La d'avui ha estat una jornada intensa. L'he començat visitant la tomba d'Elvis Presley a Graceland, he ballat rockabilly i rhythm & blues al Sun Studio (sí, ho he fet), he vist com es ponia el sol a l'altre costat del Mississippi, i he assistit al meu 9è concert del Rough & Rowdy Ways World Wide Tour de Bob Dylan, segona nit a l'Orpheum Theatre de Memphis.
Escoltar a Dylan tocant i cantant el seu blues a la cruïlla dels carrers Beale i Main, o versionant el "Big River" de Johnny Cash a escassos metres del Mississippi –i a poca distància del mateix Sun Studio-, ha estat el millor final de trajecte possible de la ruta que he fet aquests dies pel Deep South dels Estats Units.
També ha estat la millor manera d'acomiadar-me d'una gira que m'ha acompanyat i obsessionat fins al punt de seguir-la per cinc països i dos continents diferents –cosa que no havia fet mai abans i dubto que torni a fer mai més-.
El repertori d'aquesta nit ha estat el mateix d'ahir, però com sol ser habitual en Dylan el concert ha estat un altre. La primera part ha estat tan potent, que fins i tot m'he oblidat que en un moment donat cauria "Key West", la meva perla preferida del cançoner recent del de Duluth.
Quan l'ha tocat m'ha agafat amb la guàrdia baixa i m'ho ha remogut tot. M'ha transportat a la meva primera nit de la gira, ara fa un any i mig a Göteborg, quan aquesta cançó encara sonava més o menys com al disc. M'ha tornat a les dues nits de l'estiu passat al Liceu, també a Lió i a Milà, on se suposava que el veuria per últim cop encara no fa ni un any.
Aviat farà 25 anys que vaig veure Dylan en directe per primer cop. Des d'aleshores he viscut cada gira com si hagués de ser l'última. Avui, per primera vegada, no ho he viscut així. Després de plorar sobre la tomba d'Elvis, el concert de Dylan ha estat una celebració, un ritual, quelcom tan catàrtic com alliberador.