Dies de Primavera (4)

PRIMAVERA SOUND 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

30 de maig de 2015

Sembla mentida, però l'any vinent farà quinze anys del debut discogràfic dels Strokes. Un "Is This It" (2001) que va revitalitzar la música de guitarres a principis del segle XXI i que concentrava en onze pistes la frescor d'uns Ramones, la urgència d'uns Modern Lovers i la sofisticació d'uns Television. Moltíssim ha plogut des d'aleshores -inclosos treballs tan oblidables com "Comedown Machine" (2013), la referència més recent dels novaiorquesos-, i de tot allò ja no queda absolutament res. Els actuals Strokes van arribar al Primavera Sound 2015 com a caps de cartell però en hores baixíssimes. Les d'una banda desmotivada, desorientada i aparentment avorrida d'ella mateixa. Les de cinc músics que han acabat esdevenint l'antítesi d'allò que van representar al seu dia. Molt més en forma s'havia mostrat abans un altre dels referents sonors de la Nova York del canvi de segle. A aquestes alçades es fa difícil pensar que Interpol puguin tornar a brillar a l'estudi tal i com ho feien deu anys enrere, però damunt l'escenari fan de la solvència i la majestuositat les seves raons de ser. I ho fan amb tant d'ofici que els seus concerts mantenen el tipus fins i tot quan es fonen els ploms, tal i com va passar ahir durant els minuts finals de la seva actuació.

Tot un exemple de com transformar en prime time les hores més avançades, Underworld van elevar la temperatura del festival durant la recta final de la seva programació central. Els britànics van interpretar sencera la seva obra capital, "dubnobasswithmyheadman" (1994), però l'autèntic clímax de la seva actuació arribaria a l'hora dels bonus tracks i amb forma de dos dels títols canònics de l'electrònica del darrer quart de segle. "Rez" i "Born Slippy", l'un darrere l'altre. Llums, mans enlaire i la pols elevant-se des del terra de l'esplanada mentre les masses ballaven en total comunió. La primera part d'una rave de dimensions bíbliques que passaria el relleu a Caribou. Els últims cartutxos del Primavera al Fòrum, lliurats en safata i celebrats per una marea humana de proporcions inabastables. Novament, l'èxtasi col·lectiu i la comunió de les masses. Hi va haver uns temps en què l'electrònica tractava precisament d'això. De remoure consciències tot transformant l'espai individual i col·lectiu en un lloc millor. Final de moltíssima alçada, doncs, el dels concerts del Primavera en un Parc del Fòrum que va vibrar de valent la nit passada.

Unes vibracions que ja s'havien intuït a mitja tarda amb l'agressió sònica d'uns Fucked Up disposats a esclafar tot allò que se'ls posés al davant. Ni les tanques de protecció van suposar un impediment perquè Pink Eyes acabés el concert fonent-se amb les primeres files del públic, cantant amb el respectable i finalment desapareixent entre la multitud per a desesperació d'un personal de seguretat que no semblava tenir-les totes. Tot un contrast amb la serenor i les emocions a flor de pell d'una Tori Amos que es va presentar amb l'únic acompanyament d'un piano i un teclat -als quals s'aniria alternant-, la seva veu i un cançoner de llarguíssim recorregut. Un passi de caràcter íntim, malgrat les ocasionals bases electròniques, i que francament hauria resultat més afortunat en un recinte tancat. En qualsevol cas, i encara que sigui amb un quart de segle de retard, la nord-americana debutava per fi als escenaris barcelonins. Tant de bo no trigui el mateix a tornar.

El d'Sleaford Mods era un altre dels concerts més esperats de la jornada. La seva trajectòria és molt més curta que la d'Amos i el seu debut a la ciutat va tenir lloc encara no fa ni un mes en el marc del festival Primera Persona. Però l'expectació generada pel seu discurs és tal, que qualsevol aparició pública equival a tot un esdeveniment. Com si es tractés d'uns Fall en clau hip-hop i amb John Lydon a la veu, els de Nottingham hi van anar de cara. La llengua esmolada de Jason Williamson anava escopint l'una darrere l'altra veritats tan incòmodes com punyents, mentre Andrew Fearn es limitava a estar-se a l'escenari amb una actitud entre passota i provocadora. Disparant bases pregravades des d'un ordinador portàtil a l'inici de cada cançó, i matant la resta del temps tot consumint una llauna de beguda energètica o fins i tot fent fotografies amb el mòbil. Hi va haver qui no ho va acabar d'entendre i fins i tot qui s'hi va enfadar. D'això es tractava, probablement. Tot un triomf, el d'Sleaford Mods, en la millor tradició d'uns Sex Pistols o uns Suicide.

Menció a part es mereix la mastodòntica descàrrega d'uns Einstürzende Neubaten que tornaven al Primavera després d'haver posat banda sonora als actes de commemoració del centenari de la Primera Guerra Mundial. Tot un apocalipsi sònic que es va apoderar del Fòrum a cop de camaleòniques capes sonores i instruments musicals impossibles. S'imaginen un torn industrial emprat com a instrument de percussió? O tota una pluja de peces metàl·liques de notables dimensions, caient des d'un gran contenidor i integrant les vibracions sonores resultants en el tema que els músics interpreten a l'escenari? Són tan sols dos exemples del que es va poder presenciar durant l'actuació dels alemanys. Tres dècades avançant-se als seus temps i ni un sol símptoma de fatiga. La transgressió com a motor per a l'evolució de tot discurs artístic i la música tal i com no sol ensenyar-se a les escoles de música. Brutals.

UNDERWORLD. Èxtasi i comunió.

CARIBOU. Una rave de dimensions bíbliques.

FUCKED UP. Pink Eyes a contrallum i entre el respectable.

TORI AMOS. Debut a Barcelona.

SLEAFORD MODS. Veritats com temples.

EINSTÜRZENDE NEUBATEN. Apocalipsi sònic.

Dies de Primavera (3)

PRIMAVERA SOUND 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

29 de maig de 2015

Mai m'han convençut les revisions d'àlbums històrics a càrrec dels seus propis autors però dutes a terme anys o fins i tot dècades després d'haver-se editat. Crec que el context definitiu de tota obra discogràfica és el propi plàstic on es troba enregistrada, i que portar-la al directe tal i com ni tan sols s'havia fet al seu moment resulta a nivell artístic tan innecessari com perillós. Hi ha excepcions, és clar, i "Horses" (1975) n'és una de les més evidents. El debut de Patti Smith no és tan sols un dels pilars fundacionals del punk, sinó un marc de comunió entre poesia i rock que a data d'avui encara no s'ha igualat. Quatre dècades després de la seva edició, la Smith l'interpreta sencer i en directe amb part de la banda original -a destacar l'etern Lenny Kaye a les sis cordes-. I contràriament a la tònica habitual d'aquesta mena d'experiments, ho fa sense concessions a la nostàlgia i sense necessitat de treure la pols d'un repertori que segueix tan viu com el primer dia.

Aquest és un dels secrets de "Horses" i, sobretot, de les seves cançons. Mentre alguns grups recuperen per mitjà d'aquests experiments peces que portaven anys enterrades en un fons d'armari, Smith es limita a interpretar un repertori que mai ha abandonat i que per tant ha viscut i crescut al seu costat. L'altre gran secret d'aquestes cançons és la seva capacitat de seguir identificant, assenyalant i fins i tot desafiant les pors i els reptes dels temps que corren tal i com ho feia el 1975. Per això, perquè la corrupció i el corporativisme denunciats per Smith des de l'escenari es troben tant o més a l'ordre del dia que aleshores, i perquè aquells vuit temes poden parlar de tu a tu a qualsevol de les generacions aplegades a l'esplanada del Fòrum, el que es viure ahir no va ser cap exercici de nostàlgia sinó una catàrtica celebració d'uns valors, d'una manera d'entendre la vida i del rock'n'roll com a catalitzador d'una revolució que comença dins de cadascú.

Sens dubte, Smith pertany tant a una generació irrepetible com a una espècie aparentment en perill d'extinció. La dels artistes que entenien la seva vocació com una feina però també com una responsabilitat. La dels revolucionaris que van entendre que el món no es canvia per mitjà de la demagògia ni les grans gestes sinó a través del dia a dia i dels petits gestos que cadascú pot dur a terme dins del seu propi entorn. Ahir al vespre, Smith va enllaçar ràbia amb joia i confessió amb èxtasi. Deixant anar els seus instints més primaris mentre recitava els versos carnals de "Gloria". Posant-se a plorar tot citant aquells que ja no hi són -Fred Sonic Smith, Lou Reed, Johnny Thunders o els Ramones- a "Elegie". I acomiadant-se amb una visceral "Rock N Roll Nigger", recordant als milers d'ànimes congregades que el futur del planeta es troba a les seves mans i trencant una per una les cordes d'una Fender Stratocaster per a lliurar-les al respectable com si d'un ritual es tractés.

Altres moments destacats de la jornada van ser l'actuació d'uns monumentals Run The Jewels que van celebrar la vessant més perillosa i incòmoda del hip-hop, així com els esperats retorns d'Sleater-Kinney i Ride. Els segons van reivindicar, ara sí davant les masses, un dels repertoris més injustament infravalorats del pop independent del darrer quart de segle. I ho van fer amb tant d'ofici com bones maneres. Sleater-Kinney van anar més enllà i van refermar la seva vocació de futur amb tot un tour de force que va emmarcar el recent "No Cities to Love" (2015) en un cançoner que ja pot considerar-se canònic. Un desbocat huracà elèctric -de "Jumpers" a "Rollercoaster" i d'"A New Wave" a "The Fox"- que va rebaixar tensions ja durant la recta final amb una emotiva "Modern Girl". Poca estona abans, un altre trio femení, les sud-africanes Japan & I, havien posat de potes enlaire un dels escenaris petits del Fòrum a ritme de garatge urgent, fresc i sense cap més pretensió que animar un respectable que francament va agrair la dosi de bones vibracions.

L'apunt més negatiu se l'emporta un Julian Casablancas a qui hauria de caure la cara de vergonya després d'haver fet el que va fer. El nord-americà semblava haver recuperat amb "Tyranny" (2014), el seu debut al costat de The Voidz, bona part del nervi i les ganes que caracteritzaven els dos primers discos dels Strokes. Res més lluny de la realitat. Ahir, sobre el terreny, tant Casablancas com la seva banda es van limitar a naufragar en un oceà de despropòsits a mig camí entre un rock descafeïnat de tics metàl·lics i un posat rebel tan impostat com poc creïble. Numerets d'enfant terrible que no van tapar les vergonyes d'un set pobre i francament indigne de qui va redefinir el pop de guitarres a les portes del present segle. A aquestes alçades, segueixo amb ganes de veure els Strokes aquesta nit -perquè no els he vist mai i perquè durant molt de temps van ser un dels meus grups preferits-, però francament no n'espero res de positiu. Tant de bo m'equivoqui.

PATTI SMITH. Revolució.

SLEATER-KINNEY. Vocació de futur.

RUN THE JEWELS. Perillosos i incòmodes.

JAPAN & I. Essències de garatge.

JULIAN CASABLANCAS + THE VOIDZ. Decepció total.

Dies de Primavera (2)

PRIMAVERA SOUND 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

28 de maig de 2015

Dos moments que es van viure ahir al Parc del Fòrum i que probablement passaran a la història del Primavera Sound. El primer, el retorn d'uns Replacements que van superar tota expectativa possible. Enèrgics, elèctrics i totalment deixats anar, els de Minneapolis no només van treure la pols d'un repertori monumental -"I Will Dare" va sonar a glòria, "Bastards of Young" va posar el Fòrum de potes enlaire-, sinó que el van lliurar a les masses amb el nervi i la frescor de les preses originals. Movent-se per l'escenari com si mai se n'haguessin anat i celebrant la seva raó de ser amb un passi dels que no admeten discussions. Van venir, van veure i van vèncer. I part del respectable encara no s'ho acaba de creure.

L'altre moment el van protagonitzar Sunn O))). Il·luminació infernal, capes i més capes de fum i un drone que penetrava fins als racons més profunds de l'organisme humà -diuen que les freqüències més baixes del brunzit es podien escoltar perfectament als carrers pròxims al Parc del Fòrum-. Metal extrem, experimentació i una posada en escena de les que fan cagar de por. Metal del que no agrada als heavies, i experimentació de la que no semblen tolerar alguns dels mal anomenats hipsters del segle XXI. Els que a altes hores de la nit s'esperaven festa i es van topar de nassos amb la banda de Seattle en un dels escenaris principals. Les escapades en massa i les expressions de desconcert en alguns dels rostres presents evidenciaven el poder transgressor que encara pot assolir la música, quan conceptes com indie o alternatiu són quelcom més que buides etiquetes.

De transgredir també en sap una bona estona la libanesa -establerta a París- Yasmine Hamdan. La seva forma de cantar i la manera com es mou a l'escenari són testimoni de segles i segles de tradició musical al Pròxim Orient. L'embolcall és una altra història. Estructures pròpies del rock, guitarres que treuen fum i escopeixen decibels en forma de feedback, distorsió i overdrive, i una vocació renovadora que fa del seu discurs una peça única. Certament, fer el que fa li sortiria car en alguns països àrabs. I certament, el que fa haurien d'estudiar-ho amb atenció totes les veus de la tan nostrada cultura mediterrània. Perquè hi ha maneres i maneres de celebrar tradicions i enllaçar cultures. Una d'elles és transformant-les en obsoletes peces de museu. Una altra és renovar-les des de la inquietud i la innovació. Hamdan opta per aquesta segona via i els resultats salten a la vista.

En un món ideal, "Fever" hauria estat l'himne extraoficial del Primavera Sound 2015. Però és que en un món ideal, una banda com els Black Keys també oferiria concerts a l'alçada del que se n'espera. I ahir, com a mínim, no va ser així. El duet d'Ohio ha sabut vèncer obstacles com l'estancament o la repetició, trencant amb el format duet que l'havia caracteritzat als seus inicis -ahir els acompanyaven un teclista i un baixista- i facturant peces que els permeten estar al dia i conquerir grans audiències sense necessitat de trair la seva naturalesa de club. Això sobre el paper -és a dir, a l'estudi-. En canvi, sobre el terreny -és a dir, en directe- la cosa no acaba de rutllar. El seu passi va ser tan àgil i dinàmic com ho permet un repertori tan sòlid com heterogeni, però salvant moments com "Lonely Boy" o la pròpia "Fever", l'escenari semblava fer-se'ls gran per moments.

A qui en canvi se li va fer petit l'escenari va ser a Howe Gelb i els seus Giant Sand. Tres dècades explorant les carreteres secundàries de la tradició nord-americana han consolidat la banda d'Arizona com a referent d'una manera de fer i entendre la música. Durant una hora que es va fer curta van recórrer, i ensorrar, la frontera que separa els Estats Units de tot allò que es troba més al sud. També van trencar esquemes Antony and The Johnsons amb un muntatge que va englobar música, teatre i audiovisuals, i on la formació es va veure augmentada per l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Malenconia i emocions a flor de pell com a contrapunt al trip de llum, color i essències lisèrgiques amb què Spiritualized s'apoderaven mentrestant de l'altra meitat del recinte del festival. Tan enormes com imponents.

En altres entorns, Viet Cong van fer valer les taules acumulades en projectes anteriors, però també la frescor del debutant en una descàrrega d'indie rock de guitarres de les que ressusciten els morts i alegren el dia als vius. I el també debutant Benjamin Booker va celebrar la tradició musical afroamericana impregnant-la de musculatura rock, electricitat de garatge i actitud punk. El millor antídot contra el formulisme del revival soul? Si no ho és, poc li falta.

THE REPLACEMENTS. Nervi i frescor.

SUNN O))). Welcome to Hell!

YASMINE HAMDAN. La Mediterrània en flames.

GIANT SAND. Ensorrant barreres.

SPIRITUALIZED. Llum, color i essències lisèrgiques.

Dies de Primavera (1)

OMD.

PRIMAVERA SOUND 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

27 de maig de 2015

Jornada de portes obertes al Fòrum per a donar la benvinguda al quinzè Primavera Sound -o com a mínim a les seves jornades centrals, que el festival va començar ja fa dies-, i primer moment memorable. El que van protagonitzar uns pletòrics Orchestral Manoeuvres In The Dark (OMD). Tres dècades i mitja porten els de Wirral fent massiu allò que abans havia estat avantguardista, així com alçant ben amunt la bandera d'un pop electrònic que no s'entendria sense perles com "Enola Gay". Amb ella van començar, declaració d'intencions d'una formació a qui no li fa res posar tota la carn a la graella de bon principi, disparant la seva peça més universal tan bon punt salta a l'escenari. A continuació vindrien un bany de masses i una bateria d'incontestables hits que culminaria, és clar, amb "Electricity". Demostració de classe, ofici i bones maneres. I de com conservar intacta tota la vitalitat en plena edat de prejubilació. Enormes.

Tot el contrari d'un Albert Hammond, Jr. que una hora abans havia ofert al mateix escenari un passi apagat i amb poca substància. De ganes no semblaven faltar-n'hi, però poca cosa podia fer amb una banda tan freda i mecànica com la que duia al darrere. Molta tècnica per a tapar la manca de sang evidenciada sobretot quan revisaven el primer disc solista de Hammond, aquell "Yours to Keep" (2006) que es manté a data d'avui com la seva millor obra al marge dels Strokes. Tan sols "In Transit" va aconseguir alçar mínimament un vol que en cap cas van assolir títols tan aparentment infal·libles com "Back to the 101" o la inicial "Holiday". Ni tan sols la cita als Buzzcocks amb "Ever Fallen in Love" va aportar res al marc d'un concert situat a les antípodes d'aquella descàrrega amb què el mateix Hammond -amb més sang a les venes i una banda amb més nervi que solfa- havia debutat l'any 2006 als escenaris barcelonins. Qui l'ha vist i qui el veu.

Molt més en forma s'havia mostrat anteriorment David Gedge al capdavant d'uns Cinerama igual de solvents. El seu pop de vocació perfecta es degusta millor en les distàncies curtes, però els britànics van saber omplir les inabastables extensions del Fòrum amb un passi serè i sense fissures. "Aquest és el meu festival preferit de tot el món", va confessar Gedge durant la recta final del set i davant una audiència que a aquestes alçades ja s'havia fet seva. I segurament deia la veritat. Un dels millors festivals del planeta acaba de començar. Bon(a) Primavera a tothom.

Concert rere concert rere concert

Ronnie Wood - Foto Joe Klamar | Getty.

Cinc dècades al negoci celebra enguany Ronnie Wood. I ho fa amb "How Can It Be? A Rock'n'Roll Diary" (2015, Genesis Books), un volum on explica els seus inicis com a músic de rock'n'roll, anys abans d'assolir tota mena de cims amb el Jeff Beck Group, els Faces i finalment els Rolling Stones. I aquest és un dels consells que dóna als joves que comencen: "És molt important la rutina de recórrer el país de cap a peus en furgoneta, tocant concert rere concert rere concert. Sento llàstima per les bandes actuals que no experimenten aquesta forma de vida. Moltes d'elles es pensen que o bé toquen directament davant milions de persones, o bé acabaran caient en l'oblit, però en realitat existeix un altre camí. Implica picar moltíssima pedra, i això equival a un esforç molt gran, però es pot aconseguir. Assajar en un garatge, entrar al circuit i oferir centenars de concerts, d'això es tracta. Més bandes joves ho haurien de provar". Sàvies paraules, les de Wood, molt sàvies. Que els ho expliquin a tots els aspirants que posen les seves carreres i les seves esperances en mans de concursos i jurats. I que en prenguin bona nota.

Fi de la Història i cultiu del talent

Adam Curtis.

"La trista realitat és que les formes culturals d'una societat tendeixen a reflectir el seu temps", diu Adam Curtis en una breu entrevista publicada a l'edició de maig d'Uncut. "Entre els anys 50 i 90 va tenir lloc un període d'alternatives ideològiques, teòricament, i quan això es va acabar la música va començar-se a repetir constantment". El documentalista britànic explica d'aquesta manera com la Fi de la Història a la qual es referia Fukuyama un cop acabada la Guerra Freda també va afectar la música popular. Efectivament, vivim temps de desideologització i desorientació, així com de consum ràpid. I la música, com el cinema o qualsevol expressió artística de vocació popular, no fa sinó reflectir aquests temps.

A l'article d'Uncut, Curtis explica també com va definir la seva identitat audiovisual. Un discurs trencador i singular que l'ha caracteritzat durant més de dues dècades -ningú més s'hauria atrevit a ambientar un documental sobre l'islamisme radical amb "Colours" de Donovan-. "Tot ho vaig aprendre amb el dub i el reggae. Anant als soundsystems de Balham High Road. La idea que podies enganxar coses diferents i fer-les funcionar. Jo era un skinhead, m'agradaven els soundclashes... Agafar un tros d'una vella cançó reggae i afegir-hi un potent so industrial. Sempre em va semblar arriscat i diferent de tot allò que havia escoltat abans". Queda clar que el talent no sempre es cultiva a les aules, sinó a la vida.

Torna l'alternativa Micro-Clima

Al principi, el terme indie consistia (entre d’altres coses) en això. En passar a l’acció. A no asseure’s al sofà a criticar allò que no agrada, sinó actuar al respecte i fer-ho d’una manera constructiva. I això és exactament el que porta fent des de fa tres anys la gent d’Ultra-Local Records. Botiga de discos de referència al subsòl barceloní i segell discogràfic a temps (més que) parcial, l’establiment de Poblenou convoca una nova edició de Micro-Clima Sound.

Un festival que no vol ser tant una alternativa al Primavera Sound com un complement a la seva programació -amb actitud, vocació i esperit gamberros, això sí-. O, vist d’una altra manera, una mena d’experiment gairebé situacionista que consisteix a programar música independent precisament durant els dies en què ningú més s’atreveix a fer-ho: el cap de setmana del Primavera.

Sí, el Micro-Clima tindrà lloc del 28 al 30 de maig a la seu d’Ultra-Local Records. Sense macroescenaris ni aglomeracions, i amb una desfilada d’artistes que representen l’underground barceloní més inquiet. Com a mostres, Miquel Vilella, Ran Ran Ran o Sickbrain. L’entrada és lliure -el preu, per tant, ja no és excusa- i la botiga no es troba excessivament lluny del Fòrum. Vaja, que si saben combinar-s’ho poden assistir a ambdós llocs.

Originalment publicat a Brubaker.

Deu propostes per al Primavera Sound 2015

Aquesta setmana es commemora una dècada de l'any d'Arcade Fire. O el que és el mateix, aquell maig de 2005 en què el Primavera Sound es va establir al Parc del Fòrum, deixant enrere el Poble Espanyol i començant la seva consolidació com a cita melòmana de referència arreu del món. Aquest cap de setmana hi torna. Una programació on novament conviuen noms històrics de la música pop amb projectes emergents. Per a celebrar aquests deu anys des del primer Primavera al Fòrum, servidor ha seleccionat deu propostes d'entre el regiment que n'ofereix el cartell d'enguany. Poden descobrir-les en un article que he penjat a Brubaker.

Responsabilitat

Keith Flint, Maxim i Liam Howlett: The Prodigy.

"Quina imatge tinc en ment mentre faig música? La de penjar David Guetta de la finestra". Liam Howlett, arquitecte sònic de The Prodigy, deixa les coses clares en un article sobre la banda que signa Dorian Lynskey i que la revista Q publicava a la seva edició de maig. Howlett carrega sense pietat però amb arguments de pes contra la creixent banalització de la música electrònica, i sobretot contra els seus responsables, una de les temàtiques de fons del seu darrer disc, "The Day Is My Enemy" (2015). "L'agressió implícita en aquest àlbum és una reacció contra el robatori de tota l'escena electrònica per part de la música pop. La nostra feina consisteix en representar l'altra cara. No tot ha de ser música electrònica ultracomercial i formulista". Que Howlett no és amant de les fórmules ni dels tòpics va quedar clar gairebé des dels inicis dels propis Prodigy, quan van defugir la massificació de la cultura rave tot buscant referents en grups de rock com Rage Against The Machine. Una actitud inconformista que durant un quart de segle ha definit la banda britànica fins al punt d'esquivar determinats dictats de la indústria. Per exemple, Howlett sempre s'ha negat a fer produccions per encàrrec. "És una decisió ràpida", confessa, "amb Rhianna em va portar tan sols dos segons decidir-me. No estic a la venda. No vull posar el so de Prodigy a la venda. Tinc una responsabilitat". Tota una mostra no només d'integritat, sinó de respecte pel seu ofici, la de qui parla de responsabilitat a l'hora d'explicar per què no vol vendre el seu talent al millor postor.

Sentiments en veu alta

 

ANNA ROIG I L'OMBRE DE TON CHIEN

Teatre Auditori, Granollers

23 de maig de 2015

D'explicar històries, Anna Roig ha passat a mirar endins, a explorar els seus propis sentiments i a donar-los forma de cançó. Ho ha fet amb un tercer disc, "Un pas i neu i un pas" (2014), de marcat to reflexiu. I a través de cançons que amaguen l'eufòria primaveral marca de la casa en favor d'un posat malencònic i d'acords menors en processó permanent. Va ser aquest mateix repertori el que ahir va dominar el passi que Anna Roig i L'ombre de ton chien van oferir a Granollers. Espectacle teatralitzat, foscor ambiental i il·luminiació expressionista per a acompanyar la Roig en una muntanya russa d'emocions de les que no deixen lloc a cap mena de treva. Inici a contrallum amb "Gare de Metz", les coses clares amb "Que bé, ser aquí", alguna mirada al passat -"Petons entre camions", "Je t'aime" o "Vendeuse de rires"- i final de seda amb "Févirer". I, ja en tanda de bisos, l'altra cara de la moneda. Els colors i la vitalitat d'una Roig que, ara sí, es va adreçar al públic per a presentar quatre peces entre les quals no hi van faltar "Bigoti vermell" ni aquella recreació de "Digue'm que m'estimes" (Els Pets) que fa petit l'original.

Reflexions entre quadres

MONTHS OF INDECISION

Espai BM, Granollers

23 de maig de 2015

La veu pot ser la més poderosa de les armes. Ho deu saber prou bé Sox “Kirsti Schmidt”, que de veu en té un bon tros. I que a sobre la fa servir per canalitzar reflexions existencials al voltant de l’amor, la solitud o la passió. Ahir, deia, es trobava sota els efectes d’una lleugera afonia. Però ningú ho hagués dit, tenint en compte el que es va poder veure i (sobretot) escoltar a l’Espai BM. Tot un torrent vocal projectant el bo i millor de la tradició musical nord-americana. Sense microfonia ni cap més recurs que les seves pròpies capacitats i l’envejable acústica de la sala. Sobre les austeres notes d’una guitarra que apunta al folk però ve del punk. Amb l’acompanyament al violoncel del seu insperable Ely Fair. I amb les aportacions de la trompetista Camille Charlier, incorporació d’última hora a una gira que porta ja setmanes recorrent de cap a peus el continent europeu.

Months Of Indecision vénen d’Olympia, una ciutat de l’estat nord-americà de Washington on durant les últimes dècades han passat moltes coses. De K Records al moviment riot grrrl, passant per diversos capítols col·laterals de la història de Nirvana. No és casualitat doncs que fos en aquell mateix epicentre on es gestés, ara fa quatre anys, una de les entitats més singulars que s’han pogut escoltar darrerament en l’àmbit del folk a l’altre costat de l’Atlàntic. Com tampoc ho és que ells mateixos rebutgin tota etiqueta i es defineixin com a punks cantant tristes cançons d’amor -no em diguin que no és gran la definició-. I encara menys que en tan sols aquests quatre anys hagin girat per Europa en tres ocasions.

La d’ahir era la seva última aturada a Catalunya. Entorn de luxe -l’obra pictòrica de Hans Móller presidia les parets de la galeria d’art- i marc de proximitat per a un esdeveniment que va satisfer conversos i va convertir els indecisos -famílies senceres van arribar a entrar i a quedar-se a l’interior de l’Espai BM, atretes pel que havien pogut escoltar des del carrer-. I és clar, peces tan rodones com les que conformen aquest tros de debut discogràfic que és “This Is the Past” (2015). El final, amb “Sleep Walking” -original de Modest Mouse– sonant a flor de pell, va ser màgic. Quan es van acomiadar, hom tenia la sensació d’haver presenciat quelcom que s’escapava de tota convenció. D’haver descobert una d’aquelles bandes que no admeten comparació. I d’haver viscut una d’aquelles experiències que rarament es repeteixen.

Originalment publicat a Brubaker.

Més enllà del post-rock

About.Will, la nit passada a la sala Monasterio.

About.Will és més que una banda de post-rock. És un power trio que trenca etiquetes, partint d'on li dóna la gana i arribant encara més lluny. Passejant-se al seu gust pels paràmetres del rock progressiu, la psicodèlia, el metal o, sí, el post-rock. Alçant estructures tan sòlides com oníriques i traçant inesperats cops de volant, els de Madrid trenquen convencions i segellen un discurs que camina sol. Ahir debutaven als escenaris barcelonins, a la sala Monasterio i compartint cartell amb els autòctons Audiolpesia i Captains of Sea and War. El 12 de juny repeteixen a la sala Pop de Santa Coloma de Gramenet, novament compartint cartell amb aquests últims i amb els també barcelonins Sïtrâmâ. Recomano assistir-hi.

Sense renunciar a res

NICK CAVE AND THE BAD SEEDS

Auditori Fòrum, Barcelona

21 de maig de 2015

No és una escena gaire habitual en teatres i auditoris. Part del respectable abandonant les seves respectives localitats per a asseure's a peu d'escenari. L'estrella flirtejant amb una noia del públic -i requerint-li, això sí, que guardi el telèfon mòbil: hi ha experiències que cal viure en directe i no des d'una pantalla-. Marees humanes que segueixen baixant per la platea i establint-se en unes improvisades primeres files, reduït ja el pati de butaques a anecdòtic complement circumstancial. I l'estrella en qüestió baixant de l'escenari, enfilant-se a cantar damunt les butaques i fent miques tota distància possible entre artista i públic. Tot això, en un espai amb capacitat per a tres milers d'ànimes -el cartell de sold out portava mesos penjat- i durant més de dues hores. No, aquesta mena d'escenes no solen presenciar-se en teatres ni en auditoris. A no ser, és clar, que damunt l'escenari hi hagi Nick Cave. Aleshores, la cosa canvia. I molt.

Cave tornava a Barcelona gairebé dos anys després de la seva última actuació a la ciutat -Primavera Sound 2013-. Ho feia encara amb "Push the Sky Away" (2013) com a tarjeta de visita i amb uns Bad Seeds reduïts a quintet -comptant-lo a ell mateix, i amb Warren Ellis en un gens discret segon pla-. Un format que permet a l'australià redimensionar el repertori, delimitant-ne l'abast però a la vegada multiplicant-ne l'efecte. Despullant cançons -"The Weeping Song" lliurada sense ornaments, "The Mercy Seat" intepretada per Cave tot sol al piano-, reinventant-ne d'altres -la deconstrucció de "Red Right Hand"- i repescant títols poc habituals -"Up Jumped the Devil"-. Emmarcant els passatges més solemnes i reposats -"Mermaids", "The Ship Song", "Into My Arms"- sense renunciar al nervi, la suor i la visceralitat -"From Her to Eternity", "Tupelo" o el crescendo de "Jubilee Street"-. Celebrant les essències més bàsiques del rock'n'roll i acomiadant-se amb la peça titular del seu darrer disc. Rebaixant tensions, i coronant tres dècades de repertori amb la seva obra més recent. Antològic.

Maid Of Ace

D'això sí que se'n diu una banda familiar. Quatre germanes que de ben joves ja van començar a fer soroll. Van oferir el seu primer concert l'any 2005, i una dècada després sonen més vitals i enèrgiques que mai. Es diuen Maid Of Ace, vénen de Hastings (Regne Unit) i les seves cançons són pura dinamita. Punk-rock sense contemplacions, directe a la cara i fresc com una rosa. Pensin en Babes In Toyland, Girlschool, Runaways i les primeres L7, i gairebé ho tenen.

Maid Of Ace

Months Of Indecision a l'Espai BM

Un parell de punks tocant tristes cançons d'amor. O, si els agrada més, Elly i Sox. Dos vells amics d'Olympia, Washington, que durant els passats quatre anys no han parat de girar pels Estats Units, Europa i l'Orient Mitjà, i encara han tingut temps d'editar un d'aquells discos de debut que haurien de cridar l'atenció de tot gourmet musical. "This Is the Past" (2015) parteix de l'ampli ventall de la tradició nord-americana per a enfilar-se a les més altes esferes del pop de cambra. Guitarres de seda, violoncels que pugen i baixen i una veu que val tres imperis. Es diuen MONTHS OF INDECISION, i aquesta setmana visiten casa nostra per primera vegada -amb format de trio, acompanyats per la trompetista Camille Chandlier-. Brubaker els presenta en directe aquest dissabte, 23 de maig (19h.), a la galeria d'art Espai BM de Granollers. Entrada lliure amb aforament limitat.

Months Of Indecision

Espai BM

Brubaker

Phoebe Blue & The Make Baleaves

Ahir m'hi vaig referir amb motiu del nou ep de Toby Goodshank. Phoebe Blue & The Make Baleaves vénen d'Staten Island i s'han fet un nom a l'escena antifolk de Nova York amb unes cançons que deixen petits conceptes com lo-fi o outsider folk. Melodies enganxoses, guitarres despullades, percussions austeres i baixos que recorden a Violent Femmes. I la veu de Blue, és clar, i les seves lletres decididament naïf. Entre Kimya Dawson i Phoebe Kreutz. Escoltin-los aquí.

La cançó perduda d'Esteve Masclans

Fa tres anys que la va compondre, però per algun motiu no va anar a parar al seu disc de debut, el celebrat "Fine, Thanks" (2014). "Wrong" era fins a data d'avui la gran cançó perduda d'Esteve Masclans. Fins a data d'avui, perquè n'acaba de penjar un vídeo a la xarxa que val la pena veure -i escoltar, és clar-. Masclans es troba aquests dies preparant el que serà l'últim concert de la gira de presentació de "Fine, Thanks". Una actuació que tindrà lloc el 29 de maig a la sala Be Cool de Barcelona i on l'Esteve Masclans Band comptarà amb convidats tan especials com Carlos Cros. Queden menys de dues setmanes. Mentrestant, gaudeixin del vídeo de "Wrong".

Toby Goodshank - "EP" (2015)

Obsessionat em té "Baby I Feel Like I Just Got Cut in Half", una de les sis peces que conformen el nou llançament de Toby Goodshank. Una d'aquelles perles pop que t'atrapen i ja no et deixen anar. Però no és l'únic motiu per a acostar-se a "EP" (2015) -així es titula el llançament en qüestió, efectivament un ep-. Fixin-se en la inicial "Minus Días". Una peça que ja havíem pogut escoltar anteriorment al disc del mateix títol (2013), però que guanya cos, presència i frescor amb un nou tractament que injecta electricitat i potencia la melodia. "Paul Reiser" i "Cave-In" aprofundeixen en la vessant electrònica del novaiorquès, "Big Deal" és tota una delícia lo-fi, i "Telepathic Guilt" és un original de Phoebe Blue -per a qui no la conegui, un tresor a descobrir de l'escena antifolk de Nova York-. Escoltin-lo a Bandcamp.

Izzy Cox

Té la base d'operacions a Austin, Texas, i es defineix com una crooner anarquista. Ha compartit escenari, entre d'altres, amb Jack White, Exene Cervenka, Wanda Jackson, Wayne Hancock i els Blasters. I amb tots comparteix alguna cosa, si bé la diversitat del còctel i la seva actitud a prova de bombes fan d'Izzy Cox un exemplar totalment únic. Una one woman band que beu del rockabilly i el hillbilly més deixat anar, però també del punk, l'outlaw country, el western swing o l'estètica Southern Gothic. Les seves cançons són pura dinamita. Cartutxos amb gust de bourbon, carreteres secundàries i nits de brega en forats de mala mort. Escoltin-la aquí i no es perdin tampoc els seus vídeos.

Fora d'època

Bill Withers - Foto Reed Saxon | Corbis.

"Vaig créixer a l'època de Barbra Streisand, Aretha Franklin o Nancy Wilson. Eren uns temps en què una dona grassa i lletja que sapigués cantar tenia el seu valor. Ara tot és imatge. No hi ha poesia. No és la meva època". Bill Withers explica a Rolling Stone per què no li importen els premis Grammy i, sobretot, per què fa tres dècades va abandonar la música sense intenció de tornar-hi. I jo, que tinc força menys anys que l'autor de "Lean on Me", entenc perfectament el seu punt de vista. I de vegades també penso que no acabo d'encaixar en aquests temps que corren. L'article de Rolling Stone el signa Andy Greene, i el publica l'edició espanyola de la revista aquest mes de maig.

B.B. King (1925-2015)

B.B. King - Foto Owen Sweeney | AP.

Hi ha dies en què et despertes i t’adones que el món ha canviat. Dies en què poses la ràdio o llegeixes qualsevol portal de notícies digitals, i saps que se n’ha anat quelcom de valor. El d’avui és un d’aquests dies. Un dia com aquells en què ens van deixar Frank Sinatra, Johnny Cash, Pete Seeger o Paco de Lucía. Personalitats que semblaven eternes i que de cop i volta van dir adéu. Artistes que tots sols van arribar a definir gèneres musicals sencers i van fer de les seves vides la dignificació constant de l’ofici que estimaven. B.B. King va néixer en una plantació de cotó en un indret -el Sud profund dels Estats Units- i uns temps -la primera meitat del segle XX- en què el color de la pell condicionava la vida sencera d’una persona. Va començar a tocar a les cantonades dels pobles de la zona amb una guitarra que li havia costat vuit dòlars. I poc abans de caure malalt, encara oferia al voltant de 300 actuacions anuals arreu del món.

La primera vegada que el vaig veure en directe va ser el 21 de juliol de 1998 al Poble Espanyol, a poca distància de l’Estadi Olímpic, on la nit anterior havia presenciat també per primer cop un concert dels Rolling Stones. Tenia setze anys, i tant els Stones com King em van fer vibrar amb totes les conseqüències possibles i imaginables. Però va ser King, des d’un escenari de dimensions humanes i més raonables, amb la seva expressivitat facial i amb la seva manera de fer, qui més bé em va ensenyar en què consistia un espectacle de música en directe. Sense grans muntatges escènics, sense èpica de masses i sense necessitat de fer gimnàstica a l’escenari. Mirant el respectable de tu a tu, fent recaure el pes del concert en les pròpies cançons i en la seva manera d’interpretar-les, i projectant fins a l’últim racó del recinte cada nota de la seva inseparable Lucille.

Malauradament, sembla que només toqui fer balanç de les persones i les seves gestes quan aquestes ja no hi són. En aquest sentit, ha estat avui mateix quan m’he adonat que part de la meva vida es pot explicar a través dels quatre últims concerts que King va oferir a Barcelona. A tots quatre hi vaig ser, i a través de tots quatre vaig poder apreciar com l’edat li anava guanyant terreny però la música, aquella música que era per a ell raó de ser, es mantenia intacta. L’última vegada que el vaig veure va ser el 10 de juliol de 2006, també al Poble Espanyol i amb Willy DeVille exercint d’il·lustre teloner. Era l’últim concert d’una gira europea amb la qual King volia dir adéu al Vell Continent. La seva avançada edat encara no havia fet minvar la seva vocació escènica, però aconsellava evitar grans desplaçaments i reduir el seu radi d’acció als Estats Units. Res més lluny de la realitat: la seva fam d’escenari era tan gran que pocs anys després va reaparèixer en uns escenaris europeus que va seguir visitant, ara sí, fins que la salut li va dir prou.

Una de les darreres visites es va produir fa pocs anys en el marc del Festival de Cap Roig. No hi vaig poder assistir, però vaig llegir a les cròniques posteriors que els seus dits havien perdut agilitat, que l’empremta de l’edat es feia més irreversible que mai i que havia lliurat al respectable gairebé tantes anècdotes com solos de guitarra, per allò de tapar forats. També vaig llegir que un desaprensiu membre del públic li havia cridat “¡Calla y toca!”. Em pregunto si aquest espectador era conscient del miracle que estava presenciant. Del fet que, amb més de vuitanta anys a l’esquena, B.B. King es passegés encara per tot el món i s’enfilés cada nit a un escenari. I que a sobre ho fes amb la dignitat de qui podria haver viscut còmodament retirat des de feia dècades, però va preferir lliurar-se en cos i ànima al seu ofici fins al final dels seus dies. Ens ha deixat un mestre i una llegenda, però jo recordo la mirada que em va fer des de l’escenari del Poble Espanyol aquella nit de juliol de 1998, i gairebé sento com si hagués marxat un amic.

Originalment publicat a Brubaker.

FI - "El llarg camí cap a la fi" (2015)

Contemplant el Sotabosc - Foto Meritxell RR.

Tan sols fa qüestió de mesos que es va posar en marxa, però No Me'n Records acumula ja quatre referències i consolida a marxes forçades el seu catàleg com un dels més frescos del panorama discogràfic de casa nostra. Després d'editar en format digital els darrers treballs de Prou! i éL Hecho, el segell barceloní presenta ara el primer disc llarg de FI. Un duet format per Jordi MX -a qui alguns coneixeran pel seu alter ego antifolk Billy Pilgrim- i Jordi MC, que debuta en llarg mesos després d'un single on ja avançava mala llet i bones maneres.

"El llarg camí cap a la fi" són onze cançons plenes de consciència social i esperit aventurer. Punyents versos sobre la contaminació dels oceans, el drama de l'emigració -i de les fronteres que la forcen però a la vegada la volen frenar- o la corrupció, desplegades sobre una contundent base melòdica on el rock més elèctric i estrident col·lisiona amb l'electrònica de batalla. Ells ho anomenen electrònica grunge, una etiqueta que pot arribar a desorientar, però que acaba adquirint tota la lògica del món quan es fixa un en el llistat d'influències.

De The Notwist als Posies i de Crystal Castles a Mudhoney, diuen ells, i si volen més pistes pensin vostès mateixos en Nine Inch Nails, en The Postal Service o en The Missing Leech fent versions de Portishead. Hi col·laboren entre d'altres Xavi Tadeo (éL Hecho), Ferran Baucells (Ran Ran Ran), Martina Borrut (Mad'zelle) i David Reig (El SistemÄ Suec). Noms destacats tots ells d'aquesta escena alternativa que alguns han batejat com a Sotabosc i que engloba la vessant més inquieta i menys conformista de l'indie català contemporani. Des d'avui podem afegir a la llista el nom de FI. Escoltin-los a Bandcamp.

Originalment publicat a Brubaker.

Turn It

Anar cap a la feina, acabat de llevar i probablement amb cara d'haver dormit poc, i que de cop i volta soni una d'aquelles cançons que et posen les piles. Els amics de Radio 3 m'han alegrat avui el dia amb "Turn It", la meravella que enceta "If" (2014, Subterfuge), darrera referència dels murcians Neuman. Enganxosa, penetrant i expansiva a més no poder. Porto tot el dia escoltant-la i no puc parar. El videoclip tampoc té desperdici.

Something in the Way

Aquest matí m'he trobat això mentre anava de camí cap a la NAUB1. M'ho he trobat de cara, al bell mig de l'aparcament de Roca Umbert Fàbrica de les Arts, tal i com ho veuen i amb aquest simpàtic missatge en primer terme. Una bona manera de començar el dia?

Esperit modernista

Paul Weller.

Breu però molt intens l'article que l'edició espanyola de Rolling Stone dedica a Paul Weller -signat per Brenda Otero i publicat aquest mes de maig-. Un repàs a la trajectòria artística d'un músic no entén l'art des de la comoditat ni des de la repetició, sinó des de l'exploració i la renovació constants. "Coldplay treuen el mateix disc cada dos anys, Elbow també, dues bandes que omplen estadis. (...) Els de la meva edat estan morts o fent cabaret, de gira nostàlgica. Potser el públic se sent còmode escoltant allò que ja coneix, però a mi no m'interessa". El Modfather és tan valent com inquiet, i a nivell d'influències és tota una esponja. Està més al dia de l'actualitat musical que molts joves aspirants a estrella, però confessa inspirar-se també en disciplines com les arts visuals. Per això, perquè el seu ventall artístic és totalment transversal, la seva obra manté intacta la transcendència disc a disc i gira a gira.

"Hi ha dues escoles de pensament mod", apunta, "els que volen convèncer-se que encara és 1964, i aquells que apliquen l'esperit modernista a l'actualitat i busquen la novetat". Sàvies paraules, les de qui va dissoldre el seu grup més reconegut quan es trobava al cim de l'èxit artístic i comercial -"Una de les raons per les quals The Jam segueix tenint rellevància és que vam parar al moment just"- per a baixar a l'infern de l'artista incomprès. Esquivant el que esperava d'ell el gran públic -el pop de guitarres dels Jam- i apostant per allò que sentia de debò -el soul pop avançat de The Style Council-. I mantenint-se fidel al seu compromís artístic per molt elevat que fos el preu a pagar: a principis dels anys 90, Weller es trobava sense banda ni discogràfica, i es va veure obligat a viure temporalment a casa dels seus pares.

No deixa de ser paradoxal que això passés a principis dels 90, perquè precisament eren aquells els anys en què a casa nostra s'estava gestant una escena fictícia aixecada a cop de subvencions directes i indirectes. Anys més tard, la generació Britpop reivindicava a Weller com a font d'inspiració. Al mateix temps, el Modfather tornava a alçar el vol amb una trajectòria solista que ha fet d'ell tota una institució i que a data d'avui sembla no conèixer sostre. Mentrestant, aquella escena tan nostrada s'ha acabat destapant com allò que sempre ha estat: un funcionariat artístic sense cap mena d'impacte més enllà del seu gueto oficialista. El temps, que acostuma a posar les coses al seu lloc. I les maneres de fer, que diuen molt dels països i les seves indústries culturals.

Alabama Shakes - "Sound & Color" (2015)

M'ho va insinuar el seu disc de debut, "Boys & Girls" (2012), i m'ho va confirmar la seva primera i fins ara única actuació a Barcelona -sala Apolo, 13 d'agost de 2013-. Alabama Shakes era un grup solvent però sobrevalorat. Tant el seu primer àlbum com el seu directe eren correctes, i tant que sí, però no pas més que els de qualsevol banda de les que cada nit es deixen la pell en qualsevol bar de mala mort -i que ni es plantejarien omplir l'Apolo fins a la bandera-. Doncs bé, passats tres anys del seu debut discogràfic i gairebé dos de la seva escala a Barcelona, Brittany Howard i companyia fan tot un salt endavant a nivell qualitatiu amb "Sound & Color" (2015). Un segon treball on deixen de prémer l'accelerador per a potenciar la seva vessant més introspectiva però a la vegada atrevida -curiosament, la que menys semblava interessar a les masses que havien anat a l'Apolo a escoltar "Hold On"-. Mitjos temps boirosos i atacs de funk sense domesticar. Textures psicodèliques, nervi a flor de pell i suor servida en quantitats industrials. I a la base aquell southern soul electrificat que, ara sí, comença a marcar la diferència. Si fa dos anys era Alabama Shakes una promesa actuant en escenaris que li anaven grans, ara és una maquinària ben engreixada i disposada a recuperar el temps perdut.

Cites

M'agrada "Cites", la nova sèrie de Pau Freixas -estrenada recentment per TV3-. M'agrada tant, que ja porto tres nits de dilluns enganxat al televisor. Tres episodis, sis històries -cada capítol n'explica dues- i un grapat de bones sensacions. La primera, les pròpies històries. Relats creïbles i ben construïts, amb guions d'herència anglosaxona -la sèrie s'inspira en la britànica "Dates"- i essència barcelonina -els rodatges es van dur a terme en escenaris reals que tracen tot un mapa ocult de la Ciutat Comtal-. La segona, les interpretacions. Un eclèctic repartiment -Eduardo Noriega, Marta Marco, Nausicaa Bonnín, Marc Cartes o Aida Oset, entre d'altres- donant forma a personatges de carn i ossos, nàufrags tots ells en l'oceà de zeros i uns que són les aplicacions de cites online. I finalment, o més ben dit de bon principi, hi trobem la banda sonora. En certa manera, la primera carta de presentació de la sèrie. Una playlist on no hi figuren descafeïnades píndoles de consum ràpid sinó delicatessen de l'alçada de Luthea Salom -una catalana que canta en anglès i que factura peces tan rodones com "Blank Piece of Paper", i a qui no li agradi que s'hi posi fulles-. I la punta de llança d'una estètica decididament contemporània, la mateixa que consolida tot un gir de 180 graus en les telesèries produïdes a Catalunya. Un gir inevitable des de feia molt de temps i que ja s'havia intuït en produccions com "KMM". El que separa els productes adreçats a padrines -i que ningú se m'ofengui, que no és la intenció- dels que persegueixen un públic transversal i amb set de (bona) ficció televisiva.

Família PRO-GRA-SSIVA

Foto de família, el passat 9 de maig a la NAUB1 un cop acabat el PRO-GRA-SSIU. D'esquerra a dreta, Karles Torra, Àlex Gómez-Font, Miquel Pasqual, Jordi Sabatés, Alejandro Delgado, Álvaro Vicente, Josep Puigdollers, Isaac Romagosa, Aaron López, Jordi Soley, Toni Palacín i un servidor. Crec que els nostres rostres ho evidencien, estàvem literalment rebentats després de tanta moguda, però a la vegada contents i amb ganes de més. Gràcies a tothom que ho va fer possible i, tant de bo, fins l'any vinent. D'altra banda, recordin que poden llegir la crònica del PRO-GRA-SSIU a Brubaker. La fotografia és d'Àlex Falcó.

L'era de la curiositat

Foto Àlex Falcó.

PRO-GRA-SSIU

NAUB1, Granollers

9 de maig de 2015

La fotografia que millor defineix la segona edició del PRO-GRA-SSIU ni tan sols es va arribar a fer. No es va fer per molts motius. Perquè era tard, perquè la jornada ja s'havia acabat i la sala havia tancat portes, perquè no era qüestió d'interrompre aquell moment d'intimitat o, simplement, perquè ningú hi va pensar. El cas és que la imatge definitiva d'aquest segon PRO-GRA-SSIU era la de Jordi Sabatés parlant de forma distesa amb els components de Trajecte Final. Dues generacions intercanviant impressions i experiències, amb la feina feta i al voltant d'una taula amb entrepans i alguna beguda. L'escena recordava, sense necessitat de salvar grans distàncies, al moment en què Howlin' Wolf havia estat rebut i venerat per la plana major del blues britànic de finals dels 60.

Mestre i alumnes. Sabatés, pianista de pianistes i introductor a casa nostra del Minimoog, va lliurar fa quatre dècades "Ocells del més enllà" (1975). Obra capital de la seva inabastable discografia, i també del rock progressiu i la música moderna de cambra a escala planetària. Per primera vegada en més de trenta anys i per cortesia dels propis Trajecte Final, la peça va tornar a sonar en directe ahir a la tarda. Amb el mestre assegut a primera fila i des del més absolut respecte a l'original, però atorgant a la composició aquell aire contemporani que en revalida la dimensió canònica. L'aprovació del propi Sabatés no es va fer esperar. Trajecte Final acabaven de recuperar, contextualitzar i revaloritzar un capítol clau però mai prou reivindicat de la història de la música pop a casa nostra. I precisament d'això, de recuperar, contextualitzar i revaloritzar aquesta mena de capítols, tracta el PRO-GRA-SSIU.

Del jazz al prog

Després d'una primera edició celebrada ara fa un any amb el Primer Festival de Música Progressiva de Granollers al punt de mira, enguany vam anar més enrere en el temps per a traçar els inicis del rock progressiu a casa nostra, emfatitzant el pes que l'escena jazzística va tenir en la seva gestació. "Després de la Guerra Civil, les autoritats franquistes van prohibir els clubs de jazz arreu d'Espanya. Granollers va ser una excepció, perquè l'alcalde del moment havia lluitat al costat dels Nacionals, i li van permetre mantenir-lo obert però canviant el nom de Club de Jazz a Club de Ritmo", va explicar el periodista musical Karles Torra, durant la taula rodona que va encetar la jornada. Aquell espai va permetre a la capital vallesana esdevenir un dels epicentres del jazz a la Península Ibèrica. Durant els anys 40 hi van actuar projectes locals com l'Orquesta Selección -una formació "que es va avançar al seu temps", segons Torra-. Durant la dècada posterior, el Club de Ritmo rebria visites tan il·lustres com la del pianista nord-americà Memphis Slim o la d'un jove Tete Montoliu.

Ja durant els 60, el seu escenari seria testimoni del canvi d'aires que desembocaria en la música progressiva. Eren els dies en què el rock eixamplava horitzons i començava a trencar esquemes. "De les cançons de dos minuts i mig, es va passar a estructures més complexes que incorporaven influències de la música clàssica, del flamenc o del jazz", va apuntar Torra. Un salt endavant per al qual va ser necessari no tan sols un canvi de mentalitat, sinó sobretot la recerca d'aliances i complicitats amb àmbits com el del jazz. "Personalment, el jazz m'ha marcat moltíssim, especialment figures com la de Duke Ellington", va confessar Sabatés, també present en una taula rodona completada pel periodista Àlex Gómez-Font -coorganitzador del PRO-GRA-SSIU juntament amb Brubaker- i els músics Jordi Soley -teclista original de la Companyia Elèctrica Dharma-, Toni Palacín (Mi Generación) i Manolo Elías (Tete Montoliu, Om, Jordi Sabatés).

"Al generar escola, un creador defineix els músics que el segueixen, però també els que l'han precedit", va sentenciar Sabatés. "Un músic no deixa de ser un enllaç entre les seves influències i els seus seguidors, els que el citen a ell com a influència". I precisament això, enllaçar músics i estils, és el que va aconseguir el rock progressiu. "Bill Evans va ser per a molts de nosaltres com una Pedra de Rosetta", va afegir Soley abans de definir els quinze anys que va durar l'era progressiva -de la segona meitat dels 60 a finals de la dècada posterior, aproximadament- com "una època marcada per la curiositat". "Quan vam saber que el Manolo -Elías- i el Toti -Soler- havien anat a Londres a escoltar Miles Davis en directe, de seguida vam voler parlar amb ells, que ens ho expliquessin", va recordar, "escoltàvem tot allò que podíem, teníem ganes de descobrir coses noves; d'aquesta manera vaig arribar al flamenc, que em va obrir les portes d'un món totalment nou".

Aquesta barreja d'influències explica la singularitat del rock progressiu en aquesta banda dels Pirineus, i també per què el seu desenvolupament va ser paral·lel però en cap cas condicionat al del prog anglosaxó representat per bandes com King Crimson o Pink Floyd. "Érem molt eclèctics", va matisar Palacín durant la seva intervenció. Sobre el jazz, va recordar com "durant la Segona Guerra Mundial s'havia prohibit tant al Japó com a l'Alemanya nazi, i posteriorment esdevindria tot un símbol de rebel·lió a l'Europa de l'Est. Parlem d'un gènere que representa la individualitat i el lliurepensament, i això no agrada gens als règims totalitaris". L'Espanya franquista no va ser menys, tot i que com va recordar Torra "el que es va prohibir no va ser el jazz en si, sinó els clubs de jazz". En altres paraules, "els franquistes eren tan burros que ni tan sols van prohibir el jazz", tal i com va apuntar un membre del públic.

Marató progressiva

Un cop finalitzada la taula rodona, el PRO-GRA-SSIU va deixar pas a tota una marató d'actuacions en directe. Van donar el tret de sortida Trajecte Final amb la seva reinterpretació d'"Ocells del més enllà", un muntatge preparat expressament per a la jornada. També s'havia format expressament per a l'ocasió el Soley Grup, combo encapçalat per Jordi Soley (teclat) i completat per músics de primeríssima línia com són Marc Ayza (bateria), Toni Español (percussions), Jordi Fiol (baix), Albert Costa (trombó), Oriol Vallès (trompeta) i Pau Vidal (saxo). Una maquinària de precisió apoderant-se de clàssics propis i aliens. Un repertori on no hi van faltar "Ones nones" (Companyia Elèctrica Dharma) i "To de re" (Orquestra Mirasol). I una demostració d'ofici, solvència i boníssimes maneres. Menció a part es mereix el duet de bateria i percussió que es van marcar Ayza i Español a la meitat de "To de re". Per a emmarcar, literalment. Finalment, Trajecte Final van tornar a l'escenari per a interpretar amb Emili Baleriola (Màquina!, Orquestra Plateria...) i Toni Palacín diversos temes dels seus respectius repertoris. El comiat, amb "Stand by Me" (Ben E. King) reconvertit en estàndard jazzístic i filtrat per la veu estripada de Palacín, va ser dels que marquen època.

Gómez-Font, Torra, Soley, Sabatés i Palacín, durant la taula rodona - Foto Oriol S. 

Trajecte Final - Foto Oriol S.

Soley Grup - Foto Oriol S.

Trajecte Final amb Emili Baleriola - Foto Oriol S.

Toni Palacín - Foto Oriol S.

Exposició de material històric - Foto Oriol S.

Originalment publicat a Brubaker.