Eren altres temps

Jarvis Cocker boicotejant l'actuació de Michael Jackson als Brit Awards de 1996.

El temps passa volant. No hi vaig caure al seu moment, però resulta que setmanes enrere es commemorava el vintè aniversari d'un dels moments més definitius de la història dels Brit Awards. Aquell en què Jarvis Cocker, aleshores líder de Pulp, envaïa l'escenari durant l'actuació d'un Michael Jackson que ni tan sols s'immutava davant d'aquell intent de sabotatge. L'escena, sens dubte la més recordada d'una gala on Oasis van esdevenir els grans triomfadors, tenia lloc pocs mesos després que la banda de Sheffield lliurés una de les obres capitals no tan sols de la seva discografia sinó de la dècada aleshores en curs, un "Different Class" (1995) que havia patit la mala sort de coincidir en el temps amb "(What's the Story) Morning Glory" (1995). Sigui com sigui, eren altres temps i la música alternativa tenia associats uns valors i una manera de fer.

Dies enrere vaig visionar aquella escena a Youtube. I una cosa va portar a l'altra: després d'entretenir-me amb els videoclips de rigor ("Common People", "Babies", "Disco 2000"...), vaig arribar a una de les multitudinàries actuacions que els propis Pulp havien realitzat durant la gira de reunió d'ara fa cinc anys. El fet de veure els britànics fent-se un bany de masses i recreant fites passades en un escenari de dimensions descomunals, em va fer venir al cap el seu pas pel Primavera Sound 2011. I de passada em va recordar els motius pels quals vaig abandonar aquell concert abans d'hora: massa gent, massa instagramers, massa parafernàlia i, en definitiva, massa de tot per al meu gust. Va ser arribat aquest punt quan em vaig preguntar què li hauria semblat tot allò al Jarvis Cocker irreverent de 1996. I francament, alguna cosa em fa pensar que no li hauria agradat gaire.

Els nou miralls de Roger Mas

ROGER MAS

L'Atlàntida, Vic

27 de febrer de 2016

Per definició, a Roger Mas li va petita l'etiqueta de cantautor. Durant els darrers anys l'hem vist actuar amb la Cobla Sant Jordi, musicar a Verdaguer i penjar-se una Telecaster al capdavant d'un trio de folk-rock. I aquestes són tan sols tres de les múltiples vessants d'un músic al·lèrgic a les repeticions i a la previsibilitat. Per al seu darrer disc, "Irredempt" (2015), ha volgut recuperar les cordes de niló i lliurar en solitari dotze cançons que dignifiquen un ofici, el de cantautor, banalitzat nit rere nit des de tribunes on el concepte acústic sembla equivaler a un tot s'hi val. El de Solsona va concebre l'àlbum com un homenatge a aquest ofici i a la figura de qui s'hi dedica, i la gira que l'ha seguit manté aquest mateix to. Tot sol a l'escenari, amb un posat reflexiu reforçat per nou miralls situats al seu voltant -l'escenografia és obra de Lluís Danés-, Mas va repassar ahir a Vic bona part del nou cançoner i va aplicar el mateix tractament a un fons de catàleg que en ocasions va presumir de fragilitat ("El dolor de la bellesa") i en d'altres va guanyar profunditat ("El Calavera"). Tampoc es va oblidar de Verdaguer: tot aprofitant l'ocasió -un auditori osonenc batejat com un dels poemes del mestre- i com qui vol fer una declaració d'intencions, va encetar el repertori amb "Caminant". I tot plegat amb la gràcia i el savoir faire de qui pot presentar una cançó tot citant "Frozen" (2013) i Goethe en menys de mig minut i sense que li caigui cap anell. Geni i figura.

Sense pausa ni treva

Biscuit.

BISCUIT + THEE GRANDADDIES

Sidecar Factory Club, Barcelona

26 de febrer de 2016

Va dir Jeffrey Lewis que el valor d'un artista el determina la seva obra més recent. I si bé l'afirmació resta oberta a tota mena de discussions i debats, cobra tot el sentit del món si l'apliquem al present de Biscuit. Els de Vilanova i la Geltrú porten dues dècades tocant rock'n'roll, tota una fita que han celebrat amb el que podria ser l'àlbum més sòlid d'una discografia sense fissures. L'han batejat amb el propi nom de la banda i ahir, com si volguessin fer bones les paraules de Lewis, el van interpretar sencer en el que va esdevenir el concert de presentació oficial a Barcelona de "Biscuit" (2015, La Castanya).

S'havia dit d'aquest disc que és als seus surcs on la banda ha sabut capturar més bé l'essència dels seus directes. La qual cosa és tan certa com que les seves cançons poden sonar encara més viscerals i animals sobre el terreny del que ja ho fan sobre el paper. Com a mostres, la nit passada, títols com "Welcome to Dundersville", "Blame Me", "Unthinkable" o "The Chip", tan sols alguns dels moments àlgids d'una hora llarga de concert sense pausa ni treva.

Abans havien repassat breument el fons de catàleg -poques bandes es poden permetre el luxe d'obrir foc amb una perla com "R'N'R Exile", paraula-. I més tard es van acomiadar citant a Badfinger ("No Matter What") i 13th Floor Elevators ("You're Gonna Miss Me"). Bojeria a les primeres files, espontanis interactuant amb el grup dins i fora de les taules, i la mateixa sensació que Biscuit porten vint anys provocant cada vegada que s'enfilen a un escenari. Que si el seu directe no és el millor del país, poc li falta.

Prèviament havien trencat el gel els barcelonins Grandaddies. Un trio de rhythm & blues en la millor tradició d'uns Pretty Things, uns Action -versió inclosa de "Hey-Sah-Lo-Ney"-, uns Birds, uns Artwoods o uns Yardbirds etapa Jeff Beck. Amb veterans a les seves files com Marc Argenter (Flashback Five, Els Trons) i un repertori nodrit d'originals i versions de Bo Diddley, Muddy Waters o Howlin' Wolf, actuacions com la d'ahir -o la de fa poc més d'una setmana compartint escenari amb Sex Museum- els confirmen com a gran revelació d'una escena modernista que definitivament necessita més combos com aquest.

Ressonància

NOTHING PLACES

Els Vespres d'Hivern, Universitat de Barcelona (UB)

26 de febrer de 2016

El madrileny Emilio Sainz (guitarra i veu) i el català Xavi Molero (bateria) han servit al costat de gent com Iván Ferreiro o Inspira. I si bé és cert que sota la denominació de Nothing Places conserven el gust innat per la cançó pop entesa com a obra artesana, també ho és que la raó de ser d'aquest projecte és l'experimentació sonora aplicada a un format minimalista com és el de guitarra i bateria. El resultat són tot un seguit de ritmes repetitius, hipnòtics i fins i tot psicòtics, ballant amb una guitarra que tant pot presentar-se distorsionada com atmosfèrica o expansiva, i impregnats d'un subtil però omnipresent sentit melòdic. Afegeixin a tot plegat la ressonància d'un espai tan mastodòntic com és el Paranimf de la UB i obtindran una experiència còsmica de grans proporcions. La que es va viure la nit passada durant la segona sessió dels Vespres d'Hivern.

101/300

Feia mesos que l'esperava i finalment ha arribat. Aquest mateix matí l'he anat a buscar a l'oficina de correus. La còpia 101 de les 300 que She Owl han editat en vinil del seu segon disc, "Animal Eye" (2015). Encara no havia sortit del forn -sí que ho havia fet l'edició en cd- quan van venir a presentar l'àlbum a casa nostra el passat mes d'octubre, i ara que el plàstic negre és una realitat més que palpable resulta un plaer tocar-lo, olorar-lo i, sobretot, escoltar-lo.

Jimmy and The Mustangs

Quan quelcom comença bé, per força ha d'acabar bé. D'acord: no sempre és així, però quan un disc arrenca al ritme de "Roll the Dice", aleshores res pot anar malament. I aquest és precisament el cas d'"Another Round" (2015), el darrer llançament de Jimmy and The Mustangs, un combo nord-americà que es mou al seu aire per la fina frontera que separa el rockabilly del jump blues, el western swing o el honky tonk. Deu peces de les que conviden a cremar la nit, ja sigui en una atapeïda pista de ball ("Cherry Bomb", "Ready Set Go" o la citada "Roll the Dice"), en una barra de bar on les converses es banyin amb cervesa i les misèries es dissolguin en bourbon ("Hotel San Jose", "Her Love Is Gone", "Bourbon Street"), o al volant d'un descapotable tot perseguint la Lluna carretera avall ("I Won't Cry for You", "Long Black Train").

Encapçalada per l'incombustible Jimmy Haddox i amb base d'operacions a Austin, Texas, les arrels de la banda es troben a l'escena punk californiana de la primera meitat dels 80 -van fer el seu debut escènic tot telonejant a The Go-Go's-. Contemporanis de Social Distortion o The Gun Club, compartien amb ells la passió tant per les manifestacions més primitives del rock'n'roll com per la tradició musical dels Estats Units en totes les seves vessants. Una obertura de mires que ha acostat el seu discurs a coordenades on ressonen els Mavericks, els Blasters, Bob Wills, Bill Haley, Roy Orbison o Brian Setzer. Ritmes irresistibles, dinàmica secció de vents, guitarres que fan twang i una veu que canta cada estrofa com si fos l'última. Descobreixin-los aquí.

Tokyo Sex Destruction - "New Religion for a Teenage Nation" (2016)

Ja fa tres anys que Tokyo Sex Destruction van lliurar aquell magistral "Saggitarius" (2013, BCore). Des d'aleshores ha plogut molt i han passat moltes coses. D'entrada, la banda de Vilanova i la Geltrú no ha parat de girar per tot el món i d'incendiar literalment qualsevol escenari que se li posés al davant. Però probablement el fet més notable siguin els canvis de components que han desembocat en una formació totalment nova i renovada. Acompanyant a l'incombustible Raúl Sinclair hi trobem ara el guitarrista Xavier Sola (Xmilk, Aina), així com el baixista David T. Ginzo i el bateria Juan Diego Gosálvez (tots dos vénen de tocar amb Anni B Sweet, Russian Red, Sidonie, Cristina Rosenvinge i Secret Society, gairebé res). És amb aquest repartiment i a cavall de Madrid i Barcelona com TSD han començat a preparar un nou àlbum que hauria de veure la llum aquest mateix 2016. De moment ens n'avancen dos temes amb forma de single i sota el títol de "New Religion for a Teenage Nation" (2016, BCore). Dos trencapistes marca de la casa on el protopunk i el rock de garatge més visceral van de la mà amb el soul, el funk i la psicodèlia. "Ready or Gone?" i "Dancing into My World", es titulen. I el seu impacte és tan letal que resulta impossible quedar-se amb un de sol.


Originalment publicat a B-Magazine.

Joel i Ethan Coen - "Hail, Caesar!" (2016)

La sinopsi de "Hail, Caesar!" (2016, estrenada a casa nostra com "Ave, César!") gira al voltant del solucionador de problemes d'un gran estudi cinematogràfic durant els anys 50 (Josh Brolin), així com del segrest d'una de les grans estrelles d'aquest mateix estudi (George Clooney) a mans d'una tropa tan entranyable com pintoresca. Dit això, el cert és que l'última obra de Joel i Ethan Coen bé podria tractar el dia a dia d'un realitzador, un productor, un operador de càmera o d'una diva del setè art durant els dies daurats de Hollywood. La història és el de menys en una cinta que funciona com a comèdia àcida -amb aquells apunts protosurrealistes marca de la casa- però sobretot com a homenatge als dies en què el cinema equivalia més a artesania que a miracles digitals.

De la mateixa manera que "Inside Llewyn Davis" (2013) s'endinsava al Greenwich Village del revival folk, "Hail, Caesar!" es passeja per la fàbrica de somnis que va ser Hollywood a mitjans del segle passat. I ho fa saltant d'un gènere a l'altre, anant com qui no vol la cosa del western al drama costumista i del musical al cinema negre. Recorrent a l'autorreferència per a rodar -i mostrar els resultats del rodatge- tal i com es feia quan decoradors, coreògrafs, intèrprets i especialistes feien la feina que dècades més tard desenvoluparien els equips d'efectes especials. Amb "Hail, Caesar!" no tan sols han segellat els Coen un altre dels grans títols de la seva filmografia. Han lliurat una declaració d'amor al setè art a l'alçada d'Alejandro González Iñárritu i el seu "Birdman" (2014).

El somni americà segons Bowie

"M'irrita contemplar l'homogeneïtzació del món a mans de tots els Disney, Planet Hollywood, McDonald's i similars... El més trist de tot plegat és que Amèrica té moltíssim a oferir, però només exporta allò que marca l'establishment. A mi sempre m'han fascinat les deixalles d'Amèrica, els marginats, els outlaws, els escriptors beat, els rockers atípics, la música negra, tot allò de què solem oblidar-nos quan parlem del somni americà. Si potenciéssim tota aquesta cultura alternativa, el món seria més interessant i sexy...". Ho va dir David Bowie durant una entrevista publicada el febrer de 1997 per Rock & Folk -i recuperada recentment en el marc d'un especial que la revista francesa dedicava al Duc Blanc-. Bowie parlava d'Amèrica per a referir-se als Estats Units. Un país que alguns admiren pels mateixos motius que d'altres el menyspreen, havent-se quedat tant els primers com els segons a la més plana superfície i havent-se perdut el millor. L'Amèrica de Flannery O'Connor, Larry McMurtry, Tennessee Williams, Robert Johnson, Billie Holiday, Sam Peckinpah, Johnny Cash, Ritchie Valens, Tom Wolfe, William Burroughs, Dennis Hopper, Hunter S. Thompson, Francis Ford Coppola, Johnny Thunders, Frank Zappa, Leadbelly, Buddy Bolden, David Lynch, Timothy Leary, Bob Dylan, Edward Bunker, Allen Ginsberg, Ed Wood, Joey Ramone, Jane Fonda, John Sinclair, Kurt Cobain, Andy Warhol, Elvis Presley, Eazy-E, Frances Farmer, J.D. Salinger i Jackson Pollock.

La invasió dels imbècils

"Les xarxes socials atorguen el dret a parlar a legions d'idiotes que abans parlaven només al bar després d'un got de vi, sense fer mal a la comunitat. Aleshores eren ràpidament silenciats, però ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels imbècils". Són declaracions del recentment desaparegut Umberto Eco que el diari italià La Stampa va recollir mesos enrere. I a risc d'esdevenir jo mateix un d'aquests imbècils, m'atreviria a afegir que aquesta invasió no l'han motivat tan sols les xarxes socials sinó la immediatesa i la constant interacció fomentades per la pròpia internet.

Si en volen una bona mostra tan sols han d'accedir vostès a l'edició digital de qualsevol diari -penso ara mateix en El Periódico de Catalunya, però m'atreviria a dir que qualsevol capçalera és vàlida- i fer un cop d'ull als comentaris que molts lectors deixen als peus dels articles. Comentaris en la majoria de casos destralers, gratuïts, no contrastats i, per si amb tot això no n'hi hagués prou, publicats de forma anònima o sota pseudònim -la qual cosa també equival a l'anonimat: a més d'imbècils, covards-. Tenint en compte el marc on es produeixen aquests comentaris -portals digitals de mitjans de comunicació de contrastada trajectòria-, la seva proliferació em sembla encara més greu que allò que qualsevol beneit deixi anar a través d'un perfil social.

D'acord, afortunadament i digués el que digués Eco, una imbecilitat no tindrà mai la mateixa repercussió i encara menys el mateix impacte que una declaració d'un premi Nobel -només faltaria-, es publiqui on es publiqui. Però quan aquesta imbecilitat apareix de forma anònima sota un article signat per un professional amb una formació, una experiència i un criteri discutible com tots però per defecte més autoritzat i contrastat que una destralada anònima, aleshores tenim un problema. Perquè la capçalera de torn atorga a l'imbècil una tribuna que aquest no mereix i a sobre ho fa a expenses d'un professional i de la seva feina. I sobretot perquè a nivell jeràrquic aproxima la imbecilitat a la rigorositat.

Va dir algú que l'accés universal a internet democratitzarà la cultura i la informació. I en part tenia raó, però es va oblidar d'un matís molt important: l'educació, tan necessària en qualsevol àmbit i no menys a l'hora de gestionar tota la quantitat d'informació que circula per la xarxa -a més d'interactuar-hi-. Amb educació, efectivament democratitzarem la cultura i la informació - tant online com offline-. Sense educació, l'únic que fem és banalitzar-les. Rebaixar-les a la categoria de carnassa i, per tant, a terreny perfectament adobat per a una invasió massiva d'imbècils i, mai més ben dit, maleducats.

FAI

A Quim Dachs el coneixíem de projectes com els incombustibles TCN, tota una maquinària de punk'n'roll amb denominació d'origen codinenca. Ruy d'Aleixo, d'altra banda, s'ha fet un lloc a la literatura underground de casa nostra amb títols com "Els noms dels seus deus" (2015). El cas és que el primer viu a les profunditats del Vallès Oriental i el segon a Tailàndia, però la distància no ha estat cap obstacle perquè posessin en marxa un projecte conjunt que navega per la fina frontera que separa el metal de vocació experimental del shoegaze en fase torrencial, o el dream pop més penombrós de determinats registres industrials. Es diuen FAI, i han aprofitat les recents estades d'Aleixo a Catalunya per a enregistrar un ep que acaba de veure la llum sota el títol d'"Aigües negres" (2016). Cinc peces on l'electrònica casolana conviu amb guitarres abrasives, l'exploració sònica amb críptics laments vocals i els ritmes letàrgics amb uns paisatges tan gèlids com desolats. Anuncien concerts de cara a la propera primavera. Fins aleshores, poden escoltar-los a Bandcamp.

Last Train

Vénen de l'est de França i més concretament de Mulhouse, a tocar de la frontera alemanya, però la seva essència sembla haver-se gestat a l'altre costat de l'Atlàntic o en algun soterrani probablement ja desaparegut d'aquell Soho londinenc que un dia va destil·lar electricitat amb forma de rhythm & blues. Com a mostres més evidents, el seu nom i sobretot les seves cançons. Corrosives rodanxes de blues-rock greixós i monolític, hereu de Led Zeppelin, Mountain o el Jeff Beck Group, i d'alguna manera emparentat amb Royal Blood, White Stripes i els primers Black Keys. Aquest hivern es troben immersos en una extensa gira europea, la primera que fan, que malauradament no té prevista cap aturada en aquesta banda dels Pirineus. Descobreixin-los aquí.

Post-punk galopant i folk transatlàntic

EX-CÈNTRIC + KINSALE

Minifestival de Música Independent 2016 @ FNAC L'Illa Diagonal, Barcelona

20 de febrer de 2016

Èric Palaudàries ha militat en alguns combos selectes de l'indie barceloní dels darrers anys (Samitier, Por Qué Jeanette) i ara encapçala la seva pròpia banda. Uns Ex-Cèntric que en un principi s'havien anunciat com un projecte personal però que ahir van presentar-se en format de trio, amb les espatlles de Palaudàries ben cobertes per un teclista i un baixista. Formació d'allò més àgil i un repertori dinàmic que va alternar passatges introspectius i fins i tot experimentals amb atacs frontals de post-punk galopant com "Esperes equivocades" o "Loop dejà vu". Va ser en aquest darrer apartat, el de les peces més frenètiques, on més va brillar un discurs sorgit de les mateixes profunditats on es van incubar els d'Editors, Interpol, The Sound o Echo & The Bunnymen -la veu de Palaudàries va en sintonia amb tots ells-.

Ara fa poc més d'un any que Kinsale van enregistrar en directe "Odd Stories & Twisted Minds" (2015). Des d'aleshores no tan sols han eixamplat el seu repertori de folk transatlàntic -ahir van presentar composicions inèdites que reforcen encara més una aposta guanyadora per definició-, sinó que han augmentat la solidesa de les seves interpretacions i la solvència de la seva posada en escena. Les de Terrassa van trencar el gel amb "Red Wine" i es van acomiadar amb "Young Athena", dues de les peces més notables d'aquell tros de debut. Pel camí van desplegar tot un ventall de composicions pròpies i van versionar entre d'altres a Ben Howard, Ellie Goulding i Cranberries, sonant sempre a elles mateixes i a ningú més.

Tant Ex-Cèntric com Kinsale es trobaven ahir a la tarda a l'FNAC L'Illa Diagonal en el marc d'un dels concerts de presentació del Minifestival de Música Independent 2016, que celebrarà la seva jornada central el 12 de març a La Capsa. Més informació aquí.

Ex-Cèntric.

Kinsale.

Steven Munar, entre amics

STEVEN MUNAR amb ALBERTO DUMALL i MANEL MIQUEL

El Cafè Rock & Roll, Barcelona
19 de febrer de 2016

Per força ha de sentir-se un artista motivat davant la possibilitat de descontextualitzar la seva obra i lliurar-la als seus amics i coneguts sense barreres i des de la més absoluta intimitat. Per als amics i coneguts, no cal dir-ho, també suposa una dosi extra de motivació -i un luxe, si m'ho permeten- que un dels seus els parli de tu a tu tot lliurant-los en safata un bon pessic d'un cançoner en vies d'esdevenir clàssic. I això és exactament el que va fer la nit passada Steven Munar. Aparcar momentàniament l'atapeïda gira de presentació del recopilatori "15 Years of Songs" (2015) i celebrar el seu aniversari amb un concert de proximitat. Plantar-se en un escenari petit i oferir una actuació especial a la seva parròquia més pròxima. Desprendre's durant una nit de la seva inseparable Miracle Band i sortir a escena amb el suport de dos vells coneguts com són Alberto Dumall i Manel Miquel.

Un format de trio -tres veus i tres guitarres- que en ocasions podia recordar a Crosby, Stills & Nash -les harmonies vocals-, en d'altres al folk-rock dinàmic d'uns Byrds en fase de maduració -versió inclosa, tot i que amb lletra alterada amb motiu de l'ocasió, de "He Was a Friend of Mine"- i en d'altres als Kinks de "Muswell Hillbillies" -els que s'americanitzaven tot anticipant el pub rock-. I un repertori on van abundar les perles obscures i les revisions dels primers discos solistes de l'anglomallorquí, sense deixar de banda highlights com "The Language of the Birds", "Break the Rules", "Shiny Day" o "Morning Breeze" i acostant-se puntualment als cançoners de Dylan ("You Ain't Goin' Nowhere") o Bowie (un "Heroes" tal i com l'haurien fet Johnny Cash i Rick Rubin). Una emotiva vetllada i un bonic regal de Munar a la resta dels presents. Per molts anys.

Big Bang flamenc

ROSALÍA amb RAÜL FERNANDEZ

Els Vespres d'Hivern, Universitat de Barcelona (UB)

19 de febrer de 2016

Setmanes enrere saltava la notícia que una sala de concerts barcelonina deixarà en breu de funcionar com a tal per a convertir-se en un espai dedicat exclusivament al flamenc. Tenint en compte la cèntrica ubicació del local i la manera com s'ha dut a terme l'operació -amb poques setmanes d'antelació van saber els antics programadors que havien de reubicar o bé suspendre tota l'agenda prevista per als propers mesos-, és fàcil deduir a quina mena de públic s'adreça aquest nou espai -el mateix que compra barrets mexicans a les Rambles, ni més ni menys-, i sobretot quina mena de flamenc s'hi programarà. I de ben segur no serà el mateix flamenc que es va poder escoltar ahir a pocs metres de la citada sala, si bé en un entorn molt més solemne. El del Paranimf de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona, on Rosalía i Raül Fernandez van donar el tret de sortida dels Vespres d'Hivern -versió hivernal del cicle Els Vespres de la UB, que durant els mesos d'estiu programa sessions de música independent als jardins de la universitat-.

Rosalía és una cantaora que es perfila per moments com la propera gran revelació del flamenc barceloní. Una artista jove però de poderosa presència escènica, amb una veu que reclama nom propi i un currículum que pocs han assolit a la seva curta edat: ha cantat al Panamà, a Alemanya i als Estats Units, ha actuat en marcs com els del Palau de la Música, el Festival Grec o Primavera Sound, i ha col·laborat amb gent com Rocío Márquez o La Fura dels Baus. Ahir l'acompanyava el polifacètic Fernandez, músic de llarg recorregut amb formacions com Corn Flakes o el seu alter ego Refree, i productor d'alta volada que tant pot treballar amb Lee Ranaldo com amb Els Pets. En l'àmbit del flamenc destaca la seva tasca al costat de Kiko Veneno, la citada Márquez o, sobretot, Sílvia Pérez Cruz, amb qui va signar el monumental "granada" (2014).

Ella ve del flamenc més pur, però la recerca constant de nous estímuls li ha permès incorporar al seu registre formes del pop i del folk. Per això els seus cants al dolor resulten tan creïbles quan s'aferra a la tradició com quan entona amb Fernandez harmonies vocals que freguen el so Americana. Ell, en canvi, ve del rock i s'ha aproximat al flamenc des del màxim respecte però sobretot sense prejudicis. I si al costat de Pérez Cruz encara se servia de tot un arsenal on no faltava de res -pedals, efectes, distorsions, electricitat i atmosferes diverses-, ahir en va tenir prou amb una guitarra espanyola i una tècnica que abraça el cànon flamenc sense renunciar a un adn musical que mai s'hauria pogut concebre sense Hüsker Dü ni Johnny Cash. En certa manera es pot dir que tots dos han resseguit el mateix camí en sentit oposat i s'han trobat al vell mig del trajecte. En aquella coordenada on tot encaixa i la suma de les parts equival a un Big Bang, el punt de partida cap a un nou discurs que aquest mateix 2016 es materialitzarà si tot va bé amb forma de disc.

Un retorn esperat

Eagles Of Death Metal - Foto Getty Images.

"En el fons ens hauria agradat mantenir-nos com un grup petit, tocar en sales amb capacitat per a unes mil persones i fer bon rock'n'roll simplement per als nostres fans...". Dave Catching, guitarrista d'Eagles Of Death Metal, en declaracions publicades pel setmanari francès Les Inrockuptibles el passat 3 de febrer, dues setmanes abans de l'emotiu retorn de la banda californiana a París. Catching reflexiona sobre tot l'enrenou mediàtic que l'atemptat de la sala Bataclan ha generat al voltant d'una banda que fins aleshores s'havia mantingut en un més o menys discret segon pla malgrat la seva innegable solvència. "És com una arma de doble fulla", afegeix, "no sabem si mai tornarem a experimentar el mateix plaer tocant en directe, però a la vegada mai havíem rebut tantes propostes i peticions d'entrevistes com les que rebem ara". No deu resultar fàcil ser Eagles Of Death Metal després d'haver patit en carn pròpia la pitjor experiència mai viscuda per una banda de rock'n'roll. No deu ser fàcil enfilar-se a un escenari i celebrar la vida després d'haver estat objectiu directe d'uns fanàtics que només saben imposar la mort. Però aquí els tenim amb tota una declaració de valor, determinació i ganes de sortir-se'n. Pocs mesos després d'aquella fatídica nit de novembre els californians han reprès la seva gira europea, s'han retrobat amb el públic de París i nit rere nit desafien el terror i el fanatisme tot lliurant-se en cos i ànima a aquesta gran manifestació de llibertat que és el rock'n'roll. Aquest sí que era un retorn esperat. Podrem comprovar-ho el 3 de març a Barcelona (sala Apolo).

Nueva Vulcano - "Nombres y apellidos" (2016)

I pensar que durant un moment -que es va fer etern- va semblar que ens havien deixat. Ni parlar-ne. Nueva Vulcano estan d'allò més vius i, com si no hagués quedat prou clar amb aquell magistral "Novelería" (2015, BCore), ara ho refermen amb un nou single editat exclusivament en vinil. "Nombres y apellidos" (2016, BCore) inclou dues peces, "Mike Woodward" i "El despertador", on la banda barcelonina manté intactes els seus trets distintius i de passada posa el dit a la llaga d'un sistema que no acaba de funcionar. Guitarres expansives, ritmes en tensió i la veu d'Artur Estrada evocant nervi i sentiment a la vegada.

Dins de la rentadora

Els nord-americans Matmos han anat un pas més enllà a l'hora de refedifinir conceptes com experimentació sonora o fins i tot música electrònica. I ho han fet tot component i enregistrant un disc sencer a partir dels sons que emet una rentadora. "Ultimate Care II" veurà la llum demà mateix a través de Thrill Jockey i en triple edició en vinil: Dirty Laundry (plàstic de color marró), Clean Laundry (color blau) i estàndard (color negre), a més de les corresponents versions en cd i descàrrega digital.

Més informació:
Matmos  /  Bandcamp

Je suis Miquel

Dolors Miquel.

No he vist mai que cap polític del PP s'ofengui davant dels casos d'abusos sexuals a menors presumptament comesos per membres d'una comunitat religiosa. Tampoc he vist mai que determinades associacions cristianes s'escandalitzin i emprenguin accions legals davant de fets tan greus com aquests. En canvi, un representant del PP a l'Ajuntament de Barcelona ha expressat el seu malestar davant d'una paròdia del Pare Nostre duta a terme per la poetessa Dolors Miquel. El més preocupant, però, és que les citades associacions ja hagin emprès accions legals contra la lectura del citat poema.

Personalment, penso que el poema de Miquel és força pobre a nivell literari -sobretot venint d'una referent contemporània de les lletres catalanes-. És provocar per provocar, un seguit de paraules més o menys fortes que a l'hora de la veritat es queden en res al costat del llenguatge emprat per provocadors genuïns com Sleaford Mods o moltes cares visibles del grime i el hip-hop dels darrers anys. Un inofensiu vull però no puc, si m'ho permeten, en la línia del pretès homenatge a Ovidi Montllor amb què David Fernàndez i companyia han tornat a treure pit davant la seva parròquia.

Que un artista lliuri una obra artísticament pobra em sembla criticable fins a un cert punt -en gustos no hi ha res escrit-. Ara bé, que aquest mateix artista utilitzi la seva obra -bona o dolenta- per a denunciar el sexisme i la doble moral dels missatgers de Déu i la gent de missa em sembla tan necessari com qualsevol forma de provocació que convidi a la reflexió. I aquí sí, no n'hi ha cap dubte, l'acció de Miquel és digna de ser aplaudida i en cap cas s'hauria de censurar -i molt menys perseguir- com pretenen alguns.

Ara fa poc més d'un any, fanàtics religiosos -si bé d'una altra confessió- van irrompre a la seu del setmanari satíric Charlie Hebdo i van assassinar-ne bona part de la redacció pel simple fet d'haver publicat caricatures de Mahoma. Aleshores tots vam ser Charlie, i avui tots hauríem de ser Miquel. Perquè qui s'ofèn davant la paròdia d'una pregària no és tan diferent de qui s'ofèn davant la caricatura d'un profeta. Uns arriben a matar i els altres es limiten a denunciar, però tots actuen amb l'ànim de censurar i l'arrel dels seus actes és la mateixa: el virus de la intolerància i la fòbia envers la llibertat d'expressió.

Laura Jean Anderson

Imaginin-se vostès que viatgen a un país llunyà que a la vegada els és desconegut. Que durant la seva estada en un dels indrets més remots del citat país, algú els roba part de l'equipatge amb tots els diners que portaven en efectiu. I que només els queda una manera de pagar-se un bitllet de tornada a casa: agafar una guitarra, situar-se al bell mig d'una plaça i entretenir els vianants a canvi d'unes monedes. Exactament això li va passar a la nord-americana Laura Jean Anderson durant un viatge al Perú. "Va ser aleshores quan em vaig adonar que havia vingut al món a fer música", explica ella mateixa des de Los Angeles, on té actualment la seva base d'operacions. "Tota sola al Perú, me'n vaig poder sortir gràcies a la música", reconeix, "per tant vaig saber que havia de tornar als Estats Units i dedicar-hi tots els meus esforços".

L'experiència de trobar-se sola, perduda i sense diners a les muntanyes del Perú no devia ser agradable en absolut per a Anderson, però el cert és que tots plegats hi hem sortit guanyant. Ella, perquè va poder posar el seu talent a prova i de passada va conèixer la seva veritable vocació. Nosaltres, perquè gràcies a tot plegat podem gaudir des d'ara mateix d'un ep de debut dels que cotitzen a l'alça. "Righteous Girl" (2016), és un exercici de so Americana amb regust clàssic i a la vegada atemporal. Amb un peu en la tradició i un altre en discursos més contemporanis, peces com "Take Me In" o el tema titular li han valgut comparacions amb June Carter i Patsy Cline, però també amb Neko Case, Alabama Shakes o fins i tot St. Vincent.

Natural d'Olympia, Washington, Anderson va créixer en un ambient conservador i va rebre les seves primers lliçons musicals tot cantant a l'església. La seva identitat, però, l'acabaria definint la fèrtil escena independent de la mateixa ciutat d'on havien sortit Beat Happening o Sleater-Kinney, referents també presents al seu adn. Si a tot això hi sumem el seu esperit viatger i experiències com la que va viure al Perú, obtindrem una trajectòria vital tan singular com les cançons que en són fruit. "L'ep reflecteix allò que he viscut i allò que sento", explica ella mateixa, "tot allò que escric em surt de dins, i si no em puc mirar al mirall i dir-ho en veu alta, directament ho estripo". Enregistrat als estudis Kingsize Soundlabs d'Eagle Rock, a Los Angeles, les cançons de "Righteous Girl" giren al voltant de la dificultat, el desamor i la religió. De la producció se n'ha fet càrrec la pròpia Anderson juntament amb Theo Karon (Mavis Staples, Angel Olsen, Foxygen, Pillars & Tongues). El disc veurà la llum el proper 4 de març.


Més informació:
Laura Jean Anderson  /  Pàgina web

Frank Dubé - "Proyecto A" (1971)

Hi va haver un temps, no pas tan llunyà com podria semblar, en què la cultura de masses anava estretament lligada amb el fet artístic. Un temps en què un músic podia concebre la seva obra des de la més absoluta inquietud creativa i a la vegada contemplar-la com un producte de gran consum. Va ser així com Frank Dubé va plantejar "Proyecto A" (1971), una obra de caràcter experimental i avantguardista que, no obstant, tenia com a vocació arribar al gran públic a través de les pistes de ball. La idea pot semblar un disbarat en uns temps en què la mal anomenada música comercial tendeix més al conservadorisme de les fórmules segures i assegurades, però en un moment en què la música popular es retroalimentava d'altres disciplines i Dalí alternava amb John Lennon no resultava gens descabellat pensar que l'art pogués tenir cabuda a les discoteques i que una obra cridada a remoure intel·lectes pogués també fer bellugar esquelets. El cas és que Dubé es trobava tan per davant de (gairebé) tot el que es feia aleshores en aquesta banda dels Pirineus, que ni la crítica ni el públic del moment el van arribar a entendre i la que havia d'esdevenir la seva obra capital acabaria descansant al llimb dels discos de culte durant quatre dècades i mitja.

Però comencem pel principi. Músic, humorista, showman per definició i emprenedor cultural, el de Frank Dubé és un d'aquells noms amb què el consistori barceloní hauria de batejar tard o d'hora una plaça o una avinguda de les grosses. Un personatge mai prou reivindicat i un pioner de ple dret del rock'n'roll en aquestes latituds nostres. Format musicalment al Conservatori del Liceu, va esdevenir un dels alumnes més destacats de la seva promoció abans d'importar a casa nostra bones noves com la febre twist que ja havia contagiat el jovent francòfon i anglosaxó, tot amenitzant revetlles en carpes i platges i fins i tot actuant a la inauguració de la primera seu de Televisión Española a Barcelona, aquells estudis Miramar de localització tan privilegiada que el destí va voler transformar en hotel de luxe com a enèsim miracle d'una ciutat que té de tot menys memòria.

Inquiet de mena, Dubé va veure's seduït a finals dels 60 per una altra febre que venia de mar enllà, aquella corrent psicodèlica que havia germinat als Estats Units i que en aquesta banda de l'Atlàntic havia mutat en discursos com el de l'aleshores incipient rock progressiu. És precisament a cavall del psych i el prog on cal emmarcar un "Proyecto A" dominat per les formes àcides i que Dubé havia compost influït per l'arribada de l'home a la Lluna una nit de juliol de 1969 -l'àlbum s'havia d'haver anomenat "Proyecto Apolo", però el títol es va abreviar per evitar conflictes amb una formació de similar denominació-. Va ser aquella petita però a la vegada gegant passa la llavor d'un projecte amb què Dubé ocuparia bona part de l'any posterior, influït també per la suite "The Planets" de Gustav Holst -cada peça porta el nom d'un planeta del Sistema Solar- i "La Mer", l'obra amb què Debussy havia explorat les escales de tons, un recurs que Dubé aplicaria al camp del rock ben bé tres anys abans que ho fessin tots uns King Crimson a la peça titular de "Red".

A tot això cal afegir tot el procés d'experimentació que Dubé va dur a terme tant a dins com a fora de l'estudi. En un moment en què no existien les llibreries d'àudio ni localitzar un determinat efecte sonor resultava tan fàcil com buscar-lo a la xarxa de xarxes, va arribar a enregistrar onades en una platja o a captar el moviment de les bombolles de forma totalment casolana -un micròfon protegit amb plàstic i situat al fons d'una galleda d'aigua- per tal d'obtenir els sons que s'havia imaginat. I no només això, també va manipular la velocitat de reproducció de les cintes i va aplicar diferents efectes a les gravacions per tal que cada instrument expressés allò que havia d'expressar i tal i com ho havia d'expressar. Novament, Dubé consolidava la seva condició no tan sols de pioner i d'artista avançat al seu temps, sinó també d'explorador sònic emmarcable en una tradició que enllaçava amb el Brian Wilson de "Pet Sounds" o (sobretot) "Smile".

"Proyecto A" va veure finalment la llum l'any 1971 de la mà d'RCA Victor, amb el propi Dubé a la veu principal, signant l'obra amb el pseudònim de Frank David i acompanyat per músics com Jordi Camp a la guitarra elèctrica o Joan Giralt a l'orgue Hammond. Tres anys més tard, en va enregistrar la continuació. Un treball que havia de dur per títol "Proyecto B" i on les tonalitats lisèrgiques deixaven lloc a essències llatines i passatges pròxims al funk o fins i tot a la salsa, sempre des d'una òptica decididament avantguardista i vocacionalment renovadora. En aquesta ocasió es va fer acompanyar d'una selecta banda de suport on figuraven els futurs components del combo progressiu Iceberg: Max Sunyer a la guitarra, Josep Mas "Kitflus" a l'orgue, Primi Sancho al baix i Jordi Colomer a la bateria -als quals cal afegir el piano de Guillermo Ballester i la tasca del multiinstrumentista Juan Mena, procedent de Màquina!-.

Més accessible que "Proyecto A" però igualment avançat al seu temps, "Proyecto B" va ser víctima de la mala sort patida pel seu predecessor. Ja se sap, a les oficines de les grans disqueres sol parlar-se més de números que de música, i havent resultat el primer Proyecto un fracàs en termes estrictament comercials -en termes artístics va ser un triomf, d'això no n'hi ha cap dubte-, aquella prometedora continuació va quedar directament arxivada i romandria inèdita fins a data d'avui. Convertit en obra de culte i venerat tant per arqueòlegs musicals com per incondicionals dels corrents més àcids de la música contemporània, "Proyecto A" és en l'actualitat un disc tan apreciat com cotitzat -les còpies originals es despatxen a preus prohibitius-. Per això és d'aplaudir la tasca de recuperació duta a terme pel segell lleidatà Guerssen Records, que l'ha tornat a posar en circulació juntament amb "Proyecto B", que d'aquesta manera veu la llum per primera vegada. Disponible en vinil i disc compacte, en ambdós casos amb luxosa edició, fotografies d'època, recuperació del disseny original i notes informatives a càrrec del periodista musical i expert en matèria progressiva Àlex Gómez-Font. Més informació aquí.


Originalment publicat a B-Magazine.

Minifestival: Kinsale i Ex-Cèntric

L'FNAC L'Illa Diagonal acollirà aquest dissabte, 20 de febrer (18,30h.), el segon concert de presentació del MINIFESTIVAL 2016. Hi actuaran Kinsale i Ex-Cèntric. Les primeres són dues noies de Terrassa que viatgen per les textures i les harmonies del folk anglosaxó. El segon és ni més ni menys que el prolífic Èric Palaudàries (Samitier, Por Qué Jeanette...), que sota aquest pseudònim ha donat forma a un discurs on el post-punk va de la mà amb el pop electrònic. Recordin que el Minifestival de Música Independent celebrarà la seva jornada central el proper 12 de març a La Capsa amb la presència d'Emma Pollock, The Popguns o Star Horse, entre d'altres.

Més informació:
Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

Barbantes

Una d'aquelles bandes que et posen les piles de bon matí. Barbantes són de Barcelona i practiquen un rock de garatge vitamínic, de baixa fidelitat i a tota pastilla que es materialitza en talls tan frescos com "Time and Tides", "Marine" o "Köln". Peces immediates, directes, enèrgiques i amb la dosi justa de malenconia ("Bedbugs"). Escoltin-los a Bandcamp i no deixin de buscar els seus vídeos a la xarxa per a observar com defensen el seu repertori amb la mateixa convicció i solvència tant en format elèctric com en format acústic. A situar ben a prop de Hinds, Mujeres o The Saurs.

Defugint tendències

TRAU

Tarambana, Cardedeu

13 de febrer de 2016

Vivim en un país que ha fet de la llengua un gènere musical en si mateix. La bona notícia és que l'estat del qual ens volem independitzar és com a mínim igual d'immadur que nosaltres en aquest sentit. La dolenta, que en lloc d'internacionalitzar els artistes amb més valor de casa nostra -tal i com fem en qualsevol altre sector econòmic, ni més ni menys-, dediquem bona part dels recursos a generar circuits endogàmics on un grup de pop es defineix per la llengua en què canta i no per allò que diu o expressa. El cas és que qui ens ocupa s'ha pogut obrir camí en aquests circuits després de destacar en un concurs que ja de bon principi se'ls feia petit. Aquí la bona notícia és que una banda de valor incontestable ha rebut per fi una merescuda empenta per a difondre el seu art. La dolenta, que qui els ha atorgat aquesta empenta està tan poc capacitat per a apreciar i valorar les seves cançons, que si les arriben a cantar en qualsevol altra llengua ni s'hagués dignat a escoltar-les -i menys encara a obrir cap porta als seus autors per solvents que resultessin-.

L'ascens de Trau és tan curiós com digne d'admirar. Vénen d'una tradició, el pop d'estètica sixties, que salvant anecdòtics episodis és un culte essencialment subterrani a casa nostra. Per tant la seva irrupció a la superfície s'ha produït al més pur estil d'un cavall de Troia, i només per això ja haurien de despertar unes quantes simpaties. Perquè l'única manera ja no de canviar, sinó de millorar un sistema -o una escena per fictícia que sigui-, és fer-ho des de dins. Però sobretot perquè els de Sant Boi de Llobregat aporten un necessari apunt de singularitat i vocació genuïna a un panorama on predominen la previsibilitat i l'aversió envers el risc. Són uns outsiders de la mateixa manera que ho poden ser Liannallull o Le Petit Ramon -amb qui tocava fins fa poc el seu teclista, Xavi Artigas-. Una rara avis que s'escapa de tota tendència imperant al seu voltant per a abraçar formes i discursos propis de pioners com Els Dracs, Els 4 Gats, Els 3 Tambors o fins i tot el primer Sisa.

Per exemple, la forma de cantar dels seus dos vocalistes principals -Pau Torrens i el propi Artigas- defuig el lèxic de diccionari i la dicció tevetresina en favor d'un llenguatge que gairebé havia caigut en desús i que ells han recuperat en l'àmbit del pop. I no només això: el seu peculiar sentit de l'humor i els breus monòlegs que Torrens improvisa entre cançó i cançó apunten a tradicions també semi-oblidades -la dels dies en què aquest país reia amb Joan Capri, per exemple-. Són aquesta mena de detalls els que atorguen valor a Trau i els situen per sobre d'un mainstream, el del pop contemporani en català, on la llengua sol ser més sovint reclam estètic o coartada ideològica que no pas recurs artístic. Si a tot això hi sumem la fidelitat i la frescor amb què s'aproximen a coordenades sonores pròpies de la Swinging London més assolellada, tan sols trobem durant els darrers anys un grup de parla catalana amb qui se'ls pugui associar, Els Trons.

Aquest hivern es dediquen a recórrer el país de dalt a baix tot presentant un disc de debut, "Déu vos guard" (2015), que els serveix com a carta de presentació però sobretot com a declaració de principis. Ahir el van repassar gairebé en la seva totalitat a Cardedeu durant una hora llarga que es va fer breu, enfilant el vol amb títols com "Grans mags", "Fills de 7 pares" o el single "Blau, net i clar", assolint cotes galàctiques amb el folk-rock lisèrgic de "Cant de quan la sang ens bull", traçant tota una espiral de colors al ritme de "Remei" i "Somni de Festa Major", i segellant una recta final d'impacte amb aquella perla que és "Borinot de bardissa". Brillants.

Quatre anys

El número quatre. Els punts cardinals. Els costats d'un quadrat. Els Quatre Gats. Els quatre genets de l'Apocalipsi. Les xemeneies de la Battersea Power Station. Els Fantastic Four -els del còmic, no pas els del cel·luloide-. Quadrophenia. El quart episodi d'Star Wars. Beatles, Who, Sex Pistols, Smiths i Small Faces. Kraftwerk, Ramones, Doors, Joy Division i els Kiss originals. Creedence Clearwater Revival, Led Zeppelin, Buzzcocks, Savages i Four Tops. Pixies, Pink Floyd, Sonic Youth, Housemartins i Kinks. I U2 abans d'esdevenir una marca. "Beatles for Sale", "Aftermath", "Sandinista!", "Tommy", "Scott IV", "Foreign Affairs", "Darkness on the Edge of Town", "Ace of Spades", "Hunky Dory", "Loaded", "Another Side of Bob Dylan", "Lifes Rich Pageant", "Face to Face", "Setting Sons", "Road to Ruin", "Strangeways, Here We Come", "Led Zeppelin IV", "Give Out but Don't Give Up", "Elephant", "Begin to Hope" i "Reflektor". I els anys que celebra avui aquest blog. Ja només falta que circuli el Four Roses.

Cançons de ressaca amb Bobby Gillespie

"Bobby Gillespie Presents Sunday Morning Comin' Down" (2015). El títol del disc fa referència a un matí de diumenge, però el seu contingut pot funcionar igual de bé qualsevol altre dia de la setmana. L'únic requisit és haver passat prèviament una bona nit -o no- i, en conseqüència, haver-se aixecat amb una ressaca d'idèntiques proporcions. El recopilatori en qüestió va veure la llum a través d'Ace Records -poca broma doncs- i de triar-ne les cançons se'n va fer càrrec tot un Bobby Gillespie (Primal Scream), que de ressaques en deu saber una bona estona. La selecció inclou peces de Beach Boys, Byrds, 13th Floor Elevators, Dion, Tim Buckley, Suicide, Link Wray, Gram Parsons, Skip Spence, Jerry Lee Lewis, Willie Nelson i els propis Primal Scream, entre d'altres, i la seva tònica general pot resultar tan desoladora com reconfortant a l'hora d'afrontar segons quines conseqüències. Sigui com sigui i per si les mosques, procurin disposar-ne demà al matí: amb ressaca o sense, la compilació ofereix molta més substància i sobretot molta més consistència que el darrer single de la banda mare. Un "Where the Light Gets In" amb participació d'Sky Ferreira que no és precisament "2013" ni convida a l'optimisme de cara a l'imminent "Chaosmosis" (previst per al 18 de març).

The Drink

La història de The Drink té el seu punt. Dearbhla Minogue és una irlandesa formada en la tradició folk que se'n va anar a viure a Londres amb una guitarra i una maleta plena de cançons pròpies. La casualitat va voler que sota el seu dormitori hi assagés el grup de post-rock on tocaven aleshores el bateria Daniel Fordham i el baixista Dave Stewart, amb qui va acabar formant la que per ara és la banda de la seva vida. I el més curiós de tot plegat és que, efectivament, les seves cançons sonen com un híbrid a priori impossible de teixits folk, textures pop i estructures que poden arribar a recordar el math rock. El seu segon disc va veure la llum la passada tardor sota el títol de "Capital" i inclou peces tan suggerents com "Like a River", "Hair Trigger" o aquest highlight en potència que és "You Won't Come Back at All". Escoltin-los a Bandcamp.

The Lazy Lies

Foto Maria Mateu.

Al principi es pensaran que es troben davant d'un outtake de Lloyd Cole i els Commotions. Després els vindran al cap els Byrds, els Long Ryders, Buffalo Springfield, els Kinks i els Beatles de "Rubber Soul" (1965). I tot això en poc més de dos minuts i mig. El temps que dura "(Things Will Eventually) Backfire", la peça que enceta el debut homònim de The Lazy Lies (2016). En volen més? Doncs saltin a la segona pista. "Who's That Sally?", títol dels que captiven, guitarres que toquen skiffle, duet de veus masculina i femenina i una melodia per la qual haurien matat Belle and Sebastian o, novament, els mateixos Beatles -aquesta vegada els de "For Sale" (1964)-. Que encara no n'han tingut prou? Doncs tastin aquest "Number One" que sona a Camera Obscura anant de la mà amb Courtney Barnett. O aquest trencapistes en clau Northern Soul que és "Stop Pretending". O "The Dancefloor", el més semblant a un duet entre Nancy Sinatra i un jove Paul McCartney. O aquesta píndola de Merseybeat titulada "Dangerous Game" -fans dels Fab Four: punxin-la després de "She's a Woman" i que no s'aturi la festa-.

The Lazy Lies podrien venir de Liverpool, de Glasgow, de Londres o de la Costa Oest dels Estats Units. Podrien haver-se format el 1962, el 1965, el 1981 o el 1986. Podrien figurar en qualsevol compilació d'estètica Nuggets on el bon gust pesi més que l'afany completista. I podrien haver mirat de tu a tu a bona part dels seus referents d'haver-ne estat contemporanis. La realitat, però, és que vénen de Barcelona, que es van formar encara no fa ni un any i que, precisament perquè van a la seva i no acaben d'encaixar enlloc, han parit un dels debuts més frescos i refrescants que s'han escoltat a casa nostra en molt de temps. Ens trobem davant quatre senyors músics i una actriu que canta com els àngels. Roger Gascon, Xavi Mir, Dedé Camprubí i Josep Mateo, quatre sospitosos habituals a qui hem pogut escoltar al costat de Luthea Salom o Le Petit Ramon i en bandes com Julieta Jones o els enyorats Dunno. I Montse Bernad, a qui hem pogut veure en sèries com Coworking o La Riera. Un conglomerat d'harmonies vocals, guitarres de dotze cordes, ritmes infecciosos i melodies que condueixen al cel. Escoltin-los amb el volum ben alt i obrin les finestres de bat a bat. Veïns i vianants els ho agrairan.


Més informació:
The Lazy Lies  /  Bandcamp

Sense equipatge

Eleanor Friedberger.

ELEANOR FRIEDBERGER + ALBERTO MONTERO

Jamboree, Barcelona

9 de febrer de 2016

Ja pot Eleanor Friedberger haver protagonitzat una cançó de Franz Ferdinand -d'això fa molt de temps- i haver vist com la totpoderosa Uncut destacava el seu darrer treball, "New View" (2016), com a disc del mes tot atorgant-li un nou sobre deu -d'això fa tan sols unes setmanes, mostra inequívoca d'un present creatiu prou sòlid per a eclipsar tot reclam passat de color rosa-, que ni una cosa ni l'altra li garanteixen cap immunitat davant les fatalitats del dia a dia. La nord-americana va arribar a Barcelona lleugera d'equipatge: la companyia aèria de torn havia extraviat tant els seus efectes personals com la seva guitarra, havent de recórrer a un instrument que li era estrany però del qual va saber treure suc al llarg d'una hora llarga. Peces de tota la seva trajectòria -incloses cites puntuals a Fiery Furnaces-, desplegades sense ornaments, en un marc de proximitat i des de la més absoluta fragilitat. Minuts abans havia estat el valencià Alberto Montero qui també havia reduït a la mínima expressió un repertori de textura suau i múltiples tonalitats. Orgàniques, tardorenques i amb el punt just d'acidesa, les seves cançons van anar de menys a més tot perfilant un discurs essencialment mediterrani i tan arrelat com renovador.

Reedició de "Proyecto A"

Ahir al vespre es va presentar al Conservatori del Liceu la reedició a càrrec de Guerssen Records de "Proyecto A" (1971), de Frank Dubé, obra capital i mai prou reivindicada de la música àcida i progressiva facturada en aquesta banda dels Pirineus. A l'acte hi van assistir, a més del propi Dubé, el també músic Max Sunyer, el periodista musical i coordinador de l'obra, Àlex Gómez-Font, i el director de l'edició, Alex Carretero. L'àlbum ja està disponible tant en vinil com en disc compacte, en ambdós casos acompanyat del fins ara inèdit "Proyecto B" -enregistrat l'any 1974- i amb edició d'allò més cuidada.

Dan Hicks (1941-2016)

DAN HICKS

(1941-2016)

Si fa poc més d'una setmana lamentàvem la mort de dos dels fundadors de Jefferson Airplane (Paul Kantner i Signe Toly Anderson), ara és un altre pioner del San Francisco Sound qui ens acaba de dir adéu. The Charlatans no van ser els primers de veure les seves cançons publicades -els propis Airplane se'ls havien avançat-, però molts historiadors coincideixen en considerar-los com la primera banda psicodèlica de la Bay Area. Dan Hicks va passar per les seves files anys abans de destacar pel seu compte, al capdavant d'una de les bandes d'old time music més heterogènies i singulars de tots els temps, els irrepetibles Dan Hicks and His Hot Licks. Ens ha deixat víctima d'un càncer. En pau descansi.

El poeta més gran que mai hagi viscut

Richard Hawley en una barberia de Sheffield - Foto Andrew Whitton / Q.

Richard Hawley respon preguntes formulades pels lectors de Q a l'edició de febrer de la revista britànica. I quan un d'aquests lectors li demana que triï entre Elvis Presley, Jerry Lee Lewis, Carl Perkins i Johnny Cash, el de Sheffield ho té claríssim: "No puc respondre això! És com demanar-me que triï entre Saturn, Júpiter, Neptú o la Lluna. Tots són diferents i sorprenents. De tota manera, on és Chuck Berry, el poeta més gran que mai hagi viscut? A la merda Shakespeare, és Chuck Berry! Hauries d'escoltar més música, company". S'ha de ser gran.

Au Pair

Au Pair és el nou projecte conjunt de Gary Louris (The Jayhawks) i Django Haskins (Old Ceremony). El seu primer disc, "One Armed Candy Bear" (2015), conté onze píndoles de pop a baixa fidelitat, d'aquell que es debat entre la senzillesa d'uns Go-Betweens ("In Every Window") o fins i tot uns Beatles etapa "Rubber Soul" ("Middle Distance"), i el folk-rock de tonalitats tardorenques ("King of the Valley", "Waiting for the First Time"). La peça titular és simplement irresistible.

Un entranyable artefacte dels 90

Potser és que el krishnacore sempre m'ha fet mandra -salvant excepcions com Shelter i poca cosa més-. Potser va ser aquella campanya publicitària de Pepsi amb què van penetrar a totes les llars de la península l'any 1998. O potser va ser el fet de no arribar a escoltar un sol tema seu més enllà de l'aleshores omnipresent "Train". Sigui com sigui, no puc dir que Undrop m'hagin fet mai cap mal, però no m'acabaven de convèncer quan anunciaven refrescos i segueixen sense fer-ho a data d'avui. Doncs bé, resulta que l'altre dia vaig localitzar una còpia promocional del single en qüestió ("Train", no cal dir-ho) en una parada de llibres i compactes de segona mà que s'havia instal·lat en una estació de metro. I no ho vaig poder evitar, vaig haver de demanar-ne el preu a la dependenta. Un euro, em va respondre amb cara de no haver venut un sol cd en mesos o fins i tot anys -la qual cosa no era d'estranyar, tenint en compte que la majoria de títols presents a la cubeta provocaven vergonya aliena en el millor dels casos-. I novament vaig ser incapaç de controlar els meus impulsos més primaris: me'l vaig comprar. I quan vaig arribar a casa el vaig escoltar -conté tan sols el tema titular-. I la peça en qüestió em va generar aquell vespre les mateixes sensacions que em generava fa gairebé vint anys. Però si al seu moment havia percebut "Train" com un simple reclam perquè la generació indie s'inflés de Pepsi fins a rebentar, l'altre dia hi vaig observar quelcom més. Un simpàtic i entranyable artefacte dels 90, ni més ni menys. És que fins i tot hi havia a l'interior de la funda una butlleta on la discogràfica de torn -Subterfuge- convidava a comprar el disc sencer per correu tot pagant-lo contra reemborsament. 2.300 pessetes en cd i 1.800 en cassette, "gastos de envío incluidos". Definitivament, eBay no té glamour.

Suede - "Night Thoughts" (2016)

Oblidin-se d'aquell formalisme que va ser "Bloodsports" (2013). Ara sí que han tornat Suede i ho han fet per la porta gran. Ara sí que fan venir ganes d'escoltar-los en directe -ho podrem fer en el marc del Primavera Sound 2016-. Madurs en el millor dels sentits, nocturns fins a les últimes conseqüències i convincents com no ho havien resultat des de la ressaca del Britpop. Reconeix Brett Anderson que va concebre aquesta nova obra amb àlbums com "In the Wee Small Hours" (1955), de Sinatra, en ment. I en aquest sentit, "Night Thoughts" (2016) s'aproxima a les hores més remotes de la nit tal i com cap altre disc de Suede ho havia arribat a fer. Sense llums fluorescents ni èxtasi a flor de pell i des de la solitud d'una habitació a les fosques.

El millor de cadascú

"Crec que la gent es porta millor a les sales de concerts que al carrer. (Els concerts) fan brotar el millor de cadascú. La passió i el desig de sentir-se vius, d'estimar i ser estimats". Jehnny Beth (Savages), en una entrevista publicada per Q a la seva edició de febrer.

Fuera de Señal

La sala RockSound va acollir ahir a la tarda la presentació en societat de Fuera de Señal, una nova emissora de ràdio per internet dedicada a difondre, explorar i sobretot celebrar el rock'n'roll en les seves manifestacions més bàsiques i essencials. L'emissora està vinculada a scannerFM i compta amb el suport de Ruta 66 i la pròpia RockSound. Actualment emet en fase de proves, i a partir del 15 de febrer encetarà una programació regular. Aplaudim ben fort la iniciativa i desitgem-li tota la sort del món.

1976

Joe Strummer (The Clash) - Foto Janette Beckman.

1976 va ser l'any en què es va materialitzar el punk britànic. Al llarg d'aquell exercici es van formar els Clash, Ramones van debutar als escenaris londinencs, els Damned i els Sex Pistols van editar els seus primers singles, Rough Trade va inaugurar la seva primera botiga i el Roxy va obrir portes a Covent Garden. Per celebrar-ne el quarantè aniversari, la ciutat de Londres acull durant tot aquest 2016 diverses activitats commemoratives que inclouen concerts, conferències i exposicions al voltant del fenomen punk. Més informació a http://www.punk.london/.

Un bourbon per Lemmy

Avui hauria d'haver estat el dia. Avui Motörhead haurien d'haver actuat a Barcelona en el marc d'una gira que commemorava el seu quarantè aniversari i presentant el seu vint-i-dosè disc d'estudi, el més que solvent "Black Magic" (2015). Potser hagués estat l'última oportunitat de veure'ls per aquestes terres, potser ni tan sols haguessin presentat el mateix estat de forma d'anteriors visites, però és que fa menys de dos mesos era impensable que el concert d'avui pogués no tenir lloc, que Lemmy ja formaria part d'una història que ell mateix havia ajudat a construir. Doncs no, avui no hi haurà concert. Però sonarà la música, ja ho crec que sí, que per això és eterna. Sonaran "Ace of Spades", "No Class" i "Stay Clean" a tota castanya i caurà un bourbon a la seva memòria.

"Rave On Buddy Holly" (2011)

Avui fa 57 hiverns que va morir Buddy Holly, i per a recordar-lo m'ha vingut de gust recuperar aquest disc de tribut que van coordinar anys enrere Randall Poster i Gelya Robb. "Rave On Buddy Holly" (2011, Fantasy/MPL/Concord) inclou dinou clàssics de l'astre texà interpretats per artistes de primera línia com Paul McCartney, My Morning Jacket, Cee Lo Green, Fiona Apple, Justin Townes Earle, Nick Lowe, Graham Nash o els Black Keys. Són aquests últims els encarregats d'obrir el plàstic amb un "Dearest" que encaixaria en qualsevol banda sonora de Tarantino. També McCartney signa un dels plats forts de l'àlbum interpretant "It's So Easy" com si fos un outtake del White Album o de les sessions de Get Back. Florence + The Machine atorguen a "Not Fade Away" una atmosfera vudú que faria les delícies de Tom Waits o Dr. John, els Detroit Cobras fan festa amb "Heartbeat" i Julian Casablancas es marca un "Rave On" que val per tot el que ha enregistrat des d'aleshores (amb o sense els Strokes). Karen Elson transporta "Crying, Waiting, Hoping" a territoris folk, John Doe deconstrueix "Peggy Sue Got Married" i la situa a mig camí de l'slowcore i el Southern Gothic, i Lou Reed injecta nervi i electricitat a "Peggy Sue". Patti Smith emociona amb una tendra "Words of Love", She & Him ballen al ritme d'"Oh Boy" i Modest Mouse fan de "That'll Be the Day" una simpàtica píndola antifolk. Un artefacte d'allò més entranyable i un sentit homenatge al noi de l'Stratocaster i les ulleres de pasta.

Kinsale

Kinsale, el poble, és un petit nucli urbà situat al sud-est d'Irlanda. El seu cens l'any 2011 amb prou feina superava els dos milers i mig d'habitants, i segons Wikipedia va ser al seu ajuntament on es van agrupar els supervivents i els cossos recuperats del naufragi del transatlàntic RMS Lusitania, enfonsat per un submarí alemany durant la Primera Guerra Mundial. És una de les poques anècdotes destacables d'un municipi que viu el seu dia a dia de forma discreta i sense fer tant de soroll com la veïna Cork. Un d'aquells indrets on els petits detalls acaben esdevenint els més fonamentals. I és en això últim on coincideix plenament amb la música de Kinsale, el duet de folk que formen Raquel Muñoz i Irene Talló.

Naturals de Terrassa però fascinades per la música i la cultura irlandeses, van decidir batejar amb el nom d'aquell poble remot el projecte que van encetar l'any 2012 tot versionant algunes de les seves cançons preferides -atenció a la relectura que circula per Youtube del "Bron-Y-Aur Stomp" de Led Zeppelin-. Una cosa va portar a l'altra, i ben aviat van començar a incorporar al seu repertori composicions originals que si bé presenten un regust inequívocament irlandès, també apunten al folk nord-americà en clau femenina de Meg Baird o Julie Byrne, per citar dos referents contemporanis.

L'any passat van autoeditar-se un primer disc, "Odd Stories & Twisted Minds", enregistrat en directe a la Nova Jazz Cava de Terrassa. Vuit peces que oscil·len entre la malenconia més devastadora i la joia més punyent, dominades per unes harmonies vocals cridades a esdevenir fet diferencial, i amanides amb tot un arsenal d'instruments -guitarres, ukelele, violí, xilòfon i percussions- que elles mateixes es van intercanviant. Títols d'allò més reveladors, com "Moon Sister", "Young Athena", "Red Wine" o "The House by the Lake", que mostren un duet jove, molt jove, però amb les idees tan clares com la seva vocació de futur.

Originalment publicat a B-Magazine.