2015 en música

Kendrick Lamar.

Doncs sembla ser que això s'acaba. Que demà serà un dia com qualsevol altre però avui toca sortir, passar-s'ho bé, fer-la ben grossa i començar l'any nou amb una ressaca de proporcions com a mínim considerables. I fer llistes, és clar. Resums de l'any que deixem enrere, com si tot allò que hem viscut durant els passats dotze mesos hagués de quedar arxivat o per algun motiu haguéssim de fer net abans de començar el nou exercici. Doncs bé, tot seguit enumeraré alguns dels noms que han definit el meu 2015 a nivell musical. No pretén ser cap resum definitiu i encara menys objectiu. És una valoració tan personal com discutible, de ben segur em deixaré noms que no m'hauria de deixar -tot el que escriuré ho faré de memòria- i l'ordre d'enumeració és totalment fruit de l'atzar.


*KENDRICK LAMAR. L'home de l'any, sense cap mena de dubte. Perquè ens ha recordat com era el hip hop abans de Kanye West, però sobretot perquè gairebé tot sol ha definit el so de l'Amèrica post-Obama. D'uns Estats Units on la qüestió racial no s'ha arreglat ni de bon tros per molt que un afroamericà hagi ocupat la Casa Blanca al llarg de dues legislatures. D'un país on els episodis de violència policial contra la població de color es troben a l'ordre del dia. El californià canta des de Compton, però el seu discurs bé es podria referir a Ferguson o a Chicago. Lamar ha reconnectat el hip hop amb el dia a dia de la seva gent, i a la vegada ha universalitzat un discurs i un missatge que van congregar multituds l'estiu passat a l'esplanada del Fòrum durant la seva memorable actuació al Cruïlla BCN. Atenció també a KAMASI WASHINGTON, un dels músics de sessió presents a "To Pimp a Butterfly" i autor a la vegada de "The Epic". Tres hores de jazz còsmic i un altre dels grans títols d'aquest 2015.

*PATTI SMITH. Nostàlgia? Ni parlar-ne. El repertori de "Horses" (1975) es manté tan viu, que a la Smith ni tan sols li cal treure-li la pols a l'hora de commemorar quatre dècades d'inqüestionable vigència. Ho va fer amb una gira europea que va començar en un dels escenaris principals del Primavera Sound 2015. Enllaçant ràbia amb joia i confessió amb èxtasi, Smith i la seva banda van interpretar sencer un repertori que assenyala i desafia les pors i els reptes dels temps que corren tal i com ho feia el 1975. El que es va viure aquell vespre al Fòrum va ser la catàrtica celebració d'uns valors, d'una manera d'entendre la vida i del rock'n'roll com a catalitzador d'una revolució que comença a l'interior de cadascú. Poques hores després i des del mateix escenari, SLEATER-KINNEY presentaven un "No Cities to Love" que ja es pot considerar com un dels millors discos de retorn de la història del rock. Electricitat, força i ofici per a emmarcar el material recent en un cançoner que ja es pot considerar canònic. No devia ser fàcil succeir a Patti Smith des del seu mateix escenari, però les d'Olympia se'n van sortir amb un tour de force dels que marquen època.

*NICK CAVE AND THE BAD SEEDS. Antològica actuació, la que va oferir l'australià a l'Auditori Fòrum poques setmanes abans d'aquella tragèdia que tant de bo mai hagués tingut lloc. Va venir amb els Bad Seeds reduïts a quintet -comptant-lo a ell mateix- i el repertori redimensionat per a funcionar en les distàncies curtes. I és que la distància entre Cave i el respectable va ser pràcticament inexistent: si una imatge es recordarà d'aquella nit són les marees humanes que van baixar des de la platea per a situar-se a peu d'escenari. Una escena poc habitual en auditoris -i un fet que no va agradar al personal de seguretat ni als ocupants de les localitats més cares, les de les primeres files-, però que adquireix tota la lògica del món si ens parem a pensar en la trajectòria de qui es trobava a l'escenari. Bany de masses, per tant, i un respectable que va esdevenir part del show tan bon punt el propi Cave va començar a interactuar-hi. Pocs dies després uns vells amics de Cave, EINSTÜRZENDE NEUBATEN, posaven de potes enlaire un dels grans escenaris del Primavera Sound. I mesos abans eren uns deixebles d'aquests últims, TIGER MENJA ZEBRA, qui tenyia la NAUB1 de la foscor més absoluta tot presentant aquell tractat de mala llet i eufòria condensades que és "Súper Ego" (2014).

*BOB DYLAN. A aquestes alçades, poder escoltar-lo en directe és com haver vist Miquel Àngel decorant la capella sixtina. Això vaig pensar mentre ell desplegava al Festival Jardins de Pedralbes un repertori centrat majoritàriament en la que ja es coneix com la seva etapa de maduresa. Acompanyat d'una de les millors bandes de bar que mai s'han escoltat, passejant-se al seu gust per la tradició musical nord-americana i esquivant a aquella electricitat que un bon dia va fer enfurismar Pete Seeger a la vegada que alterava el curs de la història. Potser era la seva manera de dir-nos que, adopti l'aspecte que adopti, Dylan segueix essent Dylan. Que sempre ha fet el que li ha donat la gana i això és exactament el que seguirà fent fins que el cos li digui prou. I que aquells que protesten ara perquè no interpreta un greatest hits d'estar per casa, són els mateixos que li haurien dit Judas cinc dècades enrere. I per si això fos poc venia a presentar un sentit homenatge a Frank Sinatra, "Shadows in the Night". I uns altres que vénen de la freda Minnesota, THE REPLACEMENTS, han dit adéu aquest any de forma definitiva però no sense abans brindar un dels grans concerts del passat Primavera Sound.

*ENSEMBLE TOPOGRÀFIC. El moviment com a conseqüència del so i el so com a conseqüència del moviment. Un cercle en constant evolució de la mà d'un dels col·lectius artístics més singulars que s'han concebut a casa nostra en molt de temps. Un trio multidisciplinari que explora els límits de la música, la dansa i les arts sonores sense seguir partitures ni coreografies. Un artesà de l'electrònica, un terrorista sonor i una ballarina contemporània que no tan sols es mou al ritme de la música, sinó que transforma el seu cos en un instrument musical més per mitjà de sensors. En una òrbita propera hi trobaran NUU, un altre projecte amb caràcter multidisciplinari que parteix de l'exploració sonora per a endinsar-se en àmbits com la cançó, la dansa o les arts visuals.

*RYLEY WALKER. Potser no ha renovat el folk nord-americà, però sí que n'ha signat algunes de les millors col·leccions de cançons dels darrers anys. L'última, "Primrose Green", conforma un dels grans discos d'aquest exercici que s'acaba. Bert Jansch, Nick Drake, Fairport Convention i el Van Morrison més inspirat. I un repertori que creix i s'expandeix a l'escenari, tal i com va quedar clar al seu pas pel BAM 2015. El segueix de molt a prop JESSICA PRATT amb "On Your Own Love Again", una altra delicatessen folk i una altra artista que ha debutat enguany als nostres escenaris, en aquest cas en el marc del Primavar Club 2015.

*FFS. El que a priori semblava una col·laboració impossible va acabar desembocant en una de les unions més solvents que s'han pogut escoltar durant els darrers anys. Franz Ferdinand i Sparks. Els primers van trobar en els segons uns nivells d'inspiració que fins ara només havien assolit al seu debut homònim de 2004; i els californians van trobar en els escocesos una de les bandes d'acompanyament més sòlides amb què han pogut comptar en molt de temps. El resultat va ser un disc que sorprenentment sonava al millor d'ambdues parts i un directe on el material nou convivia amb revitalitzadores relectures de clàssics com "Michael" o "Number 1 Song in Heaven". Ho vam comprovar al Cruïlla BCN. Mesos abans, uns altres escocesos havien encapçalat el cartell del Minifestival amb una actuació gairebé exclusiva. Uns CLOSE LOBSTERS que actualment limiten la seva agenda a dos concerts per any i que van alternar el seu material més recent amb nuggets de la generació C-86.

*EL SISTEMÄ SUEC. L'alter ego de David Reig és un dels sospitosos habituals d'allò que s'anomena Sotabosc -una mena d'Antifolk a la catalana-. El que va començar com un projecte d'indie pop del de tota la vida s'ha consolidat enguany com una entitat amb caràcter propi que tant pot evocar The War On Drugs i La Iaia com OMD i The XX. "Nits digitals" i "Matins analògics", dos ep's editats simultàniament i dues cares d'una mateixa moneda. Els sons electrònics i les essències més orgàniques. I una cançó, "La la la les llums", que val tres imperis i mig. Els seus directes -a destacar el que va oferir el mes de gener a la NAUB1- són tan intensos com els d'uns RAN RAN RAN que l'han incorporat com a baixista gairebé al mateix temps que han fitxat per Bankrobber i han vist editat part del seu catàleg digital en un plàstic de títol homònim que val el seu pes en or.

*SHE OWL. Si el seu debut homònim de 2013 perfilava una identitat que anava molt més enllà del fet sonor, "Animal Eye" ha confirmat el duet italià com un exemplar únic d'una espècie irrepetible. Percussions tribals, essències ètniques, penombra ambiental, passatges onírics i posat introspectiu en un repertori que apel·la els cinc elements. El van presentar a casa nostra amb una breu gira que els va portar per escenaris tan singulars com el del Refugi Antiaeri de Sant Adrià de Besòs, on van actuar de la mà de RefugiArt i Brubaker. També en estat salvatge es va manifestar el britànic RICHARD DAWSON al seu pas pel Primavera Club 2015. Nervi, visceralitat i tot un repertori de cançons de taverna interpretades a la manera de Captain Beefheart. El folk britànic renovant-se com no ho havia fet en dècades.

*NÚRIA GRAHAM. Qui nassos ha parlat de folk? A la Graham li van les emocions fortes i així ens ho ha confirmat amb un primer disc llarg, "Bird Eyes", que apunta a Daughter, Sharon Van Etten, Angel Olsen i PJ Harvey. Assistida per gent de La Iaia i amb una maduresa lírica de la qual pocs poden presumir a la seva edat -com a mostra, "Dark Past"-. També en clau femenina però en unes coordenades -ara sí- pròximes al folk, hi trobem a RUSÓ SALA. Aires mediterranis en una actuació, la que va oferir al FRESC 2015, on es va presentar descalça i amb l'únic acompanyament de la seva guitarra. Suplint una baixa d'última hora -Ferran Savall va haver de suspendre per motius de salut- i regnant en un escenari on 24 hores abans ni tan sols estava programada.

*LE PETIT RAMON. Doble disc, un volum acústic i un d'elèctric. Com els Dioptries de Pau Riba, salvant totes les distàncies que vostès vulguin però també navegant a contracorrent i amb vocació de clàssic. "Senyores senyores senyores" ens presenta un Ramon Faura de camí cap a la maduresa però encara amb ganes de gresca, gintònics i rock'n'roll. Blues, folk, rock de garatge i psicodèlia amb convidats d'excepció -de Roger Mas a Martí Sales i de Jaume Pla (Mazoni) a Joan Pons (El Petit de Cal Eril)- i estrenant segell discogràfic propi. Un altre Ramon, de cognom Rodríguez i més conegut com THE NEW RAEMON, també ha trencat el seu silenci discogràfic amb un tros de disc tan monumental com és "Oh, Rompehielos". Tancament d'etapa, retorn a BCore i aquell sentit melòdic tan seu. El seguiria mesos després un ep amb material inèdit, el també recomanable "El Yeti".

*A QUIET MAN. L'alter ego de Fabio Vega ha lliurat aquest 2015 el que podria ser el seu disc definitiu a data d'avui. Un sorprenent "While You Were Sleeping" que captura el millor de les obres anteriors, assolint l'equilibri perfecte entre sofisticació i textures orgàniques. Encara en terreny crooner, un dels referents de Vega sigui molt probablement RICHARD HAWLEY. El britànic ha lliurat enguany un altre disc per a emmarcar, "Hollow Meadows", i el va presentar el 17 de novembre a la sala Apolo. En plena commoció pels atemptats terroristes que havien tingut lloc dies abans a París, "Tonight the Streets Are Ours" va adquirir aquella nit un nou significat.

*SAND ULA. La barcelonina Sandra Socias, a qui anteriorment havíem escoltat amb The Moviemakers i The Hitbacks, ha signat sota aquest pseudònim un dels debuts de l'any. "The Wave", un combinat de blues, soul, rock orgànic i sons fronterers que la seva autora va concebre durant el decurs d'una malaltia. També va ser en circumstàncies adverses com WEINF, pseudònim del mataroní Dani Ruiz, va compondre el que també ha esdevingut un dels grans debuts d'aquest 2015, "Requiem for Myself". Blues de garrafa, rock subterrani i folk terminal com a antídots contra una malaltia que es complicava per moments. Dos artistassos, dos sòlids debuts, dues grans descobertes i, sobretot, dues boníssimes notícies: tenim Sand Ula i Weinf per estona.

*XARIM ARESTÉ. Quina passada de disc, "La Rosada". Perquè Aresté trenca estilísticament amb tot allò que ha fet abans i tot i així segueix sonant a ell mateix, però sobretot pel risc i l'esperit aventurer d'un disc que ja es pot considerar definitiu. Escoltin "Pensant en cercles" i descobriran una de les millors cançons no tan sols del seu autor, sinó d'aquest calaix de sastre que és el pop independent en català contemporani. També des d'una òrbita clàssica però en coordenades menys primaverals -de fet, les seves són més aviat tardorenques-, STEVEN MUNAR ha repassat aquest 2015 una dècada i mitja de trajectòria tant en solitari com amb The Tea Servants. Un recopilatori, "Ten Years of Songs", una composició inèdita que val el seu pes en or, "Berlin", i actuacions tan emotives com la que va oferir al Marula Cafe.

*OBRIGADA. Nou ep de la formació vallesana, "Rectory / To Disagree /", i tot un salt endavant en un repertori que manté la vista posada en Clash, Springsteen i Replacements sense renunciar a Hüsker Dü, Texas Is The Reason o Fugazi. Es nota la producció d'Aleix Prats (Illa Carolina), però sobretot es nota la carretera acumulada i les ganes de menjar-se el món d'una banda de rock'n'roll amb totes les lletres. Aquest any els hem pogut veure en directe al Gorg Màgic Festival, on també s'han fet escoltar uns LIANNALLULL amb nova formació -s'hi han incorporat components de Pytra Oyster- i un discurs sonor més elèctric, àcid i corrosiu que mai.

*ASSIGNATURES PENDENTS. No m'ha estranyat observar aquestes últimes setmanes com "Have You in My Wilderness", el quart disc de Julia Holter, escalava posicions en nombrosos rànquings de revistes i portals especialitzats. Les crítiques rebudes al seu moment sens dubte convidaven a parar-hi atenció. Tres quarts del mateix es podria dir d'"Irredempt", el retorn de Roger Mas a les seves essències més orgàniques després de col·laborar amb la Cobla Sant Jordi. Personalment no puc valorar ni l'un ni l'altre perquè no els he escoltat amb atenció, i no pas per falta de ganes sinó perquè no he tingut temps. Són dues de les meves assignatures pendents per al 2016.

Joe Houston (1926-2015)

JOE HOUSTON

(1926-2015)

La línia que separa el rock'n'roll més primitiu d'arrels com el rhythm & blues -i especialment de subgèneres com el jump blues- pot arribar a ser tan fina que de vegades establir-la costa tant com assenyalar el moment exacte en què es materialitza el propi rock'n'roll. En aquest sentit, Joe Houston va decantar més d'una balança a favor seu. I ho va fer precisament passejant-se al seu aire a banda i banda d'aquella fina línia, sempre de la mà del seu incomparable saxofon. Ens deixava a l'edat de 89 anys el passat 28 de desembre, el mateix dia en què marxaven Lemmy i John Bradbury. Ens queda la seva música i el record d'un pioner indiscutible. A la imatge poden veure'l molt ben acompanyat durant els seus dies de glòria. Sigui on sigui ara mateix, la festa hi deu ser ben servida.

John Bradbury (1953-2015)

JOHN BRADBURY

(1953-2015)

No tenia gaire sentit contemplar i escoltar la formació clàssica dels Specials sense Jerry Dammers, però tot i això vaig gaudir d'allò més durant la seva actuació al Cruïlla BCN 2012. Part del mèrit la va tenir un repertori simplement infal·lible -de "Gangsters" a "Rat Race" i de "Friday Night, Saturday Morning" a "Too Much Too Young"-, la resta uns senyors músics entre els quals es trobava tot un mestre del ritme com era John Bradbury. La seva bateria deixava de sonar el passat dia 28. En pau descansi.

Lemmy Kilmister (1945-2015)

LEMMY KILMISTER

(1945-2015)

Es recorda el 3 de febrer de 1959 -data del tràgic accident d'aviació que es va endur Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper- com el dia en què va morir la música. Doncs bé, el 28 de desembre de 2015 podria ser perfectament recordat com el dia en què va morir el rock'n'roll. D'acord, ni amb Buddy Holly va morir la música ni amb Lemmy Kilmister ha mort el rock'n'roll, però si una cosa i l'altra s'han mantingut vives és, en petita o gran mesura, per les aportacions de gent com qui ens ocupa. I l'aportació de Lemmy tant al rock'n'roll com a la pròpia música és tan gran que ni sabria per on començar. Pels seus inicis amb els Rockin' Vickers i Sam Gopal? Per la seva condició d'outsider en una banda, Hawkwind, que paradoxalment tenia un dels discursos més outsiders del moment? Per uns Motörhead amb els quals va avançar el punk per la dreta i va deixar en poquíssima cosa gèneres sencers de la família metal fins i tot abans de ser inventats? O per la seva persona, icona ètica i estètica del rock'n'roll entès com a estil de vida?

Personalment, sóc incapaç de recordar la primera vegada que vaig escoltar Motörhead. És com si sempre hi hagin estat. Com si un dia com avui no pogués haver arribat mai. Com si Lemmy i el seu baix es trobessin predestinats a encarnar fins al final dels temps uns valors que no s'entendrien sense ell. El que sí que recordo és un pòster que durant molts anys va decorar una de les parets del meu dormitori. Un pòster de Motörhead on se'l veia a ell en primer pla. També recordo una Fira del Disc a Girona, on vaig adquirir en vinil un raríssim ep en directe gravat per la formació clàssica de la banda. Va ser la primera referència que vaig tenir del grup, seguida d'una còpia en vinil d'"Ace of Spades" (1980) i un bootleg en cassette que encara conservo. Per veure'ls en directe m'hauria d'esperar una mica més, concretament fins a la tardor de 2003, quan la formació més longeva de Motörhead -la que completaven Phil Campbell a la guitarra i Mikkey Dee a la bateria- va visitar per enèssima vegada una sala Zeleste ja reconvertida en Razzmatazz.

Poc em podia imaginar aleshores que un dia arribaria a coincidir personalment amb Lemmy. La trobada va tenir lloc la primavera de 2007 al Cat Club, el local que regentava Slim Jim Phantom (Stray Cats) a Sunset Strip i on tots dos van donar forma a Lemmy, Slim Jim & Danny B, probablement el trio de rockabilly més entranyable del que portem de segle. La seva aparició va ser tan estel·lar com es podia esperar d'ell i de prop imposava tant o més que en aquell vell pòster, però un cop t'hi acostaves et trobaves un tipus proper, amable i disposat a fotografiar-se amb qualsevol que li ho demanés. Una llegenda de ple dret fent gala d'una humilitat que ja voldrien moltes de les estrelles de tercera que contemplen el món com qui s'ha inventat la sopa d'all. I avui el món es desperta sense ell. I la realitat costa d'acceptar, perquè un món sense Motörhead és definitivament un món pitjor. Penso ara mateix en el concert que la banda tenia previst oferir el proper 4 de febrer a Barcelona, que es presentava pràcticament com una última ocasió de veure'ls per aquestes terres. Penso també en un parell d'entrevistes recents on Lemmy es mostrava en plena forma. I penso sobretot que avui és un dia trist, però la millor manera d'afrontar-lo és precisament celebrant la vida tal i com Lemmy ho va fer durant 70 intensos anys. Que aquest Jack Daniel's vagi per ell, sigui on sigui. Que "Ace of Spades" soni ben fort. I que es fotin els veïns.

Stevie Wright (1947-2015)

STEVIE WRIGHT

(1947-2015)

Escoltar els Easybeats sempre em transporta a un lloc i un moment molt concrets. Les carreteres d'Islàndia, ja fa molts anys. Un cotxe de lloguer i un radiocassette on ressonava constantment aquell "Friday on My Mind" que encara avui em fa vibrar com el primer dia. La guitarra hipnòtica, la bateria que entrava a matar i, sobretot, la poderosa veu que cantava cada vers com si fos l'últim i vivia cada dia de la setmana com si fos divendres. El gran Stevie Wright, que ens deixava el passat 27 de desembre. Descansi en pau i llarga vida al divendres.

Meat is murder...

Bon dia dels Sants Innocents!

Regust de Blind Melon

THE DEEPEST STRING amb ALBERT MARQUÈS

Anònims, Granollers

26 de desembre de 2015

I quan ja portava estona dient-me a mi mateix que sonaven (molt) a Blind Melon, van ells i es despengen amb una versió de "Change". D'acord, emmirallar-se tant en una banda pot delimitar la pròpia veu i fins i tot abocar un projecte a la previsibilitat, però no és el cas de qui ens ocupa. Potser perquè, malgrat el revival dels 90 que vivim des de ja fa unes quantes temporades, no abunden les formacions que puguin citar a Shannon Hoon i companyia entre les seves influències més evidents. O potser perquè, per norma general, una banda que s'emmiralli en Blind Melon sempre tindrà aquell plus d'intencionalitat que no no solen tenir les formacions que s'emmirallen en Manu Chao o Els Amics de les Arts, per exemple. The Deepest String és un trio granollerí encapçalat pel vocalista i guitarrista Albert Lax. Ahir es va presentar a l'Anònims amb la incorporació d'un quart membre d'excepció, un músic amb arrels també granollerines però amb base d'operacions actualment a l'altre costat de l'Atlàntic. El pianista Albert Marquès, que va augmentar amb apunts jazzístics i progressius un repertori que apunta a la vessant més orgànica del rock alternatiu dels 90, la de Pearl Jam, Alice In Chains i, sí, Blind Melon. La intencionalitat la tenen i les cançons també, només els falta aquell punt de definició que tan sols la carretera acaba atorgant. Temps al temps.

"Introducing... The Beatles" (1964)"

Un regal de Nadal, els Beatles editats per Vee-Jay.

No deixa de ser curiosa la manera com els Beatles van entrar al mercat nord-americà. La seva primera aparició a l'Ed Sullivan Show estendria la Beatlemania de costa a costa, però pocs mesos abans encara eren els Fab Four uns perfectes desconeguts a l'altre costat de l'Atlàntic. I ho eren fins al punt que Capitol -encarregada de distribuir el catàleg d'EMI als Estats Units- va declinar en un principi editar els seus discos. Malgrat les passions aixecades pel quartet a la seva Gran Bretanya natal, la discogràfica els veia com un fenomen passatger i va optar per llicenciar el seu repertori a tercers. D'aquesta manera, els encarregats d'introduir l'obra dels Beatles a la terra d'Elvis Presley van ser petits segells independents com Vee-Jay -titular d'un extens catàleg de rhythm & blues, jazz, soul i rock'n'roll primitiu-, que després d'editar una sèrie de singles es va decidir a publicar el que seria el primer lp nord-americà dels de Liverpool.

"Introducing... The Beatles" va veure la llum el 10 de gener de 1964, i contenia exactament el mateix repertori que el primer àlbum britànic de la banda, "Please Please Me" (1963), exceptuant les cançons "Love Me Do" i "P.S. I Love You" -sí que van figurar en una primeríssima tirada, però després van quedar fora per qüestions legals-. Aquest Nadal, una persona molt pròxima a mi ha tingut el detallàs de regalar-me una còpia original en vinil de l'àlbum en qüestió. I si bé és cert que tot el seu contingut ja el tenia abans a casa i en el mateix format, també ho és que el valor històric i documental d'aquest plàstic no té preu -fixin-se en el reclam amb què es presenta la banda: "England's Nº1 Vocal Group", la cosa pot sonar a broma ara mateix però no pas durant les primeres setmanes de 1964-. Dies enrere vaig estar a punt de posar-me a riure quan s'anunciava als quatre vents l'entrada del catàleg sencer dels Fab Four a diverses plataformes d'streaming. I avui, mentre degusto el primer àlbum americà dels Beatles -amb el logotip de Vee-Jay a la caràtula-, recordo que de vegades el continent pot arribar a fer-hi tant com el propi contingut. La sensació que experimento ara mateix, els ho ben asseguro, no me la proporcionarà mai cap plataforma digital. Ni de bon tros.

La postal nadalenca de Tom Waits

"Christmas Card from a Hooker in Minneapolis". El títol no podria ser més clar. La postal de Nadal d'una prostituta des de la ciutat més poblada de Minnesota, per cortesia de Tom Waits i des d'aquell magnífic "Blue Valentine" (1978). El Nadal sense llums de colors ni ninots de neu fets de poliestirè. Tan cru, directe i decadent com només el de Pomona podria haver-lo arribat a concebre.

Slade - "Merry Xmas Everybody" (1973)

Slade.

Que macarra que sonava la felicitació de Nadal amb què Slade van rebentar les llistes britàniques el desembre de 1973. Mira que se n'han fet, de versions de "Merry Xmas Everybody" -de Tony Christie a les Spice Girls, passant per Noel Gallagher o els 4-Skins-, però l'original segueix essent la millor amb diferència. Aquella misteriosa intro de teclat, aquella bateria marcant un ritme gairebé marcial, aquelles guitarres que conviden a celebrar la santa nit amb una bona bacanal etílica i, sobretot, els càntics hooligans d'un Noddy Holder en estat de gràcia. La meva proposta per a animar una vetllada com la d'avui. Alternin-la amb "Merry Christmas (I Don't Want to Fight Tonight)" (Ramones), "Stuff the Turkey" (Alien Sex Fiend) i "Fairytale of New York" (The Pogues), i obtindran una combinació guanyadora. Però sobretot passin un bon Nadal i recordin-se de convidar Santa Claus a una copa si se'l troben aquesta nit: de ben segur els ho compensarà.

Raydibaum, final de gira

RAYDIBAUM

Heliogàbal, Barcelona

23 de desembre de 2015

Aviat farà dos anys que Raydibaum van encetar a la NAUB1 -i de la mà de Brubaker- la gira de presentació d'"Estructures sota terra" (2014). Ahir la tancaven a l'Heliogàbal amb un concert íntim -la capacitat de la sala arriba amb prou feina al centenar de persones- i molt especial. Interpretant l'àlbum sencer, de la inicial "Barbados" a la final "Gegants", i en format acústic. Tot un mèrit això últim, tenint en compte que aquest cinquè disc conté el repertori més elèctric i estrident que mai ha lliurat la banda barcelonina, i que una posada en escena com la d'ahir requeria donar-li la volta. I només per això, per la possibilitat de redescobrir peces com "Amunt els mercats" o "Morireu al voltant" en la seva vessant més orgànica i introspectiva, ja valia la pena passar per caixa.

Salvant distàncies, si vostès volen, "Estructures sota terra" vindria a ser a la discografia de Raydibaum allò que "Ok Computer" (1997) i "Yankee Hotel Foxtrot" (2002) van suposar respectivament a les de Radiohead i Wilco. Un salt endavant, la recerca de nous horitzons sense perdre de vista el terreny conquerit, i sobretot una obra de vocació perdurable però essencialment fruit del seu temps. "Estructures sota terra" es va concebre en un context fosc, tant a nivell extern -crisi econòmica i social- com intern: no és fàcil la vida del músic en un país com el nostre. Ho saben prou bé Raydibaum, que onze anys després de debutar amb "Grided Elephant" (2014) i malgrat haver sortit a la superfície amb singles com "Aurora" o "Maleeixo el temps", semblen instal·lats de forma permanent en un injust segon pla.

"'Barbados' es podria titular perfectament 'Segona Regional B'", va confessar el baixista Dan Foz tot just iniciat el concert, "i tracta sobre totes aquelles bandes que porten anys picant pedra a Barcelona". Bandes aparentment condemnades a seguir picant pedra en un país que sol confondre música popular amb revetlles a la plaça, i on tota voluntat d'anar més enllà sol generar una mandra generalitzada. Sigui com sigui, que artistes de sòlida trajectòria i solvència tan contrastada com la de Raydibaum no gaudeixin a casa seva d'una acceptació equiparable a la que tenen els seus referents a escala global, resulta més una anomalia que no pas un fracàs. I si hem de parlar en aquest darrer terme, no en tinguin cap dubte, no són els artistes a qui cal assenyalar. El fracàs, si hi és, és un fracàs de país.

Dream Vacation

Guitarres atmosfèriques, línies de baix penetrants, ritmes que t'empenyen sense que te n'adonis i una veu en mode confessional com a fil conductor. Èpica a contrallum, malenconia estructural i unes textures tan fredes com les primeres hores d'un matí hivernal. I quatre cançons que apunten a The National, Echo & The Bunnymen, The War On Drugs i fins i tot als U2 més inspirats. Les que conformen l'ep de debut que Dream Vacation s'han autoeditat aquest 2015, de títol homònim i produït per John Rausch (Florence and The Machine, Foxes, Birdy). Ens trobem davant d'una banda de recent creació, però no pas d'uns nouvinguts. Abans de donar forma a Dream Vacation, aquests quatre californians havien acumulat quilòmetres de carretera en el marc de diferents projectes, i compartit escenaris amb gent com Foster The People, The Airborne Toxic Event o els citats War On Drugs. El seu primer treball és el resultat de tres anys vivint gairebé al límit. D'un intens període marcat per les ruptures sentimentals, els matrimonis a la deriva, la mort d'éssers estimats i el dia a dia en una jungla urbana de les dimensions de Los Angeles -alguns dels components del grup han arribat a viure en cotxes i fins i tot a l'interior del local d'assaig-. "Volem convidar la gent a pensar i a veure les coses d'una forma diferent, i potser fins i tot a recordar allò que havien oblidat. A sentir-se més connectats els uns amb els altres i descobrir que allà fora hi ha més bondat de la que es veu a simple vista", asseguren ells mateixos a la nota promocional del disc. Diuen que l'adversitat vital incentiva la creació artística, i en aquest sentit Dream Vacation es troben d'enhorabona.

Dream Vacation (pàgina web)

La Guerra Mundial de Joan Colomo

Ha promès nou disc de cara a l'any vinent, i acomiada el present amb nou videoclip. "La Tercera Guerra Mundial" és un dels temes inclosos a "El tennis del futur" (2015, BCore), el darrer single de Joan Colomo. Pop enèrgic i refrescant amanit amb imatges vintage, en un clip dirigit per David Crespo. Vegin-lo aquí i vagin alerta: pot crear addicció.

The Stagpies - "Time Lapse" (2015)

Un any després d'exhibir bones formes i millors maneres a "Kings of Nowhere" (2014), tornen els barcelonins Stagpies amb un segon ep, "Time Lapse" (2015), que manté les coses al seu lloc i a la vegada guanya en matisos i coherència. Mantenint unes coordenades sonores que apunten a Nueva Vulcano, Hüsker Dü o fins i tot els enyorats Camping, reforçades ara amb la seguretat adquirida al llarg d'un any a la carretera i amb un repertori que denota veu pròpia. Inici al galop amb "Stand on Ceremony", empenta rítmica, guitarres que mosseguen i la veu de Joan Morera posant tota la carn a la graella de bon principi. La segueix "Transferring", tota una injecció d'urgència i mala llet en estat embrionari. Sobrepassat l'equador del disc -quatre temes en total-, "Cold War" disminueix les revolucions per minut per a deixar pas a una calma tensa que acabarà desembocant en l'esclat de decibels de la final "The Storm". I un cop escoltat tot el conjunt, un no pot evitar veure-hi dues parts tan diferenciades com complementàries: els dos primers temes, que avancen en una direcció, i els dos restants, que n'exploren una altra. Quatre peces, un sol discurs i dues textures desplegades en dues meitats. Que bé que quedarien aquestes cançons, estampades en un bon tros de vinil.

The Stagpies (Bandcamp)

Originalment publicat a B-Magazine.

Sarah Dashew

Pensar globalment i actuar localment. Si apliquéssim aquest vell eslògan a l'àmbit musical, de seguida ens hauria de venir al cap el nom de Sarah Dashew. Ens trobem davant d'una cantautora californiana que es va criar tot navegant amb els seus pares arreu del món, però que finalment ha fet de l'est de Los Angeles la seva llar i l'epicentre del seu discurs artístic. Ha estat des d'aquesta comunitat des d'on Dashew ha lliurat al llarg de la passada dècada tres àlbums que li han valgut una notable acceptació als cercles folk i Americana, havent arribat a girar pels Estats Units i per Europa al costat de gent com Cowboy Junkies, Michelle Shocked o Suzanne Vega.

Les cançons de Dashew reflexen doncs el caràcter eclèctic de qui ha viatjat per tot el món i n'ha absorbit influències estètiques i sonores. Apunts que la californiana ha transformat, un cop a casa, en un còctel de country, folk, rock orgànic, pinzellades llatines i sons fronterers. Tot plegat li ha valgut comparacions amb gent com James Taylor o el Paul Simon de "Graceland". El seu quart disc veurà la llum el proper mes de gener sota el títol de "Roll Like a Wheel". Un àlbum que ha produït Eric Lilavois i a través del qual Dashew explica gran part de la seva vida, des de la infància fins a l'actualitat. Ja se'n poden escoltar tres peces a Soundcloud.

r e l

El primer que crida l'atenció és la seva versió de "Gooey", un original de Glass Animals que ella fa encara més hipnòtic i fantasmagòric sense deixar de banda el ganxo melòdic. És aquest mateix contrast el que defineix el discurs de r e l, una jove de Los Angeles que amb tan sols 20 anys ha estat capaç de lliurar un sorprenent ep de debut, actuar en algunes de les sales més reconegudes de la metròpoli californiana i, de passada, inventar-se una etiqueta totalment nova per a definir el seu so. Evoca-pop, és com ella mateixa defineix unes cançons que beuen a parts iguals del dream pop i l'R&B contemporani. Títols com "All that Bite", "Headed for the Sun" o "Plateau", totes elles incloses al citat ep de títol homònim (2015), o com "Before the Storm", que formarà part del seu primer disc llarg -previst per a principis de 2016-. Peces que conjuguen elements electrònics amb essències orgàniques, sempre a remolc d'una veu que es debat entre la màgia i la sensualitat, entre un conte de fades i un anunci de perfum dels bons, entre Björk i Madonna.

r e l (Soundcloud)

Icònic Bowie

Mentre esperem aquest tros de disc que promet ser "Blackstar" -previst per al proper dia 8-, Mojo ens obsequia a la seva edició de gener amb una icònica portada dedicada a David Bowie. A l'interior, entrevista a Tony Visconti al voltant del nou disc del Duc Blanc -"Un àlbum de Bowie és gairebé tan complicat com la galàxia on vivim", assegura el productor-, commemoració dels 35 anys d'"Scary Monsters" (1980) i entusiasta crítica de "Blackstar".

El nou so d'Anímic?

Anímic.

ANÍMIC + WIND ATLAS + REDTHREAD

Sidecar Factory Club, Barcelona

19 de desembre de 2015

No és tan sols que cada disc d'Anímic sigui diferent de l'anterior. És que sempre hi ha un tema que, sense trencar el conjunt, ja anticipa les coordenades sonores del següent plàstic. En aquest sentit, "Blue Eyed Tree" era el nexe entre "Hannah" (2011) i "Hannibal" (2013). I de la mateixa manera ja gairebé es pot afirmar que, dins d'aquest darrer àlbum, és "Wooden Gun" la peça que apunta com podria arribar a sonar el proper treball dels de Collbató. No la van tocar ahir a la nit, però sí que van presentar dos temes nous -"Silence" i "Skin"- que rebaixen musculatura i revolucions sense deixar de banda la intensitat. Dos temes definits per aquella marea onírica i aquell rerefons electromalencònic on treuen el cap Cranes i Cocteau Twins. Els van interpretar al llarg d'un set centrat majoritàriament en peces d'"Hannibal" -èpica "The Others", frenètica "Skeletons", torrencial "Shoot'em Up"- i segellat amb una relectura còsmica i sorollista de la citada "Blue Eyed Tree". I en el marc d'un triple cartell que es va completar amb el ritual pagà de Wind Atlas i els somnis expansius de Redthread. Tot plegat, auspiciat per la gent de Shook Down amb l'objectiu de recaptar fons que es destinaran a la Fundación Daniela, entitat sense ànim de lucre que facilita atenció a infants i adolescents transexuals.

Que la força ens acompanyi

Richard Gere a "Time Out of Mind".

No deu ser fàcil per a una pel·lícula estrenar-se el mateix dia que qualsevol títol de la nissaga Star Wars. I menys si el títol en qüestió, "The Force Awakens" (2015), ja havia batut rècords de taquilla fins i tot abans de la pròpia estrena -diverses sales havien penjat el cartell d'entrades exhaurides amb notable antelació-. I encara menys si la cinta que ha de competir amb el blockbuster galàctic arriba a les nostres pantalles amb mesos de retard. Parlo de "Time Out of Mind" (2014, estrenada fa tres mesos als Estats Units i acabada d'arribar a casa nostra sota el títol d'"Invisibles"), realitzada per Oren Moverman i protagonitzada per Richard Gere en el paper d'un sense sostre perdut en aquella jungla urbana que pot arribar a ser la ciutat de Nova York.

Poesia damunt l'asfalt, històries humanes, una mirada a tot allò que sovint no veiem malgrat tenir-ho a tocar, i per si no n'hi hagués prou una banda sonora on hi figuren Nick Cave, Savages, The Handsome Family, Belle & Sebastian i la Velvet Underground, entre d'altres. I a sobre es titula com el primer gran disc de maduresa de Dylan, què més volen. No serà la pel·lícula de l'any, però no em negaran que d'entrada promet més textures que la setena -i gratuïta- part d'Star Wars, amb tot el seu desplegament d'efectes especials i per molt que s'hagi recuperat la flor i la nata del repartiment clàssic -Harrison Ford, Mark Hamill i Carrie Fisher, supervivents dels dies en què George Lucas encara s'envoltava d'actors de debò-. Són productes diferents, probablement destinats a públics també diferents, però és que a mi em criden l'atenció tots dos.

Ara bé, si "The Force Awakens" l'acabaré veient per inèrcia i no pas sense una certa mandra -és el que té haver estat seguidor de la trilogia clàssica-, "Time Out Of Mind" em desperta aquella curiositat que només em pica quan intueixo que podré gaudir el metratge sencer del film sense necessitat de crispetes. Potser m'equivoco, però hi ha un detall que sembla confirmar-me que no vaig mal encaminat: mentre la nova Star Wars està transformant cinemes petits i grans en autèntiques festes de disfresses, "Time Out of Mind" s'ha estrenat de forma discreta en tan sols tres sales de la província de Barcelona -cap de les quals es troba a la capital-. I si aquesta ha de ser d'ara en endavant la tònica habitual a les nostres cartelleres, ja podem agafar-nos ben fort i -mai més ben dit- que la força ens acompanyi.

Tom Frost, un relat breu

Creo que fue aquí. Ahora mismo podría fallarme la memoria. Ya sabe, han pasado más de veinte años y a uno la cabeza ya no le funciona como antes. ¿Le he hablado de la vez que quedé segundo en un campeonato de Trivial Pursuit? Esto fue cuando estaba en primer grado. Me ganó James Melvin, pero todo el mundo sabe que hizo trampas. Siempre hacía lo mismo. ¡Qué sinvergüenza! ¡Uno de los hijos de puta más grandes que he llegado a conocer! ¿Quiere que le cuente cómo consiguió que le hicieran fiscal del distrito?

Ah sí, disculpe... Volviendo al asunto de la cabina, ha llovido mucho desde entonces, pero todavía puedo recordar su cara. Aquel viejo rostro lleno de arrugas, aquella mirada triste y derrotada, aquellas lágrimas que hacían brillar sus ojos como diamantes. Yo me escondí detrás de aquel árbol, para no ser visto. Estuvo hablando por teléfono durante más de media hora. Con una tal Martha, me pareció escuchar. No sé quién era ella, aunque si vamos a hacer suposiciones... Bueno, decían que él se había casado y que vivía en las afueras de la ciudad con su mujer. Francamente, no tengo ni idea de quién demonios era la tal Martha, pero si vino a llamarla desde este tugurio pasadas las dos de la madrugada, por algo sería... ¿Usted qué opina?

Al acabar la conversación, se quedó en silencio durante unos dos minutos, sin parar de mirar fijamente el teléfono. Entonces paró de llorar, salió de la cabina y sacó de su abrigo una botella de whiskey. No recuerdo la marca, pero viniendo de él seguro que era el primer mata-ratas barato que había encontrado antes de salir de casa. En realidad, no le gustaba el whiskey, lo usaba solamente para sentirse más hundido en sus propios fracasos. Una vez me contó que solía tomar un par de tragos antes de ir a la fábrica a trabajar. "Esos cerdos no van a joderme, antes me habré jodido yo mismo y a mi manera", decía. Era su modo de ganarle la partida al sistema, aunque él siempre fue un perdedor nato. Y le gustaba, créame, le gustaba.

Ah sí, disculpe, ya acabo. Después de echar unos tragos de aquella basura, se dirigió hacia el árbol donde yo me encontraba. Se detuvo a medio metro. Yo incluso podía notar aquel apestoso olor a whiskey barato. Por un momento, temí que me descubriese. Pero tuve suerte: estaba demasiado ocupado con su botella como para percatarse de mi presencia. Lo siguiente que recuerdo es que giró a la derecha, se adentró en el bosque y lo perdí de vista.

Esta fue la última vez que vi a Tom Frost, agente. Y ahora, si me disculpa, debo volver a casa. Hoy celebramos el aniversario de mi esposa. La conocí en Minneapolis, ¿sabe? ¿Ha estado alguna vez en Minneapolis? No se lo recomiendo, en invierno hace un frío de tres pares de cojones, aunque como mínimo no hace tanto viento como en Chicago. ¿De dónde es usted? ¿New Jersey? ¡Qué sorpresa! Tengo familia allí, ¿sabe? Mis primos viven en Wood-Ridge. Y mi hermana se mudó a Hoboken el año pasado. Antes vivía en Sacramento con su exmarido, que era músico y decía haber tocado con Sinatra en Las Vegas. Pero yo jamás le creí: Sinatra son palabras mayores, agente, palabras mayores. Oiga, por cierto... ¿Le ha ocurrido algo a Frost?



*Vaig escriure aquest relat breu el març de 2007 inspirant-me en el personatge de Tom Frost, protagonista de la cançó "Martha" de Tom Waits. Al seu moment el vaig penjar en una plataforma digital ja inexistent i avui m'ha vingut de gust recuperar-lo a través d'aquest blog. Espero que l'hagin gaudit. A continuació reprodueixo la lletra de la cançó.


Operator, number, please:
it's been so many years
Will she remember my old voice
while I fight the tears?
Hello, hello there, is this Martha?
this is old Tom Frost,
And I am calling long distance,
don't worry 'bout the cost.
'Cause it's been forty years or more,
now Martha please recall,
Meet me out for coffee,
where we'll talk about it all.

And those were the days of roses,
poetry and prose and Martha
all I had was you and all you had was me.
There was no tomorrows,
we'd packed away our sorrows
And we saved them for a rainy day.

And I feel so much older now,
and you're much older too,
How's your husband?
and how's the kids?
you know that I got married too?
Lucky that you found someone
to make you feel secure,
'Cause we were all so young and foolish,
now we are mature.

And those were the days of roses,
poetry and prose and Martha
all I had was you and all you had was me.
There was no tomorrows,
we'd packed away our sorrows
And we saved them for a rainy day.

And I was always so impulsive,
I guess that I still am,
And all that really mattered then
was that I was a man.
I guess that our being together
was never meant to be.
And Martha, Martha,
I love you can't you see?

And those were the days of roses,
poetry and prose and Martha
all I had was you and all you had was me.
There was no tomorrows,
we'd packed away our sorrows
And we saved them for a rainy day.

And I remember quiet evenings
trembling close to you...

(Tom Waits)

A Quiet Man - "While You Were Sleeping" (2015)

Vaig escriure al seu moment que "Into the Night" (2014) apuntava a la condició de disc de transició en la trajectòria d'A Quiet Man. Que com a col·lecció de cançons funcionava de meravella, però que el millor encara havia d'arribar. Que l'alter ego de Fabio Vega havia eixamplat horitzons i que tard o d'hora havia de caure aquella obra que confirmés el tarragoní com un dels grans artesans de la cançó pop contemporània. Doncs bé, aquesta obra ja ha arribat i demana a crits que la rebem amb tots els honors. "While You Were Sleeping" (2015), es titula, un cinquè disc on A Quiet Man ha assolit l'equilibri perfecte entre aquell grau de sofisticació que definia "Into the Night" i les textures més orgàniques de la seva producció anterior.

I tot plegat ho ha fet amb aquella elegància marca de la casa. Amb una col·lecció de cançons que tornen a apuntar a Richard Hawley, Scott Walker, Bowie, Neil Hannon i fins i tot el Morrissey més crepuscular. Històries nocturnes -el títol del disc no s'ha triat a l'atzar-, d'aquelles on es donen cita el misteri ("Misty Night"), la malenconia més extrema ("Baby, Good Luck", amb una coda que bé podria ser el revers fosc de "Get Lucky" de Daft Punk), l'amor portat al precipici ("Room for You") i els plaers prohibits ("Take It or Leave It"). Onze postals d'escenes que tenen lloc en foscos carrerons, habitacions clandestines i ponts solitaris mentre la ciutat dorm. I l'obra definitiva, ara sí, d'un crooner en estat de gràcia. Un d'aquells discos que toquen fibres i remouen desitjos. Imprescindible és dir poc.

A Quiet Man (Bandcamp)

Llangardaixos i altres criatures

"Dos paredes de la enorme sala de recreo estaban llenas de libros procedentes en su mayoría de donaciones, por lo que la selección era ecléctica. A pocos chicos del Hogar les interesaba leer, pero Alex rebuscaba en las estanterías casi cada día. Ya había devorado los libros de Edgar Rice Burroughs y de Tom Swift. Ahora era el turno de los westerns. Sin embargo, resultaba imposible leer en una habitación en la que otros tres chicos y sus amigos no paraban de entrar y salir dando portazos. Alex adoraba la soledad. Además del pequeño rincón de hierba junto al río, encontró otro lugar secreto bajo la tarima del gimnasio. Era una zona oscura donde se almacenaban las colchonetas del gimnasio pero entraba la suficiente luz por un agujero para leer. Se escondía allí para estudiar libros de historia antigua y de prehistoria. Fantaseaba con un mundo de lagartos enormes y otras criaturas extrañas.

(...)

-Prefiero leer que hacer otra cosa. Es como si estuviera en otro mundo.
-Este no te gusta -dijo con nostalgia; el comentario se refería tanto a sus previsiones de futuro como a su condición real.
El chico quería evadirse de la realidad y tenía buenos motivos para ello. Si sus escasos días pasados eran deprimentes, su futuro amenazaba con ser aún peor, a menos que ocurriera algún milagro. El milagro no solo era improbable sino que ella ni siquiera sabía de que forma podía llegar".

EDWARD BUNKER. "Little Boy Blue" (1981)

Trad.: Zulema Couso

Deia John Lydon que la lectura ens fa lliures. Lydon era un rebel, i malgrat ser un personatge de ficció també ho era Alex Hammond -el jove protagonista de "Little Boy Blue", que no deixava de donar veu al propi Edward Bunker-. I probablement també era la lectura la llavor d'aquell esperit inconformista, d'aquella negativa a acatar normes que no es creia i que constantment es qüestionava, d'aquelles ganes de ser lliure. És clar que sí, Alex, és clar que sí. Visca els llangardaixos enormes i les criatures estranyes.

Julien Baker

Julien Baker - Foto Jake Cunningham.

2015 ha estat un molt bon any per al folk nord-americà de vocació més transcendental, aquell que pren la tradició com a punt de partida i no com a finalitat en si mateixa. A discos tan celebrats com "On Your Own Love Again" o "Primrose Green", signats respectivament per Jessica Pratt i Ryley Walker, podem sumar-hi des d'ara mateix el debut de Julien Baker, una jove de Tennessee que amb tan sols 19 anys ja canta com si ja hagués sobrepassat la trentena. I no pas per la seva veu, d'una fragilitat i una dolçor gairebé extremes, sinó per tota l'experiència vital dipositada en lletres tan colpidores com la d'"Everybody Does": "I know myself better than anybody else / You're gonna run, you're gonna run / When you find out who I am / I know I'm a pile of filthy wreckage / You will wish you'd never touch / You're gonna run / When you find out who I am / You're gonna run / It's alright, everybody does", gairebé res. És només una de les nou peces que conformen "Sprained Ankle", carta de presentació enregistrada a l'estudi de Matthew E. White -el mateix on Natalie Prass va gravar el seu debut homònim ara fa gairebé un any-. Amb tan sols una guitarra i aquest tros de veu que tot just comença a brillar, Baker ha parit una petita gran joia i de passada ha triomfat allà on tants han fracassat: cantant les seves pròpies penes amb una humilitat i una sinceritat tan brutals que allunyen tota sospita de posat o impostura. Dolor autèntic, honestedat total.

Recomanació: Anímic, Wind Atlas i Redthread

Obrin agendes i prenguin nota, que Shook Down presenta aquesta setmana un altre concert imprescindible. Un triple cartell elaborat amb finalitats benèfiques: la recaptació es destinarà a Fundación Daniela, organització que lluita contra la discriminació que encara pateixen els infants i adolescents transexuals. Només per això ja val la pena passar per caixa, però és que el menú de bandes no té cap desperdici. Els ja clàssics Anímic, uns Wind Atlas en plena fase de consolidació i un dels grups revelació de la present temporada, Redthread. Tres noms que representen la vessant més inquieta, singular i indomable de l'indie autòcton. No se'ls perdin aquest dissabte, 19 de desembre (22h.), a la sala Sidecar.

Picabaralles catòdiques

Esperit de la Transició o fantasmes del passat? - Foto Efe.

No volia seguir el cara a cara entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez. No el volia seguir perquè em semblava un anacronisme. L'últim intent de justificar un bipartidisme del qual només es pot dir de bo que les alternatives no són millors. Un debat estèril entre dos candidats que van perdre fa molt de temps tota mena de contacte amb la realitat -si no s'han adonat de quelcom tan simple com que la cursa cap a la Moncloa és ara cosa de quatre, com han de poder gestionar un govern amb tota la responsabilitat que això comporta?-. No el volia seguir perquè tant l'un com l'altre han dit durant els darrers anys autèntics despropòsits sobre la cultura, la llengua i la realitat del país on visc, i perquè tots dos em neguen el dret de decidir el meu futur a les urnes. I no el volia seguir perquè em sembla de molt mal gust, havent-se tapat les vergonyes els uns als altres durant dècades, que els fins ara dos principals partits de l'Estat es dediquin a escenificar picabaralles catòdiques en horari de màxima audiència.

No el volia seguir, però vaig acabar seguint-ne un breu fragment mentre sopava. I si ho vaig fer va ser gairebé per inèrcia. Perquè un zapping llampec em va portar al canal de torn i me'ls vaig trobar a tots dos, mai més ben dit, cara a cara. I el que vaig veure em va semblar un espectacle dantesc. Una escenografia, una realització i fins i tot un presentador tan demodés que evocaven estètiques pròpies dels temps de la Transició. Qui sap, potser els productors del debat volien transmetre un missatge de forma subliminal: el bipartidisme ha passat de moda. O potser volien apel·lar a aquell eufemisme anomenat esperit de la Transició: rebutgin imitacions i comprin els originals. I comprin-los encara que, per no saber, no sàpiguen ni tan sols com cal comportar-se en un plató televisiu. Parlant els dos a la vegada, dificultant el seguiment del debat i donant lloc a escenes francament molestes tan per a l'oïda com per al sentit comú. Insisteixo, només vaig seguir un breu fragment del debat, però el que vaig arribar a veure no em va semblar vergonyós: em va semblar trist, que de vegades és molt pitjor.

Mexrrissey

Hem escoltat el repertori dels Beatles en clau de qualsevol gènere que ens pugui venir al cap. Hem escoltat versions de temes de heavy metal en clau d'easy listening. Hem escoltat bandes de country adaptant als Strokes i a Madonna. I quan ens pensàvem que ja ho havíem escoltat tot, arriba Mexrrissey. Una agrupació de músics mexicans dedicats a adaptar peces de Morrissey i dels Smiths al llenguatge musical del seu país. L'aventura va començar ara fa un any i no els ha anat malament -han arribat a girar pel Regne Unit, escala a Manchester inclosa-. Destaquen al seu repertori títols com "El chico de la espina clavada" o "El primero del gang". Escoltin-los aquí.

Recomanació: Saber Cuts a Dash per partida doble

Acidesa folk i sofistificació pop defineixen un repertori on ressonen Zombies, Love i Donovan (per exemple). El de Saber Cuts A Dash, pseudònim d'un músic britànic que ha fet de Barcelona la seva base d'operacions i de l'elegància la seva raó de ser. Aquesta setmana el podrem escoltar en directe per partida doble: dijous 17 a Bar 134, i divendres 18 a Inusual Project (on també sonarà el pop de cambra de Finding Clouds). Assistència recomanada.

Saber Cuts A Dash (pàgina web)

The River

"En el fons, la crítica musical no serveix per a res". La frase me la deixava anar un músic a qui conec de fa temps durant una conversa de bar. Jo li vaig respondre que la crítica serveix, entre d'altres coses, per a orientar el consumidor final a l'hora de triar el gra de la palla. Per a explicar per què músics com ell -que ha rebut elogis de part de tota la crítica especialitzada però ara per ara no es pot permetre viure del seu art- tenen i aporten més valor que la gran majoria d'ídols de posar i treure que es fabriquen en despatxos i concursos de talents. Un cop dit això, ell em va donar la raó i em va oferir disculpes que jo vaig acceptar educadament. Al capdavall la seva frase no amagava cap mala intenció i la seva actitud cap als crítics no deixa de ser l'habitual envers un ofici que potser no ha sabut explicar-se prou bé i on definitivament ha fet molt de mal l'intrusisme disfressat de militància. Dos factors que, si no han generat la més gran de les confusions pel que fa a la funció de la crítica, sí que com a mínim l'han alimentat. La funció del crític no és qualificar una obra de bona o dolenta com qui emet un veredicte en un judici, sinó contextualitzar-la i valorar-la a partir d'uns coneixements i una experiència prèviament adquirits. En aquest sentit, el context l'ha de conèixer el crític però el valor serà aquell que l'artista sigui capaç d'aportar a través de l'obra en qüestió.

Portada de RDL 345, amb sucós
informe sobre l'autor de "The River".

Pensava en tot això mentre llegia el rigorós informe que Rockdelux dedica a Bruce Springsteen -i més concretament a aquella obra capital que és "The River" (1980)- a la seva edició de desembre, signat entre d'altres per Jordi Bianciotto, Marcos Gendre, Juan Cervera o Miguel Martínez. Signatures de referència, bons coneixedors de la matèria i diferents visions que es complementen a l'hora d'enfocar i analitzar tant la figura com l'obra del Boss des d'òptiques diverses. Personalment sóc admirador d'Springsteen gairebé des que tinc ús de raó. Tinc tots els seus discos, l'he vist en directe en nombroses ocasions i, dels artistes de masses en actiu ara mateix, em sembla un dels més dignes i coherents -tot això, a banda de la seva dimensió social i històrica-. Però el meu grau de devoció no arriba ni de bon tros al fanatisme d'un dels meus millors amics, per a qui cada visita del Boss a Barcelona suposa tot un ritual: vestir una determinada indumentària, fer cua des de primera hora del matí davant del recinte de torn i viure des de primera fila l'experiència que més viu el fa sentir.

També he pensat en el meu amic mentre llegia les paraules de Bianciotto, Gendre i companyia sobre l'autor de "Nebraska" (1982). Hi he pensat sobretot quan els autors de l'informe es referien als personatges que habiten els surcs de "The River". Personatges deixats de banda per aquell somni (americà o no) que una vegada van perseguir i en el qual segueixen creient d'una manera o altra. Personatges que ja havien tret el cap a "Born to Run" (1975) o "Darkness on the Edge of Town" (1978), i a través dels quals el propi Springsteen retrataria l'Amèrica de Reagan a "Nebraska" i "Born in the U.S.A." (1984). Els working class heroes a qui Lennon havia volgut cantar sense que ells se l'acabessin de creure. Perdedors, romàntics, rodamons i altres criatures d'existència extrema que han trobat en el rock'n'roll i la carretera la millor via d'escapament. L'amic de qui els parlava és un d'ells, els ho prometo. I si bé l'informe de Rockdelux m'ha permès aprofundir una mica més en un dels períodes més fèrtils i prolífics de la carrera del Boss, m'ha servit sobretot per a entendre una mica més per què el meu amic es desviu cada vegada que té el seu referent vital gairebé a tocar dels dits. De vegades, la premsa musical també té aquestes coses.

The Yawpers - "American Man" (2015)

Podria dir que els apadrina tot un Johnny Hickman (Cracker), qui s'ha encarregat de produir el tercer llançament discogràfic dels de Colorado. O que s'han batejat a partir d'un vers de Walt Whitman. O que el seu ventall estilístic es passeja al seu aire pel punk, la psicodèlia i la música d'arrels nord-americana. O que "American Man" (2015) porta el segell de qualitat de Bloodshot Records. O que la caràtula defineix molt més que el contingut de l'àlbum. Però probablement resulti més oportú afirmar que ens trobem davant dotze cançons amb olor de bourbon, benzina i quitrà. Fans de Long Ryders, The Gun Club, The Grateful Dead, The Cult i Supersuckers, es troben vostès d'enhorabona. Escoltin-lo amb el volum ben alt i gaudeixin.

Un segle de Sinatra

L'imaginari popular sol associar el nom de Frank Sinatra amb estàndards tan indiscutibles com "Strangers in the Night", "Theme from New York, New York" o "My Way". I no seré jo qui els posi en dubte, però el meu Sinatra preferit és el d'"In the Wee Small Hours" (1955). Setze peces tan nocturnes i solitàries com les tonalitats de la pròpia caràtula. De fet la nit i la solitud eren, juntament amb el desamor i la malenconia, els fils conductors del que es considera com un dels primers discos conceptuals de la història. Amb arranjaments de Nelson Riddle i composicions originals de Bob Hilliard, Dave Mann, Duke Ellington o Hoagy Carmichael entre d'altres, l'àlbum va suposar tot un èxit tant a nivell de crítica com de públic, reflotant la carrera d'un Sinatra que deixava definitivament enrere la seva condició d'ídol per a adolescents i començava a perfilar-se com una de les grans icones del segle XX. Un disc ideal per a escoltar passada la mitjanit, amb poca llum i a poder ser maridat amb un Jack Daniel's. La proposta d'un servidor per a commemorar el centenari de La Veu.

Land Of Coconuts - "Silenci" (2015)

El seu pop vitamínic ens va posar les piles tan bon punt començada la present temporada, i ara acomiaden l'any amb un llançament d'allò més especial. El cas és que els barcelonins Land Of Coconuts van compondre en català dues de les peces incloses al seu disc de debut, "Monday's Tales" (2015). Es tracta de "Silenci" i "Aquella nit", que finalment es van publicar en anglès i amb els títols respectius de "Silence" i "That Night". Doncs bé, ara n'han recuperat les versions originals en un single que poden escoltar aquí.

The I Don't Cares

S'ha de ser gran per trencar la banda de la teva vida des d'un escenari, tot dedicant als teus companys unes paraules gens agradables -però sinceres, al capdavall-, i pocs mesos més tard reaparèixer amb un nou projecte batejat amb el nom de The I Don't Cares. Exactament això ha fet Paul Westerberg, que un cop enterrats (definitivament?) els Replacements ha sumat esforços amb tota una Juliana Hatfield i s'ha tret de la màniga un duet de pop a baixa fidelitat. De moment han lliurat un primer single, "1/2 2P", que sense ser cap "Bastards of Young" manté el tipus i promet emocions fortes de cara a un futur no gaire llunyà.

Bill MacKay & Ryley Walker - "Land of Plenty" (2015)

Walker & MacKay: improvisant.

Diu la nota promocional de "Land of Plenty" (2015) que Bill MacKay i Ryley Walker es van conèixer a la festa d'aniversari d'un amic que tenen en comú. També diu que va ser l'admiració mútua cap a Bert Jansch, Nick Drake o Laura Nyro -d'això se'n diu bon gust- la que els va acabar d'acostar. De MacKay, ho reconec, no en sabia gairebé res fins fa ben poc. De Walker, en canvi, m'atreviria a dir que va signar un dels àlbums definitius del present exercici -"Primrose Green"-, així com una de les grans actuacions del BAM 2015. El més sorprenent, però, és que no s'haguessin conegut abans. Que vivint tots dos a Chicago, havent-se consolidat com dos dels grans guitarristes dels temps que corren i transitant constantment la fina línia que separa la improvisació jazzística de l'experimentació aplicada al folk, hagués de ser una festa d'aniversari la que els acabés connectant. Sigui com sigui, Walker i MacKay van començar-se a trobar al domicili d'aquest últim per a improvisar i compondre plegats. Les trobades van desembocar el passat mes de gener en una residència a la sala The Whistler de la Windy City, i d'aquells concerts n'ha sortit el disc que ens ocupa -editat pel segell que gestiona el propi local-. Tota una classe magistral en guitarra folk que no generarà tants titulars com "Primrose Green" però tampoc hauria de passar desapercebuda.

Triple cartell d'impacte per cortesia de Shook Down

Atenció al triple cartell que la gent de Shook Down desplegarà aquest divendres, 11 de desembre (21,30h.), al Freedonia de Barcelona. Una vetllada imprescindible que enllaçarà l'antifolk de The Missing Leech, el punk desacomplexat de Síctor Valdaña and The Check This Outs i el shoegaze passat de voltes d'Esponja. Assistència recomanada i bones vibracions totalment garantides.

L'altre 8 de desembre

Dimebag Darrell (1966-2004).

El record de John Lennon sol marcar els calendaris melòmans cada 8 de desembre, però va ser també un dia com avui quan ens va deixar Dimebag Darrell en circumstàncies igualment tràgiques. Va ser concretament el 8 de desembre de 2004 quan Darrell, membre fundador dels irrepetibles Pantera i dels no menys potents Damageplan, va morir abatut a trets per un individu del públic mentre actuava amb aquests últims en un club de Columbus, Ohio. En l'atac hi van morir tres persones més -el cap de seguretat del grup, un treballador del local i un espectador- i set van resultar ferides abans que la policia aconseguís abatre l'assassí, un exmarine identificat com a Nathan Gale. Les seves motivacions mai es van arribar a conèixer del cert -es van descartar mòbils ideològics o religiosos-, però la seva acció i sobretot les conseqüències que se'n deriven no disten excessivament del que va passar setmanes enrere a París. I a mi m'agradaria equivocar-me, però de vegades penso que el món està malalt.

Free as a Bird

John Lennon (1940-1980) - Foto Bob Gruen.

El temps acaba relativitzant les xifres. O potser les relativitzem nosaltres a mida que ens anem fent grans. Avui fa 35 anys que va morir John Lennon. I dues dècades enrere, sembla que fos ahir, eren quinze els anys que ens separaven d'aquell fatídic 8 de desembre -un menys dels que ens separen actualment de la mort de Kurt Cobain, que a finals de 1995 es mantenia encara com el cadàver més fresc de la galàxia pop-. Quinze anys que aleshores semblaven una eternitat però en realitat passen volant. Quinze anys, els que van de la mort de Lennon a la campanya nadalenca de 1995, durant els quals el somni crivellat per Mark David Chapman s'acabaria fent gairebé realitat per obra i gràcia de la tecnologia -i de Jeff Lynne, tot sigui dit-. Parlo de la reunió dels Beatles supervivents a l'estudi de Paul McCartney per a donar forma definitiva a diverses maquetes enregistrades pel propi Lennon i publicades en el marc del projecte Anthology.

Pot semblar absurd en plena era digital, però a l'equador de la dècada dels 90 un esdeveniment com aquest podia impulsar més d'un a programar un reproductor de VHS perquè gravés un determinat canal a una hora assenyalada. La data i l'hora en qüestió no les recordo, tampoc el canal de torn, però sí que tinc ben present l'emoció d'aquell moment. L'estrena del videoclip de "Free as a Bird". El primer dels dos temes nous dels Beatles -o Threetles, com alguns els van anomenar- que veurien la llum aquella temporada. Pocs mesos després el seguiria "Real Love" i, si bé s'havia parlat d'un altre tema -"Now and Then", descartat per les dificultats que plantejava tant a nivell tècnic com formal-, quan a finals de 1996 es va editar el tercer i últim volum d'Anthology, les radiofórmules van haver-se de conformar amb una versió inèdita de "While My Guitar Genlty Weeps". Enrere quedaven rumors tan esperpèntics com un possible retorn als escenaris amb Eric Clapton -o el propi Lynne- ocupant el lloc de Lennon. Ara sí, el somni s'havia acabat.

Commemoracions i campanyes de Nadal al marge, tant "Free as a Bird" com el conjunt del projecte Anthology van arribar en bon moment. Amb el grunge en hores baixes i un cop superada la ressaca de l'Acid House, el Regne Unit donava la benvinguda a l'aleshores flamant Britpop i es preparava per a tota una guerra dialèctica entre Oasis i Blur -no pas a través de Twitter ni de Facebook, sinó des de les pàgines d'NME i Melody Maker, se'n recorden?-. En aquest sentit, "Free as a Bird" i "Real Love" sonaven com ho haurien fet els Beatles d'haver-se mantingut units durant els 70, però també encaixaven perfectament en un món que ja es movia al ritme de "Wonderwall", "Country House", "Don't Look Back in Anger" o "Common People". Potser, al capdavall, un quart de segle -el temps aleshores transcorregut des de la dissolució dels Beatles- també passa molt ràpid.

"Wine, Women, Whiskey"

Desafortunada caràtula d'un disc prescindible però amb sorpresa inclosa.

L'any 1996, una formació de Dr. Feelgood molt semblant a la que encara actua sota aquest nom i on ja no quedava cap dels components originals, va editar un disc titulat "On the Road Again". Una col·lecció de clàssics del blues adaptats pels britànics amb innegable solvència instrumental però sense aportar-hi una sola espurna de personalitat pròpia. Un àlbum tan ensopit i prescindible com aquella caràtula que sembla un monument al mal gust, i on només destaca la inicial "Wine, Women, Whiskey". Una sorprenent revisió del tema compost i gravat per Papa Lightfoot el 1954, i on els de Canvey Island van aplicar capes de greix i mala llet dignes dels primers Motörhead o, per què no, dels Feelgood originals.

Personalment haig de dir que desconeixia fins fa ben poc l'existència d'aquest disc, al qual vaig arribar tot fent recerca sobre la peça en qüestió i el seu autor. Al descobrir-lo em va cridar l'atenció que Dr. Feelgood -o el que quedés d'ells a aquelles alçades- titulessin l'àlbum com una cançó de Canned Heat -també versionada al mateix plàstic, però amb resultats no tan inspiradors- que sens dubte tenia part de les seves arrels en la citada "Wine, Women, Whiskey". Però el més curiós de tot plegat és un solo de guitarra on ressona la línia melòdica de "Baby, Please Don't Go", l'estàndard de Big Joe Williams que el propi Lightfoot havia versionat a "Natchez Trace" (1969), l'àlbum de retorn publicat dos anys abans de la seva mort. Cercles que es tanquen i rodes que mai deixen de rodar.