Per això em va caure bé aquest trio de Madrid fins i tot abans d'haver-lo escoltat, però és que a sobre el disc en qüestió no té cap mena de desperdici. Un majúscul exercici on la complexitat estructural de la música progressiva s'impregna d'atmosferes oníriques i paisatges propis del post-rock, sense renunciar a passatges més experimentals. Un coixí ideal per a una lírica minimalista però directa, de les que transformen la ràbia i les frustracions del dia a dia en títols tan efectius com "Justice Sunday Morning" o "I'm a bit Worried About You, Cause I Wanna Kill You" -sense oblidar-nos, és clar, de delícies instrumentals com "Duelo de pistolas at William's Bow"-. Es troben ara mateix immersos en una extensa gira per la Península que els portarà a Barcelona (sala Monasterio) el proper 22 de maig. Si hi assiteixen, és molt probable que descobreixin una gran banda.
dimarts, 31 de març del 2015
About.Will
Per això em va caure bé aquest trio de Madrid fins i tot abans d'haver-lo escoltat, però és que a sobre el disc en qüestió no té cap mena de desperdici. Un majúscul exercici on la complexitat estructural de la música progressiva s'impregna d'atmosferes oníriques i paisatges propis del post-rock, sense renunciar a passatges més experimentals. Un coixí ideal per a una lírica minimalista però directa, de les que transformen la ràbia i les frustracions del dia a dia en títols tan efectius com "Justice Sunday Morning" o "I'm a bit Worried About You, Cause I Wanna Kill You" -sense oblidar-nos, és clar, de delícies instrumentals com "Duelo de pistolas at William's Bow"-. Es troben ara mateix immersos en una extensa gira per la Península que els portarà a Barcelona (sala Monasterio) el proper 22 de maig. Si hi assiteixen, és molt probable que descobreixin una gran banda.
nuu
Explosió total - Foto Jordi Angrill. |
Es fan dir nuu, i tenen com a raons de ser la recerca i l'exploració sònica, fent d'aquest nou projecte un vehicle per a transcendir disciplines i transformar les barreres en enllaços. Per això se'ls fa petita la condició de grup de música. Perquè per a ells el so no és simplement una eina sinó una matèria primera per a modelar, tal i com ho és el fang per als terrissaires. I el mateix es pot dir d'unes cançons definides per l'elasticitat i la permeabilitat en el millor dels sentits. El seu ep de debut homònim (2015, Hang the Dj!) n'inclou tres. I totes tres reforcen les seves respectives sinopsis -una escena de bar, l'aïllament domèstic i la narració d'un malson- amb paisatges i atmosferes en constant evolució. El presentaran l'11 d'abril a l'Espai Erre de Barcelona, compartint cartell amb Shoeg i Dulce Pájara de Juventud -aquests últims en qualitat de dj's-.
Recomanació: Gorg Màgic Festival
dilluns, 30 de març del 2015
De genis i dives
Phil Manzanera. |
diumenge, 29 de març del 2015
Suant la cansalada
Fabra i Coats, Barcelona
28 de març de 2015
La suor, sinònim de vida, acció i entrega. La mateixa suor que ahir gairebé inundava l'escenari de Fabra i Coats mentre Nueva Vulcano hi presentaven aquell "Novelería" (2015, BCore) amb què acaben de trencar un llarg silenci discogràfic. Vetllada doncs digna de celebració. Per això els barcelonins ho van donar tot i més. Per això van signar un d'aquells passis que cal emmarcar per a la posteritat -llàstima de les deficiències sonores-. Per això van posar tota la carn a la graella i van suar literalment la cansalada, tot regalant-se a un públic que els va rebre amb tots els honors possibles. Una festa, la de Nueva Vulcano, que va tenir com a il·lustre convidat un altre nom fort de l'escuderia BCore. Uns Betunizer que van vibrar i van fer vibrar a cop de post-punk de trinxera. Ritmes hipnòtics, guitarres que tallaven el vent i una lírica tan directa com l'atac frontal que van oferir els valencians.
dissabte, 28 de març del 2015
Claustrofòbia sota terra
Refugi antiaeri, Sant Adrià de Besòs
27 de març de 2015
El sentiment de culpabilitat, el fracàs personal entès en termes post-capitalistes i la sensació de trobar-se eternament atrapat en un pou sense sortida. Un cercle viciós dominat pel dolor, el patiment constant i una claustrofòbia amplificada ahir per l'entorn on es va representar. Un antic refugi antiaeri que combina la seva tasca de recuperació de la memòria històrica amb la d'espai de creació i exhibició cultural. Un indret que dècades enrere va salvar vides, però on també es van acumular les pors de tots aquells que patien en primera persona les conseqüències d'una guerra. I l'escenari ideal, per tant, per a posar de manifest algunes de les pors del món contemporani. La por de no ser acceptat. La por del fracàs. La por de no estar a l'alçada. La por de voler ser un mateix. La por, en definitiva, de no trobar cap sortida.
"No Exit?" ("Sense sortida?") és precisament el títol del muntatge que la companyia Amartis presentava ahir a Sant Adrià de Besòs. Un espectacle que engloba disciplines com el teatre, la dansa contemporània, la poesia o les arts visuals. Eines a partir de les quals una única intèrpret, Elisenda Selvas, s'endinsa en els racons més ocults de la ment humana, tot posant de manifest alguns dels grans mals inherents a la societat contemporània i trançant-ne les causes. El seu personatge, ho explica ella mateixa per mitjà de versos tan punyents com la seva mirada perduda i devastada, havia estat la riota de la classe. Aquella nena que entomava tots els cops sense tornar-s'hi, tot aprenent a acceptar que la culpa no era de qui pegava sinó d'ella mateixa. La víctima de l'assetjament escolar que, anys més tard, ho és també de la violència domèstica, d'unes relacions laborals fetes a mida dels més forts i d'un entorn social on no encaixar equival a no existir.
La posada en escena de "No Exit?", doncs, espanta o com a mínim inquieta. I no ho fa per mitjà de la foscor ni de les estridències -que hi són-, sinó per la manera com Selvas dóna forma als temors humans i els lliura a un respectable totalment indefens. Cadenes -reals i metafòriques-, sang, vísceres i els laments de qui malgrat tot no se'n surt. Menció a part es mereix l'antistriptease amb què la intèrpret denuncia tota la vanitat del món que ens envolta. Vestint-se per a impressionar -en una cita o en una entrevista de feina, tant se val això, la qüestió és impressionar-. És d'aquesta manera, tapant el seu cos en comptes de destapar-lo, com Selvas il·lustra sense embuts tota la pornografia inherent en una quotidianitat tan perversa com políticament correcta. Més tard farà el mateix amb un vestit de núvia. El matrimoni com a presó i, una vegada més, la protagonista encadenada i atrapada. Sense sortida.
divendres, 27 de març del 2015
Bones intencions, empresa complicada
A favor dels músics tossuts - Foto Maria Dias. |
Torna el PRO-GRA-SSIU
Més informació:
dijous, 26 de març del 2015
L'era de la fugacitat
Tinc el gust d'assistir aquests dies a un taller de composició musical impartit per Jaume Pla (Mazoni) a l'Arts Santa Mònica de Barcelona. La primera sessió va tenir lloc abans d'ahir, i va donar peu a un interessant debat sobre els mètodes d'aproximació al procés compositiu. Va ser al llarg d'aquesta mateixa sessió quan Pla va apuntar un fet en el qual servidor mai havia reparat i que em va semblar molt interessant. Com la cançó pop, com a mínim la que s'orienta a audiències massives, ha evolucionat d'una estructura de dues parts principals, una estrofa que presentava la peça i una tornada que exercia com a ganxo, a una estructura pràcticament dominada per la tornada -o, més ben dit, pel ganxo en si-.
Un procés, apuntava Pla, que va començar-se a consolidar entre els anys 80 i 90, i que ha canviat la manera de presentar una cançó al públic -insisteixo, parlem principalment de cançons pensades per a ser massives-. Si abans es podia posar l'oient en situació abans d'oferir-li aquell reclam en forma de tornada-ganxo, ara es dispara el reclam de bon principi, sense deixar lloc a cap mena de dubte. La metamorfosi, deia Pla, va iniciar-se entre els anys 80 i 90, però ha estat durant la passada dècada quan més evident s'ha fet. I jo atribueixo això últim a la immediatesa sempre imperant en aquests temps en què la informació viatja a una velocitat superior a la nostra capacitat d'assimilació.
Quan la ràdio i els propis discos eren pràcticament les nostres úniques vies d'accés a la música enregistrada, podíem dedicar a una cançó -o a un disc sencer- el temps que requerís. I si no ens atrapava de bon principi, potser ho acabava fent a mida que li dedicàvem aquest temps. Ara mateix, amb tal excés d'informació i la facilitat que tenim d'anar d'un lloc a un altre amb un sol clic, és molt difícil que algú descobreixi una tornada que l'atrapi totalment si per això li cal esperar mig minut o cinquanta segons -i ja no parlem de peces com "Stairway to Heaven"-. De la mateixa manera, molts discos que anys enrere ens haguessin canviat la vida ens passen ara desapercebuts perquè, com que no ens entren a la primera, passem a una altra cosa en comptes de degustar-lo al ritme que ens calgui. Ja se sap, vivim en l'era de la fugacitat, volem arribar a tot arreu -i arribar-hi els primers- i no ens agrada que se'ns acumuli la feina.
Un procés, apuntava Pla, que va començar-se a consolidar entre els anys 80 i 90, i que ha canviat la manera de presentar una cançó al públic -insisteixo, parlem principalment de cançons pensades per a ser massives-. Si abans es podia posar l'oient en situació abans d'oferir-li aquell reclam en forma de tornada-ganxo, ara es dispara el reclam de bon principi, sense deixar lloc a cap mena de dubte. La metamorfosi, deia Pla, va iniciar-se entre els anys 80 i 90, però ha estat durant la passada dècada quan més evident s'ha fet. I jo atribueixo això últim a la immediatesa sempre imperant en aquests temps en què la informació viatja a una velocitat superior a la nostra capacitat d'assimilació.
Quan la ràdio i els propis discos eren pràcticament les nostres úniques vies d'accés a la música enregistrada, podíem dedicar a una cançó -o a un disc sencer- el temps que requerís. I si no ens atrapava de bon principi, potser ho acabava fent a mida que li dedicàvem aquest temps. Ara mateix, amb tal excés d'informació i la facilitat que tenim d'anar d'un lloc a un altre amb un sol clic, és molt difícil que algú descobreixi una tornada que l'atrapi totalment si per això li cal esperar mig minut o cinquanta segons -i ja no parlem de peces com "Stairway to Heaven"-. De la mateixa manera, molts discos que anys enrere ens haguessin canviat la vida ens passen ara desapercebuts perquè, com que no ens entren a la primera, passem a una altra cosa en comptes de degustar-lo al ritme que ens calgui. Ja se sap, vivim en l'era de la fugacitat, volem arribar a tot arreu -i arribar-hi els primers- i no ens agrada que se'ns acumuli la feina.
Quants graons de l'escala al Cel de Led Zeppelin seria capaç d'enfilar el gran públic en aquests temps d'acumulació i plaers efímers? |
dimecres, 25 de març del 2015
El grup punk que agrada als mods
BUZZCOCKS
Sala Apolo, Barcelona
24 de març de 2015
Són nombrosos i de pes els arguments que fan de Buzzcocks una de les bandes més significatives i singulars de la seva generació. El seu ep de debut, "Spiral Scratch" (1977), és oficialment acceptat com la primera referència discogràfica etiquetable com a indie. En plena febre de l'imperdible, van ser dels pocs que van preferir una revolució on els conflictes existencials pesessin més que la política de manual -la qual cosa ha fet perdurar el seu discurs més enllà de les trinxeres del 77 i els permet tocar els seus clàssics nit rere nit sense sonar nostàlgics ni caducs-. Gairebé quatre dècades després segueix el seu cànon generant incomptables aproximacions que mai assoleixen els acabats del producte original. I ells -Pete Shelley i Steve Diggle als comandaments, Chris Remington i Danny Farrant alimentant els motors des de la base rítmica- segueixent essent aquell grup punk que agrada als mods. Aquell grup pop que desperta simpaties entre els skinheads. I una de les poques formacions que aconsegueixen posar joves universitàries a ballar pogo mentre punks amb cresta de colors entonen a viva veu autèntics cants al desengany sentimental.
Tot això i més es va observar la nit passada a l'olla a pressió en què els de Manchester van transformar la sala Apolo durant gairebé una hora i mitja. Inici aclaparador amb "Boredom", "Fast Cars" i "I Don't Mind", trio d'asos tan sols comparable amb el triplet amb què es van acomiadar: "Harmony in My Head", "Ever Fallen in Love?" i "Orgasm Addict". De seguida s'ha dit. I entre punta i punta, és clar, tota una artilleria de precisió que puntualment va baixar d'intensitat però en cap cas va errar la diana. "What Ever Happened to?", "You Say You Don't Love Me", "Autonomy", "Promises", "Love You More", "Noise Annoys", "What Do I Get?" i tot allò que vostès vulguin. Inclosa una bona ració de "The Way" (2014), un àlbum que a la pràctica tan sols serveix a Shelley i companyia per a tornar a sortir de gira però que no deixa d'amagar tresors tan notables com "In the Back" o la ramoniana "Chasing Rainbows". Peces que haurien resultat quatre dècades enrere tan efectives com tota la resta, i que en el context actual refermen un fet indiscutible. Que de Buzzcocks només n'hi ha uns i que segueixen essent els millors en allò que fan.
dimarts, 24 de març del 2015
Vvltures
Defugint les convencions. |
L'any del fum
Kaiser Chiefs. |
Podria donar peu a tal anàlisi, sí, però el cas és que no ho ha fet. I potser no ho ha fet perquè aquell moment no va ser ni de bon tros tan brillant com se'ns volia fer creure aleshores. Parlo d'aquella explosió de bandes, totes o gairebé totes britàniques, que pretenien haver-se inventat la sopa d'all tot reintroduint les guitarres a les pistes de ball però que en realitat no deixaven de reciclar per enèssima vegada les troballes sonores del post-punk, la new wave o fins i tot el Britpop; amb una diferència, el que dues dècades enrere havia suposat novetat i risc, aleshores equivalia a un passaport directe a la bona vida. Eren els dies de Bloc Party, Editors, Futureheads, Maxïmo Park i companyia -i és clar, la rèplica nord-americana encapçalada per uns encara modestos Killers-.
La majoria van debutar el 2005 -la resta ho havien fet durant l'exercici anterior o ho farien abans de dotze mesos-, l'any que podríem considerar com a epicentre de tot allò -en cursiva, perquè deu anys després encara no s'ha arribat a cap consens sobre com anomenar-ho-. L'any en què l'indie britànic de guitarres va deixar de ser post-Libertines per a ser post-Franz Ferdinand -en el cas nord-americà, podríem dir-li post-Strokes-. I l'any del fum, si m'ho permeten. Perquè sí, tots aquells discos de debut prometien més que un programa electoral del PP. Però és clar, ja sabem com solen acabar-se determinades promeses. I totes aquelles, salvant excepcions, es van acabar desinflant amb segons discos insulsos i previsibles, sovint fruit de les presses, de la manca d'inspiració o, simplement, de l'excés de vanitat -o de bona vida- dels seus autors.
Sí, moltes de les promeses indies de fa deu anys són les estrelles del rock d'avui. Però una cosa són les dimensions industrials i socials d'un grup i una altra de molt diferent és la seva aportació en termes estrictament artístics. Variants inversament proporcionals ara mateix en casos com el d'uns Killers massius però incapaços de repetir les onze dianes de "Hot Fuss" (2004). O d'uns Kaiser Chiefs que ja en la seva primera visita a casa nostra -primavera de 2006, gira d'"Employment"- van alternar bones cançons amb una posada en escena que semblava una broma de mal gust. Anys més tard, el seu cantant formava part del jurat d'un concurs televisiu de dubtosa reputació. I els seus discos deuen despatxar encara avui una bona quantitat de còpies. Però posats a commemorar l'aniversari rodó del seu debut, analitzem-ne també el context i posem les coses al seu lloc.
dilluns, 23 de març del 2015
Brighton 64 - "Modernista" (2015)
Esferes modernistes - Foto Mireia Bordonada. |
El segueix dos anys i mig després aquest "Modernista" (2015). Dotze talls novament produïts per Santi Garcia, on es mantenen a bord tres quartes parts de la formació clàssica: els germans Ricky i Albert Gil i el sempre oportú Jordi Fontich -la baixa de Tino Peralbo la cobreix Eric Herrera, a qui ja havíem escoltat amb Dr. Calypso, Renaldo & Clara i Conjunt Badabadoc-. I, en certa manera, un nou punt de partida. Si "Esta vez va en serio" es nodria principalment de temes compostos durant la primera etapa del grup -però mai abans enregistrats-, a "Modernista" la balança es decanta a favor de les composicions recents. A excepció de la peça titular -i d'"El regreso", recuperada del repertori de Los Canguros-, tot el que hi escoltaran és nou de trinca. No obstant, és la pròpia peça titular la que enceta l'àlbum des de les més altes esferes i tot marcant una tònica definida en bona mesura pel retorn dels metalls. Sí, Brighton 64 han recuperat aquella secció de vents que tan bons resultats els va donar durant la seva etapa clàssica i que els acosta una vegada més al soul i al rhythm & blues que tanta inspiració els han proporcionat al llarg dels anys. El resultat global resulta menys immediat que "Esta vez va en serio", però guanya en matisos i consistència. I el més important de tot, permet a Brighton 64 fer un pas endavant sense perdre res pel camí.
Qui vulgui ballar fins que surti el sol ho podrà fer amb trencapistes de l'alçada de"Los puntos sobre las íes" o "Síndrome de Rebeca" -amb intro à la Wilson Pickett, tornada à la Mickey & Sylvia i lletra de l'escriptor i fan declarat de la banda Carlos Zanón-. Qui s'inclini pels Brighton més pop els trobarà a "Caminos por recorrer" -estrenada mesos abans de la sortida de l'àlbum i dedicada a la memòria d'Alfredo Calonge- i a l'autorreferencial "Luces de la ciudad". Qui s'estimi més els càntics hooligans aixecarà el puny -i de quina manera- al ritme de "Hot Dog City". I "Som indomables" -que ja havíem pogut escoltar en alguns concerts en solitari de Ricky Gil i que, juntament amb "Tot s'hi val", suposa una nova incursió de la banda en la seva llengua materna- aporta la dosi justa de mala llet i electricitat punk. Un repertori elaborat des de l'amplitud de mires que sempre ha caracteritzat Brighton 64. Des de l'ofici i les taules de qui ha vist de tot i més. Però, sobretot, des de l'empenta de qui encara té tantes coses a dir com poques ganes de parar quiet. Per molts anys.
The Wanton Bishops
Atenció a aquest parell. Vénen del Líban, els fascina la cultura del sud dels Estats Units i toquen blues com si haguessin nascut a la terra de Robert Johnson. El seu repertori alterna els sons més orgànics i pantanosos amb el boogie més elèctric i fins i tot els ritmes de garatge. El seu disc de debut, "Sleep with the Lights On" (2012, editat enguany al mercat internacional), conté títols tan reveladors com "Bad Liver and a Broken Heart (res a veure amb la peça de Tom Waits), "Howl" o "Smith and Wesson". Si Ali Farka Touré o Tinariwen han explorat les arrels africanes del blues, The Wanton Bishops en revelen una nova dimensió al Cor de l'Orient Mitjà.
diumenge, 22 de març del 2015
dissabte, 21 de març del 2015
Nueva Vulcano - "Novelería" (2015)
Sentiments a flor de pell - Foto Alberto Polo. |
Salvaje Montoya - "Rompiendo la yuca" (2015)
La més dolça ressaca - Foto Helena Torrent Avellaneda. |
divendres, 20 de març del 2015
Ensemble Topogràfic
La bellesa del caos. |
Ensemble Topogràfic és de fet un monstre de tres caps, cadascun d’ells amb nom propi. Anna Hierro, ballarina contemporània forjada en institucions de renom com l’Institut del Teatre o el Mercat de les Flors; Andreu Garcia, músic de formació clàssica i vocació experimentadora amb passió per les arts plàstiques; i Carlos Martorell, explorador sònic format en els camps del jazz i la música electrònica, així com en l’àmbit audiovisual. Tres potències creatives reunides sota un únic paraigües.
Els seus espectacles són autèntiques orgies tant a nivell visual com sonor. Torrents elèctrics on ressonen el noise, el post-rock o l’electrònica més avantguardista, amb la figura de Hierro com a fil conductor: els seus moviments neixen amb la música, i a la vegada l’alimenten a través d’un sensor que transforma el cos de la ballarina en un instrument més. El resultat és una simfonia en constant metamorfosi, un mosaic lliure de partitures i coreografies preestablertes, un monument al caos i a la seva bellesa.
Les cançons del 2324
M'agrada el 2324, l'espai de debat i reflexió al voltant de l'actualitat que condueix Agustí Esteve a 324 -el canal d'informació 24 hores de TV3-. M'agrada perquè no es nodreix de professionals de la tertúlia gratuïta sinó de periodistes amb rigor i d'experts o veus autoritzades en les matèries tractades. M'agrada perquè ofereix cabuda a la pluralitat i no desemboca mai en aquelles vergonyoses picabaralles que tantes audiències concentren al mercat televisiu contemporani. I m'agrada també per com s'acomiada: a mitjanit, amb un resum de fotografies del dia i un fons musical escollit especialment per a l'ocasió. Tant la tria d'imatges com la selecció sonora van a càrrec de Sergi A. Minguell, que lluny de contemplar la peça musical com un simple fil de fons, li atorga el màxim pes possible. Abans d'ahir, per exemple, va voler recordar el desaparegut Andy Fraser amb "All Right Now" de Free. Dos dies abans, i aprofitant que s'havien posat a la venda -i esgotat- les entrades pel concert que oferirà Madonna al Palau Sant Jordi, va triar un tema del seu nou disc, "Rebel Heart" (2015). Setmanes enrere va dir-nos bona nit amb una d'aquelles delicatessen que rarament es poden escoltar en un espai d'aquestes característiques, "What a Wonderful World" en veu de Nick Cave i Shane MacGowan. I un altre dia gairebé em va canviar la vida amb Stereophonics i la seva relectura de "Nothing Compares 2 U". Dic que gairebé em va canviar la vida perquè no l'havia escoltat mai i em va semblar prou definitiva per a posar-me a buscar-la de seguida. Vaig descobrir que no figurava a la discografia oficial dels gal·lesos sinó en un disc benèfic editat anys enrere per NME. Un àlbum fora de catàleg -i de repertori irregular, tot s'ha de dir- però localitzable a preus molt més que raonables a través de la xarxa -no vaig dubtar ni un moment en agenciar-me'n una còpia-. I una d'aquelles descobertes que t'alegren tant el dia com les setmanes posteriors.
dijous, 19 de març del 2015
Parla Noel Gallagher
Noel Gallagher. |
dimecres, 18 de març del 2015
Showcase a tres bandes
Liannallull. |
Nick Castro. |
Sam Destral. |
LIANNALLULL + NICK CASTRO + SAM DESTRAL
Club Cronopios, Barcelona
17 de març de 2015
Ahir era el dia assenyalat. El dia en què per fi veia la llum "Menesteroses" (El Mamut Traçut), un àlbum enregistrat fa tres anys per uns Liannallull reduïts al seu motor creatiu, Jordi Espinach, i les tasques vocals de la corista Anna Capacés (actualment a Llum Pepa and The Beats). Un disc que renuncia a la urgència habitual de la banda del Baix Montseny per a explorar terrenys més introspectius, i que ha hagut d'esperar aquests tres anys abans d'editar-se de forma oficial. El propi Espinach el va presentar en solitari i amb un repertori que es va centrar en les peces de "Menesteroses" però no va renunciar al fons de catàleg ("No fer res") ni a les seves composicions més recents. Composicions que apunten maneres i que ben aviat començarà a enregistrar amb una nova encarnació de la banda de cara al proper disc de Liannallull.
La presentació oficial de "Menesteroses" va tenir lloc al Club Cronopios, al cor de Barcelona, i en el marc d'un showcase organitzat per El Mamut Traçut, escuderia fonamental de l'antifolk a casa nostra. Liannallull va trencar el gel i va deixar pas a Nick Castro, tot un veterà de l'escena folk de San Francisco que aquests dies es troba a casa nostra, acompanyat d'una segona vocalista i presentant unes cançons que apunten a Nick Drake o el primer Cat Stevens, però també a les coordenades més àcides del gènere. Entre peça i peça va citar referents autòctons com Màquina!, Sisa o Pau Riba i va reflexionar sobre un terme, folk, que bé podria servir per a definir "Thirteen" de Big Star, la peça amb què es va acomiadar.
Va tancar la nit Sam Destral, autor d'un dels grans discos que s'han parit aquesta temporada a casa nostra, "Zoo" (2014, El Mamut Traçut). Desprovist dels seus habituals loops, i armat tan sols amb una guitarra de batalla, va elevar la temperatura de la sala cantant des del fetge, fent saltar espurnes de les sis cordes i reforçant amb cops de peu al terra els passatges més intensos d'un repertori que no té preu. Alternant peces recents com "Cançó del pallasso trist" o "Patufet" -brillant l'interludi amb regust flamenc- amb d'altres que ja són petits clàssics ("Primavera", "Noia de colors" o "Noia fresca"). I se'n va anar, és clar, amb la pròpia "Zoo". Una metàfora sobre l'actualitat parlamentària disparada amb ironia, bon humor i savoir faire. I una de les millors cançons pop que mai s'han compost en català, no en tinguin cap mena de dubte.
dimarts, 17 de març del 2015
Juan Claudio Cifuentes "Cifu" (1941-2015)
JUAN CLAUDIO CIFUENTES "CIFU"
(1941-2015)
BULLITT: “Som conscients que la nostra música és minoritària en aquest país”
Bullitt - Foto Maribel R. de Erenchun. |
Confessions of a music junkie
Imprescindibles les tretze pàgines que Mojo dedica aquest mes de març a Madonna. Un article signat per Tom Doyle, que va mantenir diverses trobades amb la Ciccone mentre aquesta ultimava els preparatius del seu tretzè disc d'estudi, "Rebel Heart" (2015). I una conversa que va obviar qüestions estètiques, xafarderies de mercat i retocs de Photoshop per a centrar-se en la música. La raó de ser de Madonna, tal i com deixa ben clar el titular de portada -"Confessions of a music junkie"- i com referma ella mateixa tot narrant una història tan fascinant com és la seva. La d'una noia de Michigan que va arribar a la Nova York post-punk amb tan sols 35 dòlars a la butxaca. La d'una divinitat pop forjada en la decadent però vibrant Manhattan de finals dels 70 i principis dels 80. Els dies de la No Wave, el Danceteria, l'explosió del hip-hop i l'onada expansiva del punk que la pròpia Madonna recorda i reivindica sense reserves. Molt recomanable també el disc compacte que acompanya la revista, un recopilatori de temes que sonaven amb força a les pistes de ball més inquietes de la Big Apple -de 23 Skidoo a Arthur Russell, de Funkadelic a Bush Tetras i d'ESG a Section 25-. Peces que la Ciccone va ballar i va integrar en un adn que es manté avui en permanent estat de mutació.
dilluns, 16 de març del 2015
Liannallull - "Menesteroses" (2015)
Jordi Espinach (Liannallull) - Foto Plans Films. |
diumenge, 15 de març del 2015
Màgia i exorcisme
Jamboree, Barcelona
14 de març de 2015
Fa molts anys que Dr. Lonnie Smith no edita cap disc d'estudi. Prefereix enregistrar la seva música directament als escenaris, durant el decurs d'unes actuacions que per norma general esdevenen autèntiques experiències. N'és una mostra el seu treball més recent, "The Healer" (2012), tot un viatge sònic que presenta el veterà organista als comandaments d'un trio tan permeable com obert de mires, el que completen Jonathan Kreisberg i Jamire Williams a la guitarra i a la bateria respectivament. La mateixa formació que l'ha acompanyat durant un mes per escenaris d'arreu d'Europa i que ahir s'acomiadava del Vell Continent des de la sala Jamboree: "Demà al matí hem d'agafar un avió a primera hora", explicava un cop acabat el segon dels dos passis que hi va oferir.
Un set que no va viure el seu clímax de la mà d'aquell Hammond B3 des del qual ha eixamplat Smith els horitzons de la música contemporània -i amb el qual va traçar la nit passada tota una muntanya russa d'intensitat i profunditat variables-, sinó d'un bastó metàl·lic prèviament connectat a una pastilla electromagnètica que va fer servir com a exòtic instrument de percussió. A mida que el colpejava, n'extreia freqüències pròpies d'un baix elèctric passat pel filtre d'una bona col·lecció de pedals. Màgia i exorcisme a càrrec d'un infatigable explorador del so. Un visionari que amb 73 anys manté viva la seva passió i la vocació renovadora. Per això no té sentit tancar-lo en un estudi de gravació. Per això cada una de les seves actuacions és una experiència única. Per això és l'escenari l'únic lloc on pot realitzar-se la seva obra. Mestre amb totes les lletres.
Un set que no va viure el seu clímax de la mà d'aquell Hammond B3 des del qual ha eixamplat Smith els horitzons de la música contemporània -i amb el qual va traçar la nit passada tota una muntanya russa d'intensitat i profunditat variables-, sinó d'un bastó metàl·lic prèviament connectat a una pastilla electromagnètica que va fer servir com a exòtic instrument de percussió. A mida que el colpejava, n'extreia freqüències pròpies d'un baix elèctric passat pel filtre d'una bona col·lecció de pedals. Màgia i exorcisme a càrrec d'un infatigable explorador del so. Un visionari que amb 73 anys manté viva la seva passió i la vocació renovadora. Per això no té sentit tancar-lo en un estudi de gravació. Per això cada una de les seves actuacions és una experiència única. Per això és l'escenari l'únic lloc on pot realitzar-se la seva obra. Mestre amb totes les lletres.
dissabte, 14 de març del 2015
Un grup gens normal
The Go-Betweens. |
Actuant a casa
EL TERRIBLE SAINT MARTIN I ELS ASSASSINS A SOUL
NAUB1, Granollers
13 de març de 2015
El Terrible Saint Martin i Els Assassins a Soul és una banda de soul, funk i rhythm & blues formada per músics vallesans de llarg recorregut. El seu repertori es nodreix de versions i temes propis que beuen de fonts com les de Motown i Stax. Ahir actuaven a casa seva i davant del seu públic. Una festa amb totes les lletres.
divendres, 13 de març del 2015
Close Lobsters: "No formem part del negoci musical"
Pilars fundacionals del que avui anomenem indie - Foto arxiu Close Lobsters. |
Daevid Allen (1938-2015)
DAEVID ALLEN
(1938-2015)
Ha mort Daevid Allen dels Soft Machine i Gong. Explorador incansable i figura cabdal del rock progressiu.
Converses amb Sisa
Putx, Viñallonga i Sisa, ahir a La Gralla. |
"La meva intenció era explicar la vida del Jaume tant a nivell artístic com personal", matisava el propi Putx durant la presentació del llibre, que va tenir lloc ahir a la tarda a la llibreria La Gralla de Granollers -amb presència dels dos protagonistes i moderació de la llibretera Rosa Viñallonga-. La ciutat on va néixer el periodista, i també un dels epicentres durant molts anys de la cultura pop i la música progressiva a Catalunya, fenòmens que Sisa havia conegut de primera mà. "La primera vegada que vaig venir va ser a finals dels 60, per a assistir com a espectador a un happening que organitzava JIM", va explicar referint-se al promotor i activista cultural Joan Illa Morell. Un personatge vinculat també amb el Festival de Música Progressiva de Granollers -el primer esdeveniment d'aquestes característiques mai celebrat a l'Estat Espanyol-, que va tenir lloc el 1971 i on el cantautor va compartir escenari amb formacions com Màquina! o els britànics Family. I amb la concepció d'Actors Gramàtics, l'espectacle de poesia que Sisa i Pau Riba van estrenar el 1998 a la capital vallesana.
La primera trobada entre Sisa i Putx es va produir l'any 1989, quan el primer es feia dir Ricardo Solfa, però el cert és que la relació del periodista amb l'obra del cantautor ve de més lluny. "Em vaig comprar el meu primer disc de Sisa quan tenia 13 anys, i des d'aleshores ha estat un dels meus artistes de referència", va confessar Putx. Una llarga relació que ofereix amb Jaume Sisa, el comptador d'estrelles els seus fruits més visibles. Una passeig per la vida i l'obra de Sisa que també es pot entendre com "una crònica dels últims cinquanta anys de música a Catalunya". Mig segle que no s'entendria sense una trajectòria que enllaça el yé-yé amb el pop d'autor, passant per la psicodèlia o el propi rock progressiu. Estils que han definit Sisa però que Sisa també ha ajudat a definir. "Mai abans havia quedat tan clar que en realitat ser galàctic, en el país on ens ha tocat viure, només vol dir ser intel·ligent", apunta David Carabén (Mishima) en un dels textos promocionals del llibre. Més clar, l'aigua.
dijous, 12 de març del 2015
Kane's Art
Art Kane. |
The Who. |
Bob Dylan. |
Jim Morrison. |
Cream. |
dimecres, 11 de març del 2015
Onze anys de l'11-M
Avui fa onze anys de l'11-M. Onze anys d'un atemptat terrorista que es va endur 192 vides innocents i en va destrossar tantes d'altres. Onze anys de l'"Ha sido ETA". D'un president del Govern trucant a les redaccions dels diaris per a explicar una mentida. D'un ministre de l'Interior enganyant a tot el país com qui no vol la cosa. De dues línies d'investigació que inevitablement conduïen al mateix lloc: a la vergonya més absoluta i el ridícul més espantós per part de la mateixa dreta retrògrada que ens torna a governar onze anys després. Potser per això, perquè tornen a manar els mateixos, avui es parla més de la desfeta del Real Madrid que d'uns fets que caldria tenir molt més presents.
I ara no parlo tant dels propis atemptats -això és impossible d'oblidar- com de la posterior gestió de la crisi. De les mentides d'Aznar, Acebes i companyia. De l'"Ha sido ETA". Doncs no, no va ser ETA. Van ser els mateixos que estan cometent un genocidi a l'Iraq i a Síria. Van ser els mateixos que dos mesos enrere irrompien amb rifles d'assalt a la redacció de Charlie Hebdo. Van ser els mateixos que decapiten, afusellen i cremen vius hostatges davant les càmeres. Van ser els mateixos que, quatre anys després de l'11-M, planejaven un atac amb explosius al metro de Barcelona. Van ser els mateixos que presumptament haurien pogut tornar a atemptar en territori espanyol de no haver estat detinguts ahir a Ceuta per les forces de seguretat. Van ser els terroristes de signe islamista, agradi o no als senyors Aznar i Acebes -que encara avui deuen preguntar-se què nassos hi feia ETA a la redacció de Charlie Hebdo-.
Per això em preocupa que avui es parli més del Real Madrid que de l'11-M. Perquè sembla que a la ciutadania li costi molt poc oblidar certes coses mentre obtingui la seva dosi diària de pa i circ. Perquè si en comptes d'oblidar ens dediquéssim a fer memòria, probablement no ens hauria estranyat l'incompliment per part de Mariano Rajoy del seu propi programa electoral. Perquè, quan un partit és capaç de mentir sense escrúpols sobre uns fets tan greus i transcendents com aquells, tota la resta es queda en un no res. Facin memòria, senyors, facin memòria. No s'oblidin de res. I quan tornin a llegir-se un programa electoral -sobretot si és del PP-, tinguin molt present tot allò que recorden.
I ara no parlo tant dels propis atemptats -això és impossible d'oblidar- com de la posterior gestió de la crisi. De les mentides d'Aznar, Acebes i companyia. De l'"Ha sido ETA". Doncs no, no va ser ETA. Van ser els mateixos que estan cometent un genocidi a l'Iraq i a Síria. Van ser els mateixos que dos mesos enrere irrompien amb rifles d'assalt a la redacció de Charlie Hebdo. Van ser els mateixos que decapiten, afusellen i cremen vius hostatges davant les càmeres. Van ser els mateixos que, quatre anys després de l'11-M, planejaven un atac amb explosius al metro de Barcelona. Van ser els mateixos que presumptament haurien pogut tornar a atemptar en territori espanyol de no haver estat detinguts ahir a Ceuta per les forces de seguretat. Van ser els terroristes de signe islamista, agradi o no als senyors Aznar i Acebes -que encara avui deuen preguntar-se què nassos hi feia ETA a la redacció de Charlie Hebdo-.
Per això em preocupa que avui es parli més del Real Madrid que de l'11-M. Perquè sembla que a la ciutadania li costi molt poc oblidar certes coses mentre obtingui la seva dosi diària de pa i circ. Perquè si en comptes d'oblidar ens dediquéssim a fer memòria, probablement no ens hauria estranyat l'incompliment per part de Mariano Rajoy del seu propi programa electoral. Perquè, quan un partit és capaç de mentir sense escrúpols sobre uns fets tan greus i transcendents com aquells, tota la resta es queda en un no res. Facin memòria, senyors, facin memòria. No s'oblidin de res. I quan tornin a llegir-se un programa electoral -sobretot si és del PP-, tinguin molt present tot allò que recorden.
dimarts, 10 de març del 2015
The Double Shame - "Yes to All" (2015)
The Double Shame. |
Vint anys sense Ovidi
Ovidi Montllor (1942-1995). |
dilluns, 9 de març del 2015
San Francisco (sense flors al cap)
Two Gallants. |
diumenge, 8 de març del 2015
Des de la primera impressió
TIGER MENJA ZEBRA
NAUB1, Granollers
7 de març de 2015
Diuen que la primera impressió és la que compta. Que els ho expliquin a totes les ànimes que ahir van descobrir de primera mà la nova posada en escena de Tiger Menja Zebra. Tan bon punt entraven a la sala eren rebudes per un brunzit constant. La mateixa freqüència greu que es troba present al llarg de tot el minutatge de "Súper Ego" (2014, Music Or Nothing), el segon treball de la banda de Granollers, que des dels altaveus de la B1 generava una atmosfera densa, fosca i inquietant. El preludi de tot el que vindria després. Primer, lectura a càrrec d'una veu en off del manifest de Jesús Olvera que titula el disc. Després, "Súper Ego" interpretat en tota la seva plenitud. Respectant-ne l'ordre original i sense cap més pausa que les establertes pel propi repertori -els components del grup només es van adreçar al públic un cop acabat el concert-. Amb matisos afegits respecte als acabats d'estudi -més protagonisme de les guitarres i dels baixos en alguns passatges, repunts melòdics i musculatura metàl·lica en d'altres-, però amb la mateixa mala llet amb què s'havia concebut una de les obres definitives del passat exercici.
La d'ahir era la posada de llarg d'aquest nou repertori. Per això el van elevar i expandir sense alterar-ne l'ordre ni l'estructura. Per això no hi va haver bisos -no calien-. I per això no van interpretar cap peça del seu primer disc, un "Com començar una guerra" (2012, Music Or Nothing) que sens dubte forma part de la història però que ells ja han cremat com a etapa artística. En altres paraules, Tiger Menja Zebra miren endavant en una indústria on cada dia es porta més el fet de mirar enrere. I no és aquest l'únic punt on marquen la diferència. Escoltin la seva cocteleria atòmica i comparin-la amb bona part de la producció musical contemporània a casa nostra. No es tracta, ni molt menys, de desmerèixer a ningú, però no em negaran que resulta valent irrompre d'aquesta manera en un entorn que encara es debat entre les vinyetes costumistes i les revetlles a la platja.
Un entorn que potser no ha assumit -o no ha volgut assumir- el caos i la foscor inherents en aquests temps que ens toca viure. Dos factors que els granollerins van interioritzar tan bon punt van donar per acabats els històrics Camping i van iniciar una trajectòria determinada per la total llibertat artística i per una constant recerca sònica. Tiger Menja Zebra, ho van deixar clar de bon principi i ahir ho van refermar sense miraments, no han vingut a entretenir ningú. Tampoc han vingut a acomplir cap encàrrec ni cap compromís. I molt menys a enganyar el respectable. Han vingut a remoure consciències. A posar totes les cartes sobre la taula i a dir les coses pel seu nom. Encara que allò que diuen pugui no agradar. Encara que la manera com ho diuen pugui incomodar. Encara que el seu discurs pugui generar rebuig o incomprensió. Per això, per la seva valentia i per la seva constant i incondicional aposta pel risc, és la de Tiger Menja Zebra una de les veus més singulars i transcendents que s'han escoltat a casa nostra en molt de temps.