Rancid a Razzmatazz

Rancid va ser probablement el grup més sòlid i creïble del revival punk dels anys 90. Sorgits de les cendres dels històrics Operation Ivy, van esdevenir pilars del moviment sense arribar mai a les xifres d’uns Green Day o uns Offspring, però amb un ventall sonor molt més ampli que els mantenia permanentment de peus a terra i mirant el seu públic de tu a tu. De tot allò ja fa dues dècades però res ha canviat des d’aleshores. Tim Armstrong i companyia segueixen firmant discos a l’alçada de la seva llegenda -“Let the Dominoes Fall” (2009) sona prou fresc per a amenitzar l’espera de cara a un nou treball que podria caure l’any vinent-, on segueixen ben presents els traços de rockabilly, música jamaicana i mirades gens dissimulades als Clash que ja aleshores els diferenciaven de la resta de pesos pesants del punk californià.

Per si totes aquestes credencials no fossin suficients, cal afegir que els nord-americans només havien tocat una vegada a Barcelona. Va ser el 1996 -gira del totèmic “...And Out Come the Wolves”- i com a teloners de Rage Against The Machine. Per això resulta xocant que aquesta estrena com a caps de cartell a casa nostra no generés prou demanda per a omplir la nit passada el Sant Jordi Club -on estava prevista inicialment-, traslladant-se el concert a un local de menor aforament com és la sala Razzmatazz -amb tot el que comporta atapeir a finals de juliol un dels recintes pitjor ventilats de Barcelona: el vapor que s’acumulava als miralls dels lavabos ho deia tot-. Llàstima, perquè d’haver-los portat a un festival, de ben segur s’haurien donat tot un bany de masses.

Però ja se sap, per a un ampli sector del públic suposadament melòman d’aquest país -inclosos molts dels que es passegen pel món amb les omnipresents samarretes de Rancid-, sembla que no hi hagi vida més enllà del macrofestival de torn. En qualsevol cas, ells s’ho van perdre. Sí, es van perdre una bateria de dards de precisió punk que no va deixar ni mig minut de treva. No va faltar material recent -l’aclamat “Last One to Die” va reivindicar el present creatiu de la banda-, però el protagonisme va recaure sobretot en himnes com els celebrats “Time Bomb” i “Ruby Soho”. Clàssics ja indiscutibles que, a diferència de certs hits dels citats Green Day i Offspring, conserven a dia d’avui tota la seva frescor malgrat el pas d’un temps que no els ha erosionat gens ni mica. I el que els queda...

Audio: "Ruby Soho" - Rancid

Recomanacions: Festa Major de La Garriga

La veritat és que un servidor no és molt de festes majors, però acaba de caure a les meves mans un programa que no es pot passar per alt. La Garriga, municipi del Vallès Oriental (Barcelona) conegut pel seu ampli patrimoni modernista, celebrarà aquesta setmana la seva Festa Major amb una programació de música en directe que ens farà oblidar momentàniament les elevades temperatures d'aquest estiu. El dijous, 2 d'agost (a partir de les 23,30h.), el Passeig acollirà un triple concert on destaca la presència dels SURFING SIRLES. Visceral rock de garatge i una lírica directa que il·lustra la Barcelona que no veuen els creueristes. Imprescindibles els dos discos que han publicat fins avui.

El divendres 3 (21h.), RICKY GIL (Brighton 64, Matamala, Top Models) presentarà el seu primer disc en solitari, "Hipopòtam a Botafogo vol. 1", a l'auditori de l'Escola Municipal de Música. L'àlbum recull la majoria dels temes que el Ricky ha interpretat en directe a "Guitarra, baix i bateria", el programa que ell mateix dirigeix i condueix a Ràdio Silenci. Temes propis de totes les seves etapes, sorprenents versions i noves composicions que el Ricky repassarà aquest divendres amb l'acompanyament puntual d'algun dels músics que figuren al disc com a convidats.

Finalment, el dissabte 4 (a partir de les 22h.), el Passeig acollirà el doble concert de VERY POMELO i THE FREE FALL BAND. Els primers no necessiten presentació a aquestes alçades. Rumba, rockabilly i folk accelerat segueixen essent els ingredients d'un tercer disc encara ben calent, "Ràdio Clotxa". Des de Mataró, The Free Fall Band destaquen tant per la seva joventut com per les bones maneres a l'hora de combinar influències que van dels Beach Boys a Violent Femmes, passant per Jonathan Richman. A banda dels concerts, no oblidin passar el diumenge i el dilluns pel Passeig dels Til·lers, on s'instal·larà la FIRA DEL DISC I DEL COL·LECCIONISTA amb una bona pila de vinils i compactes per a remenar i escoltar.

Fàstic

Em fa fàstic que els autoanomenats provida només defensin la vida quan es tracta de qüestionar els drets d'una embarassada, i en canvi s'oposin a l'ús de mètodes anticonceptius mentre mitja Àfrica es mor de sida. Em fa fàstic que les cúpules eclesiàstiques i de certs partits de dretes s'omplin la boca parlant de la família, i a la vegada vulguin negar a dues persones del mateix sexe el dret de formar-ne una. Em fa fàstic que un ministre de Justícia, per motius exclusivament ideològics, vulgui obligar a una dona a tenir una criatura malformada -per tant, amb escassa esperança de vida-, havent passat abans per un embaràs que pot posar en perill la vida de la pròpia mare. Em fa fàstic que en ple segle XXI, certs sectors d'un determinat partit encara vulguin retrocedir fins als capítols més foscos de la història d'aquest país. Em fa fàstic que l'Església tingui privilegis i que no pari d'interferir en la vida pública en nom d'un déu l'existència del qual no ha estat mai provada. Tot plegat, massa fàstic per a quedar-me quiet.

Foto: El Periódico de Catalunya

Ressaca

Et lleves a quarts de quatre de la tarda, havent estat prèviament protagonista d'un somni àcid on et propinaven una pallissa després de ser atropellat per un tren amb locomotora de vapor. Examines l'habitació a les fosques. El mòbil mostra tres trucades perdudes de les quals no t'has assabentat perquè el tenies en silenci. Proves d'aixecar-te, però amb prou feina pots quedar-te assegut en aquest llit que sembla fet de sorra i on el teu cos suat no para d'enfonsar-se. No t'ha atropellat cap tren ni t'han propinat cap pallissa, però et sents com si una colònia d'elefants t'hagués fet servir d'estora. De cop i volta sembla tronar dins del teu cap, però en realitat és el veí arrossegant una cadira. No és que aquestes parets no aïllin una merda. No és que troni. No és que cap colònia d'elefants s'hagi escapat d'un zoològic. És que ahir havies jurat fotre-te'n dues però te'n vas acabar fotent set o vuit. Al menys, que tu recordis. Perquè aquesta és una altra: no saps ni com collons has arribat fins al teu llit.

Finalment t'aixeques i camines descalç fins a la finestra. Apuges la persiana i de cop i volta et sents com un vampir sense ullals. Perquè la bofetada que t'acaba de clavar la llum solar supera fins i tot la que et va fotre aquell chupito de vés a saber què que et vas prendre entre la tercera i la quarta copa. T'arrossegues per casa teva sense saber exactament on anar ni què fer. Tens mal de cap i et fa mandra fotre't la dutxa d'aigua freda que el teu cos et demana a crits. Entres al lavabo, et mires al mirall i no et reconeixes. Sí que reconeixes, en canvi, l'olor que desprenen totes les substàncies desagradables que de cop i volta comencen a brotar des de diferents forats del teu cos. És olor de bourbon podrit. Com si haguessis agafat un litre de Jim Beam i l'haguessis deixat florir vés a saber on. Però en realitat el procés ha estat bastant més senzill: te'l vas anar fotent, barrejat amb coca-cola, mentre un tio amb una gorra d'un equip de futbol americà punxava en mp3 cançons que segurament el seu avi ja escoltava en discos de pedra.

Finalment entres a la dutxa. L'aigua freda et clava una bofetada comparable a la dels primers rajos de sol que has deixat entrar per la finestra. Surts de la dutxa. Agafes una tovallola que no has rentat des de fa dues setmanes i t'eixugues. Et poses la mateixa roba que portaves ahir a la nit, a excepció d'aquella samarreta amb la cara de Farrah Fawcett que ha desaparegut no tens ni idea de com. T'asseus al sofà amb un got d'aigua i una bossa de patates amb gust de pernil que no poden ser bones de cap manera pel teu estómac, i menys després del bombardeig etíl·lic a què el vas sotmetre la nit passada. Sí, la nit passada. Quina nit, la nit passada. Quina puta merda, la nit passada. Com et vas passar, la nit passada. Per què collons havies de fer-ho, la nit passada. Tu, que havies sortit de casa amb l'única intenció de sopar i fer un parell de copes. Un parell, no set o vuit.

Hi dones voltes i més voltes mentre fas zapping amb aquest comandament a distància tan gastat on ja ni tan sols es veuen els números. Passes d'una pel·lícula de l'Oest a una comèdia familiar que s'hauria d'haver censurat en nom del bon gust, i d'un programa esportiu a un reportatge sobre com les abelles de la Micronèsia transformen el pol·len en pastilles d'èxtasi -o alguna cosa així-. I és aleshores, mentre la pantalla del televisor mostra un primer pla d'una abella captat amb un teleobjectiu que deu valer molt més del que ahir et vas gastar en copes, quan t'adones que el pitjor de tot no és el que vas arribar a ingerir, ni la ressaca de tres parells de collons que tindràs durant tot el que queda de dia. El pitjor és que ni tan sols te la vas follar quan això era precisament l'única cosa que volies fer des del mateix moment en què vas demanar la segona. Burro, més que burro.

De Bon Iver i Beth Orton

Divendres, 27 de juliol de 2012. Última hora de la tarda. Camino de pressa per la pujada que porta al Poble Espanyol, esquivant hordes de turistes i preguntant-me d'on poden haver sortit tants autobusos amb matrícules estrangeres. La veu de Neil Young ressona al meu ipod. "Keep on rockin' in the Free World...". I de cop em trobo de cara amb una llarga filera de persones que semblen esperar un plat de sopa calenta. Però no esperen cap plat de sopa calenta. Perquè amb la calor que fa, a ningú li ve de gust un plat de sopa calenta. I perquè tots tenen entrades pel concert de Bon Iver al Poble Espanyol. O sigui que automàticament jo passo a formar part d'aquell tot. Un tot que avança més lent que els trens de Rodalies els dies de tempesta. La qual cosa vol dir que m'estic perdent el concert de Beth Orton, telonera de luxe on les hi hagi. Les hordes de turistes segueixen caminant sense cap rumb definit i una dona encuriosida em pregunta qui toca. A jutjar pel seu domini del castellà, m'atreviria a dir que no és cap turista, o sigui que deu sentir-se tan perduda com jo enmig d'aquell camp de batalla improvisat. Li dic que toca Bon Iver i em fa repetir el nom. A la tercera entén que s'ha perdut alguna cosa i es limita a dir que no el coneix abans de marxar. I finalment entro al Poble Espanyol. Beth Orton encara està tocant i puc escoltar-ne unes quantes cançons. Brillant en tots els sentits. Ella sola, amb una guitarra acústica, enfrontant-se a les més de 4.000 ànimes que han esgotat les entrades. El problema és que la gran majoria d'aquestes ànimes es limita a parlar, cridar i passar olímpicament del concert. Quines coses, que el públic de Bon Iver no sembli saber qui és Beth Orton. I el que és pitjor, tampoc sembla importar-li. Ni sembla ser capaç de mostrar un mínim de respecte per a l'artista i per a qui la vol escoltar. Què hi farem. Sospitin quan vegin que es posen a la venda entrades VIP per al concert d'un tio que va compondre el seu primer disc aïllat en una cabana de fusta enmig dels boscos de Wisconsin. I siguin desconfiats quan de la nit al dia Bon Iver sigui capaç d'esgotar entre quatre i cinc milers de localitats en una ciutat on altres han hagut de suspendre concerts per manca de demanda. De cop i volta, Orton s'adreça al públic amb un "Thanks for listening" ("Gràcies per escoltar"). I ara sí, tothom aplaudeix. Ironies. I amb vint minuts de retard salta Bon Iver a l'escenari. Justin Vernon i cinc tios més. Una banda per la qual molts matarien. Precisió, rauxa i musculatura, però tot al seu moment. I Vernon que repassa els seus dos discos amb un posat segur, però flipant amb l'espectacle que suposa un Poble Espanyol ple fins la bandera. Dedica unes paraules a Beth Orton. Els mateixos que abans l'han ignorat, ara aplaudeixen. Més ironies. I el concert està prou bé, tot encaixa, però a mi em falta alguna cosa per arribar a l'èxtasi. Potser els temes nous em tiren enrere de vegades. Qüestió de gustos. Jo sóc més del primer disc que del segón. La cabana, jo vull la cabana. Un refugi on amagar-se del soroll i del món. I sobretot de les masses que van als concerts perquè toca.

Bon Iver: Justin Vernon i la seva ombra.

Beth Orton, brillant malgrat l'incòmode soroll de fons.

Audio: "Skinny Love" - Bon Iver

Neil Young a Uncut

Imprescindible la radiografia de Neil Young que firma Jean Uhelszki i que publica la revista britànica Uncut a la seva edició d'agost de 2012. A banda d'una extensa entrevista on el periodista busca i rebusca -de vegades amb més èxit que d'altres- les interioritats del personatge, l'article aprofundeix en aspectes tan incòmodes com les volàtils relacions que el canadenc manté amb tots i cada un dels músics que l'acompanyen o l'han acompanyat. Ho fa tant amb declaracions seves com de tots els components de Crazy Horse. Impagable, per exemple, quan el bateria de la formació, Ralph Molina, reconeix que encara pot arribar-se a sentir "intimidat" per la presència de Young.

Neil Young & Crazy Horse van editar el mes passat el seu primer disc junts en gairebé una dècada. "Americana" és una col·lecció de versions de temes tradicionals nord-americans que el combo ha reinterpretat a la seva manera. Un treball que ha dividit la crítica i que a mi personalment em sembla un bon divertiment. Un àlbum per a gaudir ara mateix i arxivar durant una temporada abans de revisitar-lo esporàdicament cada cert temps. Però també un bon aperitiu de cara al material nou en què Young i Crazy Horse ja estan treballant. Cançons que, ara sí, portaran la firma del mestre i que podrien tornar-nos a sorprendre.





Audio: "Clementine" - Neil Young & Crazy Horse

Atac a la cultura

Llegia la setmana passada un editorial a l'edició barcelonina de la revista Time Out referent a l'augment de l'IVA dels productes i serveis culturals. Una mesura que sens dubte deixarà encara més abatut un sector que ja va prou apretat en un país on el concepte de cultura se sol confondre amb el de festa i toros. Apuntava l'article que aquesta fletxa enverinada que el Govern del PP ha enviat al sector cultural respòn a una revenja: recordin la forta pressió que des d'àmbits com el cinema, la literatura o la música es va fer durant els anys 2003 i 2004 -època de govern popular- en contra de la participació espanyola a la invasió de l'Iraq. No sabria jo dir si realment la mesura de l'actual executiu obeeix a cap ànim de revenja, però sí que posaria la mà al foc que el senyor Rajoy i companyia faran els possibles per a ensorrar un sector que sens dubte els resulta incòmode.

Incòmode, perquè independentment de colors polítics, l'àmbit cultural és i ha estat sempre -aquí i a tot arreu- caldo de cultiu ideal per a ments inquietes que, com a tals, estan predisposades a qüestionar el que sigui. Poden ser ideològicament de dretes o d'esquerres -o no definir-se en aquest sentit-, però en major o menor mesura faran gal·la d'aquell esperit crític que sol anar associat als àmbits creatius. I no parlo necessàriament de cançó protesta o literatura panfletària, sinó d'aquell poeta que diu certes coses sense dir-les, d'aquell director teatral que no es mossega la llengua a les entrevistes o d'aquell pintor abstracte que convida amb el seu art a reflexionar. Perquè la reflexió és el que realment espanta als polítics, per molt que s'enfadin quan els Indignats es manifesten pel carrer durant el que en llenguatge electoral s'anomena precisament jornada de reflexió.

No és cap secret que els governs més autoritaris -i per molt que hagi estat escollit a les urnes, és autoritari un govern que aprofita la seva majoria absoluta per a carregar-se tot el que pot sense buscar cap mena de consens amb ningú- sempre han posat pals a les rodes d'aquelles formes d'expressió artística d'on no han pogut treure l'aigua clara. I en contraposició, han fomentat altres formes d'oci que mantinguin al personal entretingut per evitar que es queixi. L'exemple més evident? El futbol que tantes passions desferma al nostre país. Una forma d'oci tan digna com qualsevol altra, faltaria més. Però també una forma d'oci que només apel·la a les vísceres. Guanyes o perds, ho celebres o t'emprenyes i com a molt et passes dues setmanes dient-li el nom del porc a l'àrbitre o a aquell jugador de l'equip rival a qui no van assenyalar-li una falta. Però un partit de futbol no està pensat per a mostrar-te cap metàfora que et faci reflexionar sobre el que passa al teu voltant.

Oci evasiu que li ha estalviat més d'un maldecap al senyor Rajoy en un moment tan delicat com l'actual. Perquè mentre el país estava a punt de ser rescatat i un incendi devastava els boscos de la Comunitat Valenciana, ell se n'anava a Polònia a veure un partit de futbol pagant el viatge amb diners de les arques públiques. Les mateixes arques que ara pretén omplir a costa dels mateixos ciutadans que celebren la victòria de la Roja a l'Eurocopa mentre els retallen drets bàsics i augmenten impostos com l'IVA. Un increment que, intencionadament o no, deixarà molt tocat un dels sectors amb més vocació per a incomodar els que manen.

The Seihos a la UB

THE SEIHOS

Universitat de Barcelona

24 de juliol de 2012

Quan tothom et compara amb un determinat grup, el millor que pots fer és proclamar solemnement que te la porta fluixa per a, tot seguit, tocar un tema seu com si l'haguessis compost tu mateix i quedar com un senyor. Això va fer Guillem Haro, vocalista i guitarrista de The Seihos, abans que el quartet barceloní ataqués amb total seguretat "Mansard Roof", de Vampire Weekend. Les comparacions amb la banda de Nova York no són gratuïtes: a partir del seu segón -i per ara darrer- disc, "Two" (2011), els Seihos van envernissar amb textures africanes la seva base de pop atemporalment anglòfil. Unes textures que segueixen presents al material més nou de la banda, com "Greece", un tema que ni tan sols han enregistrat però que ja van avançar ahir al vespre al pati de la Universitat de Barcelona (UB), on es van donar tot un bany de masses en el marc del cicle Els vespres de la UB.

Però el cert és que l'adn dels Seihos va molt més enllà de l'afropop. Una altra novetat -en aquest cas, tan recent que ni tan sols tenia títol- evocava la Nova York del canvi de segle amb guitarres urgents i un teclat enganxós. "Disco Reggae" i "Disco Swing", ambdues del seu debut homònim (2009), estan carregades respectivament d'ska i funk. "Pretending", també del seu primer disc, així com el tema titular de "Two", són dos comprimits d'indie pop tan etern com vitamínic. I "Where Did the Love Go?", també del segón àlbum, és un d'aquells trencapistes de to melancònic, amb regust subterrani però vocació massiva. Per acabar-ho d'arrodonir, van trencar esquemes en plena tanda de bisos fent-se seu el "Walk of Life" de Dire Straits -sí, li pesi a qui li pesi- i acomiadant-se amb la seva ja clàssica revisió de "One After 909", dels Beatles. Francament, certes comparacions es queden petites quan l'interessat té prou amplitud de mires. I els Seihos en tenen de sobra.

http://www.theseihos.com/

Audio: "Where Did the Love Go?" - The Seihos

I finalment, els Beach Boys...

THE BEACH BOYS

Poble Espanyol, Barcelona

23 de juliol de 2012

Mike Love, Brian Wilson, David Marks, Al Jardine i Bruce Johnston. Els Beach Boys. O més ben dit el que queda d’ells, que no és poc tenint en compte l’historial de tragèdies familiars i batalles legals que acumula una de les nissagues més apassionants de la cultura popular del segle XX. El del Poble Espanyol era el segon concert del tram europeu d’una gira que celebra els 50 anys del grup que va posar banda sonora al somni americà -entès com a eterna successió de cotxes imponents, platges impol·lutes, deliciós menjar ràpid i noies en bikini- i va passar en tan sols quatre anys de “Surfin’ Safari” a “God Only Knows”. Dos títols que òbviament no van faltar al llarg de dues hores i quinze minuts en què els cinc supervivents -i els nou músics que els cobrien les espatlles- van donar arguments de sobra tant a qui ja se’ls carregava a priori, com a qui anava a passar-s’ho bé amb unes cançons que estan fetes precisament per això. 

Jo, personalment, em situo en aquesta segona categoria. Conscient que el temps no perdona a ningú -ni tan sols a qui esgrimeix l’edat d’un músic com a únic argument en contra seva- i que els propis Beach Boys són les principals víctimes de la seva turbulenta història, no esperava assistir ahir a cap revel·lació divina. Simplement volia escoltar en directe una sèrie de temes que formen part de la meva vida, i fer-ho de la boca d’una gent que m’ha acompanyat des que tenia onze anys. En altres paraules, volia emocions i en vaig tenir unes quantes. Una cosa que s’estila ben poc en uns temps en què tot assistent a un concert pretén ser un crític musical en potència i on de cara a la galeria queda més bé buscar tres peus al gat que deixar-se portar i emocionar-se amb la música. 

Dit això, i independentment que els Beach Boys mantinguessin o no el tipus -que el mantenien sense problemes, a excepció d’un Brian Wilson que de vegades semblava estar a qualsevol lloc menys en aquell escenari-, ahir a la nit vaig esbossar una bona pila de somriures. I, com tantes de les ànimes que m’envoltaven, vaig fer realitat un somni que m’havia semblat impossible durant tota la vida. I vaig tornar a aquella Califòrnia que no havia pogut trobar a Santa Monica ni a Malibu. La que només existeix als cristal·lins puntejos de guitarra de Marks i Jardine, a les harmonies vocals marca de la casa Wilson i a la veu eternament adolescent de Love. Només per això, i perquè després d’haver-los vist puc afirmar que el mite segueix del tot intacte, va valer la pena ser-hi.

Audio: "Don't Worry Baby" - The Beach Boys

The Cherry Thing

THE CHERRY THING

La 2 d'Apolo, Barcelona
22 de juliol de 2012

Si agafen qualsevol anuari de música en directe, veuran que al llarg de l'any se celebren a casa nostra nombrosos festivals de jazz. Certàmens que poden diferir en tamany i durada, però on sempre sol tenir-hi un pes important el jazz entès com a black music for white people (música negra per a gent blanca). Dit d'una altra manera, virtuosos amb més tècnica que ànima o enèssimes recreacions de repertoris clàssics però ja exprimits centenars de vegades. En aquest sentit, farien bé els promotors i organitzadors d’aquests festivals de fer un cop d’ull a la perifèria, perquè és allà on trobaran propostes que enllacen amb la vocació atrevida i regeneradora que ha mantingut viu el jazz durant més d’un segle.

Exemple d’això últim és The Thing, trio suec de free jazz batejat en honor a un tema del gran Don Cherry i dedicat en cos i ànima a eixamplar horitzons i sorprendre el respectable, no tant a base de tècnica -que també-, sinó més aviat -i això és el més important- de capacitat inventiva. Capacitat que li permet emetre incòmodes cacofonies o sonar com una veritable caixa de trons, i a la vegada esdevenir el perfecte coixí melòdic per a una inquilina de luxe, Neneh Cherry -fillastra del propi Cherry, casualitats de la vida-, amb qui ha sumat esforços recentment.

Han batejat l’experiment com The Cherry Thing i han tret un disc homònim on ensorren definitivament la frontera -més imaginària que real- entre el rupturisme del free jazz i la provocació del punk. Ho fan amb algun tema propi i revisions gens descafeïnades de títols firmats per gent com Martina Topley-Bird (“Too Tough to Die”), Suicide (“Dream Baby Dream”) o els Stooges (“Dirt”). El van presentar ahir a la nit amb una hora i mitja llarga de concert on no van faltar atmòsferes hipnòtiques i agressions sonores sobre les quals Cherry va cantar i improvisar, més deixada anar que mai i amb una sobredosi de soul que la feia creïble fins i tot quan deia que Barcelona és el lloc més dolç que ha conegut mai. Definitivament, el centenar de persones que hi vam ser podem considerar-nos privilegiats.

Audio: "Dream Baby Dream" - The Cherry Thing

Un any sense Amy Winehouse

AMY WINEHOUSE

14 September 1983 - 23 July 2011

Audio: "You Know I'm No Good" - Amy Winehouse

Carta a Uncut

Hi ha coses que fan molta il·lusió. Per exemple, que una revista que has llegit durant literalment mitja vida -i que es troba entre les més importants del món pel que fa a premsa musical- destaqui un e-mail teu com a carta del mes. Això ha fet la gent d'Uncut amb un correu electrònic que els vaig enviar amb motiu del seu quinzè aniversari i per explicar-los com m'han acompanyat durant aquests quinze anys. Sota aquestes línies trobaran escanejada la carta tal i com la publica la revista britànica a la seva edició d'agost de 2012 (número 183). Una edició que dedica la portada i una extensa entrevista a Neil Young, i on també hi ha interessants articles sobre MC5, Peter Tosh, Paul Heaton i la primera visita a la Xina de The Jesus & Mary Chain, entre d'altres. Corrin cap al seu quiosc abans que voli...

Recomanació: The Seihos als Vespres de la UB

Amb dos discos sota el braç i un bon grapat de cançons que freguen la perfecció pop, THE SEIHOS són ara mateix un dels grups més frescos de Barcelona. Si el seu debut homònim (2009) enllaçava els Beatles i la música negra amb la Nova York dels Strokes, la seva continuació, "2" (2011), hi afegeix unes suggerents pinzellades d'afropop. Els podran veure en directe aquest dimarts, 24 de juliol (21h.), al pati de la Universitat de Barcelona (accés pel carrer Diputació amb Enric Granados), dins del cicle Els vespres de la UB. Entrada gratuïta i aforament limitat.

www.theseihos.com

http://www.ub.edu/vespres/

Pascuala Ilabaca y Fauna a la NAUB1

PASCUALA ILABACA Y FAUNA

NAUB1, Granollers (Barcelona)

20 de juliol de 2012

Pascuala Ilabaca és originària de Valparaíso, Xile, però al llarg de la seva vida ha viatjat arreu de Llatinoamèrica i fins i tot ha viscut temporalment a l'Índia. Una trajectòria vital que per força ha quedat reflectida en un discurs artístic que, si bé beu directament del folklore xilè, absorbeix influències que van del jazz al folk-rock i de la psicodèlia al flamenc, passant pels traços sonors de cada indret que ha trepitjat. Mestissatge i visió global ben entesos que han fet d'Ilabaca un dels valors més segurs de la música llatinoamericana contemporània. Va venir a Granollers a presentar el seu nou disc, "Busco Paraíso" -distribuït a casa nostra per Petit Indie-, acompanyada dels seus inseparables Fauna. Una sòlida banda d'acompanyament que tant pot crear atmòsferes envolvents com disparar patrons rítmics incontrolats. El coixí ideal perquè Ilabaca balli, canti, reivindiqui la cultura mapuche o faci duels impossibles amb un saxo gairebé en flames. Tot això, mentre el públic es va aixecant de les seves cadires i transforma l'auditori en una improvisada pista de ball. Final rodó per a un concert de luxe.

http://www.myspace.com/pascualailabaca

Audio: "Machi" - Pascuala Ilabaca y Fauna

Julián Maeso a Ruta 66

"Tenemos un gran problema en España con la diferenciación de estilos musicales y las etiquetas. Si eres mod, no escuchas big bands que no aparezcan en los foros al uso. Si eres rocker no escuchas hip-hop. Si vas al FIB no vas al Bluescazorla o Viñarock. Los festivales están muy focalizados hacia unas u otras tribus urbanas, con total respeto hacia todas ellas y hacia los festivales. A veces nos perdemos mucho de lo que la gente diferente nos puede aportar. He tenido la suerte de tocar en el extranjero y asistir a festivales de muy diferente pelaje, así como públicos sin limitaciones: la única etiqueta que acepto es la música, que en definitiva es a lo que me dedico".

No podria estar més d'acord amb aquestes declaracions que Julián Maeso va fer durant una entrevista publicada a la darrera edició de la revista Ruta 66. Farien bé parar-hi atenció tots els que s'escandalitzen quan el Primavera Sound programa grups de metal o quan un grup de rhythm & blues, rockabilly o ska vol eixamplar horitzons artístics i arribar més enllà de la secta de torn. Veterà organista toledà amb un currículum que inclou noms com els de Sunday Drivers, Maeso s'ha atrevit per primera vegada amb la guitarra al seu primer disc en solitari, "Dreams Are Gone".

Audio: "What Did You Want My Love for?" - Julián Maeso

La cultura no és un luxe

David Carabén (Mishima) llegeix, la nit passada, el manifest unitari que tots els grups participants al festival Pròxims van elaborar ahir contra les darreres mesures econòmiques adoptades pel Govern central. Mesures com un salvatge increment de l'IVA que serà del 21% en els productes i serveis relacionats amb la cultura. Un fet que, per tant, pot deixar encara més abatut un sector que ja ho passa prou malament en aquest país. A continuació, Martí Sales (Surfing Sirles) va llegir una contundent cita de Joan Brossa que ens hauria de fer reflexionar a tots:

"La gent no s'adona del poder que té: amb una vaga general d'una setmana n'hi hauria prou per a ensorrar l'economia, paralitzar l'Estat i demostrar que les lleis que imposen no són necessàries".

Tot això va passar en el marc del festival Pròxims, celebrat al Poble Espanyol. Un recull de propostes de casa nostra que va reunir en un mateix escenari un cartell molt atractiu: Litoral, Surfing Sirles, La Iaia, Maika Makovski, The New Raemon i Mishima -brillants tots ells-. Aquests últims eren els caps de cartell, i van oferir un passi que ja es pot considerar clàssic. Quan es van acomiadar i Hank Williams cantava "I'll Never Get Out of This World Alive" pels altaveus, la sensació general era la d'haver presenciat quelcom únic.

País de merda II: L'aeroport del senyor Fabra

Tot un monument a l'Espanya més rància i caciquista.

Som campions del món de futbol i vam guanyar l’Eurocopa, però seguim sent un país de merda -com vaig dir a l’anterior capítol d’aquesta sèrie, l’expressió país de pandereta ja s’ha quedat obsoleta a aquestes alçades-. Espanya és ara mateix la riota de mig món, i ho és per mèrits propis. Només cal fer un cop d’ull a l’actualitat per a trobar-ne uns quants a diari. L’últim, l’expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, i l’aeroport fantasma que va fer construir a la seva província. Un aeroport on ahir va aterrar el primer -i fins ara únic- avió. El tros de ferro que encapçala la immensa estàtua que el propi Fabra, al més pur estil Kim Jong-Il, s’ha fet aixecar en un aeroport inaugurat l’any passat i que encara no ha entrat en funcionament -entre d’altres coses, perquè ni tan sols s’ajusta a la normativa d’AENA-.

La broma ha sortit cara: 300.000 euros de les arques públiques -dels quals, per cert, encara no ha vist ni un cèntim l’artista encarregat de fer l’obra-. Les mateixes arques d’on surten les desenes de milers d’euros que s’embutxaca cada any el director d’aquest aeroport que ni tan sols funciona i que per tant no genera cap benefici. I les mateixes arques on, en canvi i segons deia aquest matí el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, no hi ha prou diners per a pagar els serveis públics. Més enllà de tot això, que per desgràcia no és res de nou, el que més m’emprenya és que infraestructures innecessàries i inútils com aquesta segueixen essent moneda de canvi electoral -en altres paraules, dónen vots- en un país tan curt de gambals com aquest.

Construir aquest aeroport fantasma va costar una fortuna, i el sol fet de mantenir-lo en costa una altra cada any. A la qual cosa cal sumar el cost d’aquest monument a l’Espanya caciquista que tan bé representa l’ala més dura i rància del PP. La del Pla Hidrològic Nacional que anys enrere s’havia d’aprovar “por huevos”. La del “¡Que se jodan!” i el “Vamos a dar por saco a los franceses”. La del malbaratament constant i gratuït en temps de vaques grasses i les retallades en temps de vaques primes. La que, malgrat tot el que està caient, només surt al carrer quan guanya el seu equip de futbol. I tot això no és culpa dels mercats, ni tan sols d’Angela Merkel, sinó d’aquesta mentalitat tan espanyola de voler viure com ianquis i pensar com cubans -l’expressió no és meva, sinó del New York Times, i m’atreviria a dir que va amb tots els respectes cap a la població cubana-.

Aquest és el panorama, senyors. Sortim tots al carrer a celebrar les victòries de la Roja amb petards i banderetes. Però com bé va escriure el gran José Ignacio Lápido en un article d’opinió al diari Granada Hoy, el millor que podríem fer és substituir els toros que decoren aquestes banderetes per bosses d’escombraries. Bosses com les que utilitzava cert polític corrupte per emportar-se a casa els diners que robava de les arques públiques. Les mateixes bosses d’escombraries on el barbut mentider que presideix el Govern central ha llençat les seves promeses electorals. Bosses on metafòricament han anat a parar tots els diners malbaratats per Fabra amb el seu aeroport. El símbol, per tant, que millor representa aquest país de merda.

R.I.P. Jon Lord

Agafo la premsa i no paro de llegir elogis cap a Jon Lord, teclista original de Deep Purple que va morir dilluns víctima d'una embòlia pulmonar. Elogis que es repeteixen arreu de la xarxa i que en molts casos vénen de firmes que s'havien passat anys menyspreant la nissaga Purple i rebaixant-la al nivell del metal de tercera que porta dècades copiant malament el quintet britànic. No seré jo qui posi en qüestió l'aportació d'aquesta banda a la història del rock, ni de Lord en particular des del seu etern orgue Hammond. Al contrari, porto mitja vida escoltant "Made in Japan" i "Machine Head", i el que em queda. El que em sap greu és que, com en tants altres casos, aquest reconeixement de part d'alguns arribi quan ja és massa tard.





Audio: "Highway Star" - Deep Purple

Ian Astbury i les seves sortides de to

Ian Astbury.

Llegia fa una estona l'entrevista que el periodista Jordi Bianciotto va fer a Ian Astbury i que El Periódico de Catalunya publica a la seva edició d'avui. Una entrevista on el frontman de The Cult no dubta a titllar literalment d'"escombraries" el moviment Occupy Wall Street. Ho afirma de manera gratuïta després de despatxar-se a gust dient que ara no és moment de fer cançons amb missatge, amparant-se en un argument tan delirant com l'excés d'informació que generen els mass media (???). D'acord. Jo també crec que no totes les expressions artístiques poden ni han d'oferir constantment missatges compromesos -per entendre'ns, aprecio per igual als Cult i a Public Enemy, entenc que tenen discursos diferents i no crec que els hagin de canviar al marge de les seves respectives evolucions-. Fins i tot puc gaudir de l'art amb un missatge contrari a les meves idees i conviccions. Però el que no puc acceptar són sortides de to com les del senyor Astbury. Un cínic de tres parells de nassos, si m'ho permeten. Perquè després de dir tot això, afegeix un argument suposadament definitiu contra Occupy Wall Street: diu que hem de ser capaços d'"ocupar-nos de nosaltres mateixos" i mantenir-nos al marge de la crisi. I es posa com exemple a ell mateix, "que sóc capaç de viure amb ben poc". Doncs si el cantant de The Cult és capaç de viure amb tan poc, em pregunto per què les entrades dels seus concerts tenen preus que ronden els 40 euros. Potser molts dels que van ocupar Wall Street (i dels Indignats del 15-M) també estarien encantats de viure amb ben poc -i d'anar a un concert de The Cult- si aquesta quantitat de diners no suposés el que suposa amb les condicions econòmiques i socials actuals. Dit això, i per si encara no ho sabien, The Cult toquen aquesta nit a la sala Razzmatazz de Barcelona. I malgrat el que acaben de llegir, els puc oferir dos arguments de pes per a gastar-se els gairebé 40 euros que costa l'entrada, si s'ho poden permetre. El primer és la reputació d'Astbury i companyia com a excel·lent banda de directe. El segón és "Choice Of Weapon", un àlbum que recupera les millors formes del quartet. Que una cosa no treu l'altra.

País de merda

Obres la porta del caixer i algú et demana un cigar. No li pots donar perquè no fumes, però et quedes mirant aquest algú i t’adones que és la personificació de l’estat de les coses al país de merda on vius. País de merda, sí, perquè l’expressió país de pandereta ja s’ha quedat petita a aquestes alçades. L’home en qüestió és un dels molts sense sostre que passen les nits als caixers de les oficines bancàries de Barcelona. I si personifica el citat estat de les coses, és perquè mentre jo realitzo el cada vegada més luxós acte de treure vint euros del meu compte corrent, ell llegeix un llibre estirat sobre el seu llit de cartró. No arribo a veure’n el títol, però tant és. Algú que llegeix llibres -per tant, algú amb cultura- es veu obligat a sobreviure a base de caritat i dormint en caixers. La viva imatge d’un país que té per President del Govern un mentider compulsiu que admet públicament i sense la més mínima vergonya que llegeix abans la premsa esportiva que la nacional. El mateix president que, amb el país a punt de ser rescatat, se’n va a Polònia a veure un partit de futbol i només lamenta que el vol li impedirà veure’n un altre de tenis. Un país amb ambaixadors tan curts de gambals com el que tenim precisament a Varsòvia, capaç d’exhibir impúdicament els seus instints més primaris davant les càmeres televisives i deixar anar un sentit “¡Vamos a dar por saco a los franceses!” durant un partit de l’Eurocopa. Un país amb representants electes que es queden tan amples després de cridar “¡Que se jodan!” quan s’anuncien retallades a les prestacions per a aturats. Un país on, sense tenir ni el graduat escolar però comptant amb bones connexions dins d’un partit polític, es pot arribar al Ministeri d’Indústria i fins i tot a la Presidència de la Generalitat -sinó, que li preguntin al senyor Montilla-. Un país on l’únic condemnat per un escàndol de corrupció és precisament el jutge que instrueix el cas. Un país que s’enfonsa mentre el seu Cap d’Estat caça elefants a l’Àfrica. Un país on qualsevol aprofitat viu com un marquès mentre la gent amb talent, cultura i ganes de treballar té tres sortides: per terra, per mar i per aire. Fa temps, en una de les manifestacions del moviment 15-M, una noia exhibia una pancarta on es llegia “Si lo llego a saber, me opero las tetas en lugar de hacer un máster”. Més clar, l’aigua. Diu Rafa Nadal que se sent orgullós de ser l’abanderat d’Espanya als Jocs Olímpics de Londres. Doncs què volen que els digui, a mi em faria vergonya abanderar internacionalment un país com el que acabo de descriure. La mateixa que em produeix dir la meva nacionalitat cada cop que travesso els Pirineus.

L'expressió país de pandereta ja s'ha quedat petita.

Recomanació: Pilé on 45

El restaurant-llibreria Anònims de Granollers (c/. Ricomà, 57) acomiadarà aquest divendres, 20 de juliol (21h.), la segona temporada del club PILÉ ON 45. Organitzada com sempre pel col·lectiu Tiempos Modernos i dedicada a difondre la cultura mod i sixties mitjançant seleccions musicals en vinil, aquesta darrera sessió comptarà amb Eva Lussina als plats. Vinguda expressament des de Lleó, posarà l'Anònims de potes enlaire amb un refrescant repertori de soul, rhythm & blues i ska. Entrada gratuïta i una deliciosa oferta gastronòmica. I parcialment compatible amb el concert de Pascuala Ilabaca a la NAUB1!

http://pileon45.blogspot.com.es/

Pascuala Ilabaca, de Xile al món

PASCUALA ILABACA en concert a la NAUB1

Divendres, 20 de juliol - 23h.

Avda. Prat de la Riba, 77 - GRANOLLERS (Barcelona)

S’ha dit de Pascuala Ilabaca que és a la música de Xile el que Lila Downs i Anoushka Shankar són respectivament a les de Mèxic i l’Índia. I si bé és cert que les comparacions mai són prou afortunades, també ho és que ambdós noms es troben entre la llista d’amics d’Ilabaca al seu compte de myspace. Nascuda fa 27 anys a Valparaíso (Xile), ha viscut i estudiat música al llarg de la seva vida en països com els anteriorment citats. Una trajectòria vital que ajuda a entendre la personalitat artística d’aquesta inquieta cantautora. Tan inquieta, que ha incorporat al folklore del seu país natal instruments com la tabla índia i registres propis del jazz, el rock i el pop, sempre des d’una òptica atrevida, novedosa i propera al concepte indie. Ho va fer des de ben jove i com a integrant de diversos projectes fins que, l’any 2008, va iniciar una trajectòria solista amb l’autoedició de “Pascuala canta a Violeta”. Un sentit tribut a Violeta Parra, figura capital de la música i el folklore xilens durant el segle XX, i una carta de presentació que no pararia d’obrir-li portes. Des d’aleshores, ha editat tres discos més -l’últim, “Busco Paraíso”, distribuït a casa nostra pel segell vallesà Petit Indie-, ha realitzat extenses gires per Europa i l’Amèrica Llatina, i fins i tot va acompanyar la presidenta de Xile, Michelle Bachelet, durant una visita oficial a l’Índia, on va oferir tres concerts. El seu pas per la NAUB1 suposarà la possibilitat de degustar de molt a prop un dels grans tresors de la música llatinoamericana contemporània.

http://www.myspace.com/pascualailabaca

http://www.naub1.cat

Montjuïc de Nit

MONTJUÏC DE NIT

Diversos escenaris del parc de Montjuïc, Barcelona

14 de juliol de 2012

Motius personals de màxima prioritat em van impedir arribar a temps de presenciar el concert de Le Petit Ramon & Els Nanus del Parc. Una llàstima, tenint en compte els comentaris entussiastes de qui sí que els va veure. En qualsevol cas, sí que vaig arribar al Poble Espanyol a temps de veure un altre dels plats forts de la nit. Uns pletòrics BRIGHTON 64, novament a la carretera i amb vistes d'editar un nou disc després de l'estiu, semblaven jugar més que mai a casa. Una banda emblemàtica de Barcelona en un festival, el Montjuïc de Nit, de vocació plenament ciutadana. Escoltar temes com "Barcelona Blues" o "En mi ciudad" en un marc com aquell -i amb diverses generacions corejant-ne les tornades- evocava esdeveniments mítics que un servidor no va poder viure per motius generacionals, aquells concerts a la Recta de l'Estadi que tan bé recullen el directe "Explosión juvenil en directo!" (BipBip Records) i les millors hemeroteques melòmanes. Però el passi d'ahir no era un viatge al passat, sinó la reafirmació d'uns Brighton 64 amb molt de present i encara més futur per davant. Com a mostra, el trio de cançons noves amb què van obrir boca de cara al proper disc.

Els va succeir SAMANTHA DE SIENA, londinenca establerta a Barcelona i lliurada en cos i ànima a un jazz detallista i nocturn, amb textura de seda i tenyit de folk i pop sofisticat. Una proposta realment interessant que, malgrat les boníssimes maneres de la britànica i la seva banda d'acompanyament, va quedar un pèl deslluïda per les grans dimensions de l'escenari -cançons com aquestes es degusten millor en entorns més recollits- i, sobretot, per la baixada de tensió que suposava programar-la just després de Brighton 64 i la seva l'explosió de rock'n'roll -en qualsevol cas, això és culpa dels programadors i no pas dels músics-. Vaja, que va ser un concert de notable alt, però hagués brillat moltíssim més en altres circumstàncies. Més contundents van sonar les proclames que ZPU llançava a la immensitat de la nit des de la plaça del Marquès de Foronda. El veterà MC barceloní va carregar contra tot i contra tothom amb el seu arsenal de versos esmolats.

L'exterior de la Fundació Joan Miró, amb l'il·luminat skyline barceloní com a teló de fons, semblava un escenari fet a mida per al trip musical que va protagonitzar ESPERIT!. L'alter ego de l'home orquestra Dalmau Boada (Les Aus, Liannallull...) va oferir un passi per a emmarcar en què, com és habitual en ell, va saltar sense immutar-se del surf al hard rock, del proto-flamenc a la psicodèlia i del folk a la música africana. Ho va fer amb un somriure constant a la cara, senyal inequívoc que s'ho estava passant tan o més bé que el respectable. "Demà treballo", va dir abans de tocar el que a priori havia de ser l'últim tema, però la tanda de bisos s'allargaria fins l'hora de tancar, i més que s'hagués allargat de no haver-hi hagut condicionants horaris. I finalment, SIDONIE van exhibir musculatura i taules amb un repertori farcit de hits instantanis però, pel meu gust, carent de la frescor i la personalitat que tenien aquells primers dos discos...

Brighton 64

Ricky Gil i Albert Gil (Brighton 64)

Ricky Gil (Brighton 64)

Samantha de Siena

Esperit!

Cinemascope a la NAUB1

CINEMASCOPE

NAUB1, Granollers (Barcelona)

13 de juliol de 2012

Fa cosa d'un mes, el director d'un reconegut festival de música barceloní posava el crit al cel perquè un periodista havia escrit que al certàmen en qüestió hi tenia poca presència l'escena autòctona. Polèmiques a banda, el que és cert és que vivim en un país carregat de complexes i un d'ells és aquell que ens fa sobrevalorar qualsevol pixada fora de test pel sol fet de venir de fora, i a la vegada ser incapaços d'apreciar el talent quan el tenim al costat de casa. Mostra d'això últim és la trajectòria del granollerí Xavier Bonfill. Una trajectòria que va enlairar-se al capdavant dels polifacètics Appledog i que ha evolucionat a ritme vertiginós fins a un fascinant present amb nom propi, Cinemascope. Un trio on el compositor, cantant i multiinstrumentista ha sumat forces amb el teclista i artesà electrònic Cels Campos i el violoncelista Àlex Flaqué. Tres ments inquietes que se serveixen tant de les noves tecnologies com dels elements més orgànics per a ensorrar qualsevol barrera que pugui existir entre el breakbeat i la música de cambra, entre el pop més accessible i les avantguardes més marcianes.

Es van presentar ahir a la nit a Granollers amb un programa doble. Primer, va ser el torn de "The Cello Hero Project". Un concert per a violoncel en cinc moviments que va compondre el propi Flaqué com a treball acadèmic. Precisament, va ser el violoncelista qui més protagonisme va anar adquirint a mida que el concert esdevenia una deliciosa orgia sonora, desembocant en un solo on Flaqué evocava amb el seu instrument el que Miles Davis va fer amb la trompeta i Jimi Hendrix amb la guitarra, i culminant finalment en un imprevisible joc a tres bandes amb escenes d'slapstick incloses. La segona part de l'actuació va servir per a presentar "9=0" (2012), el primer disc en solitari de Bonfill. El van interpretar sencer, respectant-ne el set list original i elevant entre tots tres unes cançons que podrien manifestar-se enormes fins i tot en la seva versió més esquelètica. Ja com a bis, van aplicar el mateix tractament a l'única mirada que Bonfill faria als seus anteriors projectes. "Aquest tema és de quan érem més joves", va dir el granollerí per a presentar "Fisher Price", un dels (nombrosos) punts àlgids del repertori d'Appledog. La cirereta d'un passi majúscul amb què Cinemascope es confirmaven com una de les propostes amb més projecció i potencial de casa nostra. Ara només cal que en prengui nota qui se n'ha d'adonar.

http://xavierbonfill.com/

Audio: "Orquestra de Maniquís" - Xavier Bonfill

Molly Gene One Whoaman Band

El seu nom artístic juga amb la seva condició de dona orquestra (one-woman band). Des de Warrenburg, Missouri, Molly Gene One Whoaman Band és un huracà de blues pantanós i etílic que canta des de les profunditats a la vegada que toca la guitarra, l'harmònica i les percussions. Els seus dos discos, "Folk Blues and Booze" i "Hillbilly Love", són pura dinamita.

http://mollygene.org/index.htm





Audio: "Hillbilly Love" - Molly Gene One Whoaman Band

Mig segle de Rolling Stones

Avui fa 50 anys que tres alumnes avantatjats d'Alexis Korner van presentar el seu aleshores nou grup de rhythm & blues al mític Marquee Club de Londres. Era el 12 de juliol de 1962, i Mick Jagger (veu), Keith Richards (guitarra) i Brian Jones (guitarra) debutaven en directe com a Rollin' Stones, nom inspirat per una cançó de Muddy Waters. Completaven la formació Dick Taylor (baix, pocs anys després i encara actualment als Pretty Things) i un bateria no especificat (la majoria de fonts oficials apunten a Tony Chapman, però també hi ha qui assegura que les baquetes eren les del futur Kink Mick Avory). El line-up definitiu s'establiria definitivament l'any següent amb l'entrada de Bill Wyman (baix) i Charlie Watts (bateria). Seria també aleshores quan el grup substituïria l'apòstrof del seu nom per una g i es prepararia per a enregistrar el que seria el seu primer single, amb "Come On" (Chuck Berry) a la cara A "I Want to Be Loved" (Willie Dixon) al revers.



Audio: "Come On" - The Rolling Stones

Regina Spektor a Razzmatazz

REGINA SPEKTOR

Razzmatazz, Barcelona

10 de juliol de 2012

Sabíem que Regina Spektor té recursos vocals il·limitats i que quan s'asseu al piano pot fer literalment el que vol. Sabíem que pot sortir victoriosa de gairebé dues hores de concert sacrificant cavalls guanyadors com "Après Moi" o "Folding Chair" a favor de material recent (el seu darrer llançament, l'inspirat "What We Saw from the Cheap Seats", justifica per sí sol aquests sacrificis). Sabíem que la novaiorquesa d'origen rus sap estar damunt d'un escenari i que sempre mostra un somriure com a resposta. I sabíem que es pot permetre tancar un recital amb un trio d'asos tan celebrats com "Us", "Fidelity" i "Samson". Però malauradament, també sabíem que la majoria d'aturades de la seva present gira mundial tenen lloc en teatres i auditoris. Per això, i perquè un recinte com Razzmatazz no és precisament el marc més idoni per a degustar delicatessen com les que serveix Spektor, el concert d'ahir a la nit -malgrat les boníssimes maneres exhibides damunt l'escenari i la constant comunió amb el respectable- no va deixar de ser un reflex d'allò que podria haver estat en circumstàncies més encertades -sense anar més lluny, un auditori-. Durant la pausa prèvia als bisos, l'activista musical Maurici Ribera (The Missing Leech) deixava anar una frase carregada de raó: "Amb totes les ximpleries que es programen al Palau de la Música, estaria bé que els promotors pensessin alguna vegada a portar-hi gent com aquesta". D'acord, el camí que separa Razzmatazz del Palau de la Música pot semblar molt llarg -i més en un país tan acomplexat com aquest-. Però tenint en compte que Spektor va omplir el Royal Albert Hall quan va tocar a Londres la setmana passada, potser no seria tant demanar...





Audio: "Don't Leave Me (Ne Me Quitte Pas)" - Regina Spektor

John Lydon a Rockdelux

John Lydon és un home de contrastos. De respondre amb un cop de puny a qui li demanava un retorn de PiL quan es trobava immers en una reunió dels Sex Pistols (recordin l'incident amb Kele Okereke al Summercase 2008), a reunir els primers i concedir entrevistes promocionals en què es nega a parlar dels segons -i, de passada, de qualsevol formació de PiL que no sigui l'actual-. Per això no deixa de tenir el seu morbo que, malgrat aquestes premisses, l'entrevistador de torn tregui tots aquests temes durant una conversa telefònica amb l'imprevisible vocalista. Ho va fer el periodista David Saavedra, durant una entrevista que publica l'última edició de Rockdelux, en repetides ocasions i tocant com qui no vol la cosa tots els temes tabú. Bé per a ell, i bé per a Lydon, que sap tallar-lo amb contundència però sense fer mal i recuperar la compostura quan la conversa torna exactament al lloc on ell la vol.

PiL han trencat aquest 2012 un llarg silenci discogràfic amb l'autoedició de "This Is PiL". Un àlbum on Lydon i la formació que l'ha acompanyat des de 2009 mantenen sense problemes el nivell que qualsevol es pot esperar d'aquestes sigles. L'havien d'haver presentat en directe el passat 30 de juny a la sala Razzmatazz de Barcelona, però el concert es va suspendre a l'últim moment per causes que no s'han donat a conèixer. El fet que la resta de la gira de PiL s'hagi mantingut intacta, i l'ambigüitat del comunicat emès conjuntament pel grup i la promotora Doctor Music, fan pensar en l'escassa venda d'entrades com a motiu de la suspensió. Un fet que, de confirmar-se, seria preocupant. Perquè és fort que en una ciutat com Barcelona no hi hagi prou públic per a un grup de l'alçada de PiL. I més tenint en compte el bany de masses que es van donar l'any passat en un dels escenaris principals del Primavera Sound. Ja se sap, públic i macrofestivals conformen una equació complicada a casa nostra...




Audio: "One Drop" - PiL

Recomanacions: Montjuïc de Nit

Aquest dissabte, 14 de juliol, torna MONTJUÏC DE NIT. Un cicle que omplirà l'àrea de Montjuïc de propostes culturals de tota mena amb entrada GRATIS (en majúscules perquè és l'única paraula -amb permís de "futbol" i "cervesa"- capaç de moure mars i muntanyes en aquest país). D'aquesta manera, els diferents recintes del parc acolliran exposicions, projeccions de documentals i una atapeïda graella de concerts. Dins d'aquest darrer capítol, i amb el seu permís, m'he permès fer un recull de les actuacions musicals que a priori em semblen més interessants. Si els ve de gust, prenguin nota i gaudeixin de la nit:


-LE PETIT RAMON I ELS NANUS DEL PARC (Poble Espanyol, 20h.): A aquestes alçades, l'alter ego de Ramon Faura ja no necessita presentació. Cronista per excelència de la Barcelona que no surt a les postals -a base de rock canalla, folk àcid i carnal rhythm & blues-, vindrà acompanyat dels sempre oportuns Nanus del Parc. I això no és tot, comptarà amb convidats d'excepció com Maria Rodés o Jaume Pla (Mazoni).

-BRIGHTON 64 (Poble Espanyol, 21h.): L'escena barcelonina no seria el que és sense ells, i si algú ho dubta és que perd massa temps llegint revistes de tendències. Després de l'apoteòssica gira amb què han celebrat el seu 30è aniversari, els germans Gil i companyia estan gravant un nou disc que sortirà després de l'estiu a través de BCore. Material fresc que podrem degustar aquest dissabte al costat d'una col·lecció de clàssics que ja formen part de l'adn musical de Barcelona.

-CARGO (Fundació Joan Miró, 22,45h.): La unió de dos monstres de la cançó com són Nico Roig i Raül Fernandez (Refree) ha donat lloc a aquest projecte que neix amb l'experimentació com a raó de ser. Objectes casolans, cassettes, electrònica de baixa fidelitat i molta imaginació.

-ESPERIT! (Fundació Joan Miró, 23,30h.): Dalmau Boada és conegut per haver format part de Zeidun i ser la meitat del duet Les Aus, però també per la seva participació en projectes com Flowers of Dump, The Missing Leech, Liannallull o la banda d'acompanyament de Pau Riba. Esperit! és la seva aventura més personal. Una bateria, un teclat, una guitarra i tot un arsenal de loops a les mans d'un home orquestra que salta sense complexes del folk de camp al proto-punk, passant pel surf i la psicodèlia.

-ADRIÀ BOFARULL (Fundació Joan Miró, 00,15h.): Cara visible de projectes com Dargelos o el seu alter ego Hydra, aquest vallesà és un dels valors a l'alça de l'electrònica barcelonina. Amb una producció tan prolífica com heterogènia, Bofarull parteix d'eines com els samplers per a generar atmòsferes, textures i colors que s'escapen de tota etiqueta.

-DULCE PÁJARA DE JUVENTUD (Plaça Marquès de Foronda, 00,45h.): Rock amb aromes dels 90 des de l'extrarradi barceloní. Veus angoixades, una dosi justa d'èpica i guitarres que evoquen els Pixies, Dinosaur Jr i Pavement. Els deu temes que conformen el seu disc de debut són una bona ràfega d'aire fresc, però treuen espurnes.

-PEGASVS (Plaça Marquès de Foronda, 02,45h.): Si l'escena independent barcelonina tingués aquest 2012 una mena de Grup de l'Any, probablement serien ells. Un duet d'electropop que beu a parts iguals de Kraftwerk, OMD, New Order, Suicide i Cabaret Voltaire. La seva apretada agenda de directes els ha portat durant els darrers mesos per festivals de tota mena. I "El final de la noche" té tots els números per ser la cançó no oficial d'aquest estiu.

-VERY POMELO (Passeig del Minici Natal, 02,45h.): Després de l'èxit dels seus dos primers treballs, els Pomelos presenten "Ràdio Clotxa". Un àlbum on la banda barcelonina explora la seva vessant més introspectiva, sense oblidar l'explosiva barreja de rumba, surf, folk i rockabilly amb què han captivat tota mena de públics durant els darrers tres anys.


http://www.bcn.cat/cultura/montjuicnit/2012/

Xavier Bonfill per partida doble a la NAUB1

Ha arribat l’hora del pop en technicolor. Un dels músics més inquiets del Vallès Oriental, ànima dels celebrats Appledog i component de formacions com el combo experimental Neu5, el granollerí XAVIER BONFILL arriba a la NAUB1 (avda. Prat de la Riba, 77 - Granollers) i ho fa per partida doble. D’una banda, amb un projecte en solitari que cada dia es cotitza més a l’alça. De l’altra, amb la seva darrera aventura, el trio d’electropop de cambra CINEMASCOPE. Serà aquest divendres, 13 de juliol (23h.).

XAVIER BONFILL
Després d’una intensa trajectòria al capdavant dels inclassificables Appledog -amb els quals va arribar a tocar a Islàndia i en escenaris de tot l’estat-, Bonfill va encetar a mitjans de 2010 una trajectòria en solitari que combina el seu gust pel pop d’autor més atemporal amb el minimalisme avantguardista i l’electrònica més atrevida. Una trajectòria que fins ara ha donat com a fruit, “9=0”, un disc de debut enregistrat en diversos estudis barcelonins sota la producció d’iGGy RoT. Una majúscula carta de presentació on el granollerí ha aprofundit en la seva vocació més experimental, sense deixar de banda l’element orgànic que sempre han tingut les seves composicions.

CINEMASCOPE
El darrer projecte d’aquest incombustible compositor i multiinstrumentista. O més ben dit, un projecte de projectes, tal i com es defineixen ells mateixos. I és que Cinemascope és la unió de tres camins de llarg recorregut. Els d’Àlex Flaqué (violoncel), Cels Campos (sintetitzador, sampler i piano) i el propi Bonfill (teclats). Tres ments inquietes que, seguint la tradició iniciada pel jazz més avantguardista, van sumar forces a finals de l’any passat per obrir nous camins que enllacin el format de cambra amb l’electrònica més atmosfèrica passant, com indica el seu nom, pel pop cinematogràfic. En altres paraules, una passada.

http://xavierbonfill.com
http://www.naub1.cat/

25 anys sense els Smiths

Per a commemorar el 25è aniversari de la dissolució dels Smiths, l'FNAC del centre comercial El Triangle de Barcelona ofereix fins el proper 20 de juliol la possibilitat de contemplar una exposició de cartells promocionals originals dels anys 80. Es tracta de pòsters de tirada limitada que el segell discogràfic de la banda, Rough Trade, va distribuir al seu moment per les botigues de discos amb l'objectiu d'anunciar les novetats del grup. Tots els exemplars formen part de la col·lecció particular de Marc Capella, expert i fan incondicional dels de Manchester. La mostra suposa tot un viatge pel túnel del temps i la constatació de la importància que el component gràfic va tenir a l'obra dels Smiths.






Audio: "Shoplifters of the World Unite" - The Smiths

Fira de la Música de Cardedeu

Dos moments de la Fira de la Música de Cardedeu, que va celebrar ahir una nova edició tornant als carrers i places del Casc Antic del municipi vallesà. De ben segur que més d'un veí desagraït es tornarà a queixar (què hi farem), però no deixa de ser una bona notícia que aquesta fira hagi tornat al centre de la població, el lloc d'on mai hauria d'haver marxat. Una trentena de grups emergents van presentar-se en societat en una mostra que, malgrat les restriccions pressupostàries derivades de la crisi, va batre ahir el seu rècord d'assistència. Felicitats a l'entitat organitzadora, l'Associació de Músics de Cardedeu (ASMUCA), i que se'n celebrin moltes més.

Iggy & The Stooges al Cruïlla BCN

Iggy Pop, ahir al vespre al Cruïlla BCN (Parc del Fòrum, Barcelona)

L'escena és la següent. La base instrumental dels Stooges ataca el clímax d'"I Wanna Be Your Dog" mentre Iggy Pop camina per l'escenari sense rumb. De cop i volta, la Iguana comença a córrer i es tira al públic. Desapareix. I reapareix segons després, suspès per la multitud, immòbil i amb un torrent de sang que brota d'algun punt pròxim a la seva boca. L'equip de seguretat l'estira i ell es reincopora, ja al passadís que separa el públic de l'escenari. Camina lentament mentre la sang no para de rajar, s'enfila a l'escenari i es gira per mirar el públic. Esbossa un dels seus somriures de complicitat desafiant i torna a cantar "I Wanna Be Your Dog" amb més força que mai. I això només ha estat el principi. Durant una hora més, Iggy Pop es passejarà per l'escenari corrent, saltant i deixant-se la pell en cada nota del repertori fundacional del punk. Amb 65 anys i sagnant com el primer dia. Sí, la Iguana s'assembla cada dia més a la Niña Medeiros, però segueix tenint el millor directe del món. El secret? La seva persona. Perquè si el rock'n'roll equival a sang, suor i sexe, Iggy Pop n'és l'essència més absoluta.




Audio: "I Wanna Be Your Dog" - The Stooges