Correfoc

Els Diables desplegant l'infern, la nit passada al centre de Granollers.

Què ho fa, que el foc sigui tan fascinant?

La noia més maca de la Garrotxa

No la conec, aquesta noia més maca de la Garrotxa. Tampoc conec l'Albert, l'altre protagonista d'aquesta història -però m'imagino qui és-. I dubto que mai els arribi a conèixer, ni tan sols a saber què ha estat d'ells. Els cas és que ahir estava ordenant una de pila de vinils que per casualitat m'havia caigut a les mans. Hi havia literalment de tot. Des de recopilatoris gairebé prehistòrics de l'antiga CBS a clàssics de la música contemporània, passant per aquells experiments que el temps sempre acaba posant al seu lloc. Exemple d'aquests darrers són bona part de les adaptacions del repertori dels Beatles a registres com els de la música clàssica. I d'això tracta l'àlbum que ens ocupa, un recull de peces de Lennon i McCartney interpretades per un quartet de cambra sota la direcció de Carles Laporta. L'enregistrament es va atribuir a Camerata 85 i es va publicar el 1981 sota el títol de "Pop Music Clasic Style" -si algú sent prou curiositat per l'artefacte en qüestió, el pot trobar a eBay per quatre euros-. Sense haver-lo arribat a escoltar, em va cridar l'atenció una dedicatòria a la coberta posterior. L'havia signat el tal Albert -m'imagino que es tracta d'Albert Torrens, un dels violinistes que apareixen als crèdits- el 28 de febrer de 1992 -més d'una dècada després de l'edició de l'àlbum-. I sí, anava adreçada a la noia més maca de la Garrotxa. Ignoro què ha estat d'aquesta noia, i com un disc signat i dedicat acabaria recorrent el llarg camí que l'ha portat fins a les meves mans. El cas és que aquest vinil, en la seva condició d'objecte i de recipient musical, ha estat testimoni i a la vegada banda sonora d'una història personal. Una història que sobreviu a través d'una carpeta i dels surcs traçats en un plàstic negre. Cosa que mai podria fer en un mp3 ni en un llibre electrònic.

"I'm Not Sayin'"

El compacte es titula "Small Faces & Friends", el va editar la revista Mojo -es distribuïa amb l'edició de març- i recopila material prou interessant. Un parell de gravacions obscures dels propis Small Faces, alguna mirada al seu arbre genealògic i una colla de nuggets signats per contemporanis de Ronnie Lane, Steve Marriott i companyia. Ahir el vaig estar escoltant i em va cridar especialment l'atenció Nico versionant un tema de Gordon Lightfoot. "I'm Not Sayin'" resulta ser la cara a del primer single de la cantant, model i actriu alemanya. Publicada el 1965, dos anys abans de "Chelsea Girl" i de la seva cèlebre col·laboració amb la Velvet Underground, la gravació sona bàsica i més pròxima al que feia aleshores una Marianne Faithfull que a res del que la propia Nico enregistraria en el futur. Això sí, la veu i aquella personalitat a prova de pedres ja treien el cap. I de quina manera.

La fília i la fòbia

JOAN COLOMO

Festa Major de Blancs i Blaus
Plaça de l'Església, Granollers
27 d'agost de 2014

Loops vocals, improvisades participacions del públic, un cant a favor d'una escola pública i de qualitat, i fins i tot un homenatge a Peret el mateix dia en què ens havia deixat el mestre. No hi ha res que no pugui passar en un concert de Joan Colomo. Home de recursos, les seves actuacions són prou riques i imprevisibles per a oferir al públic fins i tot més d'allò que demana, que no és poc. Arribava ahir a Granollers amb nou disc i una banda d'excepció. El primer és "La fília i la fòbia" (2014, BCore), un treball on les lletres reflexives conviuen amb melodies urgents i ritmes compactes. I probablement l'àlbum més sòlid que el de Sant Celoni hagi lliurat a dia d'avui. Pel que fa a la banda, hi figuren primeres espases de l'escena independent de casa nostra -al full de serveis dels seus components s'hi acumulen noms com els de Half Foot Outside, Me and The Bees o els desapareguts Surfing Sirles-. Van desplegar el material nou amb la mateixa seguretat i convicció amb què ho havien fet a l'estudi, i amb aquell extra de frescor que sorgeix quan el vallesà s'enfila a un escenari. Del tema titular a "Els amigos", de "Tus pies" a "Els problemes creixen" i de "Cançó d'amor nº1" a "Màquina del temps". I van repassar un fons de catàleg on el comentari social de "Pirotecnia barata" o la irreverència de "Fe en el acné" conviuen amb moments tan aplaudits com "El xiprer", "El camí", "Màgic" o "L'ocell".

Peret tocava rock'n'roll

PERET

(1935-2014)

Desconfiïn de qualsevol ramat de músics malcarats, guarnits amb tatuatges i vestimentes curosament estripades, sobretot quan els escoltin repetir amb massa insistència el terme rock'n'roll. Perquè aquests ramats poden fer moltes coses, i algunes fins i tot les deuen fer bé, però de tocar rock'n'roll gens ni mica. Pere Pubill Calaf, Peret, sí que tocava rock'n'roll. I no perquè reivindiqués influències com les d'Elvis Presley o Tommy Steele, sinó perquè en l'escala evolutiva d'això que anomenem música popular es trobava a la seva mateixa alçada. I a la de Johnny Cash, Muddy Waters o el Dylan dels 60, si m'ho permeten. Com tots ells, va defugir els purismes i va desafiar els convencionalismes. Va absorbir unes formes musicals que li venien de molt lluny i les va reconfigurar, adequant-les al seu temps i definint un nou punt de partida. Presley es va inventar el rockabilly. Steele li va donar accent britànic. Cash va modernitzar el country -i el va lliurar a les mateixes classes populars amb qui Peret sempre es mostraria compromès-. Waters va electrificar el blues. Dylan va revolucionar el folk. I Peret va concebre -o com a mínim impulsar- la rumba catalana. Això sí, Peret no va néixer a Mississippi, Arkansas ni Minnesota, ni tan sols a Londres. Va néixer a Mataró, i ja sabem què comporta haver nascut en aquesta banda dels Pirineus. Comporta en alguns casos l'ostracisme més absolut. En d'altres, i aquí es trobava Peret, un èxit de públic que no sempre implica un veritable reconeixement als propis mèrits. Un èxit que erròniament emmarcaria el del Maresme en un establishment, el de l'Espanya tardofranquista, amb el qual tenia poc o res a veure. Amb Peret se n'ha anat un artista monumental, però sobretot un referent. L'any passat, en ser guardonat amb un premi Altaveu, va proclamar que a qui li agradi un únic estil musical, és que en realitat no li agrada la música. Paraula de qui havia generat un discurs propi a partir de múltiples fonts. Tant de bo en prenguin bona nota tots aquells ramats que donen mal nom a la música -sigui rumba, rock'n'roll o flamenc, que tot ve d'allà mateix- en revetlles de tercera.

Notes africanes

KWAME AFROVIBES

Festa Major de Blancs i Blaus

Plaça Perpinyà, Granollers

26 d'agost de 2014

Va escriure Txarly Brown que la influència de Jamaica en la música contemporània és més gran que la del continent europeu sencer. Probablement tingués raó, i no seré jo qui li porti la contrària, però sí que m'agradaria aportar un matís. La música jamaicana té a l'Àfrica bona part de les seves arrels. I a la vegada es nodreix de ritmes que també tenen les seves arrels al continent africà malgrat no ser-ne originaris -cas del jazz o el rhythm & blues nord-americans-. Per tant, si un àmbit geogràfic ha influït decisivament en la realitat musical dels darrers cent anys, és aquest cul de sac anomenat Àfrica. Cul de sac perquè, com em comentava temps enrere un estudiós de les músiques del món -un altre cul de sac, segons com es miri-, el concepte Àfrica no deixa de ser un invent eurocèntric per a designar trenta milions de metres quadrats de superfície, sis famílies lingüístiques i un mosaic de realitats tan divers com multicultural. D'aquesta multiculturalitat, així com de la influència africana en bona part dels discursos musicals contemporanis, en pot donar bona fe John Kwame Adzraku. Originari de Ghana, encapçala des de casa nostra Kwame Afrovibes, un heterogeni col·lectiu on conviuen músics del Senegal, l'Argentina, l'Uruguai, les Illes Canàries, Andalusia i Catalunya. Un entorn mestís on patrons rítmics i melòdics inequívocament africans conviuen amb els de ramificacions tardanes com el funk, el reggae o el hip-hop. Un còctel refrescant, una banda ben compactada i, per damunt de tot, la figura del propi Kwame. Energia, vitalitat i tres dècades trepitjant escenaris de mig planeta. Un veterà en pleníssima forma.

Jamaica a la vista

Soweto.

SOWETO + HIGH TIMES

Festa Major de Blancs i Blaus

Plaça de la Porxada, Granollers

25 d'agost de 2014

Els sons d'arrel jamaicana. Com ens han costat d'entendre, en aquest país tan prodigiós que habitem. Dels experiments de yé-yé sincopat dels 60 al pamfletarisme amb olor de kalimotxo dels 80 i els 90 hi van unes quantes dècades però un sol denominador comú: l'aproximació barroera a un gènere per part de gent que ni s'ha molestat en explorar-ne les arrels -salvant comptadíssimes excepcions, que sempre hi han estat-. Per sort, la tendència ha començat a capgirar-se durant els darrers anys. I si ho ha fet ha estat gràcies a gent com els barcelonins Soweto. Militants de les americanes i les camises amb tacte de Carnaby Street, i també de l'ska en una concepció més pura que no pas purista. Per entendre'ns, els de Gràcia coneixen les arrels de l'ska i el camí que condueix al rocksteady tan o més bé que les cuines dels seus respectius domicilis. La qual cosa els permet abordar la vessant més clàssica d'ambdós gèneres -cites incloses a tòtems com Dandy Livingstone o Delroy Wilson- sense despentinar-se ni caure en manuals d'estil, i a la vegada incorporar al cànon jamaicà discursos com els del jazz o el soul -entre d'altres, van caure peces dels Countours i els Foundations- sense que la cosa soni forçada en absolut. 

Ahir van tocar a la Festa Major de Granollers. Tasca difícil -no per tractar-se de la capital vallesana sinó pel que comporta actuar davant d'un públic de festa major, vostès ja m'entenen- que van resoldre amb la solvència de qui porta quinze anys al peu del canó i no obeeix cap altra causa que la de dignificar el seu ofici quan s'enfila a l'escenari. Abans havien actuat High Times. També de Gràcia però amb menys carretera a l'esquena, comparteixen amb els seus veïns el coneixement i domini de les formes més clàssiques de la música jamaicana. Una base d'ska i rocksteady que ells complementen amb dosis de reggae, dub i so d'escola 2Tone. Dos discos al mercat i les taules exhibides damunt l'escenari denoten bones maneres. Vaja, que si hem d'agrair a bandes com Soweto la normalització de les sonoritats d'arrel jamaicana a casa nostra, també és just reconèixer el gra de sorra que hi aporten les noves generacions. I és aquí on High Times entren en joc. A seguir-los de ben a prop.

Brian Setzer '68 Comeback Special - "Ignition!" (2001)

Sense cap mena de dubte, un disc a reivindicar. Un àlbum que posa les piles de bon matí, que anima qualsevol nit de festa i que fa curt tot trajecte per carretera. "Ignition!" (2001) és l'únic treball que Brian Setzer va signar al capdavant de '68 Comeback Special, trio amb el qual va recuperar les formes més bàsiques del rock'n'roll després d'una llarga temporada dedicada a la seva orquestra de swing -d'on venia la pròpia base rítmica de '68 Comeback Special: Bernie Dresel a la bateria i Mark Winchester al contrabaix-. I un treball injustament oblidat que molts contemplen a dia d'avui com una anotació a peu de pàgina. Greu error. Perquè "Ignition!" es troba a l'alçada de qualsevol obra dels Stray Cats o de la mateixa Brian Setzer Orchestra. I perquè els seus catorze temes conformen un mosaic sonor que val per tota la creació musical contemporània d'inspiració fifties.

Sí, hi ha rockabilly apte fins i tot per a puristes -"Hot Rod Girl", "Rooster Rock"-, però també incursions en territoris psycho -la peça titular-, balades nocturnes -"Dreamsville"-, pinzellades llatines -"Santa Rosa Rita"-, elèctric rock de carretera -"Hell Bent" o "Who Would Love This Car But Me?", composta a mitges amb Joe Strummer-, surf fronterer -l'adaptació de "Malagueña"-, frenètic bluegrass -"8-Track"- i notables exercicis de punk rock sense concessions -"(The Legend of) Johnny Kool pt. II" o "Get'em on the Ropes", que haurien pogut signar els primers Clash-. Menció a part requereix "'59", la perla del disc en opinió d'un servidor. Un cant d'amor als anys 50, amb innata vocació de hit i edificat sobre una infecciosa melodia pop. Ignoro si "Ignition!" es manté actualment en catàleg, però cada vegada que el reviso -i ho faig sovint- em sembla tan fresc com m'ho va semblar el primer dia. Per al record queda també l'apoteòsica visita que Setzer va fer a Barcelona amb aquella formació. Tot un símptoma de normalitat en plena ressaca de l'11-S -el concert tindria lloc tan sols onze dies després dels atemptats en una atapeïda sala Razzmatazz-.

La darrera estrella del rock

ELLIOTT MURPHY

Pista Coberta Joan XXIII, Els Hostalets de Balenyà

23 d'agost de 2014

El moment tenia valor. Perquè una escena com aquella no havia tingut lloc a casa nostra durant molt de temps. I sobretot per tot allò que tal imatge pot arribar a evocar. Elliott Murphy, tot sol damunt d'un escenari, sense ni tan sols el suport del seu inseparable Olivier Durand. Amb mocador al cap i una jaqueta de pell marró com la que ell mateix havia descrit quatre dècades enrere a "Last of the Rock Stars". L'experiència d'un supervivent, els aires sempre redemptors del rock'n'roll i una joia perduda en el temps. "Time Flies", un cant adreçat a la seva mare des de la París de finals dels 80, ciutat on el novaiorquès segueix residint a dia d'avui. La tria no era casual. L'autor d'"Aquashow" tot just havia fet una trucada transoceànica a la seva mare des del mateix escenari per a deixar-li escoltar l'entusiasme d'un públic que no parava de demanar bisos.

Abans, a petició del mateix respectable i -aleshores sí- amb l'acompanyament dels Normandy All Stars, Murphy ja havia estirat el set amb dos highlights tampoc previstos inicialment, "Rock Ballad" i "Diamonds by the Yard". Eren aquests apunts la culminació d'un passi, l'onzè que el nord-americà oferia als Hostalets de Balenyà, que commemorava el vintè aniversari de la Komissió Organitzadora de Koncerts (KOK) i de passada atorgava un apunt singular a la Festa Major del municipi osonenc. "Benedict's Blues" havia encetat una nit on el material de factura recent -"Sweet Honky Tonk", "Little Big Man", "Even Steven"- va alternar-se amb un fons de catàleg que enllaça "Hangin' Out" amb "Sonny", "You Never Know What You're In For" amb la pròpia "Last of the Rock Stars", "Euro Tour" amb "On Elvis Presley's Birthday" o "Take Your Love Away" amb "Drive All Night".

Reveladors retalls d'una trajectòria que, si bé s'ha mantingut sempre a l'ombra, no ha d'envejar res a les de gegants que l'han reivindicat, cas del seu amic Bruce Springsteen o un Lou Reed a qui va citar versionant "Walk on the Wild Side". Una altra relectura, la del "Heroes" de Bowie, va desenllaçar un clímax a ritme de "Green River" i "Come On Louann". A partir d'aquí, les peticions, la trucada i la imatge de la jaqueta marró. És poc probable que Elliott Murphy sigui la darrera estrella del rock. Sí que és, en qualsevol cas, un exemplar gairebé únic d'una espècie en perill d'extinció. Aquella generació de músics a qui Dylan i la British Invasion van mostrar el camí. Una generació que encara a dia d'avui és capaç de desplegar poesia i reflexions vitals sobre progressions de quatre acords i, a la vegada, celebrar la disbauxa amb aquell "Shout" signat al seu dia per uns desenfrenats Isley Brothers. L'essència mateixa del rock'n'roll, que de seguida s'ha dit.

Ballant (antifolk) sota la pluja

The Missing Leech.

Sam Destral.

THE MISSING LEECH + SAM DESTRAL

Binary Emotions Nights @ Gelateria JiJo, Parets del Vallès

22 d'agost de 2014

El que pot arribar a fer la melomania. Maurici Ribera, l'home artísticament conegut com The Missing Leech, es va assabentar recentment que un dels seus grups preferits actuaria per fi relativament a prop de casa seva. Vaja, que es podria treure l'espina de no haver-lo escoltat mai en directe. La cosa el va emocionar de tal manera que va arribar a compondre una cançó. Ni el títol ni el contingut tenen res a veure amb el grup en qüestió, de fet es tracta d'un tema amb missatge social -la denúncia dels abusos sexuals a menors comesos per membres de l'Església Catòlica-. Sí que és, en qualsevol cas, una de les millors composicions que Ribera ha lliurat darrerament. "Godrupted", una inquietant descàrrega de post-punk edificada a partir d'acords menors que colpegen el terra com blocs de pedra tan massissa com uns versos plens de ràbia. Va ser sens dubte un dels títols destacats d'una actuació que va repassar bona part de la trajectòria del manresà, avançant també material del seu proper disc.

Una actuació que va tenir lloc en el marc del cicle Binary Emotions Nights i que va succeir al passi d'un altre exponent indiscutible de l'antifolk a casa nostra, Sam Destral. El de Gandesa també denuncia. "Zoo", una metàfora sobre els despropòsits de la classe política, ni tan sols ha passat encara per l'estudi, però ja ha esdevingut un dels pilars dels seus directes. Un tema amb gust i vocació de clàssic, i no és l'únic. "Pallasso trist" suposa una altra evidència del seu inesgotable creixement compositiu. Malenconia ben canalitzada i cacofonies donant forma a tot un tractat d'urgència i imprevisibilitat. També van sonar peces d'un fons de catàleg del qual pocs poden presumir, és clar, cas de "Noia de colors" o "Noia grisa", a més de la seva definitiva revisió d'un tema del propi Ribera. Aquell "Missing Your Own Show" que Destral tenyeix de referències velvetianes com qui no vol la cosa. Doblet d'autèntic luxe, el que va passar ahir per la JiJo. El diluvi que queia darrere l'escenari -l'actuació era a la fresca-, llamps i trons inclosos, va acabar d'arrodonir la vetllada.

Oriol Stardust a Magic Pop

No passa cada dia que algú amb criteri parli de tu. I menys que en parli bé. Aquesta setmana, Magic Pop ha parlat del meu antic projecte Oriol Stardust. Un honor, no cal dir-ho, aparèixer en un blog de referència del panorama musical de casa nostra. L'article en qüestió és sens dubte el més complert i detallat que mai s'ha escrit sobre mi. Poden llegir-lo aquí. D'altra banda, recordin que des de fa una setmana es troba disponible en format digital "Bicycle Rides, Broken Dolls, Nocturnal Ghosts and Sunday Hangovers (2005-2012)", el recopilatori de rareses d'Oriol Stardust. El poden escoltar i descarregar aquí.

Del Rosselló a l'Empordà

Cerbère.

Portbou.

Colera en primer terme. Al fons, el Cap de Creus, el Port de la Selva i Llançà.

Un passeig per l'antiga frontera. 21 d'agost de 2014.

Memòria

La tomba d'Antonio Machado a Collioure, agost de 2014. Al seu voltant, més tombes i nínxols amb cognoms catalans i espanyols. Els de qui, banderes i sentiments al marge, no encaixava a l'Espanya projectada per uns exaltats i imposada durant quatre dècades a cop de fusells, terror i mentides. Concepció retrògrada i fanàtica, la de qui no sap acceptar la diversitat i no dubta a imposar el seu autoritarisme quan en té la més mínima oportunitat, ja sigui suprimint les institucions democràtiques o aprofitant-se d'una majoria absoluta. La de qui, davant la més absoluta manca d'arguments, només sap recórrer a l'odi, a la crispació i a la mentida. La de qui s'atreveix a parlar de democràcia sense haver-se rentat abans unes mans tacades de sang. Lorca, Machado i tants d'altres. Espanyols universals, víctimes de la tirania d'uns quants. Memòria, senyors, memòria.

Quan la unió fa la força

CONOR OBERST + DAWES

Sala Apolo, Barcelona

20 d'agost de 2014

Si és cert que la unió fa la força, vetllades com la d'ahir en són el més viu exemple. Conor Oberst i Dawes. El primer té la trajectòria i la personalitat de qui ha edificat un repertori monumental des que va irrompre com a nen prodigi a la seva Nebraska natal. Els californians encara no han volat tant, però acumulen prou carretera i sobretot prou taules per engrandir tota cançó que apunti al cànon tradicional nord-americà. Les d'Oberst no són menys, i ahir van trobar en la base instumental de Dawes el millor complement possible. El coixí perfecte on acomodar els passatges més orgànics i reposats. I la dosi necessària de pólvora per a encendre la sala en els moments de major intensitat. La resta la va fer el propi Oberst, imponent presència en un escenari que se li va fer petit i torrent expressiu sense límits. Cantant cada nota com si s'acabés el món i gesticulant com qui s'adreça a un estadi sencer, va desplegar el repertori que ha signat amb el seu nom -atorgant un merescut protagonisme a composicions recents- sense oblidar-se de citar a Bright Eyes -magnànima "We Are Nowhere and It's Now", emotiva "Old Soul Song (For the New World Order)", explosiva "Another Travelin' Song"-. Abans, els propis Dawes havien escalfat motors oferint un tast de la seva collita. Un passeig per la Costa Oest més daurada, la de Byrds, Flying Burrito Brothers, Buffalo Springfield i el Laurel Canyon. Harmonies vocals, melodies inesborrables i moltes hores d'ofici a l'esquena.

Recomanacions: Elliott Murphy, The Missing Leech i Sam Destral

Els deixo dues propostes musicals que podran gaudir aquesta setmana a la província de Barcelona, ambdues amb entrada lliure i altament recomanables:

-THE MISSING LEECH + SAM DESTRAL. Sense cap mena de dubte, els noms més destacats del panorama antifolk català a dia d'avui. El primer és el pseudònim de tot un pioner del gènere a casa nostra, Maurici Ribera, incansable franctirador de píndoles de punk acústic. El segon és la gran esperança de la cançó en català. En temps de costumismes mal entesos, el de Gandesa canta sobre noies mortes, pallassos tristos i metàfores zoològiques. Doble cartell imprescindible. Divendres, 22 d'agost (21h.), a la gelateria JiJo de Parets del Vallès, en el marc del cicle Binary Emotions Nights.

-ELLIOTT MURPHY. El seu nom va estretament lligat al de gegants com Bruce Springsteen, Patti Smith o els New York Dolls. Però això no hauria de fer-nos perdre de vista el seu principal argument. Més de quatre dècades lliurades en cos i ànima al rock'n'roll sense data de caducitat. A l'art d'explicar històries sobre quatre acords i de transformar vides senceres en cançons de tres minuts. I un directe que rebentaria qualsevol estadi si les masses es dignessin a descobrir-lo -ells s'ho perden-. Torna a casa nostra amb la seva banda habitual, uns Normandy All Stars on destaca la presència del mag de les sis cordes Olivier Durand. Dissabte 23 d'agost (23h.) a la plaça Josep Espona dels Hostalets de Balenyà, en el marc de la Festa Major del municipi osonenc i del 20è aniversari del KOK.

Quaranta anys de Dalí a Granollers

JIM (a l'esquerra de la imatge) i Dalí (centre), el 19 d'agost de 1974 a la Porxada.
Imatge: G148msnm.blogspot.com

Ningú en parla, però resulta que avui fa quaranta anys va tenir lloc un esdeveniment històric al centre de Granollers. Concretament a la plaça de la Porxada, actualment epicentre d'una illa peatonal amb què la capital vallesana ha refermat la seva eterna vocació de mercat. Ciutat de botiguers sempre ho ha estat, Granollers. Però és que hi va haver un temps en què el comerç convivia amb altres activitats sense que perillés la sensació de normalitat. Un temps tan remot que servidor ni tan sols va arribar a viure, però que ha conegut a través dels testimonis de generacions anteriors i de documents històrics que acrediten allò que la pròpia ciutat sembla obstinada a oblidar. Una obstinació que alguns mai arribarem a entendre, i menys quan parlem de fites dignes d'orgull.

Avui fa quaranta anys, deia, va tenir lloc un fet històricament rellevant al centre de Granollers. Un happening artístic de dimensions còsmiques, protagonitzat ni més ni menys que per Salvador Dalí. L'artista empordanès i tot un seguici d'estrambòtics personatges van transformar una atapeïda Porxada en un oceà de colors psicodèlics. Un entorn de somni on diversos artistes, dirigits pel propi Dalí, van ruixar amb canons de pintura una tela de 10 x 5 metres. Una escena que acabaria amb els canons en qüestió apuntant a membres del públic i fins i tot al propi Dalí -que cercaria refugi a l'interior de l'Ajuntament-. I un esdeveniment que aixecaria una gran expectació arreu del món -a la plaça hi havia representants de mitjans de comunicació estatals, però també internacionals-.

El happening dalinià és la punta de llança d'un cicle temporal en què Granollers esdevindria, en paraules del periodista Karles Torra, tota una capital de la cultura pop. Un període que enllaça part de la dècada dels 60 amb el final dels 70, i durant el qual la capital vallesana va ser escenari d'esdeveniments històrics com el primer Festival Internacional de Música Progressiva de Granollers (1971) o la primera visita de King Crimson a les nostres terres (1973). Esdeveniments que, com el propi happening, no haurien estat possibles sense la gestió del CIT (Centro de Iniciativas y Turismo) i el seu director, el sempre inquiet Joan Illa Morell (JIM) -que va assistir a la Porxada amb una jaqueta cedida pel propi Dalí i que anteriorment havia lluït el mateix Mick Jagger-.

Quatre dècades d'una tarda que va donar la volta al món. Quaranta anys de la històrica visita de Dalí a Granollers. Un aniversari prou rodó com per dedicar-li una celebració. Però res es mou. Ningú en parla i només el parèntesi estiuenc altera el ritme de la ciutat. Blancs i Blaus deuen preparar-se per la imminent Festa Major. I ben fet que fan, i tant que sí. Tres dècades de celebracions confirmen el seu com un model d'èxit i la Festa Major de Granollers com una de les més ben arrelades de casa nostra. Però, no ens n'oblidem, ni la ciutat ni la seva vida cultural s'acaben ni haurien d'acabar-se amb la Festa Major. Que una setmana de disbauxa no fa cap mal a ningú i sempre és benvinguda, però són la memòria i el reconeixement del passat qui ens mostrarà qui som, d'on venim i cap on anem.

Un oasi a Gràcia

Mad'zelle, The Missing Leech i Ran Ran Ran. Vora el foc.

MAD'ZELLE + RAN RAN RAN + BARTLEBY

Festa Major de Gràcia, Barcelona

18 d'agost de 2014

Un pati interior perdut enmig d'una illa de cases del carrer Mozart, a mitja tarda i en petit comitè. Ningú diria que l'escena en qüestió s'emmarqués en la Festa Major de Gràcia, però el cert és que suposava tot un oasi en la seva programació. Una via d'escapament de les inevitables aglomeracions que comporta tota festa gran. I una imprescindible cita melòmana. Tres delícies subterrànies defensant discursos frescos i lliurant grans cançons una darrere l'altra. Va obrir l'aixeta Mad'zelle, barcelonina establerta a Londres que venia a presentar el seu darrer ep, "Haven Bridge" (2014, El Mamut Traçut). En va rescatar peces com "Distance" o "Snakes", que va alternar amb perles del seu fons de catàleg, una nova composició i un parell de versions: una nocturna revisió de "Don't Let Me Be Misunderstood", de Nina Simone, i la seva esquelètica relectura de "Vora el foc" de The Missing Leech. Una peça que també ha acabat incorporant-se al repertori de Ran Ran Ran, el duet que sortiria tot seguit a escena. La van interpretar amb l'acompanyament vocal dels propis Maurici Ribera (The Missing Leech) i Martina Borrut (Mad'zelle). La resta del set list es va nodrir de peces originals del conjunt barceloní. Notables exercicis d'indie pop de traços folk i electrònics amb què el líder de la formació, Ferran Baucells, ha revisat part de l'obra d'un dels seus avantpassats, el poeta Josep Baucells. La bateria de Jordi Farreras, sempre imprevisible i rica en recursos, va fer-hi la resta. I va cloure la tarda Bartleby. El nou projecte solista de Nika Elia, que ja es va fer un lloc a l'escena independent de casa nostra al capdavant dels desapareguts Sexy Bicycle. En aquesta nova aventura parteix de registres com el folk, el blues o el rock d'autor per a evocar la profunditat vocal d'un Eddie Vedder o conjurar l'esperit de tot un Jeff Buckley.

Mad'zelle.

Ran Ran Ran.

Bartleby.

Versió de "Somriu" (The Missing Leech)

La gent de Plans Films ha penjat un nou avançament de “This Is The Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)”, el documental que reivindica la figura i l'obra musical de Maurici Ribera, conegut artísticament com The Missing Leech. Concretament, l'avançament d'avui és ni més ni menys que la versió de "Somriu" -peça original del propi Maurici- enregistrada per un servidor, el passat 7 de gener a la NAUB1 i en col·laboració amb Brubaker. La poden escoltar aquí.

Desvergonyiment

Hurray For The Riff Raff, Alynda Lee Segarra en primer terme.

Sempre he pensat que els oficis no s'aprenen a les aules sinó vivint, rebent cops, caient i tornant a aixecar-se. Les arts, en qualitat d'oficis, no impliquen cap cas a part. No em malinterpretin, em sembla imprescindible la tasca que porten a terme les escoles a l'hora de formar artistes. Simplement tendeixo a desconfiar -en el camp de les arts com en el de qualsevol ofici de vocació creativa o humanista- dels academicismes. En aquest sentit i com a exemple puntual, estic tip d'escoltar músics de jazz formats en conservatoris on els pioners del gènere mai haurien pogut accedir. D'escoltar com vesteixen de tècnica uns repertoris que prèviament han despullat d'ànima. Per això aprecio artistes com Alynda Lee Segarra, cara visible del col·lectiu Hurray For The Riff Raff, un dels noms més frescos que ha donat en anys la música nord-americana d'arrels i una de les grans revelacions d'aquest 2014.

Originària de Nova York i filla d'un alt càrrec polític, va fugir literalment de casa amb tan sols disset anys, va participar activament de l'escena punk autòctona i va deixar enrere una ciutat cada vegada més ofegada per la gentrificació. Va adoptar aleshores l'estil de vida hobo, viatjant en trens de càrrega i tocant les seves cançons per tota la geografia nord-americana fins que es va instal·lar definitivament a la Nova Orleans post-Katrina. Entorn gairebé apocalíptic i una de les ciutats més violentes del país, però també un oasi amb lloguers prou assequibles per pagar-los tocant al carrer. Va ser d'aquesta manera com Segarra va entrar en contacte amb la colla d'outsiders amb qui acabaria formant Hurray For The Riff Raff. Un projecte amb el qual ha abraçat gèneres com el folk, el jazz o el country des d'una perspectiva formalment tradicional però vocacionalment renovadora.

Estèticament, les seves cançons podrien haver-se concebut en qualsevol moment dels darrers gairebé cent anys i sonar tan fresques com ho fan a dia d'avui. És a nivell líric, però, on Segarra i companyia desafien purismes i estretors de mires, carregant el seu discurs de proclames feministes, cants a favor de l'alliberament dels col·lectius homosexuals i crides a la justícia social. Abans de corporativitzar-se, el country tenia aquestes coses. Penso per exemple en Johnny Cash homenatjant als nadius nord-americans o en Steve Earle carregant contra l'Administració Bush. La pròpia Segarra va més enllà i cita pioneres del blues com Bessie Smith o Ma Rainey. "En moltes cançons ja abordaven qüestions relacionades amb l'homosexualitat, el fet de vestir-se com homes i anar a la ciutat a tirar els trastos a les dones. Durant molt de temps em vaig emmirallar en Bessie Smith, volia ser tan desvergonyida com ella", declarava recentment a la revista Uncut. Desvergonyiment. Potser aquest és el secret. Potser aquest és l'ingredient que, encara a dia d'avui, permet a gent com Segarra destacar per damunt de la resta.

Recopilatori d'Oriol Stardust

Coincidint amb el desè aniversari de "Dancing with the Clown" -la cançó, no el blog-, vaig tenir la pensada d'obrir un compte de Bandcamp on documentar totes les cançons del meu antic projecte d'antifolk, Oriol Stardust. Tenia clar que hi havia d'incloure la maqueta de 2005 i l'ep "I'm Sorry for Loving You" (2009), però també una sèrie de cançons que havien aparegut en àlbums i recopilatoris diversos i a les quals no sabia quin format donar. Va ser mentre compilava aquestes cançons com vaig topar amb algunes gravacions inèdites i perdudes en el temps. Demos primitives de temes com "Broken Doll" o "Samantha", que malgrat haver sonat amb freqüència als meus concerts, mai havien trobat el seu lloc en un disc. I també temes que jo mateix gairebé havia oblidat, com "When You're Gone" o "Goodbye Little Bee" -en el cas d'aquest darrer títol, es tracta de l'única interpretació que en vaig arribar a fer, ja que la vaig enregistrar a la primera presa i mai més la vaig tornar a tocar: fins ara no l'havia escoltat ningú-. Totes elles, juntament amb peces ja conegudes com "Brooklyn" o "(I've Seen a) Bicycle", formen part d'un recopilatori editat només en format digital i disponible al compte de bandcamp d'Oriol Stardust. "Bicycle Rides, Broken Dolls, Nocturnal Ghosts and Sunday Hangovers (2005-2012)", es titula. No n'esperin una gran qualitat sonora, ja que es tracta com he apuntat de temes perduts i la intenció del disc és més documental que una altra cosa. Esperin-ne en tot cas una petita col·lecció de cançons sense cap més funció que la de comunicar. Perquè, així ho pensava aleshores i així ho segueixo pensant, la música tracta d'això. El trobaran en aquest enllaç. Espero que els agradi.

Elvis has left the building

"Elvis has left the building". El Rei havia abandonat l'edifici, proclamava per megafonia una veu que anunciava d'aquesta manera el final dels concerts d'Elvis Presley. "Elvis ha dejado el edificio", que canta Dino Ratso en una de les seves millors cançons. Sentit tribut al primer ídol de masses del rock'n'roll, i romàntic repàs de la tragèdia que van esdevenir els seus darrers instants de vida. Instants també repassats per Mazoni a "Elvis (Últim dia)", cronologia amb pèls i senyals de les últimes vint-i-quatre hores viscudes pel Rei. Dues cançons i dues visions d'una tragèdia. El moment en què Presley va abandonar definitivament tot edifici i va entrar per la porta gran al més elevat dels Olimps. Avui en fa 37 anys. 16 d'agost. Data assenyalada en molts calendaris melòmans.

Una matinada com la d'avui

Va ser una matinada com la d'avui, ho sé perquè acostumo a documentar aquestes coses. Les primeres hores d'un quinze d'agost -o les darreres del dia anterior, segons com es miri-, el de 2004. Ara fa deu anys. No recordo l'hora ni els detalls exactes. El cas és que tornava cap a casa, a peu. Venia d'una festa major i el meu cos es trobava sota els efectes d'un o més combinats de vodka amb cola. No és que anés totalment begut, simplement tenia aquell punt que tots coneixem tan bé però que tant costa descriure. La qual cosa, sumada a la temperatura agradable de les nits d'estiu, em va proporcionar una sensació d'extrema felicitat. El passeig va fer la resta, i vaig arribar a casa carregat d'inspiració. La suficient per fer una cançó. M'hi vaig posar, i malgrat ser incapaç de recordar amb exactitud els detalls d'aquella nit, diria que tot plegat va anar prou ràpid. Fins i tot la vaig enregistrar -de forma casolana, òbviament- abans d'anar a dormir. El primer que vaig fer al despertar-me el migdia següent va ser escoltar-la i flipar. Al capdavall, no m'havia sortit tan malament. És més, tenia quelcom que deixava enrere tot allò que havia compost amb anterioritat. Al cap d'uns mesos la vaig tornar a gravar, aleshores en uns estudis radiofònics, i la vaig incloure a la meva primera maqueta. La cançó es deia "Dancing with the Clown". Sí, com aquest blog.

Entrades de concerts

Tenia a casa una caixa plena d'entrades de concerts. Les que he anat acumulant al llarg de tota la vida. Aprofitant el parèntesi del mes d'agost, m'he decidit a posar-hi ordre. A guardar-les cronològicament en arxivadors. La feina serà llarga, però el procés em permet rememorar alguns episodis realment emocionants -i també algunes grans decepcions, per què negar-ho-. Però sobretot m'ha permès constatar una vegada més com el que abans eren petites obres d'art, tickets amb dissenys d'allò més cuidats, actualment són poc més que papers amb quatre dades formals. Això, quan no són directament impresos que jo mateix m'he fet des de casa perquè la promotora de torn no ha posat a la venda entrades físiques. Signe inequívoc del pas del temps, però també de com el corporativisme devora la màgia. Poc a poc, però sense pietat.

Lauren Bacall (1924-2014)

LAUREN BACALL

(1924-2014)

R.I.P.

Recomanació: Mad'zelle, Ran Ran Ran i Bartleby

MAD'ZELLE és Martina Borrut, barcelonina establerta a Londres, darrer fitxatge del segell El Mamut Traçut i nom a l'alça de l'antifolk europeu. El seu darrer ep, "Haven Bridge" (2014), la consolida com una artesana de la cançó amb gust per la sensibilitat, el preciosisme i les textures lo-fi. RAN RAN RAN és el nou projecte de Ferran Baucells (exTired Hippo), una maquinària de folk-pop tan sòlid com atrevit. Les seves cançons recuperen l'obra de Josep Baucells, poeta del segle XIX i avantpassat del líder de la formació. I BARTLEBY és l'aventura solista de Nika Elia, exlíder dels enyorats Sexy Bicycle. El seu repertori parteix del folk pantanós i el blues més inquiet per donar lloc a un discurs d'allò més personal. Tots tres formen un triple cartell imprescindible que dignificarà el terme indie en el marc de la Festa Major de Gràcia 2014. Els podran escoltar el dilluns, 18 d'agost (17h.), al carrer Mozart. Altament recomanable és també el cartell que presenta enguany el FESTIGÀBAL, emmarcat un any més en les festes de Gràcia. The Van Pelt, El Petit de Cal Eril, Los Retrovisores o Pony Bravo, entre d'altres, desfilaran per la plaça Rovira i Trias entre els dies 17 i 19 d'agost.

http://madzelle.bandcamp.com/

http://ranranran.bandcamp.com/

http://bartlebymusic.bandcamp.com/

http://www.heliogabal.com/festi.php

Robin Williams (1951-2014)

ROBIN WILLIAMS

(1951-2014)

R.I.P.

A través de la tempesta

Núvols de tempesta al Vallès Oriental, juliol de 2014. No em diguin que no són preciosos.

Recomanacions: Festa Major de Cardedeu

No, per norma general, a mi tampoc m'agraden les festes majors. No obstant, la Festa Major de Cardedeu presenta enguany una oferta musical prou atractiva. Amb el seu permís, els deixo un grapat de recomanacions melòmanes perquè triïn, remenin i, sobretot, gaudeixin:


*GRANS AMB PUS. Fa vint anys, Cardedeu sonava així. La seva maqueta "Els aturats no canten havaneres" (1995) és un clàssic subterrani en tota regla. Hardcore melòdic i una lírica social que, lluny de perdre força, es manté plenament vigent a dia d'avui. Per això, i perquè una bona dosi de mala llet sempre és benvinguda, s'agraeix el seu retorn. Dimecres 13 d'agost (22,30h.) al Polvorí (plaça Sant Joan).

*MAZONI + SANJOSEX. Dos dels pilars de l'escuderia Bankrobber. Jaume Pla i Carles Sanjosé han tornat enguany amb àlbums on predominen el risc i les grans cançons. El primer ha deixat de banda la guitarra i ha signat un tractat d'electropop titulat "Sacrifiqueu la princesa". El segon ha revelat la seva vessant més immediata i vital amb "Festival" -atenció a la guitarra de Xarim Aresté-. Doble cartell d'alçada, dos reclams que es troben molt per sobre de tota festa major i hits tan incontestables com "La promesa" i "No hi ha mirades". Dijous 14 d'agost (23,55h.) al Garitu (plaça Sant Corneli).

*THE CAPACES + LAS MARLENES + VIOLETS. Els primers no necessiten presentació a aquestes alçades. Una de les maquinàries de punk i rock'n'roll d'alta tensió més ben engreixades de Barcelona. Les segones són una jove promesa del punk d'escola 77. I els tercers són tota una ràfega d'aire fresc, novament amb base punk i amb especial predilecció per la Costa Oest nord-americana dels 80 i els 90. Dijous 14 d'agost (23,55h.) al Polvorí (plaça Sant Joan).

*JOANA SERRAT. Una de les artistes amb més projecció de casa nostra -l'endemà d'aquesta actuació comença una minigira europea que la portarà per Bèlgica i el Regne Unit-. Natural de Vic, formada musicalment en ciutats com Dublin i amb una personal visió del so Americana, ha actuat en festivals com Primavera Sound i ha compartit escenari amb gegants com Neko Case. El seu darrer disc, "Dear Great Canyon" (2013, El Segell), ha comptat amb tot un Harris Newman (Arcade Fire, Tindersticks) als controls tècnics. Divendres 15 d'agost (19h.) al Parc Pompeu Fabra (Pista Coberta).

*MAROON TOWN. Durant els 90 va ser una de les formacions imprescindibles de la música jamaicana facturada a Europa. Formats al sud de Londres -i més concretament a la multicultural Brixton-, el seu discurs ha fusionat durant gairebé tres dècades llenguatges com els del reggae, el dancehall, el hip-hop o l'ska de tall més clàssic. Els seus temes han aparegut en infinitat de recopilatoris i segueixen considerant Catalunya com la seva segona llar després d'haver girat incansablement per mig planeta. La seva actuació l'amenitzarà un disc jockey d'alçada com és Dr. Batonga, àlies del polifacètic melòman i periodista musical Jordi Urpi. Divendres 15 d'agost (23,55h.) al Garitu (plaça Sant Corneli).

*EL PETIT DE CAL ERIL. El que va començar com una bucòlica visió de l'espectre antifolk ha esdevingut una entitat tan eclèctica com inclassificable. "La figura del buit" (2013, Bankrobber) és tot un tractat de pop d'autor amb l'inconfusible segell de Joan Pons. Dotze cançons que enllacen i a la vegada deixen petits registres com els del folk, el soul o la psicodèlia. Un regust decididament clàssic i la sempre solvent producció de tot un Dalmau Boada (Esperit!). Dissabte 16 d'agost (12h.) en concert vermut al Garitu (plaça Sant Corneli).

http://festamajorcardedeu.cat/

http://elpolvori.wordpress.com/

Singulars i sense complexos

SANTA DHARMA + HOLLY LANASOLYLUNA + SONAMBULIZM

Minusa Club, Barcelona

9 d'agost de 2014

Hi ha ocasions en què sortir de casa té premi. Nits en què el fet d'apagar el televisor i acostar-se a un local que programa música en directe, li permet a un sentir-se privilegiat. La d'ahir va ser una d'aquestes nits. Triple cartell d'electrònica amb la singularitat i la manca de complexos com a comuns denominadors a l'escenari del Minusa. I un selecte grapat d'incondicionals que, si bé no eren multitud, sí que es poden considerar afortunats. Perquè la vetllada que van presenciar va ser poc menys que irrepetible. Santa Dharma, Holly Lanasolyluna i Sonambulizm. Van trencar el gel els primers, duet impulsat a Tòquio per la pròpia Lanasolyluna -s'hi va establir l'any passat, després d'una estada a Barcelona- i el músic autòcton Tomo. Sonoritats casolanes, de baixa fidelitat i amb els inevitables apunts orientals marca de la casa -ja abans d'establir-se al Japó, la californiana era tota una enamorada de la cultura nipona-. Aparells de joguina, els onírics aguts de Lanasolyluna i l'ukelele de Tomo aportant textures punk i fins i tot antifolk. Els seguiria el projecte solista de la nord-americana. Coordenades paral·leles per a un discurs tan únic com intransferible. I va cloure la nit Sonambulizm, darrera aventura de la prolífica i sempre imprevisible Monik d'Arc -alguns l'hauran conegut a través de Hanselett o Ivyfuuur The Polimonstre-. Una aventura on deixa definitivament de banda els traços orgànics de les seves anteriors aventures -enrere queden el folk, la mandolina i les incursions en el post-punk- per a explorar terrenys digitals. Es mantenen i fins i tot s'intensifiquen les atmosferes de somni i aquells murmuris on la innocència dels contes de fades es tenyeix d'inquietant foscor. I entren a escena esclats de ritme que desemboquen en contagiosos patrons ballables. L'enèssima confirmació de d'Arc com una de les criatures més fascinants del subsòl barceloní.

SANTA DHARMA. Aparells de joguina i ukelele antifolk.

SONAMBULIZM. Fascinant Monik d'Arc.

Guateque d'estiu

L'essència de l'estiu. Punxar Northern Soul en una terrassa i sota la lluna. Que un desconegut se t'acosti mentre sona Joe Tex i et confessi que havia cantat "Show Me" amb un grup de rock'n'roll. Gloria Jones, les Fascinations, les Supremes, Marvin Gaye i les Flirtations. I després els Beatles, els Beach Boys, els Zombies i els Who. Punxar a la gelateria JiJo de Parets del Vallès va ser un honor. Compartir sessió amb una de les disc jockeys que van aixecar el pub Prins va ser un privilegi. Gràcies a la gent de Binary Emotions per fer-ho possible.

Begin Again

"La música pot transformar les escenes més banals en quelcom màgic".

Frase i imatge de "Begin Again" (2014), de John Carney. I una realitat inqüestionable. Provin de caminar de nit pel seu barri amb les oïdes aïllades pel fil musical que més els agradi i m'ho expliquen. Per cert, prou recomanable la pel·lícula en qüestió. No canviarà la història del cinema, però aporta unes quantes reflexions interessants al voltant de la indústria del disc.

Personificant l'ofici

LARRY SMITH & THE UNFINISHED BUSINESS

B-Hotel, Barcelona

6 d'agost de 2014

Hi ha fets que s'observen a simple vista. Músics que personifiquen el seu ofici fins i tot abans d'enfilar-se a cap escenari. És el cas de Larry Smith, londinenc d'arrel que ha dividit els seus dies entre la Gran Bretanya i els Estats Units, abans d'autoexiliar-se a Barcelona després d'una trajectòria vital plena de nexes amb els més grans -d'AC/DC a Stray Cats, passant per Deep Purple, The Who o The Drifters-. No trobaran a la xarxa cap videoclip seu, i els enregistraments sonors que es poden escoltar online són més aviat escassos. Tota una declaració d'intencions, especialment en temps com els que corren. La de qui ha decidit anar a la seva i no oferir cap més argument que la pròpia música. Ahir al vespre va protagonitzar una de les vetllades del cicle Inedit a la terrassa del B-Hotel. Una hora llarga i un repertori que va homenatjar les vaques més sagrades del blues i el rock -de Muddy Waters a ZZ Top, passant per John Lee Hooker o els Stones- a través d'elèctriques i robustes lectures d'himnes com "Hoochie Coochie Man", "La Grange", "Boom Boom" o "Honky Tonk Women". Amb personalitat, savoir faire i coneixement de causa. La recta final, el "Knockin' on Heaven's Door" de Dylan amb una tempesta elèctrica amenaçant l'skyline barceloní, va esdevenir èpica.

Brubaker DJ Set a Binary Emotions Nights

Molta atenció al cicle musical que Binary Emotions ha organitzat aquest estiu a la terrassa de la gelateria JiJo, a Parets del Vallès (c/. Antoni Feliu). Indret privilegiat, a tocar del Parc de la Linera, i una desfilada de noms que representen bona part de l'escena emergent de casa nostra -Jilguero, Os Bru, Sam Destral, The Missing Leech, Black Islands, Creamy Creature, Moon Maze, Alberto Montero...-. Brubaker DJ Set -un servidor carregat de dards de precisió punk i mod- hi serà present aquest divendres, 8 d'agost (21h.), en el marc d'una nit de tribut al Pub Prins, un dels epicentres melòmans del municipi vallesà entre finals dels 70 i mitjans dels 80. Compartiré plats i taula amb una de les disc jockeys que van animar les nits del Prins ara fa cosa de tres dècades. Un honor, no cal dir-ho. Entrada gratuïta i sense IVA.

Binary Emotions Nights
Brubaker

Recomanació: Larry Smith and The Unfinished Business

La història del pop i el rock va plena de noms il·lustres, però també de secundaris anònims sense els quals la resta no hagués estat possible. LARRY SMITH és un d'aquests últims. Meitat britànic i meitat nord-americà, va viure el seu despertar musical a la Londres dels 60, la de Yardbirds, Hendrix i Who. Va ser aleshores quan es va enganxar a la guitarra, instrument que encara l'acompanya a dia d'avui juntament amb el baix. Durant tot aquest temps ha realitzat més de 3.500 actuacions en ambdós costats de l'Atlàntic i ha format part de bandes capitals com Eddie and the Hot Rods, Chelsea, The Three Degrees, The Drifters, Culture Club o els Stray Cats, a més de treballar amb components d'AC/DC, Thin Lizzy, Deep Purple, els Stranglers i els propis Who, entre d'altres. Per si no n'hi hagués prou, va dirigir durant quatre anys l'equip tècnic del mític Marquee Club londinenc. Durant els darrers anys s'ha establert a Barcelona i ha donat forma a The Unfinished Business, combo de blues i rock'n'roll primitiu amb el qual es dedica a dinamitar els escenaris més rígids de la Ciutat Comtal. Aquest dimecres, 6 d'agost (20h.), el podran escoltar a la terrassa del B-Hotel (Gran Via de les Corts Catalanes, 389-391 - metro: Plaça Espanya) en el marc del cicle Inedit. Entrada gratuïta i vistes immillorables.

http://mellowproms.wix.com/mellow-promotions#!larry-smith

Maria Rodés: "M'interessa més compondre que interpretar"

Comunió entre dos mons - Foto: Jordi Musquera.

Hi ha discos que marquen un abans i un després. Àlbums que estableixen punts i a part en les trajectòries dels seus autors i que la història acabarà contemplant com a referents. “Maria canta copla” (2014, Chesapik) és un d’aquests discos. La incursió de Maria Rodés en l’àmbit de la copla des d’una perspectiva tan personal com única en el panorama independent de casa nostra. Molt més que un acostament entre dos mons aparentment distants, el tercer treball de la barcelonina suposa un acte de valentia i un exercici de creixement artístic. Aprofitant la seva recent actuació al Festival Fresc, un servidor va tenir l'ocasió d'entrevistar-la a l'interior de la Casa Corbella. Un entorn tan elegant i singular com la pròpia Rodés i la seva visió de la copla. Poden llegir-ho al portal de Brubaker.

Un planeta de simis

Un altre cinema que ha tancat portes a Barcelona. El mític Club Coliseum de Rambla Catalunya. Un símbol. I, per norma general, una garantia de bon cinema en un mercat on predominen les crispetes. Podria recordar les hores que m'he arribat a passar al seu pati de butaques. La quantitat de màgia que he vist projectada a la seva pantalla. Però em referiré al premonitori títol amb què s'acomiadava dijous al vespre aquesta sala de referència. "El amanecer del planeta de los simios" (2014). Tota una metàfora. Quan les llibrerires esdevenen establiments de menjar ràpid, quan tanquen les sales de cinema i els espais dedicats a la música en directe, quan la cultura desapareix del cor d'una societat abatuda per la indiferència, el planeta dels simis és poc menys que una realitat imminent. I no parlo de simis com els de la pel·lícula, sinó dels que fan por.

Begur a través de Vinyoli

XAVI MÚRCIA

Pati de les Escoles Velles, Begur

1 d'agost de 2014

Les restes d'un dia de pluja. La boira que decorava l'entorn i que penetrava l'escenari mentre la banda enfilava un jazz marcadament nocturn. Escena definitiva d'una nit en què l'essència de Joan Vinyoli revivia més que mai en un indret assenyalat. Begur, una de les perles més singulars de la geografia empordanesa i destinació d'estiueig del poeta. I Xavi Múrcia, artesà de la cançó que enguany s'ha lliurat en cos i ànima a musicar l'obra de Vinyoli. Un espectacle, "A través de Vinyoli", que esdevindrà un disc durant la propera tardor, que ja porta mesos a la carretera -és un dels plats forts del Centenari del mestre-, i que s'aturava ahir en una de les estacions clau del seu trajecte. Entorn de luxe -el pati de les Escoles Velles, un dels epicentres del XVIII Festival de Música de Begur- i els versos vinyolians desplegats sobre un coixí de folk i rock'n'roll on ressonaven Neil Young, Leonard Cohen, els Jayhawks, Television i la Velvet Underground post-Cale. Ja en tanda de bisos caurien textos d'autors contemporanis que han trobat en el propi Vinyoli una gran font d'inspiració, cas de Jordi Llavina i Roger Vilà. Del primer va triar "Mà de noia". Al segon el va citar per partida doble amb "Marges" i "Puericultura", transformada aquesta última en un frenètic trencapistes d'herència post-punk. Contundent final per a una irrepetible vetllada poètica.

Xarim Aresté: "No em considero un guitarrista"

Xarim Aresté al Festival Fresc. Retrat d'un artista humil - Foto: Àlex Falcó.

S’imaginen a Picasso negant el fet de ser pintor? Tal declaració no només qüestionaria l’evidència. Suposaria també una gran dosi d’humilitat. Un detall dels que engrandeixen la persona i l’artista que aquesta porta a dins. Xarim Aresté és una d’aquestes persones i un d’aquests artistes. Algú tan gran com per fer màgia amb les sis cordes i seguidament proclamar que no es considera un guitarrista. La setmana passada va actuar al Festival Fresc, i un servidor va tenir el plaer de parlar amb ell del seu present, de la seva trajectòria i d’un ofici, el de músic, que no sempre és prou valorat. Ja poden llegir l'entrevista a la web de Brubaker. També hi poden llegir la crònica completa del festival.

Barcelona era una festa...

Pau Riba, un dels testimonis que intervenen a "Barcelona era una festa".

El Canal 33 emetia la nit passada el documental "Barcelona era una festa (Underground 1970-1980)" (2010), de Morrosko Vila-San-Juan. Retrat d'una Barcelona en plena expansió cultural i social, la del tardofranquisme i la Transició, el seu visionat permet comprovar com determinades coses no han canviat tant. Els d'aquella contracultura eren temps foscos en què la Ciutat Comtal exercia de porta entre una Espanya en blanc i negre i els aires renovadors que venien d'Europa. Aires renovadors que, un cop filtrats per l'essència autòctona, esdevindrien l'arrel de les citades transformacions. Quatre dècades després, els temps tornen a ser foscos -potser mai han deixat de ser-ho-. Barcelona segueix trobant-se més a prop d'Europa que bona part de l'estat que l'envolta. I és d'aquesta mateixa Europa d'on segueixen arribant aires renovadors. El que ha canviat és la citada essència. Una essència que aleshores era inquieta i permeable, i que ha esdevingut amb el pas del temps conformista i immobilista. Tant com unes Rambles que durant anys van ser un dels epicentres de la contracultura i que en l'actualitat són un parc temàtic on la població autòctona no es vol ni acostar. També ha canviat el concepte d'underground. "No érem underground perquè ho volguéssim ser, sinó perquè no encaixàvem enlloc", afirmava un dels participants al documental. I aquesta, si m'ho permeten, és l'arrel de tot plegat. Quaranta anys després, fins i tot conceptes com underground o alternatiu s'han corporativitzat. Per això, el que abans era una actitud vital ara és poc més que un posat. Una vanitosa afirmació de l'ego de tota aquella modernor que juga a ser hipster quan surt de la feina.