Hallelujah

Amb la primera copa no va passar res. Amb la segona, va aprendre a apreciar d'una altra manera la música que inundava la sala d'estar. Amb la tercera, ho va veure encara més clar. Va aixecar-se del sofà i va córrer pel passadís fins arribar a l'habitació on viuen els fantasmes. Va obrir la porta, amb compte per no despertar el gat, i va prémer l'interruptor. I aleshores la va veure, en un lateral, recolzada contra la paret. Com si hi hagués estat tota la vida. Com si només l'hagués estat esperant a ell. Encara sota els efectes de la tercera copa -o potser ja era la quarta?-, la va agafar i la va arrossegar fins a la sala d'estar. Somreia, però en el fons estava cagat de por. Havia passat una eternitat des de l'última vegada que havia dut a terme el ritual, i això no s'ho hauria pogut treure del cap ni tan sols empassant-se tot l'alcohol del món. I aleshores, quan aquell núvol etíl·lic amenaçava amb una tempesta de les bones, va obrir la caixa dels trons i Jeff Buckley va cantar "Hallelujah". Continuarà...