"Honk if you're childless, miserable and love cats!". Vist en una botiga del Mission District. San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
dissabte, 31 d’agost del 2024
Honk!
"Honk if you're childless, miserable and love cats!". Vist en una botiga del Mission District. San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
"Learn to Read"
Un missatge que sempre és oportú. El quadre penja d'una de les parets de la llibreria City Lights. San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
El blues d'una festa al carrer
Festa Major de Blancs i Blaus
Plaça Perpinyà, Granollers
30 d'agost de 2024
Chino Swingslide i el seu Blues Trio van actuar la nit passada a la festa major de Granollers amb un convidat molt especial, ni més ni menys que el gran Tota Blues a l'harmònica. Un d'aquells concerts que no es veuen cada dia, menys encara en un context festiu on l'oferta musical sol estar en una altra sintonia.
El repertori va alternar composicions pròpies –aquell "Mary Jane" amb regust de Grateful Dead i Allman Brothers- amb clàssics com "Got My Mojo Working" –l'original de Preston Foster que la gran majoria hem conegut a través de Muddy Waters- o una atrevida lectura amb accent texà d'"I Saw Her Standing There", dels Beatles.
El bluesman argentí afincat a Barcelona va aprofitar la recta final del concert per reivindicar la cultura popular i les festes de carrer. Les que fa la mateixa gent i no els de dalt, tal com bé va apuntar. Ho va dir al centre de Granollers, on les entitats porten mesos reivindicant un model festiu que, diuen, l'Ajuntament de la ciutat no s'acaba de creure.
diumenge, 25 d’agost del 2024
Redwood Trees
Please let us under
When we were young we used to go
Under the redwood tree
And it smells like rain
Maybe even thunder
Won't you keep us from all harm?
Wonderful redwood tree
(Van Morrison)
Muir Woods National Monument, Califòrnia, agost de 2024.
I Left My Heart in San Francisco
I left my heart in San Francisco
High on a hill, it calls to me
To be where little cable cars climb halfway to the stars
Tony Bennett. "I Left My Heart in San Francisco".
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
Jerry Garcia, retratat per Grace Slick
Jerry Garcia retratat per Grace Slick. El quadre decora una de les parets del Hard Rock Cafe de San Francisco. El local és pràcticament idèntic a la majoria d'establiments d'aquesta cadena, si bé la seva col·lecció de memorabília fa honor al llegat de Frisco com a quilòmetre zero de la música psicodèlica.
Tampoc és estrany escoltar-hi aquest tipus de música mentre un degusta qualsevol de les seves especialitats de cuina nord-americana. Cosa poc habitual, per no dir inèdita, al Hard Rock Cafe de Barcelona (per exemple), on només vaig arribar a escoltar rock'n'roll previ a l'era MTV una nit que hi punxava Little Steven.
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
L'immens llegat de Quim Mandado
Festa Major de Blancs i Blaus
Plaça de l'Església, Granollers
24 d'agost de 2024
Quim Mandado, la veu i el baix de Sangtraït, repassant el repertori de la seva banda de tota la vida, també de Guardians - LGP, ahir a la nit a la festa major de Blancs i Blaus de Granollers, amb el suport del seu vell amic Joan Cardoner (guitarra) i dels seus fills, Ferran (guitarra) i Guillem Mandado (bateria).
De tota la plana major d'aquella mal anomenada escena que va ser el Rock Català dels 90, Sangtraït sempre em van semblar els exponents més sòlids i creïbles –Sopa de Cabra i sobretot Els Pets han tingut evolucions molt interessants, però a posteriori-. El seu repertori –hard rock i heavy metal dels de tota la vida- es podia entendre més enllà de l'etiqueta del moment, i encara avui es defensa sol.
Des d'aleshores, Mandado s'ha mantingut en un discret però honorable segon pla. Ha seguit fent música amb projectes diversos, però mai ha fet massa cas de dictats i tendències, i ni tan sols s'ha molestat a reivindicar amb veu massa alta un llegat que val molt més que un passi de mitjanit en una festa major –val a dir que bona part del públic sabia què anava a escoltar, i la resposta va ser molt més correcta del que sol ser-ho en aquesta mena de saraus-.
El cert és que costa escoltar cançons com "Inqui-missió" o "El guerrer" sense la bateria tot terreny de l'enyorat Martín Rodríguez. Ja no diguem "Els senyors de les pedres" o "El vol de l'home ocell" sense el saxo i l'harmònica del gran (en tots els sentits) Papa Juls (la seva funció a la banda mare anava molt més enllà d'"emprenyar els veïns"). Però són les seves cançons. I a aquestes alçades, un concert com el d'ahir és el més a prop de la font original que un pot arribar-se a trobar.
dissabte, 24 d’agost del 2024
Hippie Hill
El Golden Gate Park podria ser perfectament el gran pulmó verd de San Francisco, si no fos perquè una ciutat envoltada de mar i parcs naturals no necessita eufemismes urbanístics d'aquesta mena. En tot cas, vindria a ser l'equivalent a la Costa Oest del Central Park novaiorquès.
La seva proximitat amb el barri de Haight-Ashbury el va convertir durant la segona meitat dels 60 en un dels epicentres de la contracultura, la música psicodèlica i el moviment hippie. De fet, la zona que es pot veure a la fotografia es coneix com a Hippie Hill.
Al seu dia, aquest turonet solia ser punt de trobada de personatges singulars i ànimes inquietes, i acollia amb certa regularitat concerts gratuïts de gent com Grateful Dead o Jefferson Airplane –tant els uns com els altres vivien pràcticament a tocar d'aquest lloc-.
Els Polo Fields del mateix Golden Gate Park van acollir el 14 de gener de 1967 el Human Be-In. Un festival que va fer d'aparador d'una revolució musical que ben aviat transcendiria els límits de la ciutat per esdevenir planetària –els Airplane, els Dead, Quicksilver Messenger Service, Blue Cheer, Big Brother and The Holding Company...-, i que es considera com el preludi del Summer of Love.
Va ser un dels primers festivals de rock mai celebrats a l'aire lliure –potser el primer-, la llavor del que passaria posteriorment a Monterey i a Woodstock. Vaig provar d'acostar-me fins als Polo Fields. Però aquell dia s'hi estava preparant un altre tipus de festival, més en sintonia amb la manera de fer del temps present que no pas amb la de l'era d'Aquari.
Quan em trobava a pocs metres, una tanca metàl·lica em va barrar el pas i un vigilant de seguretat molt simpàtic em va aconsellar que marxés per on havia vingut. Ah, aquells temps en què la seguretat dels festivals la portaven bandes de motoristes one-percenters, i les coses simplement "fluïen"...
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
Les cases dels Airplane, Janis, els Dead i... Hendrix?
Diuen que una casa no són res més que quatre parets, i que són les persones que l'habiten qui la fa esdevenir una llar. Hi ha tres cases al barri de Haight-Ashbury on es van escriure –o com a mínim compondre- alguns dels capítols essencials de la música de la dècada dels 60 del segle passat.
A Fulton Street, a tocar de Golden Gate Park, s'hi troba la casa de color blanc –semblant a un temple romà- on van viure els components de Jefferson Airplane. Al carrer Ashbury, prop de la cruïlla amb Haight, hi ha les cases on van viure Janis Joplin –de color de rosa– i els membres de Grateful Dead –de color negre-.
Més curiosa és la casa vermella de Haight Street amb un mural de Jimi Hendrix en un lateral, i una inscripció a la façana que la presenta com la "Red House" que titula una de les peces més conegudes del guitarrista. Una web oficial de turisme de la ciutat fins i tot destaca que el geni de Seattle va viure en aquest immoble.
En realitat, n'hi ha prou consultant qualsevol biografia autoritzada per saber que Hendrix mai va arribar a viure a San Francisco. Que fins i tot una oficina de turisme hagi donat per bona una suposició sense cap fonament, no deixa de ser un signe més d'aquests temps en què tothom sap de tot però ningú contrasta res.
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
 |
| La casa de Jefferson Airplane |
 |
| La casa de Grateful Dead |
 |
| La casa de Janis Joplin |
 |
| La suposada 'Red House' de Hendrix |
Alcatraz
Alcatraz. La Roca. Fortificació militar durant la Guerra de Secessió. Històrica presó tan llegendària com temuda pels seus interns, entre els quals es van comptar els mateixos Al Capone i Machine Gun Kelly.
També un símbol de la lluita pels drets dels nadius nord-americans –militants d'aquest moviment van ocupar l'illa el 1969, i la seva empremta encara és visible-, i privilegiat santuari natural al cor de la Badia de San Francisco.
Visitar avui el que queda de les seves instal·lacions encara convida a reflexionar sobre el dia a dia a l'altre costat de les parets d'allò que eufemísticament anomenem centres penitenciaris. També és una lliçó d'història de les que no s'obtenen cada dia.
Anar-hi en ferri permet constatar la força d'uns corrents marins que s'ho emporten tot al seu pas. Sumem-hi la baixíssima temperatura de l'aigua i la presència de lleons marins, i entendrem per què les fugues d'Alcatraz només solen acabar-se bé en la ficció.
Quan desenes de turistes –sí, turistes- vam desembarcar a Alcatraz, una voluntària ens va donar la benvinguda a l'illa, ens va fer un breu resum de la seva història i ens va preguntar quants de nosaltres havíem vist "The Rock", la famosa pel·lícula de Michael Bay amb Nicolas Cage i Sean Connery. Tots vam alçar la mà.
Després va preguntar qui havia vist "Escape from Alcatraz", de Don Siegel, amb Clint Eastwood en un dels seus grans papers. La majoria, però no tots, vam tornar a alçar la mà. "That's the good one", va sentenciar la voluntària amb el somriure còmplice de qui sap de què parla.
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
dijous, 22 d’agost del 2024
Record Plant Sausalito
Aquest estiu han tancat els històrics estudis Record Plant de Los Angeles, l'última instal·lació operativa d'una marca que va néixer a Nova York el 1968 i que està associada amb incomptables clàssics de la música del segle XX. L'edifici de la fotografia havia acollit els estudis Record Plant de Sausalito, pràcticament a tocar de les aigües de la Badia de San Francisco.
Van obrir el 1972 i van tancar el 2008. Durant tot aquest temps van donar servei a artistes de la Bay Area com Grateful Dead, Jefferson Starship, Sly and The Family Stone, Santana ("Supernatural"), Journey, John Fogerty ("Centerfield") o Metallica. També a gent de fora com Rick James ("Street Songs"), Stevie Wonder ("Songs in the Key of Life"), Fleetwood Mac ("Rumours") o Deftones.
Avui, la instal·lació segueix funcionant com a estudi de gravació sota el nom de 2200 Studios –l'edifici està situat al número 2200 de Bridgeway-. No he aconseguit esbrinar qui hi ha al darrere de la marca –Ken Caillat, coproductor de "Rumours", va reobrir l'edifici el 2021 amb el nom de Record Factory, però no sé si encara hi està implicat-, que a la seva pàgina web es presenta com a hereva de Record Plant.
Sausalito, Califòrnia, agost de 2024.
The Stone
Aquest local situat al 412 de Broadway, al barri de North Beach, va ser durant la dècada dels 80 el club The Stone, un dels temples de la música en directe a San Francisco, també un dels escenaris on es van foguejar uns joves Metallica –alguns dels bootlegs més celebrats dels seus primers anys es van gravar a l'Stone-.
Abans havia estat breument la segona seu del Matrix, sala de concerts impulsada per l'entorn de Jefferson Airplane que havia viscut els seus millors dies durant la seva primera etapa a Fillmore Street –el local de Broadway només va durar tres mesos, de setembre a novembre de 1973, acollint actuacions de Bob Marley i els New York Dolls, entre d'altres-.
Com es pot apreciar a la fotografia, avui la seva icònica façana negra està pintada de blanc i a l'interior del local s'hi porten a terme actuacions d'una altra mena.
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
dimarts, 20 d’agost del 2024
Amoeba Music a Haight-Ashbury
La botiga d'Amoeba Music al barri de Haight-Ashbury, a San Francisco –té dos locals més com aquest a Berkeley i a Los Angeles-. The World's Largest Independent Record Store, tal com s'anuncia a la seva pàgina web, i crec que la imatge parla per ella mateixa. Tot allò que no trobis a Spotify, és molt possible que ells ho tinguin exposat i bé de preu.
Et pots passar hores aquí dins, i no t'ho acabaràs mai –jo m'hi vaig passar mitja tarda, i encara em va faltar veure ben bé mitja botiga-. A més, tenen el detall de recordar-te que la majoria de discos que vegis a les seves prestatgeries, els trobaràs més bé de preu a la secció de segona mà del mateix establiment. I les persones que hi treballen són encantadores.
Últimament parlo amb músics 'emergents' catalans que em diuen que no veuen la necessitat de publicar la seva música en format físic, perquè els hàbits de consum actuals són uns altres –que trist, per cert, escoltar músics joves parlant d'hàbits de consum-. I això em fa sentir que dec ser d'un altre món. Aleshores visito ciutats on obrir una disqueria no és un acte de resistència sinó un negoci com qualsevol altre, i m'adono que l'altre món deu ser el lloc d'on jo vinc.
City Lights
"They danced down the streets like dingledodies, and I shambled after as I've bee doing all my life after people who interest me, because the only people for me are the mad ones, the ones who are mad to live, mad to talk, mad to be saved, desirous of everything at the same time, the ones who never yawn or say a commonplace thing, but burn, burn, burn like fabulous yellow roman candles exploding like spiders across the stars and in the middle you see the blue centerlight pop and everybody goes 'Awww!'. What did they call those people in Goethe's Germany?".
Jack Kerouac. "On the Road" (1957)
He llegit diversos cops "On the Road", però mai abans l'havia llegit als Estats Units. No acostumo a triar les lectures en funció dels llocs on vaig, però tenia clar que en aquest viatge m'havia d'emportar aquest llibre, i més concretament l'edició en anglès que n'havia adquirit l'estiu passat en una llibreria de Lió –ciutat on vaig anar a parar tot perseguint a Bob Dylan per Europa-. I sí, llegir Kerouac a San Francisco ha estat una experiència.
La ciutat ha canviat molt des dels dies en què Sal Paradise voltava d'una punta a l'altra dels Estats Units per menys del que costa avui prendre's un cafè en qualsevol aeroport internacional. Però la pista beatnik segueix present en indrets com la llibreria City Lights que va obrir Lawrence Ferlinghetti al cor de North Beach. Mentiria si digués que es tracta d'un oasi, perquè tot el barri preserva encara l'encant d'uns temps que encara no han passat del tot. Fins i tot hi ha algun bar que encara no accepta targetes de crèdit.
City Lights Booksellers & Publishers. San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
dilluns, 19 d’agost del 2024
Shadow of the Moon
Shadow of the Moon. El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, agost de 2024.
Hear the trumpets, hear the pipers
"Hear the trumpets, hear the pipers
One hundred million angels singin'
Multitudes are marchin' to the big kettledrum
Voices callin', voices cryin'
Some are born and some are dyin'
It's alpha and omega's kingdom come"
(Johnny Cash)
Les Franqueses del Vallès, agost de 2024.
Outlaw Music Festival Tour, en Ruta 66
 |
| Willie Nelson en Mountain View, 3 de agosto de 2024. |
50 anys del happening de Dalí a Granollers
Avui es commemora el 50è aniversari de l'històric happening de Salvador Dalí a Granollers. Ens en fem ressò a SomGranollers tot conversant amb Josep Serra, l'home que aquella tarda va ruixar al mateix Dalí amb una mànega de pintura. Serveixi aquest article també com a record a Joan Illa Morell (JIM), el principal instigador de l'esdeveniment, personatge entranyable i absolutament irrepetible amb qui aquesta ciutat encara té un deute pendent. Agraïments a Joan Sala, Josep Soley i l'Arxiu Municipal de Granollers.
diumenge, 18 d’agost del 2024
The night was clear, and the moon was yellow...
The night was clear and the moon was yellow, and the leaves came tumbling down. El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès. Agost de 2024.
"Neon Remedy", o la tornada perfecta
Pista Coberta Parc Pompeu Fabra, Cardedeu
17 d'agost de 2024
Diuen que la melodia perfecta és aquella que t'atrapa a la primera. Ahir a la nit em vaig trobar a mi mateix cantant la tornada de "Neon Remedy", nova composició que Joe Fields & The Folkytonks van estrenar en un concert a Cardedeu –i que, per tant, jo no havia pogut escoltar mai-.
Fields i la seva banda, exponents a casa nostra del més genuí country d'arrel neotradicional, van repassar els dos discos que tenen publicats –"Lost in the Fields" (2021) i "Find Your Path" (2023)-, i van amanir el repertori amb cites a George Jones, George Strait, Dwight Yoakam i Brooks & Dunn, també al cançoner tradicional nord-americà.
El concert s'emmarcava dins de la Festa Major de Cardedeu, i concretament dins de la festa country promoguda com cada any per la bona gent de Xafal Cardedeu. Una associació que, com diu aquella vella cançó, ja era country "when country wasn't cool". Un quart de segle al peu del canó i aquí segueixen. Per molts anys!
dissabte, 17 d’agost del 2024
The coldest winter
“The coldest winter I ever spent was a summer in San Francisco".
(Mark Twain)
The Golden Gate Bridge. San Francisco, California, agost de 2024.
The crookedest street in the world?
Les vuit corbes de Lombard Street són un dels elements més característics del paisatge urbà de San Francisco. A causa del seu inclinat pendent, aquest tram del carrer que baixa des de les alçades de Russian Hill es coneix popularment com "the crookedest street in the world".
No tothom està d'acord amb aquesta definició, és clar. Un guia turístic de la ciutat, per exemple, em va dir aquestes paraules al respecte: "In my opinion, the crookedest street in the world is actually in New York. And it's called Wall Street". L'home era nascut a New Jersey i sabia de què parlava.
Fortune Teller
La setmana passada, caminant pel barri de la Missió de San Francisco, una pitonissa em va convidar a visitar el seu consultori tot assegurant-me que per 30 dòlars podia fer que la meva exparella tornés amb mi en només tres dies (no va especificar a quina d'elles es referia).
Jo li vaig respondre que no tenia cap interès en visitar el seu consultori, però estava disposat a pagar-li el doble, a peu de carrer i en efectiu, si era capaç d'assegurar-me que la mantindria ben lluny de mi per sempre més (tampoc em van caler especificacions). La nostra conversa es va acabar aquí.
A la fotografia, una pitonissa endevina el futur per 25 cèntims de dòlar al Musée Mécanique, pintoresca col·lecció de velles màquines del milió i altres andròmines entranyables a Fisherman's Wharf.
"Went to the fortune teller
Had my fortune read
I didn't know what to tell her
I had a dizzy feeling in my head"
(Allen Toussaint)
Un mural al Fillmore
Un immens mural a la façana d'un complex poliesportiu de Post Street, al nord del Fillmore, recorda el passat d'aquest barri de San Francisco com una de les meques del jazz i del blues a la Costa Oest dels Estats Units a mitjans del segle passat.
A l'altre costat del carrer, on ara hi ha un bloc d'apartaments, s'havia alçat el Winterland Ballroom, històrica sala de concerts oberta per Bill Graham el 1971. Va esdevenir la base d'operacions de Grateful Dead durant la dècada dels 70.
El 1976, The Band hi van fer el seu concert de comiat –immortalitzat per Scorsese a "The Last Waltz"-. Dos anys més tard van ser els Sex Pistols qui va implosionar al seu escenari. Profètiques paraules, les de John Lydon aquella nit: "Ever get the feeling you've been cheated?".
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
The Fillmore
Parlar del Fillmore és, en bona mesura, parlar de Bill Graham. Visionari promotor i empresari pioner, va ser ell qui va fer d'aquesta antiga sala de ball el banc de proves de tota una revolució cultural.
Avui, l'auditori de la ciutat porta el nom de Graham. Que vindria a ser com si l'Auditori de Barcelona portés el nom de Víctor Jou o el d'Oriol Regàs. Les comparacions sempre són odioses, però crec que aquesta dada ajuda a entendre certes diferències.
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
Jack Russell (1960-2024)
 |
| Jack Russell (1960-2024) |
Molt trist per la mort de Jack Russell, cantant de Great White (he viscut aliè al culebrot en què havia desembocat durant els darrers anys la trajectòria d'aquesta banda, que simplement no puc entendre sense cap altre frontman que no fos ell mateix).
Vaig tenir ocasió d'entrevistar-lo el març de 2001, quan el grup va actuar a l'antiga sala Mephisto de Barcelona. Recordo un Russell carismàtic com ell sol malgrat trobar-se la banda en hores baixes (en termes de popularitat, no pas a nivell artístic). També molt més humil i proper que qualsevol estrelleta de posar i treure de les que tant abunden últimament.
Els californians venien a presentar el notable "Can't Get There from Here", àlbum que van emmarcar en un repertori generós en clàssics. Amb Ty Longley a la guitarra –va morir al cap de dos anys a l'incendi de The Station-, ho van donar tot a l'escenari malgrat l'escassa afluència de públic –les cròniques d'un accidentat concert a Madrid l'any anterior no havien ajudat en la promoció-. L'ambient era de club en el millor sentit possible.
A Great White se'ls sol posar al sac del hair metal de la dècada dels 80, pel fet d'haver-se format a Los Angeles i ser contemporanis d'aquella escena. Jo sempre he pensat que tenen molt més a veure amb Led Zeppelin, els primers Aerosmith o els Stones de principis dels 70, i que haurien encaixat millor en la generació d'uns Guns N'Roses o fins i tot d'uns Black Crowes.
Els havia descobert a través d'un recopilatori publicat per Hard Rock Cafe que em vaig comprar a Los Angeles el 1998. Durant un viatge que em va canviar la vida, i que aquests dies he estat recordant des de la mateixa Califòrnia. Així li vaig fer saber a Russell després d'aquella entrevista. "Welcome to the Good Times", em va respondre amb el seu millor somriure i un d'aquells posats que t'hipnotitzen quan tens 19 anys. Gràcies per tant.
divendres, 16 d’agost del 2024
47 anys sense Elvis Presley, 86 sense Robert Johnson
Avui fa 47 anys que va morir Elvis Presley. Aquesta és la seva tomba a Graceland. La fotografia és del març passat. Ja fa quatre mesos i mig que vaig ser a Memphis, i segueixo pensant que no hi ha res en aquest món que et pugui preparar pel moment en què arribes fins aquí.
També fa 86 anys de la mort de Robert Johnson. En l'actualitat hi ha tres làpides amb el seu nom en diferents cementiris situats al voltant de Greenwood, Mississippi. Les veus més autoritzades coincideixen en assenyalar el cementiri de la Little Zion Missionary Baptist Church (a la fotografia, del març passat) com el lloc on descansa el Rei del Delta Blues, però no hi ha prou elements que permetin confirmar-ho. En tot cas, hi ha com a mínim dues persones anònimes enterrades sota làpides amb el nom de Johnson, que mai sabrem qui són, i que bé podrien inspirar una bona novel·la de ficció.
dijous, 15 d’agost del 2024
"Miracles", o el paisatge en una partitura
Deia Josep Pla que la gastronomia és l'art de portar el paisatge a la taula. Seguint aquest principi, jo penso que la música ha esdevingut en incomptables ocasions l'art de posar el paisatge en una partitura –o als solcs d'un disc de vinil, si a algú li agrada més així-.
Vaig escoltar Jefferson Starship per primer cop al cap de poc temps de la meva primera visita a San Francisco. Tenia 17 anys, venia de fer un viatge que m'havia canviat la vida i necessitava conèixer tota la música d'aquella ciutat.
Els vaig descobrir en un recopilatori que vaig agafar d'una biblioteca pública –sempre dic que les bibliotecàries em van ensenyar tot el que Spotify mai m'hauria pogut ensenyar-, i que repassava part de la nissaga Jefferson Airplane –banda que sí que coneixia anteriorment-.
La primera cançó que vaig escoltar de Jefferson Starship va ser "Miracles", originalment inclosa a l'àlbum "Red Octopus", de 1975. Set minuts de misteri i sofisticació que podrien ser el paradigma del soft rock de la Costa Oest, i que de seguida em van fer venir al cap el paisatge de San Francisco.
Des d'aleshores, sempre que he escoltat aquesta peça m'he acabat transportant d'alguna manera fins als turons, els pendents i les cases pintoresques de Frisco. La setmana passada, durant un dels meus primers passejos per la ciutat, el procés va ser en sentit invers i em van venir al cap la melodia i els arranjaments de "Miracles".
Durant el passeig vaig entrar a una botiga de discos, vaig començar a remenar una cubeta de vinils de saldo triada a l'atzar i el primer que hi vaig trobar va ser... una edició original de "Red Octopus". Tres miserables dòlars, em va costar. I sempre que la faci sonar recordaré que me la vaig comprar a Frisco –aquestes coses, Spotify tampoc les té-.
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
Fer el turista a l'agost
L'agost és aquell mes de l'any en què tothom acostuma a fotre el camp tan lluny com pot. També els gamarussos que el mes passat es dedicaven a ruixar turistes al centre de Barcelona. Perquè els turistes només emprenyen quan són 'els altres', mai a la vida quan és un mateix qui se'n va a 'viure experiències' pel món, ja sigui a l'estranger o a la Costa Brava.
Jo m'he passat part d'aquest mes d'agost fent el turista pel nord de Califòrnia. I en tot moment m'he sentit molt ben acollit. Però quan he dit d'on venia, més d'un autòcton m'ha preguntat per l'episodi de les pistoles d'aigua. N'hi va haver un que fins i tot em va preguntar, amb un cert sarcasme, si em semblaria bé que la gent de San Francisco vingués a ruixar-me a mi.
A tots ells vaig provar d'explicar-los que el model turístic de Barcelona se n'ha anat de les mans de tothom. I que penso que l'arrel del problema no són els turistes que simplement gaudeixen de l'oferta que se'ls posa a l'abast, sinó la forma com les institucions i els agents del sector han gestionat el turisme –potser és aquí, cap a on s'haurien d'haver apuntat les pistoles d'aigua, però com de costum la Internacional Papanates no va acabar d'afinar la punteria-.
També els vaig explicar que Barcelona no és tan perillosa ni tan hostil com la volen pintar els mateixos que l'han convertit en un parc temàtic. I que l'afer de les pistoles d'aigua va ser tan sols una estupidesa més de les que es cometen cada dia al país de les meravelles d'on vinc (que cadascú posi aquí el nom que més li convingui, i sobretot que ningú s'ofengui).
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
Quan Miles Davis i Billie Holiday sonaven al Tenderloin
Un mural amb representacions de Miles Davis i Billie Holiday assenyala l'emplaçament on hi havia hagut l'històric Black Hawk, el club de jazz per excel·lència a San Francisco durant la dècada dels 50. Va obrir el 1949 i va tancar el 1963 a la cruïlla dels carrers Hyde i Turk, al sud del Tenderloin. El trompetista hi va arribar a gravar un disc en directe, Lady Day hi va fer la seva última actuació a la Costa Oest.
Des que l'immoble va ser enderrocat, el solar l'havia ocupat un aparcament. Avui, grups de voluntaris hi porten a terme activitats lúdiques per dinamitzar el barri amb més desigualtat social de la ciutat. El Tenderloin va ser al seu dia el quilòmetre zero de la vida nocturna de Frisco, també una de les meques del jazz a la Costa Oest. En l'actualitat, és un dels epicentres de l'epidèmia del fentanil i de la crisi de les persones sense llar als Estats Units.
Impressiona, i molt, veure de prop els efectes del fentanil, per molta literatura que n'hagis llegit i per molts reportatges sobre el Tenderloin que circulin per Youtube (la majoria, sensacionalistes en el sentit més llefiscós del terme). Però encara impressiona més topar-te cara a cara amb el monstre del sensellarisme que literalment ha inundat la ciutat durant els darrers anys. Persones que portaven vides similars a les de molts de nosaltres, fins que el boom de les empreses tecnològiques de Silicon Valley va fer disparar els preus dels lloguers a bona part de la Bay Area i es van quedar al carrer d'un dia per l'altre.
Tant al Tenderloin com als seus voltants, els sense sostre han esdevingut part del paisatge urbà. Hi són i hi malviuen sense molestar. La 'gent del carrer' –atenció a l'eufemisme- s'ha acostumat a esquivar-los de camí cap a la feina. La quotidinitat els ha fet invisibles. I això és el més dur i colpidor de tot plegat. El Tenderloin deu ser ara mateix el barri amb més mala fama dels Estats Units, l'equivalent del Bronx ara fa tres o quatre dècades. I com aquell, també és un bon mirall de les misèries d'Occident i del nostre fracàs com a societat. Les cendres del somni nord-americà –també de l'estat del benestar de la vella Europa, tan fràgil avui com qualsevol sistema financer-.
Fora del Tenderloin, però encara en ple centre de San Francisco, pujant per Powell Street, em vaig creuar amb una noia sense llar. Era molt jove i tenia aspecte d'allò que fa deu anys s'anomenava hipster. Podria haver estat qualsevol amiga meva quan jo tenia la seva edat. Em va mirar amb cara de desesperació, la de qui probablement tingués projectes vitals en marxa abans de veure's abocada a la misèria més absoluta pel mateix sistema que un bon dia l'havia convidat a somiar. Em va demanar ajuda. Jo no vaig poder fer més que donar-li un parell de dòlars que no li serviran de res, i això encara em remou.
Em va donar les gràcies i va marxar amb els ulls plorosos. Jo em vaig quedar quiet, desconcertat. Pel meu costat va passar un dels 'cable cars' als quals solia cantar Tony Bennett. Estava ple de turistes vinguts d'arreu dels Estats Units –i d'Europa, i fins i tot del sud de Río Grande- a experimentar les bondats de l'assolellada Califòrnia. Les dues cares de Frisco en un mateix carrer.
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
dilluns, 12 d’agost del 2024
The Great Gig in the Sky
The Great Gig in the Sky. Posta de sol sobre l'Oceà Pacífic, vista des d'un avió que deixa enrere San Francisco (val a dir que la fotografia no fa justícia a la bellesa del moment). Volant sobre Califòrnia, agost de 2024.
Marxar de San Francisco
Vaig tancar la meva última nit a Frisco a la barra d'aquest bar, parlant amb desconeguts amb qui tinc moltes més coses en comú que no pas amb la majoria de persones amb qui em relaciono diàriament en aquell lloc que anomeno casa.
Va ser d'aquesta manera com vaig conèixer en Mike, un fan dels New York Dolls i de Hanoi Rocks que va flipar quan li vaig parlar de l'entrevista que li havia fet una vegada a Michael Monroe. Jo, en canvi, vaig al·lucinar quan ell em va dir que el seu germà és el bateria d'una coneguda banda de death metal. "But he digs the Dolls too!", va puntualitzar.
Avui fa un dia gris a San Francisco. Fa un parell d'hores he anat a dinar al Lori's, un restaurant típicament nord-americà, amb sofàs vermells, màquines de pinball i fins i tot un Cadillac d'època en un dels menjadors. Quan he obert la porta, Johnny Tillotson s'ha posat a cantar "Poetry in Motion". Aquestes coses no passen al lloc d'on vinc.
Després de dinar m'ha recollit en Rafael, un taxista molt simpàtic que m'ha portat fins a l'aeroport. A dins del cotxe hi sonava smooth jazz amb un punt malencònic. Com el meu estat d'ànim a mida que deixàvem enrere el Downtown i enfilàvem l'autopista 101 mentre la boira tornava a devorar els turons de San Bruno.
Me'n vaig de Califòrnia millor de com hi vaig arribar. He tornat a Frisco, he redescobert la ciutat i he resseguit els passos del meu jo d'una altra vida. Com aleshores, una part de mi es queda aquí. Espero no trigar 26 anys més a venir-la a buscar.
Baker Beach
Una de les coses que m'emportaré de California, a més de tota la música que he escoltat (i descobert) aquests dies, és el fet d'haver tornat a veure l'Oceà Pacífic. L'extrem oest del continent americà, també d'allò que anomenem Occident. Mai abans havia arribat tan lluny tot sol. El trajecte de tornada serà molt llarg, però haurà valgut la pena.
Baker Beach. San Francisco, California, agost de 2024.
diumenge, 11 d’agost del 2024
The Delgado Brothers, ambaixadors d'East L.A.
Biscuits and Blues, San Francisco
10 d'agost de 2024
The Delgado Brothers van tornar la nit passada al que diuen que és un dels seus escenaris preferits, Biscuits & Blues. Destacats ambaixadors de les més genuïnes essències d'East Los Angeles juntament amb Los Lobos, diuen que se senten com a casa quan venen a actuar a San Francisco. I efectivament, se'ls veia pletòrics a l'escenari.
Amb més de quatre dècades de trajectòria, van basar el repertori en el seu darrer treball, "Two Trains" (2018), van avançar peces del seu proper disc i van fer-nos levitar tot recuperant perles com aquell "Man without a Plan" amb estratosfèric solo de guitarra de Joey Delgado. Gens malament, per una nit de dissabte al Downtown!
Katalysst
Vallejo Street, San Francisco
10 d'agost de 2024
Més música al carrer a North Beach. Katalysst és un grup de noies que toquen folk, amb les guitarres acústiques com a base i unes harmonies vocals que semblen d'un altre món.
Trobar-les ahir al migdia actuant a Vallejo Street, a pocs metres de l'històric Caffe Trieste, em va fer pensar en com devia ser aquest barri de San Francisco durant els dies de la generació beat i del revival folk dels 60.
Van versionar "Fast Car", el clàssic de Tracy Chapman que recentment ho ha tornat a petar amb la veu de Luke Combs, i el van enganxar amb "Learning to Fly" de Tom Petty. Quina meravella.
Loveslaughter
LOVESLAUGHTER
101 Music (Grant Avenue), San Francisco
10 d'agost de 2024
Una de les moltes virtuts que té la música, és el seu poder a l'hora de connectar persones. Dies enrere pensava en com he conegut bona part de la gent amb qui em relaciono habitualment, i ha estat precisament a través de la música.
Vaig conèixer en Jesse ahir al matí, sortint d'una botiga de discos de Grant Avenue, a North Beach. Ell portava una samarreta de la present gira de Bob Dylan. Jo portava posat el meu barret de la gira europea de l'any passat. Tots dos havíem estat dies enrere al concert de Mountain View.
Va resultar que en Jesse canta i toca la guitarra en una banda de rock'n'roll, Loveslaughter, i em va fer saber que eren a punt d'actuar a la terrassa d'una cerveseria que hi ha al costat de la botiga. Vaig anar a fer una volta pel barri mentre ells s'acabaven de preparar, i vaig tornar a l'hora del concert.
I em van semblar refotudament bons. Tenen cançons memorables, que ballen a cavall d'estils com el hard rock, el punk amb accent de la Costa Oest i fins i tot alguna pinzellada glam. Sonen frescos, i tenen l'actitud de qui es creu allò que fa. I són una gent encantadora.
dissabte, 10 d’agost del 2024
Daniel Castro torna a San Francisco
Biscuits & Blues, San Francisco
9 d'agost de 2024
Quan el mateix Elvin Bishop diu meravelles de tu, vol dir que alguna cosa deus haver fet bé. I Daniel Castro n'ha fet unes quantes, de coses ben fetes. D'entrada, haver definit un estil a les sis cordes que beu de tòtems com la nissaga Vaughan, però també es nodreix de les essències més genuïnes de Haight-Ashbury, el barri de San Francisco on va créixer i on es va començar a foguejar ara fa cosa de tres dècades.
Nom de pes del blues a la Bay Area, tot i estar establert actualment a Seattle, ahir va tornar a casa per fer dos passis, un a la tarda i un altre a la nit, en la intimitat del Biscuits and Blues i al capdavant d'un quartet que completaven un teclista, un baixista i un bateria.
L'actuació de la nit va tenir com a fil conductor el primer àlbum de Castro, "No Surrender (1999). Virtuosisme del bo, una banda de les que no es veuen cada nit, i un repertori simplement immaculat. Va tancar amb una expansiva lectura de "Sweet Home Chicago" (Robert Johnson) que va semblar una jam d'Stevie Ray Vaughan amb Los Lobos.
Mike Henderson juga a casa
MIKE HENDERSON
The Saloon, San Francisco
9 d'agost de 2024
Situat al cor de North Beach, The Saloon podria ser l'equivalent de San Francisco als honky tonks de Nashville o als juke joints de Mississippi. Un antre amb més d'un segle d'història, que programa música en directe cada dia de la setmana, en dos torns –tarda i nit- i amb especial predilecció pel blues i els seus satèl·lits.
Ahir a la tarda hi va actuar Mike Henderson, tota una institució d'aquest gènere musical a la Bay Area –també és pintor, activista social i cineasta experimental-. Acompanyat per un bateria i un baixista, el veterà cantant i guitarrista va alternar composicions originals amb perles alienes.
Henderson és d'aquella mena de músics que ja no es fan. Allò que canta, allò que toca, s'aprèn a la carretera i no pas a les escoles de música. Quan presenta una cançó dient que és de Bessie Smith ho fa per reconèixer a qui l'ha precedit, però cada vers i cada nota expliquen part de la seva pròpia trajectòria vital.
El blues és això. Una forma d'expressió que té arrels ancestrals, però també una cadena de transmissió que passa de generació en generació, i que ha arribat fins als nostres dies de la mà d'incansables jornalers com el mateix Henderson. Haver-lo pogut veure de prop i jugant a casa va ser un petit gran privilegi.
Magic School Busk
Magic School Busk és una banda de músics de carrer de San Francisco. Es desplacen amb un vell autobús escolar que ells mateixos han tunejat a la seva manera, a l'estil d'uns Merry Pranksters. I veure'ls actuar en directe és un espectacle en tots els sentits.
Ahir me'ls vaig trobar en una cantonada de North Beach, on van posar mig carrer a ballar al ritme d'un repertori que inclou clàssics i pistes poc evidents del soul, del funk i del jazz. Estils que barregen al seu aire, i a partir dels quals s'enfilen puntualment fins a cotes psicodèliques.
Quan improvisen, assoleixen un misteri espiritual que connecta amb els dies en què Frisco era la capital de la música psicodèlica. La psicodèlia és obrir la ment, expandir la consciència, mirar a Coltrane per eixamplar el llenguatge del rock. I ja em perdonaran vostès, però jo no veig res de tot això en la majoria de bandes contemporànies que fan servir aquesta etiqueta per sortir al buscador de Bandcamp.