar fins a les més altes esferes. “Bengala” són deu píndoles de pop sense data de caducitat. Ritmes urgents, teclats tardorencs, guitarres atmosfèriques i els penetrants murmuris de Carol Badillo. The XX, Daughter, Cocteau Twins, New Order i els primers Cure. El presentaran amb format reduït i en un recinte històric. Aquest dijous, 5 de juny (20h.), a la M-Store de la fàbrica Moritz (Ronda Sant Antoni, 39 - metro: Universitat).

-DINO RATSO. L'antiheroi de la Barcelona contemporània. L'antídot definitiu contra els bars de disseny i el cinisme de les campanyes municipals. Una mirada a la ciutat des de peu de carrer i defugint tot costumisme de postal. Cançons sobre exparelles nazis, la complexitat de determinades relacions sentimentals o el noble art d'exterminar cantautors. Escoltin-les aquest dijous, 5 de juny (22h.), a La Maceta (c/. del Progrés, 38 - metro: Diagonal/Joanic).

-BRIGHTON 64. La Barcelona dels darrers 30 anys no s'entendria sense ells. Molt més que la banda referencial del moviment mod a casa nostra, els arquitectes d'una escena edificada a partir de pilars com "La Casa de la Bomba" o "La próxima vez". Peces incloses al recopilatori "Fotos del ayer", radiografia d'un moment històric que ha vist la llum enguany en gloriós format vinil i per cortesia de BCore. El presentaran amb un showcase acústic, aquest dissabte, 7 de juny (21,00), al Barbara Ann (c/. Taquígraf Garriga, 163 - metro: Les Corts/Sants Estació).

Crònica del Primavera Sound

Des d'aquest matí poden llegir a Brubaker la crònica del Primavera Sound 2014 que han realitzat Maurici Ribera i un servidor.

Ja no es roben discos...

La conversa va tenir lloc a la fira discogràfica del passat Primavera Sound. I més concretament a la paradeta que hi tenien uns amics. Cada dia la tancaven a la una de la matinada. Però el festival acabava les jornades hores més tard. I jo em preguntava com s'ho feien per garantir que ningú els pispés la mercaderia, bàsicament lots de discos compactes i vinils. Em van explicar que hi havia un vigilant, i que l'estructura on es trobava la paradeta permetia tancar-ho tot amb un candau. "De tota manera", va afegir un d'ells, "no hi hauria perill: els discos, la gent ja ni tan sols els roba". "Tant de bo passés, tant de bo ens robessin els discos", va afegir un altre dels presents a la paradeta, tot citant una cançó de The Missing Leech. Les paraules dels meus amics anaven carregades de sarcasme, però en qualsevol cas evidencien una realitat. La manca generalitzada d'interès per la cultura en un país que pot presumir de macrofestivals en temporada d'estiu, però on el dia a dia resulta desolador durant la resta de l'any.

Passejant pel Primavera (4)

PRIMAVERA SOUND 2014

Parc del Fòrum, Barcelona

31 de maig de 2014

2014 haurà estat pels habituals del Primavera l'any de la pluja, però també el de la reordenació de l'espai Fòrum. Una reordenació que ha facilitat la mobilitat a l'interior del recinte -les àmplies distàncies es mantenen, això és inevitable-, ha reduït bona part del caos de la passada edició i, en conseqüència, ha atorgat a l'espectador un plus de comoditat. Hi ha contribuït la instal·lació de dos escenaris principals bessons, situats l'un de cara a l'altre, que s'alternaven la programació. També hi ha contribuït la tendència -iniciada l'any passat- de suprimir escenaris petits en favor d'altres de més grans.

Que no se'm malinterpreti: si hi ha a casa nostra un macrofestival que segueixi apostant pels escenaris petits, és sens dubte Primavera Sound. Facin un cop d'ull a la seva programació i s'adonaran de la immensa quantitat de concerts de petit i mitjà format que reparteix per sales, bars, parcs i botigues d'arreu de la ciutat durant els dies previs i posteriors al seu desembarcament al Fòrum. Ara bé, també resulta evident la massificació creixent que experimenta any rere any el propi Parc del Fòrum durant les jornades centrals del festival. Marees humanes que s'escampen arreu del recinte, fent de tot escenari petit una autèntica llauna de sardines on bona part dels presents no poden gaudir dels concerts en condicions.

Es tracta doncs d'assumir que el Primavera ha crescut, que no pararà de fer-ho -com a mínim a curt termini- i que, per tant, la mida dels escenaris ha de ser macro. Perquè sí, les marees humanes hi seran igualment, però les prestacions dels macroescenaris permeten, si té prou força l'artista de torn, que el seu discurs arribi sense problemes fins a les últimes files. Ho il·lustraven la nit del dijous uns gloriosos Arcade Fire. Hi tornaven ahir uns Nine Inch Nails que van transformar el Fòrum en una rave de proporcions babilòniques, escopint foc des de l'escenari i signant un dels concerts definitius del festival.

I si en volen un exemple encara més gràfic, prenguin el de Godspeed You! Black Emperor. Il·luminació austera, projeccions al fons de l'escenari i una muralla sònica que s'apreciava molt millor a mida que un s'allunyava de l'escenari -el millor lloc: sota les plaques solars, amb la brisa primaveral refrescant la nit i la música dels canadencs venint de cara-. Altres moments memorables els van protagonitzar Caetano Veloso i uns Television que van recuperar "Marquee Moon" (1977) amb Jimmy Rip ocupant molt dignament el lloc de Richard Lloyd.

TELEVISION. "Marquee Moon".

CAETANO VELOSO. Llegenda.

GODSPEED YOU! BLACK EMPEROR. De lluny.

THE DISMEMBERMENT PLAN. Més fum que substància.

CLOUD NOTHINGS. Sang a les venes.

NINE INCH NAILS. Foc a l'escenari i catarsi al Fòrum.