diumenge, 31 de març del 2024

El blues de Dylan a Beale Street


La d'avui ha estat una jornada intensa. L'he començat visitant la tomba d'Elvis Presley a Graceland, he ballat rockabilly i rhythm & blues al Sun Studio (sí, ho he fet), he vist com es ponia el sol a l'altre costat del Mississippi, i he assistit al meu 9è concert del Rough & Rowdy Ways World Wide Tour de Bob Dylan, segona nit a l'Orpheum Theatre de Memphis.

Escoltar a Dylan tocant i cantant el seu blues a la cruïlla dels carrers Beale i Main, o versionant el "Big River" de Johnny Cash a escassos metres del Mississippi –i a poca distància del mateix Sun Studio-, ha estat el millor final de trajecte possible de la ruta que he fet aquests dies pel Deep South dels Estats Units.

També ha estat la millor manera d'acomiadar-me d'una gira que m'ha acompanyat i obsessionat fins al punt de seguir-la per cinc països i dos continents diferents –cosa que no havia fet mai abans i dubto que torni a fer mai més-.

El repertori d'aquesta nit ha estat el mateix d'ahir, però com sol ser habitual en Dylan el concert ha estat un altre. La primera part ha estat tan potent, que fins i tot m'he oblidat que en un moment donat cauria "Key West", la meva perla preferida del cançoner recent del de Duluth.

Quan l'ha tocat m'ha agafat amb la guàrdia baixa i m'ho ha remogut tot. M'ha transportat a la meva primera nit de la gira, ara fa un any i mig a Göteborg, quan aquesta cançó encara sonava més o menys com al disc. M'ha tornat a les dues nits de l'estiu passat al Liceu, també a Lió i a Milà, on se suposava que el veuria per últim cop encara no fa ni un any.

Aviat farà 25 anys que vaig veure Dylan en directe per primer cop. Des d'aleshores he viscut cada gira com si hagués de ser l'última. Avui, per primera vegada, no ho he viscut així. Després de plorar sobre la tomba d'Elvis, el concert de Dylan ha estat una celebració, un ritual, quelcom tan catàrtic com alliberador.


dissabte, 30 de març del 2024

Went to See the Gipsy


No hi ha res, absolutament res, que et pugui preparar pel moment en què veus per primer cop amb els teus propis ulls la tomba d'Elvis Presley. És un moment molt bèstia, que en el meu cas remou moltes coses i evoca records de tota una vida.

Quan penso en Elvis, penso en un dels meus artistes preferits i en una de les icones culturals més grans de tots els temps. Però també penso en la meva àvia, amb qui solia parlar del Rei cada 16 d'agost, i en els meus pares, que avui m'han acompanyat fins a Graceland.

Aquest matí m'he passat un quart d'hora (com a mínim) mirant la tomba d'Elvis, immòbil i sense dir res. Aquesta nit tornaré a veure Bob Dylan en directe. Elvis i Dylan com a final de trajecte d'una ruta apassionant pel Sud dels Estats Units. Un somni fet realitat, i un deute que tenia pendent amb mi mateix.

"Outside the lights were shining
On the river of tears
I watched them from the distance
With music in my ears"
(Bob Dylan - "Went to See the Gypsy")

Memphis, Tennessee, març de 2024.

El Mississippi i Jeff Buckley


Wolf River Harbor, a l'oest de Memphis, amb Mud Island i el pont de la Interestatal 40 que connecta amb Arkansas al fons. Va ser en aquest afluent del Mississippi, i més o menys a aquesta alçada, on Jeff Buckley va desaparèixer mentre nedava el 29 de maig de 1997. El seu cos el van trobar al cap de cinc dies, alguns quilòmetres més al nord. Havia mort arrossegat per un vaixell remolcador. Anys enrere hi havia un banc amb el seu nom, molt a prop del lloc des d'on he fet aquesta fotografia.

The house that Sam Phillips built


Llocs petits on han passat coses molt grans. El Sun Studio de Sam Phillips al 706 d'Union Avenue, a Memphis, va ser on Ike Turner i Jackie Brenston van gravar rock'n'roll per primer cop –"Rocket 88" (1951)-. També on Elvis Presley, Scottie Moore i Bill Black van concebre allò que s'anomenaria rockabilly –"That's All Right" (1954)-. Que una cosa i l'altra passessin gairebé per accident, anima a seguir creient en el miracle de la música. A dins de l'estudi encara s'hi pot respirar la màgia

La casa on va sonar el soul


El museu d'Stax al 926 d'East McLemore Avenue, a Memphis. L'edifici reprodueix al peu de la lletra l'estudi original d'Stax, situat en aquesta mateixa adreça i enderrocat el 1989. No és del tot acurat afirmar que per aquí hi va passar la plana major del southern soul, però el lloc segueix sent un punt de pelegrinatge (gairebé) obligat.

Bob Dylan a la plaça d'Elvis Presley


BOB DYLAN
Orpheum Theatre, Memphis
29 de març de 2023

Acabo a Memphis la ruta pel Sud dels Estats Units. I l'acabo escoltant en directe la millor banda de blues que hi ha avui a la ciutat. La de Bob Dylan, que ha desembarcat a l'Orpheum Theatre amb el seu Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –repetirà demà, i allà estarem-.

Aquests dies he visitat les tombes de Johnny Cash, Little Richard, Hank Williams, Jimmie Rodgers, Jerry Lee Lewis, Charley Patton, B.B. King, Robert Johnson i Sonny Boy Williamson II. He creuat el Mississippi, he begut whiskey amb el Diable a Clarksdale, i he pelegrinat fins a la casa on va néixer Elvis Presley.

I tot plegat m'ha portat una vegada més fins a Rough and Rowdy Ways. A Dylan com a últim preservador de tota una tradició, i actuant a la plaça d'Elvis Presley –literalment: l'Orpheum Theatre es troba situat a la cruïlla dels carrers Beale i Main, davant de la plaça on hi ha el monument al Rei-. He came to see the Gypsy!

Aquesta nit he escoltat a Dylan tocant rockabilly a escassos quilòmetres de Sun Records –aquell "Goodbye Jimmy Reed" amb el patró rítmic del "Memphis, Tennessee" de Chuck Berry-. Versionant el "Big River" de Johnny Cash a tres cantonades de la llera del Mississippi. I saludant a Billy "The Kid" Emerson amb el riff de "False Prophet".

El d'avui era el meu vuitè concert d'aquesta gira. El repertori ha estat pràcticament el mateix de sempre –salvant la cita a Johnny Cash-, però l'execució ha estat totalment diferent. He vibrat molt amb el tempo swing de "When I Paint My Masterpiece". M'ha hipnotitzat un "My Own Version of You" que semblava un outtake de "Time Out of Mind".

Ha estat molt emocionant la intro d'harmònica a "To Be Alone with You". "I'll Be Your Baby Tonight" ha invocat el fantasma de Jerry Lee Lewis –insisteixo, no es parla prou del Dylan pianista-. "Gotta Serve Somebody" ha mutat cap a un rhythm & blues deutor del mateix B.B. King. I han estat catàrtiques "Key West" i la final "Every Grain of Sand".

A la fotografia, Elvis i la seva guitarra assenyalen el camí cap a la marquesina il·luminada de l'Orpheum Theatre, mitja hora abans de l'inici del concert.

El naixement d'un Rei


Deia John Lennon que abans d'Elvis Presley no hi havia res. Aquesta és la casa on va néixer el Rei el 8 de gener de 1935. Tupelo, Mississippi, març de 2024.

divendres, 29 de març del 2024

At the Crossroads


Una vegada, entrevistant a Elliott Murphy, li vaig preguntar per Robert Johnson i la llegenda segons la qual aquest havia venut l'ànima al diable. La seva resposta se'm va quedar gravada per sempre més: "Much better than selling it to a record company". Diuen que la trobada de Johnson amb el maligne va tenir lloc a la cruïlla de les autopistes 49 i 61, a Clarksdale, Mississippi, on ja fa anys que s'alça aquest monument.

W.C. Handy meets the Blues


Això és el que queda de l'antiga estació de tren de Tutwiler, Mississippi. Diuen que va ser aquí on W.C. Handy va escoltar un home tocant l'slide guitar i cantant "Goin' where the Southern Cross the Dog", mentre esperava un tren. Corria l'any 1903, i a partir d'aquella trobada va compondre "Yellow Dog Blues". Va ser el primer pas per universalitzar un estil musical que havia nascut a les plantacions del Delta de Mississippi i que molt aviat es coneixeria com a blues.

La tomba de Sonny Boy Williamson II


T'adones que el Sud dels Estats Units és diferent de qualsevol altre lloc que hagis visitat, quan t'acostes a la tomba de Sonny Boy Williamson II. Jo hi he anat aquesta tarda, i puc afirmar que és un dels llocs més inhòspits i remots que he conegut mai.

Està situada en un diminut cementiri als afores de Tutwiler, el poble on W.C. Handy va "descobrir" el blues, en unes coordenades on Google Earth encara no ha arribat. A tocar del cementiri hi ha quatre cases comptades, i a poca distància s'hi pot veure una presó estatal.

La tomba és al final de tot del cementiri, on comença una zona boscosa que de lluny inquieta i de prop acolloneix. Quan hi arribes, dos gossos amb cara de pocs amics, un de blanc i un de negre, surten a tota hòstia de dins del bosc i et persegueixen lladrant fins a l'entrada del cementiri.

Un cop a fora, proves de raonar amb ells fins que callen, comencen a remenar la cua, es tornen totalment dòcils i et deixen passar. I aleshores sí, pots anar a mostrar els teus respectes a l'autor de "Don't Start Me Talkin'".

Tutwiler, Mississippi, març de 2024.

Els tres enterraments de Robert Johnson


Hi ha tres làpides amb el nom de Robert Johnson, totes elles situades als voltants de Greenwood, Mississippi, la població on va morir amb 27 anys el 16 d'agost de 1938. La majoria d'experts coincideixen en assenyalar el cementiri de la Little Zion Missionary Baptist Church (a la fotografia) com el lloc on descansa el Rei del Delta Blues, però no hi ha prou elements que permetin confirmar-ho. En tot cas, hi ha com a mínim dues persones anònimes enterrades sota làpides amb el seu nom, que mai sabrem qui són.

Greenwood, Mississippi, març de 2024.

Gràcies, Mr. King


Estic aprofitant aquest viatge al Sud dels Estats Units per visitar les tombes d'alguns músics que per mi signifiquen pràcticament mitja vida. El cas de B.B. King és especial. Perquè és l'únic a qui vaig arribar a veure en directe.

Quan tenia 16 anys, la meva mare em va portar a un concert seu. El dia abans havia vist per primer cop els Rolling Stones, i allò va ser més que la cirereta del pastís. Una experiència de les que no s'obliden.

No recordo ben bé com, em vaig posar a primera fila. I vaig flipar. Veure els Stones en un estadi havia estat la hòstia, però tenir a B.B. King a pocs metres de mi, veure actuar d'aquella manera un senyor que pràcticament podia ser el meu avi, m'ho va remoure tot.

El vaig tornar a veure actuar en diverses ocasions, i en cada una vaig tornar a vibrar com el primer dia. Mai oblidaré com va fer emmudir tot un Palau Sant Jordi durant una interpretació amb caràcter definitiu de "Key to the Highway". Gràcies per tant, Mr. King.

Indianola, Mississippi, març de 2024.

High Water Everywhere


High Water Everywhere... La tomba de Charley Patton als afores d'Indianola, Mississippi, març de 2024.

Aquí descansa el Killer


Avui he creuat el Mississippi i m'he plantat a Ferriday, Louisiana, per veure la casa de Jerry Lee Lewis (per fora, perquè està tapiada). Després he anat fins al cementiri familiar on és enterrat. Un lloc que és pur rock'n'roll, com tot allò que ha envoltat i envolta la llegenda del Killer. Whole Lotta Shakin' Goin' On.

Papa Lightfoot a Natchez


Un placa del Mississippi Blues Trail recorda a Papa Lightfoot en un parc de Natchez, la ciutat on va néixer ara fa poc més de 100 anys. Finalment no he pogut localitzar la seva tomba, però veure aquest memorial amb els meus propis ulls m'ha fet sentir una mica menys sol al món. I visitar Natchez durant el mes del seu centenari ha estat molt emocionant. Papa Lightfoot podria ser perfectament el meu bluesman preferit. No té el pes històric de Son House o Robert Johnson, però cançons com "Wine, Women, Whiskey" o "Mean Old Train" m'han fet i em segueixen fent molt bona companyia.

Blues per Setmana Santa


La Setmana Santa és una època de l'any que tendeixo a associar amb el Sud profund dels Estats Units. No soc religiós, però em fascina escoltar a Son House cantant "John The Revelator", també a Blind Willie Johnson, Johnny Cash i els Louvin Brothers predicant el seu gòspel, o fins i tot el misteri ancestral –i espiritual- de Robert Johnson.

Sigui o no per gràcia divina, aquest Dijous Sant l'he passat al Deep South. He visitat les tombes d'alguns dels grans bluesmen del Delta de Mississippi. He contemplat velles esglésies de fusta construïdes en paratges gairebé inhòspits. He passat per la cruïlla de camins on Robert Johnson va vendre la seva ànima al Diable. I he escoltat blues en un antre de Clarksdale, el quilòmetre zero de la música que més em fa vibrar.

Demà serà Divendres Sant. I si tot va bé tornaré a escoltar a Bob Dylan cantant en directe "Gotta Serve Somebody" i "Every Grain of Sand". Però abans tinc previst passar pel més bíblic dels escenaris, si parlem de rock'n'roll i si parlem del Sud. Tupelo, 8 de gener de 1935. Un bessó morirà durant el part. L'altre canviarà per sempre més la història de la música.

A la fotografia, tres creus al marge d'una carretera secundària en algun lloc del nord de Louisiana, aquest mateix matí. 

dijous, 28 de març del 2024

On the Road Again


Aquest matí, sortint de Montgomery, Alabama, en direcció a Mississippi, he sintonitzat una emissora de música country a la ràdio. Mentre la carretera s'anava obrint camí entre els paisatges cada cop més pantanosos del Deep South, ha sonat "On the Road Again", el clàssic de Willie Nelson, més oportú que mai en aquell precís moment.

Un dels grans plaers que m'està donant aquest viatge és escoltar la música que acostumo a posar a casa, dins del seu propi context. Havia estat diversos cops als Estats Units, però encara no havia pogut visitar mai el Sud. Una regió geogràfica que ha alimentat el meu imaginari des que tinc ús de raó a través de llibres, discos i pel·lícules, i que ha resultat ser tal com sempre me l'havia imaginat. Ser aquí no és només un somni fet realitat, era sobretot un deute que tenia pendent amb mi mateix.

Escric aquest post des de Natchez, a la riba oriental del Mississippi, on he arribat per l'autopista 61 i des d'on demà al matí espero resseguir la pista de Papa Lightfoot abans de pujar fins a Clarksdale i compartir un whiskey amb el Diable. Li vendria l'ànima tal com va fer Robert Johnson, ni que fos per quatre duros, però a aquestes alçades ja no crec que me la vulgui comprar.

Highway 61


God said to Abraham, "Kill me a son"
Abe said, "Man, you must be puttin' me on"
God said, "No", Abe said, "What?"
God said, "You can do what you want Abe, but
The next time you see me comin' you better run"
God said, "Where do you want this killin' done?"
Out on Highway 61

Mississippi, març de 2024.

La tomba de Jimmie Rodgers


A Jimmie Rodgers se l'anomenava The Singing Brakeman, perquè havia treballat com a guardafrens per una companyia ferroviària abans de posar els fonaments d'allò que anomenem música country. Des del lloc on és enterrat, als afores de Meridian, Mississippi, encara es pot sentir de tant en tant el pas dels trens que circulen per una via propera. M'hi he acostat aquest migdia, i quan he escoltat aquell 'lonesome whistle' se m'ha posat la pell de gallina.

Highway 65


He lost his mind today
He left it out back on the highway
On 65

Montgomery, Alabama, març de 2024.

https://youtu.be/kPtCILgte10?feature=shared 

Un mural de Nat King Cole


Coses que et trobes tot passejant per Montgomery, Alabama. Un mural dedicat a un dels fills més il·lustres de la ciutat, el gran Nat King Cole.

Hank Williams a Montgomery


Aquest matí he anat a visitar el museu de Hank Williams a Montgomery. Allà hi he conegut la Beth, qui s'encarrega de preservar aquest espai i atendre els visitants. La Beth és una dona encantadora, hospitalitat surenya en estat pur, i un es podria passar hores i hores parlant amb ella. M'ha explicat que el museu el va obrir el seu pare, qui havia arribat a conèixer personalment l'autor de "Hey, Good Lookin'". També s'ha referit a Hank Jr., qui encara passa sovint per la casa, i hem acabat parlant de Bob Dylan, qui al seu dia va completar algunes de les cançons que Williams havia deixat inacabades. A la fotografia, les tombes de Hank i Audrey Williams a la capital d'Alabama.

dimecres, 27 de març del 2024

Montgomery


Bona nit des de Montgomery, Alabama.

La tomba de Little Richard



En termes estrictament musicals, el rock'n'roll són els dotze primers compassos de "Lucille" de Little Richard. I en termes lírics, no se m'acut res més potent que el seu "A wop bop a loo bop a lop bam boom". Avui hem pelegrinat fins al cementiri de Huntsville, Alabama, per fer-li un homenatge.

Roll on!


Roll on, eighteen-wheeler, roll on! Alabama, març de 2024.

https://youtu.be/eZ9Jel6ePQc?feature=shared

Sweet Home Alabama


Big wheels keep on turnin'... Alabama, març de 2024.

https://youtu.be/-35W_FWCT9Q?feature=shared


Ramblin' Man


And I was born in the back seat of a Greyhound bus, rollin' down highway 41... Tennessee, març de 2024.

https://youtu.be/Wa4DCp6cl2U?feature=shared

dimarts, 26 de març del 2024

Johnny & June


Aquesta tarda he anat a veure Johnny Cash i June Carter a Hendersonville, Tennessee (també a Mother Maybelle, Anita Carter, Luther Perkins i Merle Kilgore, que són enterrats allà mateix). M'he passat una bona estona contemplant en silenci les seves tombes. Després he agafat una pua de guitarra que havia portat a sobre des de feia molts anys i que solia utilitzar de tant en tant per tocar cançons de l'Home de Negre, i l'he deixat sobre la seva làpida. En acabat he aspirat profundament i m'he posat a plorar. Perquè aquesta tarda m'he adonat que no seria qui soc ni hauria viscut com he viscut, si no hagués escoltat les cançons de Johnny Cash durant tota una vida. La meva, ni més ni menys. La música, diguin el que diguin, va de coses com aquesta.

En un honky tonk de Nashville



Música en directe en un honky tonk del centre de Nashville. L'escena no m'hauria semblat excepcional, si no fos perquè eren les 11 del matí d'un dilluns, i TOTS els locals de la zona tenien alguna banda tocant en un escenari.

La fotografia l'he fet al Legends, al costat del Ryman Auditorium. Tan bon punt he entrat, un dels músics ha vist la meva samarreta de Johnny Cash i la banda m'ha dedicat "Man in Black". És el títol de la cançó que surt a la mateixa samarreta.

S'ha de ser refotudament bo, i s'han d'haver estudiat (i assajat) moltes cançons, per poder fer una cosa així. Els músics que he vist actuar aquest matí ho eren, de bons, i no els queien els anells a l'hora d'actuar per propines en un bar on, les coses com siguin, el públic era generós. Quan han acabat de tocar els he demanat el nom del grup, i m'han dit que encara no en tenien.

Tot plegat m'ha recordat que jo vinc d'un país on qualsevol gamarús amb unes quantes visualitzacions a TikTok es considera artista, on hi ha grups que venen samarretes amb els seus noms logotipats abans fins i tot d'haver actuat en directe, i on abunden els genis torturats que no poden "fer cultura" si no els cau una subvenció del cel.

D'altra banda, Nashville no té ni molt menys la quantitat ni el volum de macrofestivals que tenim a Barcelona, però en canvi els músics que es formen a la ciutat disposen d'un circuit de sales inabastable on anar a tocar. I aquestes sales, pel que tinc entès, solen omplir-se cada dia. Petits grans detalls que importen.

George & Tammy

Aquest matí he anat al cementiri on són enterrats, entre d'altres, George Jones, Tammy Wynette, Johnny Paycheck i Marty Robbins. Quan he entrat a la recepció per demanar un mapa, sonava "Amarillo by Morning" cantada per George Strait. M'ha atès una dona 100% surenya, molt simpàtica i molt amable.

Quan li he explicat d'on vinc i que a casa escolto (molt) sovint alguns dels músics que són enterrats en aquell cementiri, gairebé s'ha emocionat més ella que jo. M'ha fet esperar un moment, m'ha portat un mapa i ella mateixa m'ha acompanyat fins a la tomba de Tammy Wynette abans de mostrar-me on és enterrat George Jones.

Quan hem acabat li he volgut donar una propina –qui conegui els EUA, sabrà que aquí les coses es fan així-, però ella m'ha dit que no calia, que estava encantada de poder-me ajudar. Jo li he donat les gràcies. I ella m'ha desitjat una bona estada a Nashville amb el seu millor somriure. No ha estat l'única mostra d'hospitalitat surenya que he rebut avui, però ha estat un moment preciós.

Nashville, Tennesse, març de 2024.





dilluns, 25 de març del 2024

Somewhere in these night lights


Somewhere in these night lights lies the answerAnd you can get diamonds by the yard
A tiffany dream, a porcelain dancer
An old man playing blues guitar

(Elliott Murphy)

Nova York / Nova Jersey, març de 2024.

diumenge, 24 de març del 2024

New York, New York...


Ha estat un accident. Jo no hauria de ser aquí. De fet, hauria de ser diversos estats i molts quilòmetres al sud d'on soc ara mateix. Però les coses han anat així, i escric aquest post veient l'skyline de Nova York des d'una terminal de l'aeroport de Newark.

És una sensació estranya, per mi, la de veure Nova York de lluny. Hi va haver un temps en què vaig arribar a tenir una relació, diguem-ne, bastant estreta amb aquesta ciutat. Hi anava sovint, em coneixia totes les seves botigues de discos, i arribava al CBGB després de veure Neil Diamond petant el Madison Square Garden.

Me n'anava de festa al Don Hill's, m'emborratxava al LES, flipava veient els Allman Brothers al Beacon i a George Thorogood al local de BB King quan aquest encara era viu, em comprava roba al Trash & Vaudeville de St. Marks Place i me n'anava a escoltar jazz al Midtown. I una vegada fins i tot vaig arribar a tocar en un escenari on havia actuat Jeff Buckley.

D'allò ja fa molt de temps. L'skyline de Manhattan està molt canviat des d'aleshores, i suposo que la ciutat també ho deu estar. I se'm fa estrany veure-la de lluny. I no m'esperava que això passés avui. I jo no hauria de ser aquí. Però en el fons, em fa una il·lusió brutal tornar-la a veure després de tants anys, ni que sigui de lluny.

D'aquí a unes hores faré els quilòmetres que em falten. Però abans amenitzaré l'espera fent un còctel en un bar d'aquesta terminal on ara mateix estan punxant soul i funk dels 70. Perquè a pocs quilòmetres d'aquí, entre la mateixa terminal i l'skyline de Manhattan, hi ha Hoboken. I allà hi va néixer l'home que va gravar amb caràcter definitiu la millor cançó que se li ha dedicat mai a la Big Apple.

https://youtu.be/le1QF3uoQNg?feature=shared

divendres, 22 de març del 2024

Rough and Rowdy Ways once more

 



We'll meet again someday on the avenue... and that'll be quite soon, indeed.