Dino Ratso refà "Suciedad anónima"

Dino Ratso.

Diuen que quan una cosa està bé, no cal tocar-la. Doncs no és que fos dolent el quart disc de Dino Ratso, "Suciedad anónima" (2014). Al contrari, era un molt bon treball. Però el seu autor l'ha volgut refer. Concretament, l'ha remesclat i hi ha afegit dos temes nous. El resultat no difereix excessivament del que ja havíem escoltat: un àlbum honest, sincer, directe i pròxim. Una col·lecció de cançons interpretades per Ratso en solitari amb la seva guitarra, i sense cap més artifici que una producció austera però amb presència, i totalment coherent amb el repertori. Vaja, que val la pena seguir-lo escoltant mentre esperem el cinquè. Poden fer-ho a Bandcamp.

Guilhöm busca micromecenes

Guilhöm.

El vam descobrir fa cosa d'un any i mig, quan va debutar als nostres escenaris compartint cartell amb Peter Piek amb un directe que va superar tota expectativa possible. Guilhöm és un músic i compositor de Montpellier que s'ha format una identitat pròpia a partir de llenguatges com el blues, el folk, la psicodèlia o les sonoritats orientals i africanes. Recentment ha enregistrat el que serà el seu disc de debut oficial, i ara busca mecenes que l'ajudin a finançar-ne la masterització i l'edició. Si volen contribuir-hi, i d'aquesta manera fer possible la sortida d'un àlbum que promet meravelles, ho poden fer a través d'aquest enllaç.

Blood Quartet

Hi va haver un temps en què el jazz era precisament això. Encara ho és en certa manera, si obviem exercicis d’estil i exhibicionismes insulsos, però hi va haver un temps en què la mare de totes les músiques contemporànies consistia exactament en això. En mirar endavant, en cercar i obrir nous camins, en penetrar territoris desconeguts sense cap mena de por. No és que Blood Quartet sigui (tan sols) un combo de jazz, en absolut: el bagatge dels seus components apunta al punk, al hardcore, a les formes més inquietes del rock, a l’electrònica, a gèneres amb prefix post i a diverses manifestacions de caràcter avantguardista. Però és que el seu disc de debut, “Dark Energy” (2015, Jacquard Recs/Hang The Dj Records/Boston Pizza Records), parla el mateix idioma que Coltrane, Ornette Coleman o Don Cherry.

Consideracions estilístiques al marge, Blood Quartet suposa la unió de dos universos amb entitat pròpia. Un big bang que s’havia d’acabar produint tard o d’hora. Sí, “Dark Energy” és un disc de debut, però els seus autors no són precisament uns nouvinguts. Al darrere de tot plegat hi trobem ni més ni menys que Mark Cunningham i els components de Murnau B. El primer, nord-americà llargament establert a Barcelona, porta més de tres dècades dedicades a l’experimentació sonora, ja sigui al capdavant dels seminals Mars -pioners i pilars del que es va anomenar No Wave– o al costat d’ànimes bessones com Arto Lindsay o Lydia Lunch. Els segons representen el bo i millor d’algunes microescenes de la perifèria barcelonina, han compartit escenari amb gegants com Lee Ranaldo i han signat una colla de referències on fan miques etiquetes com noise o krautrock.

El millor de Blood Quartet, però, és que aquí ningú es troba per sobre ni per sota de ningú. Que ni l’un s’ha adaptat a les formes dels altres, ni els altres fan de banda d’acompanyament de l’un. Es tracta d’una unió amb caràcter definitiu més que d’una col·laboració a temps parcial. D’un procés de creació que deixa a un costat (però no pas enrere) els respectius trajectes paral·lels per a concebre un discurs totalment nou a partir de la improvisació, la distorsió, l’experimentació, l’atonalitat, les dissonàncies, les atmosferes de penetrant densitat i una trompeta que vola lliure com el vent. Murnau B han promès nou disc de cara al mes de setembre. De ben segur, Cunningham tampoc pararà quiet. La llavor, però, ja està plantada. Ha nascut una criatura de grans proporcions i, creguin-me, mossega fort.

Poden comprovar-ho a Bandcamp.

Originalment publicat a Brubaker.

Labasheeda

Si es pogués generar un híbrid entre The Dirty Three i Sleater-Kinney, de ben segur sonaria molt similar a Labasheeda. Un trio amb base d'operacions a Amsterdam, en actiu des de 2004 i que acaba de lliurar un quart disc, "Changing Lights" (2015), on els contrastos adquireixen tant de pes com les bones maneres. Dotze peces dominades per les guitarres dissonants, els violins de tonalitats pantanoses i la malencònica urgència vocal de Saskia van der Giessen. I un còctel sonor capaç d'enllaçar els ressons de Sonic Youth ("Wastelands") amb rodanxes de blues elèctric que farien les delícies de Jack White ("Tightrope"), la tensió onírica de la Velvet Underground amb Nico ("Changing Lights") amb la sensibilitat a flor de pell de la PJ Harvey més reposada ("On the Beach"), i els aires tardorencs ("Leave of Absence") amb el rock d'alt voltatge ("Head"). Menció a part es mereixen la inicial "Spiral Song" i la final "Into the Wilde", dues majúscules i heterogènies construccions sonores amb el violí com a fonament i la intensitat com a fil conductor. Arguments de pes a favor d'una banda a reivindicar. Ho poden comprovar a Bandcamp.

Formation

Seguidors d'ESG, Liquid Liquid i els primers PIL, es troben vostès d'enhorabona. També s'hi troben, és clar, els admiradors de Radio 4, The Rapture o LCD Soundsystem. Formation és un duet londinenc format per Will i Matt Ritson. Dos germans bessons i dues vides dedicades a estudiar i explorar l'art de la música. I un projecte que s'endinsa en els racons més foscos dels gèneres de ball -on el house es troba amb la No Wave, més o menys-. Temes com "Young Ones" o "Hangin" són simplement irresistibles.

https://soundcloud.com/formationmusic

Crònica del FRESC 2015

Ja poden llegir la crònica del FRESC 2015 a càrrec d'un servidor a Brubaker. Fotografia: Un moment de l'actuació d'Anna Roig i L'ombre de ton chien al Petit Festival d'Estiu de Cardedeu, per Àlex Falcó.

FRESC 2015 (5)

ANNA ROIG I L'OMBRE DE TON CHIEN

FRESC 2015 @ Casa Corbella, Cardedeu

26 de juliol de 2015

Resulta un petit privilegi. Que una banda de contrastada solvència celebri el seu desè aniversari a tocar dels teus nassos. Que Anna Roig i L'ombre de ton chien actuïn en un marc tan incomparable com és el pati de la Casa Corbella -un centenar i mig de localitats, i un entorn que és sinònim d'història i proximitat-. I que ho facin deu anys menys un dia després del que va ser el seu debut oficial. "El d'avui és el concert més pròxim a la data del nostre aniversari", va confessar la pròpia Roig. 27 de juliol de 2005, la data d'aquell primer concert. 26 de juliol de 2015, la d'un altre concert que va repassar el bo i millor d'un cançoner de referència. D'un repertori que porta deu anys proclamant a crits la seva singularitat. D'un discurs que tant beu del yé-yé i la cançó francesa com del pop independent en la seva accepció més àmplia. "Estem molt contents de celebrar la nostra festa d'aniversari amb vosaltres", va assegurar la vocalista després de cantar les inicials "Je t'aime" i "Gare de Metz". En caurien moltes més: "Petons entre camions", "La senyora tímida", "Com el mar", "Que bé, ser aquí", "Corro sota la pluja" o "Bigoti vermell". I les sorpreses, és clar, que allò era una festa d'aniversari. Clàssics francòfons com "Johnny, tu n'es pas un ange" (Edith Piaf) o "Poupée de cire, poupée de son" (France Gall), revitalitzadors i revitalitzats. Pròximament els enregistraran i en faran un ep. Algun dia, si tenen temps, haurien d'encetar un projecte paral·lel dedicat únicament a explorar el pop francòfon d'estètica sixties: els quatre tastets de la nit passada van deixar tan bon gust de boca com ganes de més. Mentrestant, felicitem-los per aquests deu anys i desitgem-los-en molts més.

Part del rock'n'roll

Jesse Malin.

"Quan estic de gira, després dels concerts sempre busco un lloc on escoltar un bon DJ, prendre un parell de cerveses i parlar amb la gent d'allò que passa al carrer. Per a mi, això forma part del rock'n'roll. Al món hi ha coses que no van bé, però trobem la manera d'apoderar-nos-en, cantar-les i establir un lloc on desconnectar-ne". Ho deia Jesse Malin en declaracions recollides per Rolling Stone el passat 4 de juny. Malin ha editat recentment "New York Before the War" (2015), un nou exercici de rock'n'roll sense trampa ni cartró i una reivindicació d'aquella Nova York que encara sobreviu sota les capes de gentrificació.

FRESC 2015 (4)

DE LA CARMELA

FRESC 2015 @ Casa Corbella, Cardedeu

25 de juliol de 2015

Diuen que la unió fa la força. En el cas que ens ocupa, la unió és tan definitiva que de força n'hi ha per a omplir tres pobles. De la Carmela és l'aventura conjunta de Daniel Felices i Queralt Lahoz, guitarrista i vocalista de llarg recorregut, foguejats respectivament en projectes com D'Callaos o Hit The Town. Ahir van aterrar al FRESC amb un repertori que partia del flamenc per a endinsar-se també en llenguatges com els del tango, el pop o la cançó d'autor. Tot plegat, mitjançant originals de gegants com Chavela Vargas o Compay Segundo, transportats pel duet barceloní al seu terreny. Emoció, passió i ofici enfilant un crescendo que ni la pluja va poder aturar.

FRESC 2015 (3)

RUSÓ SALA

FRESC 2015 @ Casa Corbella, Cardedeu

24 de juliol de 2015

Sense cap mena de dubte, Rusó Sala ha estat la gran sorpresa del FRESC 2015. Perquè va aterrar a l'escenari de la Casa Corbella quan gairebé ningú l'esperava -el seu nom es va incorporar al cartell a l'últim moment i en substitució de Ferran Savall, que havia hagut de cancel·lar la seva actuació per motius de salut-. Perquè enfilar-se a un escenari tal i com ho va fer, tota sola i defensant el seu repertori davant un públic que no necessàriament l'esperava a ella, suposa tot un repte per a qualsevol artista. Però, sobretot, perquè se'n va sortir des del minut zero amb una actuació que va començar en cotes elevades i va finalitzar encara més amunt. Sala, originària de l'Empordà, va plantejar el seu espectacle com un viatge per la Mediterrània però a la pràctica va anar molt més enllà, impregnant-se puntualment d'essències llatinoamericanes -cita inclosa a Silvio Rodríguez- i definint un llenguatge propi que no coneix fronteres. "El fill del Golf de Roses" -poesia d'Enric Casasses musicada per la pròpia Sala-, amb aquella línia de guitarra farcida de contrastos, il·lustra com haurien sonat Karen Dalton o Vashti Bunyan d'haver nascut on bufa la tramuntana.

FRESC 2015 (2)

LE PETIT RAMON

FRESC 2015 @ Pla de la Calma, Cardedeu

24 de juliol de 2015

Feia tres anys que Ramon Faura no oferia una actuació sencera en format acústic. Els mateixos que havien passat des que deixés reposar el seu projecte personal, Le Petit Ramon, per a centrar els seus esforços en Macho. L'electricitat d'aquests últims havia arrelat a l'adn de Faura fins al punt que al seu nou disc com Le Petit Ramon, "Senyores senyores senyores" (2015), hi predominen llenguatges com els del rock de garatge, el rhythm & blues, la psicodèlia o el pop d'estètica sixties. I amb aquestes, va recuperar la nit passada les seves formes més bàsiques i pròximes. Les d'una guitarra tan orgànica com pantanosa, i una veu que escup veritats sense contemplacions però amb sentit de l'humor i la ironia. Un format que li va permetre recuperar joies pretèrites - "Montjuïc allà al final", "Atropellament", "Heil, democràcia!"-, portar al seu terreny originals de Bob Dylan i The Human League, i donar la volta a títols recents com "Gel", "Oh, Mariluz!", "Foc", "Escandinàvia (Upper Diagonal)" o "Et vull". Cants a la incorrecció política, proclames d'incondicional autenticitat i la lluita de classes portada a situacions tan quotidianes com una aventura d'una nit. Brillant.

La responsabilitat d'A$AP Rocky

A$AP Rocky.

"Em van preguntar si em semblava important per a un artista com jo parlar d'allò que passava a Ferguson i Baltimore, i de la brutalitat policial cap a la gent urbana a Amèrica. Jo tenia la meva opinió al respecte de tot plegat, però no crec que hagi de parlar d'aquestes coses a no ser que ho faci marcant la diferència. Jo em trobava a Londres gravant mentre tota aquella merda estava passant als Estats Units. Òbviament, tot plegat m'afecta perquè sóc d'Amèrica, la meva gent és d'Amèrica i jo sóc negre, però al mateix temps l'abast de la meva música va molt més enllà. En cas de tenir jo una responsabilitat, aquesta no és únicament cap a la gent de color. Per què tothom vol que jo sigui un fotut portaveu quan en realitat el meu art arriba a moltíssima gent d'àmbits diferents? La cultura, el moviment, és més gran que una raça. (...) Com a persona de color i com a artista, la meva responsabilitat és obrir un nou camí i ensenyar com tenir èxit o esdevenir artístic i a la vegada inspirar els joves. En això consisteix la meva feina". A$AP Rocky, en declaracions publicades per NME el passat 11 de juliol.

FRESC 2015 (1)

MIRNA VILASÍS

FRESC 2015 @ Casa Corbella, Cardedeu

23 de juliol de 2015

Nit inaugural i nit d'estrena. Inaugural, perquè la vetllada d'ahir encetava la tercera edició de FRESC-El Petit Festival d'Estiu de Cardedeu. I d'estrena, perquè Mirna Vilasís estrenava "Espero meravelles" (2015). El seu segon disc, i també l'espectacle que va concebre juntament amb Montserrat Abelló poc abans de la seva mort. Un recull dels seus versos, adaptats a registres com la cançó d'autor, el jazz o el folk. I una aventura on també s'hi ha sumat Xavi Múrcia, parella artística i sentimental de Vilasís. Sobre el paper musicant la paraula d'Abelló, i sobre el terreny complementant la veu de la Mirna amb una guitarra de textures orgàniques. "Aprenc a dir que no", "No hi ets" o la peça titular -cantada en català i en anglès- van ser alguns dels moments àlgids d'un passi on també van ressonar versos de Maria Mercè Marçal i Mercè Rodoreda.

City Calm Down

Baixes temperatures, les que evoca aquesta fotografia promocional. Les mateixes que es deuen registrar en alguns punts d'Austràlia durant aquesta època de l'any. I les mateixes que es desprenen de la música d'aquests australians. Atmosferes fredes, foscor onírica i post-punk electrònic. Es diuen City Calm Down, i acaben de debutar discogràficament amb "In a Restless House" (2015).

www.citycalmdown.com

Wilco - "Star Wars" (2015)

I quan ningú s'ho esperava, van Wilco i pengen el seu nou treball a la xarxa. "Star Wars" (2015), tal i com es titula el novè disc dels de Chicago, no veurà la llum de forma oficial fins d'aquí a un mes, però ja es pot trobar en descàrrega lliure -durant un temps limitat- a la pàgina web de la banda. L'operació s'ha dut a terme gairebé per sorpresa i sense avisar, perpetuant d'aquesta manera la sensació d'immediatesa que transmet el conjunt de l'àlbum. Onze temes en poc més de mitja hora. Jeff Tweedy i companyia han anat per feina a l'estudi i, de passada, han mostrat la seva vessant més elèctrica i urgent. Prescindint de l'experimentació i les excursions còsmiques de discos anteriors -salvant pinzellades com les cacofonies de la inicial "EKG" o la coda de "Where Do I Begin"-, prement l'accelerador i lliurant un cançoner amb gust de furgoneta, carretera i escenari petit. El resultat és una obra menys solemne que "The Whole Love" (2011), però encara en perfecta sintonia amb el cànon d'una de les grans bandes nord-americanes contemporànies.

Famous Forgotten Artists - "Between the Lost Paradise and the Promised Land" (2015)

Ja fa tres anys que aquest misteriós projecte va irrompre des de les catacombes barcelonines. Tres anys des que Famous Forgotten Artists -quin gran nom, escoltin- es va presentar com la banda sonora perfecta per a esperar el "desembussament del sistema financer". Tres anys d'un debut homònim que s'autoproclamava "homenatge a tots aquells que van donar els seus estalvis perquè poguessin desaparèixer en la dimensió desconeguda". Doncs bé, en tot aquest temps ni s'ha desembussat el sistema financer -com a mínim, per a la gran majoria dels que el patim a diari- ni s'ha aportat una sola partícula de llum sobre aquella dimensió desconeguda on van anar a parar els estalvis de tots aquells homenatjats. I no, tampoc hem aconseguit saber gran cosa de JSR, la misteriosa entitat creativa que s'amaga darrere el projecte FFA. El cas és que acaba de lliurar un segon disc de títol tan inequívoc com l'estat de confusió i desorientació en què es troba aquest món nostre. "Between the Lost Paradise and the Promised Land" (2015) és un nou exercici d'electrònica tan expansiva com introspectiva, de la que es pot arribar a concebre en una habitació minúscula i amb l'únic suport d'un processador de zeros i uns, però a la vegada farcida d'èpica i vocació sideral. Probablement, el so de FFA sigui el que haurien assolit Vangelis, Kraftwerk o Jean Michel Jarre d'haver disposat d'un laptop i haver escoltat Siouxsie and The Banshees. Punxin-lo a un volum considerable i deixin-se portar. Poden escoltar-lo aquí.

FRESC 2015

Le Petit Ramon, Ferran Savall, Anna Roig i L'ombre de ton chien, Mirna Vilasís i De la Carmela conformen el cartell del FRESC 2015. El Petit Festival d'Estiu de Cardedeu tindrà lloc aquesta setmana per tercer any consecutiu en espais com el pati de la Casa Corbella -una masia centenària i un entorn d'allò més privilegiat- o la terrassa del Pla de la Calma. També hi haurà rutes sonores a càrrec de Dr. Batonga, propostes familiars i gastronomia mediterrània. El FRESC és una iniciativa de Brubaker que compta amb el suport de Quesoni i La Torre Rossa i la col·laboració de Casa Corbella, Pla de la Calma i l'Ajuntament de Cardedeu.

FRESC - El Petit Festival d'Estiu de Cardedeu

Brubaker

Sense partitura

Lady Day amb Count Basie.

"Aún insisto en que lo fabuloso de la banda de Basie era que nunca leyeron una partitura, y sin embargo los dieciséis sacaban un único sonido maravilloso en sus interpretaciones.
Casi toda mi experiencia anterior con bandas había consistido en frecuentar a Benny Goodman. Lo escuchaba ensayar con bandas radiofónicas bien pagadas y con sus propios grupos. Siempre tenía arreglos estupendos. Gastaba una fortuna en arreglos para cualquier vocalista sin grandes dotes.
Pero en el caso de Basie teníamos algo que ningún arreglista costoso podía cambiar. Llegaban los muchachos, alguien tarareaba una melodía. Otro la tocaba en el piano una o dos veces. Después alguien pulsaba una nota, un acorde. Luego Daddy Basie tecleaba un poco. Y a partir de ese momento empezaban a ocurrir cosas.
La mitad de la banda no habría sabido leer una partitura, aunque la tuviera. Excepcionalmente alguno llevaba un arreglo escrito y los demás le echaban un vistazo. Pero cuando Jack Wadlin, Skeet Henderson, Buck Clayton, Freddie Green y Basie terminaban de mirarlo -quitando, agregando, cambiando-, el arreglo quedaba irreconocible.
Así hicimos Love of my Life y Them There Eyes para que yo las cantara. Todo lo que interpretábamos lo interpretábamos de oído. En los dos años que estuve con la banda reunimos un repertorio de un centenar de canciones, y todos llevábamos hasta la última nota en la cabeza".

BILLIE HOLIDAY. "Lady Sings the Blues. Memorias" ("Lady Sings the Blues", 1959)
Trad.: Iris Menéndez Sallés

Duke Ellington amb Conny Plank

Duke Ellington.

Tot un tresor, el que acaba de publicar el segell alemany Groenland Records. Les sessions de gravació que Duke Ellington i la seva orquestra van dur a terme la primavera de 1970 sota la supervisió de Conny Plank -trobades recentment-. Un dels arquitectes del jazz, fent música de la mà d'un dels arquitectes del krautrock i l'electrònica. "The Conny Plank Session" (2015), atribuït a The Duke Ellington Orchestra, conté sis pistes en total, les sis preses que Ellington va enregistrar a l'estudi de Plank. Les tres primeres corresponen a "Alerado", una peça que sintonitza amb el jazz del moment. Les tres últimes pertanyen a "Afrique", un tema de vocació avançada on s'evidencia encara més la mà de Plank. No deixa de resultar revelador que tot un gegant com Ellington arribés a treballar amb Plank durant els darrers anys de la seva trajectòria. Tant l'un com l'altre eren visionaris que no entenien la música des dels exercicis d'estil sinó des de la recerca constant. Un valor que s'hauria de potenciar més sovint a les aules de música.

Entendre i respectar l'adversari

Puc entendre que el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, faci un míting acompanyat d'una enorme bandera espanyola per fer veure que la té més grossa que Mariano Rajoy -la bandera-. També puc entendre que un PSOE en hores baixes, en ple procés sobiranista català i amb Podemos -i C's, no ens enganyem- prenent-li espai polític, es tregui de la màniga bolets com aquest federalisme que no es creuen ni ells -no se'l creuen ni ells perquè quan un dels seus, Pasqual Maragall, el va posar sobre la taula, els va faltar temps per a fer-li el llit-. El que no puc entendre és l'absoluta manca d'elegància d'algú que, com és el cas de Sánchez, aspira a presidir el govern espanyol.

Manca d'elegància, sí. La que va exhibir el secretari general del PSOE fa un parell de dies, quan va deixar anar un contundent "No dialogaré con independentistas". La frase ho deixa claríssim. L'única diferència entre Sánchez i Rajoy, més enllà de qui la tingui més grossa -la bandera-, són les sigles. La classe, les formes i l'actitud davant una problemàtica que no entenen ni volen entendre, és exactament la mateixa. Mirin, que Sánchez s'oposi a la independència de Catalunya i faci tot allò que es trobi a les seves mans per tal d'evitar-la, no tan sols és correcte i positiu. És necessari. Perquè així li reclama un electorat -el seu- amb un punt de vista tan legítim com el d'un altre electorat -el dels partits que defensen la independència- que és igual de respectable.

Per tant, ens trobem davant dues postures antagòniques però tan legítimes l'una com l'altra. I aquesta és la part més bonica de la democràcia, que consisteix a fer que dues parts ideològicament oposades s'entenguin i, a poder ser, es posin d'acord. No és fàcil, és clar, però per això resulta tan bonic. Perquè obliga a cada part a defensar les seves tesis amb arguments -i no, les banderes, els estatuts i les constitucions no són arguments; la llengua, la cultura, la identitat i l'economia, sí que ho són-, però sobretot a entendre i respectar l'adversari. Dit d'una altra manera, qui diu "No dialogaré con independentistas" -la frase, per cert, recorda molt allò de no dialogar amb terroristes- és tan demòcrata com qui es nega a parlar d'allò que no li interessa i no admet preguntes dels periodistes -sí, aquest és Rajoy-.

És així, escoltant l'adversari, esforçant-se per a entendre'l i buscant la manera d'acostar-s'hi, com dues postures diametralment oposades poden arribar a un punt intermedi que satisfaci ambdues parts -per exemple, un model federal que no sigui fruit de la improvisació sinó de la reflexió i el diàleg-. És evident que res de tot això té sentit en el si d'un partit com el PP, fundat pels hereus del franquisme. També és evident que Pedro Sánchez no ho acaba d'entendre, i que a aquestes alçades poca cosa més podem esperar d'un partit obsolet, caduc i amb l'arròs tan passat com el del PSOE. Però, personalment, jo sí que tinc l'esperança que ho entengui aquesta nova esquerra que vol liderar un hipotètic canvi a l'Estat Espanyol. Parlo de Podemos, un partit que realment aspira a representar l'altra Espanya. L'Espanya amb què el sobiranisme català s'ha d'entendre, es pot entendre i s'acabarà entenent, amb independència o sense.

Realitat virtual i alterada

The Grateful Dead a la portada de RS.

Dies enrere em vaig acostar a l'establiment del centre de Barcelona on acostumo a comprar premsa internacional. Com de costum, em vaig adreçar a la prestatgeria on s'exposen les publicacions de temàtica musical i cinematogràfica, amb l'objectiu de mirar, remenar i finalment triar. I per comparar portades, és clar. L'edició nord-americana de Rolling Stone -l'espanyola ha passat recentment a millor vida- mostrava un muntatge psicodèlic al voltant de The Grateful Dead, que recentment han commemorat el seu cinquantè aniversari amb una breu gira pels Estats Units. Q tenia com a reclam un imponent Kanye West. NME dedicava la portada a Amy Winehouse -amb motiu de l'estrena del documental "Amy" (2015)-. Uncut i Mojo, respectivament, destacaven David Byrne i The Who. Aquests últims també eren protagonistes d'una edició especial d'una publicació no anglosaxona de referència com és Les Inrockuptibles -al país veí, una revista pot treure una edició especial sobre The Who, cosa impensable a casa nostra, on tota publicació musical mínimanent seriosa ja té prou feina si aconsegueix sortir cada mes-. En castellà, Rockdelux i Ruta 66 apostaven per Marc Almond i Tame Impala, respectivament, mentre Popular 1 celebrava les seves 500 edicions amb un collage de portades històriques -totes amb referents indiscutibles de la història del pop i el rock-. En català, Obeses ocupaven la portada d'Enderrock. The Grateful Dead, Kanye West, Amy Winehouse, David Byrne, The Who, Marc Almond, Tame Impala i... Obeses. Com si no existíssin Dulce Pájara de Juventud, Le Petit Ramon, Ferran Palau, The New Raemon o Brighton 64 -per citar algunes bandes catalanes que han editat treballs destacables durant els darrers mesos-. Francament, de vegades tinc la sensació de viure en una mena de realitat virtual i alterada com la de Matrix -i el problema, que consti, no és Enderrock sinó un país on destaca el que destaca mentre a la resta del món ho fan Kanye West o David Byrne-.

Love & Mercy

Dano i Cusack, Wilsons a la gran pantalla.

La maquinària promocional de "Love & Mercy" (2015) presenta el biopic dirigit per Bill Pohlad com la veritable història de Brian Wilson. Però ja se sap, en una indústria com la cinematogràfica el que compta és la història en si, sigui o no veritable, i d'això n'han donat bona fe molts dels biopics musicals estrenats durant la passada dècada i mitja. Si "Love & Mercy" marca la diferència, doncs, és precisament perquè el seu guió no explica ni vol explicar la veritable història de Wilson, sinó dos dels seus múltiples capítols -probablement els més intensos-. D'una banda, la gestació de "Pet Sounds" (1966) i la posterior davallada del seu creador. De l'altra, el punt d'inflexió en què Wilson va aconseguir refer-se i recuperar no tan sols el control sobre la seva obra sinó sobre la seva vida. De tot el que hi va haver enmig -els anys de reclusió, del llit i de les orgies nocturnes amb els Hollywood Vampires: dues dècades en total-, res de res. Dels primers anys dels Beach Boys -els del surf, els cotxes i l'ascens meteòric al firmament pop-, tan sols una pinzellada amb forma d'introducció. De les disputes legals que durant els darrers vint anys han marcat el dia a dia de la banda californiana per excel·lència, probablement valia més no parlar-ne -no fos cas que Mike Love s'ho prengués malament-.

"Love & Mercy" es troba, doncs, molt lluny d'un hipotètic relat definitiu sobre la figura i l'obra de Brian Wilson -digui el que digui la maquinària promocional, no és aquesta la seva funció-. En canvi, sí que celebra el seu geni i posa rostre als conflictes i dimonis interns que han marcat -i probablement segueixin marcant- el seu curs vital i artístic. No era aquesta última una tasca gens fàcil, però Pohlad se n'ha sortit amb una sinopsi que defuig els manuals d'estil tal i com Tate Taylor i Todd Haynes ho havien fet abans amb "I Feel Good" (2014) i "I'm not There" (2007). Per mitjà d'una estructura temporal no lineal, amb constants flashbacks i flashforwards que enllacen i alternen ambdues etapes, i amb magistrals interpretacions a càrrec de Paul Dano i John Cusack, que encarnen respectivament el Wilson dels 60 i el dels 80 -per cert, resulta increïble la semblança física entre Dano i el Wilson de veritat-. A tot això cal sumar una fotografia tan clarobscura com la vida del protagonista. Un geni amb totes les lletres, un referent en més d'un sentit i una estrella que mai ha deixat de brillar amb llum pròpia. I, a la vegada, la víctima dels seus propis triomfs, l'ànima perduda en un negoci no apte per a ments d'extrema sensibilitat, i la presa perfecta per a un psicòleg de dubtosa reputació i escassos escrúpols. La cara oculta del somni americà al qual cantava Wilson en aquells llunyans dies de surf, cotxes i noies en banyador.

Meg Baird - "Don't Weigh Down the Light" (2015)

Meg Baird.

Immensa col·lecció de cançons, la que acaba de lliurar Meg Baird. Onze arguments a favor d'aquella tesi segons la qual menys equival a més. Tan sols una guitarra sedosa, una veu d'extrema dolçor i, ocasionalment, un piano que tot just comença a treure el cap. "Don't Weigh Down the Light" (2015) és el quart disc en solitari de la vocalista d'Espers. Onze talls de folk crepuscular que tant poden acompanyar els últims batecs del dia com assenyalar el trenc d'alba. Impagable també la imatge promocional que encapçala aquestes línies. La varietat estilística omnipresent en les piles de vinils explica la riquesa i la transversalitat de l'obra de Baird.

Videoclip i remescles de Jupiter Lion

Impressionant el nou videoclip de Jupiter Lion. L'ha fet un dels components del trio valencià, Sais, en col·laboració amb Anecrac, i s'han servit tan sols de dos telèfons mòbils per a enregistrar-lo. La peça en qüestió, "Brighter", titulava el darrer disc de la banda (2014, BCore), i ha estat recentment objecte de diverses remescles. Poden veure el clip aquí.

Documental sobre Nando Caballero

Nando Caballero.

Després d’endinsar-se en el món de l’antifolk de la mà del seu màxim exponent a casa nostra, Maurici Ribera aka The Missing Leech -amb el film “This Is the Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)” (2014)-, la productora Plans Films ja treballa en un nou documental. En aquesta ocasió, l’equip encapçalat pel director Vicenç Ferreres centra la seva atenció en una altra de les personalitats més singulars de la música independent catalana, ni més ni menys que Nando Caballero.

Músic, escriptor, promotor, empresari discogràfic, locutor radiofònic, melòman de mena i supporter incondicional dels discursos més inquiets, Caballero és el protagonista de “Rocanrolcor”, una cinta que s’estrenarà properament i que s’acosta tant a la seva figura com a la seva persona -incidint també en els problemes de salut que han condicionat la seva vida al llarg dels darrers anys-. De moment, ja podem visionar-ne un primer teaser aquí.

Originalment publicat a Brubaker.

El disc de divorci de Chas Smash

És possible que no els digui res el nom de Cathal Smyth, però la gran majoria de vostès l'han escoltat abans, els ho asseguro. Potser els serveixi com a pista Chas Smash, pseudònim sota el qual ha esdevingut gairebé l'ànima de Madness -seu és aquell eufòric "Hey you! Don't watch that, watch this, this is the heavy heavy monster sound!" que enceta "One Step Beyond"-. El cas és que acaba de debutar en solitari amb un d'aquells treballs que trenquen esquemes. I és que "A Comfortable Man" (2015), signat amb el seu propi nom, es troba musicalment a les antípodes de l'ska-pop dels Nutty Boys i s'endinsa en terrenys molt més introspectius. Pianos malencònics ("You're not Alone"), pop de ressaca ("Shabat She Comes"), folk terminal ("Goodbye Planet Earth") i fins i tot alguna incursió en el so Americana ("Do You Believe in Love?"), tot plegat per a donar forma a un disc de divorci amb títols tan inequívocs com "Are the Children Happy?". L'altra cara d'un artista majúscul que mai abans havia sonat tan proper.

Quan la música deixa de ser música

Pau Casals.

Una vegada, una periodista nord-americana va preguntar a Pau Casals per què sempre interpretava Bach de forma diferent. El violoncel·lista va respondre que cada interpretació havia de ser diferent, que no podia ser de cap altra manera, perquè la natura és així. Billie Holiday es va referir a aquella entrevista a les memòries que va escriure pocs anys abans de morir -"Lady Sings the Blues" (1956)-, afirmant que "ni tu mateix pots ser tal i com vas ser, ja no parlem de ser com un altre. Jo no suporto cantar la mateixa cançó de la mateixa manera dues nits seguides, i encara menys durant dos o tres anys. Si ho fas així, ja no és música sinó pràctica tancada, exercici o qualsevol cosa menys música". I això no és tot. "No pots copiar a algú amb l'esperança de funcionar millor", seguia Lady Day, "si copies treballaràs sense veritables sentiments. I sense sentiments, tot allò que facis equivaldrà a res. En tota la Terra no hi ha dues persones idèntiques, i el mateix ha de passar en la música, i si no és així no serà música". El problema no és que el negoci musical en massa ignori sistemàticament principis tan bàsics com aquest. El problema, si m'ho permeten, és que encara hi ha moltes escoles de música on s'ensenya exactament el contrari.

Gira nord-americana de The Missing Leech

The Missing Leech, alter ego de Maurici Ribera i màxim exponent a casa nostra del moviment antifolk, encetarà aquesta setmana la seva segona gira pels Estats Units. Un tour que començarà i finalitzarà a Nova York i que concentrarà la major part de les seves dates a Califòrnia. El punt de partida serà el Hashtag Bar d'Staten Island (NYC), on Ribera actuarà demà mateix. Gairebé un mes més tard, el 14 d'agost, el manresà s'acomiadarà dels Estats Units actuant al celebrat Sidewalk Cafe de Nova York, en el marc del no menys celebrat Summer Antifolk Festival. El de The Missing Leech és tot un exemple a seguir. El d'un músic sense por de fer les maletes i anar-se'n a defensar la seva obra més enllà de les nostres fronteres -a data d'avui ha girat literalment pels cinc continents i ha compartit escenari amb músics il·lustres d'arreu del món-. És clar que per a molts sempre resultarà més còmode no moure's de casa, provar de rascar subvencions i fer-se les víctimes si la cosa no rutlla.

Fotos del passat

Rickie Lee Jones.

"Abans la música guiava la gent pel seu camí. Però ara el públic el formen voyeurs, s'asseuen a casa seva mirant fotos del passat, recordant un temps del qual ells o els seus pares van formar part. És por? Cansament? Per què la gent es queda a casa en comptes de sortir? Per què no volen que ningú els arresti o els persegueixi?". Rickie Lee Jones, en una entrevista publicada per Ruta 66 a la seva edició de juliol-agost. Efectivament, per norma general el gran públic tendeix cada vegada més a mirar fotografies i documentals d'allò que altres públics van viure en carn pròpia, a mitificar èpoques passades i ignorar tot allò que passa ara mateix al seu voltant. Jones acaba de lliurar el notable "The Other Side of Desire" (2015), un disc marcat per la seva nova llar, New Orleans. Facin-se un favor a vostès mateixos i no triguin tres dècades a descobrir-lo.

Cruïlla 2015 (2)

FFS. Collaborations DO work.

CRUÏLLA BARCELONA 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

11 de juliol de 2015

A priori semblava fora de lloc la participació d'Sparks, un nom que tot melòman associa amb criteris de bon gust, en un tema com "Do You Want to", que quan es va editar ara fa gairebé deu anys va certificar que la trajectòria de Franz Ferdinand no seria ni de bon tros tan brillant com el seu debut homònim (2004). Però sobre el terreny va adquirir la peça en qüestió una nova dimensió on hi tenen cabuda valors com la transcendència. El secret, és clar, una unió de forces a priori també impossible, la dels propis Franz Ferdinand i Sparks, que s'ha materialitzat sota el nom de FFS i que ahir a la nit es va traduir en un dels grans moments del Cruïlla 2015.

Ja amb la inicial "Johnny Delusional" van definir la tònica d'un passi marcat per la teatralització, l'èpica de caràcter urgent i una eufòria que de seguida es contagiaria entre el respectable. No en tinguin cap dubte, Sparks han trobat en Franz Ferdinand la millor backing band possible a aquestes alçades, una unitat a quatre bandes que canalitza nervi i melodia com cap altre grup de la seva generació. De la mateixa manera, un no pot evitar imaginar com de bé haurien sonat capítols francament oblidables com "Tonight: Franz Ferdinand" (2009), d'haver comptat amb el suport dels germans Mael.

"Do You Want to" va brillar, i tant, però és que també ho van fer composicions conjuntes com "Call Girl", la citada "Johnny Delusional" o l'autoparòdica "Collaborations Don't Work". El clímax, però, va arribar de la mà d'aquell trencapistes que és "The Number One Song in Heaven". La van encadenar amb "Michael", mutada en refrescant píndola de pop sintètic. "This Town Ain't Big Enough for Both of Us" i una també revitalitzada "Take Me Out" van precedir un final d'alçada al ritme de "Piss Off". Quan van començar, Franz Ferdinand deien fer música perquè les noies ballessin. Una dècada més tard i de la mà d'Sparks, fan música destinada a perdurar.

La nota negativa de la nit la va posar Lauryn Hill -o Ms. Lauryn Hill, segons la presentava el cartell-. Mitja hora llarga de retard per a una actuació que no va valer cap ni un dels minuts d'espera. Deficiències tècniques i una interpretació sense ganes van fer-hi la resta. Diuen que la cosa va remuntar durant la recta final, però a aquelles alçades un servidor ja es trobava plenament submergit en la pantanosa electricitat de Guadalupe Plata. Menció a part es mereixen uns Archive superlatius i el seu trip de psicodèlia, shoegaze i essències kraut. Impressionant.

GUADALUPE PLATA. Elèctrics i pantanosos.

ARCHIVE. Superlatius.

Omar Sharif (1932-2015)

OMAR SHARIF

(1932-2015)

R.I.P.

Cruïlla 2015 (1)

KENDRICK LAMAR. La veu de l'Amèrica post-Obama.

CRUÏLLA BARCELONA 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

10 de juliol de 2015

El de Kendrick Lamar és el so dels Estats Units post-Obama. De la població afroamericana que, malgrat haver vist un dels seus a la Casa Blanca, segueix veient també a la policia disparar contra els seus fills en un país on la ferida del racisme mai s'ha tancat del tot. Del gueto que ja no admet més eufemismes i de tota aquella gent, sigui quin sigui el color de la seva pell, que se sent orfe i perduda en un imperi a la deriva. D'un país on la bandera confederada deixa d'onejar als edificis públics al mateix temps que Donald Trump -candidat a les primàries republicanes, i una de les principals fortunes nord-americanes- criminalitza la immigració mexicana. La banda sonora, en definitiva, de l'enèssima etapa combulsa de la història recent dels Estats Units. Però, malgrat tot, els seus concerts són autèntiques celebracions.

Lamar proclama veritats com temples, sí, però ho fa sense fatalismes, apel·lant a l'energia positiva del respectable, convidant-lo a cantar i a ballar i fins i tot saludant de tu a tu algun dels presents. Kendrick Lamar estava content de ser a Barcelona, com ho deu estar de ser en qualsevol escenari on pugui donar sortida a tot allò que porta dins -per exemple, el repertori de "To Pimp a Butterfly" (2015), ferm candidat a disc de l'any en diversos rànquings de prestigi-. Cal no oblidar que aquest home ve de Compton, i que tan sols per aquest fet tenia tots els números d'acabar ingressant a les llistes de morts per arma de foc en un dels barris més conflictius de Los Angeles. En comptes d'això, ahir va posar el Fòrum de potes enlaire i va escoltar les masses corejar el seu nom com si es tractés d'un messies. No és fotudament gran el que pot arribar a fer la música?

L'altre moment destacable de la nit van ser les actuacions de Jamie Cullum i Of Monsters And Men. Un component d'aquests segons va caure malalt i li va ser impossible actuar. Malgrat tot, la banda islandesa va improvisar un format i un repertori d'emergència per a evitar una cancel·lació d'última hora. Van haver de prendre la decisió i materialitzar el canvi de plans sota pressió, i van tocar menys estona de la que estava prevista, però van donar la cara i van omplir l'escenari amb tota la dignitat del món. Per a amenitzar l'espera -la seva actuació va retallar minutatge des de l'hora d'inici-, Cullum va allargar el seu repertori, ja fos improvisant tot sol o amb la banda que l'acompanyava, mantenint el Fòrum a ratlla i oferint tota una lliçó de bones pràctiques. Ni Cullum ni Of Monsters And Men són musicalment sants de la meva devoció, però l'actitud i la professionalitat exhibides per tots dos la nit passada em semblen dignes d'aplaudir.

OSIBISA. Afro-funk-jazz-soul-prog.

COCOROSIE. Fraternitat onírica.

JAMIE CULLUM. Bany de masses.

OF MONSTERS AND MEN. Desafiant l'adversitat.

MI CAPITÁN. Supergrup barceloní.

VINTAGE TROUBLE. El ritme del garatge... i de la pista de ball.

Forat de merda

Sleaford Mods.

"Anglaterra és un forat de merda". Contundent titular, el que encapçala una entrevista a Sleaford Mods publicada recentment per Mondo Sonoro a la seva edició digital. Qui deixa anar la frase és Jason Williamson, vocalista del duet de Nottingham, mentre explica què no li agrada del seu país. De ben segur, més d'un dels seus compatriotes s'enfadarà si arriba a llegir aquestes declaracions, però també hi haurà anglesos que les compartiran. De fet, el vocalista ja ha realitzat amb anterioritat declaracions similars en mitjans britànics -coses que passen quan un no té pèls a la llengua: parin atenció a les seves lletres i se n'adonaran-. En qualsevol cas, les paraules i (sobretot) l'actitud de Williamson il·lustren com al Regne Unit es poden vendre discos i omplir sales de concerts i, a la vegada, mantenir una postura crítica envers el sistema i l'entorn que t'envolta, inclòs el teu propi país si creus que alguna cosa hi va malament.

Tot plegat m'ha recordat una anècdota protagonitzada per Dixie Chicks ara fa poc més de deu anys, en plena campanya bèl·lica a l'Iraq. Durant una actuació del trio texà, la vocalista Natalie Maines va declarar que sentia vergonya d'haver nascut al mateix estat que George W. Bush. La qual cosa li va comportar tot un allau de crítiques i atacs des de les tribunes més conservadores dels Estats Units, però no va impedir al grup seguir venent discos i entrades de concerts -a Texas i a la resta del país- ni seguir essent respectat artística i professionalment. Si ens n'anem encara més lluny, fa cosa de tres dècades Bruce Springsteen va negar-se a cedir la cançó "Born in the USA" a la campanya electoral de Ronald Reagan. El Boss no havia dubtat a incloure la bandera del seu país a l'artwork del disc del mateix títol (1984) -un àlbum on cantava als mateixos Estats Units que ja havia retratat a "Nebraska" (1982)-, però al mateix temps tenia clar que l'Amèrica que ell volia seguir construint no era la de Reagan.

D'exemples com els d'Sleaford Mods, Dixie Chicks i Springsteen en podríem trobar a grapats al món anglosaxó, però no pas a casa nostra. S'imaginen qualsevol músic d'aquí qualificant Catalunya o Espanya de forats de merda? S'imaginen els pals que li caurien des de tots els costats? S'imaginen el suïcidi artístic i fins i tot professional que això suposaria en un entorn on les subvencions, el clientelisme i la correcció política més mal entesa es troben a l'ordre del dia? Tant a Catalunya com a la resta d'Espanya es presumeix molt de patriotisme, ja sigui en nom de la Senyera o de la rojigualda, però no deixa de ser un patriotisme tan cec com aquell emperador que no s'adonava que anava despullat. Quan Springsteen o Sleaford Mods posen el dit a la llaga dels seus respectius països, els seus discursos poden resultar incòmodes i fins i tot colpidors, però són tan necessaris com ho és tota denúncia d'allò que no va bé o es pot millorar. I és precisament aquesta, la de transformar l'entorn, una de les funcions de l'art. El dia que en aquest racó de món haguem entès quelcom tan simple com això, haurem fet el primer pas de cara a ser un país normal.

Cruïlla de gegants al Cruïlla BCN

Kendrick Lamar.

Kendrick Lamar i FFS. El primer s'acaba de consolidar com un dels grans noms de la música afroamericana contemporània amb "To Pimp a Butterfly" (2015), un àlbum que eixampla els horitzons del hip-hop partint de la seva pròpia essència. Els segons, unió de Franz Ferdinand i Sparks, han anat encara més lluny amb un debut homònim (2015) que escurça distàncies aparentment insalvables i integra el millor d'ambdós discursos. Tant l'un com els altres són ferms canditats a escalar posicions a les llistes de discos que acabaran definint aquest 2015, i coincidiran aquest cap de setmana a casa nostra en el marc del Cruïlla Barcelona, un festival que fa més honor que mai al seu nom amb la incorporació d'aquests caps de cartell. La resta de la programació es mou entre la música d'arrels jamaicanes, el hip-hop i l'electrònica de vocació més o menys global i aquell mainstream que vol ser indie. Ara bé, com de costum la millor confitura es trobarà en pots petits com els de Seward, Guadalupe Plata, Ferran Palau, Miquel Serra, Furguson, Birth Of Joy o Toundra -a una escala major destaquen noms com els de Lauryn Hill, Osibisa, Cocorosie o Archive-. La cita serà els dies 10, 11 i 12 de juliol al Parc del Fòrum, si bé el concert inaugural tindrà lloc aquest mateix vespre de la mà d'Asian Dub Foundation.

http://www.cruillabarcelona.com

Kazuality - "Campo Santo II" (2015)

Encara no fa mig any que Kazuality lliurava "Campo Santo" (2015), el seu vint-i-cinquè disc, anunciant que les seves sessions de gravació havien generat material suficient per a omplir un altre plàstic. Nou cançons en total que han acabat donant forma a "Campo Santo II" (2015). El títol resulta pertinent perquè les nou peces incloses en aquest àlbum van néixer al mateix temps que les del treball anterior, però que ningú s'esperi una segona part de res. Si "Campo Santo" era un disc de transició -tal i com també ho havia estat "Estructura de una panacea discreta" (2014)-, un mosaic de registres a través dels quals resumia l'alter ego de Jaime Rodríguez els seus tretze anys de trajectòria, "Campo Santo II" sembla apuntar ja una nova direcció. El seu minutatge alterna passatges relaxats ("Alta montaña") amb explosions rockeres ("La estrella de David") i apunts d'experimentació ("La procedencia de la tinta"), però en cada cas guanya terreny el posat tens i reflexiu de qui ha parit vint-i-sis àlbums en menys de quinze anys, sempre des de la més absoluta penombra i encara amb ganes de seguir creixent. Rodríguez enceta doncs un nou capítol que, com sempre, caldrà seguir de prop. Per cert, moltíssima atenció a aquest "XIV" on Planetas ballen ben agafats amb Dinosaur Jr. Escoltin-lo a Bandcamp.

The Montecristos

Impressionant. Posem-nos drets i donem-los la benvinguda, perquè podríem trobar-nos davant d'un dels millors combos de rock'n'roll primitiu dels darrers temps. Vénen de Londres, es diuen The Montecristos i el seu disc de debut, "Born to Rock N Roll" (2015), és pura dinamita. Una cocteleria sònica de surf, rhythm & blues i rockabilly desacomplexat. Ben agitat i servit amb tota la urgència del món. Imprescindible la versió de "Brand New Cadillac" (Vince Taylor) amb tot un Marc Almond a la veu solista.

http://themontecristos.com/

90 aniversari de Bill Haley

Bill Haley.

Dies enrere vaig estar buscant a la xarxa documentació sobre el concert que Bill Haley & His Comets van oferir el 1958 al Palau d'Esports de Barcelona. La meva sorpresa va ser majúscula quan em vaig adonar que amb prou feina hi havia quatre dades (ni tan sols vaig poder trobar una fotografia del cantant a l'aeroport del Prat, que recordo haver vist anys enrere en un suplement de La Vanguardia). Símptoma inequívoc de la desmemòria imperant en aquest país nostre, però també d'aquella obscuritat que encara a data d'avui envolta la figura de qui va revolucionar el firmament musical amb "(We're Gonna) Rock Around the Clock", considerat per moltes veus autoritzades com el punt de partida oficial del rock'n'roll.

Bill Haley va néixer tal dia com avui de fa 90 anys -6 de juliol de 1925- a la localitat de Highland Park, Michigan. Després de picar pedra en circuits com el country & western, va esdevenir l'instigador involuntari de la revolució musical més important del segle passat. La qual cosa li va assegurar un lloc en la història i una trajectòria de llarga durada, però no pas l'acceptació global i transversal que mereixia el conjunt de la seva obra -Haley seguiria fent discos més enllà de la dècada dels 50 i fins ben entrats els 70, però mai més va assolir les quotes de popularitat de "Rock Around the Clock"-. Tot plegat es pot atribuir a molts factors, essent els més evidents la seva edat -deu anys més gran que Elvis Presley, per exemple- o, sobretot, el difícil encaix del seu discurs en aquell nou món que s'havia obert pas precisament a partir d'una de les seves cançons.

Pràcticament al mateix temps que Haley lliurava "Rock Around the Clock", Presley enregistrava "That's All Right", s'inventava el que algú batejaria com a rockabilly i de passada posava la primera pedra del que serien les bandes de rock. Un format dominat per les guitarres i on els instruments de vent -com el saxofon que sempre va tenir un protagonisme especial als discos dels Comets- passaven a un segon terme. Haley i la seva banda havien esdevingut el nexe indiscutible entre una primera meitat de segle dominada pels metalls de les big bands o de les formacions dedicades al jump blues, i una segona meitat on manava el més immediat format guitarra-baix-bateria. Irònicament, la mateixa revolució que ells havien provocat seria la que en un tres i no res els deixaria obsolets de cara al mainstream.

No es pot parlar tampoc d'una davallada a l'infern. Malgrat els canvis de formació i el fet de no trobar-se a l'ull de l'huracà, Bill Haley & His Comets seguirien girant i enregistrant discos, amb gran acceptació en circuits especialitzats. Aquesta acceptació seria especialment notable al Regne Unit, on Haley -juntament amb altres tòtems com Chuck Berry o Little Richard- es va beneficiar a principis dels 70 d'un renovat interès pels pioners del rock. De fet, cap al final de la seva trajectòria, bona part dels músics que integraven The Comets eren britànics. I el 1979 van arribar a actuar per a la Reina d'Anglaterra -la filmació es troba a Youtube i mostra el bon estat de forma en què es trobava el nord-americà durant els seus últims anys de vida-. Malauradament, Haley moriria dos anys més tard al seu domicili de Harlingen, Texas.

Costa d'imaginar com li haurien anat les coses d'haver seguit viu, si l'aparició de bandes d'estètica fifties com Stray Cats o The Polecats hauria jugat a favor seu. En qualsevol cas, la seva influència ressonaria ben forta en corrents com el neoswing dels 90 -especialment entre les bandes més solvents del gènere, cas de Royal Crown Revue o la Brian Setzer Orchestra-. La seva biografia, la seva obra i el drama personal que s'amaga darrere d'un repertori vital com pocs -va morir sol a casa seva, d'un atac de cor, després d'una llarga lluita contra l'alcoholisme-, són tan dignes d'un guió cinematogràfic com la seva música ho és de tota reivindicació possible. I sobre aquell concert a Barcelona, estaria bé que algú el documentés amb pèls i senyals. Sigui com sigui i sigui on sigui, desitgem-li el millor 90 aniversari possible. See you later alligator!

El misteri es manté intacte

BOB DYLAN

Festival Jardins de Pedralbes, Barcelona

4 de juliol de 2015

A aquestes alçades, poder escoltar Bob Dylan en directe és com haver vist Miquel Àngel decorant la Capella Sixtina. Parlem d'un referent de ple dret de la cultura universal. D'una de les entitats que han definit la música contemporània tal i com la coneixem i han deixat empremta en la història de la humanitat. D'una figura que s'estudiarà amb el pas dels segles tal i com ara s'estudien les de Mozart o el propi Miquel Àngel. El seu darrer treball, "Shadows in the Night" (2015), recull d'estàndards interpretats al seu moment per Frank Sinatra, s'ha contemplat com una reivindicació per part de Dylan d'unes arrels que pocs li suposaven, però el seu significat adquireix una altra dimensió sobre el terreny. Ahir a la nit, enllaçant "Tangled Up in Blue" amb "Full Moon and Empty Arms" i programant "Blowin' in the Wind" immediatament després d'"Autumn Leaves", Dylan contextualitzava la seva obra més enllà dels cànons del pop i el rock per a situar-la com a mínim a la mateixa alçada que la de qualsevol tòtem musical del segle XX i de més enllà.

Primer detall a tenir en compte: el repertori. De les vint peces interpretades, tan sols cinc eren anteriors a l'any 2000. La qual cosa diu molt de qui en menys de deu anys -concretament, els sis que separen el seu debut homònim (1962) de les gravacions posteriorment recollides a "The Basement Tapes" (1975)- havia alterat el curs de la música pop com a mínim en dues ocasions, i més encara si tenim en compte que una d'aquestes cinc peces, "Love Sick", és la que enceta "Time Out of Mind" (1997) -el disc que va donar el tret de sortida del període creatiu més fèrtil de Dylan des de la segona meitat dels 70-. No és la primera vegada que Dylan centra els seus directes en el present més immediat i obvia (gairebé) tota la resta. Ho va fer durant el tram inicial de la seva conversió al cristianisme, i ara ho fa amb aquesta etapa de maduresa que obria el citat "Time Out of Mind" i que s'acabaria de destapar amb títols tan majúsculs com "Love and Theft" (2001) o "Tempest" (2012), l'àlbum més visitat la nit passada -sis temes en va arribar a interpretar-.

Ho insinuava Todd Haynes a la metafòrica "I'm not There" (2007): de Dylan tan sols n'hi ha un, però el gruix de la seva obra equival gairebé a la suma de moltíssimes trajectòries diferents. Del prodigi folk del Greenwich Village al cristià renascut que cantava al Senyor en plena era punk i New Wave -la qual cosa resultava a la pràctica molt més punk que cridar consignes i lluir imperdibles-, passant pel hipster passat de voltes dels 60, el pioner del country-rock o, més recentment, el líder d'una d'aquelles bandes nord-americanes de bar per a les quals sembla no existir el factor temps. Dit això, si prenem "Time Out of Mind" com a punt de partida i obviem que el seu autor té 74 anys, el Dylan madur no deixa de ser un contemporani de Ryan Adams, Wilco, Drive-By Truckers i tants altres noms capitals del que es coneix com a so Americana -que, de passada, es deuen al Dylan dels 60 i dels 70-. En aquest sentit, el que va fer ahir Bob Dylan va ser repassar tota la seva discografia i afegir-hi algunes versions de Sinatra ("Full Moon and Empty Arms"), Yves Montand ("Autumn Leaves") i... el Dylan dels 60 i els 70.


EL SET LIST
Va començar posant la directa, amb un "Things Have Changed" gairebé tan estripat com aquell "She Belongs to Me" que celebra enguany les seves noces d'or. "Beyond Here Lies Nothin'" i "Workingman's Blues #2" van deixar pas a la disbauxa de "Duquesne Whistle" i a la perla més obscura de la nit, "Waiting for You" -peça inclosa només a la banda sonora de "Divine Secret of the Ya Ya Sisterhood" (2000)-. "Pay in Blood" va revelar com sonaran els Rolling Stones el dia que Mick Jagger assumeixi l'edat que té. "Tangled up in Blue", amb intro de guitarra à la "Desolation Row", i la citada "Full Moon and Empty Arms", van conduir a un descans que pocs s'esperaven i que part de la platea va atribuir a l'avançada edat de Dylan. És possible que no els manqui raó, però cal tenir en compte que aquesta mena d'aturades eren i segueixen essent freqüents en entorns com el del jazz o el dels crooners a qui el nord-americà ret homenatge ara mateix. Com a mostres, la tènue il·luminació de l'escenari o el fet que Dylan s'estalviés rascar cap guitarra per a alternar-se entre el posat crepuscular, a peu dret davant del micròfon, i el piano des del qual va dirigir part del repertori.

Les pantanoses essències de "High Water (for Charley Patton)" van encetar una segona part on va baixar el tempo però va augmentar la intensitat. "Simple Twist of Fate" va resultar irreconeixible si bé va sonar tan amarga com el primer dia. "Early Roman Kings" va destil·lar les formes més pures i indomables del blues, tot un contrast amb la tensa majestuositat de "Forgetful Heart". "Spirit in the Water" va tenir gust de bar dels d'abans, i "Scarlet Town", "Soon After Midnight" i "Long and Wasted Years" van exercir com a preludi d'una sobèrbia "Autumn Leaves". Ja durant la tanda de bisos, "Blowin' in the Wind" va despullar-se de tota traça folk per a esdevenir un monument a tota la tradició musical nord-americana. Menció a part es mereix la final "Love Sick", elevada per un punt de musculatura rockera, en ocasions reminiscent de "Like a Rolling Stone", en la que seria l'única concessió de Dylan a aquella electricitat que un bon dia va fer enfurismar Pete Seeger a la vegada que alterava el curs de la història. Potser era la seva manera de dir-nos que, adopti l'aspecte que adopti, Dylan segueix essent Dylan. Que sempre ha fet el que li ha donat la gana i això és exactament el que seguirà fent fins que el cos li digui prou. I que aquells que protesten ara perquè no interpreta un greatest hits d'estar per casa, són els mateixos que li haurien dit Judas cinc dècades enrere. El misteri es manté intacte i Dylan segueix caminant per davant de la resta. Enorme.