 |
| Jess Glynne. |
Disculpin la meva ignorància, però fins fa quatre dies no tenia ni idea de qui era
Jess Glynne. No és que la noia compti amb una trajectòria gaire extensa, el seu disc de debut
"I Cry when I Laugh" va veure la llum el mes passat, però té tots els números d'anar escalant posicions com a mínim al seu Regne Unit natal. Jo la vaig conèixer a través de la revista Q, i concretament a través d'un anunci a la contraportada de la seva edició de setembre, on es veia el rostre de la cantant i s'anunciava la sortida del disc. El nom no em sonava de res, però que algú li hagués pagat un anunci a la contraportada d'una de les revistes musicals més importants del món només podia voler dir dues coses: a) que la noia té talent i s'ho val, o b) que amb talent o sense té un potencial que aquest algú -la seva discogràfica- pensa explotar al màxim. Vaja, que sigui com sigui en sentirem a parlar com a mínim durant una temporada i, per tal de saber què ens espera, vaig decidir-me a buscar vídeos seus a la xarxa. I amb tots els respectes, el que vaig escoltar no em va agradar.
Per qui no conegui Q, es tracta d'una publicació mensual amb gairebé tres dècades de trajectòria i editada actualment pel grup Bauer, llar també de publicacions com Mojo. La diferència amb aquesta última es fa evident a simple vista però en realitat va molt més enllà del disseny de portada i de la maquetació. Si Mojo s'adreça exclusivament al melòman, amb una àmplia secció de crítica discogràfica i extensos articles de to marcadament especialitzat, Q busca un públic més transversal amb articles més breus, menys densos i de to sovint desenfadat. En certa manera, podríem dir que cobreix allò que aquí mal anomenem música comercial. Atenció: estem parlant del Regne Unit, i això vol dir que una revista dedicada a la música comercial pot donar cabuda a un fenomen de masses contemporani com és Ed Sheeran, però també a tòtems tan indiscutibles com Led Zeppelin o The Jam -ambdós comparteixen portada a la citada edició de setembre, amb els Libertines, Taylor Swift i el propi Sheeran en posicions més discretes-. I és la publicació ideal per a un producte com el de Jess Glynne.
Un cop dit tot això, hi ha unes quantes coses que m'han cridat l'atenció. La primera és la crítica d'"I Cry when I Laugh", signada per Victoria Segal a la mateixa edició on la discogràfica s'ha gastat l'ull de la cara que deu valer la contraportada. Un text gens benèvol que puntua el debut de Glynne amb un dos sobre cinc. En altres paraules, a diferència de països com el nostre, al Regne Unit qui paga no necessàriament mana -els sona allò de la independència i la llibertat del periodista?-. I novament a diferència de països com el nostre, una revista dedicada a la mal anomenada música comercial no necessàriament ha de ser un producte per a adolescents ni una acumulació de despropòsits. Perquè publicacions com Q s'elaboren amb el mateix rigor que capçaleres com la citada Mojo. De fet, ambdues revistes comparteixen signatures de contrastada solvència com per exemple David Quantick o la pròpia Segal. Q i Mojo s'adrecen sobre el paper a públics diferents, però ho fan des de la mateixa ètica professional. Per això el producte d'una és exactament igual de bo que el de l'altra. I per això no és estrany que lectors de l'una es puguin sentir còmodes també llegint l'altra.
L'arrel de tot plegat, però, no es troba en la pròpia premsa sinó en allò que alimenta els seus continguts i per tant li atorga sentit. La música, i en el cas de Q això que aquí mal anomenem música comercial. Un terme dimonitzat a casa nostra, però no necessàriament tan diabòlic com el volen veure alguns. Ja se sap, vivim en un país on més d'un es penja amb més vanitat que orgull l'etiqueta d'alternatiu pel sol fet d'escoltar grups que al Regne Unit sonen als supermercats i als bancs -l'última vegada que vaig estar a Londres vaig tenir el plaer d'extreure diners d'un caixer automàtic amb Franz Ferdinand sonant de fons-. Un país on parlar de música comercial equival directament a parlar de productes de vergonyosa naturalesa. Música adreçada a un públic al qual no agrada o no interessa la música, i que no n'és consumidor habitual. Al Regne Unit, on la indústria del disc a gran escala no porta dècades segrestada per quatre gàngsters, on a cap multinacional se li acudiria esborrar el màster d'un lp històric per a enregistrar-n'hi un de nou a sobre i així estalviar-se el que costa una cinta magnetofònica -em consta que aquesta pràctica s'ha dut a terme en determinades oficines de Madrid-, i on les institucions han fet els deures entenent l'educació com un valor i no com un tràmit, el consumidor de música comercial pot arribar a ser tan melòman com el que es passa les nits escoltant música experimental en un entorn d'aparença semiclandestina.
A mi no m'agrada la música de Jess Glynne. Però, malgrat no atrevir-me a considerar encertada o no la crítica publicada per Q, tampoc m'atreveixo a qualificar de dolent un disc com "I Cry when I Laugh". Un disc adreçat a un sector de públic del qual jo no formo part. Un producte que difícilment em podrà satisfer a mi, però que probablement desenvoluparà sense problemes la funció per la qual ha estat concebut i comercialitzat. Un àlbum amb un plantejament, una intencionalitat, una producció i un disseny de caràtula tan contemporanis, que en aquesta banda dels Pirineus podrien passar per una novetat pseudoindie a l'estil de Lana Del Rey. Una feina ben feta, en definitiva. I una altra reveladora mostra de com en un mercat seriós, també la música comercial i el seu públic són tinguts en compte de forma seriosa. Per això al Regne Unit hi ha Ed Sheeran i Jess Glynne -o Blur i Arctic Monkeys-, mentre en aquest racó de món tenim Txarangos, Estopes, Cantos del Loco i altres contes per no dormir. No és el nombre de còpies venudes el que fa bo o dolent un disc, sinó el seu contingut. Un contingut que a la vegada defineix l'obra i sovint és indicatiu del mercat on aquesta opera.
